Capítol primer

Ara ja tinc vint vegades quatre anys i quasi només hi veig amb els dits, amb la polpa dels dits. Podria parlar de molts altres que ara ja tindrien la meva edat si no fos que vaguen per la Casa Sense Portes ni Finestres des de fa temps, que és manera de dir que ja són morts, i no sabem si Allà també fan els seus comptes d’anys o no els fan. El meu cosí de Xalco, que té una terra cosa de no res més enllà de Xalco, entre Xalco i Tlalmanalco, com aquell qui diu, a desgrat que ell mateix la treballi, m’ha dut tot aquest munt de fulls de paper d’àmatl i a ell els hi va donar una bona dona que es diu Nentàcatl i que es veu que no sabia què fer-ne, com així passa sovint, i per mirar d’aprofitar-los, car sempre [dol] llençar una cosa com aquesta, em poso a escruire tot allò que ens va passar i que encara em queda a la memòria. Puc ben dir que ho he perdut tot menys el record i és sots aquest color que em poso a escriure. Jo sóc l’únic vivent de tots els qui hi vam anar i no quedarà posat en el paper per presumir ans perquè és la bona veritat de Déu.

El meu cosí de Xalco i altres, no vull dir cosins sinó amics, m’han dit moltes vegades que fóra bo que jo escrivís allò que ens va passar, atès que en sé. No diré pas que ells ho vulguin llegir car s’ho saben de cor i no entenen gran cosa en qüestions de llegir i escriure perquè ells mai no han anat amb els frares com jo i tot el que diré s’ho saben de memòria, de tants cops d’haver-m’ho sentit explicar i ara penso que potser m’han dit d’escriure-ho per veure si s’estalvien que els torni a sacsejar explicant-los-ho. O sigui que mentre em tinguin entretingut escrivint, que és prou difícil, no els marejaré amb la meva conversa de vell. Que vell sóc, atès que ja tinc vint vegades quatre anys, compte del meu pare dit Opòton el Vell per bé que Opòton el Vell ara sigui jo i no en serà el meu fill, temps a venir, car de fills no en tinc. Vaig tenir-ne un aquí però se’m va malaguanyar d’esmerlidet que era i mai no he pogut saber si al Vell Aztlan vaig arribar a tenir-ne un altre, que tota la gresca de fer-lo prou la vam fer, però mai més no he vist aquella noia, que ja l’explicaré més endavant.

Jo me’n vaig anar i, que jo sàpiga, ella mai no ha posat els peus en aquestes terres, com serà dit al seu temps. També es dirà que el nom d’Opòton ens ha pervingut de tenir el meu pare lligada a l’hort una mofeta, que solament ens coneixia i estimava a nosaltres, els de casa, i quan passava un [desconegut] el ruixava amb el seu pixum i van començar Opòton per ací, Opòton per allà, i ens va quedar el nom d’Opòton, que nosaltres hem fet tan digne que el tzin darrera¹ no hauria quedat pas malament, com es veurà més endavant. D’aquesta manera ens arribaven els noms al Nou Aztlan² i altrament quan jo em mori, que ja deu faltar ben poc car ja tinc vint vegades quatre anys, ningú no n’haurà memòria. Sóc l’únic que sobreviu i si els altres, quan encara vivien, ho van explicar —cosa respecte a la qual, tanmateix, estic ple de dubtes—, el record s’ha ben desfet. Sempre que en parlo amb algú endevino que malicien que són invencions meves tretes del meu cap. Per això procuro cada cop parlar-ne amb menys persones car em desagrada que es mofin de mi, i prou que ho fan sense que els en doni peu, car ara als vells els respecten ben poc i ves a qui li faria goig de sentir-se la cara de cendra. Sé de molta gent fantasiosa que inventa coses i a còpia d’explicar-les acaba creient-les, com si diguéssim que ni ells mateixos, cas que algú els posés de cul a la paret, no podrien dir si han passat de debò o han passat de mentida. Altres pensen que ho hauré somiat i en aquests solament els pregunto quan han vist que un somni duri tantes llunes seguides i a veure què responen. Per altra banda jo sóc de les persones que somien poc i no em fa res de dir-ho car adormit no mano pas jo, que em sembla que ja m’enteneu. Els meus somnis són escadussers i curts i somio coses senzilles: que bec aigua en un riu, que tallo una fusta i se’m clava una estella i talment sembla que et faci mal, o que menjo una fruita. I no pas tot d’un cop sinó [una cosa] una nit i una altra una altra i prou. A tu mateix, Costic, que ets tossut de mena i dali que és un somni, et diré que per a poder somiar totes les peripècies del Vell Aztlan hauria hagut d’esmerçar més Garbes de les que porto viscudes, compte fet que les hauria hagut de somiar de mica en mica. Penso que una vegada dit això, àdhuc els més desconfiats m’hauran de creure. El que jo vull explicar és veritat, va passar de debò, i és ben cert que vaig ser dels qui van anar al Vell Aztlan. A desgrat que faci riure dir-ne el «Vell Aztlan» ara que ja sabem com se’n diu. Però qui ignora que com. Però com que en vam tornar tan pocs i tan malferits aviat va perdre’s la nostra mena. Endemés; durant molts anys hauria estat [castigat] aquell qui hagués gosat de fer-hi esment car ja és sabut que quan tens un conill sota el peu ben poca cosa pot fer-hi el conill, quedi dit com a manera figurada de parlar.

