Capítol 7

NACIONALISME

Els problemes globals necessiten solucions globals

La totalitat de la humanitat constitueix ara una sola civilització, amb tota la gent compartint desafiaments i oportunitats. En canvi, els britànics, nord-americans, russos i altres grups nombrosos es decanten cada cop més per l’aïllament nacionalista. ¿Podria ser aquesta la solució als problemes sense precedents del nostre món global?

Per tal de respondre aquesta pregunta, primer hauríem de comentar que els estats nació d’avui en dia no són una part eterna de la biologia humana o un resultat indefugible de la psicologia humana. Fa cinc mil anys no hi havia italians, ni russos, ni turcs. És cert, els éssers humans són animals socials de cap a peus, i tenim la lleialtat al grup gravada als gens. Tot i això, durant milions d’anys els éssers humans van viure en petites comunitats íntimes, i no en grans estats nació.

L’Homo sapiens va aprendre amb el temps a utilitzar la cultura com a base per a la cooperació a gran escala, que és la clau del nostre èxit com a espècie. Però les cultures són flexibles. Per tant, a diferència de les formigues o els ximpanzés, els sàpiens es poden organitzar de moltes maneres diferents, adaptar-se a les circumstàncies canviants. Els estats nació només són una opció al menú del sàpiens. Altres opcions inclouen tribus, ciutats estat, imperis, esglésies i corporacions. En el futur, fins i tot podria ser factible alguna mena d’unió global, si té uns fonaments culturals prou forts. No ens consta que existeixi un límit màxim a la mida d’un grup amb el qual la gent es pugui identificar. La majoria de nacions actuals tenen més habitants que la població sencera de tot el món fa 10.000 anys.

La gent es va prendre la molèstia de construir amplis col·lectius com els estats nació perquè s’enfrontaven a desafiaments i oportunitats que no els podia resoldre una tribu petita. Agafeu, per exemple, les antigues tribus que vivien al llarg del riu Nil fa milers d’anys. El riu era el que els donava vida. Regava els seus camps i transportava el seu comerç. Però era un aliat imprevisible. Massa poca pluja, i la gent es moria de gana; massa pluja, i el riu sobreeixia dels seus marges i destruïa poblats sencers. Cap tribu podia solucionar aquest problema tota sola, perquè cada tribu comandava tan sols una petita secció del riu i només podia mobilitzar uns quants milers de treballadors. Tan sols un esforç comú per construir enormes preses i per excavar centenars de quilòmetres de canals podia tenir esperances de reprimir i domesticar el riu poderós. Aquesta va ser una de les raons per les quals les tribus van ajuntar-se en una única nació que tenia el poder de construir preses i canals, regular el flux del riu, acumular reserves de gra per als anys magres, i establir un sistema de transport i comunicació que inclogués tot el país.

Malgrat aquests avantatges, transformar tribus i clans en una sola nació mai no ha estat senzill, ni en els temps antics ni avui en dia. Perquè el nacionalisme consta de dues parts, una de fàcil i una altra de molt difícil. La part fàcil és preferir a la gent-com-nosaltres abans que als estrangers. Els humans ho fan des de fa milions d’anys. La xenofòbia està inscrita al nostre ADN. El més difícil del nacionalisme és preferir a vegades els desconeguts abans que els nostres amics i parents. Per exemple, un bon patriota paga honestament els seus impostos, de manera que nens desconeguts a l’altra punta del país podran tenir una bona atenció sanitària, encara que això vulgui dir que ell no podrà portar els seus fills a un hospital privat molt car. Això va en contra de milions d’anys d’evolució. L’evasió d’impostos i el nepotisme són característiques naturals nostres, però el nacionalisme diu que són «corrupció». Per tal de fer que la gent renunciï a aquesta corrupció i posi els interessos nacionals per damunt de les relacions familiars, les nacions han de crear un aparell mastodòntic d’educació, propaganda i exhibició de banderes, a més de sistemes nacionals de salut, seguretat i benestar.

Això no vol dir que hi hagi res de dolent, en els llaços nacionals. Els sistemes enormes no poden funcionar sense lleialtats massives, i expandir el cercle de l’empatia humana sens dubte té els seus mèrits. Les formes més lleus de patriotisme es troben entre les creacions humanes més benvolents. Creure que la meva nació és única, que mereix la meva fidelitat, i que tinc obligacions especials cap als seus membres m’inspira a preocupar-me pels altres i fer sacrificis pel seu bé. És un error perillós imaginar que sense nacionalisme tots viuríem en un paradís liberal. Segurament viuríem en un caos tribal. Països pacífics, pròspers i liberals com Suècia, Alemanya i Suïssa gaudeixen tots d’un sentiment fort de nacionalisme. La llista de països que no tenen llaços nacionals robustos inclou l’Afganistan, Somàlia, el Congo i la majoria dels altres estats fallits.^[1]

