5. ESCÀNDOL A PUNTILA

LAINA.— Benvingut de nou a Puntila. La senyoreta Eva i el senyor agregat i el senyor jutge de l’Audiència Territorial ja han arribat i ara esmorzen.

PUNTILA.— El primer que voldria fer, Surkkala, és disculpar-me amb tu i amb la teva família. Voldria demanar-te que anessis a buscar les teves criatures, totes quatre, perquè els expressi personalment el greu que em sap l’angúnia i la incertesa que han degut passar per culpa meva.

SURKKALA.— No cal, senyor Puntila.

PUNTILA.— (Solemne). Sí que cal.

(En SURKKALA se’n va).

PUNTILA.— Els senyors es queden. Serveix-los un aiguardent, Laina, els vull llogar per treballar al bosc.

LAINA.— Em pensava, senyor, que us veníeu el bosc.

PUNTILA.— Jo? No venc cap bosc, jo. La meva filla té el seu dot entre les cuixes, tinc raó o no?

MATTI.— Potser ara, doncs, podríem donar la paga i senyal, senyor Puntila, per no haver-hi de pensar més.

PUNTILA.— Me’n vaig a la sauna. Fina, porta un aiguardent als senyors, i a mi un cafè. (Es dirigeix cap a la sauna).

EL DESNERIT.— Et sembla que em llogarà?

MATTI.— No, quan estarà serè i et veurà.

EL DESNERIT.— I quan està borratxo no fa contractes.

MATTI.— Us he avisat que no vinguéssiu si no teníeu el contracte.

(La Fina porta l’aiguardent, i els treballadors se’n serveixen un vaset cadascun).

OBRER.— Com és, ordinàriament?

MATTI.— Massa familiar. A vosaltres no us fa ni fred ni calor perquè us esteu al bosc, però a mi em té al cotxe, estic a les seves mans, i abans de girar-me, ja ha esdevingut humà. Hauré d’anar-me’n.

(Compareix en SURKKALA amb les quatre criatures. La més gran porta la més petita).

MATTI.— (A mitja veu). Per l’amor de Déu, desapareixeu ara mateix. Així que sortirà del bany i s’haurà pres el cafè estarà completament serè, i pobres de vosaltres si encara us veu aquí al pati. Us aconsello que durant uns quants dies fugiu de la seva vista.

(En SURKKALA fa que sí, i va per anar-se’n amb les criatures).

PUNTILA.— (Que s’ha despullat tot escoltant des de dins de la cabana i no ha sentit això darrer, treu el cap i veu en SURKKALA i els infants). De seguida sóc amb vosaltres! Matti, vine, em fas falta per tirar-me aigua. (Al DESNERIT). Entra tu, també, m’agradaria conèixer-te millor.

(En MATTI i el desnerit segueixen en PUNTILA a la cabana de bany. En MATTI aboca aigua damunt d’en PUNTILA. En SURKKALA desapareix ràpidament amb les criatures).

PUNTILA.— Amb un cubell n’hi ha prou, l’aigua em fa fàstic.

MATTI.— N’heu d’aguantar unes quantes galledes, després us prendreu un cafè i podreu saludar els convidats.

PUNTILA.— També els puc saludar així. Només em vols fer la guitza.

EL DESNERIT.— A mi també em sembla que ja n’hi ha prou. El senyor Puntila no pot suportar l’aigua, segons que veig.

PUNTILA.— Ho veus, Matti, així parla un que m’estima de cor. M’agradaria que li expliquessis com l’he enllestit, al gras, al mercat de contractació.

(Compareix la FINA amb el cafè).

PUNTILA.— Ja tenim la criatura d’or amb el cafè! És ben fort? M’agradaria un licor per acompanyar-lo.

MATTI.— Llavors, per què necessiteu el cafè? Res de licors!

PUNTILA.— Ara veig que estàs enfadat amb mi perquè faig esperar la gent, tens raó. Però explica la història del gras. La Fina també l’ha de sentir. (Explicant-la). Un home tan gras, tan desagradable, tot granellut, un autèntic capitalista, que amb les seves manyes em volia sostreure un treballador. Jo l’he posat a lloc, però en arribar al cotxe, ell hi havia aturat al costat el seu carruatge d’un sol cavall. Acaba-ho d’explicar, Matti, vull prendre’m el cafè.

