2. L’EVA

EVA.— Puc imaginar-me que la senyora Klinckmann se sent molt contrariada.

AGREGAT.— A la meva tia l’enuig mai no li dura gaire. Ja he telefonat preguntant per ells. A Kírchendorf ha passat un auto amb dos homes que baladrejaven.

EVA.— Són ells. Una bona cosa és que reconec el pare entre cent. Sempre he sabut de seguida si el que es deia es referia al pare. Quan un home amb un fuet de bestiar empaitava un mosso, o algú havia regalat un automòbil a la vídua d’un masover, era el meu pare.

AGREGAT.— Aquí no és a Puntila, enfin. Només em fa por l’escàndol. Potser no tinc el sentit dels números, ni de quants litres de llet podem enviar a Kaunas, perquè jo no en bec, però tinc un nas molt fi per ensumar l’escàndol. Quan l’agregat de l’ambaixada de França a Londres després de vuit conyacs va cridar en plena taula a la duquessa de Cartrumple que era una puta, vaig pronosticar a l’acte que hi hauria un escàndol. I vaig tenir raó. Em sembla que ara sí que vénen. Escolta, estic una mica cansat. Em pregunto si voldràs excusar que em retiri? (Surt ràpidament).

PUNTILA.— Som nosaltres. Però deixa’t de formalitats i no despertis ningú; beurem una ampolleta més en petit comitè, i després, a dormir. Ets feliç?

EVA.— Fa tres dies que us esperem.

PUNTILA.— En hem aturat pel camí, però ho hem portat tot. Matti, treu la maleta, espero que l’hagis duta damunt dels genolls perquè no es trenqués res, o aquí ens morirem de set. Ens hem donat molta pressa perquè crèiem que ens esperaves.

JUTGE.— Se’t pot felicitar, Eva?

EVA.— Papà, ets un dolent. Fa una setmana que sóc aquí, en una casa que no és la meva, i només amb una novel·la vella, l’agregat i la seva tia, i em moro d’avorriment.

PUNTILA.— Ens hem donat pressa, jo no he parat de burxar i de dir «no podem perdre temps perquè encara he de discutir amb l’agregat alguna cosa respecte al prometatge», i estava content perquè et sabia amb l’agregat i tenies algú mentre nosaltres ens havíem d’aturar. Vés amb compte amb la maleta, Matti, que no li passi cap desgràcia.

JUTGE.— T’has barallat amb l’agregat, potser, que et queixes que t’han deixat sola amb ell?

EVA.— Oh, no ho sé. Amb ell no, un no s’hi pot pas barallar.

JUTGE.— Puntila, l’Eva no sembla gens entusiasmada. Retreu a l’agregat que amb ell ningú no s’hi pugui barallar. Una vegada vaig tenir un cas de divorci, i la dona es queixava perquè el seu home no s’hi tornava quan ella li tirava el llum pel cap. Se sentia desatesa.

PUNTILA.— Molt bé. Tot ha anat de primera, una vegada més. Quan en Puntila s’hi fica, tot va bé. Què dius, que no ets feliç? Ho entenc, i si m’ho preguntes, et desaconsello l’agregat. No és un home.

EVA.— (Pel fet que en MATTI, que és amb ells, fa una rialleta sardònica). Només he dit que dubto que sola amb l’agregat em pugui distreure gaire.

PUNTILA.— És justament el que dic. Pren en Matti. Amb ell, una noia s’hi pot entretenir.

EVA.— Ets impossible, papà. Només he dit que dubtava. (A en MATTI). Porta la caixa a dalt.

PUNTILA.— Alto! Primer treu una ampolla o dues. Encara he de discutir amb tu, davant d’una ampolla, si l’agregat em convé o no. ¿T’has promès amb ell, almenys?

EVA.— No, no m’hi he promès. No n’hem parlat, d’aquestes coses. (A en MATTI). Deixa la caixa tancada.

PUNTILA.— Com s’entén, no t’hi has promès? En tres dies? ¿Què heu fet, doncs? No m’agrada això, d’aquest home. Jo em prometo en tres minuts. Fes-lo baixar, i jo me’n vaig a cercar les mosses de la cuina per ensenyar-li com es fa un prometatge llampec. Treu les ampolles, el borgonya, o no, millor el licor.

EVA.— No, ara no beus més! (A en MATTI). Porta la caixa a la meva cambra, la segona a la dreta davant de l’escala!

PUNTILA.— (Alarmat perquè en MATTI aixeca la caixa). Però Eva, això és molt poc amable. No pots prohibir que el teu pare tingui set. Et prometo que l’ampolla la buidaré amb la cuinera o amb la cambrera, i amb en Fredrik, que també té set. Sigues humana.

EVA.— M’he quedat llevada per evitar que despertessis el personal de la cuina.

PUNTILA.— Estic convençut que la Klinckmann, i on és, per cert? s’estaria de bon grat una estoneta amb mi, perquè en Fredrik, que està cansat, se’n pot anar a dalt, i jo discutiré amb la Klinckmann, ja en tenia la intenció, val a dir que sempre hem tingut una debilitat l’un per l’altre.

EVA.— Voldria que et dominessis una mica. La senyora Klinckmann ja està prou indignada que hagis vingut amb tres dies de retard. Dubto que ni demà la puguis veure.

PUNTILA.— Trucaré a la seva porta, i tot rutllarà. Sé com se l’ha de tractar, i en això, tu, Eva, no hi entens res.

EVA.— El que entenc és que cap dona no voldria estar amb tu, en l’estat en què et trobes! (A en MATTI). Puja la maleta, tu! Amb tres dies en tinc ben bé prou!

