El crepuscle i les darreres revifalles (1213-1218)

Jo, Pere Roger de Mirapeis, vaig ser un dels pocs cavallers ferits que pogueren escapar vius de la batalla de Muret.

L’endemà mateix de la desfeta, vaig arribar a Montsegur. L’atzar i l’instint d’orientació del meu cavall m’havien salvat la vida i, sobretot, el darrer i sobrehumà esforç amb el qual, mig inconscient, vaig aconseguir grimpar de nou damunt la sella.

Esclarmonda de Foix i Gilabert de Castres tingueren cura de les meves greus ferides. Quan els dolors començaren a minvar una mica i el meu cap recuperà la lògica dels pensaments, Esclarmonda em visitava sovint, s’asseia al costat del meu jaç i, a poc a poc, m’ho anava explicant tot: com ara el significat del Sant Grial. Em revelà la història i els secrets que embolcallaven el Sant Grial i que tant m’havien obsedit des que tenia ús de raó.

L’enigma deixà de ser-ho.

Mai no vaig saber si el fet d’haver sobreviscut a Muret em féu mereixedor d’entrar en el reduït cercle dels iniciats, o si, senzillament, m’havia arribat el torn d’introduir-me en el coneixement del tresor sagrat que custodiàvem a Montsegur. Un tresor que, així que em vaig poder incorporar de la màrfega, Esclarmonda m’ensenyà personalment. Recordo perfectament que amb la mateixa intensitat amb què vaig sentir el goig de la revelació, també vaig percebre la basarda d’un coneixement que em desbordava.

Un munt de gent compromesa amb l’església dels bons cristians cercaren protecció als castells roquers catalans de les Corberes, bastits feia dos-cents anys pels comtes de Cerdanya i Besalú. Eren autèntics nius d’àliga inaccessibles: Querbús, Fenollet, Aguilar, Puillorenç, Perapertusa…

Tanmateix, fou en la fortificació de Montsegur on acollírem les famílies més conegudes i significades de l’església perseguida.

A poc a poc, ens anàrem retrobant a Montsegur una colla de vells amics: Esclarmonda de Foix, la Lloba amb les seves dues filles Dolça i Esclarmonda, Arnau de Castellbò, el jove Bernat d’Alió i jo mateix.

La tristesa i la consternació ens aclaparaven; finalment gosàrem fer recompte dels familiars i amics desapareguts.

—La darrera vegada que vam veure la Beatriu i l’Oliver…, anaven decidits cap a la batalla. Volien trobar en Pau, encara que fos mort —digué Orbria, mentre s’eixugava les llàgrimes amb el mocador de coll.

«Però jo he pogut tornar viu per a estar amb tu, estimada meva», li vaig dir interiorment, mentre que amb la imaginació em veia abraçant-la amb desesper fins a fer-li mal. Però no vaig dir ni l’una cosa ni vaig fer-ne l’altra. El dolor i l’aflicció que imperaven a Montsegur impedien la manifestació de cap altre sentiment.

Arnau de Castellbò, amb el tors i l’espatlla immobilitzats per un voluminós embenatge, considerà que no era bo alimentar falses esperances:

—Lamento profundament haver-ho de dir, però, que jo sàpiga… Montfort no ha fet presoners.

Enmig del dolorós silenci regnant, el noble català s’adreçà al jove Bernat d’Alió. Tampoc no sabia com consolar aquell coratjós xicot que els havia ajudat a sortir, a ell i a Hug de Mataplana, de l’infern de Muret.

—El teu pare va morir com un heroi, en intentar salvar el rei Pere. —Pensava com podia ajudar el fill del seu amic desaparegut—. Escolta’m. Vols venir un quant temps amb mi, a Castellbò? Què faràs ara, sinó, tu sol, al castell de Llo, o al de la teva mare, el de So?

El jove Bernat no respongué i dirigí la mirada cap a la jove Esclarmonda, que, ruboritzada, mirà la seva mare. La Lloba esbossà un somriure:

—De moment en Bernat vindrà amb nosaltres a Tolosa, fins que aquests vents de guerra amainin una mica. El seu pare volia que es maridés amb la meva petita Esclarmonda, que també n’està molt.

Arnau de Castellbò també somrigué. Després de Muret era més necessari que mai enfortir els lligams familiars entre les cases occitanes i catalanes.

—Aleshores, jo ja no hi faig res, aquí. —S’alçà amb dificultat—. Així doncs, partiré.

