Epíleg (1260)
Setze anys després de l’holocaust de Montsegur, jo, Pere Roger de Mirapeis, assegut a l’scriptorium del castell de So, contemplo neguitós les flames d’un foc blau i tremolós que s’esllangueix damunt un tronc d’olivera ja negre i recremat. Perquè si bé la imatge de la meva Lloba, esplèndida i riallera, roman indeleble en el meu cor i diàfana en el meu pensament, no trobo, en canvi, les paraules escaients amb què hauria de cloure aquesta narració.
Tanmateix, en repassar les darreres ratlles de la crònica original d’Esclarmonda —que sempre he tingut al davant com a font principal de la meva reconstrucció—, m’adono de la meva ceguesa: són les seves paraules les que han de tancar, no en tinc cap dubte, aquestes memòries col·lectives:
… i malgrat que aquest testimoni escrit, un dia, també esdevindrà pols,
la llavor del seu missatge perdurarà en forma d’esperit,
que florirà a través del temps en mil i un jardins de llum,
cada vegada que uns pares engendrin i estimin un fill
i li transmetin el llegat d’amor, llibertat i esperança.
La llum d’Esclarmonda m’il·lumina i m’encoratja a afegir-hi una reflexió final. Inspiro profundament, i escric damunt el darrer pergamí:
… i potser també arribarà el dia que,
després de set segles de negra nit,
el llorer d’aquesta terra reverdirà,
i aleshores,
escoltant atentament els nostres murs,
podrem reconstruir la nostra història.