Capítol 10

TERRORISME

No us deixeu endur pel pànic

Els terroristes són uns mestres del control mental. Maten molt poca gent, però aconsegueixen terroritzar milions de persones i sacsejar grans estructures polítiques, com la Unió Europea o els Estats Units. Des de l’11 de setembre de 2001, cada any els terroristes han mort una cinquantena de persones a la Unió Europea, unes deu als EUA, unes set a la Xina i vora vint-i-cinc mil en tot el globus (sobretot a l’Iraq, l’Afganistan, el Pakistan, Nigèria i Síria).^[1] En contrast, cada any els accidents de trànsit maten uns 80.000 europeus, 40.000 americans, 270.000 xinesos i 1,25 milions de persones en total.^[2] La diabetis i els nivells alts de sucre maten cap a 3,5 milions de persones cada any, i la contaminació atmosfèrica en mata uns set milions.^[3] I per què, doncs, ens fa més por el terrorisme que el sucre, i per què els governs perden les eleccions per culpa d’atacs terroristes esporàdics i no a causa de la contaminació atmosfèrica crònica?

Com assenyala el significat literal de la paraula, el terrorisme és una estratègia militar que aspira a canviar la situació política escampant la por més que causant danys materials. Aquesta estratègia sol ser adoptada sempre per grups molt febles que no poden infligir gaires danys materials als seus rivals. És clar que tota acció militar estén la por. Però, en una guerra convencional, la por és només un subproducte de les pèrdues materials, i sol ser proporcional a la força que provoca les pèrdues. En el terrorisme, la por és la protagonista, i hi ha una increïble desproporció entre la força real dels terroristes i aquesta por que intenten provocar.

No sempre resulta fàcil canviar la situació política amb la violència. El primer dia de la batalla del Somme, l’1 de juliol de 1916, van morir 19.000 soldats britànics, i 40.000 més van ser fets presoners. Quan s’acabà la batalla, al novembre, els dos bàndols sumaven més d’un milió de baixes, inclosos 300.000 morts.^[4] Tot i aquesta tremenda carnisseria, l’equilibri de poder a Europa quasi no es va veure alterat. Van caldre dos anys més i dos milions de baixes addicionals perquè alguna cosa acabés saltant.

Comparat amb l’ofensiva del Somme, el terrorisme és un tema insignificant. Els atacs del novembre de 2015 a París van fer 130 morts, les bombes a Brussel·les el març de 2016 van matar 32 persones, i l’explosió al Manchester Arena el maig de 2017 va matar-ne 22. El 2002, en el moment àlgid de la campanya de terror palestina contra Israel, quan als autobusos i als restaurants esclataven bombes cada dia, la xifra anual va arribar a 451 víctimes mortals israelianes.^[5] Aquell mateix any, 524 israelians van morir en accidents de cotxe.^[6] Uns pocs atacs terroristes, com el de l’explosió al vol 103 de la Pan Am sobre Lockerbie el 1988, maten centenars de persones.^[7] Els atacs de l’11 de setembre van establir un nou rècord: van matar quasi 3.000 persones.^[8] Però fins i tot això queda empetitit pel cost de la guerra convencional. Si sumem tota la gent morta i ferida a Europa en atacs terroristes des de 1945 —incloent-hi les víctimes de grups nacionalistes, religiosos, d’esquerres i de dretes— el total encara es quedarà curt en comparació de les baixes en qualsevol aplec d’obscures batalles de la Primera Guerra Mundial, com la tercera batalla de l’Aisne (250.000 baixes), o la desena batalla de l’Isonzo (225.000).^[9]

Així, doncs, com esperen aconseguir gaire res, els terroristes? Després d’un acte de terrorisme, l’enemic continua tenint el mateix nombre de soldats, tancs i vaixells que abans. La seva xarxa de comunicacions, carreteres i ferrocarrils està quasi del tot intacta. Les seves fàbriques, ports i bases no han rebut gairebé cap dany. Tanmateix, els terroristes esperen que, tot i fer només rascades al poder material de l’enemic, la por i la confusió l’impulsarà a emprar de manera errònia el seu poder intacte i a reaccionar exageradament. Els terroristes calculen que quan l’enemic, enfurismat, faci servir el seu poder massiu contra ells, provocarà una tempesta militar i política molt més violenta que la que els terroristes mateixos podrien aixecar mai. En tota tempesta passen moltes coses imprevistes. Es cometen errors, es fan atrocitats, l’opinió pública vacil·la, els que es mantenien neutrals modifiquen la seva posició, i canvia l’equilibri de poders.

