4. LA CONTRACTACIÓ DE PERSONAL

PUNTILA.— Ja m’ha estranyat molt, de tu, que m’hagis deixat sortir tot sol de Kúrguela, però que no t’hagis despertat fins a la meva tornada, i que hagis hagut de saltar cuita-corrents del llit per venir a la contractació de personal, això, no ho oblidaré fàcilment. No ets pas millor que els apòstols a l’hort de les oliveres, tanca la boca! Ara sé que t’he de tenir sempre l’ull al damunt. Has aprofitat que havia begut un gotet de massa per sentir-te a ca l’ample.

MATTI.— Sí, senyor Puntila.

PUNTILA.— No em vull barallar amb tu, em sento massa afectat, només et dic per al teu propi bé que siguis discret. Es comença amb la cobdícia i s’acaba a la garjola. Un criat que, per exemple, mira amb ulls esbatanats d’avidesa com mengen els senyors, això, no hi ha amo que ho aguanti. Un mosso, se’l manté al servei, per què no? Si veus que s’escarrassa, fas els ulls grossos. Però si només demana festa contínuament, i vol rodanxes de rostit grans com tapadores de comuna, acaba per fer-te fàstic i el fots a la porta. Tu, segurament, prefereixes el contrari?

MATTI.— Sí, senyor Puntila. Una vegada vaig llegir al suplement del diumenge del «Hèlsinki sanomat» que la discreció és un senyal d’instrucció. Si un és discret i sap refrenar-se les passions, pot arribar lluny. En Kotilainen, que és l’amo de les tres fàbriques de paper de Viborg deu ser un dels homes més discrets. ¿Comencem a fer la tria, ara, abans que no ens pispin els millors?

PUNTILA.— Els necessito forts. (Mirant-se un home cepat). No està malament aquest, té més o menys l’estampa que convé. Els peus no em fan el pes, t’agrada d’asseure-t’hi, eh? Els braços no són més llargs que els d’aquell d’allà, que tot i ser més baix, els té desmesuradament llargs. (Al més baix). Com t’ho manegues a les torberes?

UN HOME GRAS.— Que no veieu que estic en tractes amb aquest home?

PUNTILA.— Jo també hi estic en tractes. I voldria que no us hi fiquéssiu, vós.

UN HOME GRAS.— Qui s’hi fica?

PUNTILA.— No em feu preguntes insolents, no ho suporto! (Al treballador). A Puntila pago mig marc per metre. Pots presentar-t’hi dilluns. Com et dius?

UN HOME GRAS.— Això és una grolleria. M’estic aquí, discutint la manera d’allotjar aquest home i la seva família, i vós me’l veniu a pescar. A certes persones no se les hauria d’admetre a la fira.

PUNTILA.— Ah, tens família? Us puc donar feina a tots, la dona pot treballar al camp, és forta? Quants fills tens? De quina edat?

TREBALLADOR.— Són tres. De vuit, onze i dotze anys. La més gran és una noia.

PUNTILA.— Servirà per a la cuina. Sou com fets a la mida per a mi. (A en MATTI, perquè ho senti 1’HOME GRAS). Què me’n dius de la conducta de la gent avui dia?

MATTI.— Em quedo mut.

TREBALLADOR.— I què passa amb l’habitatge?

PUNTILA.— Estareu instal·lats com uns prínceps. Donaré un cop d’ull a les teves referències, al cafè. Arramba’t a la paret de la casa. (A en MATTI). Aquell d’allà m’agrada, té bona planta, però els pantalons són massa elegants per a mi, no serveix. T’has de fixar molt especialment en les calces: massa bones, i l’home també és massa bo per a treballar; estripades, i l’home té mal caràcter! Amb un cop d’ull ja clisso com és per dintre; l’edat és el que miro més poc, els vells aguanten tant o més que els altres, perquè no volen que els despatxin, el principal, per a mi, és l’home. No ha de ser esguerrat, però de la intel·ligència no en dono ni cinc, es passen tot el dia comptant les hores que treballen. I això no m’agrada, amb la meva gent hi vull tenir un tracte amistós! També voldria donar un cop d’ull a una vaquera, fes-m’hi pensar. Però abans busca’m un mosso o dos més, per poder triar, ara cal que me’n vagi al telèfon. (Se’n va al cafè).

MATTI.— (Parla a un treballador de pèl roig). Busquem algú que vulgui treballar per a en Puntila, a la torbera. Jo només sóc el xofer i no puc dir res més. El vell ha anat a telefonar.

EL PÈL-ROIG.— Com s’hi està a can Puntila?

MATTI.— Quatre litres de llet. És bona. També donen patates, he sentit dir. L’habitació no és gran.

EL PÈL-ROIG.— L’escola és gaire lluny? Tinc una nena.

MATTI.— A una hora i un quart.

EL PÈL-ROIG.— Amb el bon temps no és res.

MATTI.— A l’estiu, no.

