Capítol 14

LAÏCISME

Reconeix el teu costat fosc

Què vol dir ser laic? El laïcisme es defineix a vegades com la negació de la religió, i la gent laica es caracteritza, doncs, per allò que no creuen ni fan. Segons aquesta definició, les persones laiques no creuen ni en déus ni en àngels, no van a les esglésies ni als temples, ni segueixen ritus ni cerimònies. Com a tal, el món laic sembla buit, nihilista i amoral, una caixa buida que espera ser omplerta amb alguna cosa.

Poca gent adoptaria una identitat tan negativa. Els laïcistes que es consideren com a tals veuen el laïcisme de manera molt diferent. Per ells, el laïcisme és una visió del món molt positiva i activa, definida per un codi de valors coherent més que per una oposició a una o altra religió. De fet, molts valors laics són compartits per diverses tradicions religioses.

A diferència d’algunes sectes que insisteixen a dir que tenen el monopoli sobre tot el coneixement i la bondat, una de les principals característiques de la gent laica és que no reclamen aquest monopoli. No pensen que la moral i el coneixement hagin caigut del cel en un cert lloc i moment. En tot cas, creuen que la moral i la saviesa són el llegat natural per a tots els humans. Cal esperar, doncs, que almenys alguns valors haurien sorgit en les societats humanes arreu del món i que serien comuns als musulmans, cristians, hindús i ateus.

Els líders religiosos sovint presenten als seus seguidors una crua tria del tipus «o bé ets o bé no ets»: o ets musulmà o no ho ets. I si ho ets, hauries de rebutjar totes les altres doctrines. Per contra, les persones laiques se senten a gust amb moltes identitats híbrides. Pel que fa al laïcisme, et pots seguir denominant musulmà i continuar resant a Al·là, menjar halal i fer el pelegrinatge a la Meca, i tanmateix continuar sent un bon membre de la societat laica, sempre que et cenyeixis al codi ètic laic. Aquest codi —que de fet és acceptat per milions de musulmans, cristians i hindús, i també per ateus— engloba els valors de la veritat, la compassió, la igualtat, la llibertat, el coratge i la responsabilitat. Constitueix la base de les institucions científiques i democràtiques modernes.

Com tots els codis ètics, el codi laic és un ideal al qual aspirar, més que una realitat social. Igual com les societats i institucions cristianes es desvien força vegades de l’ideal cristià, les societats i institucions laiques sovint tampoc no arriben al seu ideal.

La França medieval va ser un regne que s’autoproclamava cristià, però es va immiscir en tota mena d’activitats ben poc cristianes (que ho preguntin als camperols oprimits). La França moderna és un estat que s’autoproclama laic, però des de l’època de Robespierre ençà es va prendre algunes inquietants llibertats amb la mateixa definició de llibertat (que ho preguntin a les dones). Això no vol dir que les persones laiques —a França o allà on sigui— no tinguin cap brúixola moral ni compromís ètic. Simplement vol dir que no és fàcil viure d’acord amb un ideal.

L’ideal laic

Així, doncs, quin és l’ideal laic? El compromís laic més important és amb la veritat, que es basa en l’observació i l’evidència en comptes de basar-se simplement en la fe. Els laics procuren no confondre veritat i creença. Si tens una creença molt ferma en alguna història, això ens pot dir un munt de coses interessants sobre la teva psicologia, sobre la teva infantesa i sobre la teva estructura cerebral, però no prova la veracitat de la teva història. (Sovint calen creences molt fermes precisament quan la història no és certa.)

A més, els laics no santifiquen cap grup, persona o llibre com si aquest grup, persona o llibre tinguessin en exclusiva la custòdia de la veritat. En comptes d’això, els laics santifiquen la veritat allà on es reveli a si mateixa: en antics ossos fossilitzats, en imatges de galàxies llunyanes, en taules de dades estadístiques o en els textos de diverses tradicions humanes. Aquest compromís amb la veritat és a l’arrel de la ciència moderna, que ha donat a la humanitat la capacitat de fragmentar l’àtom, desxifrar el genoma, resseguir l’evolució de la vida i entendre la història de la humanitat mateixa.

