Capítol sisè

Ara l’Opòton del Canyar i Palmerar és obligat de dir-vos la disposició de les canoes i llurs noms i els noms dels Capitostos que les governaven amb el favor i l’ajut de Quetzalcóatl i de Tlaloc Tlamacazqui, senyor de les pluges i de l’aigua i les tempestats dels rius i de la Mar i llurs perills, que son diversos i que ara els diré.

Les canoes eren sis, totes de bella figura i gentil marxa damunt la Mar, ambdues coses demostrades amb escreix, obra d’un amic meu, fuster d’ofici, dit Cuauhchichic, de primer establert al Canyar i Palmerar i després prop de Techcuco, quan ja es deia Cuauhchichictzin. La canoa capitana era la dita Mac-Ta i la menava el nostre Tlacateca, parent del Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla. Això, la primera. La segona era la Coaixtlahuacan i l’Oyametl el seu capità. Seguidament venia la meva, dita Cuauhtinchan, i la menava l’Alo, germà de sang del Tlacateca, segons va dir-me en Pinotl, i era un brau guerrer molt amic meu [l’Alo]. Seguia la quarta canoa, de nom Cuauhnahuac, i la governava en Nacxitl, que temps hi haurà d’explicar-lo bé. La Xochimilco era una altra de les sis canoes i el capità que la menava, de bella memòria, es deia Moyotl, i la sisena de les sis era la Cuetlaxtlan, ço és, la que governava Papalomichin. Aquestes foren les sis veritables canoes que van arribar a la terra del Vell Aztlan, i solament hi anàvem els qui hi vam anar. Ni en vint canoes no hauria pogut embarcar-se tota la gent que després deia que hi havia estat. Hi ha un bon adagi que deixa molt ben explicat això que estic dient però ara no em ve a la memòria i, com sigui, ie iuhqui itotx s’hi assembla prou.¹ Altrament, no sé pas com fer-ho més entenedor.

Quan vam descobrir la veritable terra havíem navegat vint vegades quatre dies amb les nits que pertocaven i en el darrer tram, entre la costa de Tochpan i el Mar, vam remar amb braó car ja feia baixada, quedi dit com a figura de parlar. La Mac-Ta anava al davant visible, car a l’altre davant que no es veu hi dúiem el bon Déu Quetzalcóatl i seguien les altres cinc canoes i totes sis anaven contentes. Davant els nostres ulls teníem la terra meravellosa del Vell Aztlan d’on havia sortit, moltíssimes Garbes ençà, el bon Déu Quetzalcóatl al qual anàvem a cercar per encàrrec del Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, i per això estàvem tan contents.

Haig de dir que la costa del Vell Aztlan no s’assembla gens a la del Nou. La del Vell és molt esquerpa i trencada i es veu de seguida que tota se’ls ha fet malbé. Vam trobar un indret bo, on el Mar s’estrenyia entre les muntanyes, i va ser declarat bo.

Hi havia tres illes, dues de petites i una de gran, i eren illes de debò, no aquella cosa escarransida d’herbes que surten, i per tal motiu vam donar la volta a la més gran i no es veia gens poblada. L’aigua part de darrera de les illes estava ben quieta com si ens esperés i fou declarada quieta i els nostres Capitans van decidir que hi fondegéssim. Hi havia una platja no gaire gran i més enllà seguien arbres de tota mena car es veia que era bona terra. No hi havia canoes ni cap altra cosa que indiqués que era terra poblada i vam amarrar juntes les sis canoes en un indret on l’aigua tindria com un estat i mig d’altura, puix se li veia el fons i amb els rems el vam mesurar o amidar, que ambdues maneres són bones per a conèixer la fondària, i vam saltar a l’aigua un vint d’homes de cada canoa i l’aigua era ben freda, i vam nedar fins a la platja car les canoes no podien apropar-s’hi més per tal de no tocar el fons i qui sap si s’hauria espatllat tota la feina d’un fuster dit Cuauhchichic.

Vam nedar fins a la platja i l’Opòton era entre els primers que hi van arribar, quedi dit sense desig d’ofendre els altres, que feien el que podien per bé que no fos gran cosa. Havíem de veure si la terra era poblada i, si n’hagués estat, assegurar-nos que la gent fos de Quetzalcóatl, que aviat vam saber que no, tal com serà degudament explicat en aquest mateix full si m’hi cap. Allò era el que pensàvem i davant dúiem el xochiquetzalpapalotl amb l’emblema del nostre Déu, que se’ns va mullar un xic, per tal que ens reconegués tantost el trobéssim. Anàvem en bona formació de descoberta, que és la indicada quan es descobreixen terres noves, i teníem ordre de trobar vitualles de la terra car ja estàvem tips de peix i de veure si hi havia aigua bona per beure, d’aquella sense sal. Vaig ser dels primers que van agafar un càntir i vam començar a caminar terra endins cap a Sol Ixent i seguíem el curs de l’aigua on havíem deixat les canoes, car la terra anava cap endins i després es tornava riu, talment com a Tochpan però tot posat a l’inrevés. Només era com el Pantepec una estoneta curta, perquè aviat es tornava riu fort estret d’aigua fresca i bona, quedin dites les coses tothora com a lloança de Quetzalcóatl.

