9. EN PUNTILA PROMET LA SEVA FILLA AMB UN HOME

EL PASTOR.— Una fe autèntica, rarament la trobes. En canvi, trobes el dubte i la indiferència, que et podrien fer desesperar del nostre poble. Jo prou els tracto d’inculcar que sense Ell no creixeria ni una móra d’esbarzer, però ells es prenen els productes de la naturalesa com la cosa més natural del món, i se n’afarten com si res. Una part de la seva incredulitat els ve del fet que no van a l’església i em deixen predicar davant dels bancs buits, com si no tinguessin bicicletes, cada vaquera en té una, però també els ve de la dolenteria, que és innata. Com em podria explicar, si no, que la setmana passada, parlant a un moribund en el seu llit de mort, d’allò que espera a l’home en el més enllà, ell que m’engega: «Li sembla que les patates aguantaran aquestes pluges?». N’hi ha per a preguntar-se si tota la nostra activitat no és com llençar perles als porcs!

EL JUTGE.— Us comprenc. Portar la cultura en aquests llocs de mala mort no és com menjar-se un tortell.

L’ADVOCAT.— Nosaltres, els advocats, tampoc no tenim una existència fàcil. Sempre hem viscut d’aquests petits propietaris de pagès, d’aquests caràcters de ferro, que prefereixen el bastó del mendicant a renunciar als seus drets. Es barallen contínuament per qualsevol cosa, però l’avarícia els atura a mig camí. De bona gana s’insultarien, es clavarien una ganivetada o li vendrien al veí un cavall coix, però quan s’adonen que un plet costa diners deixen córrer les renyines i renuncien a un plet magnífic, només per amor dels calés.

EL JUTGE.— Es l’època del comerç. És un aplanament general, la bona vellúria desapareix. És terriblement difícil no desesperar del poble i, al contrari, anar intentant sempre de nou poder-li donar una mica de cultura.

L’ADVOCAT.— A en Puntila tot i que els camps li tornen a créixer sempre per si sols, un plet d’aquests li és una criatura terriblement delicada, abans no s’haurà fet prou gran et poden sortir cabells blancs. Quantes vegades un no ha pensat «ara sí que està ben llest, no pot tirar endavant, no és possible d’aportar més proves, morirà jove», però continua i es torna a refer. Amb un plet hi has de tenir la màxima prudència quan encara té l’edat de dur bolquers: en aquest moment la mortalitat és gran. Però quan l’has anat en greixant i arriba a l’adolescència, que ja sap caminar sol, avança i sap com manegar-s’ho. Un plet que ja passa dels quatre o cinc anys té totes les perspectives d’arribar a vell i amb cabells blancs. Però abans no hi arribes, ah! quina vida més arrossegada!

(Compareix amb la MULLER DEL PASTOR).

LA MULLER DEL PASTOR.— Senyor Puntila, s’hauria d’ocupar una mica dels seus convidats. El senyor ministre està ballant amb la senyoreta Eva, però ha preguntat per vostè.

(En PUNTILA no contesta).

L’AGREGAT.— La senyora pastoressa ha contestat al ministre d’una manera encantadorament aguda. Ell li ha preguntat si li agradava el jazz. En tota ma vida no havia sentit una impaciència tan gran com la de veure com se’n sortiria. S’ho ha rumiat una estona, i li ha contestat que, com que amb l’orgue de l’església no s’hi pot ballar, li és igual quins instruments s’utilitzen. El ministre es moria de riure, de l’acudit. Què hi dius, tu, Puntila?

PUNTILA.— Res, perquè no critico mai els meus convidats. (Fa un senyal al JUTGE, que se li apropa). Fredrik, t’agrada aquesta cara?

EL JUTGE.— Quina vols dir?

PUNTILA.— La de l’agregat. Digue-m’ho, i seriosament!

EL JUTGE.— Vés amb compte amb el ponx, Johannes, que és molt fort.

L’AGREGAT.— (Cantussejant la melodia que se sent al costat i marcant el compàs amb els peus). Et fa pessigolles a les cames, eh?

PUNTILA.— (Torna a fer un senyal al JUTGE, que fa el desentès). Fredrik! Digue’m la veritat, t’agrada? Em costa un bosc!

(Els altres senyors taral·legen igualment: «Je cherche après Titine et ne la trouve pas…»).

