1. EN PUNTILA TROBA UN HOME

PUNTILA.— Cambrer, quant de temps fa que som aquí?

CAMBRER.— Dos dies, senyor Puntila.

PUNTILA.— (Al JUTGE, en un to ple de retrets). Dos dies de res, ho sents! I ja afluixes i fas veure que estàs cansat! Justament quan entaulats amb un aiguardent et volia parlar una mica de mi, de com em sento d’abandonat, i de tot el que penso del Parlament! Però tots vosaltres us acoquineu al més petit esforç, perquè l’esperit té bona voluntat però la carn és feble. ¿On és el doctor, que ahir desafiava el món a mesurar-se amb ell? El cap d’estació encara va veure com el treien, i ell mateix se’n devia anar a fons cap allà a les set, després d’un combat heroic; quan va començar a quequejar, l’apotecari, encara s’aguantava dret: on és, ara? I tot això es creu ser les personalitats dirigents de la comarca, però la gent, desenganyada, se’ls girarà d’esquena i (al JUTGE, que dorm) quin mal exemple per al poble de Tavasthus, que un jutge no sigui capaç de fer parada a un hostal de la carretera, t’imagines? Si un mosso meu fos tan gandul amb la llaurada com tu amb la beguda, el faria fora a l’acte. Animal, li diria, ja t’ensenyaré a tirar-te la feina a l’esquena tan a la lleugera! ¿No penses, Fredrik, que el que s’espera de tu, que ets mirat com un home instruït, és que donis exemple, i que aguantis el que calgui i mostris tenir sentit de la responsabilitat? ¿Per què no pots fer un esforç i asseure’t aquí a parlar amb mi, home feble? (Al CAMBRER). Quin dia és avui?

CAMBRER.— Dissabte, senyor Puntila.

PUNTILA.— M’estranya. Hauria de ser divendres.

CAMBRER.— Dispenseu, però és dissabte.

PUNTILA.— Em contradius, sí. Quin cambrer més eixerit que em surts! Vols que els clients es fastiguegin i se’n vagin, i fas el groller. Mosso, demano un altre aiguardent, escolta’m bé i no ho tornis a confondre tot, l’aiguardent i el divendres. M’has entès?

CAMBRER.— Sí, senyor Puntila. (Se’n va de pressa).

PUNTILA.— (Al JUTGE ). Desperta’t, dèbil! No em deixis tan sol! Mira que capitular per unes quantes ampolles d’aiguardent! Si quasi ni les has ensumades. A la barca, quan t’he fet passar remant l’aiguardent t’has amagat i no has gosat ni donar un cop d’ull a fora, no te’n dónes vergonya? Mira, pujo sobre el líquid (ho fa veure) i em passejo sobre l’aiguardent. ¿Que m’enfonso, potser? (Veu en MATTI, el seu xofer, que fa una estona que és a la porta.). Qui ets, tu?

MATTI.— Sóc el vostre xofer, senyor Puntila.

PUNTILA.— Això ho pot dir tothom. No et conec.

MATTI.— Potser no m’heu mirat prou bé, només fa cinc setmanes que sóc a casa vostra.

PUNTILA.— I d’on véns, ara?

MATTI.— D’aquí fora. Fa dos dies que m’espero dins del cotxe.

PUNTILA.— Dins de quin cotxe?

MATTI.— El vostre. L’Studebaker.

PUNTILA.— Ho trobo curiós. Pots demostrar-ho?

MATTI.— I no tinc la intenció d’esperar-vos-hi més temps, a fora, perquè ho sapigueu. N’estic fins aquí. No se’l pot tractar d’aquesta manera, un home.

PUNTILA.— Què vols dir: un home? Ets un home, tu? Acabes de dir que ets un xofer. Confessa que t’he atrapat en una contradicció!

MATTI.— Aviat es veurà si sóc un home, senyor Puntila. No em deixaré tractar com si fos una bèstia i no m’estaré al carrer esperant que us digneu sortir.