Jo mateix m’he hagut de preparar la tinta i veig que amb les plomes de les nostres gallines també es pot escriure bé atès que amb els frares vaig aprendre la manera de trempar-les que sempre em deien: Tú, Joaquín, córtate esas plumas,³ que és divertida manera de parlar entre ells, i si se m’acaben les plomes a fora tinc més gallines car van començar amb aquesta broma de «Joaquín» i amb el Joaquim vaig quedar-me i de paper me’n sobra perquè aquesta dona Nentacatl me n’ha dut un munt amb el qual es podria escriure tot el que els frares han escrit de nosaltres, els mexiques. Tan bon punt ho enllesteixi ho llegiré al meu cosí i als altres cosins vull dir amics per tal de saber què els sembla i si s’entén, vist que això d’escriure és tan treballós car la ploma grata el paper d’àmatl —ells en fan servir un d’altra mena— i la tinta s’hi escampa tota. Potser en Maxtli, que és tan destre dibuixant i preparant colors, me n’hauria feta una altra que anés millor, però d’ençà que va [anar-se’n] cap a Coatinchan ja no l’he vist mai més i no sé pas què se n’haurà fet d’en Maxtli, que és molt destre dibuixant i preparant colors; darrerament havia canviat molt de manera de ser i ja no era el Maxtli d’abans i encara no entenc el seu arrauxament d’anar-se’n de cop i volta a Coatinchan, que és certament un poblet de mala mort, sense ni tan sols acomiadar-se de nosaltres i abans cop de germà per ací, germà per allà, i després se’n va sense dir ni a reveure. Em sembla que hauria de començar explicant el dia de la sortida i després anar dient les coses que van passar tal com s’esdevenien, unes darrera les altres, i qui sap si tot plegat m’aniria quedant més entenedor. Em fa l’efecte que les coses passades són com coses, però dit així no queda prou clar. Són com coses. Són com coses que hagués deixat al llarg d’un camí, una ací i allà l’altra, i que quan arriba l’hora de refer [el camí] les vaig trobant a la memòria a mesura que hi passo i ara m’ha quedat bé. Les veig i les reconec, diguem. Ara cal veure què dirà el meu cosí de Xalco, que es diu Tiacauhyotl⁴ per bé que n’és gairebé no gens i quan arribi en aquest punt valdrà més que el salti perquè jo conec la meva gent.

Si tanmateix començo per explicar tot allò de la sortida de la host el d’abans quedarà obscur quedarà. No s’entendrà gens tot el d’abans. Aleshores hauré d’anar més endarrera, potser fins quan va néixer el meu fill que es va malaguanyar massa aviat, no el de la noia del Vell Aztlan, sinó de la meva dona, que ja serà explicada al seu temps. També fóra un començament com cal el de les coses d’en Cuauhchichic, atès que és el que més costa de creure i, diguem, cregut això la resta vindrà rodolant com una pedra o sigui que ja haurem passat el pitjor. Em sembla que un bon principi fóra el ce-tochtli, ce-calli, que és un bon principi.

