Capítol setè

La Mar cop d’entrar i sortir de la terra del Vell Aztlan com si diguéssim —i que em sigui perdonada la matussera forma de dir les coses— que dubta, que no sap qué fer, com home que titubeja entre anar-se’n o quedar-se. Era fortament colpidor veure com és d’esbocinat aquell litoral, tan rosegat per la Mar, que fa veritable llàstima i, per tant, ja és arribada l’hora de dir per què d’aquella terra en dèiem el Vell Aztlan i, sobretot, què ens feia pensar que ho fos.

Hauré d’explicar la història de la nostra nissaga de nàhues i m’avergonyeix haver-ho de fer, car aquestes són coses que tots hauríeu de saber de cor i, això no obstant, les heu ben oblidades. Ara que ja ens hem quedat sense calmecac i sense telpochalli i ja no hi ha ningú que ens parli de la nostra Peregrinació d’ençà que vam sortir de les Set Coves. L’Opòton ja sap que aquesta mena de treballs a ben poca gent aprofiten el dia d’avui; però, a desgrat, sent que hi ha fretura de fer-ho i diu escolteu bé, asteques, car l’Aztlan, que en la nostra antiga llengua vol dir el País Blanc o sigui el lloc de la Matinada i els Temps Primers, és d’on nosaltres venim, els asteques també dits mexitzin, o mexiques, o tenochques. De les Set Coves tot això no em sortirà, ja ho veig, i fóra millor de seguir el relat tal com el tenia, que prou bé anava, i això explicar-ho un dels guerrers, dit Huitzilatl, que se’n va endur una de les Sususes i llavors, quan la van trobar amagada.