MATTI.— S’ha arborat tant, en veure el senyor Puntila, que ha agafat les xurriaques i ha pegat tant el seu rossí, que l’ha fet encabritar-se.

PUNTILA.— No puc sofrir els qui maltracten els animals.

MATTI.— El senyor PUNTILA ha agafat el cavall per la brida i l’ha calmat, i ha dit al gras tot el que pensava. I fins i tot he cregut que rebria un cop de fuet, però el gras no s’hi ha arriscat perquè nosaltres érem més. Aleshores ha remugat no sé què de la gent sense educació, potser es pensava que no el sentíem, però el senyor Puntila té l’oïda fina quan no pot tragar un individu i li ha replicat a l’acte si tenia prou educació per a saber que, si estàs massa gras, et pots morir d’un cop de sang.

PUNTILA.— Explica que s’ha tornat vermell com un indiot, i que de la ràbia no ha sabut trobar una bona contesta davant dels mossos.

MATTI.— S’ha tornat vermell com un indiot, i el senyor Puntila li ha dit que no s’havia d’excitar, que li era dolent, perquè té una grassor malsana, que no se li havia de tornar la cara vermella perquè això és senyal que la sang puja al cap, i que ho havia d’evitar per mor dels seus hereus.

PUNTILA.— Et descuides de dir que era a tu, sobretot, a qui jo deia que no l’havíem d’excitar i que l’havíem de tractar amb miraments, això encara li ha fet més pudor, te n’has adonat?

MATTI.— Hem parlat d’ell com si no hi fos, i els mossos vinga riure, i s’anava tornant cada vegada més vermell. De fet és ara que era com un indiot, abans més aviat semblava un maó descolorit. Me n’alegro per ell, ¿per què havia de maltractar el seu cavall? Una vegada en vaig veure un que, furiós perquè li havia caigut el bitllet de la cinta del barret on l’havia ficat per no perdre’l, es va posar a trepitjar i donar cops de peu al seu propi barret, i això en un vagó de tren que anava ple de gom a gom.

PUNTILA.— Has perdut el fil. També li he dit que tot esforç físic, com ara pegar fuetades al seu rossí, per a ell era una metzina. Només per això sol no havia de maltractar l’animal.

FINA.— Mai, no se l’ha de maltractar.

PUNTILA.— Per això que has dit, Fina, et mereixes un gotet de licor. Vés i porta’n una ampolla.

MATTI.— Ja té el cafè. Ara ja us deveu sentir una mica millor, veritat, senyor Puntila?

PUNTILA.— Em sento pitjor.

MATTI.— M’ha omplert de consideració envers el senyor Puntila veure com donava una lliçó a aquell individu. Perquè també s’hauria pogut dir: Què n’he de fer, jo? No vull fer-me enemics en el veïnat.

PUNTILA.— (Que es va asserenant a poc a poc). No em fa por cap enemic.

MATTI.— És ben cert. Però, qui pot dir-ho d’un mateix? Vós sí que podeu. Ja podeu començar a enviar les eugues a algun altre indret.

FINA.— Per què cal enviar les eugues en un altre indret?

MATTI.— He sentit dir que el gras és el qui acaba de comprar Summala,^[004] i que té l’únic semental que hi ha per a les nostres eugues en un redol de vuit-cents quilòmetres.

FINA.— O sigui que era el nou amo de Summala! ¿I no ho heu sabut fins més tard?

(En PUNTILA s’aixeca i se’n va al darrere, on s’aboca al cap una galleda més d’aigua).

MATTI.— No ho hem sabut fins més tard: el senyor Puntila ho sabia. Ha cridat i tot al gras que el seu semental era massa bastonejat per a las nostres eugues. Com ho heu fet anar, això?

PUNTILA.— (Breu). Més o menys així.

MATTI.— No més o menys així, sinó més salat.

