3. EN PUNTILA ES PROMET AMB LES MATINADORES

PUNTILA.— Deixeu el carrer lliure, a Tavastland! Fora del camí, pal del dimoni, no barris el pas a en Puntila, qui ets, tu? ¿Tens un bosc, potser, tens vaques? Doncs ja ho veus! Aparta’t! Si crido al cap de la policia i et faig agafar per roig te’n penediràs i lamentaràs el que ha passat! (Baixa del cotxe). Ja és hora que cedeixis el pas!

(Es dirigeix a una de les casetes i truca a la finestra. L’EMMA, LA CONTRABANDISTA treu el cap).

PUNTILA.— Bon dia, senyora. Com ha descansat la senyora? Em cal sol·licitar de la senyora un petit favor. De fet, sóc el gran propietari Puntila, de Lammi, i estic molt amoïnat perquè necessito trobar alcohol, legalment, per a les meves vaques, que tenen la passa, una escarlatina molt forta. ¿On es digna tenir la residència, en aquest poble, el senyor manescal? Et fotré enlaire aquesta barraca de merda si no em dius on viu el manescal.

EMMA, LA CONTRABANDISTA.— Uiii! Sembleu un forassenyat! La casa del manescal és aquí mateix, molt a la vora. Però ¿he sentit bé que el senyor necessita alcohol? Jo en tinc, d’alcohol, molt bo, fort, que me’l faig jo mateixa.

PUNTILA.— Fuig-me d’aquí, dona! ¿Com pots oferir-me el teu aiguardent il·legal? Només en bec si és legal, l’altre no em baixaria gola avall. Primer mort que ser d’aquells que no respecten les lleis finlandeses. Per què? Perquè jo actuo sempre d’acord amb la llei. Si volgués matar algú, o ho faria dins del marc de la llei, o no ho faria.

EMMA, LA CONTRABANDISTA.— Senyor meu, amb l’alcohol legal fareu un pet com un aglà!

(Desapareix dins de la cabana. En PUNTILA corre cap a la caseta del VETERINARI i truca. El VETERINARI mira al defora).

PUNTILA.— Manescal, manescal, per fi us trobo! Sóc el propietari Puntila, de Lammi, i tinc noranta vaques, i totes noranta tenen l’escarlatina. Necessito aconseguir ràpidament alcohol legal.

VETERINARI.— Em penso que us heu equivocat de lloc, i més us valdrà fer via d’aquí, amic.

PUNTILA.— Manescal, no em desil·lusioneu o no sou un manescal, perquè sabríeu què li donen a en Puntila, en tot el Tavastland, quan les seves vaques tenen l’escarlatina! No us enganyo, sabeu? Si us digués que tenen el brom sí que seria una mentida, però us dic que és l’escarlatina, és un senyal subtil entre homes d’honor.

VETERINARI.— I si jo no entenc aquest signe?

PUNTILA.— Aleshores, potser us diria: en Puntila és el més gran busca-raons de tot el Tavastland. Fins i tot li han tret una cançó. Ja porta tres manescals damunt de la consciència. ¿Ho enteneu ara, senyor doctor?

VETERINARI.— (Rient). Sí, ara ja ho entenc. Si sou un home tan poderós, és clar que tindreu la recepta que voleu. Però hauria d’estar segur que és escarlatina.

PUNTILA.— Manescal, si dues tenen taques vermelles, i dues més ja tenen taques negres, ¿no és la malaltia en la seva forma més temible? I el mal de cap que segurament tenen, que no poden dormir i es passen la nit sencera rumia que rumiaràs tots els seus pecats!

VETERINARI.— Evidentment tinc el deure de procurar-los un alleujament. (Li tira la recepta per la finestra).

PUNTILA.— Envieu-me la factura a la finca de Puntila, a Lammi!

(En PUNTILA corre a la farmàcia i truca amb violència. Mentre s’espera, l’EMMA, LA CONTRABANDISTA surt de la seva caseta).

EMMA, LA CONTRABANDISTA.— (Cantant mentre neteja unes ampolles.)
Al temps que es cullen les prunes
muntat a cavall ve al poble
de bon matí, ros i alt,
un jove que ve del nord.

(Torna a entrar a casa seva. Per la finestra de la farmàcia treu el cap la DEPENDENTA).