L’AGREGAT.— (Que no s’ha adonat de res). No hi ha manera que m’aprengui un text, ja em passava a l’escola, però el ritme el porto a la sang.

L’ADVOCAT.— (Al qual en PUNTILA fa senyals vehements). Trobo que fa calor aquí a fora, entrem al saló!

(Vol endur-se’n l’AGREGAT).

L’AGREGAT.— Darrerament he retingut una línia: «We have no bananas». Puc sentir-me optimista respecte a la meva memòria!

PUNTILA.— Fredrik! Mira-t’ho bé, i després jutja! Fredrik!

EL JUTGE.— ¿Sabeu l’acudit del jueu que s’havia deixat l’abric penjat al cafè? El pessimista diu: «Sí, el trobarà!». I un optimista diu: «No el trobarà pas!».

L’AGREGAT.— I el va retrobar?

(Els senyors riuen).

EL JUTGE.— Em temo que no li heu vist la punta.

PUNTILA.— Fredrik!

L’AGREGAT.— Aclariu-m’ho: em sembla que ha canviat les contestes. L’optimista diu: Sí, el recobrarà!

EL JUTGE.— No, el pessimista! Comprèn, l’acudit consisteix que l’abric és vell i val més que es perdi!

L’AGREGAT.— Ah, vaja! L’abric és vell? S’ha descuidat d’esmentar-ho. Ha-haha! És l’acudit més fantàstic que hagi sentit mai!

PUNTILA.— (Alçant-se, amb aire ombrívol). Ara em toca a mi d’intervenir-hi. Un tipus com aquest no tinc per què aguantar-lo. Fredrik, em negues una resposta precisa a la meva pregunta seriosa: què diries d’una ganya com aquesta si la introduïa a la família? Però sóc prou home per a decidir-me tot sol: Un home sense humor no és un home. (Amb dignitat). Aneu-vos-en de casa meva, sí, vós, no us gireu com si pogués parlar d’algú que no fos vós!

EL JUTGE.— Puntila, vas massa lluny.

L’AGREGAT.— Senyors, us prego que vulgueu oblidar l’incident. No us podeu imaginar com és de precària la situació dels membres del cos diplomàtic. A la més petita violació moral ens poden retirar el plàcet. A París, a Montmartre, la sogra del secretari de la legació de Romania es va desfermar a cops de paraigua contra el seu amant, i immediatament es va produir l’escàndol.

PUNTILA.— Una llagosta de frac! Una llagosta devoradora de boscos!

L’AGREGAT.— (Amb zel). Compreneu, veritat?, no és perquè tingui un amant, això és la regla, ni tampoc que l’hagi apallissat, és comprensible, però que ho hagi fet amb un paraigua és vulgar. Aquesta és la nuance.

L’ADVOCAT.— Puntila, té raó. El seu honor és molt delicat. Pertany al servei diplomàtic.

EL JUTGE.— Aquest ponx és massa fort per a tu, Johannes.

PUNTILA.— Fredrik, no comprens la gravetat de la situació.

EL PASTOR.— El senyor Puntila està una mica excitat, Anna, potser que anessis a mirar què passa al saló!

PUNTILA.— Estimada senyora, no cal que s’inquieti, no perdré la serenitat. El ponx és normal, i el que per a mi és massa fort és la mala fila d’aquest senyor, contra la qual sento una repulsió que vostè pot comprendre.

L’AGREGAT.— Pel que pertoca al meu humor, la princesa Bibesco va parlar-ne una vegada d’una manera molt afalagadora en fer avinent a Lady Oxford que un acudit o un «bon mot» em fan riure per endavant, cosa que significa que l’entenc ràpidament.

PUNTILA.— El seu humor, Fredrik!

L’AGREGAT.— Mentre no es faci menció d’un nom, tot és reparable encara; només quan s’ha pronunciat un nom, amb acompanyament d’injúries, és irreparable.

PUNTILA.— (Amb pesant sarcasme). Fredrik, què faig ara? M’he oblidat del seu nom i no me’n podré desempallegar mai, segons que diu. Gràcies, Déu meu, ara em ve a la memòria, tot d’una, que he llegit el seu nom en un reconeixement de deute que he hagut de rescatar: és l’Eino Silakka, i potser ara se n’anirà, ¿què en penses?