Em sembla que uns se’n van tornar a cercar els càntirs, però potser ja els dúiem i si era així ja no se’n van tornar car aquest tros. Els arbres no tenen fruita; solament flors i no hi feia pas massa calor, qui sap si més aviat refrescava i tot, sigui dit amb perdó de la grolleria. Llevat dels nostres, d’arbres en tenen de tota mena.

Semblava un bon país i vam començar a caminar seguint el curs del riu, però riu amunt car no era cosa de tornar cap a Mar, si de Mar veníem. Mentre el riu baixava nosaltres pujàvem i si ara tampoc no s’entén, busqueu-vos cronista. Vam topar amb un conill com els nostres, potser més gran i tot, i el volíem agafar però ell no ho va voler: s’escapava com els nostres. Algú de nosaltres el va estossar d’un cop de pedra i vam discutir de si s’havia d’haver estossat o no i aquella vegada va ser la primera que la gent de l’Aztlan es barallava en terres del Vell Aztlan, almenys que nosaltres en tinguéssim constància. Vam agafar el conill i algú de nosaltres, que ara no recordo qui era i, ben mirat, no fa al cas, va anar-se’n a ensenyar-lo al Tlacateca. El conill és un animal nostre, que nosaltres el tenim pertot arreu, àdhuc en la Lluna, i el fet que en trobéssim un en aquelles terres que estàvem descobrint era un auguri prou clar.

Però abans cal que digui com vam servir-nos de males paraules des del començament, car ja he posat descobrir i tanmateix ho vam dir moltes vegades i era lletja paraula car descobrir vol dir treure la cobertora d’allò que hom troba tapat i el Vell Aztlan no n’estava pas i de no haver anat tan esverats el bon seny ens hauria fet dir la paraula justa, que hauria estat encontre, car res no estava tapat i ves d’on sortíem amb descobrir, diguem. I sempre vam dir-ne Descobriment i Descobridor el Tlacateca i, a la llarga, en vam rebre càstig del bon Déu, car Ell no perdona lleugereses. Posat així sembla pensament meu, d’Opòton, però la veritat sigui dita sempre van ser paraules del meu amic Aiztli, que també va venir al Vell Aztlan, per bé que en una altra canoa. Com que aleshores va semblar-me molt just i així mateix me’n sembla ara, d’aquesta manera queda dit i declarat.

Era un enviat de Quetzalcóatl i va ser una llàstima que fos estossat. I va ser ben bé culpa de no haver-se deixat agafar viu, que també és manya dels de la nostra terra. El llit del riu és més ample que el riu i s’hi podia caminar bé. També hi tenien pedres rodones com les nostres, que diu que l’aigua fa rodolar i arrodoneix. Això és el que diuen: que l’aigua les fa rodolar i s’arrodoneixen, però l’Opòton mai no ha tingut la sort de veure-les quan corren, que pla bé li agradaria, ans veure-les immòbils i n’hi ha algunes, tan grosses i tan rodones, que, francament, alguna vegada m’hauria agradat de veure-les quan rodolen.

