11. EL SENYOR PUNTILA I EL SEU CRIAT MATTI FAN L’ASCENSIÓ DEL HATELMABERG

PUNTILA.— Si l’agregat em torna a fer una telefonada de mitja hora des de la finca fins a Hèlsinki, trencaré el prometatge. Callo, ni que em costi un bosc, però els petits robatoris em fan pujar la sang al cap. I al registre dels ous hi ha massa taques damunt les xifres: només em faltaria haver-me d’instal·lar als galliners!

FINA.— (Des de dintre). El reverend pastor i el senyor síndic de la cooperativa lletera volen parlar amb vós.

PUNTILA.— No els vull veure, el cap m’esclata, em penso que he pescat una congestió pulmonar. Fes-los entrar!

(Entren el PASTOR i l’ADVOCAT; la FINA es retira immediatament).

EL PASTOR.— Bon dia, senyor Puntila, espero que hàgiu descansat bé. Al carrer m’he trobat casualment amb el senyor síndic, i hem pensat de venir d’un salt a veure com estàveu.

EL PASTOR.— Una nit de malentesos, per dir-ho així.

PUNTILA.— He tornat a parlar per telèfon amb l’Eino, si us referiu a això, i s’ha excusat, de manera que l’assumpte ja està liquidat.

L’ADVOCAT.— Estimat Puntila, potser només hi ha un punt que cal considerar: mentre els malentesos que es produeixen a Puntila concerneixin la teva vida de família i les teves relacions amb els membres del govern, són cosa teva. Però malauradament hi ha més coses.

PUNTILA.— Pekka, parla sense embuts. Si s’ha comès alguna destrossa, la pagaré.

EL PASTOR.— És molt trist, però hi ha danys que no es poden liquidar amb els diners, estimat senyor Puntila. Per dir-ho amb quatre paraules, us hem vingut a veure per parlar, amb un esperit d’amistat, del cas Surkkala.

PUNTILA.— Què passa amb en Surkkala?

EL PASTOR.— Al seu temps vam rebre de part vostra la informació que volíeu acomiadar aquest home, un roig integral com vós mateix vau recalcar, a causa de la influència nefasta que té al poble.

PUNTILA.— He dit que el fotria fora.

EL PASTOR.— El terme fixat per acomiadar-lo era ahir, senyor Puntila, però en Surkkala no va ser acomiadat perquè si no jo, ahir, no hauria vist la seva filla gran a l’església.

PUNTILA.— Com! que no el van despatxar? Laina! No han despatxat en Surkkala!

LAINA.— No.

PUNTILA.— I com és això?

LAINA.— El vau trobar al mercat de contractacions, on éreu, i el vau acompanyar amb l’Studebaker, i en comptes de despatxar-lo li vau donar un bitllet de deu marcs.

PUNTILA.— Ja és barra per part seva acceptar un bitllet de deu marcs, després d’haver-li dit tantes vegades que en acabar-se la temporada plegaria. Fina! (La FINA entra). Fes-me venir en Surkkala! (La FINA surt). Tinc un mal de cap espantós.

L’ADVOCAT.— Cafè.

PUNTILA.— Tens raó, Pekka, devia estar borratxo. Sempre faig coses com aquesta, quan porto una copa de més. M’arrencaria els cabells! Aquest individu hauria d’anar a presidi, s’ha aprofitat de les circumstàncies.

EL PASTOR.— Senyor Puntila, n’estic persuadit. Tots us coneixem com a home que té el cor allà on correspon. Això només us pot haver passat perquè us trobàveu en condicions sotmeses a la influència de la beguda.

PUNTILA.— És espantós. (Desesperat). ¿Què els dic jo, ara, als de la Milícia Nacional? És una qüestió d’honor. Si això s’arriba a saber, em faran a miques. Ningú no em comprarà mai més la llet. En té la culpa en Matti, el xofer, encara el veig assegut al seu costat. Sabia que no puc sofrir en Surkkala, i m’ha deixat donar-li deu marcs.