FINA.— Serà una creu haver d’enviar les eugues tan lluny per fer-les cobrir!

PUNTILA.— (Ombrívol). Un altre cafè.

MATTI.— L’amor als animals és una qualitat sobresortint entre els tavastlandesos, sembla. Per això em va estranyar tant en el gras. Després he sentit dir, encara, que és cunyat de la senyora Klinckmann. Estic convençut que el senyor Puntila, només d’haver-ho sabut, encara s’hi hauria abonat més.

(En PUNTILA li llança una mirada).

FINA.— Era prou fort el cafè?

PUNTILA.— No facis preguntes nècies. No veus que me l’he pres? (A en MATTI). Tu, minyó, no t’estiguis aquí assegut, no gandulegis, neteja les botes, renta el cotxe, que deu tornar a ser més brut que un femer. I no em repliquis, que si t’enganxo esbombant xafarderies o parlant de mi a la meva esquena, t’ho posaré al certificat de treball. Jo ho saps. (Surt, tot malcarat, amb el barnús posat).

FINA.— ¿Per què li has deixat fer el numeret amb l’amo de Summala, el gras?

MATTI.— Que sóc el seu àngel de la guarda, potser? Li veig cometre una acció generosa i decent, una bestiesa, perquè va contra els seus interessos, i l’he d’aturar? Quan està tan borratxo porta a dintre un autèntic foc. Em menysprearia, senzillament; i no m’agradaria que em menyspreés quan està borratxo.

PUNTILA.— (Cridant des de fora). Fina!

(La FINA el segueix amb els vestits).

PUNTILA.— (A la FINA). Escolteu la decisió que prenc, si no, al meu darrere em canviaran les paraules a la boca, com sempre. (Assenyalant un dels treballadors). Aquest me l’hauria quedat, no vol guanyar-se’m, sinó treballar, però m’ho he repensat, i no en llogo ni un. El bosc, me’l venc i prou i ho podeu escriure al compte d’aquell d’allà dins, que m’ha deixat ignorar a gratcient coses que em convenia saber, el brètol! I això em fa pensar en una altra cosa: (Crida). Ei, tu! (En MATTI surt de la cabana de bany). Sí, tu! Dóna’m el teu gec! El teu gec, dóna-me’l, em sents? (En MATTI li dóna el gec). Ja et tinc, trinxeraire! (Li ensenya la cartera). Mira què he trobat a la teva butxaca. M’ho temia, des del primer moment he vist que ets carn de presidi. Es la meva cartera o no?

MATTI.— Sí, senyor Puntila.

PUNTILA.— Estàs ben perdut, deu anys de presó, només em cal cridar la policia.

MATTI.— Sí, senyor Puntila.

PUNTILA.— No te’l donaré, aquest gust. No t’ho passaries pas poc bé, dins d’una cel·la gandulejant i menjant-te el pa dels contribuents, eh? Encara et convindria! Ara que és la sega! Per esquivar el tractor! Però t’ho posaré al certificat de treball, m’entens?

MATTI.— Sí, senyor Puntila.

(En PUNTILA es dirigeix cap a la casa, furiós. Dreta al llindar, hi ha l’EVA, amb el barret de palla a la mà. Ho ha sentit tot).

EL DESNERIT.— He de venir amb vós, senyor Puntila.

PUNTILA.— No et necessito per res, a tu. No tens prou aguant.

EL DESNERIT.— Però la fira de contractacions ja és tancada!

PUNTILA.— T’ho havies d’haver dit abans en comptes de voler-te aprofitar de les meves bones disposicions. Prenc nota de tots els qui se’n volen aprofitar. (Se’n va cap a la casa, malcarat).

EL TREBALLADOR.— Són així. Et porten amb el seu cotxe, i ara ens tocarà de fer nou quilòmetres a peu. I sense feina. Caus a la trampa del seu tracte amistós, i et passa això.

EL DESNERIT.— El denunciaré.

MATTI.— A on?

(Els mossos abandonen el pati, amargats).

