Capítol onzè
Va ser molt gentil l’acollida que van fer-nos els bons calpixques del Padrón; mai no ens havien gomboldat tant ni mai, ningú, no ens havia fet tants bons ponts per travessar.1 L’Opòton faltaria a la veritat si no deia que tant els calpixques com el poble galec d’aquella banda. Ja havíem trobat una forma de navegar entre aquell mar de preguntes de si érem Sant Iago. Tot consistia a no dir no i a no dir sí. Quan ens ho preguntaven tot consistia a mirar a terra i fer el desentès i a canvi d’aquest petit engany ens estimaven molt.
Ara, quan ja han passat tantes anyades i totes les coses es veuen com des del cim de la piràmide, ja entenc bé què passava quan els asteques dits tenochques, car veníem del Canyar i Palmerar de la Gran Tenochtitlan, vam anar a fer visita als de la terra del Vell Aztlan. De la mateixa manera que ells esperaven Sant Iago nosaltres esperàvem Quetzalcóatl. El dessús dit Sant Iago hi havia anat moltes anyades endarrera i els havia promès que hi tornaria i aquest malentès va ajudar-nos qui-sap-lo. I, doncs, com que havíem entrat a la terra, que és bona i gran, pel mateix indret per on havia arribat anys ha el susdit Sant Iago, van creure que nosaltres érem la seva gent. Per això els galecs naturals del Padrón ens adelitaven ens amanyagaven ens aviciaven ens gomboldaven tant.
Si els nostres Capitostos havien escollit aquell camí per tal de penetrar a la terra del Vell Aztlan, el cert era que ja o el necessitàvem: ells prou que ens l’obrien. De totes maneres havíem d’anar cap a la banda que ens deien, o sigui el susdit camí de Sant Iago, ja obert abans, car molts altres l’havien fet.2 I com que el susdit camí no passa per Muros-Xiconamitlan i nosaltres hi vam passar, ja m’enteneu què vull dir. La terra estava pacífica però no pas tota. Entre ells hi havia gran baralles, com sol passar en totes les terres del món, que talment sembla que els homes mai no podem estar-nos quiets. Per a molts dels galecs naturals els de l’Aztlan érem com els olmeques a la terra dels maies, o els tolteques, i em sembla que quedarà millor perquè eren tolteques, que és molt dir. És allò que t’esperen i no t’esperen; et volen i no et volen; et fan guerra i no te’n fan. M’ha costat d’explicar-ho, però em sembla que queda ben dit. Ara, quan ja veig les coses com si m’hagués enfilat dalt un arbre, ho entenc molt més bé i em veig amb cor d’anar-ho explicant. Al poble del Padrón també tenen la seva Casa Gran i els cacics s’hi reuneixen i ells no estimen els dels altres pobles, ni els dels altres pobles als altres, ni tots plegats a ells. Moltes vegades vaig rumiar les paraules del terrissaire, quan m’havia dit: «denantes fuimos ceibes como vos», cosa la qual, dita en la Fala Galega, vol dir que abans eren lliures com nosaltres. Es cosa ben trista la de topar amb algú que denantes hagi estat ceibe, que vol dir lliure, i ara ja no en sigui. Quan m’ho va explicar Dona Ximena s’entenia prou. A la Casa Gran algú va preguntar-nos si anàvem cap a Compostela i això no ens hauria inquietat gens si no ens haguéssim assabentat que Compostela vol dir Camp de l’Estel. En un poble on els noms mai no volen dir res, era esgarrifós trobar-se que amb un que volia dir alguna cosa signifiqués justament Camp de l’Estel. Perquè, és clar, si ells tenien un Camp de l’Estel com nosaltres teníem el Puig de l’Estel, allò ja no era auguri ans cosa feta. Era ben clar que si Quetzalcóatl havia sortit de l’Aztlan pel Puig de l’Estel havia arribat al Vell Aztlan pel Camp de l’Estel. El nostre Tlacateca els va respondre tot seguit que sí, car els tlacateques tenen molt de talent i un sentit diferent de les altres persones el qual els fa copsar de seguida les coses i el seu sentit i per això els fan tlacateques.