—La vostra ferida agrairia una mica més de repòs —protestà Orbria.

—El meu rei i els meus millors amics ja reposen per mi, a Muret…, i per sempre més. Jo haig d’anar a veure el comte de Tolosa i el de Foix, als seus refugis. Vull saber què pensen fer i veure si puc ajudar-los en res.

Esclarmonda de Foix em demanà si volia acompanyar el noble català. De fet, jo ja estava restablert del tot, i tenia moltes ganes de retrobar-me amb els comtes vençuts.

—Traïdoria! Abandonar el rei Pere enmig de la lluita va ser un acte de traïdoria!

El comte de Foix acusava amb vehemència Ramon de Tolosa. La veu ressonava entre les parets fredes i humides de les coves d’Ornolac, al Sabartès, a les boscúries del comtat de Foix. Uns quants nobles catalans i jo assistíem, impotents, a la virulenta trifulga.

—Sou boig! —El comte de Tolosa s’havia revoltat, indignat—. Carnassa per als corbs seríem tots ara, si no arribem a fugir! És ell qui no ens va voler fer cas i es va deixar matar, com l’eixelebrat que tots sabem que era!

El de Foix, però, no es donava per vençut. La violència creixent de la discussió ens feia témer que no arribessin a desembeinar les espases.

—Ell era el nostre rei i estàvem obligats a obeir-lo i a protegir-lo quan anaven mal dades! —continuà vociferant Ramon Roger de Foix, mentre assenyalava amenaçadorament el de Tolosa—. I vós el vau abandonar i fugir, quan amb totes les vostres forces hauríeu pogut capgirar la situació! —M’assenyalà sense mirar-me—. En Pere Roger de Mirapeis n’és testimoni d’excepció, d’això que dic!

Certament, Ramon de Tolosa tenia càrrecs de consciència, però no suportava que fos aquell primari —per a ell— de Foix el qui, precisament, li’n fes retret.

—Això és fals! En arribar la notícia de la mort del rei, les meves tropes ja no obeïen ordres i fugien en desbandada! La matança que en seguí sí que n’és testimoni fefaent! —Ramon de Tolosa decidí passar al contraatac—. I vós, què dimoni hi fèieu, a l’avantguarda? Se suposava que gairebé ho havíeu d’enllestir tot vós solet…, i vau armar tal desgavell que el mateix rei hi va haver d’intervenir de mala manera! Així vau propiciar que cavés la seva pròpia fossa!

Arnau de Castellbò s’interposà precipitadament entre els dos nobles occitans quan ja eren a punt d’abraonar-se l’un contra l’altre. El noble català els renyà desesperançat:

—Senyors, per més que discutiu ja no canviareu el curs de la batalla. Deixeu els retrets i penseu què podem fer per honorar la memòria del nostre rei i dels qui caigueren amb ell. Consolem-nos amb el fet que el legat Amalric ha estat destituït pel papa i, sobretot, amb la notícia que el fill del nostre rei, el petit Jaume, ha estat posat sota la protecció dels templers. Si més no, això garanteix la pervivència de la nostra dinastia reial.

La seva intervenció havia temperat els ànims encesos. Passats uns moments de tens silenci, Ramon Roger de Foix prengué la paraula, encara panteixant de còlera.

—Alain de Roucy, el francès que diuen que va matar el rei Pere, ha rebut de Montfort el castell de Montreal…

Vaig notar que la sang em pujava al cap. Potser m’hauria d’haver mossegat la llengua, però la ràbia m’impel·lí a dir-ho:

—I no us sembla una dada prou interessant, senyors, perquè, en comptes de barallar-nos, comencem a fer alguna cosa, si és que encara ens queda sang a les venes?

Els comtes es miraren perplexos entre ells.

Alain de Roucy no pogué fruir gaire temps la recompensa obtinguda pel miracle de Muret. Un dia que el noble francès s’havia acomodat, satisfet, en una luxosa estança del castell usurpat de Montreal, no s’adonà d’unes figures que s’atansaven en silenci al seu darrere. Fou degollat assegut allí mateix, alhora que era traspassat amb una agutzada llança que deixà el seu cos literalment clavat en el seient.

Quan els servents del castell el trobaren, el seu rostre encara conservava la ganyota amb què reflectia la més absoluta incomprensió.

