Capítol 6

CIVILITZACIÓ

Al món només hi ha una civilització

Mentre Mark Zuckerberg somia d’unir la humanitat en línia, esdeveniments recents en el món fora de línia semblen haver insuflat nova vida a la tesi del «xoc de civilitzacions». Molts comentaristes, polítics i ciutadans normals i corrents creuen que la guerra civil de Síria, l’auge d’Estat Islàmic, el caos del Brexit i la inestabilitat de la Unió Europea són el resultat d’un xoc entre la «civilització occidental» i la «civilització islàmica». Els intents occidentals d’imposar la democràcia i els drets humans a les nacions musulmanes van tenir com a resultat una violenta reacció islàmica, i una onada d’immigració musulmana juntament amb un seguit d’atacs terroristes islàmics van provocar que els votants europeus abandonessin els somnis multiculturals a favor de les identitats locals xenòfobes.

Segons aquesta tesi, la humanitat sempre ha estat dividida en diverses civilitzacions, els membres de les quals veuen el món de maneres irreconciliables. Aquestes visions del món incompatibles fan inevitables els conflictes entre civilitzacions. De la mateixa manera que en la naturalesa diferents espècies lluiten per la supervivència segons les lleis despietades de la selecció natural, a través de la història les civilitzacions s’han enfrontat repetidament i tan sols els més aptes han sobreviscut per explicar-ho. Els qui ignoren aquest fet macabre —siguin polítics liberals o enginyers amb el cap als núvols— ho fan sota la seva (ir)responsabilitat.^[1]

La tesi del «xoc de civilitzacions» té unes implicacions polítiques de llarg abast. Els seus defensors afirmen que qualsevol intent de reconciliar «Occident» amb «el món musulmà» està condemnat al fracàs. Els països musulmans mai no adoptaran els valors occidentals, i els països occidentals no podran absorbir mai amb èxit les minories musulmanes. Per tant, els Estats Units no haurien d’admetre immigrants de Síria o de l’Iraq, i la Unió Europea hauria de renunciar a la seva fal·làcia multicultural a favor d’una identitat occidental sense vergonya. A la llarga, només una civilització pot sobreviure les proves despietades de la selecció natural, i si els buròcrates de Brussel·les no volen salvar Occident del perill islàmic, llavors la Gran Bretanya, Dinamarca o França val més que ho facin soles.

Tot i que molt estesa, aquesta tesi és enganyosa. El fonamentalisme islàmic pot comportar un desafiament radical, però la «civilització» que desafia és una civilització global més que no pas un fenomen estrictament occidental. No és per res que Estat Islàmic ha aconseguit unir en contra seva l’Iran i els Estats Units… i fins i tot els fonamentalistes islàmics, tot i les seves fantasies medievals, estan molt més arrelats a la cultura global contemporània que no pas a l’Aràbia del segle VII. Alimenten les pors i les esperances de la joventut moderna alienada, més que no pas les de camperols i mercaders medievals. Com han argumentat de manera convincent Pankaj Mishra i Christopher de Bellaigue, els islamistes radicals han estat igual d’influïts per Marx i Foucault que per Mahoma, i hereten tant el llegat dels anarquistes europeus del segle XIX com el dels califats omeia i abbàssida.^[2] Per tant, és més acurat veure fins i tot Estat Islàmic com un brot errant de la cultura global que compartim tots, més que com una branca d’un misteriós arbre aliè.

Encara més important, l’analogia entre història i biologia que sustenta la tesi del «xoc de civilitzacions» és falsa. Els grups humans —des de petites tribus fins a civilitzacions enormes— són fonamentalment diferents de les espècies animals i els conflictes històrics difereixen considerablement dels processos de selecció natural. Les espècies animals tenen identitats objectives que perduren durant milers i milers de generacions. Que siguis un ximpanzé o un goril·la depèn dels teus gens i no pas de les teves creences, i gens diferents dicten comportaments socials diferents. Els ximpanzés viuen en grups barrejats de mascles i femelles. Competeixen pel poder construint coalicions de partidaris dels dos sexes. Entre els goril·les, per contra, un únic mascle dominant estableix un harem de femelles, i generalment expulsa qualsevol mascle adult que pugui desafiar la seva posició. Els ximpanzés no poden adoptar els arranjaments socials dels goril·les, els goril·les no poden començar a organitzar-se com ximpanzés, i, que nosaltres sapiguem, ximpanzés i goril·les s’han caracteritzat per tenir exactament els mateixos sistemes socials no pas des de fa unes dècades, sinó des de fa centenars de milers d’anys.