Després el riu fa com una recolzada, ço és, que gira cap a la dreta, i llavors vam veure tot de gent agenollada a la vora del riu. No es banyaven pas: eren fora de l’aigua i en un costat. Ja sabeu que nosaltres sempre hem caminat en silenci, que és una de les bones coses que hem apreses dels animals de la terra, i això va fer que no s’adonessin de nosaltres sinó fins molt més tard. Eren unes dones que xerraven com els tzanatl² i la mateixa fressa que feien les deixava sense el d’allò de sentir-nos. I es veia que eren dones pels bonys de llurs cossos, car allí van cobertes de cap a peus, com els Guerrers-Tigre o aquells que pugen a la piràmide amb la figura de Xipe Tòtec, el Nostre Senyor Esquarterat, Déu dels argenters o orfebres, que ambdues maneres són bones per a designar l’ofici. Tal com jo dic van vestides aquelles dones, però llurs robes són blanques o roges o blaves, de colors forts menys el blanc, i negres les faldilles. No duen huipil³ ni cap altra cosa que s’hi assembli i el cap el tenen tapat amb un drap que nuen de diverses maneres i no pas com nosaltres el maxtlatl, que solament el lliguem d’una faisó. Tots els homes mexiques vam quedar arrenglerats darrera d’elles, escoltant com garlaven però sense capir res del que deien car se serveixen de llengua estrangera en el parlar entre ells. Treien uns draps com llençols de dins el riu i els deixaven estesos damunt les mates i la gespa, puix aquella és llur manera de rentar la roba o, sigui dit amb justesa, llur manera d’eixugar-la. Jo vaig pensar que potser els havíem arreplegat mentre preparaven els llençols d’ofrena, per tal de donar-nos la benvinguda, com se sol fer en les terres de tarannà polit. I que, sots color d’aparença, en aquest cas havíem arribat massa d’hora. Totes tenien el drap del cap lligat sota la barba de diversa manera i com que hi feia una mica de fresca i nosaltres anàvem vestits a l’asteca, ço és, despullats, i solament dúiem el maxtlatl, el plomall i el tilmatli⁴ un dels nostres, dit Tlautzquilli, que em sembla recordar que era de la banda de Xilotepetl i em devia unes cassoles que mai no va pagar-me a desgrat d’haver-li-ho reclamat manta vegada, que sempre feia el desentès, car molta gent és així a l’hora de pagar, un dels nostres dit Tlautzquilli, dic, va esternudar i com que hi feia una mica de fresca i nosaltres no dúiem gaire roba, dic, va esternudar.

Una d’aquelles dones va dir:

—Susús.

I, en honor a la veritat, ho va dir sense girar-se, ans va girar-se una mica més tard per veure qui havia esternudat, car devia pensar que l’esternut d’en Tlautzquilli era esternut d’elles, atès que no hi ha diferències de llengua a l’hora d’esternudar o tossir, i ens va veure tots arrenglerats i va xisclar i el seu xiscle va fer tombar totes les altres dones i també van xisclar i es van aixecar d’una revolada sense parar de cridar o xisclar, car feien ambdues coses no sé, certament, si a la vegada o una rera l’altra. I totes es van posar a córrer pel camí que hi havia al costat del riu i que feia certa pujada, xisclant i cridant amb bon alè car són dones que en tenen, a les quals, des d’aleshores, els vam dir Sususes puix, si no criden o xisclen, solen dir susús, oi més quan algú esternuda.

I van pujar per tot el camí, el qual s’enfila per un turonet que hi ha allí, a cosa de no res, sense bleixar ans fent gran i forta tabola. Quan nosaltres diem salut o a veure si et mors d’una vegada si és persona amiga i la volem fer riure, quan ha esternudat algú elles diuen susús.

Nosaltres els mexiques ens vam quedar quiets, per veure si rumiàvem aquell gènere de benvinguda estranya. Després vam recollir els llençols, que són de bona mena, potser tan ben fets com els nostres, i els coves, que també fan amb canya teixida traçudament, i uns rems molt petitets que havien deixat a la vora del riu, que no vam saber per què servien car allò és ben desproveït de canoes, i ens ho vam endur per tal d’ensenyar-ho al Tlacateca, que ell ens digués si tot allò portava mal giny o què, i per tal que veiés com era el fer de les susdites Sususes. Com que havia estat tan gran llur esgarrifança ens vam quedar sense poder discernir si les susdites Sususes eren gent de pau o de guerra. I atès que cap d’elles no era home, o que no hi havia cap home entre elles, vam pensar que potser hauríem arribat al país de les amazones, on les dones fan la llei i la guerra i solament veuen mascle una vegada l’any, quan els ve el zel, i fan el que natura demana, ço és, s’aparellen i durant. I després maten els homes o els foragiten quan ja s’han rebolcat de dos en dos, car ja no en volen saber res més i si nou llunes més tard neix un noi el maten i si neix una noia la guarden i els homes que hi van a d’això són d’una altra tribu i solament hi van una vegada l’any a fer el seu fet car amb una sola vegada n’hi ha prou si és ben feta i les altres ja són vici, divertit però, que. La terra de les amazones és país estrany i molta gent en parla però mai no et diuen cap on cau i tu penses com poden explicar els homes que hi han estat si els maten després de la rebolcada, quedi posat com a pregunta. Perquè si no és cert que els maten tots i alguns vénen i ho expliquen, potser valdria la pena d’anar-hi a fer un tomb una temporadeta. Llavors vam pensar que potser hi érem arribats i més tard ja serà explicat que ens vam equivocar. Pensàvem que si les Sususes eren amazones la nostra mena d’asteques podria acabar-se en un no res i dèiem que si aquells dies tenien apetit de generació, fóra cosa galdosa per a tots nosaltres, d’haver fet un viatge tan llarg tot plegat per una rebolcadeta amb Sususa i sense trobar Quetzalcóatl ni res. I què diria el Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, quan se n’assabentés. Això era el que dèiem quan fèiem camí cap a veure el nostre Tlacateca.

