Capítol desè

Doncs el nostre Quetzalcóatl-Tòtec-Tlamacazqui, que era el més alt dels sacerdots que vam dur al Vell Aztlan, els va parlar del nostre Déu i de la nostra fe, per tal que la gent galega idòlatra la pogués comprendre. I si ara jo, l’Opòton del Canyar i Palmerar, pot puc podria, com sigui, reeixir en l’explicació de les seves paraules, ja serà gran cosa. De totes maneres de primer els va parlar el Tlacateca i no era cosa senzilla d’iniciar-los en la fe de Quetzalcóatl car aquella era gent obstinada que es queda tancada dins de les seves creences i no vol escoltar veus que els parlin d’altra cosa.

El Tlacateca els va dir que no sacrificaríem cap dels nostres presoners que havíem fet ni cap dels que féssim d’aleshores endavant per les terres del Vell Aztlan, ni llavors ni mai, o sigui ni ara ni mai, car era manament del nostre Déu Huitzilopochtli no sacrificar bàrbars de terres llunyanes i que, per aquest motiu, ni texcatl no dúiem a desgrat que hauria estat ben fàcil de fer-ne un o els que necessitéssim, car aquella és terra de bona pedra i també teníem gent capaç de polir-la i treballar-la, aplanada com cal.

I llavors va ser quan els va parlar el Quetzalcóatl-Tòtec-Tlamacazqui i amb la seva bonica veu, puix en tenia una de molt bonica, va dir-los que ell era reencarnació i a la vegada sacerdot del Déu i que Quetzalcóatl era el benefactor constant del llinatge humà i que, després que havia fet l’Home amb la Seva sang va cercar la manera de nodrir-lo i com que les formigues tenien guardat el moresc sota terra Ell mateix va tornar-se formiga i va entrar dins el niu i va treure’n el moresc i el va donar als homes per tal que el sembressin i per ara m’està quedant bé. Va ensenyar-los les arts de tallar i polir la pedra i el jade i a teixir les teles de colors diversos, o sigui diferents, i a fer els mosaics amb plomes de quetzal i altres ocells de ploma brillant, que nosaltres en tenim molts més que no pas al Vell Aztlan. Però, ultra tot això, va ensenyar la ciència a l’Home i els va fer aprendre com es mesura el temps i com donen voltes pel Cel els estels, i els va fer entendre que la terra és rodona i en són el Sol, la Lluna i tots els estels, i va ensenyar-los el calendari i els va explicar com tot plegat es posa en fulls de paper d’àmatl, o en pells d’animals seques i preparades, a fi i efecte que els que vinguin més tard ho entenguin i n’heguin memòria. Va dir, doncs, que Quetzalcóatl era el centre de tota la vida que tenim dins i que va ser el rei de Tollan, o sigui el Gran Senyor de la terra dels tolteques, i que era Home d’alta alçada d’ànima, ço és, de gran ànima i que la doctrina que Ell predicava era d’humilitat i volia que tothora fóssim purs. Llavors els va explicar que el nostre Déu era el Sol i que pertanyia als homes la tasca de nodrir-lo i que solament volia cors d’home com a nodriment.¹ Amb aquestes, i amb moltes altres bones raons que l’Opòton no sap com posar en el paper, el Quetzalcóatl-Tòtec-Tlamacazqui els va fer comprendre com era de bell, per a la gent de l’Aztlan, morir sacrificats car res no és comparable a ser menja dels Déus. Els galecs naturals de la Galecia del Vell Aztlan ho escoltaven bé, però l’Opòton sap que d’això a dir que ho entenien hi ha un bon tros. Jo em mirava el meu Esteban galec i veia que no comprenia ni un borrall del que el sacerdot anava dient i feia l’orni amb els ulls ci per lla, gens a cient de la paraula del Quetzalcóatl-Tòtec-Tlamacazqui. També els va dir que el Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, era el senyor més alt de la terra, car en ell eren encarnats el Sol i l’Aztlan a la vegada i que el seu poder era immens i que les nostres terres eren infinitament més grans que la Galecia o que vint Galecies juntes i els galecs naturals n’estaven tot admirats.² Seguidament el Tlacateca va manar que féssim macehualiztli tots plegats i els galecs s’hi van posar de bona fe i al començament els costava molt d’aguantar el nostre pas, però després ja ho van fer millor car són gent destra en les coses de la dansa.

Més tard vam emprendre la marxa però sense les canoes o sigui, dit d’altra manera més entenedora, a peu. Era una bona formació de camí car, comptant-hi els galecs naturals, ja fèiem bona colla. Cada galec natural anava amb el seu chimalli i el seu arc i cadascun de l’Aztlan vigilava el seu galec esclau, fos de la mena cactzopintli o no, i, demés, tota la càrrega del nostre exèrcit la dúiem en carros, que era estri senzill de fer si hom s’ho hagués rumiat una miqueta: és cosa plana, amb baranes, i a la banda de sota té rodes i cavall a la del davant de manera que el susdit cavall ho arrossega tot i els asteques caminen molt descansats. Davant, en comptes del cavall, també s’hi pot posar una xugada, però camina molt més a poc a poc. A dalt, s’hi pugen els feixos de sagetes, els arcs, els càntirs i les vitualles i tot va endavant estirat pel cavall. Les canoes les vam deixar ben lligades a la platja de Vilanovadalosa, en un lloc d’amarrar canoes que els galecs naturals hi tenien fet i que anava prou bé.

