Capítol dotzè

Vaig fer tres esternuts seguits i vaig pensar malament, Opòton, ja hi ha algú que malparla de tu i vaig posar-me una mica de mal humor. Potser mentre jo m’estava jugant la vida al Vell Aztlan, amb gran risc de morir-hi puix que ja eren uns quants els qui hi havien mort, algú, qui sap si al mateix Canyar i Palmerar de la Gran Tenochtitlan, murmurava del bon Opòton. El mal humor em va durar tota l’estona que vam esmerçar en la sortida del Camp de l’Estel i vés a saber quant temps m’hauria durat si no arriba a ser que me’n vaig distreure pensant amb les coses de la sortida. Quan em sento contrariat prefereixo quedar-me sol fins que em passa i hi ha cops que em passa de seguida i altres que em dura molt.

Alguns dels meus companys tot era cridar-me susús a cada esternut car ja se’ns havia fet costum d’ençà d’allò que les Sususes i era cosa de riure encara que m’estigui malament de dir-ho. Llavors ja organitzaven la sortida del Camp de l’Estel i era feina feixuga, atès que érem tants. Al Padrón se’ns havien afegit còpia de galecs al nostre exèrcit i no eren de la mena dita esclau ans venien amb el cor eixamplat i també en altres pobles i al mateix Sant Iago del Camp de l’Estel.

Van ser molt ben fetes totes les companyies i l’ordre de marxa i nosaltres, els de l’Aztlan que en teníem, caminàvem amb els nostres esclaus al costat i alguns altres anaven sense car encara no n’havien abastat, però els galecs naturals ens feien de servent de molt bon grat i solament era cosa de demanar-los el que fos i, doncs, més aviat d’esclaus en sobraven. Aleshores ja teníem deu o dotze vints de xugades de bois amb les seves carretes que duen enganxades part del darrera de la cua. I dúiem tot el fardatge dalt les carretes, de la qual cosa esdevenia que els guerrers solament dúiem l’arc, el buirac, el chimalli i l’esclau galec natural. Les carretes anaven darrera de tot i quan acampàvem les posàvem enmig de l’exèrcit i fins i tot portàvem cuines i còpia de galecs ja havien après a pastar el nostre pa i preparaven com cal l’aigua de calç apagada i ho feien prou bé, amb el cor ben blanc, car no els havíem volgut dir que allò només era quefer de dones. I si en veure’ls pastar el nostre pa ens venien ganes de riure, que fort que ens en venien, rèiem dissimuladament.

Bona part de les carretes solament transportaven l’aigua i les vitualles que el bon Tlacatecolotl m’ofusqui si no m’escatinyo tant com puc la memòria per tal de deixar en el paper una bona relació de tot, ara que m’he posat a escriure aquesta veritable crònica de la nostra aventura en terres del Vell Aztlan i les que vindran tot seguit.

Quan vaig anar a veure en Popoyotl l’Endevinador i li vaig preguntar si jo faria un llarg viatge se’m va quedar trenta grans de cacau i tot el que va dir-me era que plouria la setmana sencera entre Huexotzinco i Chololan i l’Opòton posa com a pregunta què se li’n donava que plogués tota la setmana o no i diu, ara ja no com a pregunta, que me’n va cobrar trenta grans de cacau, que és el que em pagaven per sis olles de les grans. Més val que deixi anar el Popoyotl, que aneu a saber on para, i torni on érem.

Doncs l’exèrcit va sortir de Sant Iago del Camp de l’Estel, dit Compostela en la Fala Galega, i vam agafar el camí de Sol Ixent però una mica decantats cap a la banda dreta del món, per ells dita Nord, i anàvem entre dos rius a desgrat que no els vèiem: a la dreta l’Ulla, al qual ja havíem vist morir i a l’esquerra el Tamara, també dit el Tambre a desgrat que ni un nom ni l’altre no vulguin dir res.