DEPENDENTA.— A veure si ens arrencareu la campana!

PUNTILA.— Més val arrencar la campana que haver-se d’esperar! Cotcotcottiptiptip! Bona noia, necessito alcohol per a noranta vaques! Rodanxona!

DEPENDENTA.— Em sembla que el que vós necessiteu és que cridi la policia.

PUNTILA.— Nena, nena, ¿la policia, per a un home com en Puntila de Lammi? De què li serviria un de sol, almenys haurien de ser dos! Però per què els policies?, els estimo, jo, els policies, tenen els peus més grans que ningú i cinc dits per peu, perquè estan per l’ordre i a mi m’agrada l’ordre! (Li dóna la recepta). Té, colometa meva, aquí tens la llei i l’ordre!

(La DEPENDENTA de la farmàcia va a buscar l’aiguardent. Mentre en PUNTILA s’espera, l’EMMA. LA CONTRABANDISTA torna a sortir de casa seva).

EMMA, LA CONTRABANDISTA.— (Cantant.)
Mentre en collíem les prunes
ell, sota l’arbre ajagut,
barba rossa, panxa enlaire,
tot s’ho mira amb un pam d’ulls.

(S’en torna a la seva caseta. La DEPENDENTA porta l’aiguardent).

DEPENDENTA.— (Rient). És una ampolla molt gran. És d’esperar que demà també tindrà prou d’arengs per a les seves vaques! (Li dóna l’ampolla).

PUNTILA.— Gluc, gluc, gluc, gluc, oh música finlandesa, la més bonica del món! Oh Déu, quasi que em descuido una cosa! Ara tinc aiguardent, però no tinc cap mossa! I tu, tu no tens aiguardent i no tens un home! Bonica apotecària, m’agradaria prometre’m amb tu!

DEPENDENTA

Moltes gràcies, senyor Puntila de Lammi, però jo només em prometo amb totes les de la llei, amb un anell i un glop de vi.

PUNTILA.— Hi estic d’acord, si et promets amb mi. I t’has de prometre, ja és hora que ho facis, perquè, quina vida has tingut fins ara? M’agradaria que em parlessis de tu, com ets, bé ho he de saber tot això si em prometo amb tu!

DEPENDENTA.— Jo? La meva vida és aquesta: he estudiat quatre anys, i ara l’apotecari em paga més poc que a la cuinera. Mitja mesada l’envio a la meva mare, a Tavasthus, perquè està delicada del cor, jo li ho he heretat. Cada dues nits en tinc una de guàrdia. L’apotecària està gelosa perquè el seu home em persegueix. El metge té molt mala lletra i una vegada em vaig equivocar de recepta, sempre em cremo els vestits amb els medicaments, i la roba és molt cara, per acabar-ho d’adobar. No trobo ni un amic: el cap de la policia, el director de la cooperativa i el llibreter, tots són casats. Crec que tinc una vida trista.

PUNTILA.— Ho veus? Així, doncs… fes un pensament amb en Puntila! Té, beu un glop!

DEPENDENTA.— Però i l’anell, on és? La dita és: un glop de vi i un anell!

PUNTILA.— No tens anelles de cortines?

DEPENDENTA.— En necessiteu una o moltes?

PUNTILA.— Moltes, res d’una, noia. En Puntila necessita molt de tot. D’una noia tota sola possiblement ni se n’adonaria. Ho entens, això?

(Mentre la dependenta de la farmàcia va a buscar una barra de cortina, l’EMMA, LA CONTRABANDISTA torna a sortir de la seva caseta).

EMMA, LA CONTRABANDISTA.— Mentre es fa la melmelada,
amb graciosos acudits ell,
juganer, a tots els pots
provava de ficar els dits.

(La DEPENDENTA dóna a en PUNTILA les anelles de la barra).

PUNTILA.— (Posant-li una anella al dit). Vine a casa d’en Puntila de diumenge en vuit. Hi haurà: una gran festa de prometatge. (Continua el seu camí. La VAQUERA LISU arriba, amb la galleda de la llet). Alto, colometa! Et vull amb mi. On vas tan d’hora?

VAQUERA.— A munyir les vaques.

PUNTILA.— Ah, i t’asseus només amb una galleda entre les cames? No vols tenir un home? Quina vida has tingut, fins ara! Digue’m com és la teva vida, sento interès per tu!

