Capítol setzè

A Riaeudomiranda solament es tractava de passar-hi un parell de dies, com es diu vulgarment, i els dos o tres pobles petits que hi ha al voltant ens van venir a veure encuriosits, però sense dir-nos res. L’Alo havia declarat que necessitàvem vitualles i estic segur que ho va fer perquè ja se’ns estaven acabant. Llavors vam fer un bell tianguis a la platja, com els nostres, amb la gran diferència que era la gent galega natural qui venia a vendre’ns i nosaltres, els asteques de l’Aztlan, érem els qui compràvem.

Van portar còpia d’animals de la terra i altres menges, i els compràvem amb les susdites rodonetes de la terra car les Sususes Capitanes havien posat a la Patexeira un negoci de comprar rodonetes, dites monedes entre la gent coneixedora. Els asteques hi anàvem i els baratàvem penjolls, collarets, braçalets i la resta, i elles ens donaven rodonetes amb les quals compràvem pernils o altres animals morts.

L’Estebandasilva, que era el meu galec esclau, tenia bona part de feina en el negoci de les Sususes, car hi era tothora i donava ordres i assenyalava quant ens podien donar en rodonetes per les coses que nosaltres dúiem a baratar.

Però el nostre Tlacateca-Alo tenia ganes de menjar pernil i va apropar-se a la Patexeira per veure com anava el negoci i no li va agradar que tots els tenochques ja anéssim tan plens de rescat de vidre i se’ns acabessin els joiells i es va indignar i l’Opòton pla que ho sabia conèixer car el Tlacateca va manar que bufessin un corn marí i va aplegar tots els capitans i Pedropérez i els va dir que ja s’havia acabat el mercadeig. D’una bursada va requisar totes les monedes dites rodonetes que les Sususes tenien guardades dins una bóta de pote galego buida de pote i plena de monedes i va ordenar que traguessin tots els joiells que ja havien amagat i va dir que prou mercadeig.

Va fer estovar l’Estebandasilva i li va estar bé i a mi, com a amo d’esclau que no vigilava, va reptar-me fortament i va fer que li duguessin la bota de monedes a la seva cambra capitana. Llavors van sortir sis Sususes galegues que ja se’n volien anar i van demanar que algú les ajudés a portar els farcells car se n’anaven i el Tlacateca els va fer prendre els farcells i a les galegues les va fer tancar a la cambra gran de la Xochimilco i també els va estar bé, a desgrat que em sembla que ja no van sortir-ne mai més.

Després van desembarcar amb nosaltres, els Capitans, i qualque guerrer tenochca els noms deis quals no recordo, i els vam requisar tot el tianguis però pagant-los el que van dir que volien en rodonetes i el Tlacateca les va fer baixar de la cambra capitana i als galecs naturals els va estar bé.¹

Com que passats dos dies ja feia més bon temps vam seguir el tràfec de la nostra navegació marina per veure si trobàvem el bon Déu Quetzalcóatl, que al capdavall aquella era la nostra tasca. La Mar, que en tot aquell tros és molt cantábrica, no ens estimava gaire i ens enviava fortes onades i vents contraris i, és clar, tot era preguntar-nos què hi devia haver entre Tlaloc i la susdita Cantàbrica. Després paraven els vents i venia una albaïna desesperadora, que no sé pas què era pitjor o més pitjor, cas que es pugui dir. Quan passava alguna d’aquestes coses, jatsia vents contraris o albaïna, remàvem i ens apropàvem a la costa i era perillosa car ja s’ha dit que hi és molt trencada i les roques han caigut dins l’aigua i tota l’empastifen. Quan trobàvem un lloc a recer parlàvem amb els galecs naturals que s’apropaven però cal que sigui dit que ja no eren galecs ans asturs naturals els quals, dits d’altra manera, eren asturians naturals puix la Galecia ja s’era acabada. I aquells asturs tenien la Fala Bable i la Fala Galega ja no hi serveix de res, puix és altra mena de tribu i els galecs diuen que els bables són popoloques i, no contrastant, tenen la terra ben poblada i si no fos que en trossos tan petits hi ha tantes tribus diferents hom podria dir que era terra com la de l’Aztlan.