L’AGREGAT.— Senyors, ara s’ha deixat caure un nom. A partir d’ara comptarà cada paraula que no fili prou prim.

PUNTILA.— Aquest home no té remei. (Bramant, tot d’una). Fum el camp immediatament i que no et vegi més a Puntila, no prometo la meva filla amb una llagosta que porta frac!

L’AGREGAT.— Puntila, ara ja ets ofensiu. Si em foragites, passes la delicada frontera on comença l’escàndol.

PUNTILA.— Això ja és massa. Se m’acaba la paciència. M’havia proposat de fer-te entendre entre nosaltres que la teva ganya m’ataca els nervis, i que és millor que t’esfumis, però m’obligues a parlar clar i dir-te: Fot el camp, merdós!

L’AGREGAT.— Puntila, no m’ho prenc gens bé. Senyors, tinc l’honor de saludar-los. (Se’n va).

PUNTILA.— No vagis tan a poc a poc! Et vull veure córrer, et vull ensenyar a no contestar-me amb insolència!

(Corre al seu darrere. Tots, fora de la MULLER DEL PASTOR i el JUTGE, el segueixen).

LA MULLER DEL PASTOR.— Hi haurà un escàndol.

(Entra l’EVA).

EVA.— Què passa? Què és aquest aldarull aquí al pati?

LA MULLER DEL PASTOR.— (Anant vers ella corrent). Ai, criatura, ha passat una cosa molt desagradable, t’has d’armar d’una gran força d’ànima.

EVA.— Què ha passat?

EL JUTGE.— (Tot anant a buscar un got de xerès). Pren-te això, Eva. El teu pare s’ha begut tota una ampolla de ponx i de cop li ha agafat una idiosincràsia contra la cara de l’Eino, i l’ha foragitat.

EVA.— (Beu). Aquest xerès té gust de suro, llàstima. Què li ha dit?

LA MULLER DEL PASTOR.— No estàs fora de tu, Eva?

EVA.— Sí, naturalment.

(Torna el PASTOR).

EL PASTOR.— Es espantós.

LA MULLER DEL PASTOR.— Què hi ha? Ha passat alguna cosa?

EL PASTOR.— Una escena espantosa al pati. L’ha fet fora a cops de roc.

EVA.— I l’ha tocat?

EL PASTOR.— No ho sé. L’advocat s’hi ha llançat al mig. I el ministre, que és al saló!

EVA.— Oncle Fredrik, estic segura que se n’anirà. Quina sort, haver convidat el ministre! L’escàndol no hauria estat ni la meitat de gran.

LA MULLER DEL PASTOR.— Eva!

(Entra en PUNTILA amb en MATTI; al darrere la LAINA i la FINA).

PUNTILA.— Acabo de llançar una profunda mirada a l’abjecció del món. He entrat aquí amb els millors propòsits i he anunciat que s’havia comès un error, que gairebé havia promès la meva filla amb una llagosta, i que ara em corria pressa de prometre-la amb un home. Ja fa temps que havia decidit de casar la meva filla amb un home bo, en Matti Altoneni, que és un bon xofer i és amic meu. Bevem-nos, doncs, un got a la felicitat de la jove parella. I quina resposta us creieu que he tingut? El ministre, que jo el feia un home instruït, m’ha mirat com si fos un bolet metzinós i ha demanat el carruatge. I els altres, naturalment, l’han imitat com unes mones. Trist. M’he sentit com un màrtir cristià davant dels lleons, i no els he dissimulat la meva opinió. Se n’ha anat de pressa, però afortunadament l’he atrapat davant del cotxe, i li he dit que el tenia per un merdós. Em penso que també he parlat en el vostre sentit.

MATTI.— Senyor Puntila, em sembla que hauríem d’anar-nos-en tots plegats a la cuina i discutir la cosa davant una ampolla de ponx.

PUNTILA.— Per què a la cuina? El vostre prometatge encara no s’ha celebrat, només el fals. Una equivocació! Ajunteu les taules, pareu una taula de cerimònia. Ho celebrarem. Fina, asseu-te al meu costat.

(S’asseu al mig de la sala i els altres fan una llarga taula amb les tauletes petites. L’EVA i en MATTI van a buscar cadires).

EVA.— No em miris com el pare, a l’esmorzar, es mira un ou que fa pudor. Recordo que ja m’has mirat, i d’una altra manera.

