Capítol setè (bis)

De les Set Coves van sortir les Set Tribus nahuatlaques les quals, pel seu ordre natural, van ser: els xochimilques, els tecpaneques, els chalcoteques, els colhues, els tlahuiques, els tlaxcalteques i nosaltres, els asteques dits asteques. Les Set Tribus vam emprendre la via cap a la banda esquerra del món i diré el Sud, i el camí va durar Garbes van i Garbes vénen. Havíem de trobar la terra que Huitzilopochtli ens havia assenyalat i els nostres Senyors i Sacerdots solament sabien que era sempre cap avall, tot de dret cap a la banda esquerra del món i diré Sud i ja és sabut que pel camí ens vam barallar molts cops i que, al capdavall, cadascuna de les Tribus va tirar pel seu cantó. Però la millor sang nahuatlaca la dúiem nosaltres, els asteques, i manta vegada vam provar-ho a bastament.

Feia dos segles¹ que ens havíem establert al Canyar i Palmerar de la Vall que ara en diuen l’Anahuac, ben bé perquè hi ha el vici maleït de parlar perquè sí. I el Canyar i Palmerar, doncs, va ser el nostre Nou Aztlan, posat que el primer havia estat el de les Set Coves. Amb el beneplàcit d’Huitzilopochtli la terra va ser senyorejada pel seu germà Quetzalcóatl, el Sol, que venia de la part de Llevant de la terra. Nogensmenys, Tiachcahuan, no em surtis amb que la historia no val la pena, ve baldera, car tu mateix no en saps ni una paraula o que no s’entén. Aquí hom li va fer tota mena de jugades, que talment semblava que ell tingués la culpa de les nostres mesquineses, i els únics que vam restar del tot fidels a la Seva fe vam ser nosaltres, els asteques dits tenochques. El que saps prou bé és que, al capdavall, va arribar el dia que el bon Déu ja en va tenir prou i se’n va anar enllà del cel i va dir que tornaria i encara mai no ha tornat i cada cop sembla menys segur que vingui. Car no és cosa d’homes jutjar els designis dels Déus.

Havia dit que tornaria per a senyorejar la nostra terra i ja no se’n mouria mai més i aleshores va pujar al Cim Nevat, dit des d’aquells temps Puig de l’Estel, i es va convertir en estrella i se’n va anar i ja sabem del cert que mai més no ha tornat, ans han arribat altres Déus, que són Ell mateix però amb el nom canviat, com serà dit més endavant, amb els noms i els costums tan diversos que ja no sembla pas Ell mateix i nosaltres dèiem que el Vell Aztlan era el més vell dels Aztlans, o sigui d’on Ell havia vingut. I aquest Indret Primer era el que cercàvem i no em diguis que no ho he explicat bé. El que passava era que Sol Ixent sempre és més cap enllà i el veritable Llevant és una d’aquelles coses que no es poden assolir. Arribats al Vell Aztlan hauríem hagut de fer com els chichimeques a Tenayocan: recomptar-nos i comptar-los i d’aquesta manera del Vell Aztlan n’hauríem dit Nepohualco, cosa la qual hauria estat molt millor. El cert és que no ho vam fer i per a la història ha quedat el nom de Vell Aztlan en comptes del de Nepohualco, cosa la qual hauria estat molt millor; ara ja no ho podem canviar.²

Una vegada explicat tot això ja em sento més tranquil i puc continuar amb tot allò del nostre viatge, en mala hora dit Conquesta, car jo em pensava que amb els meus treballs en aquella terra de la Galecia, que van ser molts i aclaparadors, m’acabarien dient Opòtontzin, però no vaig reeixir-hi pas a desgrat dels meus esforços o, diguem, no vaig tenir prou sort.

Les entrades i sortides de la Mar fan com cales molt grans i altres no en són tant i l’aigua hi és ben plana i llisa i la terra és ben poblada i de bona obra són les cases, car construeixen prou bé per ser gent galega natural. Res no té la mida de les nostres coses, la veritat sempre en primer lloc, ans tot sol tenir esquifida mesura car regategen l’espai i cops de pams i vares ci per lla. Tampoc no es pot demanar massa de gent popoloca, que viuen com nosaltres vivíem ara fa vint Garbes.

