7. LA COALICIÓ DE PROMESES DEL SENYOR PUNTILA

PUNTILA.— Et casaràs amb l’agregat i prou. Si no, no et donaré ni un cèntim. Sóc responsable del teu avenir.

EVA.— L’altre dia em vas dir que no m’hi havia de casar perquè no era un home, i que podia triar qui jo volgués.

PUNTILA.— Dic moltes coses, quan he begut un got més del que la set necessita. I no m’agrada que filis tan prim amb les meves paraules. Si et pesco una vegada més amb el xofer, ja ho veuràs. Hauria pogut haver-hi gent forastera al davant, quan vas sortir de la cabina de bany amb un xofer. I ja hauries tingut armat l’escàndol. (Mira tot d’una per la finestra i baladreja). ¿Què hi fan els cavalls al camp de trèvol?

UNA VEU.— Els hi ha fet portar l’encarregat dels estables.

PUNTILA.— Fes-los treure de seguida! (A l’EVA). Una sola tarda que jo no hi sigui, i tot va de potes enlaire. ¿Per què, em pregunto, els cavalls són al camp de trèvol? Perquè l’encarregat de l’establa té alguna cosa amb la jardinera. I ¿per què la vaca jove, que només té un any i dos mesos, ja ha estat coberta, cosa que me la privarà de desenvolupar-se més? Perquè l’encarregada de donar el pinso té alguna cosa amb el practicant i, naturalment, no té temps de vigilar que el toro no cobreixi la meva vedella, simplement, li deixa fer allò que li plau: porcades! I si la jardinera —ja hi parlaré, jo, amb aquesta— no se n’anés al llit amb el de l’establa, ¿aquest any no tindria per vendre més de cent quilos de tomàquets? ¿Com pot tenir l’estimació que cal per als meus tomàquets, que sempre han estat com una petita mina d’or? Prohibiré tots aquests enamoraments a casa meva, em surten massa cars, ho sents, tingues-t’ho per dit amb el xofer, no deixaré que m’arruïnin la finca, això s’ha acabat.

EVA.— Jo no arruïno la finca.

PUNTILA.— T’aviso. No toleraré cap escàndol. Et procuro un casament de sis mil marcs i faig tot el que cal per casar-te dins del millor cercle social, això m’ha costat un bosc, saps què és, un bosc?, i tu et comportes de qualsevol manera amb aquest i aquell, fins i tot 206 amb un xofer.

(En MATTI ha arribat al fons del pati i escolta).

PUNTILA.— T’he pagat una educació distingida a Brussel·les, i no perquè et llancis al coll del xofer, sinó perquè et mantinguis a distància del servei, que d’altra manera es torna insolent i et ballaria sobre les tripes. A deu passes de distància i res de familiaritats, o domina el caos, i en això sóc d’acer. (Se’n va cap a la casa).

(Davant el portal del pati compareixen les quatre dones de Kúrguela. Deliberen entre elles, es treuen els mocadors del cap, s’hi posen corones de palla i fan passar a davant una d’elles com a enviada. La SANDRA, LA TELEFONISTA entra al pati).

LA TELEFONISTA.— Bon dia. Voldria parlar amb el senyor Puntila.

MATTI.— No crec que s’hi pugui parlar, avui. No està de bones.

LA TELEFONISTA.— Bé voldrà rebre la seva promesa, dic jo.

MATTI.— La seva promesa, sou?

LA TELEFONISTA.— És la meva opinió.

VEU DE PUNTILA.— I aquestes paraules com ara «amor» no permeto que te les posis a la boca, només és una altra manera de dir «porcassa», i a Puntila no ho tolero. S’ha fixat el dia del casament, he fet matar un porc, no puc fer-me enrere, perquè ell no em donarà pas el gust d’entornar-se’n a la cort a afartar-se de nou pacientment perquè tu has decidit una altra cosa, i sobretot perquè ja tot està a punt i vull tenir pau a Puntila, i et tancaré a la teva cambra amb pany i clau, i ara, tu mateixa!

(En MATTI ha agafat una llarga escombra i ha començat a escombrar el pati).

