Capítol 19

EDUCACIÓ

El canvi és l’única constant

La humanitat s’encara a revolucions sense precedents, totes les nostres antigues històries s’estan ensorrant, i encara no n’ha aparegut cap de nova per substituir-les. Com podem preparar-nos nosaltres mateixos i els nostres fills per a un món amb tantes transformacions mai vistes i amb incerteses tan radicals? Un infant que neixi avui tindrà més de trenta anys el 2050. Si tot va bé, encara existirà el 2100, i fins i tot podria ser un ciutadà actiu del segle XXII. Què hauríem d’ensenyar a aquest nen o a aquesta nena que l’ajudés a sobreviure i a prosperar en el món del 2050 o en el del segle XXII? Quina mena d’habilitats necessitarà ell o ella per aconseguir una feina, entendre què passa al seu voltant i navegar pel laberint de la vida?

Desgraciadament, com que ningú no sap quin aspecte tindrà el món el 2050 —i ja no diguem el 2100— no podem respondre a aquestes preguntes. És cert que els humans mai no han pogut predir el futur amb precisió. Però actualment encara és més difícil que abans, perquè ara que la tecnologia ens ha permès fer enginyeria amb els cossos, cervells i ments, ja no podem estar segurs de res, ni de les coses que abans semblaven fixes i eternes.

Fa mil anys, el 1018, hi havia moltes coses que la gent no sabia sobre el futur, però tot i això estaven convençuts que les característiques bàsiques de la societat humana no canviarien. Si haguéssim viscut a la Xina el 1018, sabríem que cap al 1050 es podria col·lapsar l’imperi Song, que els khitan podrien iniciar una invasió des del nord, i que les epidèmies exterminarien milions de persones. Però també tindríem clar que, fins i tot el 1050, la majoria de gent encara treballaria al camp i als telers, que els governants encara confiarien en els humans per dirigir els seus exèrcits i burocràcies, que els homes encara estarien dominant les dones, l’esperança de vida seguiria estant al voltant dels 40 anys, i el cos humà seria exactament el mateix. I per això, el 1018, els pares pobres xinesos ensenyaven als seus nois a llegir els clàssics de Confuci, a fer cal·ligrafia o a lluitar a cavall, i ensenyaven a les seves noies a ser modestes i obedients mestresses de casa. Era obvi que aquestes aptituds encara farien falta el 1050.

En canvi, avui no tenim ni idea de com serà la Xina o la resta del món el 2050. No sabem què farà la gent per guanyar-se la vida, no sabem com funcionaran els exèrcits o les burocràcies, ni sabem com seran les relacions de gènere. Algunes persones segurament viuran molt més temps que actualment, i el cos humà mateix podria viure una revolució sense precedents gràcies a la bioenginyeria i a les interfícies directes cervell-ordinador. De manera que molta cosa que aprenen els nens avui serà probablement irrellevant cap al 2050.

Ara com ara, massa escoles se centren a farcir els alumnes amb informació. En el passat, això tenia sentit, perquè la informació era escassa i, a sobre, el lent degoteig de la que hi havia era bloquejat repetidament per la censura. Si vivies, per exemple, en una petita ciutat mexicana de províncies el 1800, t’era difícil saber gaire res del que passava al món en global. No hi havia ràdio, televisió, diaris ni biblioteques públiques.^[1] Encara que sabessis llegir i tinguessis accés a una biblioteca particular, no hi havia gaire res per llegir que no fossin novel·les i pamflets religiosos. L’imperi espanyol censurava durament tots els textos impresos al territori, i només permetia importar de l’exterior uns pocs llibres curosament seleccionats.^[2] Quasi el mateix es podria dir si haguessis viscut en alguna ciutat de províncies a Rússia, l’Índia, Turquia o la Xina. Quan aparegueren les escoles modernes, que ensenyaven a tots els nens a llegir i a escriure i els impartien els coneixements bàsics de geografia, història i biologia, van representar una millora enorme.