El problema comença quan el patriotisme benigne comença a metamorfosar en ultranacionalisme xovinista. En comptes de creure que la meva nació és única —cosa que és certa de totes les nacions— potser començaré a tenir la sensació que la meva nació és suprema, que li dec la totalitat de la meva lleialtat i que no tinc cap obligació significativa cap a ningú més. Això és terreny fèrtil per a conflictes violents. Durant generacions, la crítica més bàsica del nacionalisme va ser que portava a la guerra. Però la relació entre nacionalisme i violència difícilment va frenar els excessos nacionalistes, particularment perquè cada nació justificava l’expansió militar pròpia per la necessitat de protegir-se de les maquinacions dels seus veïns. Mentre la nació pogués proporcionar a la majoria dels seus ciutadans uns nivells sense precedents de seguretat i prosperitat, estaven disposats a pagar-ne el preu amb sang. Al segle XIX i començament del XX la proposta nacionalista encara semblava molt atractiva. Tot i que el nacionalisme conduïa a uns conflictes horrorosos en una escala sense precedents, els estats nació moderns també construïen uns grans sistemes d’atenció sanitària, educació i benestar. Els serveis de salut nacionals van fer que semblés que Passendale i Verdun haguessin valgut la pena.

Les coses van canviar el 1945. La invenció de les armes nuclears va desequilibrar fortament la balança de la proposta nacionalista. Després d’Hiroshima la gent ja no tenia por que el nacionalisme conduís simplement a la guerra: van començar a témer que conduís a la guerra nuclear. L’anihilació total té la virtut de fer pensar millor la gent, i gràcies en gran mesura a aquesta amenaça existencial compartida, s’ha desenvolupat gradualment una comunitat global per damunt i més enllà de les diverses nacions, perquè només una comunitat com aquesta pot contenir el dimoni nuclear.

En la campanya presidencial de 1964, Lyndon B. Johnson va fer emetre el famós anunci de Daisy,^[*] una de les peces de propaganda de més èxit en els annals de la televisió. L’anunci comença amb una nena que arrenca i compta els pètals d’una margarida, però quan arriba a deu una veu masculina metàl·lica s’imposa, i compta enrere de deu a zero, com en un compte enrere pel llançament de míssils. Quan la veu arriba a zero, el llampec brillant d’una explosió nuclear omple la pantalla, i el candidat Johnson s’adreça al públic nord-americà i diu: «Això és el que ens hi juguem. Fer un món on totes les criatures de Déu poden viure, o anar de cap a la foscor. Ens hem d’estimar els uns als altres, o morir».^[2] Tenim tendència a associar l’eslògan «feu l’amor, no la guerra» amb la contracultura de finals dels anys seixanta, però de fet el 1964 ja era una cosa sabuda fins i tot entre polítics tan durs com Johnson.

En conseqüència, durant la Guerra Freda el nacionalisme va seure una mica més enrere i la política internacional va adoptar una perspectiva més global, i quan la Guerra Freda es va acabar, semblava que la globalització havia de ser l’onada irresistible del futur. S’esperava que la humanitat deixés les polítiques nacionalistes totalment enrere, com una relíquia de temps més primitius que com a molt podia resultar atractiva als habitants mal informats d’uns quants països subdesenvolupats. Els fets dels anys recents, però, han demostrat que el nacionalisme encara conserva una gran força fins i tot entre els ciutadans d’Europa i els Estats Units, per no dir res de Rússia, l’Índia o la Xina. Alienada per les forces impersonals del capitalisme global, i espaordida per la sort dels sistemes nacionals de salut, educació i benestar, gent de tot el món busca seguretat i sentit en el si de la seva nació.

Però, en canvi, avui en dia la pregunta que va plantejar Johnson a l’anunci de Daisy és encara més pertinent que no pas el 1964. Farem un món on tots els éssers humans puguin viure junts, o anirem de cap a la foscor? Donald Trump, Theresa May, Vladímir Putin, Narendra Modi i els seus col·legues salven el món fent una crida als nostres sentiments nacionals, o l’actual onada nacionalista és només una forma d’escapisme davant dels problemes globals intractables amb què ens enfrontem?

Mentre que el nacionalisme té moltes idees bones a l’hora de governar una nació en particular, per desgràcia no té cap pla viable per governar el món sencer. Alguns nacionalistes esperen que el món es converteixi en una xarxa de fortaleses emmurallades però amistoses. Cada fortalesa nacional protegirà la seva identitat singular i interessos particulars, però de tota manera, totes les fortaleses podrien cooperar i comerciar pacíficament. No hi hauria immigració, ni multiculturalisme, ni elits globals… però tampoc cap guerra global. El problema d’aquesta visió és que les fortaleses emmurallades poques vegades són amistoses. En el passat, tots els intents de dividir el món en nacions ben definides han tingut com a resultat la guerra. Sense alguns valors universals i organitzacions globals, les nacions rivals no poden posar-se d’acord en cap norma comuna.