L’altre compromís essencial dels laics és la compassió. L’ètica laica no se sustenta en l’obediència als edictes d’un o altre déu, sinó en una fonda percepció del sofriment. Per exemple, les persones laiques rebutgen l’assassinat no pas perquè algun llibre antic el prohibeixi, sinó perquè matar infligeix un sofriment immens als éssers sensitius. Hi ha alguna cosa profundament inquietant i perillosa en la gent que eviten matar només perquè «Déu ho diu». Aquestes persones estan motivades més per l’obediència que per la compassió, i, llavors, què farien si arribessin a pensar que el seu déu els ordena matar heretges, bruixes, adúlters o estrangers?

Naturalment, en absència de manaments divins absoluts, l’ètica secular sovint s’enfronta a dilemes complicats. Què passa quan la mateixa acció fa mal a algú però ajuda algú altre? És ètic imposar elevats impostos als rics per ajudar els pobres? Declarar una guerra per derrocar un dictador brutal? Permetre que entri un nombre il·limitat de refugiats al teu país? Quan els laics es troben amb dilemes així, no pregunten «què ordena Déu?». Més aviat sospesen curosament els sentiments de totes les parts afectades, examinen un ampli ventall d’observacions i possibilitats, i busquen un camí del mig que provoqui com menys dany millor.

Considerem, per exemple, les actituds respecte a la sexualitat. Com ho fan els laics per decidir si aproven o s’oposen a la violació, l’homosexualitat, el bestialisme i l’incest? Doncs examinant sentiments.

La violació no és ètica, òbviament, no perquè trenqui algun manament diví, sinó perquè fa mal a la gent. Per contra, una relació amorosa entre dos homes no fa mal a ningú, de manera que no hi ha cap raó per prohibir-la.

I amb el bestialisme què? He participat en molts debats públics i privats sobre el matrimoni homosexual, i massa vegades algun saberut pregunta: «Si el matrimoni entre dos homes està bé, per què no permetre el matrimoni entre un home i una cabra?». Des d’un punt de vista secular, la resposta és òbvia. Les relacions sanes exigeixen profunditat emocional, intel·lectual i fins i tot espiritual. Un matrimoni que no tingui aquesta dimensió profunda serà frustrant, i farà que et sentis sol i psicològicament atrofiat. Dos homes poden satisfer certament les necessitats emocionals, intel·lectuals i espirituals d’un i altre, mentre que una relació amb una cabra no ho permetria. De manera que si algú entén el matrimoni com a institució destinada a promoure el benestar humà —com ho entenen els laics— no li passaria pel cap plantejar una pregunta tan extravagant com aquesta. Només podria fer-ho la gent que veu el matrimoni com una mena de ritual miraculós.

I què passa amb les relacions entre un pare i la seva filla? Tots dos són humans, així que, quin és el problema? Bé, molts estudis psicològics han demostrat que aquestes relacions infligeixen un dany immens i, generalment, irreparable en els fills. A més, denoten i intensifiquen tendències destructives en els pares. L’evolució ha programat la psique del sàpiens de tal manera que els lligams romàntics simplement no combinen bé amb els lligams parentals. I per tant no ens cal ni Déu ni la Bíblia per oposar-nos a l’incest. Només ens cal llegir els estudis psicològics rellevants.^[1]

Aquesta és la raó de fons per la qual la gent laica aprecia la veritat científica. No pas per satisfer la seva curiositat, sinó per saber la millor manera de reduir el patiment en el món. Sense el guiatge dels estudis científics, la nostra compassió moltes vegades és cega.

El doble compromís amb la veritat i la compassió acaba també sent un compromís amb la igualtat. Si bé les opinions difereixen pel que fa a qüestions d’igualtat econòmica i política, els laics sospiten per principi de totes les jerarquies apriorístiques. El patiment és el patiment, no importa qui l’experimenti, i el coneixement és el coneixement, no importa qui el descobreixi. Privilegiar les experiències o els descobriments d’una nació, classe o gènere en particular ens convertirà segurament en insensibles i ignorants alhora. Les persones laiques estan, evidentment, orgulloses del caràcter únic i específic de la seva nació, del seu país i de la seva cultura, però no confonen aquesta «especificitat» amb «superioritat». I per això, encara que admetin el seu deure especial respecte a la seva nació o país, no creuen que aquest deure sigui exclusiu i admeten al mateix temps els seus deures amb la humanitat en conjunt.