Vam pujar cap a Amenal, que és tribu petita, i a Dous Casas, que encara n’és més i el mateix nom ho indica car vol dir dues cases les quals, ben comptades, no cregueu que siguin gaire més. Com a nom de poble Dues-Cases fa riure, car és signe calendàric i llavors sí que vol dir bastant. Tinc molts amics Dues-Cases, i molts altres més que ja s’han mort, i tots demostraven que el signe és bo i afortunat. Solament ens vam salvar els ome-calli i els ce-cozcacuauhtli i jo sóc ce-cozcacuauhtli i gràcies a això porto viscuts tants anys. Però a la Galecia del Vell Aztlan ce-calli solament és Dues Cases, o sigui poble petit i ni em van donar temps d’escatir si era afortunat o no ho era. Tota aquella terra és bona i ben treballada i té cases ben construïdes que vénen una sí i una no, o sigui que trobes un pazo i un canastro, un pazo i un canastro. Era una llàstima que quasi sempre hi plovia però els galecs ja s’hi han avesat i no els encaparra gens, ni fan allò de quedar-se veient el cel per veure si avui es destapa o no car ells ja saben que no es destapa. També al nostre Aztlan hi ha pobles d’aquests on plou sempre i els qui hi viuen ben contents en són car no se’n van pas en un altre poble i si no els agradés estic segur que ho farien. La gent que mai no ha sortit del Canyar i Palmerar creurà que tot això són falòrnies de l’Opòton, però els qui hem viatjat pel món ja sabem que és ben cert.

Llavors ja vam arribar a Arsua, que era altre poble de la terra galega ben poca cosa i vam fer campament a Castañedo, que és mena d’arbres que tenen una fruita bona si hi ha la paciència de treure les cinc o sis clofolles que tenen, que sembla cosa de mai no acabar. La primera és verda i punxeguda però les altres no, ans ja vénen bé, que com més clofolles treus més d’allò. I quan les torres tenen bon gust, com de canya de tabac socarrimada. Això m’ho van dir alguns, car jo mai no fumo i mal podria explicar com és el gust de canya de tabac socarrimada. I en tenen de seques, encongides com un vell que jo sóc ara, que ja estic ben encongit i quan em mori ni necessitaran doblar-me les cames damunt el pit, de tan poc lloc que ocuparé. Una castanya seca dins la boca hi dura tant com una dent. D’això ve el nom de Castañedo, que és el mateix que duu el poble, car poble hi ha i és on vam fer el campament.

Algú ens va dir que terra avall, cap a la banda dreta del món, el Mar hi era a prop i se n’anava cap a Sol Ixent. Atès que aquella terra de Galecia fa forta pujada i la marxa del nostre exèrcit se’n ressentia i es feia molt feixuga estic molt content perquè el meu cosí de Xalco m’ha dit que cada vegada escric millor, el Tlacateca devia pensar si no fóra més convenient de fer el viatge per Mar, que és pla, en comptes de per terra, que és pujada. Llavors va tenir Consell amb els altres dos Capitans que el formaven i que amb ell eren tres. Els galecs naturals volien dissuadir-lo i deien que si Sant Iago havia fet aquell camí¹ per què no l’havíem de fer nosaltres. I, encara, que la Mar s’anava tornant cantàbrica i era brava i de difícil navegació, però es veia que la gent galega natural no tenia ni la més petita idea del que la gent asteca ja havíem passat quan anàvem cap al Vell Aztlan. Com que tot allò que ens deien podia ser veritat i no ser-ho, podia ser un parany i un no-parany, el Tlacateca va donar l’ordre que uns quants anéssim fins a Mar des de Castañedo per veure si les canoes hi podien passar o no i tornéssim per tal d’assabentar-lo, car ell i l’altra gent es quedarien al susdit Castañedo explorant la terra, que allí hi feia forta pujada i no es veia pas que per la banda de Sol Ixent s’acabés, ans al contrari: cada cop s’enfilava amb més empenta.

Van triar els homes que es necessitaven per a una canoa i va comandar-nos el brau Moyotl, que era el Capità de la canoa dita Xochimilco. Però no s’hi havia d’anar amb canoa. El que l’Opòton vol dir és que hi vam anar el mateix nombre d’homes que es necessitaven per a una canoa, o sigui quatre vints d’homes de l’Aztlan.

