Capítol divuitè

Érem ben comptats tots plegats, uns cent cinquanta vints, si ens hi comptàvem tots. D’asteques del Canyar i Palmerar de la Gran Tenochtitlan no en quedàvem més que un vint-i-mig de vints, cosa la qual no era gaire, i d’ací enfora tot eren galecs naturals i Pedropérez, que són com els cactzopintle de la marina. Ja havíem aviat totes les dones a desgrat que moltes no se n’haurien volgut anar car ens estimaven prou. Al capdavall els vam fer entendre que es tractava d’una ordre i que nosaltres, els asteques, no estàvem disposats a menar la nostra lluita de teochichimeques amb la impedimenta de les dones i tot plegat. I els vam demanar si podrien fermar-se les llengües i no dir a ningú ni on érem ni on anàvem i ho van jurar, que aquella és llur manera de donar fermança, però ja és ben sabut que no cal refiar-se massa dels juraments de les dones i vam pensar que si alguna d’elles se’ns tornava tzanate qui sap què fóra de nosaltres i se’n van anar entre molts plors i abraçades que talment semblava que mai no ens deixarien i com que els asteques ja ens havíem armat de guerra tant se’ns en donava que xerressin o no.

L’Alo ens va dir que si menàvem a bon terme la conquesta fins a terra d’os bascos de tornada aniríem al susdit León a rescatar en Papalomichin i l’Oyametl, cas que encara no els haguessin sacrificats, i que si calia els havíem d’assetjar la ciutat, per gran que fos, i els la desfaríem pedra a pedra si se’ns posaven tossuts del cap, com havíem desfet el temple de Luarca dessús dit.

També ens va dir que d’aleshores endavant cadascú era obligat a curar de si mateix i que en còpia d’ocasions aniríem pel nostre compte, ço és, ja ningú no hauria de vetllar pels altres ans per un mateix car la nostra condició de bandejats ens obligava a aquell capteniment i que, en certa manera, cadascun de nosaltres fóra la seva Veu puix no tothora trobaria a mà un Capitost que li pogués donar ordres.

Cadascun dels guerrers duia les armes i un farcellet amb la minestra i, vist que tots anàvem vestits a la manera galega natural, tots teníem butxaques les quals, estudiades amb més calma, són prou útils. Hom hi porta coses xiques com rodonetes de les dites monedes, car l’Alo havia fet repartiment de totes les que hi havia en aquella bóta que dúiem a bord de la Mac-Ta, la canoa capitana que ja mai més no vaig reveure, com més endavant serà dit i a la qual, per sort, ja li havíem llevat el xochiquetzalpapalotl. Quan temps més tard vaig explicar a en Cuauhchichic com havien acabat les seves canoes d’ençà que els Pedropérez els havien posades les quilles no se’n sabia avenir. Tots nosaltres teníem un saquet de pólvora i l’escopeta, que era arma nova car la d’abans era espingarda, que era la que hi havia abans. També dúiem ballestes i no s’hi dispara tan de pressa com amb els nostres arcs, però la sageta va més lluny i s’aprofita més, car resulta més occidora. Ja qui sap on paraven les sarbatanes i els macahuitl,¹ els quals ja no servien per a res, de fort inútils que s’havien tornat.

L’Alo ens va ordenar que dormíssim pel bosc tota la tarda car tantost fosquegés començaríem la marxa i es van fer toms de sentinelles i espies i jo continuava essent capità els quals van recórrer els camps que hi havia al voltant del campament i ens informaven de tot el que veien. El Tlacateca-Alo havia dit que no hauria estat just que els qui érem capitans en Mar ja no en fóssim en terra i per tal motiu jo vaig seguir essent-ho. I encara ho sóc ara, a desgrat que de ben poc m’aprofita, però en sóc puix que ningú no me n’ha desfet. Ja no queda ningú que em digui capità Opòton, però al Vell Aztlan pla bé que tots m’ho deien.