EVA.— Per què no t’has defensat? Tothom sap que quan ha begut sempre dóna la cartera a algú altre perquè pagui.

MATTI.— No ho entendria, que jo em defensés. M’he adonat que als amos no els agrada que un es defensi.

EVA.— No facis l’humil hipòcrita. No tinc ganes de fer broma, avui.

MATTI.— Sí, avui us prometeu amb l’agregat.

EVA.— No siguis brutal. L’agregat és un home molt agradable, però no per a casar-s’hi.

MATTI.— Passa sovint. Una noia no pot casar-se amb tots els homes agradables, o amb tots els agregats. S’ha de decidir per un de ben determinat.

EVA.— El pare ho deixa al meu bon criteri, ja l’heu sentit, per això ha dit que fins i tot em podia casar amb tu. Però com que va prometre la meva mà a l’agregat, no vol que sigui dit que no té paraula. És per aquest motiu que obro amb tants de miraments, i potser m’hi casaré i tot.

MATTI.— Us trobeu en un carreró sense sortida ben bonic.

EVA.— No em trobo en cap carreró sense sortida, com tan vulgarment expresses. I no sé per què discuteixo amb tu de coses tan íntimes.

MATTI.— És un costum molt humà, discutir del que sigui. És un avantatge que tenim sobre els animals. Si les vaques, per exemple, poguessin discutir entre elles, no tindríem escorxadors per gaire temps.

EVA.— ¿I això què té a veure amb el que jo dic, que segurament no seré feliç amb l’agregat? ¿I que s’hauria de retirar, i que se li pot donar a entendre?

MATTI.— Amb una vareta prima no faríem res, caldria una bona estaca gruixuda.

EVA.— Què voleu dir amb això?

MATTI.— Vull dir que ho hauria de fer jo, que sóc brutal.

EVA.— ¿Com t’afigures que em pots ajudar en una cosa tan delicada?

MATTI.— Afigurem-nos que jo m’hagi sentit animat per les paraules amicals que el senyor Puntila va deixar caure, en estat d’embriaguesa, sobre si vós m’havíeu de prendre a mi, i que vós us sentiu atreta per la meva força brutal, pensem en Tarzan, i que l’agregat ens sorprèn i es diu a si mateix: no és digna de mi, s’arrossega amb un xofer.

EVA.— No ho puc exigir jo, això, de tu.

MATTI.— Seria una part de la meva feina, igual que rentar el cotxe. Amb un quart n’hi hauria prou. Només li hem de mostrar que som íntims.

EVA.— I com vols que li ho mostrem?

MATTI.— Puc tutejar-vos davant d’ell.

EVA.— De quina manera, per exemple?

MATTI.— Corda’t la brusa fins a dalt, Eva.

EVA.— (Passant-se la mà per darrere el coll). Ja ho és, cordada, ah, és clar, ara ja ho feies veure! Però això a ell tant se li’n donaria. No és tan escrupolós, té massa deutes.

MATTI.— Doncs, potser podria treure’m de la butxaca, com sense adonar-me’n, una mitja vostra juntament amb el mocador, i que ell ho veiés.

EVA.— Això ja és una mica millor, però dirà que m’has pres un mocador, quan jo no hi era, perquè m’estimes en secret. (Pausa). Segons sembla, en aquestes coses no té fantasies perverses.

MATTI.— Ho faig tan bé com puc, senyoreta Eva. Rumio totes les possibles situacions i circumstàncies dubtoses entre nosaltres dos que em sembla que poden convenir.

EVA.— Deixa-ho córrer, això.

MATTI.— Molt bé, ho deixo córrer.

EVA.— Què, per exemple?

MATTI.— Si tants deutes té, potser que ens veiés sortir plegats directament de la cabana de bany… No pot ser res per sota d’això perquè sempre trobaria una excusa o altra per fer-ho semblar innocent. Per exemple, si només us petonejo, podria dir que a la vista de la vostra bellesa no m’he pogut contenir, i m’he precipitat. I anar fent.

EVA.— No sé mai si em parles de broma i et rius de mi a la meva esquena. Amb tu mai no s’està segur de res.