No es troba res de semblant entre els éssers humans. Sí, els grups humans poden tenir sistemes socials diferenciats, però no estan determinats genèticament, i poques vegades duren més d’uns quants segles. Penseu en els alemanys del segle XX, per exemple. En menys de cent anys, els alemanys es van organitzar en sis sistemes molt diferents: l’imperi Hohenzollern, la república de Weimar, el Tercer Reich, la República Democràtica Alemanya (àlies Alemanya de l’Est), la República Federal d’Alemanya (àlies Alemanya Occidental), i a la fi, l’Alemanya democràtica reunificada. Evidentment, els alemanys han conservat la seva llengua i el seu amor per la cervesa i el bratwurst. Però hi ha cap essència alemanya singular que els distingeixi de totes les altres nacions i que s’hagi mantingut inalterable de Guillem II fins a Angela Merkel? I si se us acut alguna resposta a aquesta pregunta, existia també aquesta essència fa 1.000 anys, o en fa 5.000?

El preàmbul de la Constitució europea (no ratificada) comença amb l’afirmació que s’inspira «en l’herència cultural, religiosa i humanista d’Europa, a partir de la qual s’han desenvolupat els valors universals dels drets inviolables i inalienables de la persona humana, la democràcia, la igualtat, la llibertat i l’estat de dret».^[3] Això pot donar fàcilment la impressió que la civilització europea està definida pels valors dels drets humans, la democràcia, la igualtat i la llibertat. Incomptables discursos i documents estableixen una línia directa des de l’antiga democràcia atenenca fins a la Unió Europea actual, celebrant dos mil cinc-cents anys de llibertat i democràcia europees. Això ens recorda aquell cec proverbial que arreplega la cua d’un elefant i en treu la conclusió que un elefant és una mena de pinzell. Sí, les idees democràtiques fa segles que han estat part de la cultura europea, però mai no en van ser el tot. Malgrat la seva glòria i el seu impacte, la democràcia atenenca va ser un experiment a mig gas que va sobreviure amb prou feines dos-cents anys en un petit racó dels Balcans. Si la civilització europea dels últims vint-i-cinc segles ha estat definida per la democràcia i els drets humans, què n’hem de fer d’Esparta i de Juli Cèsar, de les croades i dels conquistadores, de la Inquisició i del tràfic d’esclaus, de Lluís XIV i de Napoleó, de Hitler i de Stalin? Eren tots intrusos d’una civilització estrangera?

En realitat, la civilització europea és qualsevol cosa que els europeus vulguin fer-ne, de la mateixa manera que la cristiandat és qualsevol cosa que els cristians vulguin fer-ne, l’islam és qualsevol cosa que els musulmans vulguin fer-ne, i el judaisme és qualsevol cosa que els jueus vulguin fer-ne. I al llarg dels segles, n’han fet un munt de coses notablement diferents. Els grups humans es defineixen més pels canvis que pateixen que no pas per cap mena de continuïtat, però tot i això se les maneguen per crear-se identitats antigues gràcies a les seves habilitats com a narradors. Tant és quines revolucions experimentin, gairebé sempre són capaços de teixir els fils nous i els vells en una sola història.

Fins i tot un individu podria teixir canvis personals revolucionaris en un relat vital coherent i poderós: «Jo soc aquella persona que abans havia estat socialista, però que després es va fer capitalista; vaig néixer a França, i ara visc als Estats Units; estava casat, i després em vaig divorciar; vaig tenir càncer, però després em vaig recuperar». De manera similar, un grup humà com ara el dels alemanys es pot definir pels canvis que ha patit: «Abans érem nazis, però hem après la lliçó, i ara som demòcrates pacífics». No cal buscar una essència alemanya singular que es va manifestar primer en Guillem II, després en Hitler, i a la fi en Merkel. Aquestes transformacions radicals són precisament el que defineix la identitat alemanya. Ser alemany el 2018 vol dir haver d’enfrontar-se amb el llegat difícil del nazisme mentre es defensen valors liberals i democràtics. Qui sap què voldrà dir el 2050?

