Capítol 2

TREBALL

Quan siguis gran, potser no tindràs feina

No tenim ni idea de com serà el mercat de treball l’any 2050. En general tothom està d’acord que l’aprenentatge automàtic i la robòtica canviaran pràcticament totes les ocupacions, des de produir iogurt fins a ensenyar ioga. De tota manera, hi ha visions en conflicte sobre la naturalesa del canvi i la seva imminència. Alguns pensen que, tan sols d’aquí a una dècada o dues, milers de milions de persones esdevindran econòmicament supèrflues. D’altres asseguren que fins i tot a la llarga l’automatisme continuarà generant noves feines i més prosperitat per a tothom.

Per tant, estem a punt de patir d’un terrabastall terrorífic, o aquestes prediccions són un altre exemple d’histèria luddista mal informada? Fa de mal dir. Les pors sobre l’automatisme i la destrucció de llocs de treball van començar al segle XIX, i de moment no s’han materialitzat mai. Des de l’inici de la revolució industrial, per cada feina que s’ha perdut per culpa d’una màquina, s’ha creat com a mínim una feina nova, i la mitjana de qualitat de vida s’ha incrementat d’una manera impressionant.^[1] Però hi ha bones raons per pensar que aquesta vegada és diferent, i que l’aprenentatge automàtic canviarà les regles del joc.

Els éssers humans tenen dues menes d’habilitats: físiques i cognitives. En el passat, les màquines competien amb els éssers humans principalment en habilitats físiques brutes, mentre que els éssers humans mantenien un avantatge immens sobre les màquines en cognició. Per tant, a mesura que les feines manuals en l’agricultura i la indústria es van automatitzar, van emergir noves feines de serveis que exigien la mena d’habilitats cognitives que només posseïen els éssers humans: aprenentatge, anàlisi, comunicació, i per damunt de tot entendre les emocions humanes. Ara, però, la IA comença a superar els éssers humans en cada cop més d’aquestes activitats, inclosa la comprensió de les emocions humanes.^[2] No coneixem cap altre tercer camp d’activitat —més enllà del físic i del cognitiu— en el qual els éssers humans sempre mantindran un avantatge segur.

És crucial adonar-se que la revolució de la IA no es tracta només d’ordinadors que cada cop són més ràpids i intel·ligents. S’alimenta també de troballes en les ciències de la vida i les ciències socials. Com millor entenem els mecanismes bioquímics que són la base de les emocions, els desitjos i les eleccions dels humans, millor poden els ordinadors analitzar el comportament humà, predir les decisions humanes, i reemplaçar els conductors, banquers i advocats humans.

Aquestes últimes dècades, la recerca en àrees com la neurociència i l’economia conductual han permès als científics «hackejar» l’ésser humà, i en particular adquirir una comprensió molt millor de la manera que els humans tenen de prendre decisions. Resulta que les tries que fem de tot, des del menjar fins a les parelles, no són el resultat d’un misteriós lliure albir, sinó de milers de milions de neurones que calculen probabilitats en dècimes de segon. La molt lloada «intuïció humana» és en realitat «reconeixement de patrons».^[3] Els bons conductors, banquers i advocats no tenen intuïcions màgiques sobre el trànsit, les inversions o les negociacions: en canvi, pel fet de reconèixer patrons recurrents, poden distingir i provar d’evitar vianants distrets, crèdits arriscats i gent deshonesta en general. També resulta que els algoritmes bioquímics del cervell humà no són perfectes, ni de bon tros. Es refien de l’heurística, les dreceres i de circuits antiquats adaptats a la sabana africana en comptes de la selva urbana. No és estrany que fins i tot els bons conductors, banquers i advocats a vegades cometin errors estúpids.

Això vol dir que la IA pot superar els humans fins i tot en tasques que suposadament exigeixen «intuïció». Si ens imaginem que la IA ha de competir contra l’ànima humana en termes de pressentiments místics… sembla impossible. Però si la IA ha de competir contra xarxes neurals a l’hora de calcular probabilitats i de reconèixer patrons… sembla molt menys difícil.

En particular, la IA ho fa molt millor en feines que exigeixen intuïcions sobre altres persones. Moltes feines —com ara conduir un vehicle en un carrer ple de vianants, deixar diners a desconeguts i negociar un tracte comercial— necessiten l’habilitat de calibrar correctament les emocions i els desitjos dels altres. Aquell nano està a punt de saltar a la carretera? Aquest home ben vestit té la intenció d’agafar els meus diners i desaparèixer? Aquell advocat complirà les seves amenaces, o només va de farol? Mentre es pensava que aquestes emocions i aquests desitjos els generava un esperit immaterial, semblava evident que els ordinadors no substituirien mai els conductors, banquers i advocats humans. Perquè, com pot un ordinador entendre l’esperit humà creat divinament? Però si aquestes emocions i aquests desitjos no són de fet res més que algoritmes bioquímics, no existeix cap raó per la qual els ordinadors no puguin desxifrar aquests algoritmes; i fer-ho molt millor que no pas cap Homo sapiens.

Un conductor quan prediu les intencions d’un vianant, un banquer quan calcula la credibilitat d’algú que demana un préstec, i un advocat que calibra l’estat d’ànim en una taula de negociació, no es refien de la bruixeria. De fet, sense que ells ho sàpiguen, els seus cervells reconeixen patrons bioquímics amb l’anàlisi d’expressions facials, tons de veu, moviments de les mans i fins i tot olors corporals. Una IA equipada amb els sensors adients podria fer tot això d’una manera molt més acurada i fiable que un ésser humà.

Per tant, l’amenaça de la pèrdua de llocs de treball no és resultat tan sols de l’auge de la infotecnologia. És resultat de la confluència de la infotecnologia amb la biotecnologia. El camí que va de la ressonància magnètica funcional al mercat de treball és llarg i tortuós, però es pot recórrer en unes quantes dècades. Allò que els científics que estudien el cervell aprenen avui de l’amígdala i el cerebel podrien fer possible que els ordinadors superessin els psiquiatres humans i els guardaespatlles cap al 2050.

La IA no tan sols és a punt de hackejar els éssers humans i superar-los en habilitats que fins ara eren singularment humanes. També gaudeix d’habilitats singularment no-humanes, que fan que la diferència entre una IA i un treballador humà sigui de mena més que no pas de grau. Dues habilitats no-humanes particularment importants que posseeixen les IA són la connectivitat i la capacitat d’actualització.

Com que els éssers humans són individus, és difícil connectar-los els uns amb els altres per assegurar-se que estan tots al dia. En canvi, els ordinadors no són individus, i és fàcil integrar-los en una única xarxa flexible. Per tant, no ens enfrontem a la substitució de milions de treballadors humans individuals per milions de robots i ordinadors individuals. El més probable és que els individus humans siguin substituïts per una xarxa integrada. Quan parlem d’automatització, per tant, és erroni comparar les habilitats d’un únic conductor humà amb les d’un únic cotxe autopilotat, o les d’un sol metge humà amb les d’un metge IA. Hauríem més aviat de comparar les habilitats d’una col·lecció d’individus humans amb les habilitats d’una xarxa integrada.