Altres nacionalistes adopten una posició més extrema, i diuen que no necessitem cap mena de cooperació global. Cada nació s’hauria de preocupar solament dels seus propis interessos, i no hauria de tenir cap obligació pel que fa a la resta del món. La fortalesa hauria d’aixecar el seu pont llevadís i apostar soldats a les muralles… i la resta del món se’n pot anar a prendre vent. Aquesta postura nihilista no té sentit. Cap economia moderna pot sobreviure sense una xarxa de comerç global. I, ens agradi o no, avui en dia la humanitat s’enfronta a tres desafiaments comuns que ridiculitzen totes les fronteres nacionals, i que només es poden resoldre a través de la cooperació global.

El desafiament nuclear

Comencem amb el malson familiar de la humanitat: la guerra nuclear. Quan l’anunci de Daisy de l’administració Johnson es va emetre el 1964, dos anys després de la crisi dels míssils de Cuba, l’anihilació nuclear era una amenaça palpable. Comentaristes i gent del carrer, tothom tenia por que la humanitat no fos prou sàvia per poder evitar la destrucció, i que només fos qüestió de temps que la Guerra Freda entrés en combustió. De fet, la humanitat va enfrontar-se amb èxit al desafiament nuclear. Nord-americans, soviètics, europeus i xinesos van canviar la manera en la qual s’havia dut a terme la geopolítica des de feia mil·lennis, de manera que la Guerra Freda va acabar amb poc vessament de sang, i un nou ordre mundial internacionalista va fomentar una era de pau sense precedents. No tan sols es va evitar la guerra nuclear, sinó que la guerra de tota mena va disminuir. Des del 1945, poquíssimes fronteres s’han redibuixat a través de l’agressió directa, i la majoria de països han deixat d’utilitzar la guerra com a eina política estàndard. El 2016, malgrat les guerres a Síria, Ucraïna i altres diversos punts calents, va morir menys gent a causa de la violència humana que a causa de l’obesitat, els accidents de cotxe, o el suïcidi.^[3] Aquesta podria ser perfectament la fita política i moral més gran assolida en els nostres temps.

Per desgràcia, ens hem acostumat tant a aquesta fita que ja la donem per feta. Aquesta és, en part, la raó per la qual la gent es permet de jugar amb foc. Rússia i els Estats Units s’han embarcat recentment en una nova cursa armamentística nuclear, desenvolupant noves màquines del judici final que amenacen de desfer tot el que s’ha guanyat amb tants esforços aquestes últimes dècades, i tornar-nos a portar al precipici de l’anihilació nuclear.^[4] Mentrestant, el públic ha après a deixar de capficar-se i estimar la bomba (com va suggerir el Dr. Strangelove), o simplement han oblidat que existeix.

Per tant, el debat sobre el Brexit a la Gran Bretanya —una important potència nuclear— va girar principalment al voltant de qüestions d’economia i immigració, mentre que la contribució vital de la Unió Europea a la pau europea i global pràcticament es va ignorar. Després de segles de terrible vessament de sang, francesos, alemanys, italians i britànics havien construït a la fi un mecanisme que assegurava l’harmonia continental… i el poble britànic ha deixat caure una clau anglesa dins de la màquina miraculosa.

Va ser extremament difícil construir el règim internacionalista que evitava la guerra nuclear i salvaguardava la pau global. Sens dubte necessitem adaptar aquest règim a les condicions canviants del món, per exemple amb una menor dependència dels Estats Units i amb un paper més important per part de poders com ara la Xina i l’Índia.^[5] Però abandonar aquest règim del tot i tornar a la política de poders nacionalistes seria una jugada irresponsable. És cert, al segle XIX els països van jugar al joc nacionalista sense destruir la civilització humana. Però això va ser en l’era anterior a Hiroshima. Des de llavors, les armes nuclears han apujat les apostes i han canviat la naturalesa fonamental de la guerra i la política. Mentre els éssers humans sàpiguen enriquir urani i plutoni, la seva supervivència depèn de privilegiar la prevenció de la guerra nuclear per damunt dels interessos de qualsevol nació particular. Els nacionalistes fanàtics que criden «El nostre país primer!» s’haurien de preguntar a ells mateixos si el seu país, tot sol, sense un sistema robust de cooperació internacional, pot protegir el món —o fins i tot a ell mateix— de la destrucció nuclear.