LA TELEFONISTA.— La veu del senyor que parla m’és coneguda.

MATTI.— No és d’estranyar, és la veu del seu promès.

LA TELEFONISTA.— L’és i no l’és. A Kúrguela la seva veu era diferent.

MATTI.— Ah, va ser a Kúrguela? ¿Va ser quan va anar a buscar aiguardent legal?

LA TELEFONISTA.— Potser no la reconec perquè allà les circumstàncies eren unes altres, i també hi havia la cara, que era tota amable, i estava assegut dins d’un auto i a la cara hi tenia la vermellor de l’aurora.

MATTI.— Li conec la cara i sé com és l’aurora. Faria bé d’entornar-se’n a casa. Són massa, aquí.

(Arriba al pati l’EMMA, LA CONTRABANDISTA. Fa veure que no coneix la TELEFONISTA).

EMMA, LA CONTRABANDISTA.— Que hi ha el senyor Puntila? M’agradaria de parlar amb ell.

MATTI.— Desgraciadament, no hi és. Però hi ha la seva promesa, i podeu parlar.

EA TELEFONISTA.— (Fent comèdia). ¿No és I’Emma Takinainen, la que fa contraban d’aiguardent?

EMMA.— Què faig, jo? Dius que faig contraban d’aiguardent? ¿Perquè utilitzo una micarrona d’aiguardent quan faig massatge a les cames de la dona del policia? El meu esperit de vi és legal, perquè ho sàpigues, i la dona del cap d’estació el gasta per al seu licor de cireres, tan bo, ja veus. ¿I què és això del prometatge? La Sandra del telèfon de Kúrguela ¿diu que és la promesa del meu promès, el senyor Puntila, que viu aquí segons que tinc entès? Mira que és gran això, pellingot!

LA TELEFONISTA.— (Radiant). I què porto, aquí, torradora de sègol? ¿Què hi veus al meu dit?

EMMA.— Una berruga. I què hi veus, al meu? Sóc jo, i no pas tu, la seva promesa. I amb l’aiguardent i l’anell.

MATTI.— Les senyores són totes dues de Kúrguela? Sembla que hi ha tantes núvies nostres com femelles de pardal pel març.

(Entren pel portal LISU, LA VAQUERA, i MANDA, LA DEPENDENTA DE LA FARMÀCIA).

LA VAQUERA I LA FARMACÈUTICA.— (Alhora). Que viu aquí, el senyor Puntila?

MATTI.— Sou de Kúrguela? Doncs no viu aquí, i he de saber-ho perquè sóc el seu xofer. El senyor Puntila és un altre senyor que es diu un nom igual que el del senyor amb qui probablement us heu promès.

LA VAQUERA.— Però jo sóc la Lisu Jakkara,^[005] i el senyor s’ha promès amb mi de veres, puc demostrar-ho. (Assenyalant la telefonista). I aquesta també pot demostrar que també s’ha promès amb ell de veres.

EMMA, LA CONTRABANDISTA I LA TELEFONISTA.— (Alhora). Sí, ho podem demostrar, totes som legítimes! (Totes quatre esclaten a riure).

MATTI.— Estic content que ho pugueu demostrar. Us diré amb franquesa que si només una fos la legítima no m’interessaria especialment, però quan sento la veu de la massa la reconec. Proposo una coalició de les núvies del senyor Puntila. I ara ve la pregunta interessant: què us proposeu fer?

LA TELEFONISTA.— Li ho diem? Hi ha una vella invitació del senyor Puntila, en persona, per venir totes quatre a la gran festa de celebració del prometatge.

MATTI.— Una invitació com aquesta podria ser més o menys com la neu de l’any passat. Per als senyors fóra com veure quatre oques salvatges dels aiguamolls que arriben volant quan els caçadors ja se n’han anat a casa.

EMMA.— Ui ui, això no sona pas com una benvinguda!

MATTI.— No dic que no sereu benvingudes. Només que des d’un cert punt de vista heu arribat una mica massa aviat. He d’estudiar com trobar el bon moment per a introduir-vos, i que sigueu benvingudes i reconegudes clarament com les núvies que sou.

