Capítol vint-i-unè

Doncs va anar així, que l’Opòton recordi: érem dalt una muntanya ben coberta de boscos i menjàvem. Quan trobàvem moresc ens feia feliços; si no, rosegàvem arrels, que en terres del Vell Aztlan n’hi ha de diversa mena i algunes són ben bones. Si caçàvem un conill era festa gran i ja ens havíem avesat a menjar-ne i sabíem que no era cap mancament als Déus car el Quetzalcóatl-Tòtec-Tlamacazqui ja ens havia informat d’aquesta qüestió. I jo els deia quan era migdia però les ombres dels arbres, que allí tenen estil de ser molt esteses, no ens ho deixaven veure prou clar i com que ja no teníem sagetes cercàvem una branca ben dreta, jatsia un tros de canya, i el clavàvem ben dret a terra i quan és migdia l’ombra és com una rodoneta dita moneda travessada per la punxa de la sageta i ja se sap que aleshores és migdia o de canya quan no hi ha sagetes. Ara que ja han passat tantes Garbes l’Opòton troba que ja era prou beneiteria la nostra de voler saber si érem a migdia o a mitjanit car com aquell qui diu ja teníem tota la feina feta i tant se’ns en donava una cosa com l’altra, dic jo.

Fos com fos, aleshores ens havíem escampat tots per veure qui trobava un branquilló ben dret o un tros de canya i aquesta taujaneria va ser la nostra sort. Car l’Acholli, que era un nebot meu d’Otompa que havia vingut al Canyar i Palmerar per tal que jo li ensenyés l’ofici de terrissaire, va venir sense branca però amb una gran notícia: al peu de la muntanya on érem es veia gent i semblava de la nostra de l’Aztlan. Ja s’ha dit en altres ocasions que el susdit Acholli d’Otompa veia les coses des de molt lluny, com havia descobert la terra, car havia estat el primer tenochca que va veure-la quan veníem pel Mar, i tots hi vam córrer puix ell veia les coses de lluny i les veia clares.

Tots hi vam córrer i baixàvem ben de pressa per la falda de la dessús dita muntanya, el nom de la qual m’ha ben fugit de la memòria, i tot va ser un bon cop d’aquí caic i aquí m’aixeco, quedi dit de manera figurada i sense desig d’ofendre ningú, o sigui a rodolons. I quan hi vam ser a la vora ja els vam reconèixer i ens vam posar a cridar:

—Oyahua! Oyahua!

I ells també ens van veure i van sentir veus tenochques i es van enriolar i tots plegats, o sigui uns i altres, ens vam omplir de joia. Ens vam abraçar ben fort però a Dona Ximena no se la podia prémer massa car la seva grossària era molta i eren set guerrers tenochques i la susdita Dona Ximena i set guerrers que ara diré: l’Acacueyatl, en Cacacillin, l’Acihtli, en Malacotl, l’Acachilotic, en Cacachpon, l’Huauhtli, amb el qual Huauhtli es tanca la relació de set, i cap més. Tots ploràvem de joia i a Dona Ximena no se la podia abraçar massa fort car la seva grossària ja era molt avançada i s’hauria pogut malmetre el nen. Anava ben grossa de la panxa però en canvi la cara la tenia prima i ullerosa de sota els ulls. Anava vestida com de Sususa de negre i era bonica com sempre n’havia estat o potser més que mai car la grossària susdita l’embellia d’aquella manera que diuen i que l’Opòton no sap com explicar.

Aleshores, veient-la, vaig comprendre com me l’estimava i vaig veure com l’estimàvem tots i ella ens estimava a nosaltres, ja que era una bona noia i ben lleial als tenochques asteques de l’Aztlan que havíem anat al Vell Aztlan a cercar-hi Quetzalcóatl i anava vestida de negre, amb tot i que mai no el vam trobar.