Ara tinc vint vegades quatre anys però el ce-tochtli, ce-calli, solament en tenia cinc quatres, manera de dir vint, i després ja vaig anar tenint-ne més. Comptes del meu pare, dit Opòton el Vell, terrissaire com jo, un i altre —i tota la nissaga— establerts al Canyar i Palmerar de Tenochtitlan. Un dia estàvem asseguts l’Aitztli⁵ i jo amb els peus dins l’aigua, part del darrera de casa meva, la part que donava a l’aigua car l’altra, la del davant, sortia al carrer de terra. El Sol s’anava ponent cap a la banda de Tlacopan i l’Aitztli i jo contemplàvem el tragí del nostre Canyar i Palmerar en aquell moment de la tarda, quan totes les canoes se n’anaven cap a llurs pobles i no sé pas si això de les [canoes] queda ben dit. Ell era argenter d’ofici i en dues ocasions l’havia deixat per anar a guerrejar contra els de Tlaxcallan i era casat. Com que feia d’argenter de la Casa Gran havia trobat com entrar i sortir de l’exèrcit al seu grat car si algun gran senyor et posa sota la seva aixella tot pot aconseguir-se, sobretot abans. Ell solia parlar de les seves accions guerreres com si hagués estat un Àguila⁶ però el cert és que mai no va afegir cap ploma al seu plomall i no voldria mentir però em sembla que ni plomall duia. Parlo d’abans, perquè després sí. No sé pas si això de les canoes queda ben dit. A molta gent els posen el nom massa aviat i quan després es fan grans la seva manera de ser no lliga amb el nom que els han posat i el nom ja els queda i, alguna vegada, fan morir de riure. Són millors els noms que a hom li donen de gran, com Opòton el meu pare, perquè de seguida et fan pensar amb la persona. Opòton fa pensar amb la mofeta i aleshores tot queda molt clar car vol dir que la persona s’assembla al seu nom. Però a mi la cosa de guerrejar no m’atreia. Em direu que l’ofici de terrissaire no dóna dret a presumir, però jo preferia la meva vida calmosa, amb un bon ofici que t’ha pervingut del pare, de l’avi, i del pare de l’avi, ja tots ells traspassats, perquè que un sigui guerrer vol dir que ja ve assenyalat en els estels. Jo mateix ho tenia ben marcat però no ho sabia i me’n vaig assabentar quan l’hora ja era arribada i tens tot allò que un home de bé pot desitjar: la canoa, l’obrador i la dona. I on tota la família t’ajuda, que per això la tenim. Una casa i l’hort, que no solament no et mata de feina sinó que et serveix de passatemps i en treus profit, poc, és clar, però va bé per anar [fent]. La Xilotl era la muller de l’Aitztli i em sembla que venia de la banda d’Acatlan.