Per exemple, molts conductors no estan familiaritzats amb els canvis en les normes de trànsit, i sovint les infringeixen. A més, com que cada vehicle és una entitat autònoma, quan dos vehicles s’acosten a la mateixa cruïlla al mateix temps, els conductors poden comunicar malament les seves intencions i topar. Els cotxes autopilotats, en canvi, poden estar tots connectats els uns amb els altres. Quan dos vehicles d’aquesta mena s’acosten a la mateixa cruïlla, no són en realitat dues entitats separades: formen part d’un únic algoritme. Les possibilitats que hi hagi un error de comunicació i que topin són per tant molt més petites. I si el Ministeri de Transport decideix canviar alguna norma de trànsit, tots els vehicles autopilotats es poden actualitzar exactament en el mateix moment, i tret d’algun error de programació, tots seguiran la nova norma al peu de la lletra.^[4]

De manera similar, si l’Organització Mundial de la Salut identifica una nova malaltia, o si un laboratori produeix un nou medicament, és gairebé impossible posar al dia tots els metges humans del món sobre aquests desenvolupaments. En canvi, encara que hi hagi deu mil milions de metges IA al món —cadascun fent el seguiment de la salut d’un sol ésser humà—, es poden actualitzar tots en un segon, i poden comunicar-se entre ells tota nova informació que obtinguin sobre la nova malaltia o el nou medicament. Aquests avantatges potencials de connectivitat i actualització són tan grans que com a mínim en algunes feines determinades tindria sentit substituir tots els éssers humans per ordinadors, encara que individualment alguns éssers humans encara facin la feina millor que les màquines.

Es podria plantejar l’objecció que si es canvia d’éssers humans individuals a una xarxa d’ordinadors perdrem els avantatges de la individualitat. Per exemple, si un metge humà comet un error, no mata tots els pacients del món, i no bloqueja el desenvolupament de tots els nous medicaments. En canvi, si tots els metges són de fet un sol sistema, i aquest sistema comet un error, els resultats poden ser catastròfics. La veritat, però, és que un sistema integrat d’ordinadors pot maximitzar els avantatges de la connectivitat sense perdre els avantatges de la individualitat. Es poden activar molts algoritmes alternatius en la mateixa xarxa, de manera que un pacient en un poblat remot de la jungla pot accedir a través del seu telèfon intel·ligent no només a una sola autoritat mèdica, sinó de fet a un centenar de doctors IA diferents, l’efectivitat dels quals es compara constantment. No t’agrada el que t’ha dit el doctor IBM? Cap problema. Encara que estiguis perdut al peu del Kilimanjaro, pots contactar fàcilment amb el doctor Baidu per demanar una segona opinió.

Els beneficis per a la societat humana és probable que siguin immensos. Els metges IA podrien oferir assistència sanitària molt millor i molt més barata per a milers de milions de persones, particularment els que ara mateix no reben cap mena d’assistència sanitària. Gràcies als algoritmes d’aprenentatge i els sensors biomètrics, un pobre habitant d’un poble rural en un país subdesenvolupat podria obtenir una assistència sanitària a través del seu telèfon intel·ligent molt millor que la que rep avui en dia la persona més rica del món a l’hospital urbà més avançat.^[5]

De la mateixa manera, els vehicles autopilotats podrien oferir a la gent serveis de transport molt millors, i en particular podrien reduir la mortalitat produïda pels accidents de trànsit. Avui en dia, prop d’1,25 milions de persones moren cada any en accidents de trànsit (el doble de la quantitat que mor per la combinació de la guerra, el crim i el terrorisme).^[6] Més del 90 % d’aquests accidents són provocats per errors molt humans: algú que beu alcohol i condueix, algú que tecleja un missatge mentre condueix, algú que s’adorm al volant, algú que somia despert en comptes de fer atenció a la carretera. La US National Highway Traffic Safety Administration va estimar que l’any 2012 el 31 % d’accidents mortals als Estats Units tenia a veure amb el consum d’alcohol, el 30 % amb l’excés de velocitat, i el 21 % amb conductors que es distreien.^[7] Els vehicles autopilotats no faran mai cap d’aquestes coses. Tot i que pateixen els seus propis problemes i limitacions, i tot i que alguns accidents són inevitables, substituir tots els conductors humans per ordinadors s’espera que redueixi els morts i ferits a les carreteres en un 90 %.^[8] En altres paraules, canviar a l’ús de vehicles autònoms és probable que salvi la vida d’un milió de persones cada any.

Per tant, seria una bogeria impedir l’automatització en camps com ara el transport i l’assistència sanitària per tal de protegir llocs de treball per a éssers humans. Al capdavall, el que hauríem de protegir en última instància són els éssers humans, no pas les feines. Els conductors i els metges a l’atur hauran de trobar una altra ocupació.

El Mozart dins de la màquina

Si més no a curt termini, la IA i la robòtica és molt difícil que eliminin completament indústries senceres. Feines que exigeixen especialització en un ventall molt estret d’activitats rutinàries seran automatitzades. Però serà molt més difícil reemplaçar els éssers humans per màquines en feines menys rutinàries que exigeixen l’ús simultani d’un ventall ample d’habilitats i en què calgui tractar amb fets i circumstàncies imprevistos. L’assistència sanitària, per exemple. Molts metges se centren gairebé exclusivament a processar informació: absorbeixen les dades mèdiques, les analitzen, i produeixen una diagnosi. Els infermers, en canvi, també necessiten bones habilitats motores i emocionals per tal d’administrar una injecció dolorosa, canviar un embenatge o contenir un pacient violent. Per tant, probablement tindrem un metge de família IA al nostre telèfon intel·ligent dècades abans de tenir un robot infermer fiable.^[9] La indústria assistencial humana —que té cura dels malalts, els infants i els ancians— segurament serà un bastió per als éssers humans durant molt de temps. De fet, a mesura que la gent visqui més anys i tingui menys fills, tenir cura dels ancians serà probablement un dels sectors de més creixement del mercat laboral humà.

Juntament amb l’assistència, la creativitat també planteja uns obstacles particularment difícils per a l’automatització. Ja no necessitem éssers humans perquè ens venguin música —la podem descarregar directament de la botiga d’iTunes—, però els compositors, músics, cantants i DJ encara són de carn i ossos. Ens refiem de la seva creativitat no tan sols per produir música completament nova, sinó també per triar entremig d’una gamma esfereïdora de possibilitats disponibles.