MATTI.— Era per pura fórmula.

EVA.— Quan aquesta nit volies anar a l’illa a caçar crancs, no era pas per caçar crancs.

MATTI.— Era de nit, i tampoc no era per casar-se.

PUNTILA.— Pastor, al costat de l’ajudant de cuina! Senyora pastoressa, amb la cuinera! Fredrik, per una vegada asseu-te a una taula decent!

(Tots s’asseuen de mala gana. Es fa un silenci).

LA MULLER DEL PASTOR.— (A la CUINERA). Ja ha posat els bolets en sal, aquest any?

LAINA.— No els poso pas en sal. Els asseco.

LA MULLER DEL PASTOR.— Com ho fa?

LAINA.— Els tallo a bocins ben grossos, els enfilo en un cordill amb una agulla de cosir i els penjo al sol.

PUNTILA.— M’agradaria dir alguna cosa sobre el promès de la meva filla. Matti, t’he estudiat en secret i m’he fet una imatge del teu caràcter. No em refereixo al fet que a Puntila no hi ha cap màquina trencada d’ençà que tu hi ets, sinó que en tu honoro un home. No he oblidat l’incident d’aquest matí. He observat la teva mirada quan jo, com un Neró al balcó, en plena ceguesa i emboirament he foragitat unes gentils convidades, ja t’he parlat en una altra ocasió dels meus atacs. Durant tot l’àpat, com potser has notat o, si no hi eres present, has pressentit, m’he estat assegut en silenci i concentrat en mi mateix, i m’he imaginat les quatre dones anant-se’n a peu fins a Kúrguela, sense ni haver tastat un glop de ponx, només paraules grolleres. No m’estranyaria que dubtessin d’en Puntila. I ara jo et faig una pregunta: ho pots oblidar, això, Matti?

MATTI.— Senyor Puntila, considereu-ho oblidat. Però digueu a la vostra filla, amb tota la vostra autoritat, que no es pot casar amb un xofer.

EL PASTOR.— Molt correcte.

EVA.— Papà, en Matti i jo hem tingut una petita controvèrsia mentre tu eres fora. No creu que ens donaràs una serra, i es pensa que no suportaré de viure amb ell com la senzilla dona d’un xofer.

PUNTILA.— Què hi dius, tu, Fredrik?

EL JUTGE.— No em preguntis res, Johannes, i no em miris com una salvatgina ferida de mort. Pregunta-ho a la Laina!

PUNTILA.— Laina, em giro a tu i et pregunto si em creus capaç de regatejar el dot de la meva filla, i que em requi de donar-li una serra, un molí de vapor i a més a més un bosc.

LAINA.— (Interrompuda al ple d’una conversa amb la MULLER DEL PASTOR sobre els bolets, com es pot veure pels seus gestos). Li faré un cafè de molt bon grat, senyor Puntila.

PUNTILA.— (A en MATTI). Matti, saps f… com Déu mana?

MATTI.— Diuen que sí.

PUNTILA.— No és res això. Saps fer-ho d’una manera indecorosa? Es el principal. Però no espero cap resposta de tu, perquè sé que no ets dels que es vanten, que t’és penós. Però has… la Fina? Perquè li ho demanaria a ella. No? No ho entenc.

MATTI.— Deixeu-ho estar, senyor Puntila.

EVA.— (Que ha begut una mica de més, s’aixeca i fa un discurs). Estimat Matti, et demano que em facis la teva muller perquè pugui tenir un marit com les altres, i si vols ens n’anirem a pescar crancs ara mateix, sense xarxa. No em penso ser res d’especial com potser et creus, i també puc viure amb tu, encara que estiguem estrets.

PUNTILA.— Bravo!

EVA.— I si no vols anar a pescar crancs perquè potser ho trobes poc seriós, faré el farcell i me n’aniré amb tu a casa de la teva mare. El pare no hi té res en contra…

PUNTILA.— Ben al contrari, ho celebro.

MATTI.— (Aixecant-se i bevent-se de pressa dos gots). Senyoreta Eva, sóc capaç de fer moltes bestieses, però no us puc portar a casa de la meva mare, seria un cop molt fort per a la pobra vella. Si a tot estirar només hi ha un canapè! Senyor pastor, vol descriure a la senyoreta Eva com és una cuina de gent pobra, amb tot just un racó per a dormir?