I dèiem encara que, atès que havien fugit tan de pressa, no ens havien donat temps de veure res i no hi havia hagut benvinguda ni havien reconegut l’emblema de Quetzalcóatl. Tot plegat ens feia pensar que aquella fóra terra d’amazones, que són dones d’un país estrany i que maten els homes que hi han anat quan elles tenen, oi més vist que elles no parlaven el nostre nàhuatl.

El Tlacateca va observar amb molta cura les coses que li vam portar i va saber que la terra era poblada i va enjoiar-se’n. El conill d’abans ja l’havia fort impressionat i en tenia blanc el cor. Mentre nosaltres havíem anat a l’encontre de les Sususes altra gent nostra havia explorat la platja i havien trobat unes estaques clavades a la sorra les quals, forçosament, havien de ser cosa d’homes. Homes o dones, diguem, però mai cosa d’animals. I van trobar un tros de xarxa que també era cosa d’home. Els coves s’assemblaven molt als nostres chiquihuites, però els feien de manera menys polida, sense cura de tolteca, diguem. Els llençols no, però els coves, el conill, la xarxa i les estaques, menys els rems petits, s’hauria pogut assegurar que eren cosa nostra. Tampoc no n’era la manera de ser de les Sususes. Els rems ens encaboriaven car pensàvem que, si eren armes, les susdites Sususes no els haurien pas llençats, ans ens haurien escomès a cops de rem que, segons com et toqui, et pot fer bon mal.

—Si els haguessin llançat amb ganes de ferir-nos, els haurien engegat contra els nostres caps —va dir un que em sembla que era en Huauhtli.

Tots vam trobar que tenia molta raó, el Tlacateca en primer lloc, lloat sigui Quetzalcóatl. Doncs també va creure que si aquella terra no era el Vell Aztlan, ja hi érem molt a prop, car ningú no llença les seves armes si no és un covard i els llençols no estaven pintats. El mateix esglai de les Sususes les havia deixades sense ànim de veure i reconèixer els símbols que portàvem. Quan un fuig tan esverat no té temps de res i el conjunt de les coses apar borrós confusament com. Mentrestant ja tots havien baixat de les canoes i anaven ci per lla, sense allò que se’n diu allunyar-se massa, espiant-ho tot. El Capità de la Coaixtlahuacan, dit Oyametl, home de bella memòria, va ser qui va comandar la sortida que vam fer per tal de retrobar les Sususes. L’Oyametl era home valerós, decidit i bon home. Aviat vam arribar on el riu feia la recolzada i va ser molt fàcil de seguir el rastre de les susdites Sususes sense haver de valer-nos de les nostres manyes de bons caçadors puix que havien deixat ben marcat el camí de llur fugida amb tot de coves, llençols, trossos d’allò que rellisca i rems petitets. Tot ho havien llençat per tal d’haver una fugida més lleugera i, sigui dit amb perdó, per tal de poder cridar i xisclar més folgadament.

El camí pujava entre arbres i mates, tota una terra com matoll, i quan ja es feia pla hi havia el poble dit entre ells de Vilanovadalosa⁵ el qual tenia cases blanques com les de la nostra terra no contrastant que la semblança solament hi era en la color. Va cridar-nos fort l’atenció que en aquell poble no hi hagués temple. Entre les cases s’hi fa com una plaça, no tan gran, és clar, com les nostres, però prou acceptable per ser cosa d’ells. En general la mesura de llurs coses és de mena esquifida, sobretot si es compara amb les nostres. Tot el poble sencer de Vilanovadalosa cabria dins la Casa Gran del Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, dit Ahuizotl, i aquesta és manera de dir. Tots els homes s’havien aplegat a la plaça però no a color de guerra sinó a color d’espera. Es veia que llurs auguris els havien dit que nosaltres arribàvem i quan ens van veure venir, des d’una casa que hi tenen amb una alta torre foradada, i en els forats unes com carbasses grans que fan amb el coure d’ells, dites campanes, i amb cordes que hi tenen posades van fer giravoltar les susdites carbasses o campanes i vam malfiar-nos que no fos un giny de guerra, que no n’era, ans de pau, i en giravoltar fan un soroll dels de la mena dits eixordadors els quals et fan sentir desfet, defallit. Nosaltres teníem les nostres orelles a l’altra banda de la plaça i, això no obstant, ens xiulaven com si fóssim a tocar de la casa foradada.

A la gent natural d’aquell poble no els esgarrifava el soroll car ja hi són avesats, sigui dit, doncs, que a ells no els feia res. La susdita Vilanovadalosa s’assembla una mica al nostre Yauhtepec i des d’aleshores així fou dita, Nou Yauhtepec, i sempre més va dir-se Nou Yauhtepec. Els homes d’aquella tribu també van coberts però no són tan bruns com nosaltres, ans tenen color lletós com deixatat i còpia d’ells tenen llargs pèls a la barba, que fa ben estrany de veure i altres, encara, pèl ros, que vexa els sentits de l’home de bé.

