Capítol quinzè

Aquell dia van sortir les quinze naus, ben arrenglerades i plenes de majestat. Estàvem molt contents de la nostra formació car era bella i bella fou declarada, però els homes de l’Aztlan teníem un cert neguit car ens mancaven notícies de les altres dues parts de l’expedició i prou que ens dolia. Ens sabia greu d’haver-nos separat, però calia fer-ho; altrament hauria estat fort afront al ronyó i al cor dels tenochques, dits tenochques car havíem arribat de la part del Canyar i Palmerar de la Gran Tenochtitlan, la ciutat més gran de l’Aztlan i, pel que vèiem, del món sencer. Al bon Opòton li sabia greu de deixar la Dominga car hi ha coses que te les demanen el cor, els ulls i les ungles i no te’n pots deseixir pas. Però d’ella en vaig haver de prescindir si et plau per força i va ser una llàstima que en comptes de la Clotilde no m’hagués tocat la Dominga, però ja ha estat dit que ella no vivia pas a la Corunya ans a Camariñas i quan vam arribar al susdit Camariñas el repartiment de Sususes ja era fet, a desgrat que un poble i altre no són pas massa lluny, de manera que l’Opòton pot ben dir que va anar de poc. Car fort guany hauria estat d’haver la Dominga puix també era dona ben feta, un xic més a la nostra manera, i no era tan àvida en les coses de la carn ans més reposada i de fer calmat, que no ho sé explicar prou bé i no cal car em sembla que ja m’heu entès.

El canvi fet a les nostres sis canoes de l’Aztlan va ser un bon guany mentre no va passar el que d’ací a una estona passarà, que ja veureu com van anar les coses. Els vogadors passaven la major part del temps sense vogar car el bon Déu Tlaloc ens empenyia i Ell té més força que tots els vogadors de la terra plegats. Tenien tant de temps com volien per a refocil·lar-se amb llurs Sususes car no hi havia altra feina a fer i de les veles i el cordam se n’encarregaven els galecs naturals, que en són prou experts, i la feina els acaparava dia i nit però havien establert torns i es rellevaven i tot anava d’allò més bé. Tot ho tenien tan ben conjuminat que donava gust de veure.

L’Opòton es passava tot el dia tancat dins la cambra capitana, rumiant les coses, i pensava que un dia em posaria a escriure la història de les nostres peripècies i que, tantost hi hagués oportunitat, hauria d’aprendre a llegir i a escriure i m’havia burxat veure que Dona Ximena i tants altres galecs naturals en sabessin. I em mirava les lletres de la meva bufanda i em preguntava com podia ser que aquells gargots diguessin el meu nom i l’altra cosa taujana. I la Clotilde se’m quedava mirant mentre jo, amb la bufanda a les mans, tenia ben lluny els meus pensaments i ella ho entenia com si fos prova de tendresa meva, que m’hagués embadalit amb la bufanda a les mans, i se’m posava tan embafadora que per pudicícia m’estimo més no parlar-ne. Pobra Clotilde, que no s’esperava pas que li passés el que li va passar, que aviat serà dit ací mateix. Llavors jo no m’imaginava pas que, bon pic fos arribat a l’Aztlan, aviat n’hauria d’aprendre car un cop apresa la Fala Castella, llegir i escriure esdevenen cosa fàcil. Vull dir que ja hi havia els frares, i amb això ja m’entendreu. D’escriure el nostre nàhuatl mai no ho havia provat i ara ja sé que tot era cosa de posar-s’hi. Tanta por que em feia al començament i tan poc que m’encaparra ara. Ja porto explicades la majoria de les coses difícils i el meu cosí de Xalco diu que cada dia ho faig millor. Els frares d’ells, vull dir els sacerdots estrangers bons, ens preguntaven còpia de coses del nostre nàhuatl i no fa molts dies, jo diria que potser una setmana abans que em posés a escriure tots aquests fulls de paper d’àmatl, encara em van cridar a Tlatelolco i em van fer cantar la cançó dels guerrers de l’Aztlan i mentre uns escrivien la paraula altres escrivien la música. A bona hora, dic jo. Ara que ja ho han desfet tot és quan ho volen apedaçar. I pocs anys endarrera tot estava ben sencer i ara et vénen que els expliquis com fèiem un bateig i què li dèiem a la Coatlicue quan demanàvem una bona collita. I costa d’entendre que ho vulguin saber ara, quan ja han tallat el cap de totes les Coatlicues. Es passen hores senceres preguntant què deien els joglars i ells cop d’escriure in teuquiquitxti mitoa iuhquima tlallatxotxi, uncan tlatoca calaquia, ithualco moquetsaia.¹ El que més em costa d’entendre és que escrivissin la música, el so dels nostres cants, diguem. Ja entenc prou bé que la lletra d’una cançó es pugui escriure, però que també escriguin el so no ho veig gens clar. Mai no he trobat ningú que m’ho hagi fet entendre passadorament. Perquè de tot allò que em va dir fra Constantino, res, ni mitja paraula. Atès que té tanta paciència, potser algun dia li ho tornaré a preguntar però ja es deu haver mort car ja era vellet, el susdit fra Constantino. Un dia qualsevol em cridaran per preguntar-me com els Déus es van transformar en el Sol i la Lluna i ho aprofitaré. Un favor en val un altre, diguem. Prou vergonya que vaig haver de passar quan em van fer cantar: ja sóc vell i la veu se’m trenca i desafino, encara que això que dic ha estat sempre així. I jo dic que se’m trenca la veu de tantes coses que he vist trencar i no queda com a figura de comparació, ans hi ha hagut trencadissa pertot.