No sé si per haver estat el Rei del Pelegrinatge o perquè sempre feia a cient allò que em manaven, la veritat és que jo vaig ser escollit per anar a descobrir la Mar des de terra, completament a l’inrevés del que se sol fer. Hi vam anar amb els nostres esclaus galecs i tot el fardatge i el xochiquetzalpapalotl per si trobàvem gent del Déu o el Déu mateix, que ja es veia que no rondava gaire lluny d’aquells topants. En Moyotl va donar-nos l’ordre de sortida i tot ens va anar molt bé car els qui s’havien quedat ens van desitjar que tot ho passéssim sense entrebancs.

Vam pujar el puig de Sobrado, que vol dir que n’hi ha de massa i aquesta vegada era ben veritat car la pujada és ben forta i llavors ja vam començar a baixar seguint la conca del riu Mero, que allà neix. El susdit Mero de primer no és gran cosa més que un atoyac però després li arriben parents i parents i es fa gran sots color de tanta aigua.

Quan vam arribar al poble dit Briues vam travessar el susdit Mero per un pont que ja hi tenien fet i allí ja torna a ser terra baixa. A Briues ja hi ha el Mar, però n’és un tros tan tancat que sembla llac, dit sense desig d’ofendre ningú. A mi m’hauria agradat de poblar-hi car recorda el nostre Canyar i Palmerar i jo pensava que si algun dia n’havíem de sortir ja no hauríem de traginar les nostres canoes, ans elles ens traginarien a nosaltres car és ben bé Mar i les hi podíem tenir. Hi ha bons peixos i el riu Mero és d’aigua dolça i a la vora hi tenen sembrat bon moresc però en Moyotl va dir-me que no érem anats a poblar la terra del Vell Aztlan ans a cercar-hi Quetzalcóatl. Jo ja hi tenia vista una caseta que m’hauria anat d’allò més bé per a mi, el susdit Estebandasilva i la Clotilde. Llavors va tornar car ja havia vist els seus parents del poble de Sobrado. Va dir-me molt trist que se li havia mort una cosina i a la Galecia es posen tristos quan se’ls mor un parent car els costums són ben diferents i aquella és gent massa primitiva. Va demanar-me cinc dies de llicència per tal de poder tornar a Sobrado i enterrar-la i va demanar-me qualque cosa d’or per a vendre-la i heure’n rodonetes i poder pagar l’enterrament. No l’entenia de res, com si em parlés otomi, i l’única cosa que trobava més o menys entenedora era que es mofava de l’Opòton. De primer, ja em costava de creure que un enterrament costés rodonetes; després, per què no el podia pagar directament amb l’or que jo li donés sinó que l’havia de baratar per les susdites rodonetes. I, tercer, per què havia de baratar les rodonetes altre cop. Li vaig donar uns braçalets i cinc dies de llicència i se’n va anar, trist per la mort de la cosina i content per haver-me ensarronat.

Dona Ximena, que també venia amb nosaltres, va dir-me que m’havia deixat entabanar pel meu galec natural car a Galecia de pobles de Sobrado n’hi ha set o vuit i potser l’Estebandasilva ni tan sols no era de cap dels Sobrado. Jo ja m’ho pensava, que m’estava enganyant. Llavors, l’enganyat era ell, atès que es creia que jo m’ho creia. Per tal motiu no li vaig dir res ni em va doldre massa la trapelleria.

La terra ja era molt baixa i vam passar per un poble dit la Val de Barcia, que és vall petita, i després ja vam arribar a Ençobras, al susdit Carral i a Valdaveiga, que són pobles sense gent. Les cases eren tancades i no s’hi veia ningú. Ni a Ançobre, que vam trobar després, i molt menys al poble següent, que és Mens. Mens és poble xic però ens hi vam quedar car la terra és molt bona.

Que els pobles fossin despoblats volia dir molt, car poble despoblat vol dir guerra. I quan dic Ençobras i Ançobre no us penseu que l’Opòton ja s’ha equivocat. Són dos pobles diferents a desgrat que el nom no en sigui massa i un és al costat de l’altre i així es diuen, Ençobras i Ançobre, que fa riure com una endevinalla. Com que totes les cases de Mens tenien les portes tancades les vam haver d’obrir.