I ells hi lliguen les seves, que són de mena molt diferent de la nostra i no es poden pas confondre. Del riu que hi ha se’n diu Ulla, que és nom que no vol dir res i al començament, o sigui al final, el riu és tan ample com el Pantepec de terra calenta o encara més, però més tard s’estreny molt. Quan un va riu amunt el primer poble que hi troba és el dit Villagarcía i ens van rebre bé i ens cridaven Sant Iago. Sant Iago, com allí solen fer. L’altre poble és Cadil, que tampoc no vol dir res, però no hi eren a desgrat de fer veure que hi eren. Si no ho explico millor no podré anar endavant. És poble voltat de parets i hauria estat millor que en comptes de Cadil se n’hagués dit Muros, però no era així car ja ha estat dit que l’obstinació dels galecs naturals era fortament tossuda. Quan ens hi vam apropar ens van disparar llurs armes, que són diversament feridores i moridores³ llavors el vam rodejar per tal d’assetjar-lo. Es veien les llances d’ells, que tenen punta d’acer, com sobresortien damunt les parets i quan ja es va fer fosc i vam veure que si volíem anar cap endavant havíem de passar per força pel susdit Cadil, car altrament se’ns tancava el camí de Sol Ixent, va ser decidit que entraríem al poble com fos. Quan pujàvem les parets per segona vegada ja no ens tiraven pedres ni aigua bullent, ni sagetes de les d’ells, i vam saltar les parets i ells ja no hi eren. Solament havien deixat les llances clavades en terra i, vist des de fora, semblava talment que hi fossin. Tots, homes, dones i nens galecs, havien fugit cap a les muntanyes i només havien deixat dins el poble qualque vell inservible, d’aquells que en res no pots aprofitar. Així són de mena els galecs naturals, que ni els vam tocar. Solament els vam prendre les llances les quals, més tard, ens van donar bon ajut. Vam dormir al poble de Cadil, el nom del qual no significa res, però això no contrastant hi tenen bones cases on s’hi dorm a sopluig i prou que es necessita perquè a la Galecia del Vell Aztlan sempre hi plou i a les nits hi fa fred. L’endemà vam prosseguir la marxa Ulla amunt i Ulla sembla ulli, però aquella gent l’ulli ni el coneix, de manera que diuen Ulla solament perquè sí. Vam passar per un poble molt bonic per ser d’ells, que s’assembla una mica a Tochtepetl i en canvi se’n diu Torresdeoeste i aquest sí que vol dir torres de Ponent, quedi feta justícia. És el que hom troba abans de Rianso, car Rianso és el darrer abans de Padrón. Padrón és poble gran i ben fet i ara en parlaré bé i durant molta estona. És entre dos rius, aquell Ulla i l’altre, dit de l’Arzobispo. Aquest de l’Arzobispo no és molt gran a desgrat que el Sarela, que és parent seu, prou que s’afanya a engrandir-lo, però l’Arzobispo també és parent de l’Ulla. Del Padrón ara se’n diu Padrón, que no vol dir res, perquè no li vam canviar el nom i abans se’n deia Iria Flavia, que encara vol dir menys.⁴ Es veu que abans hi havien anat uns altres d’un altre Aztlan i li van posar Iria Flavia, que devia ser paraula de la Fala Galega d’ells. És un poble ben gran i en vam estar contents car hi tenen moresc com el nostre.

Allò va ser molt bon auguri i la gent de l’Aztlan n’era joiosa, però l’Opòton cal que digui que en aquells temps ja no ens refiàvem gaire dels auguris i tots vam menjar pa del nostre car també tenien calç i aviat va ser feta la pasta i era bona, tan bona com la de la nostra terra, sempre la veritat al davant, car tenia el mateix gust que el pa de la nostra terra.

Al Padrón ens van rebre bé, jatsia el calpixqui i el poble, i va ser una bona llàstima. Puix les Sususes galegues del Padrón són boniques i si ens haguessin volgut rebre a so de guerra n’hauríem hagudes unes quantes, que prou falta ens feien. Però van rebre’ns a so de pau i no els les podíem prendre car la guerra es fa seguint les lleis avials i hom no les pot desfer pel gust de desfer-les. El poble és gran i tenen bons oficis. Vaig veure un terrissaire que tenia tot d’atuells al defora de la seva casa i vaig entrar a tafanejar el seu obrador i hi vaig veure cosa de meravella; vaig saber com poden fer tan rodones llurs olles i llurs cassoles. Tenen una cosa dita torn, que ara ja no meravella ningú però que abans era cosa nova. Són dos plats, un de gran part de sota i un de xic part de dalt, i amb els peus descalços fan rodar el plat de baix, car seuen en un icpalli i tenen lliures els peus i com el plat de baix és enganxat amb el plat de dalt, també roda el de dalt, que no sé pas quin dels dos rodava més de pressa. Damunt el plat de dalt hi posen el pilot de fang quan encara no roda i llavors els plats es posen a girar de pressa i amb els dits donen la forma que volen al munt de fang que roda tan de pressa. Ho vaig provar de fer, car ja li vaig dir al terrissaire que jo també ho era i ell em deia coses de la Fala Galega que no vaig entendre prou bé. Mentre ell cop de preguntar-me coses, el meu fang queia i se’m torçava però el galec no se n’adonava, distret com estava preguntant-me com era el nostre Aztlan, car tot era dir acolá i ensenyar cap a Sol Ponent, d’on veníem, i li ho vaig explicar com millor vaig poder, que no era gran cosa, amb el meu nàhuatl puix en aquells temps la Fala Galega encara no la sabia prou bé i jo a cal terrissaire no tenia llengua.⁵ Allò del Sant Iago potser m’ho va demanar dos vints de cops, el susdit terrissaire galec natural. Són bona gent, els estrangers naturals de la Galecia del Vell Aztlan. No tots, és clar. A la Clotilde i a l’Esteban els hauria regalats de bona gana.