Quan ja estava més assossegada ens va començar a explicar i de seguida li tornava el desassossec com havien desfet l’exèrcit del Tlacateca i en Moyotl quan ja quasi arribaven a terra d’os bascos, i plorava molt explicant-nos-ho sots color de gran tristesa. I nosaltres, els altres tenochques, ploràvem prou escoltant-la car vints i més vints de Companyies de guerrers cactzopintles els havien rodejat i esmicolat el Tlacateca, i en Moyotl, i còpia d’altres guerrers de l’Aztlan i bona part de la gent galega natural la qual s’havia juramentat a vessar amb nosaltres fins la darrera gota de sang, que així se sol juramentar, i cridaven Sant Iago Sant Iago car era llur crit de guerra i els galecs cridaven Quesalcúas Quesalcúas, o sigui d’una manera de jo per tu i tu per mi. Van agafar el Tlacateca, en Moyotl que ja estava molt mal ferit, i tots els altres guerrers que no havien mort i els van penjar tots d’uns arbres que hi havia allí mateix, car tota aquella terra n’és ben plena.

Tot allò va passar entre els susdits Losarcos i Estella, justament quan ja anaven a entrar a terra d’os bascos. Els mancava ben poc per entrar-hi, doncs. I Dona Ximena i els set companys que ara diré s’havien salvat car, poca estona abans de la desfeta, el Tlacateca els havia fet anar a la muntanya de Prados per veure si trobaven una llevadora que ja anés per sempre més amb ells posat que semblava que faltava molt poc per a l’infantament i el Tlacateca volia que Dona Ximena fos ben atesa i en tot moment tingués la llevadora a punt i a Prados n’hi havia, car era poble amb llevadora. Els set guerrers es deien Acachilotic, Acihtli, Acacuyeatl, Cacachpon, Malacotl, Huauhtli, Cacacillin i Dona Ximena. El Tlacateca els havia manat que portessin una llevadora fos com fos, morta o viva, com aquell qui diu, però ja comprendreu que és manera figurada de parlar i per tal motiu a Dona Ximena l’havien acompanyada els set guerrers que ara diré que ara he dit els quals, per tant, s’havien salvat de la dessús dita guerra entre Losarcos i Estella. Des del cim d’un puig van veure la desfeta i ja no van poder anar a cercar la llevadora.

Tots els guerrers van haver d’ajudar la susdita Dona Ximena quan va perdre el coneixement vist que penjaven el seu Tlacateca. Després del daltabaix ella i els set guerrers tenochques havien determinat de fer via cap a terra d’os bascos per veure si trobaven tots els altres cercadors de Quetzalcóatl. Jo els vaig explicar tota la llei de combats navals i com ens havien desbaratat i tots els qui havien desertat o mort car ja no quedava cap galec natural entre nosaltres llevat de Dona Ximena, la qual tampoc no n’era ans d’una altra terra de la Fala Castella i ja era més mexica que la Dona Blanca.¹

També la vaig fer sabedora de com havien destrossat l’exèrcit d’en Papalomichin i l’Oyametl, els quals eren presos a León, i ella se’n va esborronar car coneixia la susdita ciutat i no n’esperava res de bo. Quan li vaig dir que fins i tot havíem pensat a posar setge a León, que vol dir lleó, va dir-nos que no la féssim riure, que León era una ciutat molt gran i que ni quan tots els asteques érem sencers no l’hauríem poguda assetjar de gran com era.

Ella, la Dona Ximena, es va commoure amb les nostres peripècies i va dir-nos que li dolia haver nascut en terra tan malvada i que ja mai més no voldria ser Sususa natural, ans Sususa tenochca asteca, i ens va fer sanglotar de goig car la d’ella era l’única veu amiga que havíem escoltat en tot aquell darrer temps.

Aleshores va ser decidit que aniríem a Santander i miraríem de retrobar les nostres canoes i n’agafaríem una de sola, la que veuríem més sencera, i ens n’aniríem cap a l’Aztlan. En Huauhtli va dir que potser fóra millor d’agafar-ne una de galega, dita caravel·la, però li vam explicar que ja no hi eren i que encara era millor, car ni de bon tros no eren tan marineres com les nostres i, més a més, quedava allò del mal efecte que hauria fet. Perquè ves què hauria dit el Nostre Senyor quan hagués vist que no havíem rescatat ni una sola de les nostres canoes. I com que per altra part les nostres canoes ja tenien veles i àncores, haurien de navegar molt millor que no pas abans, oi més ara ja no hi hauria tanta gent a remar. Anàvem parlant de totes aquestes coses i en Cacacillin va dir que potser ja haurien desfet les nostres canoes i llavors en Yamolli i fixeu-vos que dic en Yamolli i no pas l’altre Yamolli, en Yamolli mateix, va dir que si no les trobàvem en faríem una entre tots, però que el xochiquetzalpapalotl i les cendres de l’Alo havien de tornar fos com fos a l’Aztlan. Mal que haguéssim de lluitar contra tots els galecs naturals, els de las Espanhas do Máis Alá i el Tantomontamontatanto en persona. I que tot ho havíem de posar als peus del Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, dit Ahuizotl, per tal que s’arborés d’ira i volgués prendre venjança de las Espanhas do Máis Alá. Això era el que dèiem però va resultar completament a l’inrevés, com serà dit al seu temps si la Coatlicue em dona forces, i serà quan us digui allò de la boina.