De tota manera, a la llarga cap feina restarà totalment segura del perill de l’automatització. Fins i tot els artistes haurien d’aixecar les orelles. En el món modern l’art s’associa habitualment amb les emocions humanes. Tenim tendència a pensar que els artistes canalitzen forces psicològiques internes, i que el propòsit de l’art és connectar-nos amb les nostres emocions o inspirar-nos algun sentiment nou. En conseqüència, quan avaluem l’art tenim tendència a jutjar-lo pel seu impacte emocional sobre el públic. Però si l’art és definit per les emocions humanes, què passarà quan els algoritmes externs siguin capaços d’entendre i manipular les emocions humanes millor que Shakespeare, Frida Kahlo o Beyoncé? Al capdavall, les emocions no són un fenomen místic: són el resultat d’un procés bioquímic. Per tant, en un futur no gaire llunyà un algoritme d’aprenentatge automàtic podria analitzar les dades biomètriques que brollin dels sensors al damunt i a l’interior del vostre cos, determinar el vostre tipus de personalitat i els vostres estats d’ànim canviants, i calcular l’impacte emocional que una cançó en particular —fins i tot que una tonalitat musical en particular— pugui tenir sobre vosaltres.^[10]

D’entre totes les formes d’art, la música és probablement la més susceptible a l’anàlisi de dades massives, perquè tant els inputs com els outputs es presten a una representació matemàtica precisa. Els inputs són els patrons matemàtics de les ones sonores, i els outputs són els patrons electroquímics de les tempestes neurals. En poques dècades, un algoritme que examini milions d’experiències musicals podria aprendre a predir de quina manera uns inputs en particular tenen com a resultat uns outputs en particular.^[11]

Suposem que acabeu de tenir una baralla molt forta amb el vostre nòvio. L’algoritme encarregat del vostre equip de so discernirà immediatament el vostre tràngol emocional interior, i basant-se en el que sap personalment de vosaltres i de la psicologia humana en general, posarà cançons a mida perquè ressonin amb la vostra malenconia i donin eco al vostre dolor. Aquestes cançons en particular potser no funcionaran amb altres persones, però són perfectes per al vostre tipus de personalitat. Després d’ajudar-vos a arribar al fons de la vostra tristor, l’algoritme posarà després l’única cançó del món que és probable que us animi… potser perquè el vostre subconscient la relaciona amb un record feliç d’infantesa del qual ni tan sols sou conscients. Cap DJ humà no pot esperar poder igualar mai les habilitats d’una IA així.

Podríeu presentar l’objecció que la IA mataria d’aquesta manera l’atzar i ens tancaria dins d’un capoll musical massa estret, teixit pels nostres gustos i disgustos previs. Ja no podrem explorar nous estils musicals? Cap problema. Podreu ajustar fàcilment l’algoritme perquè un 5 % de les seves tries siguin totalment a l’atzar, perquè us sorprengui amb un grup de gamelan indonesi, una òpera de Rossini o l’últim èxit del pop coreà. Amb el temps, després de fer un seguiment de les vostres reaccions, la IA podria fins i tot determinar el nivell ideal d’aleatorietat que optimitzi l’exploració però eviti el disgust, potser rebaixant el nivell d’atzar al 3 % o augmentant-lo al 8 %.

Una altra possible objecció és que no està clar que l’algoritme pugui establir el seu objectiu emocional. Si us acabeu de barallar amb el vostre nòvio, l’algoritme us hauria de voler inspirar tristor o alegria? Seguiria cegament una escala rígida d’emocions «bones» i emocions «dolentes»? Potser hi ha moments en la vida en els quals és bo sentir-se trist. La mateixa pregunta, és clar, es podria dirigir a músics i DJ humans. Però amb un algoritme, hi ha moltes solucions interessants a aquest trencaclosques.

Una opció és deixar-ho en mans del client. Podeu avaluar les vostres emocions de la manera que vulgueu, i l’algoritme seguirà els vostres dictats. Si us voleu enfonsar en l’autocompassió o voleu saltar d’alegria, l’algoritme seguirà fidelment les vostres indicacions. De fet, l’algoritme podria aprendre a reconèixer els vostres desitjos sense que vosaltres en fóssiu explícitament conscients.

Com a alternativa, si no us refieu de vosaltres mateixos, podeu donar instruccions a l’algoritme de seguir les recomanacions de qualsevol psicòleg eminent en el qual confiéssiu. Si el vostre nòvio us acaba deixant, l’algoritme us podria conduir a través de les cinc fases oficials del dol, primer negant el que ha passat tot posant «Don’t Worry, Be Happy» de Bobby McFerrin, després atiant la vostra ràbia amb «You Oughta Know» d’Alanis Morrissette, encoratjant-vos a negociar amb «Ne me quitte pas» de Jacques Brel i «Come Back and Stay» de Paul Young, precipitant-vos al pou de la depressió amb «Someone Like You» i «Hello» d’Adèle, i a la fi ajudant-vos a acceptar la situació amb «I Will Survive» de Gloria Gaynor.

El pas següent és que l’algoritme comenci a potinejar amb les cançons i les melodies mateixes, canviant-les lleugerament per encaixar amb les vostres manies. Potser us desagrada un fragment en particular en una cançó per altra banda excel·lent. L’algoritme ho sap perquè el cor us fa un salt i els vostres nivells d’oxitocina baixen lleugerament cada cop que sentiu aquella part que us molesta. L’algoritme podria reescriure o retallar les notes ofensives.

A la llarga, els algoritmes podrien aprendre a compondre melodies senceres, tocant les emocions humanes com si fossin les tecles d’un piano. Utilitzant les vostres dades biomètriques els algoritmes fins i tot podrien produir melodies personalitzades, que tan sols vosaltres en tot l’univers podríeu valorar.

Sovint es diu que la gent connecta amb l’art perquè s’hi troba ella mateixa. Això podria tenir resultats sorprenents i una mica sinistres quan es doni el cas, si es dona, que Facebook comenci a crear art personalitzat basat en tot el que sap de vosaltres. Si el vostre nòvio us deixa, Facebook us oferirà una cançó individualitzada sobre aquell malparit en particular, en comptes de sobre la persona desconeguda que va trencar el cor d’Adèle o d’Alanis Morrissette. La cançó fins i tot us recordarà incidents reals de la vostra relació, que ningú en tot el món coneix tret de vosaltres.

És clar que l’art personalitzat potser no tindrà èxit, perquè la gent continuarà preferint els èxits habituals que agraden a tothom. Com es pot ballar o cantar amb altra gent una cançó que no coneix ningú tret d’un mateix? Però els algoritmes podrien resultar encara més aptes a l’hora de produir èxits globals que no pas rareses personalitzades. Amb la utilització de bases de dades biomètriques massives procedents de milions de persones, l’algoritme podria saber quins botons bioquímics hauria de prémer per tal de produir un èxit global que faria bellugar tothom com bojos a les pistes de ball. Si la funció de l’art es tracta d’inspirar (o manipular) emocions humanes, pocs o cap músic humà tindrà la més mínima oportunitat de competir contra un algoritme com aquest, perquè no el poden igualar en la comprensió de l’instrument principal que toquen: el sistema bioquímic de l’ésser humà.