Hom diu, però, que la sort i la desgràcia mai no van soles. Un any després de la desfeta de Muret, la victòria dels francesos a Bouvines, també inesperada, davant una aliança de les tropes angleses, alemanyes i de Flandes, aconseguia donar un altre tomb radical en l’escena política d’Europa. En pocs mesos, i davant l’astorament de totes les corts europees, l’assetjat Felip August esdevenia un monarca poderós i indiscutit.

A les darreries del 1215, el papa legitimà solemnement les conquestes occitanes de Montfort i el nomenà senyor absolut del Llenguadoc.

Quan, al capdavant d’un potent exèrcit, entrà a la resignada ciutat de Tolosa, els quatre gats que per curiositat sortiren al carrer a veure’l, ho feren amb signes evidents d’hostilitat. Montfort se sabia odiat, i coneixia el profund sentiment antifrancès de la majoria de ciutats occitanes. Féu enderrocar totes les cases que encerclaven el palau comtal, construí un fossat amb aigua i omplí d’estaques defensives tot el voltant.

A París, però, la rebuda del cap croat tingué un caràcter ben diferent. Els bisbes catòlics s’havien afanyat a escampar arreu, i amb eficàcia, la imatge d’un Montfort heroi i salvador de França i de la cristiandat. A la cort, tanmateix, l’antic menyspreu de molts nobles francesos romania viu i mal dissimulat. Tothom coneixia les atrocitats que el croat havia comès contra poblacions occitanes senceres —herètiques o no— i els seus habitants.

Els comtes de Nevers i Saint Paul, invitats a la recepció oficial que el rei havia convocat per homenatjar el militar victoriós, el saludaren amb ben poc entusiasme.

—No es pot negar que la sort ha estat la vostra principal aliada, Montfort —féu el comte de Nevers, displicent—. A Muret tothom us donava per mort. Aquí, ningú no entén, encara, què li devia passar, al rei Pere.

—No és que vulguem desmerèixer la vostra eficàcia militar, és clar… —afegí el comte de Saint Paul—, i menys coneixent els vostres mètodes tan expeditius per a descoratjar l’enemic!

Montfort arrufava les celles i mirava amb rancúnia aquells homes.

Quan un tercer noble s’afegí a la colla, pensà que tard o d’hora apareixeria algú que reconegués públicament els seus mèrits.

—Ningú no dubta de la victòria del rei Pere si realment hagués volgut acabar amb vós… —aquell noble anava directament a la jugular, i Montfort trontollà—, i que el va perdre el fet de limitar-se, per temor a les represàlies del papa, a buscar només la vostra rendició, per forçar-vos a acceptar les seves condicions per a resoldre el conflicte occità.

El rei Felip August advertí de lluny el semblant desencaixat del croat, i s’atansà al grup amb els braços oberts i alegria postissa:

—El meu estimat i admirat Montfort! Martell d’heretges i heroi per sempre més dels francesos! Veniu amb mi, amic meu, que us ompliré dels honors que mereixeu! —El rei l’agafà pel braç i l’apartà del cercle de nobles mentre li xiuxiuejava a cau d’orella—. No permeteu que l’enveja que destil·len us corsequi l’esperit. Cap de les seves maledicències no poden enterbolir ni minvar la glòria de la vostra croada santa i de tot el que heu conquerit…, en nom del regne de França!

A Carcassona, a les estances per a la tropa, Pau —amb Oliver i Beatriu al seu costat— semblava del tot recuperat de les greus ferides rebudes a Muret. El capità August s’adreçà a l’exmonjo, amb el caporal Felip, neguitós, al seu darrere:

—He fet indagacions a Foix. Efectivament, vau fer amistat amb dama Esclarmonda, ara refugiada a Montsegur. Es parla amb afecte de vosaltres, al castell de Foix.

—Et pensaves que t’enganyava, quan et deia que sabíem com arribar fins al tresor? —féu Oliver.

Tot i l’evident impaciència, August maldava per mostrar-se cordial:

—Bé. Jo he complert la meva part del tracte. Aquest —assenyalà Pau— ha trigat més del que em pensava a recuperar-se, però ara sembla estar fins i tot millor que jo! La noia s’hi ha esmerçat. I pel que fa a ella, només cal mirar-la per saber que Felip l’ha tractada amb delicadesa.

—Ara l’heu de deixar marxar. També és part del tracte —s’afanyà a puntualitzar Oliver.

El caporal, però, agafà la noia bruscament pel braç i se l’atansà d’una estrebada:

—Ningú no em prendrà aquesta dona!

D’una revolada, però, Pau engrapà un sorprès Felip pel ganyot:

—Deixa estar Beatriu o et trenco el coll, escòria humana!