LA FARMACÈUTICA.— Només ens proposàvem de gastar una broma i de deixar-nos pessigar una mica tot ballant.

MATTI.— Si ensopeguem el bon moment, podria funcionar, perquè quan l’ambient s’anima tiren al grotesc. Aleshores les quatre núvies podríeu comparèixer. El pastor se’n farà creus, i el jutge canviarà i serà un home molt més feliç si veu admirar-se el pastor. Però s’ha de fer amb ordre, perquè el senyor Puntila podria no reconèixer-s’hi quan entrareu a la sala com a coalició de núvies, cantant l’himne tavastlandès i amb una bandera feta d’uns enagos. (Hi ha una riallada general).

EMMA.— Us sembla que ens guanyarem un cafè i potser un ball i tot?

MATTI.— Es una exigència que la coalició potser podrà fer admetre com a justificada: s’han despertat moltes esperances, i s’han originat moltes despeses, perquè suposo que heu vingut amb el tren.

EMMA, LA CONTRABANDISTA.— Amb bitllet de segona!

(Passa la serventa FINA amb una barra de mantega).

LA VAQUERA.— Mantega autèntica!

LA FARMACÈUTICA.— Venim directament de l’estació. No sé com us dieu, vós, però no ens podríeu fer donar un vas de llet?

MATTI.— Un vas de llet? No pas abans de migdia, us trauria la gana.

LA VAQUERA.— No en tingueu pas por, d’això.

MATTI.— Fóra millor aconseguir del nuvi, per la vostra visita, un vas amb alguna cosa que no fos llet.

LA TELEFONISTA.— La seva veu era una mica seca, és cert.

MATTI.— Sandra la telefonista, la que tot ho sap i escampa allò que sap, entén molt bé perquè no corro a buscar un vas de llet per a vosaltres i m’inclino a l’aiguardent per a ell.

LA VAQUERA.— Oi que a Puntila hi ha noranta vaques? Ho he sentit a dir.

LA TELEFONISTA.— Però tu no has sentit la veu, Lisu.

MATTI.— Us tinc per assenyades, i que de moment us acontentareu amb les flaires de la cuina.

(EL MOSSO DE LA QUADRA i la CUINERA porten a dins de la casa un porc mort).

LES DONES.— (Aplaudint). Això convida! Esperem que el rostiran ben torradet de sobre! I amb una mica de marduix!

EMMA, LA CONTRABANDISTA.— ¿Us sembla que a l’hora de dinar em podré descordar els gafets, quan ningú no em vegi? El vestit se m’ha fet estret.

LA FARMACÈUTICA.— El senyor Puntila podria mirar.

LA TELEFONISTA.— No pas tot dinant.

MATTI.— Sabeu quin dinar serà? Seureu costat per costat del jutge de l’audiència de Viborg. Li diré: (Enfonsa el mànec de l’escombra a terra i li parla). Vostra senyoria, aquí hi ha quatre dones sense recursos econòmics que temen que la seva requesta no sigui rebutjada. Han fet un llarg camí per carreteres polsoses per arribar on és el seu nuvi. En efecte: fa uns deu dies, a la matinada, un senyor ben vestit i de bona còrpora es va presentar al poblet dalt d’un Studebaker, els va donar els anells i s’hi va prometre, i ara potser voldria que això no hagués passat. Compliu el vostre deure i dicteu sentència, i us aviso que si no els garantiu una protecció, podria ser que a Viborg algun dia no hi hagués un Tribunal Superior.

LA TELEFONISTA.— Bravo!

MATTI.— L’advocat també beurà a la vostra salut, a taula. ¿Què li diràs, Emma Takinainen?

EMMA, LA CONTRABANDISTA.— Li diré que m’alegro de coneixe’l, i que si em voldria omplir la declaració d’impostos i ser molt sever amb els revisors, i que si a desgrat de la seva eloqüència el meu home ha de continuar fent de soldat gaire temps, que jo no me’n surto amb el camp, i que el coronel no se’l mira amb simpatia. I que l’adroguer, quan s’apunta el sucre i el petroli que li compro, no em vulgui ensarronar.