No podem buscar la veritat i la solució al patiment sense la llibertat de pensar, investigar i experimentar. Per aquest motiu els laics aprecien la llibertat i defugen investir amb l’autoritat absoluta cap text, institució o líder com a jutge suprem d’allò que és veritat i correcte. Els humans haurien de quedar-se sempre amb la llibertat de dubtar, de comprovar un altre cop, d’escoltar una segona opinió, de provar un altre camí. Els laics admiren Galileo Galilei perquè s’atreví a posar en dubte si la Terra realment estava immòbil al centre de l’univers; admiren les masses de gent corrent que van assaltar la Bastilla el 1789 i van fer caure el despòtic règim de Lluís XVI, i admiren Rosa Parks, que va tenir el valor d’asseure’s en un seient d’autobús reservat exclusivament a passatgers blancs.

Es requereix molt de coratge per lluitar contra tendenciositats i règims opressors, però encara en cal més per admetre la pròpia ignorància i aventurar-se en allò desconegut. L’educació laica ens ensenya que si no sabem una cosa no hauríem de tenir por de reconèixer la nostra ignorància i de buscar noves proves. Fins i tot si creiem que sabem una cosa no hauríem de tenir por de dubtar de les nostres opinions i de tornar-les a comprovar. Molta gent té por del desconegut, i vol respostes clares i inequívoques per a cada pregunta. La por a allò desconegut ens pot paralitzar més que qualsevol tirà. Al llarg de la història, la gent ha temut que, tret que poséssim tota la nostra fe en algun conjunt de respostes absolutes, la societat humana s’esfondraria. Però, de fet, la història moderna ha demostrat que una societat de gent coratjosa disposada a admetre la seva ignorància i a fer-se preguntes difícils no és, moltes vegades, més pròspera i prou, sinó també més pacífica que aquelles societats en què tothom ha d’acceptar cegament una única resposta. La gent temorosa de perdre la seva veritat tendeix a ser més violenta que la gent acostumada a mirar el món des de diferents punts de vista. Les preguntes que no pots respondre són generalment molt millors per a tu que les respostes que no pots qüestionar.

En darrer lloc, els laics aprecien la responsabilitat. No creuen en cap poder superior que tingui cura del món, castigui els malvats, premiï els justos i ens protegeixi de la fam, les epidèmies o la guerra. I per això nosaltres, els mortals de carn i ossos, hem de fer-nos plenament responsables de tot el que fem (o no fem). Si el món és ple de misèries, és el nostre deure trobar-hi solució. La gent laica s’enorgulleix dels immensos avenços de les societats modernes, com els remeis a les epidèmies, l’alimentació dels qui passen fam i el foment de la pau a grans àrees del món. No ens cal donar gràcies a cap protector diví per aquests avenços, ja que han sorgit del desenvolupament que els humans han fet del seu propi coneixement i compassió. Però, per exactament la mateixa raó, hem d’assumir la plena responsabilitat pels crims i fracassos de la modernitat, des dels genocidis fins a la degradació ecològica. En comptes de resar demanant miracles, necessitem preguntar què podem fer per ajudar.

Aquests són els valors essencials del món laic. Com s’ha dit abans, cap d’aquests valors és exclusivament laic. Els jueus també valoren la veritat, els cristians valoren la compassió, els musulmans valoren la igualtat, els hindús valoren la responsabilitat, etc. Les societats i institucions laiques se senten felices reconeixent aquests lligams i d’abraçar jueus, cristians, musulmans i hindús religiosos, sempre que, quan els codis laics col·lideixin amb la doctrina religiosa, aquesta sigui la que cedeixi. Per exemple, per ser acceptat en una societat laica, s’espera dels jueus ortodoxos que tractin com a iguals els no jueus; els cristians no haurien de cremar heretges a la foguera; els musulmans haurien de respectar la llibertat d’expressió, i els hindús haurien d’abandonar la discriminació basada en el sistema de castes.

