PRÒLEG
Jo, Pere Roger de Mirapeis, cap militar de Montsegur i faidit desposseït de les meves terres per Montfort i els seus croats, en l’any del Senyor 1260 ja em sento prou vell i cansat perquè els meus ulls comencin a albirar la mort a l’horitzó.
Acollit a la generositat de la família dels Alió en el castell de So —confiscat per la Inquisició, però restituït pel rei Jaume als seus legítims propietaris, després de la croada—, vull fer front a la basarda que no resti altra crònica de la malaurança caiguda damunt les terres d’oc que l’escrita a sang pels llops del nord.
És el cas de la Petri Vallium Sarnaï monachi historia albigensis, un text, el d’aquest Pere de Vaux de Cernai —monjo del Cister i cronista oficial del papa Innocenci i dels caps de la croada—, que destil·la un verí tan ofuscant que l’indueix a descriure la ciutat de Tolosa com la «mansió de Satanàs». Amb menys virulència s’expressa la Cançó de la Croada, del clergue-trobador Guillem de Tudela. Malgrat definir Tolosa com «la flor i la rosa de les ciutats», i de mostrar vera commiseració envers els senyors occitans i de donar testimoni de la gran estima dels tolosans envers els seus comtes, el cronista navarrès no pot amagar la fidelitat al senyor que l’acull: el gran traïdor Balduí, germà de Ramon de Tolosa i defensor de Montfort i la causa francesa. Guillem de Tudela el justifica —a diferència de la segona part anònima i prooccitana de la Cançó de la croada contra els albigesos. Així mateix ho fa Guillem de Pueglaurens, notari catòlic de la Inquisició tolosana, que em consta que està enllestint una crònica que el bisbe de Tolosa encarregà.
És per tot això que em vull apressar a deixar el meu testimoni escrit dels fatídics esdeveniments que han dessagnat els nostres comtats, i que m’esforçaré a reconstruir a partir de les tres fonts a què he tingut accés durant aquests darrers anys. La més important de totes, sens dubte, és la crònica que Esclarmonda de Foix inicià tan bon punt jo vaig arribar malferit a Montsegur, després de la desfeta de Muret. Una crònica el valor de la qual rau en el munt de confidències de gent propera a la dama que aplega —des de reis i nobles senyors fins als més humils vassalls i serfs—, i en la fortuna que, després del traspàs de la molt noble dama de Foix, fos continuada per Esclarmonda d’Alió.
Una altra font l’he obtinguda d’un vell amic franciscà, antic i influent funcionari de la seu episcopal de Tolosa, el qual, de manera clandestina i amb infinita paciència, m’ha anat lliurant còpia transcrita d’un dietari personal del bisbe Folquet custodiat dins de l’arxiu privat de la casa.
La tercera, finalment, és la resultant de les llargues i profundes xerrades mantingudes a Montsegur, durant el setge, amb l’entranyable Pau, monjo benedictí de Sant Pere de Rodes, qui després encara em visità al castell de So i m’ajudà, abans de marxar, a endreçar tot el material escrit.
En la meva reconstrucció dels fets he intentat respectar al màxim les transcripcions originals de les meves fonts, reproduint en tot moment el punt de vista personal i subjectiu dels diferents autors. Les seves reflexions i els seus diàlegs, com també els de terceres persones referides, hi apareixen reflectits amb el llenguatge directe i els sentiments vius amb què tots plegats, els uns i els altres, ho vam viure.