6. UNA CONVERSA SOBRE CRANCS

FINA.— (Entrant). La senyoreta EVA et vol parlar.

MATTI.— Està bé, deixa’m acabar el cafè.

FINA.— Per mi no cal que te’l prenguis com qui no té pressa. Estic convençuda que t’imagines què sé jo què, perquè la senyoreta Eva s’ocupa de tu alguna vegada. No tenint cap companyia a la finca, bé cal que vegi alguna persona.

MATTI.— En un vespre com aquest, m’imaginaria qualsevol cosa. Per exemple, si a tu, Fina, et venia de gust venir a veure el riu amb mi, ni tan sols hauria sentit que la senyoreta Eva em necessita, i t’hi hauria acompanyat.

FINA.— No crec que em vingui de gust.

MATTI.— (Agafant un diari). Penses en el mestre?

FINA.— No hi he tingut res, amb el mestre. És un home molt amable que em volia instruir deixant-me algun llibre.

MATTI.— Llàstima que estigui tan mal pagat per la seva instrucció. Jo cobro tres-cents marcs, i un mestre en cobra dos-cents, però jo he de saber més que ell. I és que si un mestre no sap res, el pitjor que pot passar és que al poble ningú no aprengui de llegir el diari. En altre temps això hauria estat un retrocés, però ¿de què serveix llegir els diaris avui dia, si la censura no els deixa dir res? I encara vaig més enllà: si els mestres d’escola fossin suprimits del tot no caldria la censura, i l’Estat s’estalviaria el sou dels censors. En canvi, si jo em quedo encallat a la carretera els senyors han d’anar a peu pel fang, i cauen a la cuneta perquè estan pets.

(En MATTI fa un senyal a la FINA, i ella se li asseu als genolls. El JUTGE i 1’advocat vénen del bany de vapor, amb la tovallola damunt de les espatlles).

JUTGE.— ¿No hi ha res per a beure, una mica d’aquella llet desmantegada d’abans?

MATTI.— Cal que la cambrera en porti?

JUTGE.— No, només indiqueu-nos on és.

(En MATTI els en serveix del pot amb la llossa. La FINA se’n va).

ADVOCAT.— És boníssima.

JUTGE.— Quan sóc a Puntila, sempre en prenc després de la sauna.

ADVOCAT.— La nit d’estiu finlandesa és una meravella.

JUTGE.— Em dóna molta feina. Els processos de pensions alimentàries són un cant a les nits de l’estiu finlandès. A la sala d’audiències es veu quin indret tan deliciós no és un bosquet de bedolls. La gent no pot passejar per la vora del riu sense sentir-se feble. En vaig tenir una, davant l’estrada del tribunal, que culpava el fenc perquè feia una flaire tan forta. Tampoc no s’hauria d’anar a collir baies, i munyir les vaques els surt molt car. Cada mata del camí hauria de ser protegida per una barrera de filferro amb punxes. A la sauna els dos sexes hi van separats perquè la temptació seria massa forta, i després se’n van plegats a córrer pels prats. Senzillament, a l’estiu no se’ls pot aguantar. Salten de les bicicletes, s’enfilen als graners de fenc. A la cuina això passa perquè hi fa calor, i a l’aire lliure perquè hi corre un fil de frescor. Per una banda ho fan perquè l’estiu és massa curt, i per l’altra perquè l’hivern és massa llarg.

ADVOCAT.— És una bona cosa que els vells també hi puguin tenir part. Són els testimonis de després, compreneu. Veuen la parella desaparèixer per l’arbreda, veuen els esclops a baix del graner, i com la mossa ve acalorada quan torna de collir mirtils. I collint mirtils un no s’acalora mai, perquè ningú no s’ho pren a la valenta. No solament veuen, sinó que senten. Els bidons de llet fan soroll en topar, i els llits grinyolen. Gràcies als ulls i a l’oïda participen i tenen alguna cosa de l’estiu.

JUTGE.— (Sent trucar i es dirigeix a en MATTI). Potser que aneu a veure què volen allà dintre. Però potser també els podríem dir que aquí donem suport a la jornada de vuit hores.

(Surt amb l’advocat, en MATTI ha tornat a obrir el diari).

EVA.— (Compareix amb un portacigarretes exageradament llarg; camina d’una manera provocadora que ha vist al cinema). T’he trucat. Que encara tens feina a fer, aquí?

MATTI.— Jo? No, la meva feina no començarà fins demà de bon matí, cap a les sis.

EVA.— Havia pensat si no et faria res de venir amb mi a l’illa, remant, a agafar uns quants crancs per al dinar d’esposalles de demà.

