Simó de Monfort

—Ja són aquí! L’exèrcit croat ja ha arribat!

La ciutat de Carcassona era plena a vessar de refugiats. Després d’uns quants dies de tensa expectativa, un sentinella havia donat, finalment, la temuda i alhora esperada alarma.

L’immens exèrcit croat s’acostava lentament. La descomunal polseguera enmig de la calitja i l’himne que bramava sense interrupció configuraven un espectacle paorós. Talment un malson per als qui s’ho miraven entre els merlets de la muralla.

Aviat començaren a devastar els ravals fora muralles. La resistència era pràcticament nul·la. Els soldats croats avançaven en formació, com si estiguessin de maniobres, mentre les catapultes i altres ginys començaren a ser usats de manera sistemàtica. Tanmateix, els barons francesos que dirigien l’operació contemplaven, contrariats, les inexpugnables muralles de la ciutat. S’adonaven que el setge de Carcassona no tindria res a veure amb el de Besiers.

L’endemà, al campament croat, el plenipotenciari abat Amalric discutia aspectes del setge amb el duc de Borgonya, el comte de Nevers, el de Saint Paul i Simó de Montfort. La xafogor els amarava de suor. Tot d’una, un atabalat cavaller irrompé precipitadament en la reunió:

—Senyors! El rei Pere! S’acosta el rei Pere d’Aragó!

La inquietud s’apoderà dels presents, tret de l’abat, que es mostrà estranyament serè.

—L’esperava demà —es tombà cap al portador del missatge—. Va acompanyat d’una host reduïda o en són molts?

—Una trentena de cavallers pel cap baix! —L’interpel·lat dubtà uns segons abans de continuar—: Els fem front, sa il·lustríssima?

El duc de Borgonya saltà com una molla, indignat:

—Sou boig o és que el sol us ha escalfat massa la closca?

La reacció del legat papal fou, igualment, de gran enuig:

—Aparteu aquest brètol del meu davant i aneu a rebre el sobirà de la Casa de Barcelona amb els honors que li corresponen! No hem d’oblidar que Carcassona és el bressol de la nissaga comtal catalana. De ben segur que els Trencavell també voldran retre homenatge al seu senyor!

Montfort fou designat per a anar a rebre el rei i acompanyar-lo fins a la tenda del legat. Mentre anava a buscar la comitiva reial, el militar pensava, satisfet, en la seva benastrugança: coneixeria en persona el poderós Pere d’Aragó.

El rei català esperava impacient a l’entrada del campament dalt del cavall. La suor li rajava front avall, sostenia l’elm a la mà i mantenia els flancs protegits pels seus inseparables cavallers Bernat d’Alió i Arnau de Castellbò.

Montfort començà una rústega i emfàtica cerimònia de salutació:

—Majestat… Sóc Simó de Montfort, comte de Leicester. És un honor per a mi…

—M’importa un rave qui sou! —El tall reial fou sec i demolidor—. Porteu-me de seguida davant el legat del papa!

Passat el desconcert inicial, els ulls del croat es negaren d’odi. Premé els llavis amb ràbia. Ni un rei no tenia dret a humiliar-lo en públic com ho havia fet aquell catalanoaragonès. L’obediència militar, però, restava per damunt de qualsevol consideració, i Montfort, serrant les dents i amb els punys tancats, s’afanyà a acompanyar-lo campament endins.

El pas del monarca i els seus homes crearen gran expectació entre els cavallers croats, que s’acostaven per veure’l. En arribar a l’altura de la tenda del legat, Pere descavalcà i, sense aturar-se, hi entrà d’una revolada.

—El Senyor sigui amb Vós. Us esperava, Majestat —féu Arnau Amalric, amb una lleu reverència.

Pere donà una llambregada hostil als allí presents i replicà aspre:

—I mentre m’esperàveu, i per tal de fer passar l’estona, suposo, heu arrasat tot el raval. La població fora muralles d’una ciutat, Carcassona, que ens ret vassallatge a Nós, el comte de Barcelona i rei d’Aragó.

Al legat li hauria agradat de respondre sense embuts a aquell rei fatxenda, però la transcendència de la missió l’obligava a extremar la prudència i la diplomàcia envers el poderós i influent monarca.