EL PASTOR.— (Seriós). Molt pobra.

EVA.— Per què m’ho ha de descriure? Prou que ho veuré jo mateixa.

MATTI.— I demanarà a la meva vella mare on és el bany?

EVA.— Aniré a la sauna municipal.

MATTI.— Amb els diners del senyor Puntila? Teniu ficat al cap el negoci de la serra, però no en traureu res perquè el senyor Puntila és molt raonable quan és ell mateix, i ho serà demà.

PUNTILA.— No parlis més, no parlis més del Puntila que és el nostre enemic comú! Aquest Puntila s’ha ofegat anit dins d’una ampolla de ponx, el mal home! I ara aquí em tens a mi, que m’he convertit en persona, beveu tots vosaltres també, convertiu-vos en persones, no us desanimeu!

MATTI.— Us dic que no la puc portar a casa de la meva mare, cm pegaria uns quants cops d’espardenya, si gosava dur-li una dona semblant, perquè ho sapigueu!, la veritat.

EVA.— Matti, això no ho hauries d’haver dit.

PUNTILA.— Jo també trobo que en fas un gra massa, Matti. L’Eva té les seves mancances, potser un dia serà una mica massa grassa com sa mare, però això no serà fins d’aquí a trenta o trenta-cinc anys, i de moment es pot presentar a tot arreu.

MATTI.— No parlo de tornar-se gras, parlo de la seva manca de sentit pràctic i que no és dona per a un xofer.

EL PASTOR.— Exactament el que jo penso.

MATTI.— No n’hi ha per riure, senyoreta Eva. El riure us passaria molt aviat si la meva mare us examinava. Us encongiríeu de mala manera.

EVA.— Matti, ho provarem. Sóc la teva dona de xofer, digue’m què cal que faci.

PUNTILA.— D’això se’n diu parlar! Vés a buscar els entrepans, Fina, menjarem un bocí en la intimitat i en Matti examinarà l’Eva fins que es torni blava.

MATTI.— Queda’t asseguda, Fina, nosaltres no tenim servei, i si se’ns presenten hostes, a casa no hi ha res fora del que mengem habitualment. Porta els arengs, Eva.

EVA.— (Contenta). Hi vaig d’un salt. (Surt).

PUNTILA.— (Cridant-li). No et descuidis la mantega! (A en Matti). Celebro la teva decisió de voler-te fer independent i no voler acceptar res de mi. No ho faria tothom, això.

LA MULLER DEL PASTOR.— (A la CUINERA). Jo, els xampinyons no els salo, els faig coure amb llimona i mantega, i han de ser petits com un botó. Els bolets 228 més fins són els xampinyons i els siurenys.

EVA.— (Torna amb un plat d’arengs). A la nostra cuina no hi ha mantega, veritat?

MATTI.— Sí, aquí és. El reconec. (Agafa el plat). Ahir, encara, vaig veure un seu germà, i abans-d’ahir un altre de la família, i anant enrere més membres de la família fins al temps que jo mateix vaig agafar un plat amb la meva pròpia mà. Quantes vegades la setmana et sembla que voldries menjar-te un areng?

EVA.— Tres vegades, Matti, si cal.

LAINA.— Se n’ha de menjar molt més sovint, encara que no en tinguis ganes.

MATTI.— Hauràs d’aprendre una pila de coses. La meva mare, que era cuinera d’una hisenda, ens en donava cinc vegades per setmana, i la Laina en dóna vuit vegades. (Agafa un areng i l’aguanta per la cua). Benvingut, areng, entrepà del pobre poble! Tu que atipes a tota hora del dia, dolor salat dels budells! Has vingut de la mar i retornaràs a la terra. Amb la teva força són abatuts els boscos d’avets i sembrats els camps, i amb la teva força es mouen les màquines que en diem els servents, però que encara no són el moviment perpetu. Oh areng, gos de mala casta, si tu no existissis hauríem de posar-nos a demanar carn de porc als amos, i on aniria a parar, aleshores, Finlàndia?

(El torna al plat, el talla a bocinets i en dóna un a cada un dels presents).

PUNTILA.— M’agrada com una llepolia, perquè en menjo rares vegades. És una desigualtat que no hauria d’existir. Si de mi depenia, posaria dins d’una caixa tots els guanys de la finca i tothom del personal en podria treure el que li calgués, perquè sense el personal a la caixa tampoc no hi hauria res. No tinc raó?