Per contra, no s’espera de les persones religioses que hagin de negar Déu o que hagin d’abandonar els seus ritus i cerimònies tradicionals. El món laic jutja les persones per la seva conducta més que per les seves vestimentes i cerimònies favorites. Una persona pot seguir el codi de vestuari més estrafolari i practicar els ritus religiosos més estranys, però actuar amb un profund compromís amb els valors laics més essencials. Hi ha multitud de científics jueus, d’ecologistes cristians, de feministes en l’islam i d’activistes hindús a favor dels drets humans. Si són lleials a la veritat científica, a la compassió, a la igualtat i a la llibertat, són membres de ple dret del món laic, i no hi ha cap mena de raó per exigir-los que es treguin les seves quipàs, creus, hijabs o tilakes.

Per una raó similar, l’educació laica no vol dir adoctrinar per ensenyar als nens a no creure en Déu i a no prendre part en cap cerimònia religiosa. L’educació laica ensenya més aviat als nens com distingir la veritat de la creença; a acréixer la seva compassió per tots els éssers que sofreixen; a apreciar la saviesa i les experiències de tots els habitants de la Terra; a pensar lliurement sense témer allò desconegut, i a assumir responsabilitats per les seves accions i pel món com un tot.

Era laic, Stalin?

No té cap base, doncs, criticar el laïcisme per no tenir compromisos ètics ni responsabilitats socials. De fet, el problema principal amb el laïcisme és justament el contrari: que probablement posa el llistó de l’ètica massa alt. La majoria de la gent no pot viure complint aquest codi de conducta tan exigent, i les grans col·lectivitats humanes no poden ser governades sobre la base d’una recerca de durada indefinida per assolir la veritat i la compassió. Especialment en períodes de tensió —com una guerra o una crisi econòmica—, les societats han d’actuar amb rapidesa i contundència, encara que no tinguin clar quina és la veritat i quina és la cosa més clement que s’ha de fer. Necessiten línies clares d’actuació, eslògans encomanadissos i crits de batalla inspiradors. Com que resulta difícil enviar soldats a la batalla o imposar reformes econòmiques en nom de conjectures dubtoses, els moviments laics repetidament es tornen credos dogmàtics.

Per exemple, Karl Marx començà afirmant que totes les religions eren fraus opressors, i animà els seus seguidors a investigar per ells mateixos la veritable naturalesa de l’ordre mundial. En les dècades següents, les tensions de la revolució i de la guerra van endurir el marxisme, i en l’època de Stalin la línia oficial del Partit Comunista Soviètic deia que l’ordre global era massa complicat perquè la gent corrent l’entengués, i per això era millor confiar sempre en la saviesa del partit i fer tot allò que et deia que es fes, fins i tot si es tractava d’organitzar l’empresonament i l’extermini de desenes de milions de persones innocents. Pot semblar lleig, però, com sempre han explicat incansablement els ideòlegs del partit, la revolució no és un berenar al camp, i si vols una truita bé has de trencar alguns ous.

Si caldria considerar Stalin un líder laic depèn, doncs, de com definim laïcisme. Si fem servir la definició minimalista negativa —«els laics no creuen en Déu»—, llavors Stalin era decididament laic. Si fem servir una definició positiva —«els laics rebutgen tots els dogmes no científics i estan compromesos amb la veritat, la compassió i la llibertat»—, llavors Marx va ser un gran pensador laic, però Stalin, de tot això, no en tingué res. Va ser el profeta d’una religió sense déu però extremament dogmàtica: l’estalinisme.

I l’estalinisme no és un exemple aïllat. A l’altra banda de l’espectre polític, el capitalisme també va començar com a teoria científica molt oberta de mires, però s’anà solidificant gradualment com a dogma. Molts capitalistes continuen repetint el mantra del lliure mercat i del creixement econòmic, sense tenir en compte les realitats sobre el terreny. Tant els fan les tremendes conseqüències que ocasionalment tenen la modernització, la industrialització o la privatització: els qui creuen de veritat en el capitalisme les arraconen com a simples «dolors de creixement» i prometen que tot serà com cal mitjançant una mica més de creixement.