—Amb tots els respectes, Majestat, les iniciatives de l’exèrcit croat estan preses de fa temps a Roma, i ben poc hi podrem influir Vós i jo, per més que en parléssim. —L’abat Amalric assenyalà fora de la tenda—. En canvi potser hi ha molt a parlar, dintre muralles. Les decisions del vostre vassall, el jove vescomte Trencavell, determinaran, sens dubte, el curs del setge i d’aquesta indeturable croada santa…

Quan el rei Pere i el seu seguici es disposaven a abandonar, dalt de cavall, el campament croat, advertiren que se’ls acostava, a peu, el comte Ramon de Tolosa, acompanyat d’uns quants homes seus. Amb actitud trista i resignada, el comte alçà la mà en gest de salutació:

—Majestat…

Pere se’l mirà amb fredor.

—Qui us ha vist i qui us veu, Ramon! —l’apostrofà.

Afligit, el comte de Tolosa encongí les espatlles i obrí els braços en gest d’impotència.

—Què volíeu que fes? Era l’única via per a aconseguir el perdó del papa! Vull que sapigueu, però, que a Besiers, jo ni tan sols vaig…

EL rei Pere el féu callar amb un gest decidit, mentre esperonava suaument el seu cavall.

—Deixem-ho, això, ara. M’està esperant el vostre nebot Ramon Roger, que teniu assetjat dins la ciutat.

Els sentinelles de Carcassona reconegueren l’estendard reial que, encapçalant la comitiva, s’apropava a la porta de la muralla.

—Obriu les portes i abaixeu el pont llevadís! És el rei Pere! El nostre rei vol entrar a la ciutat…!

Travessada la porta caladissa i un cop dintre muralles, el monarca i els seus homes creuaren la plaça d’armes cap al palau, d’on sortia apressat el jove Trencavell per tal de rebre el seu sobirà. El rei descavalcà i els dos homes s’abraçaren davant d’una munió de ciutadans i refugiats que es desempallegaven com podien dels esforços dels soldats per allunyar-los. Ningú no es volia perdre la trobada dels dos grans senyors i amics.

La colla de la Lloba —amb Oliver i Beatriu bocabadats i al davant de tot—, romania tan a prop de l’escena que pogueren sentir perfectament el diàleg dels dos il·lustres personatges. El rei havia subjectat el jove vescomte per les espatlles i s’hi adreçava amb un posat extremament greu, com el d’un pare que ha de renyar el fill més estimat:

—Els meus consells, segons es veu, no t’han servit de res. La teva continuada connivència i simpatia pública envers els càtars han acabat posant en perill tot el vescomtat.

Ramon Roger Trencavell abaixà el cap i replicà compungit:

—Majestat, em poso a les vostres mans i accepto tot el que em maneu. Us prego que tracteu amb els croats de la manera que cregueu més convenient.

De tornada al campament croat, Arnau Amalric atengué amb freda cortesia les propostes i consideracions del monarca catalanoaragonès. Quan aquest acabà, però, el legat li féu saber la seva decisió irreversible, presa ja feia estona:

—Consentirem que el jove vescomte i dotze cavallers seus puguin abandonar la ciutat. Tanmateix, Carcassona i els seus habitants seran lliurats a l’exèrcit croat.

Pere contenia amb prou feines la seva ira:

—Continueu assedegats de sang, Amalric. No n’heu tingut prou, amb la carnisseria de Besiers?

L’home del papa sabia que no podia afluixar gens i li féu saber que ja no hi havia res més a discutir:

—Ha estat la nostra darrera paraula, Majestat. Pel respecte i l’afecte que us professen a Roma, no farem esment al Sant Pare del vostre darrer comentari, fruit, sens dubte, d’una equivocada generositat envers el vostre herètic vassall.

Quan el rei Pere tornà a la ciutat assetjada, sabia perfectament quina seria la resposta de Trencavell. Després d’insistir al seu jove amic i vassall que negociés amb el legat, el monarca es disposà a abandonar la ciutat. Els compromisos adquirits amb el papa el tenallaven.

A la porta del palau, mentre li portaven el cavall, Pere abraçà Ramon Roger Trencavell per darrera vegada. El jove senyor de Carcassona s’acomiadà del seu sobirà amb un somriure trist:

—Em coneixeu bé, Majestat, i sabeu que mai no acceptaré cap proposta que impliqui trair un sol dels meus ciutadans. Us juro, però, que continuaré obert a negociar.