MATTI.— No us ho puc aconsellar, perquè us arruïnaríeu de seguida i el banc s’ho quedaria tot.

PUNTILA.— Això ho dius tu, però jo dic una altra cosa. Gairebé sóc comunista, i si fos un jornaler, a en Puntila li faria una vida com un infern. Continua l’examen, m’interessa.

MATTI.— Si considero què és el que hauria de saber la que jo presentaria a la meva mare, penso immediatament en els meus mitjons. (Es treu una sabata i dóna el mitjó a l’EVA). Per exemple, el sabria sargir?

PUNTILA.— És demanar molt, això. He callat amb l’areng, però l’amor de Julieta per Romeo no hauria pogut sobreviure a una exigència com aquesta de sargir-li els mitjons. Un amor capaç d’una semblant abnegació pot esdevenir incòmode fàcilment, perquè és massa ardent per naturalesa i pot donar feina als tribunals.

MATTI.— A les classes inferiors els mitjons se sargeixen no solament per amor, sinó per motius d’economia.

EL PASTOR.— No crec que les bones senyoretes que l’han educada a Brussel·les hagin pensat en aquesta eventualitat.

(L’Eva torna amb una agulla i fil i comença a cosir).

MATTI.— Tot allò que ha estat desatès en la seva educació cal que ara sigui posat al dia. (A l’EVA). No us tiraré a la cara les fallades de la vostra educació mentre demostreu tenir bona voluntat. Heu tingut poca sort a triar-vos els pares, i no heu après res que sigui correcte. L’areng ja ha posat en evidència les enormes llacunes del vostre saber. I ara he triat el mitjó per veure què hi ha d’amagat dintre vostre.

FINA.— Jo li ho podria ensenyar, a la senyoreta Eva.

PUNTILA.— Concentra’t, Eva, tens un cap clar i has d’arribar-hi.

(L’EVA dóna el mitjó a en MATTI, titubejant. Ell l’agafa i se’l mira amb un somriure agre, perquè el cosit és un bunyol).

FINA.— Sense l’ou de fusta jo tampoc no me n’hauria sortit.

PUNTILA.— Per què no l’has fet servir?

MATTI.— Ignorància. (Al JUTGE, que riu). No rigueu, el mitjó ja es pot llençar. (A l’EVA). Si una es vol casar amb un xofer, és una tragèdia, perquè no es pot estirar més el braç que la màniga, i la màniga és molt curta, com no en teniu ni idea. Però vaja, us donaré una possibilitat més, encara, per veure si us en sortiu millor.

EVA.— Reconec que amb el mitjó he fallat.

MATTI.— Sóc xofer dels amos d’una finca, i vós ajudeu a rentar la bugada i a l’hivern a encendre les estufes. Torno a casa de vespre: com em tractaríeu?

EVA.— Això em sortirà millor, Matti. Entra. (En MATTI fa unes passes i torna fent com si entrés per una porta).

EVA.— MATTI! (Corre vers ell i li fa un petó).

MATTI.— Primera falta. Familiaritats i ximpleries quan torno a casa cansat!

(Fa com si se n’anés a rentar-se a l’aixeta. Després allarga la mà com agafant una tovallola).

EVA.— (Posant-se a xerrotejar). Pobre Matti, estàs cansat? Tot el dia que només penso en la manera com treballes. M’agradaria tant de poder-t’ho evitar! (La FINA li posa a la mà un tovalló, i l’EVA el dóna, tota desanimada, a en MATTI). Perdona, no he entès el que volies.

(En MATTI remuga malhumorat i s’asseu en una cadira prop de la taula. Després allarga les cames amb les botes perquè les hi tregui. Ella prova de fer-ho).

PUNTILA.— (S’ha alçat i mira, interessat). Estira fort!

EL PASTOR.— Em sembla una lliçó molt saludable. Ho veieu, que no és natural?

MATTI.— No és que ho faci sempre, però és que avui m’ha tocat treballar amb el tractor, i estic mig mort, i se m’ha de tenir en compte. Què has fet, tu, avui?

EVA.— He fet la bugada, Matti.

MATTI.— Quantes peces grans t’han fet rentar?

EVA.— Quatre, però eren llençols.