Els dies de mercat solia vendre tota la terrissa que havia enllestit durant la setmana i no m’anava gens malament. Per això em sóc posat a relatar totes les peripècies de la nostra anada al Vell Aztlan, puix. No m’anava gens malament però si us penseu que us vull fer entendre que tenia guardats tants grans de cacau com un pochteca⁷ vol dir que m’explico amb pobres paraules, com un indiot ple de mocs, que ben poques coses diuen, els desgraciats. De pots de terra cuita se’n venien bastants i pastar el fang i donar-li la forma sembla cosa fàcil quan ho veus fer però poseu-vos-hi i el més treballós és coure la terrissa i els meus atuells no estaven gens malament. I no és pas que la nostra argila sigui massa bona; la negra d’Oaxaca, per no anar més lluny, és molt millor i no s’esquerda tant dins el forn i saber com ha d’estar de calent només s’aprèn a còpia de passar anys i més anys al costat del pare que sigui terrissaire. Com saber que la llenya seca tot ho. I que tampoc no pot ser massa verda. Ells, al Vell Aztlan, tenen el torn, que ja l’explicaré més endavant el qual, si bé treu mèrit a la feina, la fa més ben deixada, de manera que mai no saps què és millor. Ara ja els fan molt diferents i no són tan bonics vistosos de. Els couen d’una altra manera, que tota la faiçó és canviada. Van més de pressa a fer-los i a coure’ls, però el meu pare hauria dit que hi ha moments en què un no es palpa a si mateix i hauria tingut tota la raó. Ara gairebé ja no surten pots de tres potes i amb els altres fan trampa quan és hora de pintar-los. El meu amic fumava yetl amb la fulla cargolada dins la canya i nosaltres els vam ensenyar a fer-ho car, si no, d’on els hauria vingut, si mai no havien vist yetl, poso com a pregunta. Però jo mai no fumo puix diuen que amb el temps és poc sanitós i en conec molts que solament fumen per fer-s’hi veure. Els sembla que així igualen els senyors. I despenen el cacau en una cosa que crema sense profit, perquè la llenya del forn és diferent. Va dir-me que si es feia una altra guerra contra els de Tlaxcallan —i ja se n’apropava l’època, el temps en què a ells els mancava la sal— se n’hi aniria i que si tenia la sort d’heure jatsia un sol presoner tornaria per sempre ple de dignitats i aleshores deixaria l’ofici d’argenter, migrat segons ell, però jo en conec d’altres als quals els va prou bé. I no és qüestió d’arrencar el que un mateix ha sembrat, que diem.

Jo li vaig dir que si és ben cert que comporta plaers i glòria nogensmenys és ple d’atzars perillosos i que tal com ell podia fer un presoner, ell mateix podia esdevenir pres. I que si moria al cim del Temple Gran de Tlaxcallan se n’aniria de dret cap a la Casa Sense Portes ni Finestres on, ben mirat, tampoc no faria d’argenter ni de guerrer. Abans érem molt creients però amb les coses que ens han passat i les que hem vist ja no ho som tant, i que Xipe Tòtec, el Nostre Senyor Esquarterat, em perdoni. L’Aitztli fumava yetl amb la seva canya però jo mai no fumo; fa plorar els ulls i no és bo per a la salut. Llavors van sonar els corns del Temple Gran i jo i el meu amic vam posar una mà a terra i vam besar-la mentre el Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla,⁸ devia punxar-se les orelles amb ossos de tigre i devia esquitxar la seva valuosa sang als Quatre Vents i tot aquest tros m’ha sortit d’allò més ben posat. L’Aitztli va dir-me que un d’aquells dies tocarien els teponaztle⁹ i cridarien a guerra i jo li vaig dir que li fes bon profit si se n’hi anava, que jo pensava continuar amb la meva terrissa, i em va somriure amb menyspreu, amb aquell gest que sempre feia com de preguntar on tens la cara i se’n va anar cap a un carrer darrera el mercat de Tlatelolco¹⁰ on hi havia les noies de llavis verds i dents roges. Ara ja no són en aquell carrer ni tenen verds els llavis ni roges les dents, ans són escampades per tota la ciutat i tampoc no són bones per a la salut i jo em penso que la Xilotl devia estar malalta d’allò que d’allò de d’allò de cada lluna, diguem.

Aleshores vaig entrar a casa meva però abans vaig mirar si la meva canoa estava ben amarrada, que ho era, car jo la lligava sempre amb un nus de la meva invenció o sigui que solament jo el sabia fer: la corda donava dues voltes com a rodona i entrava dins la segona rodona i, en estrènyer-la, quedava estreta. La meva dona es planyia molt des de la seva estora i tots aquells dies solia gemegar car la seva grossària era de les de fer gemegar i hauria gemegat qualsevol que l’hagués passada. Ja sabeu com són les dones del nostre Aztlan: per malament que els vingui la grossària mai no es queixen. Ella, la de casa, ho passava malament car era la seva primera grossària, que és la més difícil de passar, com la darrera de totes, diuen, que també és la de pitjor passar. Va aixecar-se de l’estora i va donar-me el sopar embolicat amb fulles de bananer fresques, que cada dia les portaven al nostre Canyar i Palmerar des de Cuauhnahuac i no recordo pas que aquella nit plogués, car el dia que jo volia dir va ploure molt i em sembla que aquell vespre no va ploure pas.