Pere i els seus homes ensellaren. Quan eren a punt de marxar, Trencavell agafà la brida de la muntura del rei i, commogut, mirà de fit a fit el seu desolat senyor:

—Sé que us estem posant entre l’espasa i la paret, Majestat. I això em dol més que no pas el que em pugui passar a mi.

Havien passat dues setmanes d’ençà de l’inici del setge de Carcassona, quan una petita comitiva croada s’apropà a la porta de la muralla. L’encapçalava un cavaller francès. Entre els parlamentaris que l’acompanyaven s’havia aconseguit esmunyir, com a representant eclesiàstic voluntari, el jove monjo Pau de Sant Pere de Rodes. El cavaller croat alçà el braç i indicà als cansats sentinelles, apostats dalt la barbacana, que volia parlar amb ells.

—Us portem un missatge del legat papal! Sabem que se us acaben l’aigua i els queviures! Arnau Amalric us proposa negociar novament, sempre que el mateix vescomte Trencavell baixi al campament.

Bertran de Saissac, responsable de la defensa d’aquell pany de muralla, tragué el cap per una de les finestretes de la barbacana.

—Quines garanties de protecció oferiu?

—Les garanties del rei de França! —respongué immediatament el cavaller francès, seguint les instruccions donades pel legat.

Tot d’una, i davant la sorpresa de tothom, aparegué al costat de Saissac el mateix Trencavell:

—En farien jurament?

El cavaller croat improvisà una breu consulta entre els seus acompanyants i després s’adreçà, emfàtic, al vescomte de Carcassona:

—Ho juro per Déu totpoderós!

Una llarga i tensa estona després s’obriren les portes de la ciutat, s’abaixà el pont llevadís, i en sortiren un centenar de cavallers occitans, amb Trencavell al davant.

Un murmuri d’expectació s’estengué entre la munió de gent que s’havia concentrat a l’entrada del campament croat per tal de contemplar el pas del jove i cèlebre senyor occità. Pau intentava no perdre’s cap detall d’aquells esdeveniments crucials. El monjo benedictí es persignà, esperançat.

Ramon Roger Trencavell i el seu seguici travessaren el campament pel passadís que, fins a la tenda del legat, havien format els soldats i els voluntaris croats. Sentiments d’admiració i enveja suraven en l’ambient. Un sergent gosà amollar en veu alta el que molts tenien en el pensament:

—A França no hi ha cap senyor tan estimat pels seus súbdits com ho és aquí aquest jove Trencavell…

Pau, al seu costat, assentí amb el cap i puntualitzà:

—Llàstima, però, que un senyor tan exemplar s’hagi girat d’esquena a l’Església.

Un baró francès entrà a la tenda del legat Amalric:

—El vescomte i els seus homes ja són aquí, eminència. Els faig passar?

L’abat no dissimulà la seva complaença: ja tenia el control més absolut de la situació.

—No. Feu-los presoners.

El baró, atònit, badà la boca.

—Però…

—Deteniu-los! —insistí l’abat sense mirar-se’l—. No m’ho feu tornar a dir!

El baró restà encara uns moments desconcertat abans d’obeir les ordres.

Els cavallers occitans no tingueren ni l’oportunitat de desembeinar les espases. Molts s’adonaren del parany quan, envoltats de llances que els immobilitzaven, eren fermats amb grillons. August i Felip, entre altres mercenaris croats, foren designats per a vigilar els indignats presoners.

Pau, estupefacte, trigà a comprendre el sentit i l’abast d’aquell desenllaç inesperat. Escandalitzat davant d’aquella infàmia, senti que un crit eixordador pugnava per rebentar-li el pit.

Quan entrava d’una revolada a la tenda del legat —sense adonar-se que, d’una plantofada, deixava assegut a terra l’oficial de guàrdia que havia intentat barrar-li el pas—, es trobà enmig d’una forta discussió que l’abat mantenia amb el comte de Nevers. La disputa entre aquells dos homes, però, no podia pas aturar la còlera desfermada que el sacsejava fins al moll de l’os, arran de la flagrant injustícia de la qual havia estat testimoni. Tremolós i serrant les dents, els interrompé:

—Disculpeu la meva gosadia, senyors, però…, segurament desconeixeu que, al vescomte Trencavell, se li ha fet un jurament en nom de Déu i del rei de França.

Al comte de Nevers se li il·luminà la cara:

—Aquí teniu un altre testimoni, eminència, del que us estava dient! —exclamà, vehement, assenyalant Pau—. No podem ignorar les lleis d’honor de la cavalleria! —reblà el comte francès.