I van decidir que seguiríem el curs d’un riu dit Miera, el nom del qual no vol dir res llevat d’assemblar-se al que va dir de nosaltres el sacerdot-bruixot de Malpica. El susdit riu Miera mor a la badia gran on havíem entrat i en la petita hi teníem les canoes i després de pujar molt per les muntanyes, car mai no ens havíem fet un tip tan gran de pujar i baixar muntanyes, reposàvem de dia. Tota aquella terra és Castella Vella i hi parlen la Castella Vella, que és la Fala que avui ja es parla gairebé per tot l’Aztlan, i posat que molts d’ells ja entenien el nostre nàhuatl, i nosaltres també la Fala Galega i la Fala Bable i la Fala Castella, tots ens enteníem. Feia riure la nostra manera de parlar i la de tots plegats, car sempre començàvem a dir una cosa en la llengua dels altres, els estrangers del Vell Aztlan, i l’acabàvem com podíem amb la nostra llengua i ells feien el mateix però a l’inrevés i pla bé que ens enteníem. No ens compreníem, car una cosa és entendre’s i l’altra comprendre’s. Molts van dormir i molts altres no van poder fer-ho. Per a nosaltres els tenochques era massa feixuc de dormir vestits com els galecs i quan vols orinar hi ha una veritable feinada i ja no cal que digui el que ara segueix per ordre natural car ja m’heu comprès de sobres. I també dúiem el casc, que és de ferro i pesa molt més que no pas el plomall tenochca i a sota s’hi duu la gorra per tal que el casc hi segui damunt. El casc va bé contra les espases d’ells si el cop te’l venten al cap. Més cap avall ja no serveix i el que et defensa és la cuirassa, que fa molta nosa i és feixuga, però que esdevé útil quan els cops van més avall del cap. A veure si tot plegat s’entén, dic jo.

Jo li vaig dir a l’Alo que fóra bo que féssim pinole, que és farina de moresc torrat i sucre, car és bona menja quan es va de camí i no fa embalum i vam fer pinole i el vam repartir entre les butxaques de tots plegats, car tots en vam abastar qualque grapat. I quan els galecs naturals en van menjar per primera vegada s’ennuegaven i els dèiem que els bons tenochques asteques demostraven llur condició xiulant i menjant pinole a la vegada, i ho provaven de fer i s’ennuegaven, car allò del xiular i menjar pinole és cosa que es diu de per riure però ells s’ho creien car els galecs naturals són de bona fe i bona gent i lleial, com ja aneu veient amb el que l’Opòton explica. Puix que jo solament he tingut un amo en tota la meva vida i era un galec natural que abans havia estat el meu esclau. A la batalla marina de Gixón el vaig perdre de vista i jo vaig creure que s’hauria ofegat o mort i el vaig haver de retrobar un vint-i-mig d’anys més tard, justament en el que quedava de la Gran Tenochtitlan, car hi era vingut a establir-s’hi i va posar negoci de terrissaire i em va donar feina car jo ja havia reprès el meu vell ofici i ell deia que més valia foll conegut que savi per conèixer, això deia. I amb el susdit Estebandasilva vaig acabar d’aprendre la Fala Galega i va ser casual que topés altra vegada amb el susdit Esteban, el qual solament havia canviat amb la cosa del nom i s’era engreixat una miqueta. Aleshores es deia Don Esteban i era igual de trapella trapasser enredaire mentider trampós i m’enredava a l’hora de pagar-me les olles que ja havia fet l’Opòton, que sempre deia que eren menys de les de debò. També havia canviat en la cosa del tractament car al Vell Aztlan jo li deia de tu i ell a mi de voscapitán i aquí jo li deia Don Esteban i ell tu, Opòton, tragina totes aquestes olles cap al pati del darrera i si me’n trenques una me la pagues. Però més endavant, quan sigui l’hora, ja ho explicaré amb tots els detalls que fan al cas.