PUNTILA.— Abans has afirmat que no estaves disposat a aguantar.

MATTI.— Exacte. Pagueu-me cent setanta-cinc marcs i aniré a buscar el certificat a Puntila.

PUNTILA.— Conec la teva veu. (Es posa a donar voltes al seu voltant com si examinés una bèstia estranya). La teva veu sona exactament com la d’un home. Asseu-te i pren-te un aiguardent, hem de fer coneixença.

CAMBRER.— (Entra amb una ampolla). El vostre aiguardent, senyor Puntila, i avui és divendres.

PUNTILA.— Està bé. (Assenyalant en MATTI). Es un amic.

CAMBRER.— Sí, el vostre xofer, senyor Puntila.

PUNTILA.— Així, doncs, ets xofer? Sempre he dit que quan es viatja es troba gent molt interessant. Aboca!

MATTI.— Voldria saber què us proposeu. No sé si beure-me’l, el vostre aiguardent.

PUNTILA.— Ets un home desconfiat, ja ho veig. Me’n faig càrrec. Un no s’ha d’asseure a taula amb estrangers, perquè si t’adorms et podrien robar. Sóc el propietari Puntila, de Lammi, un home honrat. Tinc noranta vaques. Pots beure-hi tranquil, amb mi, germà.

MATTI.— Bé. Sóc en Matti Altoneni i m’alegro d’haver fet coneixença amb vós.

PUNTILA.— Tinc bon cor, jo, i n’estic joiós. Una vegada vaig transportar un escarabat volador de la carretera al bosc perquè no l’esclafessin, potser és una mica exagerat per la meva part. El vaig fer enfilar-se per un bastó. Tu també tens tan bon cor com jo, ho veig. No puc suportar que algú escrigui «jo» amb una J majúscula. L’haurien de fer fora a cops de vit de bou. Hi ha pagesos rics que prenen el menjar de la boca als seus servents. A mi, el que més m’agradaria fóra de donar rostit a la meva gent. Són persones, també, i menjar un bon mos els agrada tant com a mi, per què no els havia d’agradar? ¿No ets d’aquest parer, tu?

MATTI.— Absolutament.

PUNTILA.— De veres t’he fet esperar-me al defora? No està gens bé, no m’ho perdono, i et prego que si mai ho torno a fer agafis la clau anglesa i me li clavis un cop a la capota! Matti, ets amic meu?

MATTI.— No.

PUNTILA.— Te’n dono les gràcies. Ja ho sabia. Matti, mira’m! Què veus?

MATTI.— Diria que un tros d’home voluminós, borratxo com una sopa.

PUNTILA.— Això et demostra com les aparences poden enganyar. Sóc molt diferent, Matti, sóc un home malalt.

MATTI.— Molt malalt.

PUNTILA.— Me n’alegro. No tothom ho nota. Veient-me així, podries no endevinar-ho. (Lúgubre, mirant-se en MATTI fixament). Tinc accessos.

MATTI.— No digueu!

PUNTILA.— Tu, que no és per a riure! Els tinc com a mínim un cop per trimestre. Em desperto, i em trobo tot d’una més serè que una nit estrellada. Què me’n dius?

MATTI.— Aquests accessos de sobrietat els teniu regularment?

PUNTILA.— Regularment. La cosa va així: tota la resta del temps estic completament normal, tal com em veus ara. Em trobo en plena possessió de les meves facultats mentals, sóc amo dels meus sentits. Aleshores es presenta la crisi. Comença de la manera següent: als ulls hi ha alguna cosa que no funciona. En comptes de dues forquilles (n’agafa una i l’aixeca) només en veig una.

MATTI.— (Esglaiat). O sigui que sou mig cec?