Ja cal que us aneu avesant a sentir com les vostres orelles s’omplen de coses estranyes, i l’Opòton no parla pas d’això de les barbes, a les quals pla bé us heu avesat, sinó de moltes altres coses que anireu llegint, car són moltes les que hauré de posar si vull fer honor a la veritat com fins ara. I bé prou que en sofreix el pobre Opòton i es refia que creureu totes les seves paraules puix que, d’algunes de les coses que ell us diu, bona evidència en teniu. Les cases també són foradades a fi i efecte que pels forats puguin sortir les dones quan volen xisclar. Vam pensar que allò de les carbasses fóra llur manera de saludar, dites campanes, i llavors l’Oyametl ens va ordenar de fer sonar els nostres corns, els huehuetles i els teponaztles i que tots cridéssim, menys els qui bufaven. Vam llançar els nostres aücs de guerra i estic segur que el nostre xivarri els va fer tant d’efecte com el que a nosaltres ens havien fet llurs campanes, dites carbasses.

Ara he de dir la nostra disposició i la dels de Vilanovadalosa, car érem posats uns a cada extrem de la plaça, cadascun dels grups amb llur soroll. Quan tots vam callar l’Oyametl va avançar tot sol cap al centre de la plaça i feia brandar gloriosament el xochiquetzalpapalotl i molts dels homes de les Sususes van fugir a amagar-se i solament en van quedar cinc o sis dels principals ja que és cosa certa que, de terra a terra, els costums són ben diferents. Entre els qui es van quedar n’hi havia un tot vestit de negre el qual, per les mostres de respecte que li donaven, es veia que era llur calpixqui⁶ car per una banda no tenia gens de por i per l’altra es veia que tots li’n feien molt de cas. Quan es van trobar al bell mig de la plaça l’Oyametl, tot ple de dignitat i respecte, i bons costums, es va agenollar, va tocar la terra amb la mà dreta i se la va portar a la boca. Vam veure de seguida que no era costum d’ells, però cal dir que el calpixqui de les Sususes va saber captenir-se com calia i va copiar el gest del nostre bon Oyametl. Llavors l’estranger va dir-nos:

—Sant Iago, posat com a pregunta i l’Oyametl, com a resposta, va fer:

—Quetzalcóatl també com a pregunta, que així queda posat.

Llavors tota la gent de Nou Yauhtepec es va posar a riure i també nosaltres, els de l’Aztlan, car vam pensar que potser rient ens entendríem, o que aquella era llur manera de començar les relacions.

Després que ja havíem rigut ens vam quedar tots plegats sense saber què fer i ell cop de dir-nos moltes coses amb la seva llengua estrangera i nosaltres els contestàvem amb el nostre nàhuatl i, sigui dit amb perdó, ni els uns ni els altres no ens assabentàvem de res. L’Oyametl va cridar més fort i va dir-los que teníem gana i els ho va repetir les tres vegades que la bona criança mana, formalment. I vist que no en feien cabal, el nostre Capità va pensar que potser fóra millor de dir-ho amb gestos i, posat que ell era la Veu, els va fer nyam-nyam. Llavors tots els de la tribu de Vilanovadalosa, que aquest era el nom de la tribu, van posar-se a córrer i ens van deixar tots sols, a nosaltres els mexiques, al bell mig de la plaça.

I no va ser allò que se’n van corrents a cercar les vitualles que els demanes, ans la fugida per causa de la por, com aviat vam veure i vam escoltar pels xiscles de les dones, que omplien amb llurs xiscles tots els forats xiscladors i la plaça i les nostres orelles.

Llavors va sortir de la casa foradada un altre home vestit de negre, el qual també era com calpixqui i amb un bastó de mullar ens va esquitxar des de lluny i tot seguit va entrar a la seva casa i va tancar la porta.⁷

Aleshores l’Oyametl ens va manar que tots els homes de l’Aztlan tornéssim a l’extrem de la plaça on érem abans i ell tot sol va romandre al mig, valent i agosarat com pertoca als Capitans del Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, i ara ja puc dir que les temences de no saber escriure les coses em fan morir de riure. I nosaltres el vam obeir i ell va quedar-se tot sol, valent i agosarat, i es va treure el penjoll d’or amb el símbol de Quetzalcóatl i, agenollant-se, el va deixar a terra i llavors es va aixecar i va venir cap a nosaltres, els guerrers de l’Aztlan que esperàvem. I, tots aplegats, vam quedar-nos per tal de veure què faria aquella gent estrangera i popoloca⁸ que, al capdavall, van començar a eixir de llurs cases i les dones baixaven de llurs forats de xisclar, dits xiscladors per nosaltres el mexiques, i plens de cautela i amb passos de guineu es van apropar a la nostra ofrena, que era un penjoll d’or que el nostre Capità va deixar-hi. El guaitaven admirats i se’l passaven uns als altres i les Sususes se’l posaven al bell mig del pit i es gronxaven cofoies, car es veia que els havia fortament agradat. Llavors el calpixqui d’ells ens va fer amb la mà que hi anéssim i hi vam anar com si res. L’Oyametl els va preguntar altra vegada si coneixien Quetzalcóatl i el calpixqui va respondre:

—Esta terra es Galecia; eiquí fálase galego?⁹ S’entenia molt bé el que deia a desgrat que no es comprenia gens. I, quedi dit en honor de la veritat, l’Opòton pot posar fidelment les paraules aquestes car coneix bé la Fala Galega, com més endavant serà explicat. Car la Fala Galega és la llengua parlada per aquells estrangers del Vell Aztlan, com serà explicat oportunament. Llavors l’Oyametl, que era la Veu, va dir-los que havíem anat en aquella terra car cercàvem Quetzalcóatl i els va demanar si no l’havien vist per aquells tocoms, si el coneixien o n’havien sentit parlar, i que nosaltres érem gent enviada pel Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, dit Ahuizotl, i que era el Senyor més gran de la terra. Els estrangers no ens entenien prou bé i llur calpixqui va dir-nos:

—As Espanhas son máis alà, máis lonxe¹⁰

I amb la mà ens assenyalava cap a Sol Ixent. Uns dels de la Fala Galega d’aquell poble dit Vilanovadalosa per ells i Nou Yauhtepec per nosaltres, els mexiques, va preguntar a un dels seus:

—Iles son reices, ou demos, ou ca cousa?¹¹

Els altres galecs feien que no amb el cap, que és manera de dir que no ho sabien, i entre ells tot era cop de fer rrrrrrrrr i ffffff, que era cosa de no dir que tant de riure, car aquelles maneres estrangeres són ben estranyes. Quan parlen sembla que cantin, puix llur manera és dolça, però amb un cant ple de rrrrr i fffffff i, no contrastant, es veia que eren bones persones. El primer amo que l’Opòton va tenir —el primer i únic que he tingut en tota la meva vida, llevat dels Senyors i els Déus— era de la Fala Galega, d’un poble que no conec car són munió, i amb ell vaig aprendre la llengua i pla bé que la recordo, sobretot els renecs. Però això de l’amo ho hauré d’explicar després car, altrament, ens atorrollarem. I em doldria, ara que porto una tan bella empenta. Quan vam tornar a fer nyam-nyam vam fregar-nos la panxa i ja no els vam espantar tant i llavors ens van portar tot de vitualles de la terra però no gaires, car es pensaven que nosaltres érem tots. Vam indicar-los que els de l’Aztlan érem molts més i assenyalàvem cap a Mar i ara em fa vergonya recordar que el bon Opòton va fer un paper galdós car tot sol va posar-se a explicar-los amb gestos que hi havíem arribat per Mar i tots se’m van quedar mirant, la gent galega natural, i els de l’Aztlan, i tots es van riure de mi i devien pensar que anava nu car tot el cos se’m va tornar vermell com el maxtlatl. Després ens van portar més coses i hi havia gallines de la terra, que són minses però de bon gust, conills com els nostres, que no els vam voler car no és gentil de menjar-ne, ans pecat, pa del d’ells, que el fan gran per fora i per dins tot ple de forats, que lleva el mèrit de fer-lo gran, i, encara, gossos de la terra dels de la mena bona, car ells en tenen de dos estils. Uns semblen els nostres, no contrastant que són més grossos i peluts com la guineu i fan glau-glau com la gent galega natural i et mosseguen les cames si de cas et torbes l’hora de ventar-los un bon cop de roc, i altres són més grossos i més bruts mentre viuen, car són de mena ensumadora i sempre van amb el nas ran de terra, com un amic que jo tenia que li dèiem el, i ronquen com soldats quan dormen i xisclen com les Sususes que per pudicícia no poso llur nom.