El desafiament ecològic

A més de la guerra nuclear, les pròximes dècades la humanitat s’enfrontarà a una nova amenaça existencial que amb prou feines era detectable als radars polítics de 1964: el col·lapse ecològic. Els éssers humans desestabilitzen la biosfera global en múltiples fronts. Prenem cada cop més i més recursos del medi, mentre hi bombegem quantitats enormes de residus i verí, cosa que fa canviar la composició del sòl, l’aigua i l’atmosfera.

Ni tan sols no som conscients dels milers de maneres en què trastornem el delicat equilibri ecològic que ha pres forma al llarg de milions d’anys. Tingueu en compte, per exemple, l’ús del fòsfor com a fertilitzant. En petites quantitats és un nutrient essencial per al creixement de les plantes. Però en quantitats excessives esdevé tòxic. L’agricultura industrial moderna es basa a fertilitzar artificialment els camps amb molt de fòsfor, però els residus amb alta concentració de fòsfor procedents de les granges enverinen rius, llacs i oceans, amb un impacte devastador en la vida marina. Un pagès que cultiva blat de moro a Iowa pot estar, sense saber-ho, matant peixos al golf de Mèxic.

Com a resultat d’aquestes activitats, els hàbitats es degraden, els animals i les plantes s’extingeixen, i ecosistemes sencers com la Gran Barrera de Corall australiana i la selva amazònica podrien quedar destruïts. Durant milers d’anys, l’Homo sapiens es va comportar com un assassí en sèrie ecològic; ara s’està convertint en un assassí de masses ecològic. Si continuem de la mateixa manera, no tan sols provocarem l’anihilació d’un gran percentatge de totes les formes de vida, sinó que també podríem minar els fonaments de la civilització humana.^[6]

La perspectiva més amenaçadora de totes és el canvi climàtic. Els éssers humans fa centenars de milers d’anys que roden pel món, i han sobreviscut nombroses eres glacials i períodes càlids. De tota manera, l’agricultura, les ciutats i les societats complexes existeixen des de fa només deu mil anys. Durant aquest període, conegut com a Holocè, el clima de la Terra ha estat relativament estable. Qualsevol desviació dels estàndards de l’Holocè presentarà a les societats humanes uns desafiaments enormes amb els quals no s’han enfrontat mai. Serà com realitzar un experiment amb final obert sobre milers de milions de conillets d’Índies. Encara que la civilització humana s’adapti amb el temps a les noves condicions, qui sap quantes víctimes es cobrarà el procés d’adaptació.

Aquest experiment aterridor ja s’ha posat en marxa. A diferència de la guerra nuclear —que és un futur potencial—, el canvi climàtic és una realitat actual. Hi ha consens científic sobre el fet que les activitats humanes, en particular l’emissió de gasos que produeixen l’efecte hivernacle com ara el diòxid de carboni, provoquen el canvi del clima de la Terra a un ritme aterridor.^[7] Ningú sap exactament quant diòxid de carboni podem continuar bombejant a l’atmosfera sense provocar un cataclisme irreversible. Però les nostres millors estimacions científiques indiquen que, tret que tallem dramàticament l’emissió de gasos d’efecte hivernacle en els pròxims vint anys, les temperatures globals mitjanes s’incrementaran més de 2ºC,^[8] cosa que tindrà com a resultat l’expansió dels deserts, la desaparició dels casquets polars, la pujada del nivell dels oceans i fenòmens meteorològics extrems molt més freqüents, com ara huracans i tifons. Aquests canvis, per la seva banda, trastornaran la producció agrícola, inundaran ciutats, faran gran part del món inhabitable, i enviaran centenars de milions de refugiats a la cerca de noves llars.^[9]

A més, ens acostem ràpidament a diversos punts d’inflexió, més enllà dels quals fins i tot una caiguda dramàtica de les emissions de gasos d’efecte hivernacle no serà suficient per revertir la tendència i evitar una tragèdia a escala mundial. Per exemple, a mesura que l’escalfament global fon les plaques de gel polar, menys llum del sol es reflecteix des del planeta Terra cap a l’espai exterior. Això vol dir que el planeta absorbeix més calor, les temperatures creixen encara més, i el gel es fon encara més de pressa. Un cop aquest bucle que es realimenta ultrapassi un llindar crític, adquirirà un impuls irresistible, i tot el gel de les regions polars es fondrà encara que els éssers humans deixin de cremar carbó, petroli i gas. Per tant, no n’hi ha prou amb reconèixer el perill amb el qual ens enfrontem. És crític que hi fem alguna cosa ara mateix.