No contrastant, la navegació era prou bona. Teníem bons vents de Garbí i ara l’Opòton ha d’explicar que encara que el vent vingui de través la nau també va endavant, puix que l’art de navegar a vela és el d’aprofitar tots els vents, vinguin d’on vinguin, i la gent galega natural n’era mestra. I sabien com decantar la galera, ja fos a dreta o esquerra, jatsia babord i estribord que també son maneres de dir-ho però més entremaliades, car mai no les saps bé i sols equivocar-te i el millor de tot és dir-ho a l’inrevés de com ho penses i ho encertes molt més sovint, tal com fa la gent de Mar galega natural.

Tot això que vam aprendre dels Pedropérez va ser-nos de molta utilitat en el viatge de tornada i vam tenir sort que jo em fixés molt amb l’embolic de les veles i el cordam, el qual serà degudament explicat quan sigui l’hora.

Passada l’illa de Sisarga, que era aquella on hi havia soldats galecs naturals que van venir amb nosaltres sense que els demanéssim, hi ha una bona badia i hi vam fondejar car necessitàvem aigua. Al Vell Aztlan no hi havia dentistes; solament els barbers arrencaven els queixals quan no tenien feina d’apariar les barbes. Els de la Galecia no sabien res d’allò d’arrencar una dent sense fer-te mal, endegar-la i posar-te-la altre cop i menys, encara, gravar dibuixos damunt les dents del davant. Ho dic perquè d’aquell poble se’n diu Calademalpica, la qual cosa vol dir que pica malament, però no diu qui és el qui pica malament. Del poble també se’n diu Malpica car ja s’ha vist que quan un nom els agrada el posen pertot. De Sobrados en vam comptar set o vuit.

La gent natural de la tribu de Malpica no va fer gota de cas de la nostra expedició. Tots estaven enderiats apilant llenya a la plaça gran de llur poble i, atès que no teníem altra feina, ens vam posar a ajudar-los, puix semblava tribu amiga. Amuntegaven la llenya al peu d’uns pals que hi tenien clavats i tothom feia delitosament la tasca. Vam preguntar què era allò i solament ens van dir apostasia i vam pensar que fóra com festa grossa amb fogueres i macehualiztli. Però després vam veure que apostasia era una malaltia, car compadien els apostates com a gent condemnada. Més tard van sortir els sacerdots d’ells i còpia de gent vestida amb sargil, que és nom de tela ordinària que ells fan, i eren un vint i mig d’homes i dones apòstates i encaputxats i feien llàstima de tan apòstates.

Els van lligar cadascun al seu pal i els sacerdots cop de dir coses en el nahuatlatolli d’ells, el susdit llatí, i després van encendre la llenya i van cremar tota l’apostasia encaputxada i era com sacrifici als Déus però els sacrificats no n’eren contents.

Jo vaig preguntar a un dels calpixques galecs naturals, al qual se’l veia molt content amb la cremada per la cremada de la cremada, si també ells sacrificaven a llurs Déus. Però el dessús dit calpixqui no em va entendre. D’allò de cremar gent en diuen el sant ofici i el nom és molt ben trobat.