Els demòcrates liberals moderats han estat més fidels a la recerca laica de la veritat i la compassió, però fins i tot ells l’abandonen a favor de dogmes reconfortants. Llavors, quan es troben davant del caos de les dictadures brutals i dels estats fallits, els liberals solen deixar la seva fe inqüestionable a mercè del sorprenent ritual de les eleccions generals. Lluiten en guerres i gasten milions en llocs com l’Iraq, l’Afganistan o el Congo, amb la ferma creença que muntant unes eleccions generals aquests llocs es transformaran màgicament en una versió més assolellada de Dinamarca. Això és així malgrat els repetits fracassos i malgrat el fet que, fins i tot en llocs amb una tradició d’eleccions generals establerta, aquests rituals a vegades porten al poder populistes autoritaris i es converteixen en poc més que dictadures de la majoria. Si algú posa en dubte la suposada perfecció de les eleccions generals, no serà dut al gulag però probablement rebrà un xàfec molt fred de maltractaments dogmàtics.

Naturalment, no tots els dogmes són tan perjudicials. De la mateixa manera que algunes creences religioses han estat beneficioses per a la humanitat, també ho han estat alguns dogmes laics. Això és especialment cert en el cas de la doctrina dels drets humans. L’únic lloc on els drets existeixen és en les històries que els humans inventen i s’expliquen els uns als altres. Aquestes històries van ser elevades a la categoria de dogmes evidents per si mateixos durant la lluita contra el fanatisme religiós i els governs autocràtics. Tot i que no és cert que els humans tinguin un dret natural a la vida o a la llibertat, el fet de creure en aquesta història va frenar el poder dels règims autoritaris, va protegir dels danys les minories i va allunyar milers de milions de persones de les pitjors conseqüències de la pobresa i la violència. Segurament per això va contribuir a la felicitat i el benestar de la humanitat més que qualsevol altra doctrina en tota la història.

Però continua sent un dogma. Així, l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu que «tothom té el dret a la llibertat d’opinió i d’expressió». Si ho entenem com a exigència política («tothom hauria de tenir el dret a la llibertat d’opinió»), té tot el sentit. Però si creiem que tots i cadascun dels sàpiens està dotat per naturalesa amb un «dret a la llibertat d’opinió», i que la censura viola alguna llei natural, llavors passem per alt la veritat sobre la humanitat. Mentre em defineixi com a «individu posseïdor de drets naturals inalienables» no sabré qui soc realment, i no entendré les forces històriques que han modelat la societat i la meva pròpia ment (inclosa la meva creença en els «drets naturals»).

Aquesta ignorància potser no importava gaire en el segle XX, quan la gent estava ocupada lluitant contra Hitler i Stalin. Però podria ser fatal en el segle XXI, perquè la biotecnologia i la IA busquen ara canviar el significat mateix del que és la humanitat. Si estem defensant el dret a la vida, implica això que hauríem d’utilitzar la biotecnologia per vèncer la mort? Si estem defensant el dret a la llibertat, hauríem de potenciar algoritmes per desxifrar i satisfer els nostres desitjos ocults? Si tots els éssers humans gaudeixen dels mateixos drets humans, els superhomes gaudeixen de superdrets? Els laics trobaran complicat plantejar-se preguntes com aquestes mentre estiguin lligats a una creença dogmàtica en els «drets humans».

El dogma dels drets humans es va formalitzar en els segles previs com a arma contra la Inquisició, l’Antic Règim, els nazis i el KKK. No està gens preparat per tractar amb superhumans, cíborgs o ordinadors superintel·ligents. Contràriament als moviments a favor dels drets humans, que han desenvolupat un arsenal impressionant de raons i defenses contra els prejudicis religiosos i els tirans, aquest arsenal ens protegeix molt escassament contra els excessos del consumisme i les utopies tecnològiques.