Per desgràcia, l’any 2018, en comptes de reduir les emissions de gasos hivernacle, el ritme d’emissió global encara s’incrementa. La humanitat té molt poc temps per desenganxar-se dels combustibles fòssils. Hem d’entrar avui mateix a rehabilitació. No l’any que ve, o el mes que ve, sinó avui mateix. «Hola, em dic Homo sapiens, i soc addicte als combustibles fòssils».

On encaixa el nacionalisme en aquest quadre tan alarmant? Hi ha una resposta nacionalista a l’amenaça ecològica? Pot qualsevol nació, per molt poderosa que sigui, aturar tota sola l’escalfament global? Els països individuals poden sens dubte adoptar una gran varietat de polítiques verdes, moltes de les quals tenen molt de sentit des del punt de vista econòmic, i no tan sols mediambiental. Els governs poden taxar les emissions de carboni, afegir el cost de les externalitats al preu del petroli i el gas, adoptar mesures ambientals més fortes, tallar els subsidis a les indústries contaminants i incentivar el canvi a les energies renovables. També podrien invertir més diners en recerca i desenvolupament de tecnologies ecològiques revolucionàries, en una mena de Projecte Manhattan ecològic.^[10]

Els descobriments tecnològics poden ser útils en molts altres camps a més de l’energia. Per exemple, la indústria càrnica és una de les causes principals de l’escalfament global i de la pol·lució.^[11]

Podem ajudar a salvar el sistema ecològic, i també salvar milers de milions d’animals d’una vida abjecta, si desenvolupem mètodes eficients per produir carn a partir de cèl·lules. Si vols una hamburguesa, cultiva una hamburguesa, en comptes de criar i sacrificar una vaca sencera.^[12]

Per tant, hi ha moltes coses que els governs, les empreses i els individus poden fer per evitar el canvi climàtic. Però perquè siguin efectives, s’han de fer a escala global. Quan es tracta del clima, els països no són sobirans. Es troben a la mercè d’accions empreses per gent de l’altra banda del planeta. La república de Kiribati —una nació illenca a l’oceà Pacífic— pot reduir les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle a zero i malgrat tot quedar submergida sota les onades creixents si els altres països no fan el mateix. El Txad podria posar un panell solar a cada teulat del país i malgrat tot convertir-se en un desert eixorc a causa de les polítiques mediambientals irresponsables d’estrangers llunyans. Fins i tot nacions poderoses com la Xina i el Japó no són ecològicament sobiranes. Per protegir Xangai, Hong Kong i Tòquio d’inundacions i tifons destructius, els xinesos i japonesos haurien de convèncer els governs rus i nord-americà que abandonessin la seva actitud d’«aquí no passa res».

L’aïllacionisme nacionalista és probablement més perillós en el context del canvi climàtic que en el de la guerra nuclear. Una guerra nuclear total amenaça de destruir totes les nacions, i per tant totes les nacions s’hi juguen el mateix i els interessa evitar-ho. L’escalfament global, per contra, segurament tindrà un impacte molt diferent en nacions diferents. Alguns països, sobretot Rússia, de fet en podrien sortir beneficiats. Rússia té relativament poques costes, i per tant es preocupa molt menys que la Xina o que Kiribati per la pujada del nivell del mar. I mentre que unes temperatures més altes podrien convertir el Txad en un desert, també podrien simultàniament convertir Sibèria en el cistell del pa de tot el món. A més, a mesura que el gel es fongui al nord, les rutes marítimes àrtiques, dominades per Rússia, podrien convertir-se en l’artèria del comerç global, i Kamtxatka podria substituir Singapur com a cruïlla del món.^[13]

De manera similar, reemplaçar els combustibles fòssils per fonts d’energia renovables és probable que atregui més alguns països que d’altres. La Xina, el Japó i Corea del Sud depenen de la importació de quantitats enormes de petroli i de gas. Estaran encantats de treure’s aquest pes de sobre. Rússia, l’Iran i l’Aràbia Saudita depenen de l’exportació de petroli i gas. Les seves economies s’enfonsaran si el petroli i el gas deixen pas de sobte a l’energia solar i l’eòlica.

En conseqüència, algunes nacions com la Xina, el Japó i Kiribati és probable que empenyin amb força per una reducció de les emissions globals de carboni tan aviat com sigui possible, mentre que altres nacions com ara Rússia o l’Iran seran força menys entusiastes. Fins i tot a països que hi poden perdre molt per culpa de l’escalfament global, com ara els Estats Units, els nacionalistes poden ser massa miops i narcisistes per adonar-se del perill. Un exemple petit però evident el vam tenir el gener de 2018, quan els Estats Units van imposar una tarifa del 30 % sobre els panells solars i l’equipament solar fabricat a l’estranger perquè preferia donar suport als productors de material solar dels Estats Units, encara que això alentís el canvi cap a les energies renovables.^[14]