Jo pensava quan siguis gran, Opòton, entendràs les coses tan de pressa com els tlacateques, però no ha estat pas així. I de seguida que va dir sí tot va prendre un color diferent puix que les coses són d’un color i es tornen d’un altre, segons el que hagi estat dit.
Com que molts dels galecs naturals també hi anaven, es van oferir a acompanyar-nos. Hi anava gent de pertot. I unes Sususes velles es van posar a fer maxtlatl de color blanc i arrencaven les plomes de les gallines de la terra, que no són gens vistoses, però que ja estaven prou bé car eren per als galecs, i feien plomalls i guarnien els escuts i molts dels galecs es van vestir com nosaltres i, llavors, ja érem molts els qui anàvem a cercar Quetzalcóatl. Ningú de nosaltres no va fer el compte, cosa la qual priva al bon Opòton de dir el nombre exacte de la gent que érem i, per tant, no puc dir quants sinó molts. O moltíssims, que encara té més color de veritat. No dient-ho, cuallanca in noiol3 i em sap greu. Jo crec que tenien ganes de tornar a ser ceibes i es refiaven de nosaltres. Devien pensar que si s’afegien a les forces de l’Aztlan ho aconseguirien altra vegada i és el que diem, com més gran l’arbre més bo és l’aixopluc. Això és un adagi i queda posat en el paper com a figura de comparació.
Tots els senyors de la Galecia eren fora i solament havien deixat un calpixqui gran que es deia l’Altamira, i era l’únic que hi romania. A tots els altres els havien cridat a la Casa Gran, però la més gran de totes, on hi havia l’Aquell Qui Parla d’ells el qual tenia una Aquella Qui Parla, i ell es deia Tantomontamontatanto i em sembla recordar que ella també.
L’Altamira s’havia hagut de quedar puix nedava en greix; era tan gros que no podia moure’s ni servir-se dels seus membres, de cap d’ells, car la grossària el tenia desvalgut. Per aquest motiu l’havien deixat tot sol a la Galecia fent de Veu i li deien comte car així solen anomenar els qui són la Veu. De la veu en diuen comte i ell era el comte d’Altamira i prou que me’n recordo, grassonet com era, a desgrat que mai no el vaig conèixer, com serà dit quan arribi l’hora. Però vaig sentir que uns capitans nostres, dits Alo i Oyametl, deien que era molt bona persona i llàstima de la grossària que l’havia fet quedar.
Quan vam sortir de Padrón, l’exèrcit d’Aztlan ja ho semblava, amb tot i que els primers dies era difícil que els galecs naturals s’adaptessin al nostre pas i al nostre ordre.4 El meu Esteban feia tothora cara de cendra perquè ell volia que haguéssim rescatat el Padrón, que era poble ric, però no ho vam fer car era poble de pau i la seva gent amiga nostra. Era gent que ens estimava molt i amb l’esquer de Sant Iago ens acompanyaven a cercar Quetzalcóatl però ell era neci de mena i volia rescat a totes passades, a desgrat que el susdit Estebandasilva solament era esclau meu. La terra de la Galecia és ben poblada i les cases són d’obra i ben fetes. Ens han copiat el nostre estil de construcció de les sitges, però ells les fan per a viure-hi en comptes de guardar-hi el moresc i en diuen canastros, car és paraula galega d’ells. S’hi enfilen per una escala i diríeu que hi van a buidar els atuells plens de moresc, però, no contrastant, hi van a dormir. En canvi més endavant en diuen hórreos i són ben iguals, llevat d’una mica més grans, i el més diferent és el nom.