En això, els terroristes s’assemblen a una mosca que intenta destrossar una botiga d’atuells de porcellana. La mosca és tan feble que no pot moure ni una simple tassa de te. I com s’ho fa, doncs, una mosca, per destrossar una botiga de peces de porcellana? Busca un toro, se li fica dins de l’orella i comença a brunzir. El toro es torna boig de por i de ràbia, i destrossa la botiga. Això és el que va passar després de l’11-S, quan els fonamentalistes islàmics van incitar el toro americà a destruir la botiga d’atuells de porcellana de l’Orient Mitjà. Ara proliferen entre les restes. I mai no hi ha escassetat de toros irritables al món.

Tornant a repartir les cartes

El terrorisme és una estratègia militar molt poc atractiva, perquè deixa totes les decisions importants en mans de l’enemic. Com que totes les opcions que tenia l’enemic abans d’un atac terrorista continuen a la seva disposició també després, és completament lliure d’escollir-ne algunes. Els exèrcits en general procuren evitar aquesta situació costi el que costi. Quan ataquen, no volen escenificar un espectacle espantós que enfurismi l’enemic i provoqui el seu contraatac. El que procuren és infligir-li prou danys materials per reduir la seva capacitat de resposta. En particular, es busca destruir les seves armes i opcions més perilloses.

Això és, per exemple, el que va fer el Japó el desembre de 1941 quan va atacar per sorpresa els EUA i va enfonsar la flota americana del Pacífic a Pearl Harbor. Això no era terrorisme. Era la guerra. Els japonesos no podien estar segurs de com respondrien els americans a l’atac, excepte d’una cosa: independentment del que decidissin fer els americans, el 1942 no podrien enviar cap flota a les Filipines o a Hong Kong.

Provocar l’enemic perquè actuï sense haver destruït cap de les seves armes o opcions és un acte de desesperació que es fa només quan no hi ha més opcions. Sempre que és possible causar danys materials greus, ningú no se n’absté a favor del simple terrorisme. Si el desembre de 1941 els japonesos haguessin torpedinat un vaixell de passatgers per provocar els EUA i haguessin deixat intacta la flota del Pacífic a Pearl Harbor, hauria estat un acte de bojos.

Però els terroristes no tenen gaires opcions per triar. Són tan dèbils que no poden fer la guerra. Per tant, opten per muntar un espectacle teatral amb l’esperança de provocar l’enemic i de fer-lo reaccionar sense control. Els terroristes escenifiquen un espectacle espantós de violència que s’apodera de la nostra imaginació i la gira en contra nostre. Matant unes quantes persones, els terroristes fan que n’hi hagi milions tement per les seves vides. Per calmar aquests temors, els governs responen al teatre del terror amb una exhibició de seguretat, organitzant enormes mostres de força, com la persecució de poblacions senceres o la invasió de països estrangers. En la majoria de casos, aquesta reacció desmesurada al terrorisme es converteix en una amenaça més gran per a la nostra seguretat que els terroristes mateixos.

Per això els terroristes no pensen com els generals d’un exèrcit. Pensen com productors teatrals. El record col·lectiu dels atacs de l’11-S demostren que tothom entén això de forma intuïtiva. Si preguntes a la gent què va passar l’11-S, probablement diran que Al-Qaeda va fer caure les torres bessones del World Trade Center. Però l’atac no va ser només contra les torres, sinó que hi hagué dues accions més, en particular un atac amb èxit contra el Pentàgon. Com és que poca gent se’n recorda?

Si l’operació de l’11-S hagués estat una campanya militar convencional, l’atac al Pentàgon hauria centrat quasi tota l’atenció. Amb aquella acció, Al-Qaeda aconseguí destruir part del quarter general de l’enemic, i matar alts comandaments i analistes. Per què el record col·lectiu dona molta més importància a la destrucció de dos edificis civils i a la matança d’agents de borsa, comptables i oficinistes?

