8. RONDALLES FINLANDESES

EMMA, LA CONTRABANDISTA.— Com pot saber, una, de quina lluna els trobaràs. Si han begut bé, et gasten bromes, et pessiguen on ja saps, i tens prou feina que no vulguin intimar de seguida massa, i de dret cap al planter de les gerderes, però cinc minuts després no saps quina mosca els ha picat i volen cridar la policia, tant sí com no. Em sembla que tinc un clau a la sabata.

LA TELEFONISTA.— La sola està molt malament, també.

LA VAQUERA.— No està feta per a cinc hores de carretera.

EMMA, LA CONTRABANDISTA.— Sí, l’he ben rebentada a còpia de caminar. M’hauria hagut d’aguantar un any més encara. Necessitaria una pedra. (S’asseuen iotes, i EMMA pica el clau amb la pedra per aplanar-lo). Com deia, amb els amos no hi pots comptar, tan aviat són allà com aquí, i anar fent. La dona del cap de la policia que hi havia abans, sovint em feia venir en plena nit a fer-li fregues als peus inflats, i cada vegada era diferent, depenia de com estava amb el seu marit. Hi havia alguna cosa entre ell i la criada. Una vegada que em va obsequiar amb bombons, vaig saber que ell havia fet fora l’amigueta, i poc després la va tornar a cridar, segons que sembla, i per més que es trenqués el cap no hi va haver manera de fer-li recordar que aquell mes li havia anat a fer massatge deu vegades, i no sis. Tot d’una la memòria se li havia esgarriat.

LA FARMACÈUTICA.— A vegades la tenen molt bona. Com el Pekka, l’americà, que a les Amèriques hi va fer un bon bossot, i al cap de vint anys va tornar a casa, amb la família. Eren tan pobres que venien a pidolar a la meva mare les peles de patata, però quan ell els va venir a veure li van servir un rostit de vedella perquè estigués content. Se’l va menjar i va contar que una vegada havia deixat vint marcs a l’àvia, i després, movent el cap, va dir que els veia tan miserables que no es veia amb cor de fer-los pagar el deute.

LA TELEFONISTA.— En saben molt. Però bé l’han de fer d’alguna cosa, la riquesa. Un propietari de la nostra comarca, una nit de gener del 1908, es va fer portar pel seu masover per damunt del llac glaçat. Sabien que al glaç hi havia una esquerda, però no sabien on, i el masover va haver de caminar al seu davant els dotze quilòmetres. A l’amo li va agafar por, i li va prometre un cavall vell si arribaven a l’altra riba. En arribar al mig, va tornar a parlar i va dir-li: «Si trobes el bon camí i no m’enfonso, et donaré un vedell». Després van veure la llum d’un poblet, i li va dir: «Fes via, si vols guanyar-te el rellotge». A cinquanta metres de la riba encara va parlar-li d’un sac de patates, però quan hi van arribar li va donar un marc, i li va dir: «Ho has fet molt llarg, noi». Som massa babaus per als seus trucs, i sempre hi tornem a caure. I és perquè semblen com nosaltres, i és enganyador. Si tinguessin la semblança d’un ós o d’un escurçó ens en podríem guardar.

LA FARMACÈUTICA.— Res de fer-hi bromes, amb ells, ni voler-ne res!

EMMA, LA CONTRABANDISTA.— No voler res d’ells, mira que bé, quan ells ho tenen tot i nosaltres res. No treguis aigua del riu, encara que et moris de set!

LA FARMACÈUTICA.— Ei, vosaltres, en tinc ara, de set, i molta!