PUNTILA.— Només veig la meitat de tot el món. Però encara és pitjor, perquè durant aquests accessos insensats de sobrietat total caic, senzillament, al nivell de les bèsties. Se m’han acabat totes les inhibicions. Tot el que faig en aquell estat, germà, no compta. No compta, si un té un cor dintre del pit i va repetint-se que està malalt. (Amb por a la veu). En aquell moment sóc plenament responsable dels meus actes, i Saps què vol dir, germà, responsable? Un home responsable és un home de qui t’ho pots creure tot. Por exemple, ja no és capaç de tenir present què convé al seu fill, ja no té el sentit de l’amistat, està disposat a trepitjar el seu propi cadàver. I això és perquè és responsable, que és com ho anomenen els advocats.

MATTI.— I no feu res contra aquests accessos?

PUNTILA.— Germà, només hi faig tot el que puc. Tot el que és humanament possible! (Agafa el seu got). Això, això és el meu únic remei. M’ho empasso d’un glop sense moure pestanya, i no a culleradetes com els nens petits, em pots ben creure. Si alguna cosa puc dir de mi és que lluito com un home contra aquests accessos de sobrietat sense sentit. Però de què serveix? Cada vegada em dominen. Pensa en la falta de consideració que he tingut amb tu, un home tan magnífic! Té, és filet de bou. M’agradaria saber a quin atzar et dec. ¿Com has vingut a parar a mi?

MATTI.— Vaig perdre la col·locació que tenia, sense culpa per part meva.

PUNTILA.— Com va ser?

MATTI.— Havia vist esperits.

PUNTILA.— Autèntics?

MATTI.— (Arronsa les espatlles). A la finca del senyor Pappmann. Ningú no sabia per què havia d’estar encantada: abans d’arribar-hi jo mai no ho havia estat. Si em demaneu per què crec que ho estava, us diré: perquè la cuina era molt dolenta. Quan les farinetes et pesen a l’estómac tens somnis dolents, sovint malsons. A mi se’m posen molt malament si no són ben cuinades. Havia pensat acomiadar-me, però no tenia res més a la vista i em sentia deprimit, i per això vaig explicar tot d’històries tenebroses a la cuina, i al cap de poc les ajudants de cuina ja havien vist, de nit, caps de criatura empalats a la tanca i s’havien acomiadat. O bé era una bola grisa que sortia de l’estable rodolant per terra i semblava un cap de persona, i d’això va venir que l’encarregada del rebost, en sentir-m’ho explicar, es va trobar malament. I la cambrera es va acomiadar quan, una nit, pels volts de les onze, vaig veure prop de la cambra de bany un home negrós que es passejava amb el cap sota el braç, i que va demanar-me foc per a la pipa. El senyor Pappmann va dir a crits pertot arreu que jo tenia la culpa de tot i que li espantava la gent del servei, i que a la granja no hi havia espectres. Però quan vaig dir-li que anava errat, i que jo, 156 per exemple, els dies que la senyora havia estat a la clínica per deslliurar, havia vist dues nits seguides un fantasma blanc que sortia de la finestra de l’encarregada del rebost i entrava per la finestra a la cambra del senyor Pappmann, ja no va poder dir res. Però em va fer fora. En anar-me’n li vaig dir que estava segur que si es preocupava que a la casa el servei mengés una mica millor, els esperits s’estarien més quiets perquè no podrien suportar l’olor de la carn.