Una bomba atòmica és una amenaça tan evident i immediata que ningú no la pot ignorar. L’escalfament global, per contra, és una amenaça més vaga i prolongada. Per tant, sempre que unes consideracions mediambientals a llarg termini exigeixin algun sacrifici dolorós a curt termini, els nacionalistes es poden sentir temptats de posar els interessos nacionals immediats en primer lloc, i assegurar a la seva gent que ja es preocuparan pel medi ambient més endavant, o deixaran que se n’encarreguin els altres en algun altre lloc. Com a alternativa, poden simplement negar l’existència del problema. No és una coincidència que l’escepticisme sobre el canvi climàtic tendeixi a ser propietat exclusiva de la dreta nacionalista. Poques vegades es veuen socialistes i gent d’esquerres que piulin que «el canvi climàtic és un muntatge dels xinesos». Com que no hi ha resposta nacional possible al problema de l’escalfament global, alguns polítics nacionalistes prefereixen creure que el problema no existeix.^[15]

El desafiament tecnològic

Les mateixes dinàmiques probablement anul·laran qualsevol antídot nacionalista a la tercera amenaça existencial del segle XXI: la disrupció tecnològica. Com hem vist en capítols anteriors, la fusió de la infotecnologia i la biotecnologia obre la porta a una cornucòpia d’escenaris apocalíptics, que van des de dictadures digitals a la creació d’una classe inútil global. Quina és la resposta nacionalista a aquestes amenaces?

No hi ha cap resposta nacionalista. Com en el cas del canvi climàtic, passa el mateix amb la disrupció tecnològica: l’estat nació és simplement l’estructura equivocada amb la qual enfrontar-se a l’amenaça. Com que la recerca i el desenvolupament no són el monopoli de cap país en solitari, ni tan sols una superpotència com els Estats Units no pot restringir-los per ell sol. Si el govern nord-americà prohibeix fer enginyeria genètica amb embrions humans, això no evitarà que els científics xinesos ho facin. I si els desenvolupaments resultants donen a la Xina algun avantatge econòmic o militar crucial, els Estats Units se sentiran temptats de trencar la seva pròpia prohibició. Particularment en un món xenòfob de tots contra tots, encara que un sol país decideixi seguir un camí tecnològic d’alt risc i alt rendiment, altres països es veuran forçats a fer el mateix, perquè ningú no es pot permetre que el deixin enrere. Per tal d’evitar una cursa directa cap al fons del pou, la humanitat probablement haurà de necessitar alguna mena d’identitat i lleialtat global.

A més, mentre que la guerra nuclear i el canvi climàtic només amenacen la supervivència física de la humanitat, les tecnologies disruptives podrien canviar la naturalesa mateixa de la humanitat, i per tant impliquen les creences ètiques i religioses més profundes dels éssers humans. Mentre que tothom està d’acord que hauríem d’evitar la guerra nuclear i la catàstrofe ecològica, la gent té opinions molt diverses sobre la utilització de la bioenginyeria i la IA per millorar els éssers humans i crear noves formes de vida. Si la humanitat no aconsegueix dissenyar i administrar directrius ètiques acceptades globalment, hi haurà barra lliure per al doctor Frankenstein.

Quan es tracta de formular aquestes directrius ètiques, el nacionalisme pateix per damunt de tot un fracàs imaginatiu. Els nacionalistes pensen en termes de conflictes territorials que duren segles, mentre que les revolucions tecnològiques del segle XXI s’haurien d’entendre en termes còsmics. Després de quatre mil milions d’anys de vida orgànica evolucionant per selecció natural, la ciència ens empeny cap a l’era de la vida inorgànica dissenyada per designi intel·ligent.

En el procés, l’Homo sapiens mateix segurament desapareixerà. Avui en dia encara som simis de la família dels homínids. Encara compartim amb neandertals i ximpanzés la majoria de les nostres estructures corporals, habilitats físiques i facultats mentals. No tan sols són les nostres mans, ulls i cervells característicament homínids, sinó que també ho són la nostra luxúria, el nostre amor, la ràbia i els llaços socials. D’aquí a un segle o dos, la combinació de biotecnologia i IA podria tenir com a resultat trets corporals, físics i mentals que trenquin completament el motlle homínid. Alguns pensen que la consciència podria fins i tot separar-se de qualsevol estructura orgànica, i que podria navegar pel ciberespai lliure de tots els límits biològics i físics. Per altra banda, podríem ser testimonis de la desvinculació completa de la intel·ligència i la consciència, i el desenvolupament de la IA podria tenir com a resultat un món dominat per entitats superintel·ligents però completament mancades de consciència.

