Després de la batalla (14 de setembre de 1213)

Sento una esgarrifança en recuperar el boirós record d’aquell matí a trenc d’alba, quan, amb pas feixuc, el meu cavall enfilava el suau pendent. La fina pluja de tota una nit no havia aconseguit diluir la sang quallada ni el fang encrostat que l’animal duia enganxats per tot el cos fins a la crinera.

Els tolls d’aigua i el fangar havien desdibuixat el camí i, tanmateix, l’instint el menava, lent però impertorbable, a seguir una ruta que tenia gravada en el cervell. Jo mantenia un equilibri precari damunt la gropa, mig desplomat sobre el seu bescoll. Compartíem nafres i brutícia. El meu cos inert, cobert per una cota de malla foradada i malmesa pel combat, es vinclava al vaivé de la marxa. Havia perdut l’elm i l’espasa, i aferrat al braç esquerre encara conservava la meitat estellada i inservible d’un escut.

En arribar a la cresta de la carena, el cavall s’aturà i, amb els narius esbatanats, renillà tot sacsejant vigorosament la testa amunt i avall. A través del baf de la seva transpiració havia reconegut l’escenari familiar que se li obria davant els ulls. I això el reconfortava.

El pog de Montsegur era il·luminat pels primers raigs de sol que començaven a esquinçar un cel de plom. Un tel auri i humit foragitava la negror d’una nit de tempesta i amarava la muntanya i les valls circumdants d’una llum freda i volàtil. Dalt del cim, on finia el dens boscatge que entapissava bona part del munt, la fortificació s’erigia altiva i desafiant. Diverses edificacions s’atapeïen al voltant d’una torre i, al seu torn, restaven protegides per una muralla externa que encerclava tot el poble encimbellat. La fortalesa de Montsegur —bastida damunt d’un antic santuari iber— s’arrapava de forma gairebé animal, talment com un rèptil, al relleu rocós del cim.

Des d’una de les torres de guaita, un sentinella advertí la nostra presència i s’acuità a donar avís. Una esvelta dama d’una cinquantena d’anys sortí de la torre de l’homenatge i restà immòbil entre dos merlets del camí de ronda del recinte sobirà. No s’immutà quan una forta ventada li arrencà la fràgil toca que li cobria el cap. Una llarga i esponerosa cabellera negra amb esparsos fils blancs restà alliberada i voleiava desordenada al vent. La dama tancà els ulls i amb les mans es cobrí el rostre serè i agraciat. Esclarmonda de Foix acabava de reconèixer el cavaller: el seu fidel Pere Roger de Mirapeis, cap de la guarnició militar de Montsegur, i qui us parla.

En una sòbria estança del castell, estirat en un jaç i mig inconscient, m’adonava que era atès per un home vell de sàvia mirada que duia un simple vestit de burell. Era el bisbe càtar Gilabert de Castres, que netejava les meves ferides al cap i al braç esquerre. La dama de Foix, al seu costat, ajudava l’ancià.

Malgrat tots els dolors del cos i de l’ànima, vaig aconseguir amollar-ho en un murmuri:

—El rei… Han mort…, el rei Pere.

El semblant harmoniós, però desencaixat, d’Esclarmonda intentà reprimir el tremolor. Dues llàgrimes se li escolaren galtes avall.

Vaig fer un esforç titànic per a parlar. Necessitava arrencar i vomitar les imatges que pugnaven per rebentar dins el meu cap:

—Ha estat un carnatge…, esgarrifós… Montfort ens ha destrossat…, la cavalleria. I quan la infanteria tolosana intentava fugir…, els francesos els han caçat com a conills. Muret és un mar de sang…, i de cadàvers.

L’intent d’incorporar-me es trencà amb un gemec i una ganyota de dolor. Gilabert de Castres posà la mà oberta i suau damunt el meu pit:

—Descanseu, Mirapeis.

El vell càtar mirà la dama i després a mi, que havia tornat a perdre la consciència.

—Se’n sortirà —digué.

—Potser Déu voldrà que Pere Roger de Mirapeis se’n surti… —féu Esclarmonda, consternada, i afegí—, però el nostre país…, em temo que ha estat ferit de mort a Muret.

Tot i haver començat el relat dels fets, ara m’adono que encara hauria de fer recular més la memòria per a explicar l’origen de la negra nit caiguda damunt els nostres comtats. I retrocedir, potser, fins aquell joiós any del Senyor 1199, quan els meus tendres dotze anys restaren colpits per una festa inoblidable que aplegà els reis i els prínceps més poderosos de l’Occident cristià…, aquella primavera del casament de Bellcaire.