EL PASTOR.— Senyor Puntila, tampoc no us ho heu de prendre tan a la tràgica. Són coses que a vegades poden passar.

PUNTILA.— No em digueu que poden passar! Ni vós no us ho creieu. Si continuo així m’hauran de posar sota tutela. No em puc pas beure jo sol tota la meva llet! Estic arruïnat. Pekka, no t’estiguis sense fer res, hi has d’intervenir, ets el síndic, faré un donatiu a la Milícia. Tot és culpa de l’alcohol, Laina, no el puc sofrir.

L’ADVOCAT.— Paga’l i que se’n vagi, perquè emmetzina l’atmosfera.

EL PASTOR.— Em penso que us diem adéu, senyor Puntila. No hi ha dany que no pugui reparar-se, quan hi ha bona voluntat. La bona voluntat ho és tot, senyor Puntila.

PUNTILA.— (Estrenyent-li la mà). Gràcies.

EL PASTOR.— No ens heu de donar gràcies de res, només complim el nostre deure. I ara, a fer-ho de pressa!

L’ADVOCAT.— I potser també podries demanar informes respecte als antecedents del teu xofer. No em fa bona impressió, tampoc.

(El PASTOR i l’ADVOCAT se’n van).

PUNTILA.— Laina, no vull tocar ni una gota d’alcohol mai més. Hi he reflexionat aquest matí en despertar-me. És una maledicció. M’he proposat d’anar a l’establa de les vaques i de prendre-hi una decisió. M’hi sento lligat, amb les vaques, i allò que decideixo a l’establa de les vaques, allò ho mantinc. (Grandiós). Porta’m les ampolles que hi ha a l’armari dels segells, totes, amb tot l’alcohol que encara hi ha a la casa, el destruiré aquí i ara mateix, d’una a una. I no em parlis del que han costat, Laina, pensa en la hisenda.

LAINA.— Molt bé senyor Puntila, però n’està ben segur?

PUNTILA.— L’escàndol amb en Surkkala per no haver-lo posat al carrer m’és una lliçó. I fes-me venir l’Altonen, també, immediatament, és el meu àngel dolent.

LAINA.— Senyor Déu meu, ja havien fet les maletes, i ara les acaben de desfer.

(La LAINA surt; compareix en SURKKALA amb les criatures).

PUNTILA.— No t’he dit que portessis els marrecs. És amb tu amb qui he de passar comptes.

SURKKALA.— Ja m’ho he pensat, senyor Puntila, i per això els he fets venir. El que poden escoltar no els farà cap mal.

(Una pausa. Entra en MATTI).

MATTI.— Bon dia, senyor Puntila, com va el mal de cap?

PUNTILA.— Ja tenim aquí el gran poca-vergonya! ¿Què és el que he tornat a sentir de tu, què has tornat a fer a la meva esquena? No vaig avisar-te ahir mateix que et fotria fora i no et faria cap certificat?

PUNTILA.— Sí, senyor Puntila.

PUNTILA.— Tanca la boca, n’estic fart del teu desvergonyiment i de les teves contestes. Els meus amics m’han fet obrir els ulls respecte a tu. Què n’has tret d’en Surkkala?

MATTI.— No sé a què us referiu, senyor Puntila.

PUNTILA.— Vaja, ara em vols negar que tu i en Surkkala aneu d’acord? Ets un roig, tu, també, i has aconseguit d’evitar que el despatxés al seu degut temps.

MATTI.— Permeteu, senyor Puntila, només he seguit les vostres ordres.

PUNTILA.— Hauries hagut de veure que eren unes ordres sense seny ni sentit.

MATTI.— Permeteu, les ordres no són tan fàcils de distingir com vós voldríeu. Si només acompleixo les ordres que tenen sentit, em fareu fora per gandul i no fer res.