LA VAQUERA.— Jo també. A Kàusala, una tenia un embolic amb el fill de la casa on servia. Va tenir una criatura, però ell ho va negar tot davant del tribunal d’Hèlsinki per no haver de passar-li diners. La mare de la noia va agafar un advocat que va posar damunt la taula del tribunal les cartes que li havia escrit quan feia el servei. Eren unes cartes que ho deixaven tot clar del tot, i li haurien caigut cinc anys de presó per haver portat fals testimoni. Però quan el jutge va llegir la primera carta ho va fer tan a poc a poc que ella va avançar-se a demanar-li que les hi retornessin i d’aquesta manera va perdre la pensió. Diu que en sortir del tribunal amb les cartes les llàgrimes li rajaven dels ulls com un riu, i que sa mare estava furiosa, i que ell reia. Vet aquí l’amor!

LA TELEFONISTA.— Va ser una bestiesa per part d’ella.

EMMA, LA CONTRABANDISTA.— Però una cosa així també pot ser prova de sagacitat. N’hi ha un de prop de Viborg que d’ells no n’ha volgut res. L’any 18 era amb els rojos, i per aquest motiu l’havien portat a un camp de concentració, a Tàmmerfors; era un xicot jove, i com que no els donaven gens de menjar, va haver de menjar herba, de tanta fam. La seva mare va anar-lo a veure, i li va portar una mica de coses. Va fer vuitanta quilòmetres. Era una jornalera, i la mestressa de la finca li havia donat un peix i una terça de mantega. Se n’hi va anar a peu, i si trobava un pagès que la deixava pujar al carro, hi feia un tros del camí. Deia al pagès: «Vaig a Tàmmerfors, a veure el meu fill Athi al camp de treball dels rojos, i la mestressa m’ha donat un peix i una terça de mantega per a ell, la bona 216 dona». Quan el pagès ho sentia, la feia baixar perquè el seu fill era un roig, però en passar prop d’unes dones que rentaven al riu, els va repetir el mateix: «Vaig a Tàmmerfors a veure el meu fill al camp dels rojos, i la mestressa, que és una bona dona, m’ha donat per a ell un peix i una terça de mantega». I quan va arribar al camp de Tàmmerfors va repetir la mateixa cantarella davant del comandant, i ell va riure i la va deixar entrar, cosa que era prohibida. Davant del camp encara hi creixia l’herba, però darrere la tanca de filferro de punxes no quedava gens d’herba verda, ni una fulla a cap arbre, s’ho havien menjat tot. És veritat, vosaltres. L’Athi feia dos anys que no l’havia vist, amb la guerra civil i l’empresonament, i estava molt magre. «Ets tu, Athi, i mira, et porto un peix i la mantega que la mestressa m’ha donat per a tu». L’Athi li va tornar el bon dia i va preguntar-li pel seu reuma, i per alguns veïns, però el peix i la mantega no els hauria acceptat per res del món, al contrari, es va enfadar i molt i va dir-li: «Ho has anat a pidolar a la mestressa? Ja t’ho pots ben emportar, d’aquesta gent, jo no n’accepto res». I ella va haver de tornar a fer un farcell amb els presents, tot i que l’Athi estava afamat, i li va dir adéu i se’n va tornar a peu, i dalt d’un carro només si algú la deixava pujar. Al mosso de pagès ara li deia: «El meu Athi, al camp de treball, no ha volgut tocar ni el peix ni la mantega, perquè els he demanats a la mestressa i ell no vol res d’aquesta gent». El camí era llarg, i ella ja era vella, i de tant en tant s’havia d’asseure al costat de la carretera i menjar un bocí de peix i de mantega, perquè ja eren passats i fins i tot ja pudien una mica. I a les dones del riu ara els va dir: «El meu Athi al camp de presoners no ha volgut tocar el peix i la mantega perquè jo l’havia demanat a la mestressa i ell no vol res d’aquesta gent». Deia això a tothom que trobava, i una bona impressió que va fer de cap a cap de carretera, que tenia vuitanta quilòmetres.

LA VAQUERA.— N’hi ha d’altres com el seu Athi.

EMMA, LA CONTRABANDISTA.— Massa pocs.

(S’alcen i reprenen el camí en silenci).