El legat, amb gest autoritari, féu aturar els guàrdies que ja subjectaven sense miraments el monjo català i l’anaven a treure de la tenda.

—Dubto que ni Déu ni Felip August hagin fet cap jurament al vescomte… —l’abat mirava amb ira continguda ara el monjo ara el noble francès—, i d’altra banda, un jurament fet a un heretge no té cap valor per a mi. —Endurí la mirada i la clavà en Pau—: El que sí que em preocupa en gran manera, però, és que un monjo benedictí en croada santa demostri aquest neguit i aquesta sospitosa generositat cap a un pecador i infecte escorpí com és el jove Trencavell.

—Què esteu insinuant? —saltà Pau, indignat.

El legat l’assenyalà amenaçadorament amb el dit:

—A partir d’ara em fixaré en vós quan calgui castigar els heretges! Espero que, aleshores, el vostre zel també sigui prou exemplar per a esvair qualsevol dubte!

Arnau Amalric es girà d’esquena donant per acabada la conversa.

—I ara deixeu-me tranquil. Tinc molta feina.

Aquella nit, una figura alta i fornida abandonà discretament el campament i s’allunyà camps a través cap a ponent. Cap guàrdia no l’impedí marxar. Un exèrcit tan vast i heterogeni provocava un flux continu de gent que anava i venia per mil i un motius. A més, la partida d’un monjo miserable, desarmat i amb les mans buides, no despertava ni tan sols la curiositat.

Pau no es girà ni una sola vegada per mirar enrere. Un munt de sentiments contradictoris l’aclaparaven mentre se submergia dins la negror de la nit.

Ja portava caminant d’esma una bona estona quan, tot d’una, en un revolt del camí, emergint de la frondositat del bosc, tres homes armats li caigueren al damunt. Immobilitzat per tres llances, es deixà portar per entremig de l’espès boscatge fins a arribar a una clariana, on dos homes més se’ls plantaren al davant. Amalric de Montreal i Bertran de Saissac se’l miraren amb desconfiança.

—Qui ets i on vas —féu el senyor de Saissac, imperatiu.

—Sóc… Pau, monjo de Sant Pere de Rodes.

—Ets una mica lluny del teu monestir. O és que potser has anat a saludar l’exèrcit croat? —inquirí mordaç Amalric de Montreal.

Sense esperar resposta, Saissac l’interpel·là amb menyspreu:

—Un català en croada contra els occitans. Que trist! I ara segurament negaràs haver participat en el carnatge de Besiers, és clar!

Un dels emboscats, visiblement exaltat, brandà la llança amb què apuntava Pau.

—Es mereix que el «purifiquem» com ells han fet a Besiers! Acabem amb ell d’una vegada! No podem permetre que torni a Carcassona!

L’home alçà la llança per clavar-la al monjo, quan un crit femení el paralitzà:

—Nooo…!

Beatriu, amb Oliver al seu costat, aparegué darrere dels nobles occitans.

—Aquest monjo va salvar la vida a Oliver! —exclamà la noia, en francès.

—És cert! Es va jugar la pell per arrencar-me d’una mort segura a les mans dels mercenaris croats! —afegí Oliver, mig en francès mig en occità.

Saissac s’apropà més a Pau, tot observant-lo detingudament.

—Jo l’he vist abans, aquest —esbatanà els ulls en reconèixer-lo—. Sí! És dels que ha engalipat el vescomte Trencavell amb un fals jurament!

Pau, refet de la sorpresa, obrí els braços, mostrant abatiment i impotència.

—És cert que el vostre vescomte ha estat enganyat amb un fals jurament. En sóc testimoni…, perquè jo també hi vaig caure, en el parany.

—Enviem-lo a l’infern! —el més forassenyat tornà a brandar la llança—. Els croats anihilaren tota la família del meu germà i la població sencera de Besiers sense tants miraments!

La llança ja era a punt de travessar Pau quan Beatriu i Oliver s’hi interposaren de manera temerària.

—No! Aquest home és una bona persona! —exclamà Beatriu, desafiant.

—Per matar-lo a ell, abans ens haureu de matar a nosaltres dos! —reblà Oliver, tremolós.

—Aquestes criatures no menteixen. No feu mal al jove benedictí —va dir una veu femenina.

Una dona formosa i elegant s’acabava d’incorporar al cercle. A Pau, no li passà per alt el respecte i l’autoritat de què gaudia la dama entre aquells homes.