És perquè el Pentàgon és un edifici relativament baix i poc aparent, mentre que el World Trade Center era un alt tòtem fàl·lic que en caure va provocar un immens efecte audiovisual. Ningú dels qui van veure les imatges de l’esfondrament les podrà oblidar mai. Com que entenem intuïtivament que el terrorisme és teatre, el jutgem pel seu impacte emocional més que pel material.

Igual que els terroristes, els que combaten el terrorisme també haurien de raonar més com a productors de teatre que com a generals de l’exèrcit. Al capdavall, si volem combatre el terrorisme de manera efectiva hem de tenir present que res que facin els terroristes ens pot destruir. Som els únics que ens podem destruir a nosaltres mateixos, si reaccionem sense mesura i de manera errònia a les seves provocacions.

Els terroristes es proposen una missió impossible: canviar l’equilibri polític del poder mitjançant la violència, encara que no tinguin exèrcit. Per aconseguir-ho, plantegen a l’estat una provocació impossible: que demostri que pot protegir tots els seus ciutadans contra la violència política, allà on sigui i quan sigui. Els terroristes esperen que quan l’estat intenti complir aquesta missió impossible tornarà a repartir les cartes i els donarà algun trumfo imprevist.

És cert que, quan l’estat respon a aquesta provocació, generalment aconsegueix esclafar els terroristes. Centenars d’organitzacions terroristes han estat anorreades en les darreres dècades per diversos estats. L’abril de 2002, Israel va demostrar que fins i tot les campanyes de terror més ferotges es podien aturar amb la força bruta.^[10] Els terroristes saben prou bé que, en confrontacions així, ho tenen malament. Però com que són molt dèbils i no tenen cap altra opció militar, no hi tenen res a perdre i molt a guanyar. De tant en tant, la tempesta política creada per les campanyes contra el terrorisme beneficia els terroristes, i és per això que l’aposta té sentit. Un terrorista és com un jugador de cartes que té una mà especialment dolenta i que intenta convèncer els seus rivals que tornin a barrejar les cartes. No hi pot perdre res i ho pot guanyar tot.

Una petita moneda dins d’una gran gerra buida

Per què l’estat hauria d’acceptar tornar a barrejar les cartes? Vist que el dany material causat pel terrorisme és negligible, en teoria l’estat podria abstenir-se d’actuar, o adoptar mesures serioses però discretes lluny de les càmeres i dels micròfons. De fet, moltes vegades els estats fan exactament això. Però de tant en tant perden la paciència i reaccionen amb un excés de força i públicament, de manera que fan el joc als terroristes. Per què els estats són tan sensibles a les provocacions terroristes?

Els estats troben difícil aguantar aquestes provocacions perquè la legitimitat de l’estat modern es basa en la seva promesa de mantenir l’esfera pública lliure de violència política. Un règim pot suportar terribles catàstrofes, i fins i tot ignorar-les, sempre que la seva legitimitat no es basi a evitar-les. Per altra banda, un règim es pot enfonsar per culpa d’un problema menor, si es veu que en debilita la legitimitat. Al segle XIV, la pesta negra va matar entre un quart i la meitat dels pobles europeus, però cap rei no va perdre el tron com a conseqüència, i tampoc cap rei va fer gaires esforços per vèncer l’epidèmia. Ningú no va pensar llavors que evitar les epidèmies era part de la feina d’un rei. En canvi, els governants que van permetre que s’expandissin les heretgies religioses pels seus dominis s’arriscaven a perdre la corona, i fins i tot el cap.

Avui, un govern pot actuar més suaument contra la violència domèstica i sexual que contra el terrorisme, perquè, tot i l’impacte de moviments com el de #metoo, les violacions no debiliten la legitimitat del govern. A França, per exemple, es denuncien a les autoritats més de 10.000 casos de violació cada any, i probablement n’hi ha desenes de milers més que no són denunciats.^[11] Els violadors i els marits abusadors, però, no són vistos com una amenaça existencial a l’Estat francès, perquè històricament l’estat no s’ha basat en la promesa d’acabar amb la violència sexual. Contràriament, els casos de terrorisme —molt més rars— són percebuts com una amenaça mortal contra la República Francesa, perquè en els darrers segles els estats occidentals moderns han anat establint gradualment la seva legitimitat sobre la promesa explícita de no tolerar la violència política dins de les seves fronteres.