Per contra, en el segle XXI estem inundats per quantitats tan grans d’informació que ni els censors intenten bloquejar-la. En comptes d’això, estan enfeinats escampant desinformacions o distraient-nos amb futilitats. Si vius en una ciutat mexicana de províncies i tens un mòbil intel·ligent, pots dedicar moltes vides tan sols a llegir la Viquipèdia, seguir xerrades TED i fer cursos online de franc. Cap govern pot esperar amagar tota la informació que no li agrada. Per altra banda, és alarmant la facilitat que hi ha per inundar el públic amb informes contradictoris i cortines de fum. La gent de tot el món és només a un clic de distància de les últimes informacions sobre el bombardeig d’Alep o sobre el desglaç del casquet polar a l’Àrtic, però hi ha tants relats contradictoris que costa saber què s’ha de creure. A més, moltes altres coses també són a un clic de distància, i la dificultat de concentrar-s’hi fa que quan la política o la ciència semblen massa complicades resulti temptador passar-se als vídeos divertits de gatets, a les xafarderies de les celebritats o al porno.

En un món així, la darrera cosa que un mestre necessita donar als seus alumnes és més informació. Ja en tenen massa. En comptes d’això, la gent necessita la capacitat de trobar sentit a la informació, de destriar entre allò que és important i el que no ho és, i, sobretot, combinar molts fragments d’informació per fer-ne una imatge àmplia del món.

De fet, aquest ha estat l’ideal de l’educació liberal occidental durant segles, però fins ara moltes escoles, fins i tot a Occident, han estat força indolents a l’hora de posar-s’hi. Els mestres es permeten dedicar-se a farcir els alumnes amb dades mentre els animen «a pensar per si mateixos». Per la seva por a l’autoritarisme, les escoles liberals tenien especial horror a les descripcions grandioses. Consideraven que, mentre donéssim als alumnes munts de dades i un mínim de llibertat, els estudiants crearien la seva pròpia imatge del món, i que, encara que aquesta generació no aconseguís sintetitzar totes les dades en una història del món coherent i amb sentit, hi hauria temps de sobres per bastir una bona síntesi en el futur. Ara ens hem quedat sense temps. Les decisions que prenguem en les dècades immediates transformaran el futur de la vida, i podem adoptar-les basant-nos només en la nostra visió actual del món. Si aquesta generació es queda sense una imatge general del cosmos, el futur de la vida serà decidit a l’atzar.

La cosa està que bufa

A més de la informació, la majoria de les escoles se centren massa en el fet que els alumnes disposin d’un seguit de capacitats, com ara resoldre equacions diferencials, escriure programes informàtics en C++, identificar substàncies químiques en un tub d’assaig o conversar en xinès. Però com que no tenim ni idea de com seran el món i el mercat de treball el 2050, no sabem realment quines capacitats necessitarà la gent. Podríem dedicar un munt d’esforços a ensenyar als nens a programar en C++ o a parlar xinès, per acabar descobrint que cap al 2050 la IA pot codificar software molt millor que els humans, i que una nova aplicació Google Translate ens permet mantenir una conversa en un mandarí, cantonès o hakka gairebé perfectes, tot i que només sapiguem dir Ni hao.

Així doncs, què hauríem d’ensenyar? Molts experts en pedagogia afirmen que les escoles haurien de passar a explicar «les quatre C»: pensament crític, comunicació, col·laboració i creativitat.^[3] Dit de manera més àmplia, les escoles haurien d’insistir menys en les habilitats tècniques i treballar més les habilitats d’ús general per a la vida. La més important de totes serà la capacitat d’adaptar-se al canvi, d’aprendre coses noves i de mantenir l’equilibri mental en situacions inhabituals. Per anar al ritme del món del 2050, no ens caldrà simplement generar noves idees i productes: sobretot, necessitarem reinventar-nos a nosaltres mateixos una vegada i una altra.

I és que, a mesura que s’incrementa el ritme del canvi, no solament l’economia sinó el sentit mateix de «ser humà» pot canviar, probablement. Ja el 1848, el Manifest comunista declarava que «tot el que és sòlid es desfà en l’aire». Marx i Engels, però, estaven pensant sobretot en les estructures econòmiques i socials. Cap al 2048, les estructures físiques i cognitives també es desfaran en l’aire, o en un núvol de bits i dades.

El 1848, milions de persones perdien les seves feines a les granges dels pobles i marxaven cap a les grans ciutats a treballar a les fàbriques. Però, arribats a la gran ciutat, era poc probable que canviessin de gènere o adquirissin un sisè sentit. I si trobaven una feina en alguna empresa tèxtil, podien confiar a continuar en aquesta professió tota la resta de la seva vida laboral.