Això tindrà com a resultat art que valgui la pena? Això depèn de la definició d’art. Si la bellesa es troba veritablement a les orelles de l’oient, i si el client sempre té la raó, llavors els algoritmes biomètrics tenen l’oportunitat de produir el millor art de la història. Si l’art tracta d’una cosa més profunda que les emocions humanes i hauria d’expressar una veritat més enllà de les nostres vibracions bioquímiques, els algoritmes biomètrics potser no serien gaire bons artistes. Però tampoc ho són la majoria d’éssers humans. Per tal d’entrar en el mercat de l’art i desplaçar molts compositors i intèrprets humans, els algoritmes no hauran de començar provant de superar Txaikovski. N’hi hauria prou amb deixar enrere Britney Spears.

Noves feines?

La pèrdua de moltes feines tradicionals des de les arts fins a l’assistència sanitària quedarà en part neutralitzada per la creació de noves feines per a éssers humans. Els metges que se centren en la diagnosi de malalties conegudes i l’administració de tractaments familiars probablement seran substituïts per metges IA. Però precisament a causa d’això, hi haurà molts més diners per pagar metges i ajudants de laboratori humans perquè investiguin i desenvolupin nous medicaments o procediments quirúrgics.^[12]

La IA podria ajudar a crear noves feines per a éssers humans d’una altra manera. En comptes de competir amb la IA, es podrien centrar a donar servei i maximitzar la IA. Per exemple, reemplaçar els pilots humans per drons ha eliminat algunes feines però ha creat moltes noves oportunitats en manteniment, control remot, anàlisi de dades i ciberseguretat. Les forces armades dels Estats Units necessiten trenta persones per operar cadascun dels drons Predator o Reaper no tripulats que sobrevolen Síria, mentre que analitzar la collita d’informació resultant dona feina com a mínim a vuitanta persones més. El 2015 les forces aèries dels Estats Units no tenien prou éssers humans amb la formació necessària per omplir totes aquestes vacants, i per tant s’enfrontaven a la crisi irònica de no poder tripular les seves aeronaus no tripulades.^[13]

Si això és així, el mercat de treball del 2050 es podria caracteritzar per la cooperació humans-IA en comptes de la competició. En camps que van de la seguretat ciutadana a la banca, els equips d’humans-IA podrien superar els resultats tant dels éssers humans com dels ordinadors. Després que el programa d’escacs d’IBM Deep Blue guanyés Garri Kaspàrov el 1997, els éssers humans no van deixar de jugar a escacs. Per contra, gràcies als entrenadors IA els grans mestres humans d’escacs van ser millors que mai, i, com a mínim durant un temps, equips humans-IA coneguts com a «centaures» van superar als escacs tant els éssers humans com els ordinadors. De la mateixa manera, la IA podria ajudar a formar els millors detectius, banquers i soldats de la història.^[14]

El problema amb aquestes feines noves, però, és que probablement exigiran un nivell molt alt d’especialització, i per tant no resoldran els problemes dels treballadors aturats no qualificats. Crear noves feines per als éssers humans podria ser més fàcil que reciclar i formar els éssers humans perquè puguin fer aquestes feines. En onades prèvies d’automatització, la gent podia canviar d’una feina rutinària poc qualificada a una altra. El 1920 un treballador agrícola acomiadat a causa de la mecanització de l’agricultura podia trobar una nova feina en una fàbrica que fes tractors. El 1980 el treballador d’una fàbrica a l’atur podia començar a treballar de caixer en un supermercat. Aquests canvis ocupacionals eren factibles, perquè passar de la granja a la fàbrica i de la fàbrica al supermercat només demanava un reciclatge i una formació limitats.

Però el 2050 un caixer o un treballador tèxtil que perdi la feina substituït per un robot difícilment podrà començar a treballar com a investigador contra el càncer, com a operador de drons o com a part d’un equip bancari humà-IA. No tindran les habilitats necessàries. Durant la Primera Guerra Mundial tenia sentit enviar milions de reclutes acabats d’arribar a carregar contra nius de metralladores i a morir a milers. Les seves habilitats individuals no tenien importància. Avui, malgrat la manca d’operadors de drons i analistes de dades, les forces aèries dels Estats Units no volen omplir les vacants amb extreballadors dels supermercats Walmart. No pot ser que un recluta sense experiència s’equivoqui i confongui una festa de casament afganesa amb una conferència d’alt nivell de l’estat major talibà.

En conseqüència, tot i l’aparició de moltes noves feines per a éssers humans, és possible que malgrat tot siguem testimonis de l’aparició d’una nova classe «inútil». És possible que de fet acabem amb el pitjor de tots dos mons, i que patim simultàniament un atur molt alt i una gran escassetat de treballadors qualificats. Molta gent podria compartir la sort, no pas dels conductors de cotxes de cavalls del segle XIX —que es van posar a conduir taxis— sinó dels cavalls del segle XIX, que van ser expulsats completament del mercat de treball.^[15]

A més, cap de les feines restants per als éssers humans quedarà lliure de l’amenaça d’una futura automatització, perquè l’aprenentatge automàtic i la robòtica no deixaran de millorar. Una caixera de Walmart de quaranta-set anys a l’atur que gràcies a un esforç sobrehumà aconsegueixi reinventar-se com a pilot de drons potser s’haurà de tornar a reinventar deu anys després, perquè llavors el pilotatge de drons també s’haurà automatitzat. Aquesta volatilitat també farà més difícil organitzar sindicats o protegir els drets dels treballadors. Avui en dia mateix, moltes de les feines noves en les economies avançades impliquen feina temporal desprotegida, freelancing i l’establiment d’una economia de bolos.^[16] Com es pot sindicar una professió que creix i desapareix en el transcurs d’una dècada?

De la mateixa manera, els equips centaure d’éssers humans i ordinadors segurament es caracteritzaran per un estira-i-arronsa constant entre els humans i els ordinadors, en comptes d’esdevenir una associació que duri tota la vida. Els equips formats exclusivament per éssers humans —com ara Sherlock Holmes i el doctor Watson— desenvolupen generalment unes jerarquies i unes rutines permanents que duren dècades. Però un detectiu humà que faci equip amb el sistema informàtic Watson d’IBM (que es va fer famós després de guanyar el concurs televisiu nord-americà Jeopardy! el 2011) descobrirà que cada rutina és una invitació a la disrupció, i cada jerarquia una invitació a la revolució. L’ajudant d’ahir es pot metamorfosar en el superintendent de demà, i tots els protocols i manuals s’hauran de reescriure cada any.^[17]

Un examen més proper al món dels escacs podria indicar cap a on aniran les coses a la llarga. És veritat que durant uns quants anys després que Deep Blue derrotés Kaspàrov la col·laboració entre humans i ordinadors va prosperar en els escacs. Però últimament els ordinadors s’han tornat tan bons als escacs que els seus col·laboradors humans han perdut la seva vàlua, i aviat podrien tornar-se del tot irrellevants.