Com que els vam demanar l’aigua en aquell moment va ser inoportú car van malpensar que potser els volíem apagar el foc. I com que no teníem llengua, no podíem desfer el malentès i tot es va anar enverinant. Al grup que fèiem els Capitans, el Tlacateca-Alo i el Tlacochcalcatl-Nacxil, va venir un sacerdot dels d’ells, tot arborat com el mateix foc i ens va dir:

—A vosotros también os veré morir en la hoguera, follones. No sois gente de Sant Iago sino mierda.²

L’Opòton tampoc no ha pogut esborrar de la seva memòria aquelles paraules, car ja feia molt de temps que no teníem profecies i allò va ser-ne una. I prou encertada que va resultar, sigui dit amb el perdó dels qui vaguen per la Casa Sense Portes ni Finestres. Ara anava a explicar una cosa del Tlacateca-Gran i la Santa Inquisició, però si ho hagués posat en el paper se m’hauria espatllat tota la relació, i ho faré més endavant, quan sigui l’hora.

Ens van donar l’aigua malgustosament i la Clotilde, que ens coneixia bé, em deia aixéitate, anem-nos-en, tihui, tihuiyan, tihui, Opòton, digues a l’Alo que més val que ens n’anem. I atès que no els volíem cap mal no enteníem per què ens n’havíem d’anar de seguida ni per què s’eren posats tan malagradosos amb nosaltres.

Potser hauria estat bé de sotmetre’ls al vassallatge del Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, però no ho vam fer i jo vaig creure que probablement el nostre Tlacateca-Alo no estava autoritzat a fer-ho sense el Tlacateca-Gran al davant. I vam prosseguir la nostra marxa i els galecs naturals del poble de Malpica no ens van donar ni una gota d’octli car és gent malagradosa, la del susdit Malpica-Mierda, que aquest va ser el nom amb el qual va quedar consignat en els nostres papers.

Jo hauria volgut que, almenys, els haguéssim engegat un vint de canonades com a record, però ni això no van voler que fos fet. Vam continuar cap a sol Ixent i cap a la banda esquerra del món, tot a la vegada. Sempre navegàvem prop de la costa la qual, per cert, la tenen ben trencada que vergonya els hauria de fer. El Mar es feia estret, car baixava estrenyut cap a la costa de la Corunya Galega, i era l’indret on havíem fet nostres les galeres galegues i hi vam entrar atès que els Pedropérez ens deien que si no teníem cap dissort, i en vam tenir a munts, en sis o set dies més de navegació arribaríem a terra d’os bascos i no sabríem què fer-hi de tan aviat com hi seríem. Els vam dir que com més aviat hi fóssim, més temps tindríem per a cercar Quetzalcóatl i que tant de bo que quan ens apleguéssim amb els nostres ja l’haguéssim trobat. Mancaven deu mesos tenochques per a retrobar-nos tots els de l’Aztlan a la dita Oyarun, que és terra d’os bascos i ens delíem de ganes de saber com ens hauria anat a tots plegats.

Davant la Corunya Galega vam ancorar les quinze naus, ben aplegades, i com que ja s’havia fet de nit no vam baixar a la terra. Solament vam treure gussis amb un qüern de guerrers cadascun i es van passar tota la nit remant i donant voltes a l’estol, rellevant-se, car se sentia com alguna cosa estranya que jo no puc explicar ara com no ens la sabíem explicar aquella nit. I era cosa estranya de les que no es poden veure ni tocar, ans van per l’aire i són lleugeres. Els Capitans ho comentàvem, car va ser fet Tequiauhcauhcalli a la Mac-Ta, que era la canoa del xochiquetzalpapalotl. El Tlachiltonia-Tlapitzcazin ens va dir que caldria agençar un bon escamot amb guerrers de l’Aztlan i fer-los anar per terra per tal que fessin contacte amb l’exèrcit d’en Papalomichin i l’Oyametl. Dèiem que l’escamot podia tornar i avançar-nos per terra una miqueta, atès que nosaltres ja caminàvem com fent temps, i ens podria esperar al mateix lloc de la costa on arribessin i encendre tres fogueres i d’aquesta manera nosaltres els veuríem des de Mar, jatsia de dia o de nit, i sabríem que eren ells. Jo vaig dir que potser fóra bo de disfressar de galecs els nostres guerrers i llavors em van dir que no, que es veuria de seguida que eren tenochques de la Gran Tenochtitlan. I que fóra millor d’armar l’escamot amb guerrers galecs naturals, comandats per algun dels nostres. Vam escollir en Nechpichiolo, car era valent i es deixaria agençar com a galec i s’hi podria confondre, atès que un de sol entre molts no es veuria tant, i el vam cridar al Tequiauhcauhcalli i, ja que en va ser assabentat, va riure molt d’haver-se de galeguitzar i es va posar a parlar el nostre nàhuatl com a galec natural i ens feia morir de riure.