—Però… Lloba! —Saissac protestà—. Saps el risc que correm si el deixem anar?

Ella esguardava amb interès aquell monjo català tan fornit.

—No el deixarem pas anar. Vindrà amb nosaltres a Foix. És fort i ens anirà bé per a traginar la càrrega que arrosseguem.

La resposta de la Lloba havia deixat tothom desconcertat, però ningú no gosà rebatre la decisió d’Orbria de Cab d’Aret.

L’albada començava a fondre la nit quan els fugitius reemprengueren el camí. En el grup de la Lloba i les seves filles, s’hi havia incorporat Pau, flanquejat d’un costat per Beatriu i de l’altra per Oliver. Mentre caminaven en silenci, tots tres intuïen, confusament i embargats per sentiments diferents, que el destí que els havia aplegat els estava entrellaçant amb fils invisibles, però poderosos.

—On diantre són els habitants i els milers de refugiats de Carcassona?

El duc de Borgonya avançava, incrèdul, al capdavant d’una primera columna de reconeixement que s’endinsava amb precaució per una ciutat completament buida, després d’haver esbotzat amb els ariets, sense trobar cap resistència, la porta principal de la muralla. El duc de Nevers, que marxava al davant dels seus homes per un altre carrer, confluí amb la columna del duc de Borgonya en una placeta.

El desconcert dels francesos era absolut.

—Això és obra del diable!

Els esbalaïts soldats —alguns, atemorits— entraven i sortien de les cases. La silent ocupació de la misteriosa ciutat fou interrompuda pels crits d’August, que sortia excitat d’un edifici. Es topà amb la comitiva del legat papal, que tot just havia entrat a la ciutat envoltat de barons francesos.

—Senyor… Eminència! Hem descobert gent amagada en un soterrani!

—Que ingenus que som! —féu Arnau Amalric, sacsejant el cap—. La majoria ha fugit de nit i s’ha escapolit davant dels nostres nassos! Hi deu haver un munt de passadissos soterrats! —Amb ràbia mal continguda s’adreçà als nobles que el flanquejaven—: Hauríeu d’haver fet el cercle del setge més ampli!

Montfort, però, s’atansà al legat amb actitud triomfal.

—Eminència: n’hem descobert uns cinc-cents, que estaven ben amagats. Tots, però, són vells, malalts, dones i criatures. Els «purifiquem» a tots?

Arnau Amalric mirà de reüll els altres barons francesos, que xiuxiuejaven entre ells amb gestos de desaprovació. Finalment respongué:

—No. Aquesta vegada els hem de donar una oportunitat, o el Sant Pare ens ho recriminarà. —Es tombà imperatiu cap a Montfort—: Carregueu-los amb grillons i pregunteu-los quants estan disposats a abjurar de l’heretgia i a denunciar parents, amics o coneguts.

Montfort s’endugué els seus homes —August i Felip entre ells—, disposat a complir les ordres da l’abat. Aleshores Arnau Amalric fixà la mirada en els tres principals caps croats que, recelosos, romanien davant seu esperant instruccions.

—Bé, duc de Borgonya. Pel dret i els honors que us corresponen —féu el legat, amb veu solemne i engolada—, tinc la satisfacció d’atorgar-vos, en nom de Déu, la possessió del vescomtat de Carcassona.

És quan es té el privilegi de concedir territoris i grans botins entre nobles guerrers que la percepció de poder esdevé més tangible i embriagadora. No debades la magnificència del repartiment desvetlla els agraïments més grans i, per tant, les fidelitats més incondicionals i perdurables.

—M’haureu de perdonar, eminència… —el duc de Borgonya es mostrava visiblement incòmode—, però no puc acceptar les terres arrabassades a un altre senyor cristià.

L’abat trigà a reaccionar. Finalment decidí, però, que aquell menyspreu infame no es mereixia la seva insistència. Es tombà cap al duc de Nevers:

—Molt bé. Aleshores, duc de Nevers, us proposo a vós com a nou…

—Disculpeu-me, eminència —l’interrompé l’interpel·lat—. Jo ja tinc prou terres i…, tampoc no puc despullar, pel meu honor de cavaller, un altre cavaller cristià.

L’estupefacció i perplexitat del legat anaven en augment.

—Vaja, vaja… Molt bé, senyors! —Es tombà desconcertat cap al tercer cavaller—: I vós, duc de Saint Paul? També hi renuncieu, potser…?