El 7 de desembre de 2017 es va arribar a una fita crítica, no pas perquè un ordinador derrotés als escacs un ésser humà —això ja és vell—, sinó quan el programa AlphaZero de Google va derrotar el programa Stockfish 8. Stockfish 8 era el campió del món informàtic d’escacs de l’any 2016. Tenia accés a segles d’experiència humana acumulada en el joc d’escacs, a més de dècades d’experiència informàtica. Era capaç de calcular 70 milions de posicions d’escacs per segon. Per contra, AlphaZero només realitzava 80.000 d’aquests càlculs per segon, i els seus creadors humans no li havien ensenyat cap estratègia… ni tan sols les obertures estàndard. En canvi, AlphaZero havia utilitzat els principis més recents d’aprenentatge automàtic per aprendre escacs tot sol jugant contra ell mateix. Tot i això, de cent partides que el novell AlphaZero va disputar contra Stockfish, AlphaZero en va guanyar vint-i-vuit i va fer taules en setanta-dues. No va perdre ni una sola vegada. Com que AlphaZero no havia après res de cap ésser humà, molts dels seus moviments i estratègies guanyadors semblaven poc convencionals a ulls dels humans. Això es podria considerar creativitat, o fins i tot geni.

Quant de temps us sembla que va tardar AlphaZero a aprendre escacs de zero, preparar-se per a la partida contra Stockfish i desenvolupar els seus instints genials? Quatre hores. No és un error tipogràfic. Durant segles, els escacs han estat considerats una de les glòries cimeres de la intel·ligència humana. AlphaZero va passar de la ignorància total a la mestria creativa en quatre hores, sense l’ajuda de cap guia humà.^[18]

AlphaZero no és l’únic programari imaginatiu que existeix. Ara molts programes superen rutinàriament els jugadors d’escacs humans no tan sols en càlculs bruts, sinó fins i tot en «creativitat». En els tornejos només per a éssers humans els jutges vigilen constantment que no hi hagi jugadors que facin trampa accedint a l’ajuda d’ordinadors. Una de les maneres d’enxampar tramposos és controlar el nivell d’originalitat que demostren els jugadors. Si fan un moviment excepcionalment creatiu, els jutges sospiten sovint que no pot ser de cap manera un moviment humà i que, per tant, ha de ser un moviment d’ordinador. Si més no en els escacs la creativitat ja és marca registrada dels ordinadors i no dels éssers humans! Per tant, si els escacs són el nostre canari a la mina de carbó, quedem avisats que el canari s’està morint. El que passa avui en dia als equips d’escacs humans-IA pot passar més endavant als equips humans-IA en seguretat ciutadana, medicina i banca.^[19]

En conseqüència, crear noves feines i formar novament la gent perquè les ocupi no serà cosa d’una sola vegada. La revolució de la IA no serà un únic esdeveniment després del qual el mercat de treball assolirà un nou equilibri. Serà més aviat una cascada de disrupcions cada cop més grans. Avui en dia, ben pocs empleats esperen treballar en la mateixa feina durant tota la seva vida.^[20] El 2050, no tan sols la idea d’una «feina per a tota la vida», sinó fins i tot la idea d’una «professió per a tota la vida» pot semblar antediluviana.

Encara que poguéssim inventar constantment feines noves i reciclar la mà d’obra, ens podem preguntar si l’ésser humà mitjà tindria la resistència emocional necessària per a una vida amb tants daltabaixos inacabables. El canvi sempre provoca estrès, i el món frenètic de començament del segle XXI ha produït una epidèmia global d’estrès.^[21] A mesura que la volatilitat del mercat de treball i de les carreres individuals s’incrementin, la gent podrà suportar-ho? Probablement necessitaríem tècniques de reducció d’estrès molt més efectives —que anessin des de les drogues fins a la neuroretroalimentació i la meditació— per evitar que la ment dels sàpiens es faci miques. Cap al 2050 és possible que emergeixi una classe «inútil» no tan sols a causa de l’absoluta manca de feina o manca de formació rellevant, sinó també d’una resistència mental insuficient.

Evidentment, gairebé tot el que he dit només són especulacions. En el moment d’escriure això —començament de 2018— l’automatització ha trasbalsat moltes indústries però no ha produït un atur massiu. De fet, a molts països, com ara els Estats Units, l’atur està en la seva cota històrica més baixa. Ningú pot saber del cert quina mena d’impacte tindran l’aprenentatge automàtic i l’automatització en diferents professions del futur, i és extremament difícil estimar la cronologia dels desenvolupaments rellevants, sobretot perquè depenen de decisions polítiques i tradicions culturals, a més d’avenços purament tecnològics. Per tant, fins i tot després que els vehicles autopilotats demostrin ser més segurs i més econòmics que els conductors humans, els polítics i els consumidors podrien bloquejar el canvi durant anys, fins i tot dècades.

De tota manera, no ens podem permetre ser complaents. És perillós suposar que apareixeran prou feines noves per compensar les pèrdues. El fet que això hagi passat durant les onades prèvies d’automatització no garanteix en absolut que torni a passar en les condicions del segle XXI, molt diferents. Les potencials disrupcions polítiques i socials són tan alarmants que, tot i que la probabilitat d’un atur massiu sistèmic és baixa, ens l’hauríem de prendre molt seriosament.

Al segle XIX la revolució industrial va crear noves condicions i problemes que cap dels models socials, econòmics i polítics existents podien afrontar. El feudalisme, el monarquisme i les religions tradicionals no estaven adaptades per gestionar metròpolis industrials, milions de treballadors desarrelats, o la naturalesa constantment canviant de l’economia moderna. En conseqüència, la humanitat va haver de desenvolupar nous models —democràcies liberals, dictadures comunistes i règims feixistes— i va caldre més d’un segle de guerres i revolucions terribles per experimentar amb aquests models, separar el gra de la palla i implementar les millors solucions. El treball infantil a les mines de carbó de Dickens, la Primera Guerra Mundial i la gran fam d’Ucraïna de 1932-1933 van ser tan sols una petita part de la matrícula que va haver de pagar la humanitat per aprendre.

El desafiament amb què s’enfronta la humanitat en el segle XXI, davant de la infotecnologia i la biotecnologia, és probablement molt més gran que el desafiament que van representar en l’era anterior les màquines de vapor, els ferrocarrils i l’electricitat. I vist l’immens poder destructiu de la nostra civilització, no ens podem permetre més models fallits, guerres mundials i revolucions sagnants. Aquesta vegada, els models fallits podrien tenir com a resultat guerres nuclears, monstruositats genèticament modificades, i un col·lapse total de la biosfera. En conseqüència, hem de fer-ho millor que quan ens vam enfrontar amb la revolució industrial.