Reconeixent el costat fosc

El laïcisme no s’hauria d’equiparar al dogmatisme estalinista ni als amargs fruits de l’imperialisme occidental i de la industrialització desbocada. Però no en pot eludir tota la responsabilitat, tampoc. Els moviments laics i les institucions científiques han hipnotitzat milers de milions de persones amb promeses de perfeccionar la humanitat i d’utilitzar els tresors del planeta per al benefici de la nostra espècie. Aquestes promeses no solament van aconseguir vèncer les epidèmies i la fam, sinó que van dur-nos els gulags i el desglaç dels casquets polars. Es podria argumentar que això és tot culpa d’una mala interpretació per part de la gent i de la distorsió dels ideals laics essencials i dels fets provats per la ciència. I seria ben cert. Però aquest és un problema comú amb què es troben tots els moviments amb capacitat d’influència.

Per exemple, el cristianisme ha estat el responsable de grans crims, com la Inquisició, les croades, l’opressió de les cultures autòctones arreu del món i l’arraconament de les dones lluny del poder. Un cristià es podria ofendre en sentir això i replicar que tots aquests crims van venir d’una absoluta mala interpretació del cristianisme. Jesús predicà només l’amor, i la Inquisició es basà en una espantosa distorsió dels seus ensenyaments. Podem estar ben disposats respecte a aquesta al·legació, però seria un error deixar que el cristianisme s’escapés de l’acusació tan alegrement. Els cristians consternats per la Inquisició i les croades no poden simplement rentar-se les mans respecte a aquestes atrocitats. Més aviat haurien de plantejar-se algunes preguntes molt serioses. Exactament de quina manera la seva «religió d’amor» va deixar-se distorsionar així, i no solament una vegada, sinó moltes? Els protestants que intenten donar-ne tota la culpa al fanatisme catòlic farien bé de llegir un llibre sobre la conducta dels colons protestants a Irlanda o a l’Amèrica del Nord. Semblantment, els marxistes s’haurien de preguntar què va passar amb els ensenyaments de Marx que van facilitar el camí al gulag, els científics haurien de considerar com és que el projecte de la ciència va tendir tan fàcilment cap a la desestabilització de l’ecosistema global, i els genetistes en particular haurien de tenir en compte la manera com els nazis segrestaren les teories de Darwin.

Cada religió, ideologia i creença té el seu costat fosc, i —no importa quin credo seguim— hauríem de reconèixer el nostre costat fosc i evitar la il·lusa sensació que «a nosaltres no ens pot passar». La ciència laica té com a mínim un avantatge sobre les religions més tradicionals, i és que no està aterrida pel seu costat fosc, i forma part de la seva essència la voluntat d’admetre els seus errors i punts cecs. Si creus en una veritat absoluta revelada per un poder transcendent no et pots permetre admetre cap error, perquè això t’esguerraria tot l’esquema. Però si creus en la recerca de la veritat efectuada per humans fal·libles, admetre les ensopegades és una part inherent del joc.

Per això els corrents de pensament no dogmàtics tendeixen a fer promeses relativament modestes. Conscients de les seves imperfeccions, esperen assolir petits canvis graduals, apujant els sous uns quants dòlars o reduint el percentatge de la mortalitat infantil uns pocs punts. La marca que distingeix les ideologies dogmàtiques és que, a causa del seu excés de confiança en si mateixes, acostumen a prometre allò impossible. Els seus líders parlen massa alegrement sobre «eternitat», «puresa» i «redempció», com si promulgant una llei, construint un temple o conquerint algun tros de territori poguessin salvar el món sencer en un gran gest.

Arribat el moment d’adoptar les decisions més importants en el transcurs de la vida, jo em refiaria, personalment, més d’aquells que admeten la seva ignorància que no pas d’aquells que proclamen la seva infal·libilitat. Si vols que la teva religió, ideologia o visió del món dominin el planeta, la meva primera pregunta per a tu és: «Quin va ser l’error més gran que va cometre la teva religió, ideologia o visió del món? En què es va equivocar?». Si no em dones cap resposta seriosa, no seré jo qui confiï en tu.