Per això és com si el nen no l’haguéssim tingut, puix va morir al cap de molt poc temps. Després de donar-me el sopar la meva dona se’n va tornar al jaç però la nit de pluja que deia vaig haver d’anar a cercar la llevadora i va ser quan va néixer el meu hereu, que ben poca cosa va heretar puix la poca pressa que tenia era la de malaguanyar-se. Me’n recordo prou bé perquè jo mateix vaig anar a colgar el cordó —no tenia cap amic guerrer al qual confiar-li la tasca i fóra malvist si jo sortia amb la cosa de dir que l’Aitztli era guerrer— i, atès que plovia tant, no vaig voler allunyar-me massa de casa meva, xop com havia quedat. Tots s’havien enderiat que havia d’enterrar el tros de melic del meu coconetl al camp, per tal que fos guerrer quan es fes gran. Jo estava ben tranquil: havia nascut sota Tochcatl, que és gran protector, i fos fos el que fos quan fos quan es fes gran, en tot havia de tenir sort. Vull dir que quan ja està dit en un estel. Però ja dic que quan fos gran i de gran mai no en va ser, car va morir quan encara era molt menut.

A mi tant se me’n donava que fos guerrer o no ho fos. Potser m’hauria estimat més de veure’l terrissaire com sóc jo, son pare, però l’Aitztli va insistir tant que jo no sabia com contradir-lo i llavors el vaig enterrar al camp, no contrastant que plovia moltíssim. Havíem deixat sola la dona amb les parentes perquè ja és sabut que quan ve el moment de deslliurar no hi ha d’haver homes dins la casa i això era abans. Nogensmenys ara es fiquen pertot arreu, que diríeu que solament els manca de portar faldilles. Des de fora jo sentia tot el [tragí] part de fora i ja li havien donat una bona infusió de cihuapahtli, la rel que ajuda a parir, però havia estat debades. Hi ha coses que no s’entenen per més que un hi maldi. Fins aleshores no havien caigut que la meva dona era ce-miquiliztli i, doncs, la rel no li era bona. La llevadora preparava un altre eixarm amb un atuell nou —certament, a casa no en patíem pas mancança— però [sense gens] d’arrels: la beguda que es fa amb un tros de cua de tlaquitzin bullida. Ara que ja us heu afeccionat tant a les potingues dels nostres dies, remeis estrangers que com voleu que vagin bé a la gent d’aquí, quedi posat com a pregunta, us costarà de creure en [l’eficàcia] de les medecines antigues de la terra i de com la cua de tlaquitzin s’adiu amb les persones ce-miquiliztli bullides. La veritat sigui dita, ara ni tan sols no pareu esment en els signes dels vostres naixements i ja sabeu que no parlo per parlar.

Tots estaven molt contents amb el naixement del meu fill i trobaven que se m’assemblava i que hauria de ser un fort i brau guerrer, saludable però no sé. Dic jo que com podien endevinar-ho, posat com a pregunta, si no era un compliment perquè el que veien en el meu fill no podia ser altra cosa que un pilotet de carn vermella que vessava per tots els foradets que tenia. En un forat entrava suc i vessava per tots els altres. L’endemà, quan estava fent uns atuells, vaig sentir rodament de cap com el que se sent quan els déus ens envien el terratrèmol. Va semblar-me que [l’obrador, la casa?] em queia damunt però solament era terratrèmol dins meu, que em sembla que ja s’entendrà.

Vaig sortir a esbargir-me una miqueta i ja no plovia perquè mai no plou el matí quan estem en tongada d’aigües, que és quan plou tota la tarda. La germana de la Xilotl vivia cap a la banda de Tlacopan i el seu marit, dit Ocua, és dels que no van venir al Vell Aztlan. Vaig fer un tomb per Tlatelolco i quan passava davant de cal meu amic Cuauhchichic vaig pensar que estaria bé d’entrar a saludar-lo, endemés que és polidesa, i hi vaig entrar. Aquest Ocua mai no he tingut amics tan llestos com el Cuauhchichic d’aleshores, que era fuster i vivia cap a Tlatelolco, on ara hi ha una caserna plena de soldats, justament el mateix indret on ara hi ha una caserna, que també pot dir-se d’aquesta manera.