EL PÈL-ROIG.— (Després d’una pausa). La col·locació m’agradaria, no he trobat res que m’interessés, i aquí aviat tancaran.

MATTI.— Parlaré amb ell. Li diré que ets discret, això li agrada, i que no tens cap tara, mentrestant ell ha «telefonat» i serà més tractable. Ja és aquí.

PUNTILA.— (Tot benhumorat ve del cafè). Has trobat alguna cosa? Vull endur-me’n un garrí, també, d’uns dotze marcs més o menys, recorda-m’ho.

MATTI.— Mireu-vos aquest. M’he recordat del que m’heu ensenyat i li he preguntat alguna cosa. Ell mateix s’apedaça les calces, però no li han donat fil.

PUNTILA.— És bo, ple de foc. Vine al cafè amb nosaltres i en parlarem.

MATTI.— Hauríeu de rematar-ho ara, senyor Puntila, perquè tancaran aviat i no trobarà res més.

PUNTILA.— I per què no ho hauria de rematar entre amics? Em refio del teu cop d’ull, Matti, estic tranquil. Et conec i t’aprecio. (A un home desnerit). Aquest no està malament, tampoc, m’agrada la seva mirada. Em cal gent per a la torbera, però també podrà servir als camps. Vine amb nosaltres i parlarem.

MATTI.— Senyor Puntila, no em voldria ficar a la conversa, però aquest home no fa per a vós, no aguantarà.

EL DESNERIT.— L’heu sentit? Com ho saps que no aguantaré?

MATTI.— Onze hores i mitja a l’estiu. Només us voldria evitar una decepció, senyor Puntila. Després l’haureu de despatxar, si no pot aguantar, o demà, quan el veureu.

PUNTILA.— Anem al cafè!

(El PRIMER TREBALLADOR, EL PÈL-ROIG i EL DESNERIT segueixen en Puntila i en Matti fins a davant del cafè, on tots s’asseuen al banc).

PUNTILA.— Ei, cafè! Abans de començar he d’aclarir una cosa amb el meu amic. Matti, has pogut notar, ara mateix, que he estat a punt de tenir un d’aquells accessos de què vaig parlar-te, i si quan t’he parlat tan reblanit m’haguessis clavat un fart de llenya ho hauria entès perfectament. M’ho pots perdonar, Matti? M’és absolutament impossible d’ocupar-me de negocis si m’he de recordar que entre nosaltres hi ha alguna cosa.

MATTI.— Ja està tot oblidat. Val més no tocar-ho. A aquests homes els agradaria de tenir el contracte, si el voleu enllestir.

PUNTILA.— (Escriu una papereta per al PRIMER TREBALLADOR). Et comprenc, Matti, em rebutges. Vols revenjar-te i ets fred i rutinari. (Al TREBALLADOR). Aquí escric el que hem convingut, i per a la teva dona també. Dono la llet i la farina, i a l’hivern fesols.

MATTI.— I ara la paga i senyal d’abans del contracte.

PUNTILA.— No m’empenyis, deixa’m prendre el cafè amb pau i tranquil·litat. (A la serventa). Un altre, o millor dit, porta-me’n tota una cafetera, ens servirem nosaltres mateixos. Fixa’t, quina persona més eixerida! No puc sofrir aquest mercat de contractació. Si compro un cavall o una vaca, vaig a la fira sense més ni més. Però vosaltres sou persones, i no hauria de permetre’s que fóssiu objecte de mercadeig. No tinc raó?

EL DESNERIT.— I tant que sí!

MATTI.— Permeteu, senyor Puntila, però no teniu raó! Ells necessiten treballar i vós teniu treball per a donar, i això es negocia, i tant si és al mercat o a la fira, sempre és un mercat. I voldria que acabéssiu d’hora.

PUNTILA.— Avui estàs enfadat amb mi. I per aquest motiu no em dónes la raó en una cosa tan evident. Em mires com si tingués els peus plans, o com si examinessis la boca d’un cavall!

MATTI.— (Rient). No, us crec de bona fe. (Indicant el PÈL-ROIG). Té dona, però la menuda encara va a l’escola.

PUNTILA.— És bufona? Ja torna el gras! Aquesta mena de gent, quan se’t presenten així, et capgiren l’obrer perquè presumeixen d’amo. Què t’hi jugues que és de les Patrulles de Protecció Nacional i que els diumenges fa fer l’exercici als seus homes perquè derrotin els russos? Què hi dieu, vosaltres?

EL PÈL-ROIG.— La meva dona podria rentar. En mig dia fa el que les altres no fan en un dia sencer.

PUNTILA.— Matti, m’adono que entre nosaltres encara queda alguna cosa que no és morta i enterrada. Conta’ls aquelles històries de fantasmes, s’hi divertiran.

MATTI.— Després. Doneu-los la paga i senyal d’una vegada! Us dic que es fa tard i entreteniu la gent.