MATTI.— Fina, explica-li-ho.

FINA.— N’ha rentat disset com a mínim, i dos cubells de color.

MATTI.— L’aigua, ¿et venia per la canonada o l’havies d’anar a buscar a galledes perquè la canonada és foradada, com a Puntila?

PUNTILA.— Tira’m vinagre, Matti, sóc una mala persona.

EVA.— Amb la galleda.

MATTI.— (Agafant les mans de l’EVA). Les ungles te les has trencades rentant o encenent el foc. No et descuidis mai de posar-t’hi sempre una mica de greix. A la mare amb el temps (fa els gestos com mostrant-ho) les mans se li van fer grans així, i enrogides. Ja sé que estàs cansada, però m’has de rentar l’uniforme, em cal tenir-lo net per demà.

EVA.— Sí, Matti.

MATTI.— Així demà de bon matí ja serà eixut i no et caldrà llevar-te abans de dos quarts de sis per planxar-me’l.

(En MATTI busca amb la mà alguna cosa de damunt la taula).

EVA.— (Alarmada). Què passa?

FINA.— El diari.

(L’EVA d’un salt fa com si li allargués el diari. En MATTI, no el pren, sinó que continua tantejant la taula).

FINA.— Damunt la taula!

(L’EVA el deixa finalment sobre la taula, però encara no ha acabat amb la segona bota, i ell pica amb el peu a terra, impacient. Ella es torna a asseure a terra per treure-la-hi. Quan ho ha aconseguit, s’aixeca alleugerida, esbufega i es passa la mà pels cabells).

EVA.— M’he cosit una passa al davantal, hi posa una mica de color, oi? Es pot posar una mica de color a tot, i no cal que costi car: només cal saber com fer-ho. T’agrada, Matti?

(En MATTI, destorbat en la lectura del diari, el deixa caure cansadament i es mira l’E va dolgut. Ella calla, espantada).

FINA.— Res de parlar-li quan llegeix el diari!

MATTI.— (Aixecant-se). Ho veus?

PUNTILA.— M’has desil·lusionat, Eva.

MATTI.— (Amb mitja llàstima). Tot ha sortit pifiat. Voler menjar arengs només tres dies per setmana, l’ou de fusta de sargir, i en tornar de nit a casa ni tan sols tens el tacte de tancar la boca! I després em criden en plena nit per anar a esperar el vell a l’estació. Què passa, aleshores?

EVA.— Ara t’ho ensenyaré. (Fa com si anés a una finestra, i crida al defora, molt de pressa). Com s’entén, en plena nit? El meu home acaba d’arribar, i li fa falta dormir! Només volia aquesta! Que se’n vagi a dormir la mona a la cuneta. Abans que deixar sortir el meu home, primer li amagaria els pantalons!

PUNTILA.— Això està bé, ho has de reconèixer.

EVA.— Venir a despertar la gent quan dorm, a toc de timbals! Com si de dies encara no s’escarrassessin prou! El meu home arriba a casa i cau al llit com un mort. Plego! No és el millor?

MATTI.— (Rient). Eva, has fet un treball perfecte. Perdré la feina, és veritat, però si ho fas així davant de la mare, li guanyaràs el cor.

(Tot divertit, dóna un cop amb la mà al darrere de l’EVA).

EVA.— (Es queda sense paraula. Després s’irrita). Prou d’això!

MATTI.— Què passa?

EVA.— ¿Com et permets de donar-me un cop amb la mà en aquest lloc?

EL JUTGE .— (S’aixeca i li dóna un copet a l’espatlla). Em temo que a fi de comptes t’hauràs guanyat un suspens, Eva.

PUNTILA.— Què t’agafa, ara, a tu?

MATTI.— Us he ofès? No us hauria hagut de picar allí, justament, oi?

EVA.— (Tornant a riure, finalment). Papà, dubto que això pugui funcionar.

EL PASTOR.— Ara hi som.

PUNTILA.— Què vol dir que dubtes?

EVA.— També em sembla, ara, que la meva educació no ha estat com calia. Penso que me’n vaig a dalt.

PUNTILA.— Hi he d’intervenir. Eva, asseu-te immediatament al teu lloc!

EVA.— Papà, em penso que és millor que me’n vagi. Desgraciadament, avui no podràs celebrar cap prometatge. Bona nit. (Se’n va).