La gent moltes vegades refusa veure aquests canvis, sobretot quan es tracta de valors centrals polítics i religiosos. Nosaltres insistim que els nostres valors són un llegat preciós que prové dels nostres antics avantpassats. Però l’única cosa que ens permet dir això és que els nostres avantpassats fa molt de temps que són morts, i no poden parlar per ells mateixos. Penseu, per exemple, en l’actitud jueva envers les dones. Avui en dia, els jueus ultraortodoxos prohibeixen les imatges de les dones en l’esfera pública. Les tanques publicitàries i els anuncis dirigits a jueus ultraortodoxos generalment només mostren homes i nens; mai dones ni nenes.^[4]

El 2011, va esclatar un escàndol quan el diari ultraortodox de Brooklyn Di Tzeitung va publicar una fotografia de les autoritats nord-americanes que presenciaven l’atac contra el complex d’Osama bin Laden… en la qual havia esborrat digitalment totes les dones, inclosa la secretària d’Estat Hillary Clinton. El diari va explicar que s’havia vist obligat a fer-ho per les «lleis de la modèstia» jueves. Un escàndol similar va esclatar quan el diari HaMevaser va eliminar Angela Merkel de la fotografia d’una manifestació contra la matança de Charlie Hebdo, no fos que la seva imatge despertés pensaments luxuriosos en els seus lectors devots. L’editor d’un tercer diari ultraortodox, Hamodia, defensava aquesta política tot explicant que «tenim el suport de milers d’anys de tradició jueva».^[5]

Enlloc és més evident la prohibició de veure les dones que a la sinagoga. A les sinagogues ortodoxes, les dones estan curosament segregades dels homes, i s’han de situar en una zona restringida on se les amaga rere una cortina, perquè cap home vegi accidentalment la forma d’una dona mentre diu les seves pregàries o llegeix les escriptures. Però si tot això està basat en milers d’anys de tradició jueva i lleis divines immutables, com s’explica el fet que quan els arqueòlegs van excavar sinagogues antigues a Israel, de l’època de la Mixnà i el Talmud, no hi van trobar cap rastre de segregació per gèneres, i de fet van descobrir uns preciosos mosaics i pintures murals on hi havia dones representades, algunes de les quals anaven més aviat poc vestides? Els rabins que van escriure la Mixnà i el Talmud pregaven i estudiaven regularment en aquestes sinagogues, però els jueus ultraortodoxos d’avui en dia les considerarien profanacions blasfemes d’antigues tradicions.^[6]

Distorsions similars de tradicions antigues caracteritzen totes les religions. Estat Islàmic presumeix d’haver retornat a la versió pura i original de l’islam, però de fet la seva versió de l’islam és nova de trinca. Sí, citen molts textos venerables, però ho fan amb molta discreció a l’hora de triar quins textos citar i quins ignorar, i la manera d’interpretar-los. De fet, la seva actitud autodidacta a l’hora d’interpretar els textos sagrats és molt moderna. Tradicionalment la interpretació dels textos era monopoli dels erudits ulemes, que estudiaven la llei i la teologia musulmana en institucions amb gran reputació com ara Al-Azhar, al Caire. Pocs dels líders d’Estat Islàmic tenen aquestes credencials, i els ulemes més respectats han qualificat Abu Bakr al-Baghdadi i els seus com a criminals ignorants.^[7]

Això no vol dir que Estat Islàmic hagi estat «no islàmic» o «antiislàmic», com diuen alguns. És particularment irònic que líders cristians com Barack Obama tinguin la temeritat de dir a musulmans autoproclamats com Abu Bakr al-Baghdadi què vol dir ser musulmà.^[8] La discussió acalorada sobre la veritable essència de l’islam és simplement inútil. L’islam és qualsevol cosa que els musulmans vulguin fer-ne.^[9]

Alemanys i goril·les

Encara hi ha una diferència més profunda que diferencia els grups humans de les espècies animals. Les espècies sovint es divideixen, però mai no es fusionen. Fa uns set milions d’anys, els ximpanzés i els goril·les tenien avantpassats comuns. Aquesta única espècie ancestral es va dividir en dues poblacions que, amb el temps, van seguir els seus camins evolutius per separat. Un cop va haver passat això, ja no es podia tornar enrere. Com que els individus que pertanyen a espècies diferents no poden produir descendència fèrtil els uns amb els altres, les espècies no es poden fusionar. Els goril·les no es poden fusionar amb els ximpanzés, les girafes no es poden fusionar amb els elefants, i els gossos no es poden fusionar amb els gats.

Les tribus humanes, per contra, tendeixen a fusionar-se, amb el temps, en grups més i més grans. Els alemanys moderns es van crear amb la fusió de saxons, prussians, sueus i bavaresos, que no fa pas gaire temps es tenien ben poc amor els uns als altres. Es diu que Otto von Bismarck va comentar (després d’haver llegir L’origen de les espècies de Darwin) que el bavarès és la baula perduda entre l’austríac i l’ésser humà.^[10] Els francesos van ser creats amb la fusió dels francs, els normands, els bretons, els gascons i els provençals. Mentrestant, a l’altra banda del Canal, anglesos, escocesos, gal·lesos i irlandesos es van soldar els uns amb els altres (voluntàriament o no) per formar els britànics. En un futur no gaire distant, els alemanys, els francesos i els britànics podrien fusionar-se per formar els europeus.