August, visiblement enutjat, separà amb empentes Beatriu del caporal, i aquest, de Pau.

—Prou! Ja n’estic fart, de tots vosaltres! —s’acarà enfurismat i amenaçador al seu amic—, Montfort m’ha tingut molt atrafegat, i per això t’he deixat retenir aquesta mossa molt més temps del necessari per a guarir el monjo! Però ara s’ha acabat! Aquesta se’n va d’aquí! I tu has tingut i continuaràs tenint totes les dones que vulguis! No em surtis amb rebequeries de nen petit!

Es tombà cap a la noia i assenyalà enèrgicament la porta de la gran estança.

—Fot el camp de Carcassona ara mateix! Ens estalviaràs molts problemes quan desapareguis d’aquí! Massa temps que hi has estat!

Oliver s’hi atansà i li parlà a cau d’orella:

—Marxa, Beatriu. Si et quedes ho compliques tot, i serà pitjor. Ja saps on trobaràs Esclarmonda. Algun dia ens retrobarem tots. —Ella dubtà, mirà Oliver i Pau, i abandonà la sala abans que les llàgrimes li neguessin els ulls.

August, encara irritat, s’adreçà a Oliver mentre assenyalava Pau:

—A partir d’ara, aquest també t’acompanyarà amb la tropa, sempre sota les ordres de Felip, com tu has fet fins ara. —Es tombà cap a Pau—: Ho has sentit, tu? També t’hauràs de guanyar el pa com a soldat de l’escamot del caporal Felip. Ell serà la vostra ombra, dia i nit, i davant de qualsevol intent de fugida, no ho oblideu, seríeu abatuts sense contemplacions.

El caporal era a punt de rebentar de còlera. Li havien pres el botí fins aleshores més preat d’aquella interminable croada. Prou que ho sabia, ell, que el monjo feia molt de temps que estava curat, però no havia volgut dir-ne res, amb la vana il·lusió que el silenci de la noia també obeís a un desig d’ella de romandre més temps sota la seva custòdia.

—I fins quan durarà aquesta maleïda història? —vociferà Felip.

August mirà consternat el seu company. Es preguntà si aquella imbecil·litat era de naixement o adquirida al llarg de tota una vida de fam i misèria.

—Fins que Montfort decideixi assetjar Montsegur! O és que has oblidat que el tresor i el Sant Grial són amagats allí? I que per això tu i jo som aquí?

Felip se’l mirà desconcertat. S’hi atansà i li xiuxiuejà:

—Doncs si ja ho sabem del cert…, per què els necessitem? Per què no ens en desempalleguem, com hem fet amb tots els qui coneixien els nostres plans?

August aixecà els ulls al sostre i féu un gest d’infinita paciència.

—En cada campanya militar deus haver perdut un tros de cervell, tu! I no sé si te’n queda gaire, ja!

Prengué el caporal per l’espatlla i l’apartà unes quantes passes d’Oliver i de Pau, tot abaixant el to de veu:

—T’ho torno a explicar: el dia que Montfort es disposi a assetjar Montsegur, ens interessa arribar-hi abans que cap altre croat. El setge pot ser molt llarg. M’he informat bé: l’interior del pog és un laberint de coves i túnels excavats a la roca i necessitem algú que ens pugui guiar directament i amb discreció fins a l’amagatall del tresor. I ells saben com arribar-hi. Ho has entès, aquesta vegada?

Pau aprofitava el diàleg entre els dos croats per mostrar el seu neguit a Oliver:

—Confio que Beatriu sàpiga arribar fins a Montsegur.

—Hi arribarà. És prou espavilada. Suposo que ja ho saps, que t’ha salvat la vida, i que s’ha sacrificat per estar amb nosaltres…, i tenir cura de tu, sobretot.

Pau abaixà el cap, incòmode:

—No entenc, encara, com aquest monstre no se l’ha menjada crua.

—Perquè afortunadament, i mal per mal, se n’ha encaterinat. No sé si l’ha forçada o maltractada. Mai no m’ho ha volgut dir. Sigui com vulgui, ha sobreviscut. I a Montsegur, amb Esclarmonda, es refarà.

Pau sentí una fiblada interior.

—Esclarmonda… Déu meu, no he deixat de pensar-hi des que vam sortir de Foix per anar a Muret.