MATTI.— Per què voleu estar segura? No es tracta pas de col·locar els vostres diners. La inseguretat és molt més humana, per parlar com el vostre senyor pare. M’agraden les dones insegures.

EVA.— Prou que m’ho imagino.

MATTI.— Ho veieu, vós també teniu una bona imaginació.

EVA.— Només he dit que amb tu mai no se sap què vols exactament.

MATTI.— Quan aneu al dentista i us fa seure a la cadira, tampoc no sabeu què és exactament el que ell vol.

EVA.— Veus, quan parles d’aquesta manera, m’adono que tot allò del bany no funcionaria, perquè és segur que voldries abusar de la situació.

MATTI.— Això sí que és ben cert. Si us ho heu de rumiar gaire estona, senyoreta Eva, perdré les ganes de comprometre-us.

EVA.— És molt millor si ho fas sense unes ganes especials. Et diré una cosa, estic d’acord amb el bany, em fio de tu. Aviat deuran acabar d’esmorzar, i segurament sortiran a la terrassa per discutir del prometatge tot estirant les cames. Serà millor que hi entrem de seguida.

MATTI.— Comenceu a passar, vaig a buscar un joc de cartes.

EVA.— Per què un joc de cartes?

MATTI.— Com voleu que matem el temps, a la cabana de bany?

(Corre cap a la casa i ella es dirigeix a poc a poc a la cabana. Arriba la CUINERA carregada amb el cistell).

CUINERA.— Bon dia, senyoreta Puntila, vaig a collir cogombres. Voleu venir?

EVA.— No, tinc una mica de mal de cap i me’n vaig a prendre un bany.

(Entra a la cabana. La LAINA mou el cap amb aquiescència. De la casa surten en PUNTILA i l’AGREGAT fumant sengles cigars havans).

AGREGAT.— Saps, Puntila, em penso que me n’aniré amb l’Eva a la Riviera i demanaré al baró Vaurien el seu Rolls. Serà una propaganda per a Finlàndia i la seva diplomàcia. ¿Quantes dames representatives no tenim, ja, al nostre cos diplomàtic?

PUNTILA.— (A la MAJORDOMA). On ha anat la meva filla? Ha sortit.

MAJORDOMA.— A la cabana de bany, senyor Puntila. Tenia molt mal de cap i s’ha volgut banyar. (Surt).

PUNTILA.— Està carregada de romanços. Mai no he sentit dir que un es banyi quan té mal de cap.

AGREGAT.— És original, però saps, Puntila, fem massa poc cas dels nostres banys finlandesos. En vaig parlar al ministeri, un dia que la conversa era sobre com aconseguir un préstec. La cultura finlandesa s’hauria de propagar per tot arreu. Per què no ha d’haver-hi saunes finlandeses a Piccadilly?

PUNTILA.— El que jo voldria que cm diguessis és si el teu ministre vindrà realment a Puntila per les esposalles.

AGREGAT.— Ho ha promès decididament. Té unes certes obligacions amb mi, perquè el vaig presentar a en Lehtinen, el del Banc Comercial, s’interessa pel níquel.

PUNTILA.— M’agradaria de parlar-hi.

AGREGAT.— Té una debilitat per mi, tothom ho diu, al ministeri. Em va dir: «A vós se us pot enviar allà on sigui, mai no cometreu una indiscreció, la política no us interessa». Troba que represento bé.

PUNTILA.— Penso que deus tenir el cap ple de grava, Eino. Seria cosa del diable si no fessis carrera, però no et prenguis a la lleugera això del ministre a les esposalles, hi insisteixo, vull veure què opinen de tu.

AGREGAT.— Puntila, jo em sento molt segur. Sempre tinc sort. Al ministeri, la meva sort ja és proverbial. Quan perdo alguna cosa, la retrobo, tan cert com la mort. (Arriba en MATTI amb una tovallola damunt de les espatlles i es dirigeix a la cabana).