Durant l’edat mitjana, a l’esfera pública hi havia molta violència política. De fet, la capacitat d’usar la violència era l’entrada que calia pagar per participar en el joc polític, i tot aquell que n’estava mancat no tenia veu en la política. Moltes famílies nobles mantenien forces armades, i també ho feien les ciutats, els gremis, les esglésies i els monestirs. Quan un abat moria i sorgia una disputa per a la seva successió, les faccions rivals —inclosos monjos, cabdills locals i veïns interessats— agafaven sovint les armes per decidir la qüestió.

El terrorisme no tenia lloc en aquell món. Ningú que no fos prou fort per provocar considerables danys materials no comptava per a res. Si el 1150 uns pocs fanàtics musulmans assassinaven uns quants civils a Jerusalem per exigir que els croats marxessin de Terra Santa, la reacció era més aviat de ridícul més que de terror. Si volies que et fessin cas de veritat, com a mínim havies de prendre el control d’un castell fortificat o dos. El terrorisme no preocupava els nostres avantpassats medievals, perquè tenien problemes molt més grossos en què pensar.

Durant l’era moderna, els estats centralitzats han reduït progressivament el nivell de violència política dins dels seus territoris, i en les últimes dècades els països occidentals han aconseguit erradicar-la quasi completament. Els ciutadans de França, el Regne Unit o dels EUA poden lluitar pel control de ciutats, empreses, organitzacions i fins i tot del govern mateix sense necessitat de cap força armada. El control de bilions de dòlars, de milions de soldats i de milers de vaixells, avions i míssils nuclears passa d’un grup de polítics a un altre sense que es dispari ni un sol tret. La gent s’hi va avesar aviat i ho va considerar el seu dret natural. Consegüentment, fins i tot els actes esporàdics de violència política que maten unes poques dotzenes de persones són vistos com una amenaça mortal a la legitimitat i fins i tot a la supervivència de l’estat. Una petita moneda dins d’una gran gerra buida fa molt de soroll.

Això és el que fa que tingui tant d’èxit el teatre del terrorisme. L’estat ha creat un enorme espai buit de violència política, que ara actua com un altaveu amplificant l’impacte de qualsevol atac armat, encara que sigui petit. Com menys violència política hi ha en un estat determinat, més gran és l’impacte públic d’un acte terrorista. Matar algunes persones a Bèlgica crida molt més l’atenció que matar-ne centenars a Nigèria o a l’Iraq. Paradoxalment, doncs, l’èxit mateix dels estats moderns en la prevenció de la violència política els fa especialment vulnerables al terrorisme.

L’estat ha remarcat moltes vegades que no tolerarà violència política dins de les seves fronteres. Els ciutadans, per la seva banda, s’han acostumat a la violència política zero. Per això el teatre del terror genera pors viscerals a l’anarquia, i provoca en la gent la sensació que l’ordre social està a punt d’ensorrar-se. Després de segles de lluites sanguinàries, hem sortit arrossegant-nos del forat negre de la violència, però notem que el forat negre encara és aquí, esperant pacientment engolir-nos altre cop. Unes quantes atrocitats espantoses i ja ens imaginem que hi tornem a caure.

Per reduir aquestes pors, l’estat es veu obligat a respondre al teatre del terror dins del seu propi teatre de la seguretat. La resposta més eficient al terrorisme podrien ser uns bons serveis d’intel·ligència i accions clandestines contra les xarxes financeres que alimenten el terrorisme. Però això no són coses que el ciutadà pugui veure per la tele. Els ciutadans han vist el drama terrorista del World Trade Center ensorrant-se. L’estat se sent compel·lit a muntar un drama oposat igual d’espectacular, amb més foc i fum encara. Per això, en comptes d’actuar discretament i amb eficàcia, l’estat desencadena una potent tempesta que força vegades satisfà els somnis més desitjats pels terroristes.