Les fusions no sempre duren eternament, cosa de la qual és molt conscient avui en dia un munt de gent a Londres, Edimburg i Brussel·les. El Brexit podria iniciar perfectament la desfeta simultània tant del Regne Unit com de la Unió Europea. Però, a la llarga, la direcció de la història és ben clara. Fa deu mil anys la humanitat estava dividida en un nombre incomptable de tribus aïllades. A cada mil·lenni que passava, aquestes tribus es fusionaven en grups cada cop més i més grans, creaven cada cop menys i menys civilitzacions diferenciades. Aquestes últimes generacions, les poques civilitzacions restants s’han estat mesclant en una única civilització global. Les divisions polítiques, ètniques, culturals i econòmiques perduren, però no soscaven la unitat fonamental. De fet, algunes divisions tan sols són possibles per l’existència d’una estructura comuna superior. En l’economia, per exemple, la divisió del treball no pot tenir èxit, tret que tothom comparteixi un sol mercat. Un país no es pot especialitzar a produir cotxes o petroli si no pot comprar menjar a altres països que cultiven blat i arròs.

El procés de la unificació humana ha pres dues formes diferenciades: establir llaços entre grups diferenciats, i homogeneïtzar pràctiques entre els grups. Els llaços es poden establir entre grups que continuen comportant-se de maneres molt diferents. De fet, els llaços es poden formar fins i tot entre enemics jurats. La guerra mateixa pot generar alguns dels llaços humans més forts que existeixen. Els historiadors argumenten sovint que la globalització va assolir un primer punt àlgid el 1913, i que llavors va entrar en un llarg declivi durant l’era de les guerres mundials i la Guerra Freda, i que tan sols es va recuperar a partir de 1989.^[11] Això pot ser cert de la globalització econòmica, però ignora la dinàmica diferent però igualment important de la globalització militar. La guerra escampa idees, tecnologies i persones molt més ràpidament que el comerç. El 1918 els Estats Units estaven molt més íntimament lligats a Europa que el 1913, llavors es van distanciar durant el període d’entreguerres, fins que els seus destins van quedar inextricablement units per la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda.

La guerra també fa que els pobles s’interessin molt més els uns pels altres. Els Estats Units no havien estat mai tan en contacte amb Rússia com durant la Guerra Freda, quan la més mínima tos en un passadís de Moscou feia que a Washington la gent comencés a pujar i baixar escales a tota pastilla. A la gent li importen molt més els seus enemics que no pas els seus socis comercials. Per cada pel·lícula nord-americana sobre Taiwan, segurament n’hi ha cinquanta sobre el Vietnam.

Els Jocs Olímpics medievals

El món de començament del segle XXI ha anat molt més enllà de la formació de llaços entre grups. La gent d’una banda i altra del món no tan sols estan en contacte els uns amb els altres, també comparteixen cada cop més creences i pràctiques idèntiques. Fa mil anys, el planeta Terra era terra fèrtil per a dotzenes de models polítics diferents. A Europa es podien trobar principats feudals en pugna amb ciutats estat independents i teocràcies minúscules. El món musulmà tenia el seu califat, que clamava per la sobirania universal, però també va experimentar amb regnes, sultanats i emirats. Els imperis xinesos creien que eren l’única entitat política legítima, mentre que al nord i a l’oest confederacions tribals lluitaven amb alegria les unes contra les altres. L’Índia i el sud-est d’Àsia contenia un calidoscopi de règims, mentre que les entitats polítiques a Amèrica, Àfrica i Australàsia anaven de petites colles de caçadors recol·lectors a imperis extensíssims. No és estrany que fins i tot els grups humans veïns tinguessin problemes a l’hora de posar-se d’acord sobre els procediments diplomàtics comuns, per no dir res de les lleis internacionals. Cada societat tenia el seu propi paradigma polític, i trobava difícil entendre i respectar conceptes polítics aliens.