PUNTILA.— No tractis d’enredar-me, malfactor, saps prou bé que a la finca no hi vull elements com tu, que només provoquen que la gent no vulgui anar als aiguamolls sense un ou per esmorzar, bolxevic que ets! Són els vapors de l’alcohol els qui no m’han deixat fer-lo fora quan calia, i ara li he de pagar tres mesades per desfer-me’n, però tu ja ho havies calculat.

(La LAINA i la FINA continuen portant ampolles sense interrupció).

PUNTILA.— Aquesta vegada va de debò, Laina. Ja ho veieu que no m’acontento d’una promesa, sinó que destrueixo de veres tot l’alcohol. Mai no havia anat tan lluny les altres vegades, desgraciadament, sempre em deixava algun alcohol a l’abast de la mà, en els moments de feblesa. Això ha estat la mare de tots els mals. Vaig llegir una vegada que el primer pas vers la temperança és no comprar alcohol. Llàstima que és poc conegut, però si en tenim, com a mínim destruïm-lo. (A en MATTI). Tinc la intenció de fer-t’ho veure, això et farà més por que cap altra cosa.

MATTI.— Sí, senyor Puntila. Voleu que les ampolles les trenqui jo, al pati, en lloc vostre?

PUNTILA.— No, estafa, ho vull fer jo mateix, no fos cas que en comptes de destruir aquest aiguardent de primera classe (agafa una ampolla i l’examina) te me’l beguessis tu.

LAINA.— No us mireu l’ampolla tanta estona, llanceu-la per la finestra, senyor Puntila.

PUNTILA.— Tens raó. (Fred, a en MATTI). No em faràs retornar mai més a la beguda, bacó que només estàs content si veus els altres rebolcant-se com porcs al teu voltant! No saps què vol dir el veritable amor pel treball, no mouries ni un dit si no fos la por de morir-te de gana, paràsit! Com s entén, enganxar-te a mi com una paparra i venir-me cada nit amb històries brutes, per fer-me ofendre els meus convidats, només perquè tu vols arrossegar-ho tot pel fang, que és d’on provens! Ets un cas per a la policia, m’has confessat per què t’han tret de tot arreu, t’he sorprès, jo mateix, promovent agitació entre les donotes de Kúrguela, ets un element demolidor. (Distret, comença a omplir amb l’ampolla un got que en MATTI li ha portat servicialment). Em tens odi, i voldries fer-me caure a la trampa del teu «sí, senyor Puntila».

LAINA.— Senyor Puntila!

PUNTILA.— Deixa’m, no tinguis por, només el tasto per constatar que el venedor no m’hagi volgut fotre, i per celebrar la meva irrevocable decisió. (A en MATTI). Però jo, a tu et vaig calar al primer cop d’ull, i t’he anat observant fins al moment que et trairies, i per aquest motiu bevia amb tu, i tu no te n’adonaves! (Torna a beure). Et pensaves que em podies inclinar a una vida de llibertinatge i passar-t’ho com un rei a les meves costelles, tenint-me borratxo al teu costat, però t’enganyaves, perquè els meus amics m’ho han fet veure tot ben clar respecte a tu, i els ho he d’agrair i brindo a la seva salut! M’esgarrifa de pensar en els tres dies a l’hotel del Parc i tot aquell viatge per trobar alcohol, i les dones de Kúrguela, una vida sense to ni so, quan penso en la vaquera, de matinada, que es volia aprofitar que ja estava una mica trompa i ella tenia una pitrera d’allò més replena, Lisu, penso que es diu… I tu bona peça, sempre a la vora, naturalment, has de reconèixer que eren uns temps bons, però la meva filla no te la daré, bacó! Però no ets un aprofitat, això ho he d’admetre.

LAINA.— Senyor Puntila, ja torneu a beure!