Hi ha bons arbres i bons rius d’aigua dolça i hi viuen bé, és clar que a llur manera. Per anar del Padrón a Compostela tenen un bon camí i continua una mica més amunt i sembla dels nostres. Però aquell que tenen del Padrón a Brigantum, que és Corunya Galega, ve tot cobert de lloses grans i polides i era d’admirar el temps que haurien passat fent-lo. Però no era obra d’ells ans d’uns tolteques galecs i ja el tenien molt abandonat i l’herba maligna hi creixia entre totes les juntures. Si nosaltres haguéssim deixat créixer herbes com aquelles entre les lloses del pati del Temple Gran no sé pas què hauria passat; potser ens haurien acabat a tots. Això no obstant hi passàvem bé i feia molt bonic de veure el nostre exèrcit, car còpia de galecs naturals duien plomall sense tenir-hi dret però per tal de no esbatussar-nos entre nosaltres deixàvem que el portessin ja que tant els abellia. Tots plegats feien cara d’anar al camp a collir flors per a Huitzilopochtli.5 Més tard encara s’hi afegia altra gent, la qual no es barrejava amb nosaltres ni amb el seguici, a desgrat que marxava al nostre costat, i no tots eren galecs; n’arribaven de còpia de tribus forasteres i tots parlaven llengües diferents, que no sé pas com podien entendre’s. Era gent de tota nissaga, pobres i benestants, sanitosos i malalts, cecs i manxols, senyors i tlacotle. Uns descalços i altres no. N’hi havia que portaven cadenes, que són cordes d’ells molt fortes i ara us explicaré com les fan, car hom els havia lligat i les duien al Camp de l’Estel car així s’estila, de dur-hi les cadenes. Pel que vam entendre, quan ja no eren ceibes els lligaven. Alguns anaven a peu i altres a cavall i s’ajudaven entre ells, malgrat que fossin de diversa tribu i, a llaor de la veritat quedi dit, era molt bonic de veure, car ho és tant a la Galecia com a tot arreu.
Llavors havíem arribat al peu d’una muntanya dita del Goig i allí hi van passar coses que han de quedar escrites en aquests papers puix que en són ben dignes.
Els galecs naturals tenen per costum de fer una cursa per veure qui arriba primer al cim de la muntanya dita del Goig, que vol dir goig, i és el primer que albira les torres de Compostela. L’Opòton no sap pas qui guanyava la cursa les altres vegades però aquella, quan hi vam ser els tenochques, els galecs naturals no van servir-nos ni per a l’arrencada, perquè nosaltres som molt bons corredors i tresquem amb delit jornades senceres i ja us he explicat com traginàvem les canoes per les muntanyes i com van esquarterar aquell peixater. Ara us diré quines eren les sis canoes que vam traginar pels boscos i les serres fins a Mar.
Quan van dir ara vam engegar-nos a córrer amb tota la fúria i jo, que aleshores era el jove Opòton, amb més fúria que tots els altres car en aquells temps jo tenia còpia de braó a les cames i a tot arreu i mai no perdia l’alè. Avui dia, en canvi, els mateixos galecs em guanyarien sense esforç car el pes de les vint vegades d’haver viscut quatre anys em té mig baldat i aquests darrers dies sento unes punxadetes aquí en el pit un cop i en el front l’altre i cal que m’ho faci mirar, puix cap de les meves potingues no m’ho ha tret. Jo vaig córrer prou i arribat al cim de la muntanya del Goig encara una mica més car no albirava torres de cap mena i no sabia cap on mirar i en quin indret trobar-les, puix era la primera vegada que hi anava i com hauria pogut saber on eren, poso com a pregunta. Ja n’arribaven d’altres, tots de l’Aztlan, és clar, i el tanoca de l’Opòton encara no les havia vistes, que va anar d’un pèl que no malmet tot l’esforç de la pujada i la correguda per causa de no veure les torres.
En vista de la qual cosa, i per no malmetre l’esforç, vaig fer una mica de trampa i vaig posar-me a cridar les torres, les torres, quedi posat com a crit, i amb el braç ben estirat assenyalava un tros ben ample per tal d’abastar-les fossin on fossin. Llavors ja les vaig veure i eren uns puntets blancs molt llunyans i quan van arribar els primers galecs naturals de la Galecia del Vell Aztlan, que venien plens d’esbufecs, tothom cridava que l’Opòton del Canyar i Palmerar havia estat el primer que les havia vistes i llavors tot va ser molt bonic i dins meu vaig comprendre per què en diuen la muntanya del Goig. Van posar-me una corona de fulles verdes i de flors, però les flors no eren verdes, car n’hi ha de tots colors menys verdes, i van declarar-me Rei del Pelegrinatge i tenia un paper d’ells que ho deia.6 El vaig perdre el mateix dia que em van prendre el plomall, però serà millor que ho expliqui després car és cosa trista i ara sóc posat a explicar coses alegres. Doncs jo, l’Opòton del Canyar i Palmerar, vaig ser el primer dels de l’Aztlan que vaig ser fet Rei del Pelegrinatge i tots m’omplien de festes i manyagues i em deien Opòton Opòton i em feien anar davant de tots i em tocaven músiques de la terra que són ben estranyes, car abans les inflen. El mateix Tlacateca va felicitar-me i tenia molts testimonis que ho havien vist.