El duc de Saint Paul cercava amb desesper les paraules per a sortir d’aquell atzucac amb el mínim de trencadissa possible.

—Eminència… No trobareu cap digne cavaller que vulgui acceptar aquestes terres. A més —el duc assenyalà els seus companys…, com bé sabeu, nosaltres ja hem acomplert el nostre compromís dels quaranta dies al servei de la croada i, per tant, haurem de marxar.

L’estupor de l’abat fou interromput matusserament per Montfort, que ni tan sols es disculpà:

—Eminència! —Els tres ducs agraïren d’allò més la providencial irrupció del tosc militar, que, amb August i Felip al darrere, tornava de complir les ordres rebudes—. Eminència! Dels que hem atrapat, només n’estan disposats a abjurar un centenar. Què fem?

Arnau Amalric recobrà el control i observà detingudament Montfort. Aquell home era menyspreat pels altres ducs i barons francesos per la seva manca de refinament i maneres rudes, però això el feia més fàcil i còmode de tracte. Mai no discutia una ordre d’un superior, i es deixava portar i manipular com un nen.

—Despulleu aquests cent i deixeu-los que marxin pels quatre punts cardinals anunciant la victòria croada. Tots els altres…, a la foguera!

L’abat féu com si de cop recordés quelcom intranscendent:

—Per cert, Montfort…

Abans de continuar, però, es tombà cap als ducs amb semblant irònic.

—Podeu marxar, nobles senyors.

Mentre aquests s’allunyaven, Montfort tornà a la càrrega:

—Volíeu res més de mi, eminència?

Arnau Amalric dubtà uns moments. Potser era a punt de cometre una barbaritat, però ben mirat, no tenia gaires alternatives. Mirà de fit a fit el militar.

—Simó de Montfort, us agradaria ser el cap d’aquesta croada…, i que us nomenés nou senyor de Besiers i Carcassona?

Alguns dies després de l’ocupació de Carcassona, el nou i flamant cap militar de la croada i el legat papal passejaven pel camí de ronda damunt les muralles de la ciutat. Montfort semblava molt amoïnat.

—No us hi capfiqueu —li deia Arnau Amalric—. Hem fet una nova crida de voluntaris arreu d’Europa. Per cert —afegí, com qui no vol la cosa—, quan anireu a retre vassallatge al vostre rei?

Montfort s’ho prengué com un estirabot faceciós de l’abat. Aquell home del papa li havia atorgat un rang militar i social que mai no s’hauria pogut ni imaginar. I això el predisposava a suportar estoicament totes les rareses i incongruències que poguessin provenir d’Arnau Amalric.

Somrigué indulgent:

—Felip August té el meu jurament de fidelitat des de fa molts anys!

El legat pontifici aturà la passejada i esguardà, fatxenda, el seu acompanyant. Que n’era de ruc, aquell militar!

—Ja ho sé, amic meu. Però, com a nou vescomte de Besiers i Carcassona, és al rei Pere de Catalunya i Aragó a qui encara esteu obligat a retre vassallatge, que jo sàpiga!

—Per tots els diables! —reaccionà Montfort, finalment—. No ho dieu pas seriosament!

L’abat gaudia jugant amb aquell home.

—I tant que sí! Per dret diví hem destituït el vescomte Trenca vell…, però no pas el seu rei i sobirà de la Corona d’Aragó!

Un soldat pujà rabent les escales que menaven al camí de ronda. August feia estona que, esverat, buscava el seu senyor. Esbufegant arribà davant dels dos màxims caps croats.

—Senyor! Han trobat el jove Trencavell mort a les masmorres!

Montfort arrufà les celles i es tombà sense immutar-se cap al legat.

—Valga’m Déu! No li deu haver provat el nostre ranxo. Afortunadament, ara la ciutat disposa d’un nou vescomte…, amb l’estómac menys delicat!

August esbossà un somriure de complicitat i admiració pel joc de paraules del seu cap militar. Sempre amatent a complaure’l, sabia que riure-li les carallades —més freqüents d’ençà del seu nomenament, i sempre desproveïdes de la més mínima gràcia—, l’afalagava. I notava que això li feia acumular punts.

Arnau Amalric tampoc no demostrà sorpresa ni enuig per la notícia. Reflexionà en veu alta:

—Organitzarem al pobre Trencavell el funeral sumptuós que es mereix.