PUNTILA.— Jo bec? D’això en dius beure? Una o dues ampolles? (Empunya la segona ampolla). Destrueix-la (li dóna l’ampolla buida), fes-la a miques, no la vull veure més, ja ho he dit. I no em miris com Nostre Senyor va mirar Sant Pere, no aguanto que em vagin repetint sempre el mateix. (Indicant en MATTI). Ell m’arrossega cap avall, però vosaltres em voldríeu embrutir i fer-me rosegar les ungles dels peus, d’avorriment! Quina vida porto, jo, aquí? Escridassar la gent tot el dia, i calcular el farratge de les vaques! A fora, pigmeus de no res!

(La LAINA i la FINA se’n van movent el cap. En PUNTILA les segueix amb la mirada).

PUNTILA.— Mesquines. Ni gota de fantasia. (Als fills d’en SURKKALA). Robeu, cometeu lladronicis, sigueu rojos, però sigueu uns pigmeus, us ho aconsella en Puntila. (A en SURKKALA). Dispensa que em fiqui amb l’educació dels teus fills. (A en MATTI). Obre l’ampolla!

MATTI.— Espero que el ponx tindrà el punt just i no massa pebre com l’altre dia. Amb l’Úskala cal tenir prudència, senyor Puntila.

PUNTILA.— Ja ho sé, i sempre en tinc, de prudència. Sempre començo bevent un glopet per poder-lo escopir si hi noto alguna cosa. Sense aquesta precaució hauria engolit quantitat de brutícies. Matti, per l’amor de Déu, agafa’n una ampolla per celebrar les decisions que he pres i que són irrevocables, cosa que sempre és una calamitat. A la teva salut, Surkkala!

MATTI.— Es poden quedar, doncs, senyor Puntila?

PUNTILA.— Cal parlar d’això, ara que estem entre nosaltres? Matti, m’has decebut. A en Surkkala no li serveix de res quedar-se a Puntila, li ve massa estret i no li agrada, jo ho entenc. Si jo fos a la seva pell pensaria exactament el mateix. En Puntila, per mi, fóra simplement un capitalista, i saps que li faria, jo? Ficar-lo a la mina de sal, això m’agradaria de fer-li, que sabés què vol dir treballar, el gorrer. Digues si tinc raó, Surkkala, sense compliments.

LA FILLA GRAN DE SURKKALA.— Però si nosaltres volem quedar-nos, senyor Puntila.

PUNTILA.— No, no, en Surkkala se’n va, i ni deu cavalls no el podrien aturar. (Se’n va al secreter, l’obre i treu diners d’una caixa, i els dóna a en SURKKALA).

PUNTILA.— Menys deu. (A les criatures). Estigueu contents de tenir un pare com el que teniu, que per les seves conviccions s’ho carrega tot a l’esquena. Tu, que ets la gran, has de ser el seu puntal. I ara és qüestió de dir-nos adéu.

(Allarga la mà a en SURKKALA. En SURKKALA no la hi agafa).

SURKKALA.— Vine, Hella, anem a fer les maletes. Ara ja heu sentit tot el que es pot escoltar d’en Puntila. Anem.

(S’en va amb les criatures).

PUNTILA.— (Dolorosament commogut). La meva mà no li és prou bona. ¿T’has adonat que al moment d’anar-se’n jo esperava d’ell alguna cosa, una paraula, la que fos, per part seva? I no l’ha dita. Aquesta granja, per a ell, és una merda. Un desarrelat. La pàtria, per a ell, no res. Per això l’he deixat marxar quan s’ha entossudit a fer-ho. Un capítol amarg. (Beu). Matti, jo i tu som d’una altra mena. Tu ets un amic i un guia en el meu aspre camí. Em ve set només de veure’t. Què et dono al mes?

MATTI.— Tres-cents, senyor Puntila.

PUNTILA.— T’apujaré fins a tres-cents cinquanta. Perquè estic especialment satisfet de tu, Matti. (Somniós). Matti, un dia m’agradaria pujar amb tu dalt del mont Hàtelma des d’on la vista és magnífica, per mostrar-te en quin país tan bonic vius, et clavaràs cops al cap per no haver-ho sabut abans. ¿Hi pujarem, al mont Hàtelma, Matti? Es pot fer, penso. Podríem anar-hi en esperit. Amb quatre cadires en tindríem prou.