Però encara queda la Fala Castella, i la Fala Portuguesa, dita parenta de la Galega, i la Fala Àrab, i la Fala Catalana, i la Fala Basca i la Fala Jueva, car aquests són els noms de les diverses tribus que poblen la terra i encara n’hi ha moltes més però no les puc pas explicar sense risc de dir mentida o exageració car no les vaig conèixer totes. El Vell Aztlan, tot sencer, és garbuix de parles diverses i si em pregunteu, posat com a pregunta, que com s’entenen, l’Opòton us dirà que no s’entenen pas. Demés, tots han estat ceibes un temps o altre i ara ja no ho són car l’Aquell Qui Parla d’ells, el dessús dit Tantomontamontatanto, els té ben dominats i la Fala Bable és de quan la Fala Galega es casa amb la Fala Castella. No la vam aprendre bé car és difícil i no vam tenir temps puix la Dona Ximena no venia pas amb nosaltres, ans amb el Tlacateca-Gran. Els vam preguntar si ja érem a la terra d’os bascos i un dels galecs asturs ens va dir:

—Esta ye la tierra de los astures, non podéis equivocarvos.²

Nosaltres els tenochques de l’Aztlan els vam preguntar si no tenien calpichqui i ells van fer:

—Qué idioma faláis? Cómo se llama vuestru capitán? Está muy lejus la tierra vuestra?³

Tot els acaba en u, a aquella bona gent astur de l’Astúria del Vell Aztlan i diuen puertu i vidru i suelu i silenciu i fa riure molt els primers dies. Jo hauria volgut que la meva Clotilde hagués entès el negoci de les llengües com l’entenia Dona Ximena, però ella solament sabia la Fala Galega i una mica de Fala Castella que és Castellà i també la feia riure que diguessin xilgueru i ella mateixa s’anomenava Donu Clotildu i les Sususes hi reien prou. A Artedo, que és terra asturiana, ens hi vam quedar vuit dies seguits car el nostre Talateca-Alo havia arreplegat les febres i va necessitar tot aquest temps per a guarir-se, i els nostres guaridors prou que s’hi afanyaven però no podien llevar-li totes les malures.

Un dia, doncs, quan estàvem atrafegats rascant la quisca que s’enganxa a les naus i els Pedropérez diuen que és molt dolenta car espatlla la navegació que ja prou teníem espatllada, vam veure que enllà de la costa, diguem, hi havia tres fogueres enceses. Vam fer sortir la Nerios, que era lleugera i la comandava en Tlamani, que també n’era, per tal que anés a veure què eren les susdites fogueres, car podien ser en Nechpichiolo o diguem, del susdit Nechpichiolo.

I van tornar cap al tard amb el dessús dit Nechpichiolo i ben pocs qüerns galecs car els havien desbaratats. En Nechpichiolo i els galecs naturals venien molt malferits i ell, el Capità, que era el segon de l’Alo, ens ho va explicar tot i l’Alo va quedar alliberat de les febres car el que explicava era feridor o guaridor. Ens va dir que tot l’exèrcit d’en Papalomichin i l’Oyametl havia estat desfet i els galecs dispersats i morts. Els nostres capitans eren empresonats i no se sabia quan els sacrificarien. Tots els tenien tancats a la presó d’un poble gran dit León, que vol dir lleó, i prou que el nom li devia anar bé vista la seva ferotgia. Els tenochques que s’havien salvat anaven sols per les muntanyes però en Nechpichiolo no els havia pogut trobar car quan veien galecs o asturians s’amagaven pel bosc i atès que els nostres anaven afaiçonats de galecs naturals, doncs, es devien amagar si de cas hi havien passat a prop.