PUNTILA.— Ja ho veig, vas perdre la col·locació només perquè volien estalviar amb el menjar del servei. Als meus ulls, que t’agradi menjar bé no et rebaixa, sempre que em portis bé el tractor, que no creïs conflictes i que donis a en Puntila allò que és d’en Puntila. A casa seva hi ha de tot i força: ¿pot faltar-hi llenya, al bosc? La cosa és entendre’s i, amb en Puntila, tothom s’hi pot entendre. (Canta). «Nina, per què vols posar-me un plet? Si saps que al llit tots dos volem el mateix!». Com li agradaria, a en Puntila, abatre els bedolls amb vosaltres, i netejar els camps de pedres, i menar el tractor! Però, li ho deixen fer? M’han posat un coll fort que ja m’ha repelat dos sotabarbes. No està bé que el papà llauri; no està bé que el papà faci pessigolles a les mosses; no està bé que el papà prengui cafè amb els mossos! Però ara, a mi no m’està bé que no estigui bé, i me’n vaig a Kúrguela a prometre la meva filla amb l’agregat, i així podré asseure’m a dinar en mànigues de camisa i no tindré cap espieta, i la Klinckmann^[002] callarà i jo la… i prou! I a vosaltres us apujaré el sou, perquè el món és gran, i jo conservo el bosc i això és suficient per a vosaltres i és suficient també per al propietari de Puntila.

MATTI.— (Amb una gran i prolongada riallada). Està bé, calmeu-vos i despertem el senyor jutge, però amb compte, perquè si té un ensurt ens podria condemnar a cent anys de presó.

PUNTILA.— Voldria estar segur que entre nosaltres no s’obre cap abisme. Digue’m que no hi ha cap abisme!

MATTI.— M’ho prenc com una ordre, senyor Puntila: no hi ha cap abisme!

PUNTILA.— Germà, hem de parlar de diners.

MATTI.— Sense reserves.

PUNTILA.— Però és una vulgaritat parlar de diners.

MATTI.— Doncs no parlem de diners.

PUNTILA.— Fals. ¿Per què, pregunto jo, per què no podem cometre una vulgaritat? No som persones lliures?

MATTI.— No.

PUNTILA.— Ja ho veus! I com a persones lliures podem fer el que volem, i ara volem poder ser vulgars. Perquè hem d’arrencar un dot per a la meva única filla que vol dir mirar-la als ulls fredament, fixament, i amb embriaguesa. Veig dues possibilitats: podria vendre’m un bosc o em podria vendre jo mateix. ¿Què m’aconselles?

MATTI.— No m’agradaria de vendre’m, si podia vendre’m un bosc.

PUNTILA.— Què dius, vendre el bosc? Quina decepció que em causes, germà! Saps què és un bosc? Potser només deu mil esteris de fusta? O és una joia de verdor per a l’home? ¿1 tu vols vendre una joia de verdor? No te’n dónes vergonya?

MATTI.— L’altra cosa, doncs.

PUNTILA.— Tu també, Brutus? De veres, pots voler que em vengui?

MATTI.— Com ho voleu fer, això de vendre-us?

PUNTILA.— La senyora Klinckmann.

MATTI.— De Kúrguela, on anem? La tia de l’agregat?

PUNTILA.— Té una flaca per mi.

MATTI.— I li voleu vendre el vostre cos? És espantós.

PUNTILA.— Gens en absolut. De què serveix la llibertat, germà? I penso que si em sacrifico, què sóc, jo?

MATTI.— Sí, és just.

JUTGE.— Silenci a la sala!

PUNTILA.— Es pensa que és a la sala del tribunal perquè dorm. Germà, ¿has solucionat el problema de saber què té més vàlua, un bosc com el meu bosc, o un home com jo? Ets un home extraordinari. Au, té la meva cartera i paga l’aiguardent, i fica-te-la a la butxaca perquè jo sempre la perdo. (Assenyalant el JUTGE). Recolliu! Traieu! Ho perdo tot, voldria no tenir res, és el que m’agradaria més. El diner put, recorda-ho sempre. El meu somni seria no tenir res i recórrer tots dos a peu la bella Finlàndia, potser, tot al més amb un dues places petit, la mica de gasolina la trobaríem a tot arreu, i amunt i avall, i quan ens canséssim pararíem en una taverna com aquesta i faríem un gotet que pagaríem tallant llenya, que això, tu, germà, ho faries amb la mà esquerra. (Se’n van. En MATTI porta el JUTGE).