Avui, per contra, un sol paradigma polític és acceptat a tot arreu. El planeta està dividit entre uns dos-cents estats sobirans, que generalment estan d’acord a seguir els mateixos protocols diplomàtics i lleis internacionals comunes. Suècia, Nigèria, Tailàndia i el Brasil estan tots marcats als nostres atles com a formes acolorides de la mateixa mena; tots són membres de l’ONU, i malgrat una miríada de diferències, tots estan reconeguts com a estats sobirans que gaudeixen de drets i privilegis similars. De fet, comparteixen moltes més idees i pràctiques polítiques, inclosa una creença com a mínim nominal en els cossos representatius, els partits polítics, el sufragi universal i els drets humans. Hi ha parlaments a Teheran, Moscou, Ciutat del Cap i Nova Delhi, a més de Londres i París. Quan els israelians i els palestins, els russos i els ucraïnesos, els kurds i els turcs competeixen pels favors de l’opinió pública global, tots utilitzen el mateix discurs que parla de drets humans, sobirania de l’estat i llei internacional.

El món pot estar esquitxat de diversos tipus d’«estats fallits», però només coneix un sol paradigma per a un estat amb èxit. La política global segueix, doncs, el principi Anna Karènina: els estats amb èxit són tots iguals, però cada estat fallit fracassa a la seva pròpia manera, amb la mancança d’aquest o d’aquell ingredient en el paquet polític dominant. Estat Islàmic ha destacat recentment pel seu rebuig total a aquest paquet, i pel seu intent d’establir una mena d’entitat política completament diferent: un califat universal. Però precisament ha fracassat per aquesta raó. Nombroses forces guerrilleres i organitzacions terroristes han aconseguit crear països nous o conquerir països existents. Però sempre ho han fet acceptant els principis fonamentals de l’ordre polític global. Fins i tot els talibans buscaven el reconeixement internacional com a govern legítim del país sobirà de l’Afganistan. Cap grup que rebutgi els principis de la política global ha aconseguit fins ara cap control durador de cap territori significatiu.

La força del paradigma polític global potser es pot apreciar millor si no ens plantegem qüestions extremes de guerra i diplomàcia, sinó més aviat una cosa com ara els Jocs Olímpics de Rio del 2016. Preneu-vos un moment per pensar com es van organitzar els Jocs. Els onze mil atletes es van agrupar en delegacions per nacionalitat, i no per religió, classe social o llengua. No hi havia cap delegació budista, cap delegació proletària, ni cap delegació de parla anglesa. Tret d’un grapat de casos —els més notables, Taiwan i Palestina—, determinar la nacionalitat dels atletes va ser una qüestió poc complicada.

A la cerimònia d’inauguració del 5 d’agost de 2016 els atletes van desfilar en grups, cadascun amb la seva bandera nacional. Sempre que Michael Phelps guanyava una altra medalla d’or, les barres i estrelles pujaven al so de Star-Spangled Banner. Quan Émilie Andéol va guanyar la medalla d’or de judo, la tricolor francesa fou hissada i es va tocar La marsellesa.

D’una manera prou convenient, cada país del món té un himne que segueix el mateix model universal. Gairebé tots els himnes són peces orquestrals d’uns quants minuts de durada, en comptes d’un càntic de vint minuts que només pot interpretar una casta especial de sacerdots hereditaris. Fins i tot països com l’Aràbia Saudita, el Pakistan i el Congo han adoptat convencions musicals occidentals per als seus himnes. La majoria semblen una peça composta per Beethoven en un dia més aviat mediocre. (Us podeu passar un vespre amb els amics posant els diferents himnes al YouTube i provant d’endevinar quin és quin.) Fins i tot les lletres són gairebé les mateixes a tot el món; indiquen conceptes comuns de política i lleialtat de grup. Per exemple, a quina nació us sembla que pertany l’himne següent? (Només he canviat el nom del país pel genèric «El meu país»):

La resposta és Indonèsia. Però s’hauria sorprès algú si hagués dit que la resposta era Polònia, Nigèria o el Brasil?

Les banderes nacionals mostren la mateixa avorrida uniformitat. Amb una sola excepció, totes les banderes són trossos rectangulars de roba caracteritzats per un repertori extremament limitat de colors, franges i formes geomètriques. El Nepal és l’únic país que se salta la norma, amb una bandera que consisteix en dos triangles. (Però mai no ha guanyat cap medalla olímpica.) La bandera indonèsia és una franja vermella al damunt d’una franja blanca. La bandera polonesa és una franja blanca al damunt d’una franja vermella. La bandera de Mònaco és idèntica a la d’Indonèsia. Una persona daltònica amb prou feines podria distingir la diferència entre les banderes de Bèlgica, el Txad, Costa d’Ivori, França, Guinea, Irlanda, Itàlia, Mali i Romania: totes tenen tres franges verticals de diversos colors.