PUNTILA.— (A en MATTI). Què hi fas aquí, tu? Em faria vergonya, a mi, d’anar voltant romancejant, i em preguntaria com em guanyo la setmanada. No et faré cap certificat, i et podràs podrir com un bacallà que ningú no vol menjar-se perquè ha caigut fora del barril.

MATTI.— Sí, senyor Puntila.

(En PUNTILA es torna a girar vers l’agregat. En MATTI entra tranquil·lament a la cabana. En PUNTILA de moment no pensa res de mal, però tot d’una se li acut que l’EVA també deu ser a dintre, i ple d’estupor segueix en MATTI amb els ulls).

PUNTILA.— (A l’AGREGAT). Com estàs exactament amb l’Eva?

AGREGAT.— Oh, molt bé. És una mica freda amb mi, però és la seva naturalesa. Ho podria comparar amb la nostra relació amb Rússia. En llenguatge diplomàtic diem que les relacions són correctes. Vine! Vull collir un ram de roses blanques per a l’Eva, saps?

PUNTILA.— (Anant-se’n amb ell i llançant una ullada a la cabana de bany). Sí, també em sembla que és el millor.

MATTI.— (Dins de la cabana). M’han vist entrar. Tot va bé.

EVA.— M’estranya que el pare no t’hagi aturat. La majordoma li ha dit que jo hi era.

MATTI.— Se n’ha adonat massa tard, avui deu tenir una ressaca de les més grans. I hauria arribat intempestivament, massa aviat, perquè no basta la intenció de comprometre-us, cal que hagi passat alguna cosa.

EVA.— Dubto que arribin a tenir mals pensaments. A mig matí, què vols que passi?

MATTI.— No digueu això. Indica una passió especial. Un seixanta-sis? (Li dóna cartes). A Wiborg vaig tenir un amo que podia menjar a tots els moments del dia. Abans de la mitja tarda, abans del cafè, es feia rostir un pollastre. En ell, menjar era una passió. Era un membre del govern.

EVA.— Com ho pots comparar?

MATTI.— Doncs perquè en l’amor també hi ha qui hi té una tirada especial. Us toca jugar. ¿Us penseu que a l’establa sempre un s’espera fins que sigui de nit? Ara és estiu, i un se sent ben disposat. Per altra banda, a tot arreu hi ha gent. Per això la gent corre a ficar-se a la cabana. Quina calor. (Es treu el gec). Podeu alleugerir-vos de roba, també. No us miraré. Juguem mig penic, penso.

EVA.— No sé si no és molt ordinari, això que dius. Fes el favor d’adonar-te que no sóc una vaquera.

MATTI.— No tinc res contra les vaqueres.

EVA.— Tu no tens cap respecte.

MATTI.— Això ja ho he sentit dir sovint. Els xofers són coneguts com a persones recalcitrants que no senten cap respecte envers la gent de les classes superiors. I això prové de sentir parlar les persones de classe superior darrere nostre dins del cotxe. Tinc seixanta-sis, què teniu, vós?

EVA.— Al meu col·legi de monges, a Brussel·les, només he sentit parlar molt com cal.

MATTI.— No parlo de com cal o de com no cal, parlo de bestieses. Us toca a vós, però escapceu, que no hi hagi cap error!

(Tornen en PUNTILA i l’AGREGAT. L’AGREGAT porta un ram de roses).

AGREGAT.— És molt espiritual. Jo li dic: «Fores perfecta si no fossis tan rica!», i ella em contesta sense pensar-s’ho gens: «Més aviat ho trobo agradable això de ser rica!». Hahaha! I saps, Puntila, la senyoreta Rotschild ja m’havia fet la mateixa resposta una vegada que li vaig ser presentat a casa de la baronessa Vaurien! És molt espiritual, també.

MATTI.— Hauríeu de riure ofegadament, com si us fes pessigolles, o si no passaran per aquí davant sense vergonya. (L’Eva fa unes rialletes sufocades tot jugant a cartes). No té el dring engrescador.

AGREGAT.— (Plantant-se). No és l’Eva?

PUNTILA.— No, de cap manera, deu ser alguna altra.

MATTI.— (En veu alta, tot jugant a cartes). Però vós en teniu, de pessigolles!