MATTI.— No és una mica hora d’anar-se’n a dormir, ja?

EVA.— No estic gens cansada, a l’estiu dormo malament no sé per què. Pots dormir, tu, quan et fiques al llit?

MATTI.— Sí.

EVA.— Em fas enveja. Bé, prepara’m els aparells. El pare té el desig de menjar crancs.

(Giravolta sobre els talons altíssims i va per anar-se’n amb el mateix caminar d’abans, el que ha vist al cinema).

MATTI.— (Canviant de parer). Penso que fet i fet us acompanyo. Remaré.

EVA.— No estàs massa cansat?

MATTI.— Estic desvetllat i em sento molt bé. Us heu de canviar de roba, per poder xipollejar.

EVA.— L’ormeig és al recambró dels mals endreços. (Surt).

(En MATTI es posa la caçadora).

EVA.— (S’ha posat uns pantalons molt curts). Encara no has anat a buscar l’ormeig.

MATTI.— Els agafarem amb les mans. És molt més bonic, us ho ensenyaré.

EVA.— Però és més fàcil amb eines.

MATTI.— No fa gaire vaig anar a l’illa amb la cambrera i la cuinera, i ho vam fer amb les mans i va ser molt bonic. Els ho podeu preguntar. Sóc molt ràpid. I vós? Hi ha gent que té cinc polzes a cada mà. Els crancs van molt lleugers i les pedres són relliscoses, però a fora és clar, hi ha pocs núvols, ho he mirat.

EVA.— (Dubtant). M’estimaria més amb ormeig. N’atraparíem més.

MATTI.— Tants en necessitem?

EVA.— El pare no menja res, si no hi ha força de tot.

MATTI.— Ja veig que això és seriós. M’havia afigurat que només es tractava d’uns quants, i que ho passaríem bé, fa una nit bonica.

EVA.— No diguis tant «és bonic». Millor serà que vagis a buscar l’ormeig.

MATTI.— No sigueu tan severa i tan cruel amb els crancs! Amb unes quantes butxacades n’hi haurà prou. Sé un indret que n’és ple, amb cinc minuts n’arreplegarem més dels que podrem presentar.

EVA.— Què vols dir, amb això? No vols agafar-ne, de crancs?

MATTI.— (Després d’una pausa). Potser és una mica massa tard. Demà m’he de llevar a les sis i he de portar l’agregat a l’estació amb I Studebaker. Si ens estem a l’illa amb els peus a l’aigua fins a les tres o les quatre potser serà massa poc temps per a dormir. És clar que si ho voleu de totes passades, us portaré a l’illa remant.

(L’EVA es gira sense dir paraula i se’n va. En MATTI es torna a treure la caçadora i s’asseu a llegir el diari. Compareix la LAINA, que ve de la sauna).

LAINA.— La FINA i la majordoma diuen si no vols baixar al riu. Encara es diverteixen.

MATTI.— Estic cansat. Avui he anat al mercat de contractacions, i abans havia portat el tractor al pantà i un cop allí s’han trencat les corretges.

LAINA.— Jo també estic morta amb la fornada, i ja en tinc prou d’esposalles. He hagut de resistir-me per no anar-me’n al llit, fa una nit tan clara que dormir és un pecat. (Tot anant-se’n mira per la finestra). Potser encara aniré una estoneta allà baix, el mosso de l’establa tocarà l’harmònica i m’agrada escoltar-lo.

(Se’n va, morta de cansament però resoluda).

EVA.— (Entrant quan en MATTI ja se n’anava cap a l’altra porta). Vull que em portis a l’estació.

MATTI.— Necessito cinc minuts per girar l’automòbil. Us esperaré davant de la porta.

EVA.— Molt bé. Veig que no em preguntes per què vull anar a l’estació.

MATTI.— Diria que voleu agafar el tren de les onze i deu de Helsingfors.

EVA.— En tot cas no t’ha sorprès, sembla.

MATTI.— Per què, sorprès? Que els xofers se sorprenguin no canvia les coses i no treu cap a res. Un quasi ni se n’adona, i no té cap significació.

EVA.— Me’n vaig a Brussel·les a casa d’una amiga unes quantes setmanes, i no vull fer la guitza al pare. M’hauries de deixar dos-cents marcs per al bitllet. El pare te’ls tornarà, naturalment, així que jo li escrigui.

MATTI.— (Poc entusiasmat). Està bé.

EVA.— Suposo que no tens por pels diners. Al meu pare li és indiferent que em casi amb aquest o amb aquell, però de cap manera no voldrà quedar-te a deure res a tu.