De l’explotació a la irrellevància

Les solucions potencials recauen en tres categories principals: què fer per evitar que es perdin llocs de treball; què fer per crear nous i suficients llocs de treball, i què fer si, malgrat els nostres millors esforços, la pèrdua de llocs de treball supera significativament la creació de llocs de treball.

Evitar la pèrdua de llocs de treball és una estratègia poc atractiva i segurament insostenible, perquè voldria dir renunciar al potencial immens de la IA i la robòtica. De tota manera, els governs podrien decidir deliberadament reduir el ritme de l’automatització, per tal de reduir els xocs resultants i donar temps per als reajustaments. La tecnologia no és mai determinista, i el fet que una cosa es pugui fer no vol dir que s’hagi de fer. Les regulacions governamentals poden bloquejar amb èxit les noves tecnologies encara que siguin comercialment viables i econòmicament lucratives. Per exemple, des de fa moltes dècades tenim la tecnologia per crear un mercat d’òrgans humans, amb «granges de cossos» a països subdesenvolupats i una demanda insaciable per part de compradors opulents desesperats. Aquestes granges de cossos podrien valdre centenars de milers de milions de dòlars. Però les regulacions han impedit el lliure comerç amb òrgans humans, i tot i que existeix un mercat negre d’òrgans, és molt més petit i molt més circumscrit del que es podria esperar.^[22]

Alentir el ritme del canvi ens podria donar temps per crear suficients llocs de treball nous per reemplaçar la majoria de les pèrdues. Però com s’ha comentat anteriorment l’emprenedoria econòmica haurà de venir acompanyada per una revolució en l’educació i la psicologia. Si suposem que les noves feines no seran només prebendes del govern, segurament exigiran alts nivells d’especialització, i a mesura que la IA continuï millorant, els empleats humans hauran d’aprendre repetidament noves habilitats i hauran de canviar de professió. Els governs hauran d’intervenir, tant per subvencionar un sector educatiu que formarà els treballadors al llarg de tota la seva vida, com per organitzar una xarxa de seguretat per als períodes de transició inevitables. Si una expilot de drons de quaranta anys tarda tres anys a reinventar-se com a dissenyadora de mons virtuals, és molt possible que necessiti molta ajuda del govern per poder-se mantenir ella mateixa i la seva família durant aquest temps. (Aquesta mena d’estratègia és pionera als països escandinaus, on els governs segueixen el lema «protegir els treballadors, no els llocs de treball».)

Però fins i tot si es garantís una ajuda suficient del govern, no està gens clar que milers de milions de persones es poguessin reinventar repetidament sense perdre l’equilibri mental. Per tant, si malgrat tots els nostres esforços un percentatge significatiu de la humanitat és expulsat del mercat de treball, hauríem d’explorar nous models per a les societats posttreball, les economies posttreball, i la política posttreball. El primer pas és reconèixer honestament que els models social, econòmic i polític que hem heretat del passat són inadequats per enfrontar-se a un desafiament com aquest.

Agafem, per exemple, el comunisme. Com que l’automatització amenaça de fer tremolar el sistema capitalista fins als fonaments, podríem suposar que el comunisme podria retornar. Però el comunisme no es va construir per explotar aquesta mena de crisi. El comunisme del segle XX donava per fet que la classe treballadora era vital per a l’economia, i els pensadors comunistes van provar d’ensenyar al proletariat com traduir el seu immens poder econòmic en influència política. El pla polític comunista exigia una revolució de la classe treballadora. Seran gaire rellevants aquests coneixements si les masses perden la seva vàlua econòmica i per tant han de lluitar contra la irrellevància en comptes de l’explotació? Com es comença una revolució de la classe treballadora sense classe treballadora?

Alguns podrien argumentar que els éssers humans no seran mai econòmicament irrellevants, perquè encara que no puguin competir amb la IA en un lloc de treball, sempre faran falta com a consumidors. De tota manera, no és gens segur que la futura economia ens necessiti ni tan sols com a consumidors. Les màquines i els ordinadors també ho podrien fer. Teòricament, es pot tenir una economia en la qual una gran empresa minera produeixi i vengui ferro a una gran empresa robòtica, la gran empresa robòtica produeix i ven robots a la gran empresa minera, que extreu més ferro, que s’utilitza per produir més robots, i etcètera. Aquestes corporacions poden créixer i expandir-se fins als confins de la galàxia, i l’única cosa que necessiten són robots i ordinadors: no necessiten éssers humans ni tan sols per comprar els seus productes.

De fet, avui en dia hi ha ordinadors i algoritmes que comencen a funcionar com a clients, a més de productors. A la borsa, per exemple, els algoritmes s’estan convertint en els compradors de bons, accions i productes més importants de tots. De la mateixa manera, en el negoci de la publicitat el client més important de tots és un algoritme: l’algoritme de cerca de Google. Quan la gent dissenya pàgines web, sovint ho fan al gust de l’algoritme de cerca de Google més que no pas al gust de cap ésser humà.

Els algoritmes, evidentment, no tenen consciència, i per tant, a diferència dels consumidors humans, no poden gaudir del que compren, i les seves decisions no les configuren ni sensacions ni emocions. L’algoritme de cerca de Google no pot assaborir un gelat. Però els algoritmes seleccionen les coses basant-se en els seus càlculs interns i preferències preestablertes, i aquestes preferències, cada cop més, són les que donen forma al nostre món. L’algoritme de cerca de Google té un gust molt sofisticat a l’hora de classificar les pàgines web dels venedors de gelats, i els venedors de gelats amb més èxit del món són aquells que l’algoritme de cerca de Google classifica en primera posició, no pas aquells que produeixen el gelat més bo de tots.

Ho sé per experiència personal. Quan publico un llibre, els editors em demanen que n’escrigui una petita descripció que fan servir com a publicitat en línia. Però tenen un expert especial que adapta el que jo he escrit al gust de l’algoritme de Google. L’expert examina el meu text, i diu: «No faci servir aquesta paraula; faci servir aquesta altra. Cridarem més l’atenció a l’algoritme de Google». Sabem que si podem cridar l’atenció a l’algoritme, la dels éssers humans ja vindrà donada.

Per tant, si els éssers humans no són necessaris ni com a productors ni com a consumidors, què salvaguardarà la seva supervivència física i el seu benestar psicològic? No podem esperar que la crisi esclati amb tota la seva força per començar a buscar respostes. Llavors ja seran massa lluny. Per tal de poder superar els trasbalsos tecnològics i econòmics sense precedents del segle XXI, hem de desenvolupar nous models socials i econòmics tan aviat com sigui possible. Aquests models s’haurien de guiar pel principi de protegir els éssers humans en comptes dels llocs de treball. Moltes feines són un escarràs gens inspirador, no val la pena salvar-les. Ningú no té el somni de ser caixer de supermercat. Ens hauríem de centrar a proporcionar a la gent els mitjans per cobrir les seves necessitats bàsiques i per protegir el seu estatus social i la seva autoestima.