Així doncs, de quina manera l’estat hauria de tractar el terrorisme? Una lluita antiterrorista amb èxit hauria d’actuar en tres fronts. Primer, els governs s’haurien de centrar en les accions clandestines contra les xarxes del terror. En segon lloc, els mitjans de comunicació haurien de mantenir les coses dins de la seva adequada perspectiva i evitar la histèria. El teatre del terror no pot tenir èxit sense publicitat. Desgraciadament, massa sovint els mitjans fan aquesta publicitat de franc. Informen obsessivament sobre els atacs terroristes i n’inflen desmesuradament el perill, perquè les notícies sobre terrorisme venen diaris molt millor que els reportatges sobre la diabetis o sobre la contaminació atmosfèrica.

El tercer front és la imaginació de tots i cadascun de nosaltres. Els terroristes fan presonera la nostra imaginació, i la fan servir en contra nostra. Una vegada i una altra assagem l’atac terrorista en el nostre escenari mental, recordant l’11-S o els darrers atemptats suïcides amb bomba. Els terroristes maten un centenar de persones i fan que cent milions s’imaginin que hi ha un assassí amagat rere cada arbre. És responsabilitat de cada ciutadà i ciutadana alliberar la seva imaginació dels terroristes, i tenir presents les dimensions reals d’aquesta amenaça. És el nostre propi terror intern que porta els mitjans a obsessionar-se amb el terrorisme i a fer que el govern adopti respostes exagerades.

L’èxit o el fracàs del terrorisme depèn, doncs, de nosaltres. Si permetem que els terroristes s’apoderin de la nostra imaginació —i que llavors sobreactuem en funció dels nostres propis temors— el terrorisme triomfarà. Si alliberem la imaginació de la por als terroristes i reaccionem de manera freda i equilibrada, el terrorisme fracassarà.

El terrorisme es fa nuclear

L’anàlisi precedent és aplicable al terrorisme tal com l’hem conegut en els dos darrers segles, i tal com actualment es manifesta als carrers de Nova York, Londres, París i Tel Aviv. Tanmateix, si el terrorisme aconsegueix armes de destrucció massiva, no solament canviarà de forma dramàtica la seva essència sinó la de l’estat i de la política global. Si organitzacions minúscules que representen un grupet de fanàtics poguessin destruir ciutats senceres i matar milions de persones, deixaria d’existir un àmbit públic lliure de violència política.

Per aquest motiu, mentre que el terrorisme actual és sobretot teatre, el futur terrorisme nuclear, el terrorisme informàtic o el terrorisme biològic poden presentar una amenaça molt més seriosa, que exigiria als governs una resposta força més dràstica. Precisament per això hauríem d’anar molt amb compte a l’hora de diferenciar aquests hipotètics escenaris futurs dels atacs terroristes actuals com els que hem viscut fins ara. La por que alguns terroristes poguessin algun dia aconseguir una bomba nuclear i destruir Nova York o Londres no justifica una reacció histèrica fora mesura contra un terrorista que mata una dotzena de vianants amb un rifle automàtic o amb un camió descontrolat. Els estats encara haurien d’anar més amb compte de no començar a perseguir tots els grups dissidents amb el pretext que algun dia poden intentar aconseguir armes nuclears, o que poden hackejar els nostres cotxes sense conductor i convertir-los en una flota de robots assassins.

De la mateixa manera, tot i que evidentment els governs han de vigilar els grups radicals i emprendre accions per evitar que puguin apoderar-se d’armes de destrucció massiva, necessiten contrarestar la por al terrorisme nuclear amb altres escenaris amenaçadors. En les dues darreres dècades, els Estats Units han gastat bilions de dòlars i molt de capital polític en la seva guerra contra el terror. George W. Bush, Tony Blair, Barack Obama i les seves administracions poden argumentar força justificadament que perseguint els terroristes els han forçat a pensar més en la supervivència que en l’adquisició de bombes nuclears. Podrien, d’aquesta manera, haver salvat el món d’un 11-S nuclear. Com que això és una afirmació hipotètica —«si no haguéssim fet la guerra contra el terror, Al-Qaeda hauria aconseguit armes nuclears»— és difícil jutjar si és veritat o no.