Cap al 2048, la gent podria haver d’afrontar migracions al ciberespai, identitats de gènere dúctils i noves experiències sensorials generades per ordinador a través d’implants. Si la gent troba alhora feina i sentit a dissenyar modes al minut per a un joc virtual en 3-D, al cap d’una dècada no serà només aquesta professió que haurà estat assumida per la IA, sinó totes les feines que exigeixin aquest nivell de creació artística. De manera que als 25 anys et presentes en un lloc de cites com a «dona heterosexual de 25 anys que viu a Londres i treballa en una botiga de moda». Als 35 dius que ets «una persona de gènere no específic que està en tractament d’ajustament d’edat, amb activitat al neocòrtex que funciona sobretot en el món virtual NewCosmos, i que té com a objectiu a la vida arribar allà on encara no ha arribat mai cap dissenyador de moda». Als 45, les cites i les autodefinicions ja són història. Només esperes que un algoritme et trobi (o creï) la parella perfecta. I, pel que fa a realitzar-te mitjançat l’art de dissenyar moda, estàs tan definitivament superada pels algoritmes que mirar els teus èxits més sonats de les darreres dècades t’omple de vergonya més que d’orgull. I als 45 encara et queden moltes dècades de canvis radicals.

Sisplau, no us prengueu aquest escenari literalment. Ningú no pot predir els canvis específics de què serem testimonis. Tot escenari en particular segurament estarà molt lluny de la veritat. Si algú ens descriu el món de mitjan segle XXI i ens sona a ciència-ficció, probablement serà una descripció falsa. Però si algú ens descriu aquest món de mitjan segle XXI i no ens sona a ciència-ficció, llavors la descripció és falsa de totes totes. No podem estar segurs de les especificitats, però el canvi mateix és l’única certesa.

Un canvi tan profund pot molt bé transformar l’estructura bàsica de la vida, i fer que la discontinuïtat en sigui la característica més marcada. Des de temps molt remots, la vida es dividia en dues parts complementàries: un període d’aprenentatge seguit per un període de treball. En la primera part de la vida acumulaves informació, desenvolupaves habilitats, et construïes una visió del món i et muntaves una identitat estable. Per més que als quinze anys et passessis gran part de la jornada treballant al camp d’arròs de la família (més que en una escola regular), la cosa més important que estaves fent era aprendre: com cultivar arròs, com fer tractes amb els cobejosos comerciants d’arròs de la gran ciutat, i com resoldre conflictes sobre la terra i l’aigua amb els altres habitants del poble. A la segona part de la vida confiaves en les teves capacitats acumulades per moure’t pel món, per guanyar-te la vida i contribuir a la societat. És clar que, als 50, encara continues aprenent noves coses sobre l’arròs, sobre els comerciants i els conflictes, però només són petits retocs a habilitats ben afinades.

A mitjan segle XXI, el canvi accelerat afegit a les expectatives de vida més llargues deixaran obsolet aquest model tradicional. La vida petarà per les costures i hi haurà cada cop menys continuïtat entre els seus diferents períodes. «Qui soc jo?» serà una pregunta més peremptòria i complicada que mai.^[4]

Això segurament comportarà enormes nivells d’estrès. I és que el canvi és estressant gairebé sempre, i després d’una determinada edat la gent ja no està per a canvis. Quan tens quinze anys, tota la teva vida és un canvi. El cos creix, la ment es desenvolupa, les teves relacions personals es fan més profundes. Tot flueix i tot és nou. Estàs ocupat inventant-te. La majoria d’adolescents troben que els espanta, però alhora també ho veuen excitant. Se t’obren nous horitzons i disposes de tot un món per conquerir.

Quan arribes als cinquanta no vols canviar, i la gran majoria de la gent ha deixat estar la idea de conquerir el món. He estat aquí i allà, he fet això i allò, me n’he comprat la samarreta. Prefereixes, de bon tros, l’estabilitat. Has dedicat molt d’esforç a formar-te, a la teva carrera, a la teva identitat i a la visió del món, i no vols començar de nou altre cop. Com més durament has treballat per fer alguna cosa, més difícil és deixar-ho estar i fer lloc per a una de nova. Segurament aprecies encara les noves experiències i els petits reajustaments, però la majoria de persones amb cinquanta anys no estan preparades per reformar les estructures profundes de la seva identitat i personalitat.