Alguns d’aquests països han estat en guerra els uns amb els altres, però durant el tumultuós segle XX només tres Jocs Olímpics es van cancel·lar per la guerra (el 1916, 1940 i 1944). El 1980 els Estats Units i alguns dels seus aliats van boicotejar els Jocs Olímpics de Moscou, el 1984 el bloc soviètic va boicotejar els Jocs de Los Angeles, i en diverses ocasions els Jocs Olímpics s’han trobat en el centre d’una tempesta política (els casos més notables van ser el 1936, quan el Berlín nazi va organitzar els Jocs, i el 1972, quan terroristes palestins van massacrar la delegació israeliana als Jocs Olímpics de Munic). Però, en general, les controvèrsies polítiques no han fet descarrilar el projecte olímpic.

Ara tornem enrere mil anys. Imaginem que voleu celebrar els Jocs Olímpics medievals a Rio l’any 1016. Oblideu-vos per un moment que Rio era llavors un petit poblat dels indis tupí,^[12] i que els asiàtics, africans i europeus ni tan sols eren conscients de l’existència d’Amèrica. Oblideu-vos dels problemes logístics de portar els millors atletes del món a Rio en absència d’avions. Oblideu-vos també que pocs esports es compartien en tot el món, i que encara que tots els éssers humans podien córrer, no tothom es posaria d’acord a seguir les mateixes normes per a una cursa. Pregunteu-vos com agrupar les delegacions competidores. Avui en dia, el Comitè Olímpic Internacional s’està un munt d’hores discutint la qüestió de Taiwan i la qüestió de Palestina. Multipliqueu això per deu mil i tindreu una estimació de la quantitat d’hores que hauríeu d’emprar en la qüestió política dels Jocs Olímpics Medievals.

Per començar, el 1016 l’Imperi Song xinès no reconeixia cap entitat política sobre la terra com el seu igual. Per tant, seria una humiliació impensable concedir a la seva delegació olímpica el mateix estatus que a les delegacions del regne coreà de Koryo, o al regne vietnamita de Dai Co Viet… per no dir res de les delegacions de bàrbars primitius de l’altra banda del mar.

El califa de Bagdad també reclamava l’hegemonia universal, i la majoria dels musulmans sunnites el reconeixien com el seu líder suprem. En termes pràctics, però, el califa amb prou feines governava la ciutat de Bagdad. Per tant, serien tots els atletes sunnites part d’una única delegació del califat, o quedarien separats en dotzenes de delegacions dels nombrosos emirats i sultanats del món sunnita? Però per què ens hem d’aturar amb els emirats i els sultanats? El desert d’Aràbia era ben ple de tribus beduïnes lliures, que no reconeixien cap autoritat tret d’Al·là. Tindrien dret cadascuna d’elles a una delegació independent per competir en tir amb arc o curses de camells? Europa presentaria una quantitat similar de maldecaps. Un atleta de la ciutat normanda d’Ivry competiria sota la bandera local del comte d’Ivry, del seu senyor, el duc de Normandia, o potser del feble rei de França?

Moltes d’aquestes entitats polítiques apareixien i desapareixien en qüestió d’anys. Mentre fèieu els preparatius per als Jocs Olímpics del 1016, no podíeu saber per avançat quines delegacions es presentarien, perquè ningú no podia estar segur de quines entitats polítiques existirien encara l’any vinent. Si el regne d’Anglaterra hagués enviat una delegació als Jocs Olímpics de 1016, quan els atletes haguessin tornat a casa amb les seves medalles haurien descobert que els danesos acabaven de conquerir Londres i que Anglaterra era absorbida dins de l’imperi del Mar del Nord del rei Canut el Gran, juntament amb Dinamarca, Noruega i parts de Suècia. Vint anys després, aquell imperi s’havia desintegrat, però trenta anys després Anglaterra va tornar a ser conquerida, pel duc de Normandia.

No cal dir que la gran majoria d’aquestes efímeres entitats polítiques no tenia ni himne per tocar ni bandera per hissar. Els símbols polítics tenien gran importància, és clar, però el llenguatge simbòlic de la política europea era molt diferent del llenguatge simbòlic de la política indonèsia, xinesa o tupí. Posar-se d’acord en un protocol comú per marcar una victòria hauria estat pràcticament impossible.

Per tant, quan vegeu els Jocs Olímpics de Tòquio el 2020, recordeu que aquesta aparent competició entre nacions representa de fet un acord global astorador. Tot i l’orgull nacional que la gent sentirà quan la seva delegació guanyi una medalla d’or i hissin la seva bandera, hi ha moltes més raons per sentir-se orgullós que la humanitat sigui capaç d’organitzar un esdeveniment com aquest.