PUNTILA.— (Bevent). Doncs no vull fer-ho. No em deixo arrossegar a cometre un acte inhumà. Vull sentir-me prop de la gent abans de lligar-nos uns i altres. Primer els he de dir quina mena d’home sóc a fi que sàpiguen si s’hi avindran, amb mi. Aquesta és la pregunta: quina mena d’home sóc?

MATTI.— Senyor Puntila, permeteu que us asseguri que ningú no vol saber-ho, això; el que volen és un contracte. Us aconsello aquest home (assenyalant el PÈL-ROIG) us pot convenir, ho podeu veure ara mateix. I a vós, us aconsello que us busqueu feina en algun altre lloc, que a la torbera no us hi guanyaríeu el pa sec.

PUNTILA.— Per allà passa en Surkkala. Què hi ha vingut a fer, en Surkkala, al mercat de contractació?

MATTI.— Busca feina. Vau prometre al senyor rector que el despatxaríeu perquè és un roig.

PUNTILA.— Qui, en Surkkala? L’únic home intel·ligent entre tots els meus jornalers! Dóna-li immediatament deu marcs de paga i senyal i que vingui, el portarem amb l’Studebaker. Lligarem la seva bicicleta al darrere i que no faci més bestieses amb això de buscar feina. Té quatre criatures, a més a més, ¿què pensaria de mi? I el senyor pastor que em llepi el cul! Li prohibeixo de posar els peus a casa meva per la seva inhumanitat. En Surkkala és un obrer de primera classe.

MATTI.— Me n’hi vaig de seguida, però no corre pressa, amb la mala fama que té li costarà de trobar feina. M’agradaria que primer enllestíssiu amb aquests homes, però em penso que no hi aneu de veres, i que només us voleu distreure.

PUNTILA.— (Somrient tristament). És així com em veus, Matti? M’has comprès ben poc, tot i que te n’he donat l’ocasió.

EL PÈL-ROIG.— Potser em voldríeu firmar el contracte ara? Si no, serà temps d’anar a buscar una altra feina.

PUNTILA.— M’esveres la gent, Matti. Amb les teves maneres tiràniques m’obligues a obrar contra la meva naturalesa. Però acabaré per convence’t que Puntila és molt diferent. No compro la gent a sang freda, al contrari, els dono una llar a Puntila. ¿No és així?

EL PÈL-ROIG.— M’estimo més anar-me’n. El que jo necessito és treball. (Se’n va).

PUNTILA.— Alto! Ja és fora. M’hauria pogut fer servei aquest. Se me’n dóna un ral de les seves calces, miro més el fons de les coses, jo. No estic conforme a tancar un tracte quan només he begut un got, res de negocis quan més t’estimes cantar perquè la vida és bona. Quan penso en el retorn a casa, veig Puntila sobretot de vespre, a través dels bedolls: hem de beure alguna cosa encara. Allà hi ha beguda, alegreu-vos amb en Puntila, m’agrada veure-us-hi i no compto el cèntim quan estic amb gent agradable. (Dóna ràpidament un marc a cadascun d’ells. Al desnerit). No et deixis espantar, no sé què té contra mi, ho aguantaràs, et posaré al molí de vapor, un treball fàcil.

MATTI.— Per què no li feu el contracte, doncs?

PUNTILA.— Per què? Si ara ja ens coneixem! Us dono la meva paraula que tot està en ordre. ¿Saps què és, la paraula d’un agricultor tavastlandès? La muntanya de Hatelma pot caure, no és versemblant però podria, el castell de Tavasthus pot esfondrar-se, per què no?, però la paraula d’un agricultor tavastlandès es manté, tothom ho sap. Podeu venir amb nosaltres.

EL DESNERIT.— Moltes gràcies, senyor Puntila, ja ho crec que vinc amb vós!

MATTI.— En comptes de fúmer el camp! No tinc res contra vós, senyor Puntila, només és per la gent.

PUNTILA.— (Cordial). Això és una paraula, Matti! Ja ho sabia que no eres rancuniós. I aprecio la teva franquesa i com procures pels meus interessos. Però en Puntila es pot permetre d’estar per damunt dels seus interessos, ho has d’aprendre. M’agradaria, Matti, que sempre em diguessis la teva opinió. Promet-m’ho. (Als altres). A Tammerfors va perdre la col·locació perquè va dir al director (que havia conduït fent grinyolar les marxes) que hauria hagut de ser botxí.

MATTI.— Va ser una bestiesa per part meva.

PUNTILA.— (Solemne). Et respecto per aquesta bestiesa.

MATTI.— (Alçant-se). Aleshores anem-nos-en. I què passa amb en Surkkala?

PUNTILA.— Matti, Matti, home de poca fe! No t’he dit que ens l’enduríem, com a treballador de primera classe que és i home que pensa per si sol? I això em fa recordar-me del gras d’abans, que em volia afanar la gent. Li vull dir una parauleta, a aquest, és el capitalista típic.