Doncs un dels guerrers s’havia endut una de les Sususes a la seva canoa, dita la capitana Mac-Ta, que és nom que ens ve de la terra dels maies, i la hi tenia amagada en la part del darrera, entre uns feixos de sagetes, car tenia apetència de dona com tots nosaltres però ell havia decidit de fer-se-la passar i la volia per a ell tot sol. No cregueu pas que la Sususa plorava ni res; estava ben contenta de venir amb nosaltres o, per dir les coses com cal, amb el seu guerrer dit Huitzilatl. Molt aviat van descobrir que el susdit Huitzilatl s’amagava sovint i era per tal de refocil·lar-se amb la susdita Sususa. En un lloc petit com la canoa, que era gran però petita com a lloc, aital cosa no es podia tenir amagada durant massa temps i aviat el Tlacateca va heure’n esment. Va fer cridar aquella noia i l’Huitzilatl va ser castigar però amb un càstig no gaire fort car era home robust i podia haver sofert un càstig més feixuc sense d’allò. Potser s’havia afeblit amb allò de rebolcar-se amb la Sususa però per altra banda encara no hi havia feta cap llei que condemnés tenir Sususes dalt la canoa dita la Mac-Ta. Es deia Dona Ximena i era bonica a la seva manera. Pel meu gust era massa blanca i tenia els cabells com un manyoc d’ixtli³ i en un començament feia ben estrany de veure-la però més tard ens hi vam avesar i era molt bona noia. Tenia el cos ben format, amb totes aquelles coses que la dona ha de tenir i ella les tenia de bona mida i al seu lloc i ho vam poder comprovar tantost va vestir-se com nosaltres, que va ser molt aviat. No els tenia pengim-penjam ans ben tibats per dins.

Era dona de noble sang, de bona família, filla d’un cacic de la terra, però no de la Galecia ans d’una altra que hi havia més enllà, car cal que sigui dit que la terra era tota poblada. El calpixqui que era el seu pare no la volia deixar casar amb un noi que potser era tlacotli o cosa així de baixa estofa i ells en són ben primmirats i la van dur al poble, dit Vilanovadalosa o sigui Nou Yauhtepec, per tal que hi visqués amb una tia seva que, per més que hi maldo, no recordo pas com es deia i és que tots els noms de la gent galega natural més aviat s’assemblen entre ells. Si ara em sortiu amb allò que com era possible que una filla de cacic volgués casar-se amb un dels de baix us diré que, per bé que condemnades, aitals coses passen al Vell Aztlan. La susdita Dona Ximena Sususa era de mena tafanera i volia veure de prop la gent asteca de l’Aztlan, car no li fèiem gens de por i era tafanera de mena.

Se n’havia anat a espiar les canoes des de darrera unes mates, que allí hi són tan abundoses com aquí mateix, i llavors la va descobrir l’Huitzilatl, el qual va ser punit. Es veia que de petita la susdita Dona Ximena havia llepat una mà de morter de moldre moresc i li mancava una dent del rengle de dalt, però no l’enlletgia pas, ans al contrari, que la feia entremaliada i plaent però ella no ho sabia i quan somreia o parlava solia tapar-se la boca amb la mà però després s’hi va desavesar i no la turmentava poc ni gaire el susdit forat. Des del primer dia ja va dir les nostres paraules, com sí i no en nàhuatl, i jo crec que més sovint deia que sí que no pas no, i ja m’enteneu què vull dir, a desgrat que queda posat sense ànim d’ofendre Dona Ximena Sususa, que era molt bona dona. I va aprendre cop de coses més de la nostra llengua i, abans que nosaltres n’haguéssim esment, ja la parlava tan bé com els mateixos tenochques. Però ho feia amb un deix que l’Opòton no sap pas com posar en el paper i que no era obstacle per a amassar. No. Se l’entenia de tot i ella ens entenia a nosaltres, sobretot al Tlacateca, el qual va fer-li un coconetl però més tard, justament al cap dels tretze vints de dies que calen per a fer una d’aquestes coses i no pas tot seguit, car la naturalesa vol el seu temps i diu deixeu-me fer el meu fet a poc a poc i segur. En un principi parlava poc la nostra llengua i entrompassant-se, que ens baldava de tant riure, però després ja va ser la nostra llengua quan havíem de parlar amb la gent del Vell Aztlan amb l’idioma d’ells o els idiomes, car en tenen de diversos, tots estrangers i enrevessats, i Dona Ximena se’ls sabia tots. I sempre els deia el que el Tlacateca manava que els fos dit i era deseixida i airosa en l’acompliment de la tasca i també ens deia en nàhuatl, de primer molt malament i després ja bé, allò que els estrangers de la Fala Galega ens volien dir i sempre estava de la nostra part, car era de la mena lleial i prou que ens estimava i nosaltres a ella, car era molt bona noia. I molt aviat va capir com la fe en Quetzalcóatl era bona i predicava amb fort encert les coses de la nostra fe. Quan el Tlacateca volia que els dibuixés algun missatge car a vegades cal donar constància d’alguna cosa o deixar uns mots que han de quedar, aleshores Dona Ximena els escrivia en un paper i quan els altres hi passaven els ulls per damunt tot seguit entenien allò que se’ls deia i va ser així com per primera vegada vaig veure el negoci d’escriure i vaig entendre que era cosa bona i que pots dir el que vols si et surt. He de dir que en aquest aspecte els del Nou Aztlan anàvem més endarrerits que els del Vell Aztlan car escriure és menys treballós que dibuixar i no cal que tinguis dots singulars car tothom escriu i tots es fan entendre amb la paraula escrita, que no cal cridar tant, i Dona Ximena ens va ajudar molt car era noble i lleial i ens estimava. A mi em coneixia prou i em deia Opòton i quan em cridava m’agradava d’escoltar-ho puix se sentia com. Quan ella era al davant li dèiem Dona Ximena, car ja era donada l’ordre de respectar-la molt i quan no ens sentia li dèiem la Sususa però de bon cor, sense gens de mala intenció, car era molt bona noia i no s’ho hauria merescut pas i la Sususa quedava dit com a cosa d’afecte.

