Capítol vint-i-dosè
Solament interrompíem la feina d’agençar la Cuauhtinchan quan algú s’apropava. Havíem organitzat uns bons torns de treball i repòs i els qui reposaven feien de sentinella i ens advertien de seguida que passava algú i tots ens amagàvem de pressa car ja tenia cadascú el seu amagatall i ens fèiem bons tips de riure quan ens amagàvem però de vegades teníem forta angoixa car anava com anava.
Un dia em vaig haver d’amagar dins la canoa car va passar un qüern de soldats de la Fala Castella i em van arreplegar desprevingut i em vaig haver d’amagar dins la canoa. Vaig sentir com deien;
—Oíd, compañeros: esto no estaba así.1
Es veia que la guaitaven de tots costats i un va dir:
—¿No andarán por ahí otra vez los demonios?2
I ho va dir com a pregunta. Jo em pensava que em descobririen car els batecs del meu cor eren molt forts i se sentien sorollosos. Aleshores un altre va fer:
—Esto no me gusta nada. Vamos a dar parte al capitán.3
Vam aplegar tota la gent i ens vam haver d’esperar una bona estona, fins que van ser prou lluny. Vam cridar tots els altres i ens vam posar a treballar amb més delit que mai. Entre tots vam col·locar del dret la canoa i vam embarcar-hi molt de pressa tot allò que vam poder arreplegar, que no era gran cosa, i l’Acihtli i l’Acachilotic havien anat a cercar gerres grans per tal de poder-hi portar l’aigua dolça i com que no tornaven tots nosaltres n’érem ben neguitosos, que és altra manera de dir que estàvem ben plens d’angúnia. Però al capdavall van arribar i no portaven gerres ans bótes i ben plenes, que devien ser prou feixugues, vist com venien baldats pel pes.
Les havien aconseguides en una casa de camperols i havien hagut d’esperar que no hi hagués ningú al pati i el gos els va lladrar molt i semblava que tot s’espatllaria però van arribar feliçment al riu d’aigua dolça i les van omplir i les van traginar, que no entenc pas com s’ho van poder fer, car ja s’ha dit que eren molt feixugues.
Llavors tots plegats vam llançar la canoa a l’aigua i hi va surar prou bé car havíem treballat de valent adobant-la i hi vam pujar i un bon pic de guerrers de l’Aztlan es va quedar a l’aguait per si tornava el qüern amb el susdit capità i havíem quedat que si tornaven els mataríem tots fos com fos i tots els altres cop d’ajudar a pujar a la canoa les coses que mancaven.
Jo deia que quan devia tornar el qüern amb el capità de la Fala Castella es devien haver quedat ben parats en veure que ja no hi havia la canoa tenochca dita Cuauhtinchan, i llavors més que mai han d’haver cregut que la gent asteca de l’Aztlan érem dimonis, deia jo.
A primeres hores de la nit ens vam fer cap a la Mar, la Mar Gran, el que dóna al nostre Aztlan quan s’arriba a l’altra banda. No hi havia gens de Lluna la qual cosa per un costat ens ajudava i per l’altre no, com serà dit, car feia més difícil la nostra navegació puix no teníem Pedropérez de cap mena que conegués aquella costa i ens pogués guiar. No contrastant, aviat vam sortir a Mar i hi havíem arribat remant, amb uns bons rems que havien fet en Cacachpon i en Malacotl, que eren molt traçuts en coses de fusteria. A Mar vam estendre les veles i la marxa marina es va fer més silenciosa, amb passos de guineu, i a tots nosaltres ens feia goig d’heure’ns-les amb tot allò de les veles i el cordam ara que no teníem Pedropérez de cap mena. I els cors se’ns havien fet petits com els grans de sorra i jo que era el Capità vaig deixar la meva casa del davant, la qual de dret em pertocava, a la Dona Ximena i al Tlaca, els quals en van quedar molt contents.
I rèiem pensant en la cara que haurien posat els del qüern.
Jo els vaig dir que sempre aniríem de cara a Ponent però que de primer, a desgrat que fos fer volta, marxaríem cap a la banda dreta del món dita septentrió, que és nom que no vol dir res, cosa la qual ens feia dir cada vegada la banda dreta del món, que per a nosaltres els asteques era prou entenedora. Si ho fèiem, ens allunyaríem més de pressa de la costa del Vell Aztlan, que ja teníem ganes de deixar ben enrera car era costa de terra maleïda que no deixava passar els bons tenochques que no hi anaven a fer cap mal. Calia sobretot que no topéssim amb les caravel·les, que són naus de mal fer. I el vent ens ajudava i el moviment de les onades era fort però la dessús dita Cuauhtinchan ja tornava a navegar i n’era ben joiosa, dic jo. Hauríeu dit que ja havia endevinat que tornàvem cap a casa. L’Icauhyac s’havia guardat com a record una de les agulles inquietes dites brúixoles i me la va donar per tal que jo, que era el Capità, els donés una bona navegació marina de nit. La vaig guaitar durant molta estona amb la llum d’una torxa i solament es veia el bellugueig de l’agulla i tot el que vaig poder capir era que els susdits Pedropérez hi entenien prou en aquestes coses de la Mar.
I l’Opòton va tornar la brúixola a l’Icauhyac i des d’aleshores la va portar penjada al coll i ningú no se la mirava per tal de saber on érem. La hi van prendre els de la dita Illa Malvada, però encara no és arribat el moment de parlar-ne. I també posaré en aquesta història altres coses que són ben dignes de ser-hi car quan es va fer de dia era quan teníem més por que no ens descobrissin però sortosament la costa del Vell Aztlan ja es veia ben lluny i encara vam fer còpia de navegació cap amunt per heure’n major protecció i la Mar era ben blava i les onades no ens torbaven la marxa.
Cada cop que ens miràvem els qui anàvem en la Cuauhtinchan ens somrèiem car ens semblava impossible que ja haguéssim sortit de la terra maleïda. A la casa del davant de la canoa hi anaven tres persones que ara les diré. D’esquerra a dreta: el Capità Opòton, del Canyar i Palmerar de la Gran Tenochtitlan, que de tant en tant hi entrava; Dona Ximena, que abans havia estat Sususa i ara ja no n’era i el Tlacapilli, que era el fill de la dessús dita Sususa i el Tlacateca, germà del Nostre Senyor, Aquell Qui Parla.
El vent inflava bé les veles de la nostra canoa i en Cacachpon servava el timó i ho feia prou bé, la justícia i la veritat al lloc que els corresponen.
De cop i volta ens vam sobresaltar puix venia travessera una caravel·la i, a desgrat que l’Opòton no va perdre el seny, a bord de la nostra canoa dita Cuauhtinchan hi va haver cert desordre. L’Acholli prou que maldava per a reconèixer la caravel·la, si era de pau o de guerra, però era debades. I quan ja la teníem molt a prop Dona Ximena ens va dir:
—És de la Fala Franca, és de la Fala Franca.
I com que la Fala Franca no era enemiga nostra, llavors, tots els tenochques asteques amatents, vam qui.4