PUNTILA.— Eva, sigues raonable. Si no vols que jo vagi a dalt, vés-me a cercar la rodanxoneta, em sembla que és la majordoma, he de discutir una cosa amb ella!

EVA.— No t’embalis tant, papà, si no vols que pugi la maleta jo mateixa i no la tiri escales avall per equivocació.

PUNTILA.— (Amb calma). Vet aquí com es comporta una filla amb son pare. (Es gira i puja a l’auto). Fredrik, vine!

JUTGE.— Què et proposes de fer, Johannes?

PUNTILA.— Me’n vaig d’aquí, no m’agrada. Com s’entén, m’apresso tant com puc, arribo tard a la nit, i em reben amb els braços oberts, potser? Em recorda el fill pròdig, Fredrik, però ¿què, si en comptes de matar el vedell gras el reben amb retrets glaçats? Me’n vaig lluny d’aquí.

JUTGE.— A on?

PUNTILA.— No comprenc com ho pots preguntar. ¿No veus que de la meva pròpia filla no en rebré ni un trist aiguardent? ¿I que no em toca més remei que sortir de nit a buscar algú que me’n doni una o dues ampolles?

JUTGE.— Recobra el seny, Puntila, a dos quarts de tres de la matinada no trobaràs aiguardent enlloc. La venda d’alcohol sense recepta és legalment prohibida.

PUNTILA.— També m’abandones, tu? ¿No aconseguiré un aiguardent legal? Jo t’ensenyaré com aconsegueixo aiguardent legal, de dia o de nit.

EVA.— (Apareixent dalt de l’escala). Baixa del cotxe de seguida, papà!

PUNTILA.— Ets una noia pacífica, Eva, i honores el teu pare i la teva mare i per això viuràs llargs anys sobre la terra! (S’alça, excitat, dins de l’auto). Una casa bonica, on pengen les tripes dels convidats a l’estenedor, a eixugar-se! I jo sense dona! Ara t’ho ensenyaré, si n’aconsegueixo una! A la Klinckmann ja li pots dir que renuncio a la seva companyia! La considero com la verge folla que no té oli a la llàntia. I ara engego, i que el terra retrunyi i els revolts es tornin rectes de terror. (Fa moure el cotxe de recules cap a la dreta).

EVA.— (Baixant l’escala). Atura l’amo, tu!

MATTI.— (Apareixent darrere d’ella). És massa tard. És massa ràpid.

JUTGE.— Em penso que no l’esperaré més. Ja no sóc tan jove com era, Eva. No crec que es faci res. Sempre té sort. ¿On és la meva cambra? (Puja l’escala).

EVA.— La tercera davant de l’escala. (A en MATTI). Ara ens podem quedar aquí i vigilar que no se’n vagi a beure amb els servents i no s’hi franquegi massa.

MATTI.— Aquestes familiaritats sempre són desagradables. Vaig treballar en un molí de paper on el porter es va acomiadar perquè el senyor director li va preguntar com estava el seu fill.

EVA.— El pare és explotat sense vergonya perquè té aquesta debilitat. És massa bo.

MATTI.— Sí, és una sort per a la gent que el volta que hi hagi moments que beu. Aleshores es torna bona persona i veu ratolins blancs i els voldria amanyagar tant sí com no, de tan bo que és.

EVA.— No m’agrada que parlis així del meu pare. I desitjaria que no et prenguessis al peu de la lletra el que diu de l’agregat, per exemple.

MATTI.— Que l’agregat no és un home? Respecte a això, què és un home, els punts de vista són molt variats. Vaig treballar en una cerveseria, i la filla de la mestressa em va cridar de la cambra de bany estant que li portés un barnús, de tan pudorosa que era. «Porta’m el barnús», va dir-me, dreta i nua de pèl a pèl, «els homes em miren quan em fico a la banyera».

EVA.— No entenc què vols dir.

MATTI.— No vull dir res, només parlo per deixar passar el temps i donar-vos conversa. Quan parlo amb els amos mai no vull dir res ni ser de cap parer, perquè no ho poden sofrir per part del personal.

EVA.— (Després d’una petita pausa). L’agregat és molt ben considerat dins del servei diplomàtic; té una gran carrera davant seu, i m’agradaria que la gent ho sabés. Es un dels més intel·ligents d’entre les joves forces.

MATTI.— Ja ho entenc.

EVA.— El que he dit abans, quan eres aquí, és que no m’he divertit tant com el pare es pensava. És clar que no té cap importància que un home sigui divertit o no.

MATTI.— He conegut un home que no n’era gens, de divertit, però va saber fer un milió amb la margarina i els greixos.

EVA.— El meu prometatge fa temps que és planejat. De nens ja ens coneixíem. Només que potser sóc una persona molt animada, i no m’avorreixo.

MATTI.— I teniu dubtes, és clar.

EVA.— No ho he dit, jo, això. No comprenc per què no em vols entendre. Potser estàs cansat. Per què no vas a dormir?

MATTI.— Us faig companyia.

EVA.— No cal que me’n facis. Només volia fer constar que l’agregat és un home intel·ligent i amable, i que no se l’ha de jutjar pel seu exterior ni pel que diu o fa. Té moltes atencions amb mi, i em llegeix als ulls el més petit desig. Mai no es permetria un tracte vulgar o mostrar-se massa familiar, o gallejar de la seva virilitat. L’aprecio molt. Però potser tens son?

MATTI.— Parleu, parleu, només tanco els ulls per concentrar-me millor.