Quan li vam explicar que els havíem tret el nom de Sususes i tot allò de l’esternut d’en Tlautzquilli, quedi dit amb perdó, va riure de bell grat i ella mateixa, molt sovint, ens en parlava i la rialla la feia embarbussar i plorava de cop de riure quan pensava en la fugida de les altres Sususes, galegues naturals si vull dir les coses tal com són.

Ella ens va explicar que als de la terra els deien galecs car Galecia del Vell Aztlan era la terra, i que era ben gran i poblada per moltes tribus diferents, cadascuna amb els seus Senyors, i que ultra la Fala Galega hi havia moltes altres fales, no pas galegues, i que la més estesa era la castellana que jo, ara mateix, parlo prou bé, a desgrat d’haver-la apresa allà.⁴ També tenien un Gran Senyor, Aquell Qui Parla, però d’ells, a la manera d’ells, i ell tenia una Gran Senyora, ço és, Aquella Qui Parla, cosa la qual vol dir que parlaven ambdós. Això ens colpia fortament car mai no havíem vist enlloc que fossin dos a senyorejar i, quedi dit a honor de la justícia, al Vell Aztlan, els passa molt sovint que siguin dos —o a vegades més i tot—, a parlar alhora i jo diria que potser per aquest motiu els és tan difícil d’entendre’s, car és costum popoloca. Llavors, quan nosaltres hi vam arribar, els Nostres Grans Senyors d’ells estaven molt enfeinats car tenien forta guerra contra unes tribus forasteres que s’havien establert en la terra des de feia setze Garbes de les nostres i en senyorejaven una bona part i mai no vam poder esbrinar si aquestes tribus eren gent de Quetzalcóatl car les van foragitar abans que nosaltres poguéssim tenir-hi tractes. I a la gent galega natural que els ho preguntàvem mai no ens podien contestar com cal puix ja ha estat dit al seu lloc que el galec és de tarannà distret i no diré ignorant ans distret, i mai no pots assabentar-te de res que faci referència a les susdites tribus que, quan nosaltres vam arribar al Vell Aztlan, estaven enfeinats foragitant-les.

Allò de fffff solament ho havia sentit dir a les genetes de la terra quan estaven enutjades, parlant amb perdó. I així resultava que nosaltres, els de l’Aztlan, quan vam dir Fala Galega va ser el primer cop que vam fer fffff. Tampoc no dèiem rrrrrr, que allí s’estila molt, i que a nosaltres ens va ser molt difícil. A les nostres terres només ho deien els purépechas i els escarníem dient rrrrrrr per la qual cosa, durant els primers anys, vull dir els primers temps de ser al Vell Aztlan i els primers de ser aquí, solament era cosa de sentir rrrrrr i ffffff.

Com que la nostra navegació continuava un dia vam trobar una cala gran que va semblar bona i bona va ser declarada. Prop de la Mar es veien moltes cases de prou bona mida i vam entrar-hi, no a les cases ans a la cala, car ja tornàvem a necessitar vitualles, atès que les que ens havien donat la gent de Nou Yauhtepec no ens havien de durar pas tota la vida. Era un dia que plovia molt i ja ho he dit abans, però cal que repeteixi que tot el temps que vam ser a la Galecia del Vell Aztlan dita Galecia a seques va ser temporada de pluges i, si no ho he dit abans, lloada sigui la Coatlicue.