Llavors encara vam discutir una bona estona sobre si havien d’anar armats o no i jo vaig dir que, en tot cas, eren millors les armes galegues que no pas els nostres arcs i chimallis i em van dir llonze, és clar, com vols que vagin galecs armats amb les armes nostres, i ho posaven com a pregunta.

De manera, doncs, que a desgrat de mofar-se de l’Opòton venien a dir que es faria el que jo havia proposat, car jo me n’havia adonat abans que tots els altres. En Tlamani, que era el Capità de la Nerios, va dir que potser fóra bo de vestir-los de Companyia i d’aquesta manera podrien anar armats amb escopetes i ballestes de la terra. L’Aitztli, que era el Capità de la Pandeirada, creia que era molt millor de no fer-los anar armats, ans disfressar-los de gent galega del camp, car llur missió no era pas guerrera ans de pochteca. El que va dir el meu amic era cosa plena de seny i tots hi van anar d’acord. Aleshores en Tlancochqui i en Xohuilli van cridar les nostres dones galegues i les van posar a disfressar en Nechpichiolo, que prou que ens va fer riure a tots, llevat del mateix Nechpichiolo, al qual solament li agradaven les bromes que feia ell. Les dones li deien el Nepichón i li van tallar els cabells, cosa la qual va saber-li cop de greu però era necessari car li sotasortien de la gorra galega. I li van treure l’os de tigre del nas i encara va ser pitjor i ell deia que s’hi trobava estrany, com si li haguessin arrencat un braç i l’Opòton, més tard, va saber per experiència que el seu company Capità tenia tota la raó. L’Alo li va dir que s’ho havia de prendre com si fossin amputacions de guerra i es va quedar més tranquil.

Llavors vam cridar a la Mac-Ta els Pedropérez i els vam demanar un qüern de guerrers galecs a cadascun, de bons galecs naturals addictes, i ens els van escollir bons. Com que en Nechpichiolo ja els coneixia gairebé tots va quedar content de la tria. Ja faltava poc per a fer-se de dia car el Tequiauhcauhcalli s’havia fet amb llum d’oli, que és ble com de ciri i que en comptes de cremar-se entre la cera es crema entre l’oli, i ja veieu si és cosa taujana, i l’Alo va mirar-se bé l’escamot de galecs disfressats de galecs i en va ser content i el va aprovar i els va ordenar que pugessin en dos o tres gussis i se n’anessin cap a terra sense fer soroll i que tornessin com més aviat millor i que havien d’obeir en tot en Nechpichiolo i que ell era la Veu de l’escamot. Abans vam fer una mica de tianguis a bord de la capitana Mac-Ta car calia donar-los bona provisió de les rodonetes dites monedes car, altrament, ves què menjarien, i vam començar a baratar collarets i braçalets entre les Sususes i en vam haver uns quants grapats i els vam desitjar sort, que prou que la necessitaven, i se’n van anar silenciosament com els tigres de la terra.

Com que aquella nit aviat va fer-se de dia vam dormir molt poc i tantost clarejava vam llevar les àncores i als de la Corunya Galega no els vam dir bon dia ni ells a nosaltres i ja havien tornat els gussis amb els vogadors que havien dut a terra en Nechpichiolo i la seva gent i vam llevar àncores i als de la Corunya Galega no els vam dir ni bon dia, ni ells a nosaltres.

Quan passàvem Mar enllà, a la vegada cap al Nord i cap a Sol Ixent vam veure galecs naturals en terra els quals agitaven els braços, ens saludaven i ens cridaven Sant Iago, Sant Iago, com allí solen fer tantost veuen asteques.

Vam navegar prou bé a desgrat que hi feia fred i plovia, sempre cap amunt fins que vam arribar al Cabortegal, que és el sortint de la terra galega més cap amunt, com la Finisterra n’és part de Ponent i tot va quedar ben dibuixat en els nostres mapes, amb la gent galega natural i tot.

Però tot seguit d’haver pres el camí del Sol Ixent la Mar va posar-se malentenedora i ens desbaratava la marxa marina car empenyia unes galeres per ci i les altres per lla des-component-ho tot. La Mac-Ta, dita canoa capitana, va girar cap a la dreta i nosaltres la vam seguir car la canoa era la Veu i vam entrar a la Riaeudomiranda, la qual és braç de Mar ficat en terra, i nosaltres al seu darrera, tal com la llei asteca manava. I allí vam romandre esperant que el bon Tlaloc volgués desfer la seva tempestat.