—Ja ho sé —Oliver abaixà el cap—. Beatriu m’explicava que els dies que la febre alta et feia desbarrar, no paraves de gemegar i de reclamar Esclarmonda.

—Hem de fugir d’aquí així que puguem —féu Pau, amb ànsia.

Oliver mirà els dos bergants, que continuaven discutint amb vehemència.

—Hem d’anar molt amb compte amb en Felip. El seu odi cap a nosaltres és més profund, encara, que l’ambició d’August.

Malgrat el fort pendent i la xafogor d’aquell mes de juliol, l’esvelta figura femenina enfilava amb pas lleuger el costerut camí de Montsegur, muntanya amunt. Quan les dues filles de la Lloba, des de dalt del castell, reconegueren Beatriu, es precipitaren corrents fora muralles amb la seva mare al darrere, talment com si les empaités el diable.

Orbria i Beatriu s’abraçaren sense poder contenir el plor davant la curiositat dels soldats que, al meu costat, guardaven la principal porta exterior de la fortificació.

Els darrers tres anys posteriors a la desfeta de Muret —ho haig de confessar— havien estat els més feliços de la meva vida. És ben cert que les terres d’oc estaven arrasades i ocupades pels francesos, però jo, un cop cicatritzades les meves greus ferides, havia reprès el comandament militar d’una fortificació que la presència de l’estimada Orbria al meu costat havia convertit en un refugi daurat.

També haig de dir que saber-me el màxim responsable de la custòdia del Sant Grial, i ser-ne coneixedor, a més, del secret, em conferia una estranya serenitat que influïa positivament en la moral de la meva guarnició. Això, afegit a la convicció de tots els refugiats de romandre en una fortalesa inexpugnable, feia que l’atmosfera que es respirava a Montsegur fos de calma i tranquil·litat.

La inesperada arribada de Beatriu, doncs, ens sacsejà força a tots.

Després de tots aquells anys de separació, la noia no dissimulà l’admiració per com Esclarmonda de Foix —malgrat la seva cinquantena d’anys— preservava, intactes, la seva distinció i elegància. També s’exclamà, meravellada, de com la sensualitat de la Lloba no havia minvat gens durant aquells anys, sinó que, a més, s’havia reproduït en les seves dues filles, Dolça i Esclarmonda. Perquè, en efecte, les dues petites havien crescut i exhibien aleshores l’incipient esclat d’una bellesa que s’expressava amb la mateixa juvenil naturalitat que ho feia en la seva mare. Si Dolça, amb tretze anys, havia heretat els ulls blaus i els cabells daurats d’Orbria, Esclarmonda, amb disset, lluïa els mateixos ulls i l’esponerosa i resplendent cabellera negra de la seva tia de Foix. Una semblança, aquesta, que feia estremir els qui havien conegut, de jove, la cèlebre dama.

Superat l’esclat emocional dels primers moments, es féu anunciar, a tots els qui volien escoltar les informacions de Beatriu, una trobada a la sala gran del castell. També hi acudiren amb interès el jove Bernat d’Alió —un home ja fet i dret de vint anys—, i el castlà Ramon de Perella.

—En Pau ja està del tot restablert —ens explicava Beatriu. Dolça ja no pogué contenir més el seu neguit.

—I l’Oliver?

—També està bé… —féu Beatriu, amb expressió preocupada—, però són ostatges d’aquells dos mercenaris sense escrúpols.

—Si l’Oliver i el monjo de Sant Pere de Rodes se n’han sortit, de l’infern de Muret, també se’n sortiran, d’aquesta —observà el jove Bernat.

La dama de Foix deixà anar un sospir:

—Qui ho hauria dit! L’ambició d’uns homes pel nostre tresor i el Sant Grial us ha salvat la vida a tots tres.

—Amb tot això, què se n’ha fet, del comte de Tolosa? —preguntà Beatriu, que desconeixia els esdeveniments posteriors a la batalla de Muret. Durant l’humiliant i vexatori enclaustrament a què l’havia sotmesa Felip durant tots aquells anys a Carcassona, només havia tingut el consol de les visites que efectuava a Pau per tal de tenir-ne cura, fins i tot quan aquest ja no ho necessitava.

Com devia haver patit aquella noia discreta i sensible, mereixedora de la meva admiració i consideració! Jo mateix vaig voler respondre-li.

—El comte Ramon i el seu fill són a la Provença. Avinyó i Marsella els han rebut com a herois i els encoratgen a fer cara a Montfort i a l’ocupació francesa.