Vam arrambar les canoes prop de la platja i no s’hi veia ningú. Solament ens lladraven els gossos d’ells, atès que aquesta és llur normal manera de captenir-se, de fer glau-glau car no són muts com els nostres gossos ans molt escandalosos i, si poden, et mosseguen les cames. És cosa assenyada la de ventar-los un cop de roc o una bona bastonada. Vam desembarcar i vam anar-nos-en cap al poble, amb tots els estendards desplegats per si era gent sabedora de Quetzalcóatl i si t’arrepleguen el maxtlatl amb les seves dents no el deixen anar pas per més que hi maldis. De seguida que ens van veure van eixir de llurs cases i ben contents, això sí. Cal que digui que Dona Ximena s’havia cobert amb els nostres draps i s’havia agençat la roba a la nostra manera de gent asteca, car l’atreia fortament la cosa d’afaiçonar-se penjolls dels nostres, i anava agençada com nosaltres però com a dona de les nostres si pot quedar en el paper, sense remordiments, aital afirmació, posat que les nostres dones mai no han tingut els cabells rossos. Va ajudar-la en allò de l’abillament un dels nostres ben destre en qüestions de dones puix que ell mateix no se m’acut com fer-ho més entenedor.

Dona Ximena no volia que la gent natural de la terra la pogués veure nua i va pintar-se ratlles de guerra a la cara i als pits i amb les plomes, ben posades per aquell que us deia, poc se li veien els cabells rossos. Com que era l’única dona entre tots nosaltres l’agomboldàvem força i ella se n’adonava i n’estava contenta, car es pot dir que les dones són iguals pertot arreu, sigui quina sigui llur nissaga. També veia que la cobejàvem però, és clar, no es podia posar pas a ser generosa amb tots els qui vam anar al Vell Aztlan, car érem molts i sempre vam anar massa enfeinats i ella se n’hauria fet les freixures, quedi dit per l’Opòton com a cosa de fer riure els amics.

Com que ella en sabia, va parlar amb la Fala Galega al Tecutli d’ells, que aquest és el nom que donen a la llengua quan parlen entre ells, i van quedar joiosos i sorpresos quan van veure que nosaltres teníem llengua.⁵ Hi havia molts homes i dones i nens, però tots vestits i d’allò més galecs naturals, i ens van acompanyar a la casa gran del poble dit Puebladeldean, i és en aquell indret on la gent galega natural té els seus consells amb els seus calpixquis i tecutles. A Puebladeldean també tenen un cacic vestit de negre i tots en feien molt de cas i ell va ser qui ens va preguntar:

—Sant Iago?

Car era llur tossuda manera d’escatir d’on veníem.

La veritat sigui dita, tant se’ls en donava de saber per què érem anats a llur terra; solament volien tafanejar d’on veníem. Se la veia gent ignorant i no ens confonia gaire que del nostre Aztlan cop de dir-ne Sant Iago. La gent galega no semblava pas posseïdora de disposició natural per a entendre segons quines coses i el tecutli llur ens va fer entrar, els Capitostos i nosaltres, que fórem uns dos vints, triats de les sis canoes car també hi venia l’Aitzli, a la Casa Gran d’ells, que són gent que tenen una mena d’obsidiana blanca, que sol ser blanca com queda dit però també és blava, verda o groga, dita vidre, i en fan tota mena de pots i atuells però si els poses damunt les brases es trenquen, o sigui que són mal cuits, i és com una mena de pedra d’aigua. Ja en altres ocasions l’Opòton ha dit que els costums de la gent galega són diferents dels nostres i us he previngut. Ara, doncs, diré que llur manera de menjar tampoc no s’assembla a la nostra. S’assembla en allò de portar el menjar a la boca i mastegar-lo, diguem. Però ells no seuen a terra, a la gatzoneta, ans en cadires de moltes menes, com els Senyors de casa nostra però ells hi seuen encara que no siguin senyors. Tots, pobres o rics, tenen icpallis. I les menges tampoc no les posen damunt una estora, ans en fustes altes dites taules, com ara ja les veiem a ciutat, però aleshores va ser la primera vegada que nosaltres, els de l’Aztlan, les vam veure. Jo us pregunto en què s’assemblen els mixes i els del Maiab i contestareu que en res i serà cert, la bona veritat de Déu. Llavors us diré que ells i nosaltres no ens assemblem gota i que, mentre nosaltres sèiem en estores, ells ho feien en icpallis, fossin pobres o rics. I així queda dit, posat que és cosa certa. Si algun dia baixeu a ciutat podreu comprovar com certs costums d’ells ja han arrelat entre nosaltres. I l’Opòton us dirà en bona fe de veritat que també molts costums nostres van arrelar entre ells el temps que els de l’Aztlan vam ser per aquelles terres. I algun dia els costums d’ells també arribaran al camp i no ens en podrem deseixir pas, car l’Opòton també sap de què parla.