Això va ser decidit pels tenochques que quedàvem i per Dona Ximena, la qual va ser dona valerosa com poques i si hagués nascut home hauria fet tremolar la terra, car era ardida i de savi fer.

I vam començar a caminar però no va durar pas gaire. Car ella se’ns va omplir de dolors i es va posar a fer la seva feina de parir i solament la miràvem sense saber com podíem ajudar-la, car aquella era i ha estat sempre cosa de dones i els homes mai no l’havíem vista fer, que és ben lleig, sigui dit a llaor de la bona veritat de Déu. Però ella era dona forta i posat que infantava un guerrer tenochca era ben plena de valentia, com la Deesa Cihuacóatl-Quilaztli quan va parir el primer home. Mossegava fortament el seu maxtlatl, car s’havia quedat el maxtlatl del nostre Tlacateca car la nit que va ser penjat en Malacotl l’havia anat a treure i el va lliurar a Dona Ximena, que ara el mossegava molt fort i això la va ajudar a deslliurar. Va néixer un nen i més tard, quan ja tot era en ordre i ella refeta, que com a dona coneixia molt bé el seu ofici i ens anava dient com la podíem ajudar, va dir que el nen es diria Tlacateca-Quetzal-Tenochca i li vam dir que no estava bé² però ella va fer que en el seu nen manava ella i que d’aquella manera s’havia de dir i que tant se li’n donava tot el que podíem dir car, al capdavall, ella pensava dir-li Tlaca. Ho vam discutir prou i li aconsellàvem pel seu bé que el coconetl es digués Tlacapilli i no en va voler sentir parlar més car deia que pilli sembla pillo, que és paraula lletja de la Fala Castella i va guanyar ella, la susdita Dona Ximena, puix fet i fet ella era la mare del nadó.

Ara ja n’hi ha molts, però aquell Tlacapilli va ser el primer fill hagut entre l’Aztlan i el Vell Aztlan i més tard, quan ja te’l podies mirar bé, vam veure que era igual que el nostre Tlacateca, que Quetzalcóatl vulgui servar sempre al Seu redós. Era ben bé un tenochca fet i pastat, tot ell ple de sang de l’Aztlan. I a desgrat que Dona Ximena havia sortit molt de nits quan el susdit Tlacapilli pesava dins seu, car caminava de nits i reposava de dia com tots nosaltres, el coconetl no havia sortit gens ploraner. Nosaltres, els asteques, vam plorar tots, però en acció de gràcies. Havíem fet tamalli de llonganissa i Dona Ximena se’n menjava un però abans va donar-ne un tast al Tlaca, a fi i efecte que mai no tingués el sacsejador singlot.

El sendemà a la matinada vam batejar el fill de Dona Ximena i el nostre Tlacateca. Ella va voler que féssim el bateig a la manera asteca i la nit abans vam fabricar un arc petit, quatre sagetes petites i un ximalli petit i tot plegat ens va quedar molt bé car ja diem que les olles que solen quedar més ben fetes són les que hom fa amb il·lusió. També amb un tros de roba de cotó vam fer un maxtlatl i un tilmatli menuts i ens vam asseure en rotllana, a la gatzoneta, i van escollir-me a mi com a padrí car jo era el Capità.

Jo vaig agafar el nen amb les dues mans i el vaig aixecar de cara a Ponent i li vaig dir:

—Oh, àguila meva, oh, tigre meu! Oh, home valent, nét meu! Ja ets en aquest món, on t’han fet venir el teu pare Tlacateca i la teva mare Dona i vas ser engendrat dalt una canoa de l’Aztlan, que és com si fos terra de l’Aztlan, i, doncs, has nascut a l’Aztlan. Et van engendrar avui fa dos-cents i tres vints de dies, que és tretze vint vegades, que són números sagrats. I els nostres Déus eren allí i ho van veure i ho van voler. I els nostre Déu Quetzalcóatl, que és pertot arreu, t’ha omplert de protecció. Vés ara amb la teva mare, la Deessa de l’Aigua Chalchiuhtlicue.