Un dòlar per governar-los a tots

En els temps premoderns, els éssers humans han experimentat no tan sols amb diversos sistemes polítics, sinó també amb una varietat de models econòmics que fa rodar el cap. Els boiars russos, els maharajàs hindús, els mandarins xinesos i els caps tribals amerindis tenien idees molt diferents sobre els diners, el comerç, les taxes i l’ocupació. Avui en dia, en canvi, gairebé tothom creu en variacions lleugerament diferents del mateix tema capitalista, i tots som engranatges en una única cadena de producció global. Visqueu al Congo o a Mongòlia, a Nova Zelanda o a Bolívia, les vostres rutines diàries i fortunes econòmiques depenen de les mateixes teories econòmiques, les mateixes empreses i bancs, i els mateixos corrents de capital. Si els ministres de Finances d’Israel i de l’Iran es trobessin per dinar, tindrien un llenguatge econòmic comú, i es podrien entendre fàcilment i simpatitzar l’un amb les penes de l’altre.

Quan Estat Islàmic va conquerir gran part de Síria i de l’Iraq, va assassinar desenes de milers de persones, va demolir jaciments arqueològics, va enderrocar estàtues, i va destruir sistemàticament els símbols de règims previs i de la influència cultural occidental.^[13] Però quan els seus lluitadors van entrar als bancs locals i van trobar-hi feixos de dòlars americans coberts amb les cares de presidents nord-americans i amb eslògans en anglès que lloaven els ideals polítics i religiosos dels Estats Units… no van pas cremar aquests símbols de l’imperialisme nord-americà. Perquè els bitllets de dòlar són venerats universalment a totes bandes dels diversos bàndols polítics i religiosos. Tot i que no té valor intrínsec —un bitllet de dòlar no es pot menjar ni beure—, la confiança en el dòlar i en la saviesa de la Reserva Federal és tan ferma que la comparteixen fins i tot els fonamentalistes islàmics, els senyors de la droga mexicans i els tirans de Corea del Nord.

Però l’homogeneïtat de la humanitat contemporània és d’allò més aparent quan ens fixem en la nostra visió del món natural i del cos humà. Si et posaves malalt fa mil anys, tenia molta importància on vivies. A Europa, el sacerdot resident segurament et diria que havies fet enfadar Déu, i que per tal de recuperar la salut hauries de fer una donació a l’Església, fer un pelegrinatge a un lloc sagrat i resar fervorosament pel perdó de Déu. Com a alternativa, la bruixa del poble podria explicar-te que un dimoni t’havia posseït i que ella podia fer fora el dimoni fent servir cançons, danses i la sang d’un gall negre.

A l’Orient Mitjà, els metges educats en les tradicions clàssiques podrien explicar-te que els teus quatre humors corporals estaven desequilibrats, i que havies d’harmonitzar-los amb una dieta adequada i unes pocions pudents. A l’Índia, els experts aiurvèdics haurien ofert les seves pròpies teories sobre l’equilibri entre els tres elements corporals coneguts com a doshes, i haurien recomanat un tractament d’herbes, massatges i postures de ioga. Els metges xinesos, els xamans siberians, els bruixots africans, els homes medicina amerindis… cada imperi, regne i tribu tenia les seves pròpies tradicions i experts, i cadascuna defensava diferents visions sobre el cos humà i la naturalesa de la malaltia, i cadascuna oferia la seva pròpia cornucòpia de rituals, beuratges i cures. Algunes funcionaven sorprenentment bé, mentre que d’altres eren pràcticament una sentència de mort. L’única cosa que unia les pràctiques mèdiques europees, xineses, africanes i americanes era que a tot arreu com a mínim una tercera part dels nens morien abans d’arribar a l’edat adulta, i que l’esperança de vida estava molt per sota dels cinquanta anys.^[14]

Avui en dia, si esteu malalts, hi ha molta menys diferència entre els llocs on viviu. A Toronto, Tòquio, Teheran o Tel Aviv us portaran a hospitals d’aspecte similar, on parlareu amb metges amb bates blanques que han après les mateixes teories científiques a les mateixes facultats de medicina. Seguiran protocols idèntics i utilitzaran proves idèntiques per arribar a diagnòstics molt similars. Després us dispensaran els mateixos medicaments produïts per les mateixes empreses farmacèutiques internacionals. Encara hi ha algunes diferències culturals menors, però els metges canadencs, japonesos, iranians i israelians tenen aproximadament les mateixes opinions sobre el cos humà i les malalties humanes. Després que Estat Islàmic capturés Raqqa i Mossul, no va enderrocar els hospitals locals. En canvi, va llançar una crida als metges i infermeres musulmans de tot el món que hi oferissin voluntàriament els seus serveis.^[15] És presumible que fins i tot els metges i infermeres musulmans pensin que el cos és fet de cèl·lules, que les malalties les causen els patògens, i que els antibiòtics maten els bacteris.