Àdhuc Dona Ximena va abraçar-me, a la manera galega, i va tocar-me la galta amb els seus llavis i va fer-me un xuclet que va omplir-me d’esgarrifances car entre els galecs se’ls fan i també van ser molts els qui ho van veure.
I els meus tenochques reien molt i es divertien qui-sap-lo i jo també puix que tot va ser molt bonic i no em vaig cansar gaire amb tot i que la pujada del Puig del Goig és bastant forta, que vol dir plaer, però no tota l’estona ans segons quins trossos. Després vam arribar en un riu que li diuen el Lavacolla, que tampoc no vol dir res com a nom de riu, el qual és a mitja jornada de Compostela i no vol dir res.
Tota la gent del Pelegrinatge de la qual jo era Rei es va banyar al riu de Lavacolla. Tothom va endreçar-se i pentinar-se. Solament nosaltres i els galecs naturals que venien amb els de l’Aztlan, que érem nosaltres, van despullar-se nus del tot i jo no vaig poder nedar perquè m’hauria caigut la corona. Els altres estrangers sempre tenen una part del cos que els fa vergonya d’ensenyar car així és de mentidera aquella raça i les dones encara més puix els fa vergonya d’ensenyar mal que sigui una miqueta de cames i potser si haguessin viscut un temps entre els mixes se’ls haurien tret les posturetes, dic jo.
Al riu Lavacolla hi vam ser molta estona, puix també hi vam esmorzar. Tota la gent estava asseguda damunt l’herba, uns grups ací i altres allà, ben agrupats en grups, i ens repartíem el menjar i l’octli de la terra dit vi i érem prou amics o bastant germans, que també és bona manera de dir. Potser els més amics érem els de l’Aztlan, dits tenochques asteques naturals, car ens afalagaven tant com podien i jo, que era el Rei Pelegrinatge puix Pelegrinatge és el nom que donen a allò, era el més aviciat, el més pilli.
Per beure l’octli tenien uns covenets dits palleiros que val la pena de veure: l’octli no hi vessa pels foradets a desgrat que ells en diuen vi. També vam passar la creu dita dels Farrapos i l’arbre dels Sants, que més endavant explicaré si Xipe Tòtec me’n dóna llicència. Com que era el Rei i em gomboldaven tant ja em sentia com si em digués Opotontzin. Entre nosaltres passaven els marxants de diverses coses de la terra i ja s’havia fet com un tianguis.7 Venien aquella cosa dita empanada, que sembla menja nostra llevat que és molt més grossa, però plena de peix i de carn dels animals de la terra i de tot gènere de coses menys picants, car entre ells no s’estila i totes llurs menges tenen un gust fat. Altres venien peix salat i altres cera dita ciri, que ja explicaré què és. Altres atzabeja, que sembla obsidiana però no molt i que alguns tanoques van confondre.