AGREGAT.— Escolta!

MATTI.— (A mitja veu). Defenseu-vos una mica!

PUNTILA.— Es el xofer, a la cabana de bany. Em sembla que seria millor que portessis el ram a casa.

EVA.— (Fent comèdia, cridant). No! No!

MATTI.— Sí!

AGREGAT.— Saps, Puntila, sona realment com si fos la veu de l’Eva.

PUNTILA.— Si us plau, no insultis!

MATTI.— Ara tuteja’m i deixa de resistir inútilment.

EVA.— No! No! No! (En veu baixa). Què més he de dir?

MATTI.— Digueu que com m’atreveixo! Penseu-ho de debò! Sigueu sensual!

EVA.— No ho has de fer, això!

PUNTILA.— (Amb veu de tro). Eva!

MATTI.— Una altra vegada! Una altra vegada, amb passió cega! (Apartant les cartes mentre van fent la comèdia de l’escena d’amor). Si entren, ens haurem de tocar, no hi ha més remei.

EVA.— No pot ser, això.

MATTI.— (Apartant un banc d’un cop de peu). Aleshores sortiu a fora, encara que sembleu un gos de llanes mullat.

PUNTILA.— Eva!

(En MATTI esgarria amb la mà els cabells de l’EVAva a fi que apareguin en desordre i ella es descorda el botó de dalt de la brusa. Després surt).

EVA.— Que em cridaves, papà? Només em volia canviar per anar a nedar.

PUNTILA.— ¿I es pot saber què penses, d’anar-te a ficar a la cabana de bany? Et penses que no tenim orelles?

AGREGAT.— No siguis iracund, Puntila. ¿Per què no hi ha d’entrar, l’Eva, a la cabana de bany?

(Surt en MATTI, i es queda dret darrere l’EVA).

EVA.— (No adonant-se d’en MATTI, una mica intimidada). Què és el que has sentit, papà? Si no era res.

PUNTILA.— És a dir, que tu en dius res? Potser que et miris una mica!

MATTI.— (Fingint una gran torbació). Senyor Puntila, amb la vostra filla només jugàvem al seixanta-sis. Vegeu les cartes, si no us ho creieu. És un malentès per part vostra.

PUNTILA.— Calla d’una vegada! Et faig fora! (A l’EVA). ¿Què pensarà de tu, l’Eino?

AGREGAT.— Saps, Puntila, si jugaven al seixanta-sis, és un malentès. La princesa Bibesco es va excitar tant, una vegada jugant al bacarà, que es va trencar el collaret de perles. T’he portat roses blanques, Eva. (Li dóna les roses). Vine, Puntila, anem a fer una partida de billar!

(L’agafa per la màniga i se l’endú).

PUNTILA.— (Amb rancúnia). En parlarem, d’això, Eva! I tu, pinxo, si mai goses dir a la meva filla un sol «muuu», en comptes de treure’t la gorra llardosa i de posar-te tibat i sentir-te avergonyit perquè no t’has rentat les orelles, tanca la boca, ja pots empaquetar-te els mitjons foradats. La filla de l’amo que et dóna el pa te l’has de mirar com un ésser superior baixat del cel. Deixa’m, Eino, et creus que les consento, coses com aquesta? (A en MATTI). Repeteix-ho: què has de fer?

MATTI.— He de mirar-me-la com un ésser superior que ha baixat del cel, senyor Puntila.

PUNTILA.— Obriràs els ulls amb estupor, incrèdul que una cosa semblant pugui existir.

MATTI.— Obriré els ulls amb estupor incrèdul, senyor Puntila.

PUNTILA.— La vista de tanta innocència et farà envermellir com un cranc dels pensament impurs que ja d’abans de la confirmació has tingut sobre les dones, i desitjaràs ensorrar-te un pam sota terra, ho has comprès bé?

MATTI.— Ho he comprès.

(L’AGREGAT s’endú en PUNTILA cap a la casa).

EVA.— Res.

MATTI.— Té uns deutes molt més grans del que ens pensàvem.