Del primer poble asturià quan hi vas per terra se’n diu Entrambasaguas, que vol dir entre els dos rius, i hi vam ser quan ja clarejava. I al mateix temps que nosaltres hi van arribar tres Companyies, però ells venien de la banda de baix i nosaltres de la de dalt.

Ja he dit que tot allò de Solares i Santander és gran abundor de boscos i els arbres són alts i espessos i la terra és tota verda i ben escadusser el nombre de roques que no estiguin cobertes de molsa. Tot hi és verd, diguem. I nosaltres ens vam quedar dins el bosc i vèiem a baix tot el moviment de les Companyies. Les quals van baixar dels carros tota la impedimenta i van començar a fer el seu campament i els va quedar bé, sigui dit en llaor de la veritat, car aquella terra de Santander és ben sembrada de moresc i s’hi dóna bo i en vam trobar de blanc tendre i de roig-negre madur i nosaltres, la gent tenochca de l’Aztlan, amb el moresc sol hauríem pogut viure tota la vida. Car tota aquella faramalla de menjar tanta carn i pernil, que també és com carn, era de mena galega natural i postissa en nosaltres els asteques de l’Aztlan.

Algunes de les Companyies es van allotjar a les cases d’Entrambasaguas i devien ser els capitans car els soldats es van quedar defora, al voltant de diversos focs que hi van encendre. Vam esperar que es fes de nit i s’adormissin però vam deixar sentinelles i ells també i els nostres veien com ells muntaven guàrdia. Llavors vam trobar que els estaria bé de cremar-los la casa dels capitans a la qual ens podríem apropar si cridàvem l’atenció dels sentinelles cap a un altre costat, que és maniobra de guerra astuta com cal, i el fet de cridar-los l’atenció podria ser com despertar-los tots plegats i si la casa es quedava sense capitans a dins ja no valia la pena de cremar-la.

Llavors vam pensar d’apropar-nos-hi a poc a poc, sense fer soroll, i més valdria que els nostres galecs romanguessin al bosc on eren puix són de mena sorollosos, i cremar-los la casa capitana i l’hórreo on havien guardat les armes, i és el que vam fer. Hi vam anar silenciosament i quan ja hi érem a tocar vam encendre una teia amb esca i pedra foguera car si ens haguéssim posat a fregar dues fustetes mai no hauríem acabat i per això els la vam copiar, puix no és tan entretinguda com la de fregar fustetes o tenir encès el foc de dia i de nit. I van sentir el frec de la pedra foguera i els sentinelles van cridar alto quién vive² i ens vam quedar quiets i no ens veien car ells cercaven per l’altra banda i a nosaltres ens tapava la susdita casa. Llavors vam pensar que si uns anaven a fer soroll més enllà els sentinelles hi anirien per tal de veure qui hi vivia i ho podríem aprofitar i ens va saber greu de no haver fet venir galecs sorollosos. Llavors dos dels nostres se’n van anar més enllà i es van enfilar a dalt d’un arbre i van trencar una branca i ells, el qüern de sentinelles, se n’hi van anar a preguntar quién anda por ahí³ i llavors vam llançar tot de teies per les finestres de la casa dels capitans i també dins l’hórreo de les armes, que es van cremar en un moment i van fer una pila d’espetecs que donava gust de sentir, car es veia que hi tenien guardada la terra que es crema, dita pólvora per nosaltres.

Van matar d’una escopetada un dels nostres que s’havien enfilat en aquell arbre, però l’altre va saltar i va poder fugir i va arribar coixejant al nostre amagatall, puix que s’havia desllorigat un turmell i fa còpia de mal i a mi mateix alguna vegada se m’han desconjuntat i parlo per experiència. Em sembla que els capitans no es van cremar car tots van sortir de seguida. I els soldats corrien com boigs d’un costat a l’altre del campament, com quan desbarates una corrua de formigues com a entremaliadura que ja no en queda cap que sàpiga on anava ni on té la feina. Els de la Companyia s’empenyien uns als altres i res no feien que fos servicial ans era tan gros el garbuix que els asteques vam poder fugir fàcilment, que ja gairebé els passàvem entremig de llurs cames, quedi posat figuradament, i vam esmunyir-nos i vam anar amb els companys en un clar del bosc des d’on vèiem com els anava a les Companyies, a les quals els va anar prou malament.