Amb allò beuen l’octli i en fan collarets i penjolls i no els tenen pas en gran estimació. En canvi a nosaltres els asteques ens abellien fortament i el nostre Tlacateca tenia ganes d’heure’n qualques peces i els en demanà alguna, jo crec que amb el pensament posat en el Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, diguem que amb ganes d’ensenyar-les-hi.

Li van donar un atuell de vidre molt bonic que té dos brocs, un de gruixut i l’altre també, però solament en el començament, car després s’estreny, i el fan servir per beure l’octli en altres terres poblades per tribus diferents dites porró. El nostre Tlacateca el va lligar amb un cordill de la terra i va penjar-se’l al coll i n’estava tot cofoi, com més endavant serà dit. Ja ens van explicar com el porró havia anat a parar a aquelles terres, però és cosa de poc interès i ara m’ha fugit del cap. Per tal de correspondre a l’obsequi, el Tlacateca els va donar un penjoll d’or amb chalchihuitl⁶ incrustats i en van quedar tan contents que no ho van poder dissimular pas i se’ls veia. Dona Ximena no n’estava gens satisfeta i els deia còpia de coses en la Fala Galega, que aquesta és la llengua d’aquella gent, i ells replicaven arborats i cada vegada se’ls veia més encesos i nosaltres cop de sentir glau-glau, com fan els gossos del Vell Aztlan. Però es veia que el porró l’havien donat de bell grat.

Llavors el Tlacateca va començar a posar pau i amb les paraules de Dona Ximena els va dir dolces coses d’amic, explicant-los que nosaltres els asteques havíem anat a aquella terra per manament del Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, que era certament el més alt senyor de la terra, i quan Dona Ximena els ho volia fer entendre alçava el braç per tal d’indicar l’alçada del Nostre Gran Senyor i vés a saber què s’imaginava, però exagerava molt, amb el braç ben estirat i fent puntetes. Es clar que ella, la Dona Ximena, mai no l’havia vist i aneu a saber com se l’imaginava. Els va dir que tots els treballs que havíem passat, i els que encara ens mancava passar, eren a causa de l’encàrrec que ell ens havia fet de trobar Quetzalcóatl. Els va dir que la fe de Quetzalcóatl era l’única veritable, com ja els explicaria més endavant, car Quetzalcóatl havia fet el món i els homes i les plantes i els animals i els estels i Ell tot sol havia estat prou per a fer-ho, sense ajut de ningú més, puix si bé era cert que homes, animals i plantes podien ésser de manera diversa —i ja ho estàvem veient—, el Sol, la Lluna, el Mar i el Món eren obra Seva i tot. Potser Dona Ximena no tenia prou llengua o ells eren massa taujans, però ja es veia que no ho comprenien bé, a desgrat que és gent de mena obstinada, i a mi em semblava que res del que els anàvem dient no els feia bon profit i després ho vam comentar els companys i tots hi vam anar d’acord que en llur magí de galecs naturals cap de les nostres paraules no se’ls havia fet entenedora. Jo, l’Opòton del Canyar i Palmerar, poc podia explicar les coses de la nostra fe, i molt menys en llengua estrangera, però capia pel posat d’ells que res no els aprofitava. De primer pensàvem que aquell llur posat entre mofeta i taujà era llur tarannà natural car, altrament, com hauríem pogut pensar que les explicacions sobre el nostre Déu fessin riure per sota el nas, posa l’Opòton com a pregunta.

Car la tossuderia d’ells, de la gent galega natural, feia que ens preguntessin cada moment si érem gent de Sant Iago i el Tlacateca al capdavall va dir-los que potser sí, atès que els galecs naturals tenien tanta inclinació a canviar els noms de les coses. Que, potser, mentre nosaltres cop d’insistir que érem gent de Quetzalcóatl, ells enderiats amb el Sant Iago, feia pensar que, atesa llur tendència a canviar els noms, potser de Quetzalcóatl en deien Sant Iago, vist que del tochtli en diuen conill.⁷ El Tlacateca els preguntava si tenien la fe de Quetzalcóatl i feien que no amb el cap puix ells fan no i sí amb el cap com nosaltres, brandant-lo cap als costats per dir no i amunt i avall per dir sí, car no tot han de ser diferències entre ells i nosaltres i en algunes coses se’ns assemblen, com aquesta que acabo de dir i altres que més endavant diré, si Quetzalcóatl no em treu el seu favor.