MATTI.— D’això se’n diu aprofitar bé l’ocasió. Però amb els impostos només val si no tens el senyor Puntila. La qui el tindrà haurà de pagar. També trincareu amb el senyor metge, i què li direu?

LA TELEFONISTA.— Doctor, li diré, torno a sentir punxades als ronyons, però no faci aquesta cara tan fosca ni serri les dents, li pagaré les visites tan bon punt em casi amb el senyor Puntila. I prengui-s’ho amb temps, amb mi, perquè tot just som a la sèmola, l’aigua del cafè encara no és al foc i vostè és responsable de la salut del poble.

(Un mosso fa rodolar un barril de cervesa cap a la casa).

EMMA, LA CONTRABANDISTA.— Hi entren cervesa.

MATTI.— Estareu assegudes amb el pastor. Què li direu?

LA VAQUERA.— Li diré: A partir d’ara tindré temps d’anar a l’església el diumenge, si em ve de gust.

MATTI.— És massa curt per a una conversa de taula. Jo hi afegiria: Senyor rector, deveu estar molt content que avui la Lisu, la vaquera, mengi amb plats de porcellana, perquè davant de Déu tots som iguals, això és escrit; aleshores, per què no ho som davant del senyor Puntila? I la Lisu, com a nova mestressa, segurament us deixarà caure algun obsequi, unes quantes ampolles de vi blanc pel vostre aniversari, com abans, perquè a la trona continueu parlant dels prats celestials, ara que ja no li caldrà munyir les vaques en els prats terrenals.

(En Puntila surt a la galeria i escolta el parlament d’en MATTI, amb expressió malhumorada).

PUNTILA.— Quan acabis de parlar, fes-m’ho saber. Què és això?

LA TELEFONISTA.— (Rient). Les vostres núvies, senyor Puntila, les deveu conèixer, oi?

PUNTILA.— Jo? No en conec ni una, de vosaltres.

EMMA, LA CONTRABANDISTA.— Sí que ens coneixeu, almenys per l’anell.

LA FARMACÈUTICA.— De les cortines de la farmàcia de Kúrguela.

PUNTILA.— Què hi voleu, aquí? Moure brega?

MATTI.— Senyor Puntila, potser és un mal moment a mig matí, però ara mateix discutíem la manera de contribuir a l’alegria de la festa de les esposalles, i hem fundat una associació de les núvies del senyor Puntila.

PUNTILA.— I per què no un sindicat? A tot arreu per on dropeges creix sense esforç alguna cosa com aquesta, et conec, i conec el diari que llegeixes!

EMMA, LA CONTRABANDISTA.— Només era per fer broma, i potser per un cafè.

PUNTILA.— Ja les conec, les vostres bromes! Heu vingut per fer-me xantatge, perquè us tiri alguna cosa a la boca!

EMMA, LA CONTRABANDISTA.— No, no, no!

PUNTILA.— Però ja us ho donaré, jo, el que voleu és divertir-vos a costa de la meva bondat! Us aconsello que sortiu de la meva finca abans no us en faci fora i avisi la policia. Tu ets la telefonista de Kúrguela, et reconec, trucaré a la teva oficina per saber si aproven aquesta mena de bromes, i també posaré en clar qui són les altres.

EMMA, LA CONTRABANDISTA.— Ja ho entenem. Sapigueu, senyor Puntila, hauria estat més que res pel record i pels vells dies. Crec que si m’assec directament a terra en el vostre pati, és per poder dir: Una vegada vaig seure a Puntila, m’hi havien convidat. (S’asseu a terra). Au, ara ja ningú no m’ho podrà negar ni desmentir: estic asseguda. No em caldrà dir que no és en una cadira sinó al terra nu de Tavastland, al sòl que et descriuen els llibres d’escola: Dóna fatiga, però aquesta fatiga paga la pena, és clar que sense dir a qui dóna la fatiga i a qui la paga. Ensumo flaires de rostit de vedella: I, ¿no he vist també un pa de mantega i un barrilet de cervesa? (Canta).

PUNTILA.— Fora de casa meva!

(Les quatre dones llencen a terra les corones de palla i surten del pati. En MATTI ho escombra i ho apila en un munt).