Van organitzar una bona batuda pel bosc però no sabien què es feien i, per tant, no ens van veure ni res. Cap a la matinada se’n van anar amb els carros i estic segur que es pensaven que el que els havia passat era cosa de diables i m’hauria agradat de saber què havien dit com a excusa als Grans Senyors de les Companyies, car bé els devien explicar la malvestat soferta i que no ens havien trobat.

I els veïns del susdit Entrambasaguas tampoc no entenien res del que havia passat i llavors ja vam poder dormir tranquils i a la tarda vam baixar al poble i la gent quan ens veia se n’anava ci per lla i no els vam poder pacificar ni encaminar-los cap a la fe de Quetzalcóatl. Car se n’havien anat i mal pots encaminar aquell que no hi sigui, diguem. Però els vam desfer un temple petit que hi tenien, car el gran ens hauria donat molta feina i vam amuntegar les pedres com a piràmide petita i hi vam posar una estàtua del Déu feta amb pa de moresc, tota guarnida amb el paper de ritual però sense rodonetes d’ulli car no en teníem. I va ser feina llarga i feixuga i ens va prendre tota la nit. I com que els espies que teníem més endavant van venir corrents a avisar-nos que s’apropaven més Companyies, tot ho vam deixar empantanegat i ens en vam anar bosc amunt per tal d’arreplegar les nostres coses i vam trobar un bon indret, prop del dessús dit riu Miera, ben amagat entre les roques i ens hi vam banyar i hi vam dormir mentre els sentinelles vigilaven per si ens trobaven els de les Companyies.

El vespre següent vam anar a fer una volta per tal de no passar per Entrambasaguas i vam arribar a Lacavada, que és un altre poble gran però no molt, diguem com Parangaricútiro de la terra dels purépechas el qual l’Opòton no el coneix però li ho van dir. I cap dels dos noms no volen dir res, ni el de la Castella ni el purépecha. Els de la tribu de Lacavada ja havien tornat del camp i els vam reunir a la plaça i ells n’eren espantats i un Pedropérez els va parlar en la Castella i els deia el que el Tlapitzcatzin i l’Alo deien en el nostre nàhuatl. I en honor de la veritat he de posar que em sembla que ningú no va entendre res, començant pel susdit Pedropérez. I l’Alo, que s’estava cargolant per causa de la febre, va dir que ho deixéssim córrer, atès que sense llengua no podíem dir res.