Llavors el nostre Capità Moyotl va tenir una bella pensada que ara mateix us explicaré. Com que dins les cases de Mens hi havia vestimentes de galecs naturals va agafar tres dels nostres galecs naturals dits esclaus, que anaven despullats com nosaltres, i els va vestir a la manera de la gent galega. Tots els de l’Aztlan que hi érem, i també els altres galecs de la Galecia del Vell Aztlan, ens moríem de riure quan contemplàvem els galecs disfressats, puix ja ens havíem avesat a veure’ls vestits a la faisó mexica i reveure’ls a la galega feia plorar de tant riure.

Llavors en Moyotl els va ordenar que exploressin la terra fent veure que eren galecs naturals. I se n’hi van anar com ratolins, vestits a la usança galega i quan van tornar van dir-nos que tota la terra de la Corunya Galega era revoltada contra nosaltres els tenochques de l’Aztlan i com que ens esperaven per Mar havien fet bona còpia d’exèrcit per tota la terra de la Corunya, que és com illa de Mar voltada d’aigua de per tot llevat d’una part, que és on es casa amb la Galecia. Els ratolins galecs van dir-nos que havien vist vintenes i vintenes de trons, dits canons per aquella gent, i legió d’homes de guerra preparats, tots en peu de guerra contra nosaltres.

Tenien còpia de canoes ficades en un d’aquells indrets on la Mar s’estreny, car la terra de la Galecia és tota esquerdada, i galeres les quals, segons els nostres galecs, eren com les nostres canoes però de millor marxa damunt la Mar, que això encara ens faltava veure-ho, i plenes també de canons. Tot allò ho tenien preparat esperant-nos car ignoraven que havíem anat a Sant Iago del Camp de l’Estel i encara més que veníem per terra. Digueu si no va ser un bon encert del nostre Moyotl, de bella memòria, d’haver fet explorar la terra i de si tot plegat no era una clara prova de com Quetzalcóatl vetllava per nosaltres. Perquè, cas que haguéssim navegat cap a Sol Ixent com era la nostra intenció primera, hauríem passat davant la Corunya Galega i ens haurien fet la guerra i qui sap com ens haurien anat les coses, dic jo.

Jo pensava que després d’haver escoltat les paraules dels galecs naturals, que s’havien portat com uns bons pochteques, a desgrat que fessin riure disfressats d’aquella manera, ja retornaríem a Castañedo. Però al nostre Capità Moyotl ja li havien entrat desigs de veure de la vora les susdites galeres galegues, o naus, i va decidir que si els galecs de la terra ens esperaven pel davant ben poca cosa podrien fer si els arribàvem pel darrera, car aquesta és llei de guerra i el nostre Moyotl era home savi en les coses del combat.