Ara explicaré què és això de vendre a la Galecia car ells no se serveixen del cacau ni solen baratar. Els costums del Vell Aztlan són molt diferents, sobretot vistos allí mateix. Ells tenen unes rodonetes de coure o de ferro o d’or, que no m’hi vaig fixar prou, i quan les lliuren els donen coses de menjar o de vestir-se. Els donen les coses a canvi de les rodonetes i d’això en diuen comprar i vendre i vaig quedar-me sense saber on compren les susdites rodonetes. També venen menges fastigoses, com una mena de serpents negres dites anguiles i uns altres animals lleigs i morts dits pops i prou que se’ls mengen. El que més usen és la carn dels animals de la terra de tota mena i, més val que ho digui, ells en mengen molta vist que nosaltres en mengem tan poca. I mai no esquitxen la sang quan maten un animal, ans la fiquen dins un budell i se la mengen més tard, quan ja s’ha fet dura. L’Aiztli em deia que si en aquella terra la devoció fos tan abundosa com n’era l’octli no sé com anava però anava bé. No vaig poder assabentar-me d’on compren les rodonetes amb les quals compren les coses i que ells tenen en gran estimació, com menges i vestits i terrissa. L’Opòton va guanyar la cursa que fan muntanya amunt de la muntanya dita del Goig i el van fer Rei del Pelegrinatge, que era cosa ben digna, i l’explicaré més endavant per tal que figuri en aquest veritable relat de les peripècies de la gent asteca de l’Aztlan per les terres de la Galecia. Jo portava una corona de flors. Però per a no allargar-me massa sobre això, car la feina és molta i curt el temps per a fer-la, diré que tot l’aplec del riu Lavacolla va ser molt bonic i com cal i que nosaltres, els de l’Aztlan, em sembla que fins i tot hi vam ser massa ben tractats.
L’Acholli, que era el meu nebot d’Otompa i que havia vingut al Canyar i Palmerar per tal d’aprendre el meu ofici de terrissaire, deia que si ell ho hagués volgut fàcilment hauria estat el Rei car tenia les cames més joves i ardides que les meves, però es va equivocar i en comptes de pujar a la muntanya del Goig va enfilar-se cap a l’altra que teníem a la dreta per veure si hi arribava abans i va haver de desfer el camí car no era drecera.
La veritat sempre al seu lloc, mentre pujava muntanya amunt no vaig veure ningú per enlloc, ni menys gents que m’encalcés, i tothora vaig comprendre que el qui anava més de pressa de tots era l’Opòton del Canyar i Palmerar de la Gran Tenochtitlan.
Quan van donar l’ordre de marxa vam anar cap avall car el riu Lavacolla és cap amunt. Vam passar còpia de pobles amics i ja ens havien dit els galecs naturals que trobaríem moitíssimos povos, infindos povos, i era ben cert. Quan els preguntàvem si coneixien Quetzalcóatl, o Huitzilopochtli, o qualsevol dels nostres Déus, feien que non albiscamos istas xentes i mai no ens podien dir qui eren istas persoas. Pel que pogués ser, sempre dúiem davant de tot el nostre vexil·lari, per si topàvem amb algú que ens reconegués. Vam trobar un mámoa i en cosa de no res el vam transformar en un temple dels nostres: tots vam posar-nos a amuntegar-hi pedres fins que va tenir aparença i forma de piràmide i els galecs naturals pla bé ens ajudaven. A la part plana de dalt, que era una llosa, hi vam posar una estàtua de Quetzalcóatl i vam escarbotar-hi uns graons. Després vam fer el macehualiztli que corresponia i ells, els estrangers de la Galecia, ens miraven plens de tafaneria i van respectar istas persoas a desgrat que no els vam deixar dansar amb nosaltres, que de ganes se’n morien.
Després ja vam arribar al Camp de l’Estel, dit per ells Sant Iago de Compostela, que vol dir Camp de l’Estel. Hi vam entrar per les rues del Sar i la Calderería i vam travessar un altre riu dit el Sarela car hi ha un pont de pedra, ben fet, i resistent, car tots hi vam passar com si res i nosaltres mai no havíem vist els susdits ponts de pedra i vam veure que servien. Vam passar per altres ruas, dites la Nova i la Corredora de Castro i això ho he pogut escriure gràcies a haver-ho anotat en un tros de paper d’àmatl i ja l’he trobat, que encara no entenc com va anar a raure sota l’estora.