Un nou model, que cada cop crida més l’atenció, és la renda bàsica universal. La RBU proposa que el govern cobri impostos als milionaris i a les grans empreses que controlen els algoritmes i els robots, i que utilitzi els diners per proporcionar a cada persona un estipendi generós per cobrir les seves necessitats bàsiques. Això protegirà els pobres de la pèrdua de llocs de treball i de la dislocació econòmica, i al mateix temps protegirà els rics de la ràbia populista.^[23]

Una idea relacionada proposa ampliar el ventall d’activitats humanes que es considerin «feines». Ara mateix, milers de milions de pares tenen cura dels seus fills, els veïns tenen cura els uns dels altres, i els ciutadans organitzen comunitats, sense que cap d’aquestes activitats tan valuoses sigui reconeguda com a feina. Potser hauríem d’activar un interruptor mental, i adonar-nos que criar un fill és probablement la feina més important i més difícil del món. Si fos així, no hi hauria manca de feina encara que els ordinadors i els robots substituïssin tots els conductors, banquers i advocats. La qüestió, és clar, és: qui avaluaria i pagaria aquestes feines a la fi reconegudes? Si donem per descomptat que els nens de sis mesos no pagaran cap sou a les seves mares, els governs segurament haurien d’assumir aquesta càrrega. Si suposem, també, que ens agradaria que aquests salaris cobrissin totes les necessitats bàsiques d’una família, el resultat final no seria gaire diferent del de la renda bàsica universal.

Com a alternativa, els governs podrien subvencionar serveis universals bàsics en comptes de rendes. En comptes de donar diners a la gent, que després compraran qualsevol cosa que vulguin, el govern podria subvencionar l’educació gratuïta, la sanitat gratuïta, el transport gratuït, i etcètera. Aquesta és, de fet, la visió utòpica del comunisme. Tot i que el pla comunista d’engegar una revolució de la classe obrera podria haver quedat antiquat, potser caldria que la nostra meta fos fer realitat l’objectiu comunista a través d’altres mitjans.

Es pot debatre què és millor, si proporcionar a la gent una renda bàsica universal (el paradís capitalista) o uns serveis bàsics universals (el paradís comunista). Totes dues opcions tenen avantatges i desavantatges. Però tant és quin paradís escolliu; l’autèntic problema és definir què vol dir «universal» i «bàsic».

Què és universal?

Quan la gent parla de suport bàsic universal —sigui en forma de renda o de serveis— generalment volen dir suport bàsic nacional. Per tant, totes les iniciatives de RBU han estat estrictament nacionals o municipals. El gener de 2017, Finlàndia va començar un experiment de dos anys, proporcionant a dos mil aturats finlandesos 560 euros al mes, sense tenir en compte si trobaven feina o no. També es realitzen experiments similars a la província canadenca d’Ontario, a la ciutat italiana de Liorna i a diverses ciutats holandeses.^[24] (El 2016, Suïssa va celebrar un referèndum per instituir un pla de renda bàsica nacional, però els votants van rebutjar la idea.^[25])

El problema amb aquests projectes nacionals i municipals, però, és que les víctimes principals de l’automatització potser no viuen a Finlàndia, Ontario, Liorna o Amsterdam. La globalització ha fet que la gent d’un país sigui totalment dependent dels mercats d’altres països, però l’automatització podria desfer gran part d’aquesta xarxa global de comerç amb conseqüències desastroses per a les baules més febles. Al segle XX, els països en desenvolupament que no tenien recursos naturals progressaven econòmicament venent sobretot el treball barat dels seus treballadors no qualificats. Avui en dia, milions de bengalins es guanyen la vida fent samarretes i venent-les a clients dels Estats Units, mentre que la gent de Bangalore es guanya el sou en centres de trucades que s’encarreguen de les queixes dels clients nord-americans.^[26]

Però amb l’increment de la IA, els robots i les impressores 3D, els llocs de treballs no qualificats i barats seran molt menys importants. En comptes de fabricar una samarreta a Dacca i enviar-la cap als Estats Units, podries comprar el codi de la samarreta en línia a Amazon i imprimir-la a Nova York. Les botigues de Zara i Prada a la Cinquena Avinguda es podrien substituir per centres d’impressió 3D a Brooklyn, i hi hauria gent que fins i tot tindria una impressora a casa. Simultàniament, en comptes de trucar als serveis d’atenció al client de Bangalore per queixar-te de la teva impressora, podries parlar amb un representant IA al núvol de Google (amb un accent i un to de veu fets a mida de les teves preferències). Els treballadors i operadors telefònics acabats d’ingressar a les files de l’atur, a Dacca i Bangalore, no tenen l’educació necessària per canviar de feina i dedicar-se a dissenyar samarretes de moda o a escriure codi de programació; com sobreviuran, doncs?

Si la IA i les impressores 3D ocupen el lloc dels bengalins i bangaloresos, els ingressos que prèviament fluïen cap al sud de l’Àsia ara ompliran els cofres d’uns quants gegants tecnològics a Califòrnia. En comptes de representar una millora de les condicions de vida en tot el món, el creixement econòmic es concentrarà en la creació d’una riquesa immensa en hubs d’alta tecnologia com ara Silicon Valley, mentre molts països en vies de desenvolupament s’enfonsen.

Evidentment, algunes economies emergents —incloent-hi l’Índia i Bangla Desh— potser avançaran prou de pressa per afegir-se a l’equip guanyador. Amb el temps suficient, els fills o els nets de treballadors tèxtils i operadors telefònics poden convertir-se en els enginyers i emprenedors que construeixen i són propietaris dels ordinadors i les impressores 3D. Però el temps necessari per fer aquesta transició s’està acabant. En el passat, la mà d’obra barata no qualificada ha actuat com un pont segur que cobria la divisió econòmica global, i encara que un país avancés a poc a poc podia esperar que amb el temps assoliria la seguretat. Fer les passes correctes era més important que progressar ràpidament. Però ara el pont tremola, i pot ser que aviat s’esfondri. Els que ja l’han creuat —i que han passat de mà d’obra barata a indústries d’alta qualificació— segurament prosperaran. Però els que van endarrerits podrien trobar-se a la banda equivocada de l’abisme, sense cap mitjà per poder travessar-lo. Què fas quan ningú ja no necessita els teus treballadors barats no qualificats, i no tens els recursos per aixecar un bon sistema educatiu i ensenyar-los noves habilitats?^[27]

Quina serà, llavors, la sort dels més endarrerits? Els votants nord-americans podrien estar d’acord amb el fet que els impostos pagats per Amazon i Google pels seus negocis als Estats Units puguin ser utilitzats per pagar estipendis o serveis gratuïts als miners en atur de Pennsilvània i als taxistes sense feina de Nova York. Però, estarien d’acord els votants nord-americans amb el fet que aquestes taxes també s’enviessin a donar suport als aturats de llocs que el president Trump ha definit com a «països de merda»?^[28] Si penseu que sí, també deveu pensar que Santa Claus i el Conillet de Pasqua ens arreglaran el problema.