I què compon aquestes cèl·lules i bacteris? De fet, què compon tot el món sencer? Fa mil anys, cada cultura tenia la seva pròpia història sobre l’univers, i sobre els ingredients fonamentals de la sopa còsmica. Avui en dia, la gent formada acadèmicament de tot el món creu exactament les mateixes coses sobre la matèria, l’energia, el temps i l’espai. Agafeu com a exemple els programes nuclears iranians i nord-coreans. El problema és precisament que els iranians i els nord-coreans tenen exactament la mateixa visió de la física que els israelians i nord-americans. Si els iranians i els nord-coreans pensessin que E=MC⁴, a Israel i els Estats Units no els importarien ni un rave, els seus programes nuclears.

La gent encara té religions i identitats nacionals diferents. Però quan es tracta de coses pràctiques —com construir un estat, una economia, un hospital o una bomba— gairebé tots nosaltres pertanyem a la mateixa civilització. Hi ha desacords, sens dubte, però totes les civilitzacions tenen les seves disputes internes. De fet, aquestes disputes les defineixen. Quan proven d’establir la seva identitat, la gent sovint fan una llista de la compra de trets comuns. És un error. Els aniria molt millor fer una llista de conflictes i dilemes comuns. Per exemple, el 1618 Europa no tenia una única identitat religiosa: es definia pel conflicte religiós. Ser europeu el 1618 volia dir obsessionar-se per minúscules diferències de doctrina entre catòlics i protestants o entre calvinistes i luterans, i per estar disposat a matar i a morir per aquestes diferències. Si a un ésser humà, l’any 1618, aquests conflictes no li importaven gens, llavors aquesta persona era turca o hindú, però ben segur que no era europea.

De la mateixa manera, el 1940 la Gran Bretanya i Alemanya tenien valors polítics molt diferents, però totes dues formaven part de la «civilització europea». Hitler no era pas menys europeu que Churchill. De fet, l’enfrontament entre ells era precisament allò que definia ser europeu en aquell punt en particular de la història. Per contra, un caçador recol·lector !kung el 1940 no era europeu perquè el xoc intern europeu sobre raça i imperi no hauria tingut cap sentit per a ell.

La gent amb qui més ens barallem sovint són els membres de la nostra pròpia família. La identitat es defineix pels conflictes i dilemes més que no pas pels acords. Què vol dir ser europeu el 2018? No vol dir tenir la pell blanca, creure en Jesucrist o defensar la llibertat. En canvi, vol dir discutir amb vehemència sobre immigració, sobre la Unió Europea i sobre els límits del capitalisme. També vol dir preguntar-se obsessivament a un mateix «què defineix la meva identitat?» i preocupar-se per una població cada cop més envellida, pel consumisme desfermat i per l’escalfament global. En els seus conflictes i dilemes, els europeus del segle XXI són diferents dels seus avantpassats del 1618 i el 1940, però cada cop són més similars als seus socis comercials de la Xina i de l’Índia.

Siguin quins siguin els canvis que ens esperen en el futur, segurament inclouran una lluita fraternal dintre d’una sola civilització més que no pas un xoc entre civilitzacions alienes. Els grans desafiaments del segle XXI seran de naturalesa global. Què passarà quan el canvi climàtic desencadeni catàstrofes ecològiques? Què passarà quan els ordinadors superin els éssers humans en cada cop més i més tasques, i els reemplacin en una quantitat cada cop més gran de llocs de treball? Què passarà quan la biotecnologia ens permeti millorar els éssers humans i estendre les expectatives de vida? Sens dubte tindrem unes discussions monumentals i uns conflictes terribles sobre aquestes qüestions. Però aquestes discussions i conflictes és difícil que ens aïllin els uns dels altres. Just el contrari. Ens faran ser encara més interdependents. Tot i que la humanitat està molt lluny de constituir una comunitat harmoniosa, tots som membres d’una sola civilització, global i busca-raons.

Com s’explica, doncs, l’onada nacionalista que s’estén per gran part del món? Pot ser que en el nostre entusiasme per la globalització hàgim deixat de banda massa ràpidament les nacions de tota la vida? Pot ser un retorn al nacionalisme tradicional la solució per a les nostres desesperades crisis globals? Si la globalització comporta tants problemes, per què no l’abandonem i ja està?