Hi ha raons neurològiques per a això. Per bé que el cervell adult és més flexible i volàtil del que es creia, continua sent menys mal·leable que el cervell d’un adolescent. Tornar a connectar neurones i reprogramar sinapsis és una feina refotudament difícil.^[5] Però al segle XXI quasi no et pots permetre l’estabilitat. Si intentes mantenir una identitat estable, una feina o una visió del món t’arrisques a quedar endarrerit mentre el món et passa al davant en un obrir i tancar d’ulls. Vist que l’expectativa de vida segurament augmentarà, et pots trobar, per tant, que hagis de passar moltes dècades com un fòssil despistat. Per seguir sent rellevant —no tan sols econòmicament sinó, sobretot, socialment— necessitaràs la capacitat d’aprendre i de reinventar-te constantment a tu mateix, segurament a una edat tan jove com els cinquanta.

A mesura que la raresa es va convertint en la norma, les teves experiències passades, igual que les de tota la humanitat, es convertiran en guies menys fiables. Els humans com a individus i la humanitat com un tot hauran d’afrontar cada vegada més coses amb què ningú s’ha trobat mai, com màquines superintel·ligents, cossos modificats genèticament, algoritmes que poden controlar les nostres emocions amb una precisió misteriosa, sobtades catàstrofes climàtiques causades per l’home i la necessitat de canviar de feina cada dècada. Què convé fer quan s’afronta una situació sense absolutament cap precedent? Com hauríem d’actuar quan se’ns inunda amb enormes quantitats d’informació i no hi ha ni una sola manera d’absorbir-la i d’analitzar-la tota? Com viure en un món en què l’enorme incertesa no és un error sinó una característica?

Per sobreviure i prosperar en un món així, necessitarem un munt de flexibilitat mental i grans reserves d’equilibri emocional. Moltes vegades haurem de deixar estar part d’allò que coneixem millor i acomodar-nos a allò desconegut. Per desgràcia, ensenyar als nens a acceptar el desconegut i que mantinguin l’equilibri mental és molt més difícil que ensenyar-los una equació de física o les causes de la Primera Guerra Mundial. No es pot aprendre resiliència llegint un llibre o escoltant una conferència. Els professors mateixos no disposen generalment de la flexibilitat mental que exigeix el segle XXI, perquè són part del producte de l’antic sistema educatiu.

La revolució industrial ens ha llegat la teoria de la producció en cadena en educació. Al centre de la ciutat hi ha un gran edifici de ciment dividit en moltes habitacions idèntiques, cadascuna equipada amb files de taules i cadires. Quan sona un timbre, vas a una d’aquestes habitacions juntament amb trenta nens més que van néixer el mateix any que tu. Cada hora, algun adult entra i comença a parlar. El govern els paga perquè facin això. Un d’ells us parla de la forma de la Terra, un altre parla del passat de la humanitat i un tercer ens parla del cos humà. És fàcil riure’s d’aquest model i quasi tothom està d’acord que, tot i els seus assoliments en el passat, ara és un model caducat. Però fins ara no hem creat cap alternativa viable; de fet, cap alternativa ampliable que es pugui aplicar al Mèxic rural més que als barris exclusius de Califòrnia.

Hackejant humans

Per això, el millor consell que podria donar a un adolescent de 15 anys encallat en una escola antiquada d’algun lloc de Mèxic, l’Índia o Alabama és que no es refiï gaire dels adults. Quasi tots tenen bones intencions però és que no entenen el món. En el passat, era una aposta relativament segura seguir els adults perquè coneixien el món bastant bé i les coses canviaven a poc a poc. Però en el segle XXI serà diferent. Amb el ritme de canvi accelerant-se mai no es podrà estar segur de si el que ens diguin els adults serà saviesa intemporal o un prejudici seu antiquat.