La gent galega natural de la Galecia del Vell Aztlan no coneixia Huitzilopochtli, ni Tlaloc Tlamacazqui, ni Xipe Tòtec, ni la Coatlicue també dita Cihuacóatl, la bona mare del Déu Huitzilopochtli, que d’ambdues maneres els ho vam dir. A cada nom que dèiem feien no i cop de riure i fer no i riure és ben bé del mateix estil que nosaltres, que si solament reien o feien no mal hauríem pogut veure que fos gent estrangera. Es mofaven descaradament dels nostres Déus, que Ells els confonguin, i el Tlacateca i tots nosaltres estàvem ben enutjats i per polidesa ho dissimulàvem. Un dels galecs naturals va preguntar-nos si nosaltres érem Nor-Mands, que no n’érem, i poc s’adonaven que la paciència del nostre Tlacateca s’anava acabant. Però nosaltres, sí, i amb allò de Nor-Mands ja en vam tenir prou. Uns dels tecutles galecs va dir a Dona Ximena que ens digués que ells tenien una altra fe i que estimaven molt els seus déus, que eren bons amb ells, i que per ara no volien sentir parlar d’altres, ans els semblava irreverència i aquestes foren paraules de Dona Ximena, dites per Dona Ximena, que era una galega natural dita Sususa i la qual va explicar-nos el glau-glau de la susdita gent estrangera.

Allò era un gran desvergonyiment i llavors la gent de l’Aztlan va comprendre que la terra de Galecia no podia ser de cap manera el Vell Aztlan, car ben clar ho vèiem. El nostre Tlacateca ja volia acabar aquell negoci i els va dir que molt bé, que per ara ni ells ni nosaltres no parlaríem dels Déus, atès que era tanta llur obstinació de galecs naturals, però que nosaltres els de l’Aztlan teníem tot el dret del món de cercar Quetzalcóatl puix nosaltres érem gent manada i una ordre del Senyor més alt de la terra no podia ser desobeïda, i això els vam dir. I que, els plagués o no, nosaltres continuaríem els treballs de recerca del nostre bon Déu puix aquesta és cosa que cap llei natural d’homes no la pot impedir perquè ningú no es pot oposar que un poble cerqui el seu Déu. I que si ells algun dia volien trobar el seu Sant Iago a les nostres terres, la porta era ben oberta i això, pel que vam veure més tard, s’ho van agafar a la valenta.

Llavors un dels calpixques galecs naturals va dir-nos que ells no acabaven de creure que el Nostre Gran Senyor fos el senyor més alt de la terra i que si de debò l’era, per què acceptava que nosaltres, els seus servidors i vassalls, anéssim tan malgirbats, mig despullats i popoloques, que ni ells mateixos encara no estaven segurs de si nosaltres érem homes o bèsties. Això va dir el calpixqui d’ells el nom del qual no m’ha quedat a la memòria, ni ganes, ans al contrari, que si el nostre desig es va realitzar ja deu haver vist desfeta tota la seva nissaga. Car la gent galega, en llur obstinació, no pot entendre que nosaltres no hàgim d’anar malfardats com ells i d’això. I l’Opòton ho deixa tot posat tal com ho van dir per tal que veieu com era llur desvergonyiment, encara que ens dolgui. Perquè quan et fan mal les espines no ho adobes pas parlant-ne, ans arrencant-les.

I va dir que sí, que encara parlaríem dels Déus, tant si volíem o no, perquè ell no s’aguantava pas les ganes de dir-nos el que pensava del nostre Quesalcuas o com es digués, que li semblava que era un que no, que l’Opòton no ho pot escriure pas.

El Tlacateca i tots nosaltres, i vosaltres mateixos que m’escolteu, ja en teníem prou i massa. Llavors el Tlacateca va manar-los:

—Ara mateix, en aquest moment, us declareu vassalls del Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla.

Doncs llur desvergonyiment era tan de mena punxeguda que, a desgrat de les paraules sàvies del nostre Tlacateca, encara es mofaven de nosaltres. El calpixqui d’ells, dit per nosaltres galec natural, va fer que un determini com aquell no el podien pas prendre a la babalà i que s’ho havien de rumiar entre ells i que l’endemà ens donarien llur resposta. I era excusa que es diu per tal d’allargar la trapelleria i nosaltres ho vam entendre de seguida. Llavors el nostre Tlacateca va fer:

—No us estic consultant pas, no us proposo cap cosa que vosaltres pugueu decidir preguntant-vos uns als altres. Us dono una ordre en nom del Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, i vosaltres, gent galega del Vell Aztlan, no podeu fer altrament que obeir-la.