Què és bàsic?

El suport bàsic universal té com a objectiu cobrir les necessitats humanes bàsiques, però no hi ha una definició acceptada d’això. Des d’una perspectiva purament biològica, un sàpiens només necessita entre 1.500 i 2.500 calories al dia per sobreviure. Qualsevol cosa de més és un luxe. Però per sobre i per damunt d’aquesta línia biològica de pobresa, cada cultura de la història ha definit necessitats addicionals com a «bàsiques». A l’Europa medieval l’accés als serveis religiosos es considerava més important fins i tot que el menjar, perquè tenien cura de la teva ànima eterna i no del teu cos efímer. A l’Europa d’avui en dia una educació i uns serveis sanitaris decents són considerats necessitats humanes bàsiques, i n’hi ha que defensen que fins i tot l’accés a Internet és essencial ara per a tots els homes, dones i nens. Si el 2050 el Govern Mundial Unit accedeix a fer pagar impostos a Google, Amazon, Baidu i Tencent per tal de proporcionar suport bàsic a tots els éssers humans de la Terra —a Dacca igual que a Detroit—, com definiran «bàsic»?

Per exemple, què inclou l’educació bàsica: només llegir i escriure, o també llenguatges de programació i tocar el violí? Només sis anys d’escola elemental, o qualsevol cosa fins a un doctorat? I l’assistència sanitària? Si el 2050 els avenços mèdics fan possible alentir els processos d’envelliment i estendre significativament els anys de vida dels éssers humans, els nous tractaments estaran disponibles per a tots els deu mil milions d’individus del planeta o només per a uns quants milionaris? Si la biotecnologia permet als pares millorar els seus fills, això es consideraria una necessitat humana bàsica o veuríem la humanitat dividida en diferents castes biològiques, amb superhumans rics que gaudirien d’habilitats molt superiors a les dels Homo sapiens pobres?

Tant és com decidiu definir «necessitats humanes bàsiques»; un cop les proporcioneu gratis a tothom, tothom les agafarà i les donarà per descomptades, i llavors la competició social ferotge i les lluites polítiques se centraran en els luxes no bàsics: tant és que siguin cotxes elegants autopilotats, accés a parcs de realitat virtual o cossos biomanipulats i millorats. Però si les masses sense feina no posseeixen cap actiu econòmic, costa de veure com podran obtenir mai tots aquests luxes. En conseqüència, l’abisme entre els rics (els encarregats de Tencent i els accionistes de Google) i els pobres (els que depenen de la renda bàsica universal) potser no tan sols es farà més gran, sinó que serà infranquejable.

Per tant, encara que algun pla universal de suport ofereixi a la gent pobra del 2050 millor assistència sanitària i educació que avui en dia, ells podran sentir-se igualment enrabiats per la desigualtat global i la manca de mobilitat social. La gent pensarà que el sistema està trucat en contra seva, que el govern només està al servei dels superrics, i que el futur serà encara pitjor per a ells i els seus fills.^[29]

L’Homo sapiens no està fet per a la satisfacció. La felicitat humana depèn menys de les condicions objectives que de les nostres pròpies expectatives. Les expectatives, però, tendeixen a adaptar-se a les condicions, incloses les condicions de l’altra gent. Quan les coses milloren, les expectatives es disparen, i en conseqüència, fins i tot unes millores dràstiques en les condicions poden deixar-nos tan insatisfets com abans. Si la renda bàsica universal està dissenyada per millorar les condicions objectives de la persona mitjana del 2050, té moltes possibilitats de tenir èxit. Però si el seu objectiu és fer la gent subjectivament més satisfeta amb la seva sort i evitar el descontentament social, és molt probable que fracassi.

Per assolir de debò els seus objectius, el suport bàsic universal haurà de suplementar-se amb unes activitats plenes de sentit, des dels esports fins a la religió. Potser l’experiment més reeixit fins al moment sobre com viure una vida plena en un món posttreball s’ha dut a terme a Israel. Allà, cap al 50 % dels homes jueus ultraortodoxos no treballen mai. Dediquen les seves vides a estudiar les sagrades escriptures i a practicar rituals religiosos. Ells i les seves famílies no es moren de gana en part perquè les seves dones sovint treballen i en part perquè el govern els ofereix uns subsidis generosos i serveis gratuïts, i s’assegura que tinguin cobertes les necessitats bàsiques de la vida. Això és suport bàsic universal avant la lettre.^[30]

Tot i que són pobres i a l’atur, en un informe rere l’altre aquests homes jueus ultraortodoxos registren uns nivells de satisfacció vital més alts que cap altra secció de la societat israeliana. Això ve donat per la força dels seus llaços comunitaris, i també pel sentit profund que troben en l’estudi de les escriptures i la pràctica de rituals. Una habitació petita plena d’homes jueus parlant del Talmud pot generar més alegria, compromís i enteniment que un taller tèxtil enorme ple de treballadors atrafegats. En els estudis globals sobre satisfacció vital, Israel normalment és al capdamunt de la llista, gràcies en part a la contribució d’aquesta gent pobra sense feina.^[31]

Els israelians laics sovint es queixen que els ultraortodoxos no contribueixen prou a la societat, i que viuen de la feina dels altres. Els israelians laics també tenen tendència a argumentar que la forma de vida ultraortodoxa és insostenible, sobretot pel fet que les famílies ultraortodoxes tenen set fills de mitjana.^[32] Tard o d’hora, l’estat no podrà mantenir tanta gent sense feina, i els ultraortodoxos hauran de treballar. Però de fet podria ser a la inversa. A mesura que els robots i la IA fan fora els éssers humans del mercat de treball, els jueus ultraortodoxos podrien convertir-se en el model del futur en comptes de ser un fòssil del passat. Això no vol dir que tothom es converteixi al judaisme ortodox i vagi a les ieixivàs a estudiar el Talmud. Però en les vides de tothom, la recerca de significat i de comunitat podria eclipsar la recerca d’una feina.

Si aconseguim combinar una xarxa de seguretat econòmica universal amb unes comunitats fortes i unes cerques personals amb sentit i significat, perdre les nostres feines davant dels algoritmes podria acabar resultant una benedicció. Perdre el control sobre les nostres vides, però, és una possibilitat molt més terrorífica. Sense menystenir el perill de l’atur massiu, el que ens hauria de preocupar encara més és el canvi d’autoritat, que passi dels éssers humans als algoritmes, cosa que podria destruir tota la fe restant en el relat liberal i obrir el camí per al sorgiment de dictadures digitals.