MATTI.— Faig tot el que se us pugui acudir, si el dia és llarg.

PUNTILA.— No estic segur que tinguis gaire fantasia.

(En MATTI calla).

PUNTILA.— (Esclatant). Fes-me una muntanya, Matti! No hi planyis res, no deixis res de banda, agafa els blocs de roca més grans, si no no serà el mont Hàtelma i no tindrem cap vista.

MATTI.— Serà fet segons el vostre desig, senyor Puntila. També sé que no cal pensar en la jornada de vuit hores, si voleu tenir una muntanya al mig de la vall.

(A cops de peu en MATTI demoleix un preciós rellotge de caixa i un armari massís ple d’armes, i amb les ruïnes i unes quantes cadires basteix furiós damunt del billar un mont Hàtelma).

PUNTILA.— Agafa aquella cadira! Aconseguiràs més fàcilment el mont Hàtelma si segueixes les meves directrius, perquè sé el que cal i el que no cal, i en sóc el responsable. Em podries construir una muntanya que no fos rendible, és a dir que no m’ofereix una vista i no m’alegra, perquè fixa-t’hi, l’única cosa que compta, per a tu, és tenir treball, i en canvi jo el vull orientar de manera que doni un profit. I ara em cal un camí fins a dalt de la muntanya, un camí per on pugui fer pujar còmodament els dos quintars que peso. Sense camí, em cago en tu dalt de la muntanya, ja veus que no penses prou, tu. Jo sé com he d’agafar la gent, i m’agradaria saber com t’agafaries tu mateix.

MATTI.— Ja teniu la muntanya a punt, i ja hi podeu pujar. És una muntanya amb un camí i ben acabada, no com les que va crear el bon Déu, que van quedar a mig fer perquè tenia pressa, només disposava de set dies i va haver de crear també una multitud de criats a fi que vós en poguéssiu fer alguna cosa, senyor Puntila.

PUNTILA.— (Començant a pujar). M’hi trencaré el coll.

MATTI.— (Sostenint-lo). Això també us pot passar a peu pla, si jo no us aguanto.

PUNTILA.— Et faig venir amb mi, Matti, perquè si no, no veuries el bell país que t’ha donat naixença, i sense el qual series un munt de fems. Ja li ho pots agrair!

MATTI.— Li estaré agraït fins a la sepultura, però no sé si n’hi ha prou, perquè el «Hèlsinki sanomat» duia escrit que se n’havia d’estar fins més enllà de la sepultura.

PUNTILA.— Primer els camps i els prats, després el bosc. Amb els seus avets que poden subsistir en el pedregam i viure de res, i un hom s’admira de com s’ho fan per poder-se’n sortir en aquesta misèria!

MATTI.— Serien, com si diguéssim, la mà d’obra ideal.

PUNTILA.— Ens enfilem, Matti, això va amunt. Els edificis i les construccions de la mà de l’home queden enrere, i nosaltres ens endinsem dins la pura naturalesa, que aquí presenta un aspecte nu. Deixa darrere teu totes les teves petites preocupacions i omple’t d’aquesta potent impressió, Matti.

MATTI.— Faig tot el que puc, senyor Puntila.

PUNTILA.— Ah, terra beneïda de Tavast! Una tiradeta més de l’ampolla per poder contemplar tota la teva bellesa!

MATTI.— Un moment, que baixo de la muntanya per anar a buscar una mica de vi negre. (Baixa fins al peu del billar i torna a pujar).

PUNTILA.— Em pregunto si ets capaç de veure la bellesa d’aquest país. Ets del Tavastland, tu?

MATTI.— Sí.