Què hi té a dir, d’això, el nacionalisme israelià, rus o francès? No pas gran cosa. El nacionalisme no pensa a aquest nivell. Per tant, el nacionalisme israelià està molt preocupat per la pregunta «¿Jerusalem serà governada per israelians o palestins, d’aquí un segle?» però en canvi no s’interessa per la pregunta «¿La Terra serà governada per sàpiens o per cíborgs, d’aquí un segle?». Per tal de prendre decisions sàvies sobre el futur de la vida, necessitem anar molt més enllà del punt de vista nacionalista i veure les coses des d’una perspectiva global o fins i tot còsmica. Com les antigues tribus al llarg del riu Nil, totes les nacions viuen avui en dia al llarg d’un únic riu global d’informació, descobertes científiques i invencions tecnològiques, que són la base de la nostra prosperitat i també una amenaça contra la nostra existència. Per regular aquest riu global, totes les nacions haurien de fer causa comuna.

Nau espacial Terra

Cadascun d’aquests tres problemes —la guerra nuclear, el col·lapse ecològic i la disrupció tecnològica— és suficient per amenaçar el futur de la civilització humana. Però agafats en conjunt, constitueixen una crisi existencial sense precedents, especialment perquè el més probable és que es reforcin i s’agreugin l’un a l’altre.

Per exemple, tot i que la crisi ecològica amenaça la supervivència de la civilització humana tal com la coneixem, és difícil que aturi el desenvolupament de la IA i la bioenginyeria. Si compteu que l’augment del nivell dels oceans, la disminució de les reserves d’aliments i les migracions massives distrauran la nostra atenció dels algoritmes i els gens, ja us ho podeu tornar a rumiar. A mesura que la crisi ecològica s’agreugi, el desenvolupament de tecnologies d’alt risc i alt benefici probablement no farà altra cosa que accelerar-se.

De fet, el canvi climàtic podria fer la mateixa funció que les dues guerres mundials. Entre el 1914 i el 1918, i un altre cop entre el 1939 i el 1945, el ritme del desenvolupament tecnològic es va disparar perquè les nacions abocades a una guerra total van llençar la precaució i l’economia per la finestra, i van invertir recursos immensos en tota mena de projectes audaços i fantàstics. De la mateixa manera, les nacions que s’enfrontin a un cataclisme climàtic podrien sentir-se temptades d’invertir les seves esperances en apostes tecnològiques desesperades. La humanitat té un munt de prevencions justificables sobre la IA i la bioenginyeria, però en temps de crisi la gent fa coses arriscades. Tant és el que penseu sobre la regulació de les tecnologies disruptives, pregunteu-vos si aquestes regulacions aguantaran si el canvi climàtic provoca escassetat global d’aliments, inunda ciutats a tot el món i envia centenars de milions de refugiats a travessar fronteres.

Per la seva banda, les disrupcions tecnològiques podrien incrementar el perill de guerres apocalíptiques, no tan sols pel fet d’incrementar les tensions globals, sinó també per desestabilitzar l’equilibri de poder nuclear. Des dels anys cinquanta, les superpotències evitaven els conflictes entre elles perquè tothom sabia que la guerra representava la destrucció mútua assegurada. Però a mesura que apareguin noves menes d’armes ofensives i defensives, una superpotència tecnològica a l’alça podria arribar a la conclusió que pot destruir els seus enemics amb impunitat. De la mateixa manera, una potència en declivi podria témer que les seves armes nuclears tradicionals aviat seran obsoletes, i que val més fer-les servir com més aviat millor, abans no les perdi. Tradicionalment, les confrontacions nuclears s’assemblaven a una partida d’escacs hiperracional. Què passarà quan els jugadors puguin utilitzar ciberatacs per controlar les peces del rival, quan terceres persones anònimes puguin moure un peó sense que ningú sàpiga qui fa el moviment?

De la mateixa manera que els diferents desafiaments és probable que s’agreugin els uns als altres, també la bona voluntat necessària per enfrontar-se a un dels desafiaments podria quedar minada pels problemes en un altre front. Els països enfrontats en una competició armada és difícil que estiguin d’acord a restringir el desenvolupament de la IA, i els països que s’esforcin a superar els assoliments tecnològics dels seus rivals trobaran molt difícil arribar a un acord per establir un pla comú per aturar el canvi climàtic. Mentre el món segueixi dividit en nacions rivals serà molt difícil superar simultàniament tots tres desafiaments, i el fracàs en un sol dels tres fronts podria resultar catastròfic.