Avui tinc una mica de batec i és malaltia de l’estómac. Quan l’aire s’hi escampa et fa perdre el coneixement ja que en ajuntar-se amb l’estómac batega. Potser que em faci una infusió, però ara no recordo de què. De la Corredora del Canastro [?] vam passar a les muralles i tot el que porto dit són carrers de Compostela, o bé ponts, o bé muralles i tot ho tenia apuntat en un paper que va donar-me el meu amo galec. I va dir-me que les muralles encara estaven malmeses perquè vint anys abans, o sigui un sol vint d’anys, un Quetzalcóatl-Tòtec-Tlamacazqui d’ells havia assetjat la vila, que és com dir poble gran, per tal d’apoderar-se del temple, que el tenia pres la gent d’una tribu dolenta i els va haver de fer la guerra. El sacerdot que dic es deia Fonseca, que vol dir font sense deu o font que no raja, i ja em direu, doncs, què té de font, car tota la gent de Sant Iago ens esperava i eren munió. He de dir que com a vila Sant Iago és molt gran i les cases del Camp de l’Estel són més altes que no pas les nostres i en amplada no és tan gran com la nostra Tenochtitlan però en alçada més. No pensàvem pas que en la terra del Vell Aztlan dita la Galecia del Vell Aztlan poguéssim trobar ciutats com aquella, que basarda feia de pensar que l’havíem presa sense combatre gens. També hi havia altres pelegrins dels quals jo, l’Opòton, n’era el Rei, com si diguéssim l’Aquell Qui Parla, però una miqueta de per riure.
Per més còpia de Pelegrins que s’hi afegissin jo continuava essent-ne el Rei; no en podia arribar cap altre que també ho fos. Ara vull parlar de Sant Iago de Compostela, que és vila gran, la més gran de totes les que havíem vist al Vell Aztlan. Totes les cases tenen aquells forats dits finestres. No vam dir pas que Sant Iago del Camp de l’Estel fos el tal nou nom de poble nostre car, la veritat al seu lloc resplendent, no s’assemblava a cap dels nostres pobles. És molt gran i també ho són les places. I el Temple sembla més alt que els nostres de la Plaça Gran de la Gran Tenochtitlan, però és buit per dintre i els carrers no són de pedra de riu o de terra premsada, ans de lloses planes, com el Pati del nostre Temple Gran, però ells en diuen catedral. Molts dels carrers tenen sostre de banda a banda i sembla que siguis dins les cases però passes pel carrer i ho han fet perquè allí sempre són en tongada d’aigües. Llavors va ser molt bell perquè ens van fer entrar a tots dins el temple d’ells i ja no hi cabia ni una persona més, fos galega natural o asteca natural, i el Tlacateca va fer que uns quants dels nostres es quedessin part de fora, no pas per tal d’estalviar-los les empentes d’allí dins ans per vigilar si no es tractava d’un parany galec, d’entatxonar-nos tots dins el temple i estossar-nos.
Llavors van fer-nos el botafumeiro que és una bola grossa que tenen penjada al sostre i es gronxa ben plena de copalli dit encens, car així anomenen ells el copalli dit encens. Cremen el seu encens i t’ofeguen amb el fum i amb això maten els polls puix els galecs solen traginar-ne i de passada van matar els nostres. Tenen una cançó de matar polls i diuen:
—Ultreia, ultreia, ultreia.8
La vam aprendre en cosa de no res a desgrat que era en llatí,9 que és el nahuatlatolli d’ells, i tots nosaltres cantàvem ultreia. Després, al defora, tenen l’arbre dels Sants que és de mena gran però menys que un ahuehuetl,10 i té cinc forats a la soca i un hi posa els dits d’una mà, cadascun dels dits dintre el seu forat, i s’hi queda una estona, no gaire llarga car hi ha empentes, i diuen qualque cosa en el nahuatlatolli d’ells. Tenen costums molt estranys i estan plens d’idolatries i en aquests casos és molt millor seguir-los el corrent. Tenen als costats de l’entrada de llur temple tot d’estàtues dels seus déus car ells en tenen a dins i a fora, i n’hi ha un d’estrany, dit o Santo dos Croques, que adoren amb un ritu ben rar i que l’Opòton explicarà: les mares agafen llurs fills i els reboten el cap tres cops contra el dels croques11 i d’aquesta manera el nen es torna tan savi com el que va fer les escultures, dit Mestremateo, cas que se salvi dels cops.
