23

Ramón Balaguer arriba a casa de la Bel amb un pom de roses vermelles. Se sent vagament ridícul. Troba que és un gest antiquat, però li fa l’efecte que només ho és per als homes, i que a les dones les flors sempre els agraden, o almenys confia que a la Bel li agradin. Hauria volgut portar-li un ram que expressés exactament el que ell vol. Abans hi havia un llenguatge de les flors i la gent el coneixia. Però ell l’ignora, i sospita que la Bel també. S’ha hagut de refiar de la senyora de la floristeria, que tampoc no el deu conèixer gaire, perquè s’ha limitat a suggerir-li que comprés roses o clavells. Hi havia roses grogues, però la senyora li ha dit que no les hi aconsellava, perquè normalment les roses grogues s’associen al fracàs sentimental. També n’hi havia de blanques, però ell les ha comprat vermelles. Espera que transmetin el missatge que vol expressar, almenys en termes generals. Tothom sap el que un ram de roses significa, ¿no?

Quan el veu entrar al pis, la Bel es queda tan parada que li cap un pa a la boca.

—¿Què t’ha agafat?

—Les he vist pel camí i m’ha semblat que et farien il·lusió —les hi dóna Balaguer, traient-hi importància—. ¿On les posem?

La Bel les agafa, li fa un petó, per donar-li les gràcies, i les posa en un gerro. S’instal·len a la cuina a fer el sopar. Com que la Bel ha passat el cap de setmana fora i avui també ha hagut de treballar, la nevera està pràcticament buida. Per sortir del pas, decideixen fer-se uns espaguetis al pesto. Ella diu que si hagués sabut que vindria amb un pom de roses com aquest s’hauria espavilat per veure si trobava cap peix fresc per fer-lo al forn. Mentre ella posa els espaguetis a bullir, ell tritura nous en el morter, amb mig gra d’all i una mica d’alfàbrega, per fer la salsa. No hi ha gaire parmesà, ni cap altre formatge que puguin ratllar, o sigui que serà un pesto una mica descolorit, però no hi fa res.

Balaguer li explica que acaba de parlar amb el Miquel per convence’l que intenti acabar el llibre per Sant Jordi. Mentre l’hi explica, l’observa per veure quina cara hi fa. És una bogeria, una fantasia masoquista, però durant el cap de setmana, com que el Miquel no se li posava al telèfon, se li ha ficat al cap que potser era amb ella a Begur. ¿No la troba estranya, curiosament, d’ençà que ells dos van començar a dinar junts de tant en tant, segons els càlculs que ha fet? Sap que la Bel això no ho faria mai, almenys amb un amic d’ell, però la idea el burxa per dintre, en sordina, de diumenge ençà. Potser és perquè s’ho mereixeria: la té massa abandonada. Viu absort en la novel·la que està escrivint —que, per acabar-ho d’adobar, va del seu primer matrimoni— i en la feina de l’editorial i no li fa el cas que li hauria de fer. Quan ella va suggerir que busquessin un pis per viure-hi junts, en comptes de respondre que sí amb entusiasme, que és el que qualsevol home amb mig dit de front hauria fet en el seu lloc, va fer el ronsa com un idiota. ¿Es pot imaginar un cubell d’aigua més freda per a la pobra Bel?

Però no veu que la cara d’ella traeixi cap emoció especial relacionada amb el Miquel. Ho notaria, segur. Lògic. Era una idea absurda. Molt sensatament, ella li demana si no l’està pressionant massa perquè s’afanyi. Balaguer li diu que potser sí, però que ho fa perquè, a l’editorial, les coses s’han precipitat una mica i el director general dóna per fet que el llibre estarà llest per Sant Jordi. És culpa d’ell, que l’ha deixat que ho cregués, però ara ja és tard per corregir-ho. Li explica que el Miquel ha dit que ho intentarà però que no s’ha compromès a res, i es queixa que sempre fa el mateix. No deixa de ser empipador. Es fica a la butxaca els incentius que ell li ofereix però mai no li assegura res a canvi.

—Em fa l’efecte que el Miquel és molt seriós —el defensa ella—. Si t’ha dit que ho intentarà, segur que farà tots els possibles per donar-te el llibre a temps.

Ell fa un posat escèptic i diu que tant de bo. Li agradaria preguntar-li quan va ser l’últim cop que hi va dinar, però no ho fa. No es vol posar en evidència. Si no ho recorda malament, ella li va dir que l’havia vist fa un parell de setmanes, però potser l’ha tornat a veure des del dia que van sopar tots junts amb l’Eugeni i la Núria i no l’hi ha dit. ¿No viuen cadascú a casa seva per mantenir un marge de llibertat? Doncs el que ell ha de fer és respectar-lo, aquest marge de llibertat, no anar-li preguntant amb qui dina i a qui veu. En comptes d’això, li demana com ha anat el seminari de negocis de Begur. Les respostes d’ella són vagues. Sessions avorrides, moltes hores de feina, una pila d’entrevistes informals, al bar i al restaurant. Tot plegat, bastant cansat, però l’hi han pagat bé. No es pot queixar.

Balaguer té la sensació que la Bel no l’hi explica tot, que hi ha alguna cosa que no vol compartir amb ell. És una sensació indefinida. Un punt de grisor a la veu, potser, o un deix de reticència, o d’irritació reprimida. Es diu que potser està cansada i no té ganes de parlar, i no hi torna a pensar fins que, al llit, ella li diu que té son i es gira cap a la seva banda, com si no fes gairebé una setmana que no dormen junts, com si ell no li hagués portat un pom de roses per dir-li que li hauria agradat passar el cap de setmana amb ella. Definitivament, hi ha alguna cosa que no rutlla. Balaguer pensa que si bada pot tenir una sorpresa. S’ha d’ocupar més d’ella.