PUNTILA.— Eva!

(El PASTOR i el JUTGE també comencen a anar-se’n. Només la LA MULLER DEL PASTOR continua parlant de bolets amb la LAINA).

LA MULLER DEL PASTOR.— (Animadament). Quasi m’heu convençut, però estic acostumada a posar-los en conserva, em fa sentir més segura. És clar que abans els pelo.

LAINA.— No cal. Només se’ls ha de treure la terra.

EL PASTOR.— Anna, vine que es fa tard.

PUNTILA.— Eva! Matti, he acabat amb ella. Li trobo un marit, un home magnífic, la faig feliç de tal manera que cada matí en llevar-se es posaria a cantar com una alosa, i dubta. La repudio. (Corre cap a la porta). Et deshereto! Fes el farcell i desapareix de casa meva! Et penses que no ho veia, que només acceptaves l’agregat perquè jo t’ho manava, i perquè no tens ni gota de caràcter, fregall! Ja no ets la meva filla!

EL PASTOR.— Senyor Puntila, no s’hi val a perdre el control de si mateix.

PUNTILA.— Deixeu-me en pau i aneu-vos-en a predicar a la vostra església, on ningú no us escolta!

EL PASTOR.— Senyor Puntila, se us saluda.

PUNTILA.— Sí, vés-te’n, i deixa un pare doblegat pel dolor! No comprenc com he pogut tenir una filla com aquesta, que he atrapat deixant-se sodomitzar per una llagosta diplomàtica. Qualsevol vaquera li hauria pogut dir per què Déu li ha donat un darrere amb la suor del seu front. Perquè jegui amb un home, i perquè es llepi els dits per ell així que un home se li presenta a la vista. (Al JUTGE). I tu, no t’has dignat d’obrir la boca quan valia la pena de fer-ho per extirpar-li aquella cosa antinatural! Vés-te’n, fot el camp!

El JUTGE.— Puntila, ja n’hi ha prou, a mi deixa’m en pau. Me’n rento les mans amb tota innocència. (Se’n va somrient).

PUNTILA.— Fa trenta anys que te les rentes, i a còpia de rentar-te-les ja no te’n deuen quedar! Fredrik, tenies mans de pagès abans de convertir-te en JUTGE i començar-te-les a rentar amb tota innocència!

EL PASTOR.— (Intentant d’arrencar la seva dona de la conversa amb la LAINA). Anna, que és tard!

LA MULLER DEL PASTOR.— No, no els poso en aigua freda, i el peu el faig bullir a part. Quanta estona els deixa coure?

LAINA.— Només una escaldada.

EL PASTOR.— Anna, t’estic esperant!

LA MULLER DEL PASTOR.— Ja vinc. Jo els hi deixo deu minuts.

(El pastor s’arronsa d’espatlles i se’n va).

PUNTILA.— (Tornant cap a la taula). No són homes. No els puc considerar uns homes.

MATTI.— Però jutjant-ho a consciència ho són. Vaig conèixer un metge que quan veia un pagès maltractar els seus cavalls deia: Ja els torna a tractar humanament. Per què? Perquè bestialment no esqueia.

PUNTILA.— És d’una profunda saviesa. M’hauria agradat de brindar amb ell. Beu-te un altre mig gotet. M’ha agradat la teva manera d’examinar-la, Matti.

MATTI.— Perdoneu-me d’haver donat una patacadeta al darrere de la vostra filla, senyor Puntila; no formava part de l’examen, més aviat era amb la intenció d’animar-la, però ha deixat veure l’abisme que ens separa, ja us en deveu haver adonat.

PUNTILA.— Matti, no t’he de perdonar res, ja no tinc cap filla.

MATTI.— No sigueu intransigent! (A LA MULLER DEL PASTOR i a la LAINA). Vosaltres, almenys, ja us heu posat d’acord pel que fa als bolets?

LA MULLER DEL PASTOR.— I la sal, la poseu al principi?

LAINA.— Al principi de tot. (Totes dues se’n van de l’escena).

PUNTILA.— Escolta, el servei encara és al ball.

(De l’estany arriba la veu de SURKKALA, EL ROIG, que canta).

PUNTILA.— Em sento afectat. Aquesta mena de cançons em toquen profundament.

(Mentrestant en MATTI ha agafat la FINA i se n’han anat tots dos ballant).