De totes maneres els fou dit que llurs ídols eren falsos i que l’únic Déu veritable era Quetzalcóatl i en Tohuahuitli va tirar a terra una de les imatges i, sobretot les dones, se li van abraonar i va anar d’un pèl que no l’esmicolen entre totes i hauria quedat més esbocinat que la imatge la qual, per la caiguda, solament es va escrostonar una miqueta. No semblava, doncs, que la gent d’aquella terra pogués entrar per les bones a la nostra fe i l’acció d’en Toyahuitl, que era noble i ben intencionada, ens va posar contra la gent de Lacavada o bé els de Lacavada contra nosaltres, que ho trobo més ajustat a la veritat i va ser llàstima, car semblava bon indret per a passar-hi una nit tranquil·la. Una vegada més, doncs, vam haver d’anar-nos-en muntanya amunt, entre els boscos que cada cop es feien més espessos i vam sortir a un altre poble petit, dit Arredondo, però ens vam quedar en un bon amagatall a dos trets de ballesta abans d’entrar-hi i hi vam dormir i allí ens hi va trobar un minyó tenochca dit Achin, que anava vestit de tenochca i era fugitiu d’ençà que havien empresonat l’Oyametl i en Papalomichin. S’havia amagat al mateix bosc que nosaltres i quan va sentir veus va dreçar les orelles i va escoltar el nostre nàhuatl i es va cobrir de joia i va venir saltant, car així sol fer-se quan. El vam portar en un cobert on hi teníem l’Alo, el qual estava ben pres per les febres, i l’Achin es va agenollar i va tocar la terra amb la mà dreta i va dur-se-la a la boca. No volia explicar-li res i deia que ja ho faria més endavant, quan el Tlacateca es trobaria millor, però l’Alo va apressar-lo a parlar. Llavors va contar al Tlacateca-Alo tot el que sabia de la desfeta de l’exèrcit del mig i com havien desbaratat i mort i empresonat els tenochques asteques de l’Aztlan. També va dir que tot el que ell pensava després de la desfeta era anar-se’n terra amunt, per mirar de trobar el Mar i la gent de l’Aztlan que hi era embarcada. I que caminava de nits i de dia s’amagava, com nosaltres mateixos i les guineus, que tots ens havíem tornat netsahualcoyotle. Solament l’havia mossegat un gos de la Fala Castella i per la resta estava bé.

El Tlacateca li va posar la mà dreta damunt el cap i li va dir:

—Brau minyó, ja no et separis mai més de nosaltres.

I llavors va ser el Tlacateca qui se’ns va separar, car va morir en aquell mateix moment car les febres l’havien matat. I vam tenir gran desolació, plena de sofriment, i vam fer el munt de llenya que pertocava, que en aquelles terres n’hi ha tanta com es vulgui, i vam cremar l’Alo, que havia estat un bon i valerós Tlacateca, matat per les febres i el marriment de veure que no podíem acomplir de seguida l’encàrrec que ens havia fet el Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, i jo l’estimava moltíssim i ell a mi. El foc el vam encendre a la nostra manera car fer-ho altrament en aquell cas hauria estat una profanació. I vam guardar les seves cendres en una bossa de roba i jo me la vaig quedar i no me’n vaig separar mai més, fins que vam ser arribats a l’Aztlan i allí, a Tochpan, les vam sembrar per les muntanyes i el riu Pantepec i era ben segur que l’Alo ho veia i n’estava content des de la Casa Sense Portes ni Finestres.

Sempre les vaig dur ben lligades a la meva cintura fins al dia d’escampar-les i abans m’haurien matat a mi que a les cendres. Jo crec que el fet de portar damunt les cendres de l’Alo va fer-me més valerós i va donar-me l’ànim que es necessitava per a arribar, després de tants malfats, altra vegada al nostre enyorat Aztlan, del qual tant de bo que mai no n’haguéssim sortit i així no els hauríem ensenyat el camí. I això és el que vaig dir-li al Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, com serà vist més endavant.

El Tlacateca-Alo va morir a prop d’un poble de la Fala Castella del Vell Aztlan dit Arredondo, que vol dir que tot hi és arrodonit, i l’Opòton pensava que si el nom l’havien posat per tal de referir-se a la nostra dissort era, certament, un nom ben escollit.

El Tlapitzcatzin va quedar-se de Tlacateca i des d’aquell moment va ser el Tlacateca-Tlapitzcatzin però aquella nit no vam fer res contra Arredondo ni contra ningú car estàvem molt desanimats. L’Achin ens volia acabar d’explicar la desfeta de l’Oyametl i en Papalomichin però el nostre Tlacateca-Tlapitzcatzin va dir-li que hi havia prohibició de parlar de desgràcies, que aquella havia estat la voluntat de l’Alo, i que si volíem servar-li bella memòria havíem de complir el nostre pacte de no parlar mai del passat i tots plegats ho vam jurar per les cendres de l’Alo i els Nou Acompanyants Nocturns.