PUNTILA.— Aleshores et pregunto: £on hi ha un cel com el de damunt del Tavastland? He sentit dir que en d’altres llocs és més blau, però aquí els núvols es mouen amb més gràcia, els vents finlandesos són més suaus, i no m agradaria cap altre blau encara que el pogués tenir. I quan els cignes salvatges s’envolen dels aiguamolls, i fan aquell brogit, no és res, això? No escoltis el que et contin d’altres indrets, Matti, que et ben fotrien. Queda’t amb el nostre Tavastland, és un bon consell.

MATTI.— Sí, senyor Puntila.

PUNTILA.— Els llacs només! No pensis en els boscos, tant se me’n dona, allà baix hi ha els meus i faré abatre els d’aquella llengua de terra, agafa els llacs només, Matti, agafa’n alguns i no miris els peixos que els omplen, dóna només una llambregada al llac de bon matí, i n’hi haurà prou perquè no vulguis anar-te’n mai, perquè a l’estranger t’hi consumiries de pena, et posaries malalt d’enyorament, i en tenim vuitanta mil a Finlàndia!

MATTI.— D’acord, dono una llambregada.

PUNTILA.— Veus allò petit, el remolcador amb la proa com un buldog i els troncs a la llum del matí com s’allunyen flotant damunt de l’aigua tèbia, ben lligats i sense l’escorça, una petita fortuna. La fusta tendra l’ensumo a més de deu quilòmetres, tu també? Sobretot, les sentors que tenim al Tavastland, elles soles ja són tot un capítol. Les baies per exemple! Després de la pluja! I les fulles del bedoll, quan surts de la sauna i t’has ben deixuplinat amb un ram ben gruixut, i al matí, encara al llit, quina flaire! On més ho trobes, això? On existeix una vista com aquesta?

MATTI.— Enlloc, senyor Puntila.

PUNTILA.— Quan m’agrada més és quan ja s’ha esvaït del tot, és com en l’amor, en certs moments que els ulls es tanquen i tot s’esvaeix. Estic convençut que aquesta mena d’amor, també, només existeix al Tavastland!

MATTI.— Allà on vaig néixer jo hi ha grutes amb pedres, al davant, rodones com boles de jugar a botxes, llises i polides.

PUNTILA.— I us hi amagàveu, oi? en comptes de guardar les vaques! Mira, allà en veig unes quantes! Travessen el llac nedant!

MATTI.— Ja les veig. Deuen ser ben bé unes cinquanta.

PUNTILA.— Ben bé seixanta! I ara passa el tren. Si paro l’orella sento els bidons de la llet com topen entre ells.

MATTI.— L’ha de parar molt bé, l’orella!

PUNTILA.— Sí, i encara et vull ensenyar Tavasthus, la vella ciutat, i també tenim altres poblacions, allà baix veig l’Hotel del Parc, tenen un bon vi, te’l recomano. El castell, passo de llarg, n’han fet una presó de dones, per a les polítiques, les dones no s’hi haurien de ficar, en la política, però els molins de vapor allà lluny, quin quadre més bonic, animen el paisatge. I ara, què veus a l’esquerra?

MATTI.— Sí, què hi veig?

PUNTILA.— Ves, camps! Camps, hi veus, fins allà on t’arriba la vista, els de Puntila són al capdavall, i sobretot l’aiguamoll amb un sòl tan gras que si hi engego les vaques a pasturar el trèvol les puc munyir tres vegades al dia, i el blat creix fins a la barba i dues vegades per any. Canta amb mi!

(Entren la FINA i la LAINA).

FINA.— Jesús!

LAINA.— Han demolit tota la biblioteca!

MATTI.— Som dalt del mont Hàtelma, i fruïm amb la contemplació del panorama.

PUNTILA.— Cantem! No sentiu amor per la pàtria?

(Es posen a cantar tots, llevat d’en MATTI).

PUNTILA.— Oh Tavastland, terra beneïda! Amb el teu cel, els teus llacs, la teva gent i els teus boscos! (A en MATTI). Digues, ¿no t’exalta el cor veure tanta bellesa?

MATTI.— M’exalta el cor veure els vostres boscos, senyor Puntila!