Podem dir amb seguretat, però, que amb la guerra contra el terror els americans i els seus aliats no solament van causar una destrucció immensa per tot el planeta, sinó que van incórrer en allò que els economistes denominen «costos d’oportunitat». Els diners, el temps i el capital polític invertits en la lluita antiterrorista no es van dedicar a lluitar contra l’escalfament global, la sida o la pobresa; ni a dur la pau i la prosperitat a l’Àfrica subsahariana; ni a establir lligams més ferms amb Rússia i la Xina. Si mai Nova York o Londres s’enfonsen en l’oceà Atlàntic per la pujada del nivell del mar, o si les tensions amb Rússia esclaten en una guerra oberta, la gent bé en podria acusar Bush, Blair i Obama per haver-se centrat en el front equivocat.

És difícil establir prioritats en temps real, mentre que és massa fàcil canviar de posició a posteriori. Acusem els dirigents de no haver sabut preveure les catàstrofes que han succeït, però som feliçment ignorants dels desastres que mai no s’han fet realitat. Per aquest motiu la gent pot pensar en l’administració Clinton, als anys noranta, i culpar-la d’haver menystingut l’amenaça d’Al-Qaeda. Però, en aquells anys, ben pocs s’imaginaven que els terroristes islàmics podrien encendre un conflicte global fent estavellar avions de passatgers contra els gratacels de Nova York. En canvi, molts temien que Rússia podria col·lapsar-se completament i perdre el control no solament del seu vast territori, sinó també de milers de bombes nuclears i biològiques. Una preocupació afegida era que les sanguinàries guerres de l’antiga Iugoslàvia es poguessin estendre a altres punts de l’Europa oriental, i que conduïssin a conflictes entre Hongria i Romania, entre Bulgària i Turquia, o entre Polònia i Ucraïna.

Alguns estaven encara més preocupats amb la reunificació d’Alemanya. Quatre dècades i mitja després de la caiguda del Tercer Reich, moltes persones continuaven tenint un pànic visceral al poder alemany. Lliure de l’amenaça soviètica, no es convertiria Alemanya en una superpotència dominadora del continent europeu? I la Xina, què? Alarmada pel col·lapse del bloc soviètic, la Xina podria abandonar les seves reformes, tornar a la línia dura de les polítiques maoistes i acabar sent una versió més gran de Corea del Nord.

Ara podem ridiculitzar aquests escenaris inquietants perquè sabem que no es van fer realitat. La situació a Rússia es va estabilitzar, gran part de l’Europa oriental va ser pacíficament absorbida per la UE, l’Alemanya reunificada és saludada avui com a líder del món lliure i la Xina s’ha convertit en el motor econòmic del món sencer. Tot això s’aconseguí, almenys en part, gràcies a les polítiques constructives dels EUA i de la UE. Hauria estat més assenyat que els EUA i la UE s’haguessin centrat, durant els anys noranta, en els extremistes islàmics més que en la situació de l’antic bloc soviètic o de la Xina?

No ens podem preparar per a cada eventualitat. En conseqüència, tot i que evidentment ens cal impedir el terrorisme nuclear, aquesta no pot ser la prioritat número u en l’agenda de la humanitat. I evidentment no hauríem de fer servir l’amenaça teòrica del terrorisme nuclear com a justificació per a una sobreactuació contra el terrorisme ordinari. Són problemes diferents que exigeixen solucions diferents.

Si, malgrat els nostres esforços, alguns grups terroristes algun dia aconseguissin armes de destrucció massiva, fa de mal dir com anirien les lluites polítiques, però serien molt diferents a les campanyes de terror i contra el terror del començament del segle XXI. Si l’any 2050 el món és ple de terroristes nuclears i de bioterroristes, les seves víctimes recordaran el món de 2018 amb una nostàlgia tenyida d’incredulitat: com és que aquella gent que vivia una vida tan segura es va arribar a sentir tan amenaçada?

Naturalment, el nostre sentit del perill actual no s’alimenta només de terrorisme. Un munt d’experts i de gent corrent temen que tinguem a tocar la Tercera Guerra Mundial, com si ja haguéssim vist aquesta pel·lícula abans, fa un segle. Com el 1914, les tensions creixents el 2018 entre les grans potències, juntament amb problemes globals irresolubles, semblen arrossegar-nos cap a una guerra mundial. Està més justificada aquesta preocupació que la nostra por exagerada al terrorisme?