Va dir-me [en Cuauhchichic] que encara treballava en el seu invent i que ja en tenia molt avançada la construcció. Es passava la vida inventant coses i les feia de fusta, car era fuster d’ofici. Tots tapàvem l’entrada de les nostres cases amb xarpellera però ell hi tenia una veritable porta de fusta, de fusta emmetxada, que es tancava sola i ensenyava la destresa del fuster. No crec que en tot el nostre Canyar i Palmerar hi hagués altra cosa tan folla ni que fes morir de riure tant. Sembla que darrera la porta hi havia lligades tot de pedres, les quals baixaven cap avall i feien tancar la susdita porta, però no ho puc explicar millor de com ho faig car el meu ofici era terrissaire i no pas fuster i, com dèiem, cadascú les seves coses que. Al Vell Aztlan vaig veure portes com la d’en Cuauhchichic, però no pas que es tanquessin soles i no crec que en tot el nostre Canyar i Palmerar hi hagués altra cosa tan folla.

La feia en una recolzada del llac, prop de Tezcoco, i cada dia se n’anava a treballar-hi una estona i que tothom i com que i com que tothom qui en sentia parlar se’n mofava, la feia allò que se’n diu d’amagat. Ja sabeu com som per aquestes terres, que la meitat dels que hi vivim passem la vida mofant-nos de l’altra meitat i l’altra meitat mofadora ho passa molt millor que la meitat mofada, diguem. Que sempre sembla que estigui dient «san noyacauh!»¹¹ d’ell i la seva canoa. Aquells dies en Cuauhchichic estava construint una canoa molt estranya i va invitar-me a anar a veure-la, condició de donar-li paraula de no burlar-me’n i la hi vaig donar i mai no n’he fet mofa, ni n’hauria tingut motius, a desgrat que cop que te’n feia venir ganes de burlar-te’n, d’estranya com era.

Vam embarcar-nos en la meva canoa, que era com totes les altres, això sí, feta d’una sola peça d’un bon tronc d’arbre, obra d’un minyó de la banda de Xochimilco que em sembla recordar que es deia. Remàvem prop de la riba i aviat vam arribar-hi i ara és quan necessito saber explicar les coses molt ben explicades i no sé pas si me’n sortiré, i prou content que estic del que ja porto escrit fins ara, que no pensava pas que la feina fos tan planera. Car ara ho he rellegit tot i s’entén molt bé però em sembla. Llavors, la primera vegada que la vaig veure, encara no coneixia la canoa d’en Cuauhchichic; ara me la sé de memòria de tants cops com hi he pujat. Algunes vegades he passat dies i més dies sense pujar-hi perquè ja hi era a dalt i això queda dit per fer riure els meus amics. O sigui que no n’he baixat durant llunes i més llunes, que talment semblava que hi visqués car, ben mirat, hi vivia. Era una canoa molt gran, deu o vint o quaranta vegades més gran que les nostres, i posat a explicar les coses com cal he de dir que més aviat no semblava una canoa. Si algú hagués dit «això sembla una casa» l’altre hauria fet: «Potser sí, que és una casa». Tant podia ser una casa com qualsevol altra cosa estranya, menys una canoa. Però em consta que ho era i per altra banda en Cuauhchichic m’ho va dir i assegurar des del primer moment. Va dir-me:

—Opòton, anem a veure la meva canoa.

I després, quan ja érem prop de Tezcoco, va repetir-me de bell nou:

—Això, germà Opòton, és la meva canoa. Encara no la tinc del tot acabada però ja manca menys que el dia que vaig començar a fer-la.