—Després de la tempesta sempre ve la calma —observà Esclarmonda de Foix—. Montfort encara és a París, ocupat a rebre honors i lloances. I la mort recent del papa Innocenci sembla haver obert una treva que no sabem quant pot durar. Cal esperar a veure quina actitud i quines decisions prendrà el seu successor, Honori. Mai no podran ser pitjors, però, que les d’Innocenci.

La Lloba acaronà amb afecte la mà de Beatriu:

—Jo em traslladaré a Tolosa, amb les nenes i en Bernat. Ara hi ha pau i molta feina per fer. Hi tenim casa i familiars que ens acolliran bé. Vine amb nosaltres, Beatriu.

Tot i haver-ho parlat moltes vegades amb la Lloba, la notificació en públic de la seva partida em provocà un nus a l’estómac.

—És cert que a Tolosa ja no hi ha perill —corroborà Esclarmonda—. Els vents de guerra bufen ara per Provença. Si la situació es tornés a complicar, però, a Montsegur sempre hi trobaríeu refugi.

Passats uns quants dies de descans, Beatriu es disposà a partir amb la Lloba, les seves filles i Bernat. Esclarmonda de Foix i jo els acompanyàrem fins al camí fora muralles. Bernat d’Alió i la jove Esclarmonda anaven agafats de les mans mentre vigilaven el pas d’un parell de mules carregades.

Amb la Lloba ja ens ho havíem dit tot aquella darrera nit. A mi només em restava fingir i amagar el meu cor encongit i desolat davant els meus homes.

—Aneu amb compte —féu Esclarmonda de Foix.

La jove Esclarmonda esguardà riallera el seu flamant acompanyant:

—Amb en Bernat al costat, ningú no gosarà de molestar-nos pel camí.

Malgrat els seus vint anys, Bernat d’Alió enrogí com un infant. Es considerava un guerrer dur i bregat, però no podia dissimular, tot i esmerçar-s’hi, que també era, per damunt de tot, un home profundament enamorat de la seva promesa, de qui no podia apartar la mirada.

—Sigues prudent, fill meu, i espera que torni de Catalunya amb reforços. Si Déu vol, els catalans encara ens ajudaran a recuperar territori…

En una cruïlla de camins de la Provença, el comte de Tolosa, Ramon VI, s’acomiadava del seu fill de dinou anys, Ramon VII, dit el comte jove. El vell Ramon VI era un home de seixanta anys que, fins a la batalla de Muret, s’havia mantingut prou fort i àgil, però que d’aleshores ençà havia envellit de cop.

El comte jove esperà que la host del seu pare s’allunyés per a posar-se ell també en marxa, lentament i en direcció oposada, amb els seus cavallers provençals. Pel camí, i a cada nova cruïlla per on passaven, s’hi afegien altres cavallers que els havien estat esperant. Al cap d’una bona estona el nombrós estol aturà la marxa just en arribar al final de l’altiplà.

L’esplendorosa vall que s’obria als seus peus quedava centrada per una ciutat emmurallada i vorejada per dos rius. Ramon la mirà una llarga estona. Es notava que el seu cap era lluny d’allí, molt distant en el temps. Els seus pensaments en veu alta trencaren el silenci:

—Bellcaire, portal d’accés entre la Provença i el Llenguadoc. Aquí es van casar els meu pares, ara farà vint anys. L’enllaç entre el meu pare i Joana d’Anglaterra va despertar molta expectació —el seu monòleg s’anava amarant de melangia—. La tia Esclarmonda en parla molt, d’aquella gran festa. Hi assistiren el rei Pere, Ricard Cor de Lleó, la tia Adelaida, el nostre cosí Ramon Roger Trencavell… —Els seus ulls, fixos en la ciutat sense veure-la, espurnejaven amb llàgrimes retingudes—. Personatges de llegenda tots ells ja morts, i que si tornessin a viure…, tornarien a morir de tristesa en veure què en resta, del país que van estimar tant. —Ningú no gosava moure ni un dit ni badar boca. Tot d’una, però, l’enyorança que torbava el comte jove s’esvaí de cop. Els seus ulls s’injectaren de foc i de guerra. Ramon inflà el pit i tensà el cos—: Senyors! Bellcaire desitja impacient que l’alliberem de l’invasor francès. —Es tombà a banda, i mirà desafiant els seus acompanyants, que ara somreien reconfortats—. Què estem esperant, doncs?

—Endavaaaant! —el mateix clam brollà espontani i unànime de totes les goles dels allí presents.