VAQUERA.— La meva vida és aquesta: m’he de llevar a quarts de quatre de la matinada per netejar l’establa i estrijolar les vaques. Després ve la munyida, i després netejo les galledes amb sosa i coses picants que cremen les mans. Després torno a netejar els fems i em prenc cl cafè, però com que és del més barat, fa un tuf! Em menjo el pa amb mantega i dormo una mica. Al migdia em faig unes patates i me les menjo amb salsa, la carn no la veig mai; potser, alguna vegada, la majordoma em regala un ou, o jo en trobo algun. Després torna a venir la neteja de l’establa, estrijolar les vaques, la munyida i la neteja de les galledes de la llet. N’he de munyir cent vint litres al dia. A la nit menjo pa i llet, me’n toquen dos litres diaris, però les altres coses que guiso les he de comprar a la finca. Cada cinc diumenges en tinc un per a mi, però a vegades vaig a ballar al vespre, i si tinc pega em trobo amb una criatura. Tinc dos vestits i també tinc una bicicleta.

PUNTILA.— I jo tinc una granja, i el molí de vapor i la serra, i no tinc dona! Com ho trobes, colometa? Té aquest anell i beu un glop a galet, i tot ja és legal i en bon ordre. Vine a casa d’en Puntila de diumenge en vuit, fet?

VAQUERA.— Fet.

(En PUNTILA continua el seu camí).

PUNTILA.— Endavant, tirem avall pel carrer del poble! M’engresquen totes les que ja s’han llevat. Són irresistibles quan les veus que acaben de deixar les plomes, amb aquells ulls brillants i pecaminosos, i que el món encara és jove.

(Arriba a l’edifici de telèfons. Allà hi ha la SANDRA, LA TELEFONISTA).

PUNTILA.— Bon dia, guardiana! Ets la dona que ho sap tot, que s’assabenta de tot pel telèfon. Bon dia!

TELEFONISTA.— Bon dia, senyor Puntila! Què us passa, tan de matí?

PUNTILA.— Cerco una mitja taronja.

TELEFONISTA.— Així sou vós, el qui he buscat per telèfon durant més de mitja nit?

PUNTILA.— Sí, ho saps tot. I has vetllat més de mitja nit, i tota sola! M’agradaria saber quina vida és la teva!

TELEFONISTA.— Us ho puc dir molt bé, quina vida és la meva: guanyo cinquanta marcs, però per tenir això no he sortit de la central des de fa trenta anys. Al darrere de la casa hi tinc un trosset de terra amb patateres; em proporciona les patates, però l’areng me l’he de comprar jo, i el cafè cada dia és més car. Sé tot el que passa al poble i a fora del poble. Us quedaríeu parat, de tot el que sé. Si no sóc casada és justament per culpa d’això. Sóc la secretària del Centre dels Treballadors, i el meu pare era sabater. Passar les comunicacions, fer púdings de patata i saber-ho tot, vet aquí la meva vida.

PUNTILA.— Ja és hora que en tinguis una altra. I de pressa. Envia immediatament un telegrama a l’oficina central dient que et cases amb en Puntila de Lammi! Té aquest anell i ja és legal, i de diumenge en vuit vine a Puntila!

TELEFONISTA.— (Rient). Hi vindré. Ja sé que és la festa de prometatge de la vostra filla.

PUNTILA.— (A I’EMMA, LA CONTRABANDISTA). I tu, ja has sentit que aquí m’he promès amb totes, senyora meva, i espero que tampoc no hi faltaràs.

EMMA, LA CONTRABANDISTA I LA TELEFONISTA.— (Canten.)
I en menjar-nos la gelea,
no en fa poc que ell ja ha volat!
però al cor servarem memòria
del jove ros i galant.

PUNTILA.— I jo em poso en camí i dono la volta a l’estany i travesso el bosc d’avets i arribo a temps a la plaça per a la contractació de servents. Cotcotcotcottiptiptip! Ah, mossetes de Tavastland, totes les que us heu llevat de matinada anys i anys en va, fins que ve en Puntila, i ha valgut la pena! Veniu, totes! Veniu, totes les que enceneu els fogons de bon matí, les que ho ompliu tot de fum, veniu descalces, l’herba fresca coneix les vostres passes i en Puntila les sentirà!