Em van agradar molt les seves paraules assenyades i vaig ser dels primers que van veure-la, com més amunt queda dit, si no el primer de tots. Era una gran obra de fusta ben treballada, que en la faisó de treballar-la es veu la destresa del fuster o l’argenter o el terrissaire. A la banda de baix o sigui sota hi havia com uns bancs de fusta per als remers i els rems sortien defora per uns forats, car la part baixa era nogensmenys com la de dalt tapada. Tot tapat, llevat dels forats de baix i unes escletxes de dalt que ara mateix diré per què havien de servir. Part de dalt feia com tota una coberta de fusta llisa, ben polida, que en això es veu la manya del fuster, l’argenter o el terrissaire, i hi havia una escala que també era a baix, ja fos pujant-hi o baixant-hi, car altrament ja no en diríem escala. Damunt la coberta i més aviat cap a la part de davant fos com diguem davant, si no davant de tot, hi havia una mena de casa per al senyor que adquirís la canoa, puix aquesta era la idea d’en Cuauhchichic: vendre la canoa a algun senyor ric i fer-se ric ell mateix i des de la seva casa no podria veure els remers que foren part de sota, la part com si diguéssim tapada. Hi havia espai per a dos vints de remers, un vint a cada banda amb els seus forats de remar, i en Cuauhchichic deia que la seva canoa podria córrer molt car dos vints de vogadors corren dues vint vegades més de pressa que un sol remer, deia. No ho vaig entendre bé a desgrat que m’hi [esforçava] i si ara ja ho puc explicar millor és gràcies que després ja ho vaig entendre prou i ja vaig fent el tomb a l’explicació que em feia tanta por i veig que no n’hi havia per a tant. D’entrada vaig pensar si no fóra una trapelleria del meu amic Cuauhchichic, allò de quan sembla que els cabells et cauen damunt la cara, però més tard ja vam veure que tenia tota la raó i que la canoa era talment com ell l’havia pensada i caminava com deia, que fendia l’aigua com i un no s’ho acabava de creure per més que ho mirés.

Ni els que tenien les canoes més lleugeres i més robust el braç no l’haurien poguda atrapar pas. Jo solament li vaig dir que tot aquell fustam faria molt feixuga la canoa i ell em va respondre que el pes es repartiria entre tots els remers i que a cadascun li’n pertocaria una escadussera miqueta.

Em vaig fer un bon tip de riure amb aquell estirabot i en Cuauhchichic es va enutjar i va retreure’m que jo li havia donat paraula de no mofar-me de la canoa, cosa a la qual vaig contestar que no em mofava pas de la canoa sinó d’ell i que d’això no n’havíem parlat i vaig pensar «ben dit, Opòton!» i va reptar-me molt i amb tota la meva canoa ben plena d’escorpins vam fer el viatge de tornada.

Això que al final de les meves converses hi hagi ennuig per part dels altres m’ha passat sempre i encara va afegir que jo no faria mai res de bo perquè sóc toix i obstinat a no voler entendre les coses i és ben cert i cop de greu que em sap. És cosa veritable que mai no he servit per a discutir i sempre he de callar car se m’acaben les paraules. Les coses millors les penso quan ja se n’han anat, o sigui quan ja no serveixen. Com que no em surt el que jo voldria dir m’enutjo i l’enuig s’encomana a cor què vols.

En canvi l’Aitztli sempre porta la contrària i quan tots diem blanc car és blanc, ell diu negre, tant si es pensa que certament és negre com si solament ho fa per dir-ho i quan el negre ja ens ha convençut i tots diem negre negre negre, llavors ell diu verd i cop de convèncer-nos altra vegada fins que ja diem verd. Tot això queda dit sense ganes d’ofendre el record del meu amic Aitztli i solament perquè és la bona veritat. Allò de les gallines ho prova: mai no havíem estat tants a dur-li la contrària, car és cosa que quan un la porta també la duen els altres, i ben bé que ens va fer callar a tots. També m’ho deia la meva dona, però ella amb mitges paraules perquè, és clar, obertament, mai no hauria gosat. Cuitx nonen nipactsactsintli.¹² A ella, no cal dir, amb un sol crit i no pas massa fort la podia fer callar. Nosaltres gairebé mai no cridem, llevat dels aücs de la guerra que són ben bé altra cosa i si aquí queda posat no és per mala fe sinó per fer contrast amb el Vell Aztlan, puix allí alcen molt la veu, com de seguida serà relatat per Opòton, dit el terrissaire.