Jo ho vaig trobar cosa temerària car a còpia de voler-los savis poden estossar els nens contra la pedra i de ben poca cosa els aprofitarà la saviesa, però així ho vol aquell ritu pagà dels galecs naturals.
Aquella vegada que hi érem nosaltres estaven molt contents car ja s’havien acabat les obres de l’hospital, que és la casa on tanquen els malalts, i ens la van ensenyar. Allò de tenir tots els malalts dins una sola casa és cosa trista però bona. En comptes d’haver d’anar a cercar els guaridors ja els tenen tots allí mateix, puix hi viuen. És obra de pedra prou ben feta, molt més sòlida que no pas llur estil de canastros, que són com jacales dels nostres amb la forma d’un cuezcomatl de guardar-hi moresc. Té una part ben treballada amb estàtues de llurs ídols, dits sanjerónimos. Les cases de la vila són molt més ben fetes que les dels camps a desgrat que les xugades de bois van i vénen per tots els carrers i ningú no s’espanta, dits ruas, que vol dir carrers.
Llavors vam anar en una muntanya que anomenen Gibredón12 on hi ha una cova on feia temps que hi havien vist lluminàries, car allí fou trobat Sant Iago, però en cendres, que no sé pas com el van reconèixer. Quan nosaltres hi vam ser ja no hi havia resplendors llevat dels de les torxes d’ells dites ciris, car les fan de cera i tenen un cordill que corre pel mig i que a mesura que es va cremant fa llum. Es crema a poc a poc car el rodeja la cera i és cosa ben innocent que en un moment vam aprendre de fer. A la Galecia hi ha moltes dones boniques i els anys un-conill sempre els hem trobat malèfics perquè en temps de l’Huehue Motecuzoma hi va haver gelades i fam i altres daltabaixos justament l’any un-conill; aquella noia era un-conill. Però, això no contrastant, em sembla que n’estava ben enamorat. Va tenir-me estovat durant setmanes i setmanes i més endavant ja ho explicaré. Els galecs naturals es feien tot de preguntes i els pervenien del fet que nosaltres fóssim del país de l’Aztlan. Ells pensaven que potser ja havia tornat Sant Iago el de les cendres, o sigui que ja hauria ressuscitat. Jo dic que si això era el que pensaven, per què no feien com nosaltres i l’anaven a rebre, quedi dit per Opòton com a pregunta. A Vilanovadalosa dita Nou Yauhtepec i en tota la Badia de les Sususes tenen bones canoes i de bona mida i ho podien haver fet sense por. I si al cacic gros no podien embarcar-lo per causa de la seva grossària, doncs havien d’haver-ne trobat un altre que es pogués valer, dic jo. Totes les coses poden arranjar-se quan un en té ganes.
Uns deien que potser Sant Iago no havia mort a la Galecia i que les cendres foren falses13 i que, llavors, nosaltres érem gent seva i que veníem per a restablir la veritat. Altres imaginaven que nosaltres veníem de la Palestina i volíem endur-nos-en les despulles del susdit Sant Iago, al qual ni tan sols no coneixíem, i els qui tal cosa creien eren els menys amics nostres. Tot això deien de nosaltres a desgrat d’haver-los explicat molts cops que veníem de l’Aztlan i que solament cercàvem Quetzalcóatl i això era l’única cosa que s’entossudien a no creure, car ja ha estat dit sovint que era gent nècia i obstinada en llur tossuderia, dita gent galega natural. I quan es posen massa cançoners, canten l’ultreia, quedi dit com a figuració.
El Gran Sacerdot d’ells ens va reunir tots dins el temple, que com a casa és prou gran però buit per dins, talment com el pa de la terra, i durant llarga estona va parlar amb els nostres Capitostos, el Quetzalcóatl-Tòtec-Tlamacazqui i Dona Ximena, que era la llengua. Els va preguntar:
—Sou Nor-Mands, potser?
I el Tlacateca va fer:
—No, no en som. Ni tan sols no hem estat mai a Nor-Mands.