Llavors vam entrar a la Corunya Galega a so de guerra, totes les esquadres ben formades i despertes les armes. Vam passar altra vegada per Ançobre i després per un poble molt petit que se’n diu Ferrio, que tampoc no vol dir res i així va constar en els nostres mapes, i vam entrar a la terra per la banda dreta. Érem en un puig alt i vèiem els galecs a baix, damunt les roques que cauen dretes a Mar, amb els seus trons. Als de les primeres roques no els vam donar temps ni per a dir susús. Els vam caure damunt i van lliurar-se sense lluitar, no pas per manca d’ànim ans per la sorpresa.² Aleshores vam anar seguint la costa i tots se’ns lliuraven sense guerrejar, car l’esglai els en treia les ganes, jo diria que, almenys, a aquells qui en tenien. Al vespre ja havíem fet moltes vintenes de presoners i, segons els galecs naturals que coneixien el país, no érem ni a la meitat de la volta de la terra de la Corunya Galega dita de les Rendicions. Vam fer el campament de nit i hi vam deixar sentinelles i espies i corredors de camp car calia que fóssim previnguts i veig que tot això ho estic explicant amb clara paraula i prou goig que em fa.³ Jo estava segur que l’atur de la nit ens espatllaria la conquesta car els galecs, advertits, s’alçarien de cara a la terra en comptes de cara a la Mar. Quan tantost va clarejar vam continuar la nostra marxa i els primers galecs naturals que vam topar van sortir amb una bandera blanca, que tothora ha significat sacrifici, en llenguatge de guerra. Quan l’enemic t’ensenya una bandera blanca vol dir ara us sacrificarem i vam tancar bé les esquadres i ja ens anàvem a llançar a l’atac quan van tocar el corn de deturar-te. Dona Ximena havia explicat al nostre Capità Moyotl que entre la gent estrangera del Vell Aztlan la bandera blanca vol dir rendició o, sigui dit amb altres paraules, que es rendien. Va anar d’un pèl que llur costum, degut a la molta ignorància que tenen de les coses de la guerra en general, no els costa un bon maldecap. A la tarda ja havíem donat la volta al país de la Corunya⁴ i tota la gent galega natural era presonera nostra. No vam disparar ni una sola sageta ni ells cap canonada. Hi ha una vila gran, també dita Corunya, que era el Brigantum d’abans i va lliurar-se sencera quan va veure que ningú no la defensava. Ho teníem tot: els estrangers galecs naturals, llurs armes, llurs capitans, llurs Sususes i llurs canons. Els vam embarcar a les galeres d’ells mateixos, que ara mateix explicaré com són i no serà pas feina senzilla, i gent de la nostra i galecs nostres van ser els encarregats de manejar les galeres i fer-les anar cap a la banda esquerra del món, també dita Migdia, fins a la Vilanovadalosa dita Nou Yauhtepec, que era on teníem les nostres sis canoes. Com que ja havien passat quatre dies [sic] i no tornàvem, el nostre Tlacateca va enviar en Papalomichin amb deu vints de guerrers i es van omplir de joia quan van veure que havíem desbaratat tanta gent enemiga i van ajudar-nos en tota la tasca d’embarcar els presoners, de rescatar a Corunya Vila i de triar les noies, car totes volien venir amb nosaltres, i a mi em va tocar la Clotilde, que explicaré de seguida que hagi enllestit això de les galeres.

Totes volien venir i jo crec que van reeixir car n’abastàrem tots els guerrers tenochques i encara en van sobrar per als galecs naturals que havien vingut amb nosaltres a cercar el Déu Quetzalcóatl. Ells, però, haurien preferit asteques a Sususes, car a les Sususes se les sabien de memòria però de noies asteques no en dúiem ni crec que si n’haguéssim portat les hauríem donades, quedi posat com a suposició. La meva es deia Clotilde i que la Tlazolteotl la confongui.

Llavors van arribar els guerrers galecs naturals amb trons, que hi havia destacats a l’illa de Sisarga, que és allí mateix, a tocar, però no els havíem demanat ni sabíem que hi fossin i van venir pel seu compte i se’ns van rendir. La Clotilde hauria pogut passar com una de les germanes de la Deessa Tlazolteotl: Tiacapa, Teicu, Tlaco o Xocotzin, o com qualsevol altre dels noms d’ella, Tlaelquani, diguem. Car era ben viciosa amb les coses de la generació i mai no en tenia prou i tot era tornar-hi i tornar-hi, cada cop inventant estils diferents, que el pobre Opòton estava ben marejat.

Doncs les galeres dites naus són com una imitació de les nostres canoes però més rodones per fora car ells tenen fusta corbada com mai no se n’ha vist a l’Aztlan. I a nosaltres ens sortien més rectes, o li van sortir a en Cuauhchichic, que era un amic meu fuster d’ofici que les van inventar del seu cap, car no és cosa d’anar presumint amb el plomall dels altres. No tenen rems i, en canvi, les mou el vent quan n’hi ha. Duen mantes grans i gruixudes, dites veles, i el vent les infla i les fa caminar, com llurs músiques dites gaites, però com que van lligades a la galera, la galera se’n va darrera el vent. Tenen l’avantatge de no haver de fer vogar la gent, però l’inconvenient és que solament pots anar cap on el vent t’empeny, o sigui que mai no vas cap on tu vols sinó cap on diu Tlaloc. Quan nosaltres veníem al Vell Aztlan molt sovint vam trobar vents contraris i si ens haguéssim refiat de les veles hauríem fet com el missatger del corb. Per això els estrangers mai no anaven pel Mar Gran; no haurien sabut com tornar-ne. La prova és que tots els que després hi han vingut s’hi han quedat. I si alguns tornen deu ser perquè remen.