Com a conclusió, l’onada nacionalista que s’estén pel món no pot fer anar el rellotge enrere fins al 1939 o el 1914. La tecnologia ho ha canviat tot amb la creació d’un conjunt d’amenaces existencials globals que cap nació pot resoldre sola. Un enemic comú és el millor catalitzador per forjar una identitat comuna, i la humanitat té ara com a mínim tres enemics d’aquests: la guerra nuclear, el canvi climàtic i la disrupció tecnològica. Si malgrat aquestes amenaces comunes els éssers humans trien de privilegiar les seves lleialtats nacionals particulars per damunt de tot, els resultats podrien ser molt pitjors que el 1914 i el 1939.

Un camí molt millor és el que traça la Constitució de la Unió Europea, que diu que «tot i continuar orgullosos de les seves identitats nacionals i la seva història, els pobles d’Europa estan decidits a transcendir les seves antigues divisions i, units cada cop més, forjar un destí comú».^[16] Això no vol dir abolir totes les identitats nacionals, abandonar totes les tradicions locals i convertir la humanitat en un greixum gris homogeni. Ni tampoc vol dir infamar totes les expressions de patriotisme. Pel fet de proporcionar una closca protectora continental militar i econòmica, la Unió Europea ha fomentat el patriotisme local a llocs com Flandes, Llombardia, Catalunya i Escòcia. La idea de crear una Escòcia o una Catalunya independent és més atractiva quan no s’ha de témer una invasió per part d’Alemanya i quan es pot comptar amb un front europeu comú contra l’escalfament global i les corporacions globals.

Els nacionalistes europeus, doncs, s’ho prenen amb calma. Malgrat tot el que es diu sobre el retorn de la nació, pocs europeus estan disposats a matar i morir per ella. Quan els escocesos van voler fugir del domini de Londres en l’època de William Wallace i Robert Bruce, van haver d’aixecar un exèrcit per fer-ho. Per contra, ni una sola persona va morir durant el referèndum escocès del 2014, i si la pròxima vegada els escocesos voten per la independència, és molt poc probable que hagin de repetir la batalla de Bannockburn.

La resta del món, cal esperar que aprengui de l’exemple europeu. Fins i tot en un planeta unit hi haurà molt d’espai per a la mena de patriotisme que celebra la singularitat de la meva nació i fa èmfasi en les meves obligacions especials cap a ella. Però si volem sobreviure i prosperar, la humanitat té poques opcions tret de complementar aquestes lleialtats locals amb obligacions substancials cap a una comunitat global. Una persona pot i hauria de ser simultàniament lleial a la seva família, el seu barri, la seva professió i la seva nació… per què no podem afegir la humanitat i el planeta Terra a aquesta llista? Cert: quan es tenen lleialtats múltiples, a vegades els conflictes són inevitables. Però qui ho va dir, que la vida fos senzilla? Accepteu-ho.

En èpoques anteriors, les identitats nacionals es van forjar perquè els éssers humans s’enfrontaven a problemes i oportunitats que estaven molt mes enllà de l’abast de les tribus locals. Ara necessitem una nova identitat global perquè les institucions nacionals són incapaces de manejar un conjunt de tràngols globals sense precedents. Ara tenim una ecologia global, una economia global i una ciència global… però encara estem encallats en les polítiques nacionals. Aquesta dissonància evita que el sistema polític contraresti efectivament els nostres principals problemes. Per tenir una política efectiva, o hem de desglobalitzar l’ecologia, l’economia i l’avenç de la ciència… o hem de globalitzar les nostres polítiques. Com que és impossible desglobalitzar l’ecologia i l’avenç de la ciència, i com que el cost de desglobalitzar l’economia seria prohibitiu, l’única solució real és globalitzar la política. No hi ha cap contradicció entre globalisme i patriotisme. Perquè el patriotisme no es tracta de detestar els estrangers. El patriotisme es tracta de tenir cura com cal dels teus compatriotes, has de cooperar amb els estrangers. Per tant, els bons nacionalistes haurien de ser globalistes, ara. Això no exigeix establir un «govern global», una visió dubtosa i poc realista. Globalitzar la política vol dir, més aviat, que les dinàmiques polítiques dintre dels països i fins i tot les ciutats haurien de donar molt més pes als problemes i interessos globals.

Quan arribin les pròximes eleccions, i els polítics us implorin que voteu per ells, feu a aquests polítics quatre preguntes: Si surts elegit, ¿quines accions duràs a terme per fer disminuir el risc d’una guerra nuclear? ¿Quines accions duràs a terme per fer disminuir els perills del canvi climàtic? ¿Quines accions duràs a terme per regular tecnologies disruptives com ara la IA i la bioenginyeria? I en últim lloc, ¿Com veus el món del 2040? ¿Quina seria la teva pitjor previsió, i quina seria la teva millor previsió?

Si alguns polítics no entenen aquestes preguntes, o si parlen constantment del passat sense ser capaços de formular una visió amb sentit del futur, no els voteu.