La impetuosa i furient arribada a Bellcaire dels cavallers provençals, amb el jove Ramon al capdavant, provocà la precipitada retirada de l’esporuguida guarnició francesa. La ciutat obrí les portes i acollí exultant i enfervorida els seus alliberadors.

—Visca el comte jove! Visca el comte Ramon!

Quan la notícia arribà a París, trencà bruscament el daurat i perllongat descans de Montfort.

—No els puc deixar sols! —bramà enfurismat el nou amo del Llenguadoc—. S’han deixat prendre Bellcaire per un grapat de perdularis provençals amb un marrec al capdavant! Prepareu-ho tot per a marxar cap a Bellcaire!

En frenètica cavalcada cap a Provença, Montfort convergí a mig camí amb les tropes croades que havien sortit de Tolosa i Carcassona, encapçalades pel seu germà Guiu. Entre aquestes tropes, hi figurava la companyia comandada pel capità August, amb Pau i Oliver com a infants d’un escamot que era vigilat molt de prop pel caporal Felip.

Aquesta vegada també els acompanyava el fill de Montfort, Amalric, un jove inexpert, abúlic i temorenc, que s’havia incorporat a la croada a contracor, per imperatiu patern.

Quan Montfort arribà a Bellcaire es llançà, furibund, una vegada i una altra a l’atac, però fou sistemàticament rebutjat pels enardits i ben proveïts cavallers i ciutadans provençals. A diferència dels croats, no tenien problemes d’avituallament. Per primera vegada, d’ençà de la desfeta de Muret, tot un territori occità —la Provença— s’havia organitzat i mobilitzat per tal d’ajudar el comte Ramon contra l’invasor francès.

Els croats queien com a mosques i eren encalçats pels occitans, que, esperonats, sortien fora muralles.

Montfort s’hagué de rendir a l’evidència i es retirà amb la cua entre cames, vençut i humiliat. El jove comte Ramon, de dinou anys, havia derrotat el vell lleó croat. Li havia malmès seriosament el prestigi i li havia esfondrat la fama d’invicte de què fins aleshores havia gaudit.

La insòlita derrota croada desfermà una onada d’entusiasme i esperança per tots els comtats occitans.

A Tolosa, els ciutadans, encoratjats per les notícies que els arribaven, es rebel·laren contra la guarnició francesa que vigilava la ciutat. Un mateix crit de guerra s’estenia per tots els carrers i places de la ciutat comtal:

—Tolosa, Bellcaire, Avinyó! Visca el comte Ramon, mori Montfort!

Orbria i Beatriu sortiren de la casa on s’allotjaven per veure l’enrenou i els avalots del carrer. La jove Esclarmonda, neguitosa, s’apropà a la seva mare:

—Tant que va dubtar, en Bernat, a l’hora de marxar…

Orbria intentà consolar la seva filla.

—No podies impedir-li que acompanyés Arnau de Castellbò i el comte vell. A hores d’ara ja deuen ser a Catalunya, aplegant tropes.

—Potser hauríem de marxar a Montsegur —suggerí Beatriu.

De sobte, un ciutadà travessà el carrer cridant amb gran esverament:

—Montfort és aquí! Ja ha arribat Montfort!

El cap croat i els seus cavallers, assabentats de la rebel·lió, entraren a tota brida dins la ciutat brandant les armes. Els ciutadans, però, no es replegaren, i una violenta lluita aviat s’estengué per tots els carrers. Montfort contemplava atònit com els ciutadans, lluny d’atemorir-se, avançaven enardits i miraven d’encerclar els cavallers. El croat no pogué evitar de pensar que, amb aquell esperit, la batalla de Muret segurament hauria acabat de manera diferent. Després de la humiliació de Bellcaire, però, ell no estava disposat a permetre més reculades. No es podia imaginar que en pocs dies pogués arribar a perdre tot el que havia conquerit amb tants anys d’esforç i sacrifici.

—Caleu foc a tota la ciutat! —bramà amb enardiment als seus homes.

Enmig del desgavell de la batalla que es lliurava en nombrosos indrets de la ciutat, l’escamot croat que dirigia el caporal Felip —amb Pau i Oliver desarmats i en primera línia— s’esmunyia per un dels carrerons intentant escapar-se de les irades escomeses dels ciutadans. Dolça, que des de la finestra d’una casa estant s’ho mirava esverada, empal·lidí. D’entre aquells soldats croats que fugien a peu, n’havia reconegut un rostre entranyable.