Aleshores, quan en Nechpichiolo havia vist aquella desfeta, havia emmenat els galecs cap al Nord per tal d’arribar aviat a la Mar, trobar-nos-hi i dir-nos-ho. Havien passat per un poble dit Tineo, el nom del qual no vol dir res, i van preguntar a uns camperols si no havien vist la gent de Sant Iago i ells els van dir que no i durant la nit, mentre reposaven dins un bosc que hi havia, els va caure damunt una Companyia i els va preguntar per què ells, galecs naturals, cercaven la gent de Sant Iago. Els susdits galecs es van espantar car recordareu que no duien armes de cap mena i van respondre embarbussadament i deien que llur capitost era en Nechpichiolo i llavors la Companyia li va començar a fer preguntes i molt aviat van descobrir que era tenochca de l’Aztlan i els volien lligar i endur-se’ls cap a León, que és poble gran, i els nostres es van revoltar i s’hi van fer a cops i quan semblava que ja havien guanyat als de la Companyia en va arribar una altra i els va descompartir i va empresonar-ne molts i solament se’n van salvar alguns i encara malferits, car havia estat forta lluita i la Companyia els havia escomès amb còpia d’escopetes i ballestes. Amb en Nechpichiolo es van agrupar els quatre qüerns que quedaven vius i malferits i van poder arribar fins a Mar i havien encès les fogueres i esperaven que passéssim, amb la temença que potser ja hauríem passat. Llavors havien vist la Nerios però no estaven segurs que fos galera nostra car per fora se la veia galera però anava sola i les nostres havien de ser quinze. Però era la Nerios de debò i va baixar un gussi i el Tlamani en persona els va anar a cercar.

I ara ja eren allà amb nosaltres, com una onada de desesperança. Zan tlaocolxochitl tlaocolcuicatl on mania Artedo, in yece ye oncan on neixmachoyan.⁴ Vam quedar desolats. Podíem desembarcar tots, assetjar-los i recobrar-los, però hauria estat un mancament al que la Veu, la Gran Veu, ens havia ordenat. S’havia dit que l’encontre fóra a l’Oyarzun de la terra d’os bascos i no podíem fer altrament que anar-hi. El nostre bon Déu Quetzalcóatl devia conèixer la desfeta i advertiria el Quetzalcóatl-Tòtec-Tlamacazqui i el Tlacateca. Nosaltres no podíem alterar l’ordre de marxa; no érem ningú per a alterar-lo. Ja havíem comès falta enviant en Nechpichiolo i els galecs naturals i grans malfats ens esperaven per culpa del nostre mancament. Vam demanar al nostre Déu que fos benigne en el càstig a desgrat que desconeixíem quin era el mancament comès per en Papalomichin i l’Oyametl si d’aquella manera havien estat castigats.

Car els designis dels Déus són inescrutables i els homes no podem jutjar-los car fóra com mirar-los a la cara. Totes aquestes veritats, que eren los nostres creences i el nostre seny, s’han ben esvaït i per això l’Aztlan va com va. L’Opòton està ben trist d’haver d’escriure tot això i d’ençà que es va posar a escriure la història del nostre viatge al Vell Aztlan tenia por per quan arribaria aquest moment, l’hora de relatar tot el que ara va dient i les coses que segueixen, i feia el cor fort però, no contrastant, tenia temença que li flaquejarien les cames quan arribés l’hora de relatar-ho i aquí em teniu, plorant i desfet, car el pas de les Garbes no ha estat balder i, doncs, tot això. Aviat l’Opòton us dirà el que va deixar escrit al Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, a desgrat que ell mai no ho va llegir, car ja no hi era. L’Opòton us dirà que se’ns havia apagat la flama i solament ens revifava una mica el caliu el pensament que potser el Tlacateca i en Moyotl, que anaven pel camí de baix dit de la dreta, ja devien estar arribant a terra d’os bascos i qui sap si ja havien trobat el nostre Déu i tot.

Ara ja sé que no el vam trobar i us ho dic per tal que entengueu com és cosa difícil d’explicar la història quan saps que no el vam trobar i encara no ho puc dir i sembla que potser l’hauríem trobat.

El Tequiauhcauhcalli que vam fer a bord de la Mac-Ta va ser tristament colpidor. Alguns de nosaltres ja tenien perdudes totes les esperances i no s’amagaven pas de dir-ho. Hi havia plors, al campament d’Artedo. I hauríem volgut que els nostres galecs naturals no haguessin hagut esment del que havia passat, però els supervivents que van sobreviure dels qüerns ja ho devien haver explicat; entre ells s’ho parlaven i quan ens veien a nosaltres, els de la banda tenochca de l’Aztlan, els susdits asteques-tenochques, callaven o canviaven de conversa i es posaven a parlar del temps, que és manera galega de canviar de conversa a desgrat que a la Galecia del Vell Aztlan el temps no hi canvia gairebé mai. Ja vèiem que sabien que la terra era girada contra nostre i temíem que voldrien tornar amb llur gent galega natural, perduda la fe en nosaltres, que ja es veia que no érem Sant Iago.