L’Opòton va posar dos dits a l’aigua i els va portar a la boca del coconetl i li vaig dir:

—Pren d’aquesta aigua santa que et farà viure damunt la terra, oh tigre meu, i et farà créixer i rebrotar.

Llavors amb l’aigua dels meus dits li vaig tocar el membre gentil i després n’hi vaig posar al pit i el padrí li deia:

—Sent aquí l’aigua del cel, que et netejarà el cor.

Llavors n’hi vaig posar al cap i vaig dir:

—Oh, fill meu, nét meu! Té, pren l’aigua del Senyor de la terra; que entri i et senyoregi el cos, que desfaci tot allò dolent que hi hagi dintre teu i que et va ser donat abans de començar a caminar el món.

Llavors el vaig aixecar cap al Cel i vaig dir:

—Heus ací. Senyor, la teva criatura, que has volgut fer venir en aquest lloc de dolors, d’afliccions i de penitència. Dóna-li la teva inspiració.

Aleshores el vaig aixecar cap al Cel tres vegades més i el vaig encomanar a la Citlaltónac i als altres Déus i al final al Sol. Llavors la meva veu va fer:

—Senyor Sol i Tlatecutli, Mare i Pare nostre: aquí veus aquest infant, ocellet de ploma fina. Es teu i l’ofereixo. Sol nostre, Tonametl, Chipilli, Cuauhtli, Ocelotl. Tingues cura d’ell car serà guerrer i lluitador teu.

Aleshores vaig agafar l’arc i les sagetes i el ximalli i vaig dir:

—Aquests són els estris de la milícia amb els quals seràs servit. Dóna’ls el do que dónes als teus soldats per tal que mori valerós al camp de batalla, com ha mort el seu pare, i s’afegeixi a la legió dels qui et canten lloances eternament.

A mi se’m trencava la veu molt sovint car era la primera vegada que feia de padrí i quasi tots ploraven. Llavors en Cacachpon va posar-li a les mans els estris de guerra i li va dir:

—Té, Tlacateca-Quetzal-Tenochca: el teu escut, el teu arc i les teves sagetes. Gauba-te’n, car també són gaubança del Pare Sol.

I llavors li vam posar el maxtlatl i el tilmatli i ja era un noi tenochca batejat i es deia Tlacateca-Quetzal-Tenochca però li dèiem Tlaca car fa més bon efecte i no li vam dir Tlacapilli car al Vell Aztlan se sent com paraula lletja.

I vam seguir la marxa, atès que ja érem un vint i nou. Un vint i vuit asteques i la mare d’un d’ells, el més petit, el més nou arribat, i ella més mexica que la Dona Blanca.³

Si ja de natural havíem gomboldat Dona Ximena ara la teníem més aviciada que mai. Ens quedàvem amb la boca oberta, quan la barra et cau damunt la panxa, cada cop que alletava el Tlaca. Era ben bonic de veure el coconetl tan bru entre les sines tan blanques i tots hauríem volgut ser al lloc del nen i li ho dèiem a Dona Ximena i somreia però ens demanava una mica més de respecte a la memòria del Tlacateca i nosaltres li dèiem que no era manca de respecte car es deia com a broma de fer riure.

Llavors ja vam arribar a la susdita badia de Santander i ens havien cremat les canoes i l’única que estava més sencera era la Cuauhtinchan. I encongia el cor veure com havíem pogut passar tanta dissort solament per tal de complir el manament que ens havia fet el Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, dit Ahuizotl, que anéssim a cercar Quetzalcóatl. Però, atès que els planys de res no servien, tots ens vam dedicar a arranjar la Cuauhtinchan amb tota mena de fustes i coses que vam trobar, algunes de les mateixes canoes nostres car era ben fàcil de reconèixer-les puix que eren eixides de l’Aztlan i com que tots fèiem la tasca amb delit, vam deixar molt ben enllestida la canoa al cap de quatre dies de treballar-hi, sempre amagant-nos quan vèiem passar gent galega o bable o el que fos.