Els altres, els que mosseguen, no són bons per a la menja llevat dels casos de molta fam. Llavors que estàvem en aquest negoci de les vitualles va entrar a la plaça del poble tot de gent estranya de la Fala Galega, muntada en cérvols sense banyes com els que el Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, havia vist en el mirall de la grua que ja he explicat al seu temps i si no, hi torno. De primer vam pensar que cérvol i galec eren una sola cosa espantosa i vam deixar els queviures per terra i ens vam posar a córrer cap a l’altre costat de la plaça, amb els arc preparats, tots ben a punt d’enllestir els cérvols i els galecs naturals i jo mateix, mal m’està de dir-ho, va anar d’un pèl que amb la meva sarbatana no buido l’ull d’un dels cérvols. Però els galecs naturals ens van cridar i ens van fer veure que eren quatre galecs i quatre cabalos i en van baixar i els cabalos es deixaven amanyagar a desgrat del molt respecte que fan i n’estaven certament inquiets, dels nostres manyacs, com nosaltres mateixos, i uns i altres n’érem pel mateix motiu, ço és, la desconfiança de no haver-nos vist mai. De les coses de la Galecia jo n’estic molt més assabentat que no pas el meu cosí de Xalco, puix ell ni tan sols no hi ha estat mai. Llavors, que no digui segons què, dic jo. Van fer-nos beure del seu octli, que és roig com la sang i per dins escalfa més de pressa que no pas el nostre i de bell antuvi vam pensar si no fóra sang i, atès que ells en bevien, també vam beure’n nosaltres, els mexiques.

Bona falta ens feia la cosa d’escalfar-nos mal que fos per dins ja que per fora no podíem, atès que la terra de Galecia és freda i nosaltres anàvem escassos de roba, com ja serà dit més endavant.

Després de beure l’octli ja ens vam atrevir a pujar a los cabalos, ara dits cavalls entre nosaltres i no diré pas que no m’hagin fet por de bell antuvi, car por van fer-me, i si no era por ho semblava car feia rau-rau per dins els asteques. L’alçada dels cavalls és molta, com sabeu prou bé, i s’agiten i es mouen a la babalà i jo no en vaig caure i trobo que ja va ser prou.

El moresc de la gent galega natural és diferent i en fan un pa gran, sec per fora i tou part de dins, que té un gust fat que fa que en diguin pa. Van obsequiar-nos així mateix amb llençols dels d’ells i, en canvi, no ens van donar ni una sola Sususa les quals, ben mirat, ens feien més falta que el susdit octli i els llençols esmentats.

Tot era tocar-nos i dir Sant Iago! Sant Iago! i nogensmenys l’Oyametl va donar l’ordre de retirar-nos i ens van abraçar moltes vegades i ens tocaven les orelles i les nostres arracades i els penjolls dels llavis de baix, o de sota, si m’és permesa la grollera expressió i volien veure si les joies eren de nosaltres mateixos o ens les posàvem, que no sé si s’entén. Com allò dels cavalls la primera vegada que els vam veure. Jatsia que vam començar a davallar cap a Mar tot el poble es va posar a caminar darrera nostre i, plens de joia, ens van seguir fins a la platja.

Ens feien de bastaix i carregaven totes les vitualles damunt llurs muscles i la feina era feta a pleret i ens seguien aquells gossos que no s’han de menjar. I quan van arribar a l’indret on hi havia les nostres canoes, totes sis ben pintades de color roig, i tota l’altra nostra gent mexica, de l’Aztlan, van posar-se a cridar Sant Iago! Sant Iago! més fort que mai i queien de genolls en terra i ens tocaven admirats i se’n van anar ben esvalotats cap al poble de Nou Yauhtepec, conegut també com a Vilanovadalosa i nosaltres, els del poble mexica, vam quedar sorpresos de llur manera canviant, que talment hauríeu dit que semblaven purépechas.

Com que ja s’havia fet vespre, vam encendre fogueres i amb troncs i herbes vam fer unes barraques per als Capitostos, els quals van reunir-se en Consell i d’aquesta manera airosa van estrenar les susdites cabanyes. I aquest Consell va ser el primer que els mexiques vam celebrar a la terra del Vell Aztlan, dita de la Fala Galega o de Galecia del Vell Aztlan, però més coneguda com a País de les Sususes.

Vam enviar guerrers-espies a córrer pels camps del voltant per tal d’escatir si ells, els estrangers galecs naturals, encenien focs per tal de comunicar-se amb les altres tribus de la terra, ço és, advertint-los de l’arribada de la gent de l’Aztlan, però no en van encendre car ja havíem vist que era gent amiga.

Durant la nit vam sentir diverses vegades el so de les carbasses dites campanes, les quals no tocaven pas arravatadament com abans, ans amb ordenada mesura, que no era pas senyal d’alarma car es presentava sots color de bé. Vam matar devotament els animals que ens havien donat i vam esquitxar llur sang als Quatre Vents i els vam menjar cuits i fou ocasió de saber que eren bons. També vam fer un bon macehualiztli en honor dels déus, car els havíem d’agrair que tot ens hagués anat tan bé el primer dia de ser a la Galecia de la Terra Ferma del Vell Aztlan. Nosaltres els mexiques havíem de parlar de tantes i tan diverses coses de meravella que la son se’ns va espantar. Cada cop que ens recordàvem de l’esternut d’en Tlautzquilli ens fèiem un bon panxó de riure, sobretot pel fort espant que les Sususes n’havien tingut i en Tlautzquilli va ser aquell que havia esternudat quan nosaltres, la gent de l’Aztlan, érem prop del riu, arran del riu i darrera les Sususes i arran de les Sususes, dites Sususes per nosaltres.