I el nostre Tlacateca-Alo, que amb prou feines s’havia aixecat de les febres, sabia que solament ens quedava un camí i era el que s’havia assenyalat d’antuvi i que era un indret o el que menava a un indret o un poble de la terra d’os bascos dit Oyarzun de la Fala Basca. Havíem d’arribar com fos a terra d’os bascos car el Nostre Gran Senyor d’ells, els estrangers, ja havia enllestit la seva guerra contra les tribus estrangeres que d’ençà de setze segles dels nostres senyorejaven la part de baix del país i si ens volia fer una guerra a nosaltres li sobraven cactzopintle i dels altres per a llançar-los contra la gent tenochca de l’Aztlan. I a desgrat que no tingués cap motiu per a fer-nos la guerra, prou que ens la feia car ells la fan sense declarar-la i ja ha estat dit diverses vegades que són gent plena de costums popoloques.

I queda posat com a pregunta que si no ens feien la guerra, per què haurien desbaratat en Papalomichin i l’Oyametl, dic jo. I també com a pregunta poso per què havien desbaratat en Nechpichiolo i els seus qüerns. I nosaltres els asteques de l’Aztlan havíem d’arribar fos com fos a terra d’os bascos car acolà falan coma vos, que era la terra del nostre Déu i després ja tornaríem amb Ell al nostre Aztlan i ja aniríem segurs. Aquest era l’únic camí i calia continuar-lo a desgrat que els nostres ànims fossin tan desanimats.

Cants de tristesa, flors de tristesa. Ja no teníem temps per a perdre i el nostre Tequiauhcauhcalli va decidir que calia emprendre la marxa tot seguit, car de temps ja no ens en sobrava. I va apariar-se la sortida i va ser acordat que ja no ens deturaríem de nit ans la nostra marxa fóra diürna i nocturna i els Pedropérez desconfiaven que la féssim i els vam dir que quan havíem vingut de l’Aztlan no ens havíem deturat ni una sola vegada. I aleshores els galecs naturals ens van explicar que aquella també era llur manera de fer però que la costa del Cantàbric, que és nom de Mar que no vol dir res, és ben plena de refugis que són forta temptació d’entrar-hi a reposar.

Els vam dir que ja no teníem temps per a perdre i, atès que ells desconeixien el nostre calendari i ni tan sols no sabien que en tinguéssim, ignoraven quan havíem de ser a l’Oyarzun de la terra d’os bascos i com que havien jurat vassallatge al Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla i ja els havíem dut pel camí de la fe dels nostres Déus, van ser bons complidors del jurament llur.

Aleshores vam haver d’aconseguir aigua, car escassejava, i era el que més va escassejar durant tota la nostra peripècia a la terra del Vell Aztlan. I si solament haguéssim begut octli de la terra, mai no hauríem tingut set, car el susdit octli abundava. Vam abastar-ne còpia i totes les naus van omplir llurs bótes, si se’m perdona la brusca manera de dir-ho.

De pólvora i sagetes i bàtecs de pilotes dites municions i queviures dits vitualles en teníem amb escreix. Les Sususes que se’n volien anar havien fet farcells amb llurs robes i les nostres bufandes, però ja les teníem tancades dins la casa gran de la Xochimilco. Aleshores havia arribat el moment de llevar les àncores, que és bonica manera de dir anar-nos-en, i fer-nos a la Mar i així fou fet.

I tornava a fer bon dia i teníem un cel net i sense núvols i un bon vent ens empenyia cap a Sol Ixent, dit Llevant, i el vent que us dic va inflar les veles de les quinze naus de l’Aztlan, com n’hauria inflades moltes més, i vam sortir d’Artedo, que era poble trist on solament els tenochques ens assabentàvem de tristes notícies. I tot allò no era res, no contrastant amb el que ens esperava.