Però la gent galega natural era obstinada i idòlatra i no es donaven pas. Aleshores el Tlacateca va posar la mà dreta damunt el muscle del calpixqui d’ells, que era un home de la Fala Galega, i va manar-li que es donés com a presoner.

Si en comptes de ser un home ignorant, popoloca i idòlatra hagués estat [?] s’hauria agenollat i hauria dit al nostre Tlacateca:

—Pare Meu Venerat, des d’aquest moment sóc el teu presoner. Fes de mi el que t’abelleixi a profit dels déus o del teu Senyor.

Això hauria dit ell i qualsevol altre⁸ però en lloc del bell parlar es va treure una espasa llarga i punxeguda, de les que fan amb l’argent d’ells, ben fetes per ser cosa d’aquella gent i les duen penjades al costat dins una bossa de pell que qui sap d’on l’hauran treta, i va plantar-se en actitud de guerra i feia morir de riure, el galec natural dret vermell i enravenxinat. Els altres de la Fala Galega es van quedar torbats i durant una bella estona no saberen què fer. Però com que nosaltres sí, que ho sabíem, vam emprendre-la a cops de les nostres espases, que si bé no tenen tan bonica aparença et deixen ben baldat, i quan se’n van adonar ja no hi eren a temps car els Déus sempre fan costat als matinadors. No hi havia prou lloc per a tirar-los amb els nostres arcs i això no contrastant els vam estossar de valent a cops d’espasa. I els va estar bé, car els podíem haver perdonat la idolatria i l’obstinació, car cadascú és com és, però no pas la manca de polidesa que si un en té ha d’aguantar-se-la com l’anar de ventre, que no pot ser que tot el dia estiguis. Els pocs que van quedar per a explicar-ho no ho explicaven pas, ans cridaven com folls i entre la cridòria solament sentíem la veu de Dona Ximena que ens deia:

—Dale! Dale!⁹

I això del daledale ens va agradar tant que encara ho diem ara, per fer burla de la gent galega natural i tota l’altra. Als que cridaven ens els vam endur amb tot i cridòria, ben lligats amb cordes de la terra, que no estan pas gens malament per ser fetes per gent tan pagana. S’assemblen molt a les nostres però ells les fan amb una altra mena d’ixtli i, les coses on siguin, els queden prou bé i vam poder comprovar tot seguit que eren bones cordes i ja serà dit al seu temps la pila de vegades que vam tenir ocasió de servir-nos-en.

El Tlacateca manà a Dona Ximena que els deixés escrit que com a càstig de llur capteniment rebel preníem possessió de la terra en nom del Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, i va dictar-li la relació de les coses que, d’aleshores endavant, la dita Puebladeldean ens havia de donar cada any com a tribut de vassallatge i foren:

Quatre vints de llençols; deu vints de gallines de la terra; tres càrregues de sal; una de peix fresc i una altra de peix sec i dos cavalls, que van millor que els tamemes¹⁰ quan has de traginar les coses ci per lla.

Vam deixar la relació damunt la taula car era l’única cosa no capgirada i com a rescat vam prendre tot el que hi havia de vidre i no s’havia trencat, car el vidre és trencadís de mena puix de tan mal cuit es trenca molt fàcilment. No cal dir que al calpixqui presoner li vam prendre el penjoll d’or i chalchihuitl i el vam tornar al nostre Tlacateca el qual, això no obstant, va servar el porró. El vidre és molt trencadís amb els renous i ens els vam endur ben lligats amb les cordes de la terra, que són prou bones.

Llavors vam entrar a la casa de la torre foradada i vam veure que venia a representar el temple del poble, però a l’estil dels galecs naturals, car per dins és fosc com llur mateixa religió, puix és misteriosa i es veu que no sacrifiquen als seus déus i potser per aquest motiu els tenen tan abandonats, a tots aquells galecs naturals. Hi ha tanta diferència en les seves creences [respecte a les nostres] que no sé com explicar les diferències. Tenen molta supèrbia i les imatges dels déus les fan a semblança d’ells mateixos i ignoren que aital cosa ofèn els déus i són com els galecs naturals de carn i ossos i les fan aneu a saber amb què, que sembla carn però és dura.

El Tlacateca ens va dir que en una altra ocasió que el temps ens fos balder tornaríem i els desfaríem el temple i que amb les mateixes pedres n’alçaríem un altre, a la nostra manera, i faria que el nostre Quetzalcóatl-Tòtec-Tlamacazqui els iniciés en la fe dels nostres Déus, car bona falta els feia.