Vam jugar als ossets i vaig guanyar unes quantes vegades, però cosa de no res car solament jugàvem de per riure, allò que tots et diuen llepat més que llepat i com que era la nostra primera nit en terra vam dormir a pleret. La sorra era tova i teníem bons abrigalls i alguns van voler anar a dormir a bord de les canoes, o sigui a dalt, puix que ja s’hi havien avesat i n’haurien sofert mancança si s’haguessin quedat en terra. Vam dormir amb el cor blanc no contrastant, però, que cap a la matinada i a desgrat dels abrigalls, sentíssim fred i ens va desvetllar i dali altra vegada a riure amb les coses dels estrangers dits galecs naturals.

L’Aiztli, com sempre, tenia una rotllana de gent que l’escoltava i esclafien la rialla quan ell, el meu amic Aiztli, imitava els estrangers dits galecs naturals, n’estrafeia la veu i deia ca cousa, ca cousa¹² que era llur manera de manifestar admiració per nosaltres els asteques, sorpresa i d’allò. També ens va fer riure molt en Malacotl, car s’era posat a parlar amb el nostre nàhuatl però hi barrejava tot de fffffff i rrrrrrr i, quedi dit a honor de la veritat, ens feia orinar de tant riure.

L’endemà al matí vam prendre possessió de la terra en nom del Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, i va ser una cerimònia senzilla però ben plena de reverència en la qual, d’haver-hi assistit el Nostre Gran Senyor, n’hauria estat ben cofoi. Un pintor que portàvem, ço és, que venia amb nosaltres, va dibuixar molt ben dibuixat tot el que havia passat, des de l’arribada en terra fins al comiat de la gent de la Fala Galega i tot hi era clar i sense passar per alt cap detall, amb totes les coses d’allò més ben posades, les Sususes i els Calpixques d’ells, la casa foradada i les llargues barbes, els cavalls i el Calpixqui amb el seu bastó d’esquitxar i tot. Va quedar ben dibuixat per tal que el Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, pogués veure la relació tantost hi hagués oportunitat d’ensenyar-la-hi. Vam fer una estàtua del Nostre Déu Encaminador i la vam deixar posada a la platja, com a penyora que hi havíem estat i n’havíem pres possessió en nom del Nou Aztlan, que aquest és el veritable nom de la nostra terra d’asteques. I encara n’és, però menys. Jo crec que cal que quedi posat en el paper car altrament la meva història fóra fallida, que allò de prendre possessió de la terra no ho havíem d’haver fet, car no era nostra ni anàvem a guanyar terres, ans rebre Quetzalcóatl i prou. I és ben cert que fou acció errada, que pla bé tindré lleure d’explicar-vos com en vam rebre càstig fortament escarmentador, car mala cosa és això de tòrcer el rumb dels viatges, que ja sabeu què vull dir. No contrastant que amb el favor de Quetzalcóatl tot quedarà ben explicat al seu lloc.

D’Ell, del Bon Déu Quetzalcóatl, no n’havíem trobat cap mena de rastre. Talment semblava que mai no n’havien sentit parlar car la gent galega natural s’entossudia amb allò del Sant Iago. Sant Iago, que més tard ja vam saber què era, i si ara ho posava en el paper tot quedaria capgirat i n’esdevindria fort atorrollament.

Per tal motiu els nostres Capitostos van prendre el determini de continuar cap a la banda dreta de la terra i fer-nos a la Mar fins que trobéssim via cap a Sol Ixent. A la susdita badia on vam tocar terra per primer cop li vam posar Badia de les Sususes i per sempre més ha estat dita així, com també en els nostres mapes i els nostres relats dibuixats. A la platja de la susdita Badia de les Sususes vam fer una piràmide no gaire gran amb totes les pedres que vam arreplegar i, damunt de tot, hi vam posar l’estàtua del Nostre Déu Encaminador per tal que quedés ja ho he dit abans.

El sendemà tota la gent de l’Aztlan va ser embarcada de nou i les nostres sis canoes van tornar a marxar amb el bon concert de l’altra navegació, cadascú al seu lloc i jo, l’Opòton, al timó de la meva canoa dita la Cuauhtinchan, que era d’airosa marxa, i la Mar era tranquil·la i remàvem sense fatiga, com si fos damunt les aigües del nostre Canyar i Palmerar de la Gran Tenochtitlan, que és a l’altra banda del Mar Gran com serà com ja ha estat dit.