Llavors el Sacerdot d’ells va preguntar:
—Qui de tots vosaltres és Sant Iago, doncs?
Es veia que el susdit Sant Iago era ben gran, diguem que com una de les nostres canoes. I el Tlacateca va fer:
—No. Cap de nosaltres no és Sant Iago. Som asteques de l’Aztlan i cerquem el nostre Déu Quetzalcóatl, que és com un Sant Iago nostre. Som vassalls del Senyor Més Alt de la terra i ell és qui ens ha manat que cerquéssim el Déu.
Per si tals paraules no eren prou entenedores, llavors el Tlacateca va afegir que Quetzalcóatl era el Principi i Fi de totes les coses, el Sol i l’Estel del Matí, i el del Vespre, i el Déu dels Déus, que havia viscut a l’Aztlan i que l’havia senyorejat i que nosaltres, els asteques, érem els seus devots.
Tot això li ho va dir molt ben dit a desgrat d’haver-ho repetit tants cops, que hom s’avorreix d’anar sempre dient una mateixa cosa, i tota la gent que hi havia dins el temple gran, també dit catedral per aquella població pagana, ens escoltava devotament. El sacerdot va dir, com també tants altres ho havien fet abans, que no albiscava les persoas que dèiem i que ell i tots els espanhoes tenien altres creences i que os nosos deuses son bós e xenerosos.
Quan era en aquestes paraules la cara se li va aclarir i el cor se li va posar blanc, com cada vegada que un té una idea que t’explica tot allò que no comprenies. Va dir:
—Jo crec que els vostres Déus seran da terra d’os bascos, puix acolá falan coma vos.
Ens en va pervenir gran alegria. Al capdavall havíem trobat algú que ens podia orientar i constatàvem amb goig que era un sacerdot car es veu que a Galecia, com a tot arreu, solament fan sacerdots a la gent sàvia. Tots els nostres pits es van omplir d’esperança. I el Tlacateca va decidir que l’únic camí que ens quedava era el de la terra d’os bascos. Va manar a Dona Ximena que preguntés al sacerdot cap on quedava aquell país i ella va dir que ella ja ho sabia però el Tlacateca va dir que ho volia escoltar de llavis del Sant Iago-Tòtec-Tlamacazqui i ell, doncs, va assenyalar cap a Sol Ixent.
Si l’Opòton, que era terrissaire, després va ser guerrer i ara fa de cronista fos capaç d’explicar com va ser la nostra alegria, voldria dir que. Estàvem plens de joia i fe i esperances i tot. El Tlacateca encara li va preguntar si estava ben segur de les seves paraules, si tenia la certesa que els bascos eren gent de Quetzalcóatl, i el Sant Iago-Tòtec-Tlamacazqui va fer:
—Non inquirimos cales deuses teñan.
Però era sàvia resposta que no volia dir no, ans que no n’estava assabentat, de manera que no era ni sí ni no. Ens van llançar fum del copalli d’ells, dit botafumeiro, per si encara ens quedaven polls vius i ens va esquitxar amb l’aigua de la pilota esquitxadora, dita salpasser car té mànec i pilota foradada.
Ens va acompanyar defora el temple i va tornar a assenyalar-nos cap a Sol Ixent, bo i dient bascos bascos, per tal que no ens erréssim. El nostre Quetzalcóatl-Tòtec-Tlamacazqui era el menys content de la gent de l’Aztlan. Deia que era una veritable llàstima d’anar-nos-en així, sense fer-los una bona prèdica sobre les coses de la nostra fe i li dolia de no haver aprofitat certa baluerna que tenen dins el temple, dita trona, car era bon lloc per a parlar-hi. Em va dir que el Quetzalcóatl-Tòtec-Tlamacazqui havia dit que hi podia haver pujat ell, acompanyat per Dona Ximena, i que tota la població galega natural els hauria vist i escoltat i entès les paraules de la nostra fe i hauríem pogut guanyar bona còpia d’ànimes esgarriades.
Però el Tlacateca havia decidit deixar-ho per a una altra ocasió, com també desfer la catedral, que ens hauria pres un munt de dies.