Pel camí de tornada a les nostres naus vam passar davant un adoratori que hi tenien fet, per ells dit cruceiro, i els vam desfer el cruceiro i hi vam posar una estatueta de Quetzalcóatl, molt bonica als ulls, i la va fer un noi que anava amb la Cuauhnahuac i es deia Macóatl i era molt hàbil i destre en el seu ofici de tallador de pedra i allí hi tenen bona pedra i ell va fer la imatge del Déu.¹¹ Més endavant va fer-ne moltes més i l’Opòton pot ben dir que el susdit Macóatl mai no guerrejava, ans passava la vida fent estàtues i si abans ja era destre encara més se’n va tornar, puix les feia en cosa de no res i desbastava la pedra i l’afaiçonava de pressa, que era meravella de veure’l treballar car les eines de la terra, com les dites escarpa i martell, pla que l’ajudaven, i aviat va aprendre’n el maneig i semblava que mai no hagués treballat amb altres eines, com jo mateix vaig aprendre de donar forma al fang amb el torn, que ja serà degudament explicat al seu temps. Perquè la terra galega té bones coses i fóra mancament si l’Opòton no les declarava lleialment. Que és cosa de dones explicar solament les dolenteries. El Tlacateca va prohibir-nos que toquéssim res de les cases, i les Sususes menys, i ens va prometre que més endavant, amb el favor de Quetzalcóatl que per ara mai no ens havia mancat, ens en donaria una o diverses a cadascun de nosaltres, per tal de veure si entre tots plegats els llevàvem allò blanquinós i rossenc que té aquella raça, que ara ja sabem que és veritat car la nostra sempre acaba guanyant i el Tlacateca ho va endevinar o li ho havien dit els Déus.

Va repartir entre tots nosaltres el rescat del vidre i a mi em va tocar un vas que, per més que vaig maldar mirant-lo i remirant-lo, mai no vaig poder escatir com era fet i després se’m va trencar car és defecte del vidre ser molt trencadís, que aviat es trenca. De tot el rescat el Tlacateca va separar la seva part i una cinquena part per al Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, i tot va quedar molt ben posat en uns fulls de paper d’àmatl a fi i efecte que ell, el Nostre Gran Senyor, Aquell Qui Parla, ho pogués veure de seguida que tinguéssim lleure de portar-li-ho.

Quan anàvem ordenadament cap a les canoes, amb els presoners i el rescat, va sentir-se un soroll fortíssim sots color de soroll el qual, gairebé, ens va fer caure de cul a terra de l’esglai. Era com un sol tro de Tlaloc però fet amb tots els trons del Déu a la vegada i curt i eixordador. Entre nosaltres va caure una pilota com les del nostre joc, però no d’ulli ans de pedra, plena de pedra i de males intencions, diguem. Va matar en Quiltomilli, que era aquell que us deia que la seva germana era l’amiga d’en Maxtli, però no en Maxtli pintor sinó l’altre Maxtli, i vam agafar la pilota i era ben calenta i ens va cremar les mans però no pas gaire fort. Altres vegades m’he cremat molt més i no m’he queixat pas, ves, doncs, per què hauria hagut de plànyer-me aleshores, dic jo. Una vegada, quan treia les olles del meu forn, em va relliscar la pedra i vaig cremar-me els braços i el pit, però en Pozcatan va fer-me un suc de pozahuilizpahtli i iztacpahtli¹² i vaig guarir-me en allò que se’n diu una cosa de no res i encara va tirar-nos altres pilotes que ja no ens feien cap mal, ans bé, perquè ens feien entrar ganes de riure, i el soroll, que cada cop ens espantava menys. Van fer fort esvoranc en una de les canoes però ho vam reforçar amb unes fustes i encara va quedar més reforçat. Vam embarcar amb ordre i vam fer-nos a la Mar a desgrat dels trons. D’aquell poble se’n deia Puebladeldean, que no vol dir res a desgrat que així l’anomenen els de la Fala Galega. Però nosaltres, la gent de l’Aztlan, vam dir-ne el Poble de la Mala Acollida i aquest fou el nom que va quedar en els nostres mapes.

No vam sacrificar els cinc presoners perquè quan vam sortir de l’Aztlan, per causa d’aquelles presses o el que fos, que potser tanmateix ningú no hi va pensar, no vam agafar ni un sol texcatl¹³ i per altra banda hi havia la prohibició de sacrificar gent de terres llunyanes, com més endavant serà explicat, cas que me’n recordi. I va ser millor car van servir-nos de molt i el nostre Tlacateca, astut com era, va pensar que valien més sis galecs naturals vius que no pas morts i va treure molt de partit de tenir-los, que també ho explicaré més endavant ben explicat perquè ara penso que, ben mirat, potser ningú de nosaltres no sabia com se sacrificava dalt una canoa.