En comptes d’això, doncs, en què es podrà confiar? Potser en la tecnologia? Aquesta aposta encara és més arriscada. La tecnologia ens pot ajudar molt, però si adquireix massa poder sobre la teva vida podries convertir-te en un ostatge de la seva agenda. Fa milers d’anys els humans van inventar l’agricultura, però aquesta tècnica només va enriquir una elit minúscula i va esclavitzar la majoria dels humans. Moltíssimes persones es van trobar treballant de sol a sol arrencant males herbes, transportant galledes d’aigua i recollint blat de moro sota un sol abrusador. Et pot passar a tu, també.

La tecnologia no és dolenta. Si saps el que vols en la vida, et pot ajudar a aconseguir-ho. Però si no saps què vols, a la tecnologia li resultarà molt fàcil dissenyar-te els objectius i agafar el control de la teva vida. Especialment ara que la tecnologia va entenent millor els humans, et podries acabar trobant, cada vegada més, fent de servidor seu en comptes de ser la tecnologia la que et serveixi a tu. Has vist aquells zombis vagant pel carrer amb la cara enganxada al mòbil? Creus que tenen el control de la tecnologia o és al revés?

Així doncs, hauríem de confiar en nosaltres mateixos, llavors? Això sona de meravella a Barri Sèsam o en una pel·lícula de Disney passada de moda, però en la vida real no funciona pas tan bé. Fins i tot Disney se n’està adonant. Igual com la Riley Andersen, la majoria de la gent amb prou feines es coneixen a si mateixos, i quan proven d’«escoltar-se» resulten una presa fàcil per a les manipulacions externes. La veu que sentim dins dels nostres caps mai no ha estat fiable, perquè sempre ha reflectit la propaganda de l’estat, la neteja ideològica de cervell i els anuncis comercials, i ja no diguem els errors bioquímics.

A mesura que milloren la biotecnologia i l’aprenentatge automàtic serà més fàcil manipular les emocions i els desitjos més recòndits de la gent, i seguir tan sols el dictat del cor serà més perillós que mai. Quan la Coca-Cola, Amazon, Baidu o el govern sàpiguen com estirar els fils del nostre cor i pitjar els botons del nostre cervell, ¿podrem encara diferenciar entre el nostre jo i els seus experts en màrqueting?

Per tenir èxit en aquesta aclaparadora tasca, necessitarem treballar molt per arribar a conèixer millor el nostre sistema operatiu: saber què som i què volem de la vida. Aquest, és clar, és el consell més antic de tot el llibre: coneix-te a tu mateix. Durant milers d’anys, els filòsofs i els profetes han exhortat la gent perquè es conegués a si mateixa. Però aquest consell no havia estat mai tan urgent com al segle XXI, perquè, a diferència dels dies de Laozi o de Sòcrates, ara tenim uns seriosos competidors. Coca-Cola, Amazon, Baidu i el govern estan competint per veure qui ens hackeja. No pas el nostre mòbil ni el nostre ordinador ni el nostre compte bancari: tots s’afanyen a hackejar-nos a nosaltres i al nostre sistema operatiu orgànic. Potser has sentit a dir que estem vivint en una era en què es hackegen ordinadors, però aquesta no és ni la meitat de la història: de fet, vivim en una era en què es hackegen humans.

Els algoritmes ens estan vigilant ara mateix. Vigilen on vas, què compres, amb qui et trobes. Aviat monitoritzaran tots els teus passos, respiracions i pulsacions. Es basen en el Big Data i en l’aprenentatge automàtic per poder conèixer-te més i millor. I un cop aquests algoritmes et coneguin millor que tu mateix, et podran controlar i manipular, i no podràs fer gaire res per evitar-ho. Viuràs a Matrix o a The Truman Show. Al capdavall, és una qüestió purament empírica: si els algoritmes realment entenen millor que tu què passa per dins teu, se’ls transferirà a ells l’autoritat.

Naturalment, podríem ser perfectament feliços cedint tota l’autoritat als algoritmes i confiant-hi perquè decideixin per nosaltres i per la resta del món. Si és així, només hem de relaxar-nos i gaudir del viatge. No tenim cap necessitat de fer-hi res. Els algoritmes s’encarregaran de tot. Però si conservem algun control sobre la nostra existència personal i sobre el futur de la vida, haurem d’anar més de pressa que els algoritmes, més de pressa que Amazon i el govern, i conèixer-nos a nosaltres mateixos abans que ho facin ells. I per anar de pressa, no agafis massa equipatge. Deixa totes les teves il·lusions enrere. Pesen molt.