Com que no duen remers ni rems els sobra lloc i l’omplen amb els canons i les pilotes de la terra. També tenen timó com el nostre i nogensmenys timoner li diuen a aquell qui el maneja. De moltes de les galeres en diuen caravel·les, cosa la qual vol dir galeres d’un altre estil. Allò de les veles ens va ajudar prou en el viatge de tornada i va ser de les poques coses bones que vam aprofitar de la Galecia del Vell Aztlan.

Ara l’Opòton ha d’explicar una cosa que va ser causa de la nostra perdició i vull que quedi ben dita i la diré ara que tinc tan bella empenta. Com que ja ens havíem separat per tal que uns anéssim a la Corunya Galega i altres es quedessin a Castañedo, van creure que les forces de l’Aztlan es podien dividir i aquesta va ser la causa de la nostra perdició, com ja serà explicat al seu temps.

Allò de fer córrer les galeres és tota una art i ells tenen gent de molta destresa en el quefer, ben entesa en el quefer, ben entesa en el negoci dels vents i de com cal posar les veles. Aital gent, vigilada pels nostres guerrers, va portar l’estol galec fins a Vilanovadalosa, o sigui Nou Yauhtepec, amb tots els presoners i alguns dels trons, car ja en teníem amb excés. Solament vam haver de lligar en Pedropérez, que era el susdit capità dels galecs naturals, al qual li dolia haver caigut presoner. En canvi la seva gent venia contenta. El Pedropérez no parlava Fala Galega ans una altra llengua que feia morir de riure i la qual també sabia parlar Dona Ximena. L’avergonyia la seva derrota i deia que més s’estimava que el matéssim, ple d’ignorància que nosaltres no sacrificàvem presoners en aquell viatge. Mai no havia sentit parlar de Sant Iago i menys de Quetzalcóatl, tot ell feixuc d’ignorància. La Clotilde era viciosa de natural i molt addicta a les coses de la camalitat i m’enredava tant que em feia por que ni el mateix Tezcatlipoca⁵ no voldria perdonar-me. Teníem molts trencacolls pel seu afany de manar i a mi em deia molt sovint fai o que che ordeo. Tot el dia sencer cop de fai o que che ordeo, fai o que che ordeo. A la punta de Malpica, que és terra ficada Mar endins, vam veure-hi cosa ben estranya i molts dels qui em llegiu potser no la voldreu creure. A veure si ho poso bé ara que ho escric de dia i no tinc pampallugues. Ja dic des d’ara que és cosa certa i que em doldrà si no la creieu car va passar de debó i aquests meus ulls, que abans eren prou joves, ho van veure. La tribu galega d’allí té horts prop de la Mar, damunt les roques, i les dones hi van i hi cullen sardines, que és peix de la terra, o del Mar, diguem, del d’ells i les Sususes van entre les plantes i s’ajupen a collir els peixos i els guarden en unes bosses que duen i després els deuen coure, dic jo. Molts del asteques de l’Aztlan ho vam veure amb els nostres ulls i en vam quedar meravellats. La gent galega natural s’ho mira com la cosa més natural del món.

A la Casa Gran de Corunya Vila el nostre Capità Moyotl va reunir els calpixques galecs que ens havien volgut fer guerra i amb la llengua de Dona Ximena els va dir que era anat a la Galecia a conquerir i a pacificar les províncies que no ens deixessin passar per anar a cercar Quetzalcóatl i que s’haurien de sotmetre al domini del Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, dit Ahuizotl, car era el Senyor més gran de la terra i que ells, doncs, havien d’oferir-se com a vassalls seus, puix no ens havien deixat passar i havia estat greu mancament, negant-nos favor en aquelles terres com a bons i lleials vassalls i que d’ell, d’en Moyotl, vull dir, i dels altres tenochques de l’Aztlan rebrien plaers i serien afavorits i mantinguts en bona policia i amb tota justícia. I que si no ho feien els declararia traïdors i rebels i que, com a tals, els faria la guerra. Tots els calpixques de la Corunya hi van estar d’acord i van jurar el vassallatge i van fer acatament al Moyotl i al Papalomichin i tota aquella part de la terra va quedar pacificada, a favor de l’Aztlan i en pau. Com si els hagués dit fai o que che ordeo, diguem.

