4

Miquel Rovira té dificultats per reprimir les ganes de riure. Aquesta sí que és bona. Ramón Balaguer, el famós escriptor català d’expressió castellana que com qui diu fa quatre dies trobava que la cultura catalana era un malalt incurable a qui, en comptes de mantenir-lo artificialment amb vida amb imposicions i subvencions, era millor ajudar-lo a morir dignament, ara s’ha de dedicar per raons professionals a buscar algú que escrigui un assaig sobre la manera de ser dels catalans. En català, naturalment. I no se li ha acudit ningú que el pugui escriure més que ell! És per cargolar-s’hi.

Fascinat per la ironia de la situació, el deixa parlar sense dir res, només per divertir-se. Balaguer diu que no hi ha tema que interessi més, en català, que l’essència, la personalitat i les tribulacions de Catalunya, que com tots dos saben bé als catalans, com als irlandesos o als jueus, els agrada mirar-se el melic i que un bon assaig que passi revista als vells clixés sobre la idiosincràsia dels catalans podria despertar molt interès.

A Rovira li costa creure el que sent. ¿I vol que l’escrigui ell, aquest assaig? Pensa: la resposta és no, gràcies. Però no ho diu. Balaguer l’ha convidat a dinar per proposar-l’hi. Com a mínim, la bona educació exigeix que, abans d’agrair-li que hagi pensat en ell i de dir-li que moltes gràcies però que malauradament no s’hi veu amb cor i a més està molt ocupat, etc., etc., l’escolti fins a les postres. Ho exigeix la bona educació, però també les ganes de gaudir d’aquesta sorpresa impagable. Aquestes coses s’han d’assaborir, perquè no passen cada dia.

Malinterpretant el seu silenci, Balaguer diu que està segur que un novel·lista com ell, que ha demostrat que pot tractar qüestions tan complicades com el perill de desaparició de la llengua, escriuria aquest assaig millor que qualsevol assagista, filòsof o historiador. En els articles que publica de tant en tant a la premsa se li nota que té tan bona mà per a l’assaig com per a la novel·la. ¿Està escrivint res, en aquests moments, que no pugui aparcar durant un temps? Rovira fa que no amb el cap, però diu que segons com és pitjor, perquè està recollint material per a una novel·la i està a punt per posar-s’hi. Ja sap com van aquestes coses, hi ha un moment que, si un no seu a escriure, el projecte se li pot podrir a les mans. «Però ¿tens pressa a treure-la?», pregunta Balaguer. Rovira diu que a treure-la, no. Té pressa a escriure-la.

—Dos mesos bastarien —diu Balaguer, molt segur.

—¿Dos mesos? —pregunta Rovira, amb un somriure incrèdul—. ¿Per escriure un llibre així?

—Sí, home. Això és com anar a la Xina, que per conèixer-la bé caldria tota una vida, però que, si no pots anar-hi a passar dos o tres anys, amb dues o tres setmanes també te’n fas una idea. La qüestió és tan vasta i tan complexa que hi pots dedicar tota una carrera professional i no arribar a fer peu. Però si hi dediques dos mesos sense fer res més, amb l’objectiu de treure’n alguna idea coherent, encara que sigui aproximativa i poc científica, et pot quedar un llibre més que digne. No es tracta de fer una tesi doctoral. Es tracta d’escriure un assaig literari. L’important no és la tesi que defensis, sinó com. Pots generalitzar, pots fer broma, pots ironitzar sobre els vells llocs comuns, el seny, la rauxa, pots dedicar pàgines senceres a l’ou com balla i al paper del caganer en el subconscient col·lectiu català. Pots fer el que et vingui de gust. La qüestió és fer-ho amb gràcia.

Rovira pensa que la broma ja ha arribat massa lluny i que és millor tallar. La idea no té ni cap ni peus. Ell no ha escrit mai cap assaig, ni sobre l’essència de Catalunya ni sobre res, i si un dia decidís escriure’n cap no s’ho plantejaria com una coseta de dos mesos, com qui va a la Xina de cap de setmana i escriu un llibre sobre el país, ni dedicaria pàgines senceres a parlar de l’ou com balla. I ara, ¿què s’ha cregut? A més, està a punt de començar una novel·la i no vol distreure’s amb projectes que no li interessen.

Però Balaguer està embalat i no el deixa parlar.

—Estic tan segur que el llibre pot ser un èxit que estic disposat a oferir-te un avançament generós, i fins i tot a donar-te’n una part ara mateix, si vols.

—¿Ara mateix?

—Bé, és una manera de parlar. Dilluns, dimarts, quan firmem el contracte.

Rovira no dóna crèdit al que sent. Realment, a l’editorial deuen estar desesperats. Tothom sap que aquests grans grups tiren de talonari, però ell creia que ho feien d’una manera més subtil.

—¿Encara que no n’hagi escrit ni una sola ratlla?

—Sí —afirma Balaguer, desafiador.

—¿I quant és, per a tu, una quantitat generosa? —li pregunta, encuriosit.