MATTI.— (Amb prudència). No sé si tindrà el sentiment de deure-me’ls, si jo ara us els dono.

EVA.— (Després d’una pausa). Em sap molt greu d’haver-te’n demanat.

MATTI.— No crec que al vostre pare li sigui indiferent que us n’aneu en plena nit abans de les esposalles, amb els pastissos, com se sol dir, a punt de dur a taula. No us heu de prendre malament que ell, en un moment de distracció, us hagi aconsellat de pensar en mi. El vostre senyor pare només vol el vostre bé, senyoreta Eva. Així m’ho va donar a entendre. Quan està borratxo, diguem quan porta un gotet de massa, no sap quin és aquest bé, i es deixa endur pel sentiment. Però quan està serè torna a ser intel·ligent i us compra un agregat que val el preu que demana, i vós passeu a ser la muller d’un diplomàtic a París, o a Revel, i podeu fer tot el que vulgueu si us ve de gust passar una vetllada agradable, i si no voleu, doncs no passa res.

EVA.— Així, doncs, m’aconselles el senyor agregat?

MATTI.— Senyoreta Eva, no us trobeu en una situació financera que us permeti de fer enfadar el vostre senyor pare.

EVA.— Ja veig que has canviat de parer, i que ets variable com un penell.

MATTI.— Exacte. Però no és just parlar de penells, sinó de falta de reflexió. Els penells són de ferro, i no hi ha cosa més forta; només els manca la base sòlida per donar-los el joc. Jo, desgraciadament, no tinc ni la base. (Refrega el polze amb l’índex).

EVA.— He de prendre’m el teu bon consell amb prudència, ja que desgraciadament li falta la base per a donar-me un consell honrat. Les teves paraules tan boniques, respecte a la bondat del meu pare, no tenen altre origen, sembla, que no vols arriscar els diners del meu bitllet.

MATTI.— Podeu afegir-hi, a més a més, la meva col·locació, que no em sembla dolenta.

EVA.— Ets bastant materialista, segons veig, senyor Altoneni, o com diuen en el teu ambient, saps a quin costat del pa hi ha la mantega. En tot cas no havia vist mai ningú mostrar tan obertament com el preocupen els diners i sobretot el seu benestar. Veig que no solament els qui tenen alguna cosa pensen en els diners.

MATTI.— Em dol haver-vos desil·lusionat. No ho he pogut evitar, perquè la vostra demanda ha estat tan directa. Si només ho haguéssiu mig insinuat, i ho haguéssiu deixat voleiar en l’aire, com si diguéssim, entre línies, entre nosaltres no hauria calgut pronunciar la paraula «diners», que sempre produeix una dissonància.

EVA.— (S’asseu). No em caso amb l’agregat.

MATTI.— No entenc, després d’alguna reflexió, per què no us hi voleu casar. A mi, un o un altre em semblen força iguals, hi he tingut molts tractes. Són educats i no et tiren les botes al cap encara que estiguin borratxos, ni tampoc no miren el diner, sobretot quan no és el seu, i et saben apreciar exactament, com distingeixen un vi d’un altre, perquè ho han après.

EVA.— No. No l’accepto, l’agregat. Crec que t’accepto a tu.

MATTI.— Què voleu dir amb això?

EVA.— El pare ens podria donar una serradora.

MATTI.— Voleu dir a vós.

EVA.— A nosaltres, si ens caséssim.

MATTI.— A Carèlia vaig treballar en una propietat, l’amo era un antic mosso. La senyora l’enviava a pescar quan el pastor de la parròquia venia de visita. Els dies de reunions ordinàries, així que havia destapat les ampolles, s’asseia darrere de l’estufa i feia solitaris. Havien tingut fills que ja eren grans. Se li dirigien cridant-lo pel nom: «Víctor, vés a buscar-me les galotxes, però no romancegis pel camí!». Això a mi no m’agradaria gens, senyoreta Eva.

EVA.— No, tu vols ser l’amo. Puc imaginar-me com tractaries una dona.

MATTI.— Hi heu reflexionat, ja?

EVA.— No, naturalment. Et deus creure que en tot el dia no faig altra cosa que pensar en tu. No sé com hi arribes, a aquesta fantasia. I ja en tinc prou que sempre només parlis de tu mateix, del que vols i del que és del teu gust, i del que has sentit dir, i veig clar què hi ha darrere les teves històries innocents i les teves impertinències. I perquè ho sàpigues, no et puc suportar perquè els egoistes no m’agraden! (Se’n va).

(En MATTI es torna a asseure a llegir el diari).