Al temple gran de Sant Iago, també dit catedral i amb tota la raó, hi tenen una pedra gran damunt la qual cremen les vestidures dels pelegrins i amb això es veu que no tenen gaire confiança amb el susdit botafumeiro. I els donen altres vestidures. Les nostres no les van voler cremar i ens vam quedar sense roba nova. A la mateixa pedra hi tenen clavada una creu de ferro dita la Creu dels Farrapos car dels parracs en la Fala Galega en diuen farrapos.

Si ja era gran l’exèrcit dels asteques a Castañedo, més en va ser quan s’hi van afegir els galecs de la tribu dita la Corunya. El Tlacateca n’estava tot joiós, amb el cor ben ample, i vam fer un bon recompte de tot. Vam passar un matí sencer aprenent com es manegen els trons i no era cosa difícil, ans entretinguda. Quan ja saps que esclatarà ja no et fa por. Tenen uns trons més petits, dits escopetes, i van prou bé i va ser llàstima que a l’hora de la sortida, amb aquelles empentes que hi va haver i que ja les explicaré quan sigui l’hora, no ens en duguéssim almenys un i l’hauríem pogut ensenyar als qui no van venir al Vell Aztlan i hauria estat cosa de meravella.

De llurs arcs en diuen ballestes i també serveixen. No s’hi dispara pas tan de pressa com amb els nostres, però les sagetes van més lluny i amb fort bella empenta. Les espases les fan amb el coure de la terra dit acer i és llarga fulla que et pot fer molt de mal segons com t’arreplegui. No els vam deixar cap imatge car en aquell moment no en teníem i la creu de ferro del Farrapos hi era fortament arrapada, que no la vam poder arrencar i el noi que les feia s’havia quedat a Castañedo. Llavors va arribar el meu Esteban, tot ben farcit d’octli de la terra, que talment li eixia pels ulls, el nas i la boca i per pudicícia no poso pels altres indrets. Però no el vaig renyar perquè no volia que imaginés que jo abusava del meu poder i la meva autoritat.

Tota la gran concentració va fer-se a Castañedo. Hi vam passar set o vuit dies organitzant-nos car Castañedo és un poble que és ben amunt de les muntanyes de la Galecia dita del Vell Aztlan i té molts bons prats i boscos i moresc i fruita i formatges als quals ja ens havíem avesat la gent asteca dita tenochca de l’Aztlan a desgrat de la fortor que fan. Amb el pa negre de la terra, el formatge és bo sobretot si s’ajuda a passar amb un traguet d’octli de la terra del negre. A Castañedo vam aprendre a servir-nos de les armes de guerra galegues naturals i són cosa certament senzilla, quedi dit a llaor de la veritat. Ben poc ens havien de servir, això no contrastant, en tot el que ens quedava per fer de la susdita expedició. Car hauria estat cosa bruta deixar-nos veure, de cop i volta, armats com ells i ells haurien dit que com era possible que la gent de Sant Iago dugués les mateixes armes. A mi van fer-me aitxcahuitli⁶ del campament de Castañedo i a més de quatre l’enveja els feia xerricar les dents, però no diré pas qui eren. Vam fer-hi bons jacales i jo mateix en dirigia la construcció, que va quedar prou bona, i tots deien que aquella part de Castañedo semblava un tros del nostre Canyar i Palmerar i el nàhuatl era la llengua que més s’hi parlava. El nostre Tlacateca dit Alo, en Papalomichin i en Moyotl se’n van anar a Vilanovadalosa, dita Nou Yauhtepec pels entesos, amb uns quants vints de guerrers, de manera que en Nacxitl i l’Oyametl, amb el Quetzalcóatl-Tòtec-Tlamacazqui i jo, l’Opòton, d’aitxcahuitli, érem els qui manàvem a Castañedo. Hi ha dues bones jornades de Castañedo a Vilanovadalosa⁷ gràcies que fa baixada. Vam posar tots els nostres galecs naturals a fer sagetes a desgrat que l’època no n’era propícia, però tant li feia perquè al capdavall ells tampoc no se sagnaven i, a més, encara en teníem moltes de les que havíem fet a l’Aztlan, sota l’advocació de Mixcóatl, que eren bones per a la lluita i haurien d’encomanar llur bonesa a les que es feien fora de Quitxolli. Sota de tot el munt n’hi vam posar una que havia sortit molt bona car havia matat un cactzopintli i en Pizietl l’havia arrencada per tafaneria i allí la teníem, sota el munt que anava creixent. Després, si me’n recordo, tornaré a explicar tot allò d’en Pizietl per veure si queda ben clar. Cada dia el Quetzalcóatl-Tòtec-Tlamacazqui explicava a la gent galega les coses de la nostra fe i entre ells n’hi havia alguns que eren prou llestos i ja podien cantar, de cor i sense ensopegades, les lloances dels Déus.