Com que teníem de coll bona part de la nit vam fer una estàtua del Déu Huitzilopochtli, car estàvem en guerra, i la vam posar damunt unes roques i vam dansar sense fer gens de soroll, per tal que l’Alo en fos ben content. I ell mateix va prendre part en el nostre macehualiztli, car hi va venir penjat a la meva cintura. Si el meu record encara és sencer, em sembla que després vam dormir tot el dia i ens vam despertar a la tarda del sendemà i vam baixar fins a un poble gran dit Ramalesdelavictoria, al qual ens vam apropar tot el que vam poder, car anàvem vestits de galecs naturals però a l’Alo el vam abillar de Tlacateca, amb tots els seus plomalls i joies, quan el vam cremar i l’Achin ja s’havia vestit a la manera galega car d’aquesta manera s’havia disposat que es fes.

Ja sé que no és cosa galdosa blasmar la conducta dels Capitostos però ara, passades tantes Garbes, si en dic alguna cosa ja no faig mal a ningú. I el que vull dir és que l’Alo, malalt i tot, era més bo com a Tlacateca que el Tlapitzcatzin saludable. Era poruc i solament tenia el desig de tornar aviat a l’Aztlan i ens menava a terra d’os bascos car no li quedava altre remei que el de seguir la Veu, o el que la Veu ens havia manat però ell volia enllestir aviat i retornar a l’Aztlan, quedi dit en honor de la veritat de Déu.

I no hi va retornar pas. En una cosa que va passar i que més endavant penso explicar com cal se’ns va espantar i un ferro de ballesta el va travessar de part a part, un ferro que venia molt brau, quan érem entre Losarcos i Estella i a l’Aztlan no hi va tornar ni en cendres atès que no ens hi vam poder apropar, com serà dit al seu moment.

A Ramalesdelavictoria, que és encreuament de camins, potser hi tenien concentrades sis Companyies. Nosaltres, la gent asteca, des del nostre amagatall vam estar pensant tota la nit en com podríem desfer-les. Per més que hi maldéssim no trobàvem el que se’n diu el camí del mig. Car és poble gran i com que en el nom diu alguna cosa de victòria ens feia sentir temorecs puix així sol passar: quan et diuen et guanyaré et guanyaré ja tens mig joc perdut o potser més de mig i tot. Solament els podíem fer maleses, unes separades de les altres, i en això ens vam posar a pensar.

La primera nit vam sortir tigrescos uns sis qüerns i els vam encendre els carros i la pólvora, però abans els havíem arrossegat fins a sota els ponts per veure si amb les flames se n’anaven en orri. Però eren dos ponts de pedra ben fets, car la susdita tribu castellana sap construir-los bé i solament els vam cremar els carros atès que no resisteixen gaire estona de flamarades i es cremen que ja no en queda res i dius i on són els carros, eh?, quedi posat a manera de pregunta.

Quan els de la Companyia, que l’infern tingui a redossa, se’n van adonar, nosaltres ja ens havíem amagat altra vegada dins el bosc. I ells el van resseguir tot, de punta a punta, i van trobar dos qüerns de tenochques asteques i galecs naturals els quals s’havien posat a tallar arbres com si fossin llenyataires naturals car tenien destrals, dita destral per ells, que és cosa bona i mereixedora de copiar-se, però no van voler creure que fossin llenyaires i se’ls van endur i ja no els vam veure mai més.

I va ser una llàstima, car cada cop érem menys gent per anar a cercar Quetzalcóatl atesa la poca comprensió d’aquella gent popoloca, la qual s’havia proposat no deixar-nos-hi anar. Ens sabia greu que ens anessin acabant de mica en mica sense pena ni glòria o amb més pena que glòria i que del nostre sacrifici no n’eixís cap mena de profit ni per al Nostre Gran Senyor ni per al nostre Déu, vist que ambdós, en aquelles terres, ben poc hi manaven i que la clemència dels Déus m’acompanyi com fins ara i em perdoni haver-ho dit tan bruscament.