Teníem un bon Tlapitzcatzin⁸ dit Tlachitonia-Tlapitzcatzin, el qual ensenyava bastant bé els cants i era del Temple Gran del nostre Canyar i Palmerar. Asseia en cercle els galecs naturals i els feia aprendre les estrofes i a tots ens amanyagava el cor de sentir com aquells galecs idòlatres ja anaven pel camí de la fe veritable: Huitzilopoch, yaquetlaya, yaconai, inohuihuihuiia amenicuic tocique mitla.⁹ Llavors van arribar els nostres capitans amb la gent presonera de la Corunya i va ser molt bonic car el Tlacateca els va reunir tots i als estrangers els va dir que ja no eren presoners si de bon cor ens volien acompanyar a cercar el Déu Quetzalcóatl i que si no ho volien fer ja se’n podien anar, car eren lliures de fer el que els plagués.

L’Opòton diria que mai no hem tingut cap més Tlacateca tan bo com aquell. Els deixava anar quan ja estava segur que cap ni un no se n’hauria volgut anar i tots havien decidit de quedar-se i també les galegues i a mi me’n va tocar una dita Clotilde, bona noia si no hagués estat pel vici de manar i altres vicis que per pinavistica¹⁰ no he de posar en aquest paper, que potser algun dia el llegirà algú i ves què pensaria, dic jo. No vam poder-los convèncer que Sant Iago i Quetzalcóatl eren Persones diferents i deien tossudament que devia ser una mateixa Divinitat i ara que ja han passat les Garbes l’Opòton pensa que potser no anaven tan desencaminats.

Car és cert que un mateix déu té diversos noms. Al nostre Quetzalcóatl els maies li diuen Kukulkan, i Ell deu estar ben tranquil sigui quin sigui el nom que li donen. I també crec que és per aquest motiu que els nostres Capitostos ja no s’hi encaparraven. Per això, potser, passaven tan fàcilment de l’un a l’altre. I el que comptava per a nosaltres, la gent de l’Aztlan, era que els galecs fossin amics, ens proveïssin, ens deixessin passar i ens ajudessin. I sembla que tot això ja ho teníem. Es clar que el nostre ritu de guerra n’era tot canviat, a causa de la prohibició que Huitzilopochtli tenia feta respecte a sacrificar galecs naturals, i fèiem una guerra diferent, més d’acord amb la terra de la Galecia dita la Galecia del Vell Aztlan. Els de l’illa de Sisarga feien bona prova d’allò que passava en aquell país: havien vingut tots sols cap a nosaltres sense que els demanéssim i el mateix comte d’Altamira li ho devia dir al Tlacateca quan es van entrevistar a Vigo.

Com a suposició seva, l’Opòton diu que as Espanhas do Máis Alá és terra poblada per moltes tribus diverses, dominades per un Gran Senyor dit Tantomontamontatanto el qual, d’acord amb la seva Senyora, els tenia tots ben dominats. I que volien tornar a ser ceibes prou que ho deien. I per aquest motiu venien tan contents amb la gent asteca tenochca de l’Aztlan.