—Déu meu! Si…, si és l’Oliver!

D’ençà de la batalla de Muret que no l’havia tornat a veure. Havien passat tres anys, i Oliver, amb disset, ja era gairebé un home, de cos magre i alçada modesta, però amb el mateix rostre infantil i entremaliat que ella duia gravat a la memòria.

La noia es precipità temeràriament al carrer i cridà:

—Oliver!

Beatriu, sense pensar-s’ho ni un moment, la seguí.

En sentir el crit, Oliver s’aturà en sec i es tombà. Dolça el mirava des de l’altra banda de la calçada. Aquella nena daurada de deu anys que li havia robat el cor s’havia convertit en una formosa i delicada donzella de tretze anys. Estupefacte, alçà el braç:

—Dolça…

La noia travessà rabent el carrer, amb Beatriu seguint-li les passes. Oliver també s’hi precipità. Es trobaren al bell mig de la via i s’abraçaren emocionats, aliens a tot el que s’esdevenia al voltant seu. Pau, que, en adonar-se de l’aturada del seu amic, també havia reculat, reconegué les dues noies i anà al seu encontre. En arribar-hi agafà les mans de Beatriu amb gest afectuós i protector.

—Beatriu! Què hi feu, a Tolosa?

Ella, commoguda, no podia badar boca.

El caporal Felip, que de lluny s’havia adonat de la insòlita escena, començà a renegar i també girà cua a corre-cuita, acompanyat de dos soldats, per tal de recuperar els ressagats. En arribar-hi, però, i trobar-se cara a cara amb Beatriu, sentí una sotragada interior que el paralitzà momentàniament.

Tot d’una, el caporal prengué consciència del profund impacte que aquella dona li havia causat, i del buit que havia deixat en marxar del seu costat. Fins al punt d’haver perdut el gust pels actes d’estupre i violació de tota casta de dones que, abans de Muret, solia perpetrar després d’haver arrasat pobles i viles. Reaccionà i prengué bruscament la noia pel braç:

—Corre! Vine amb nosaltres al castell! Aviat cremarà tota la ciutat!

Beatriu, però, es desempallegà de Felip.

—No! Deixa’m anar!

Pau ja era a punt d’envestir el caporal quan, de sobte, aparegueren la Lloba i la jove Esclarmonda. El monjo restà petrificat en veure la filla gran d’Orbria. La gran semblança de la noia amb Esclarmonda de Foix sumí Pau en l’estupor.

—Esclarmonda… —aconseguí balbucejar.

En aquell moment irromperen al carrer uns quants genets francesos. Duien torxes i calaven foc a les cases mentre donaven instruccions a tots els peons croats que trobaven.

—Al castell! Tots els soldats al castell! Montfort també ha ordenat que hi porteu tots els tolosans que pugueu prendre com a ostatges!

Hagueren d’apartar-se precipitadament per no ser envestits pels cavalls. Oliver fou el primer de reaccionar, dirigint-se a les dones:

—Fiqueu-vos dins la casa i barreu porta i finestres! De pressa!

Felip, però, s’hi interposà donant ordres als dos soldats que l’acompanyaven:

—No! Preneu-les d’ostatges, tal com s’ha ordenat!

Els soldats, enarborant les maces de guerra, anaven a obeir l’ordre quan Pau els engrapà pel clatell —com qui agafa dues criatures—, i amb dues puntades de peu els féu caure de bocaterrosa. Oliver s’apoderà ràpidament de la feixuga maça d’un d’ells mentre Pau prenia la de l’altre i s’acarava desafiant al caporal. Aquest, però, amb l’espasa desembeinada subjectava fortament la jove Esclarmonda contra el seu cos.

—Atura’t i obeeix-me, o mato aquesta ara mateix!

Pau s’hi atansà lentament i en un to de veu glacial digué:

—Fes una sola esgarrapada a aquesta dama, i juro per Déu que…

Oliver s’hi interposà abans que la situació esdevingués irreversible.

—Deixa-la anar, Felip…, i en Pau i jo vindrem d’ostatges amb tu al castell. Si li fas cap mal, però, et matarem. I encara que arribessis viu al castell, seria l’August qui et mataria per tornar sense nosaltres. Tu tries.

Felip restà uns moments perplex i desconcertat. Finalment entengué que tornava a perdre Beatriu. A canvi de salvar la vida.

Tolosa cremava pels quatre costats mentre els ciutadans esmerçaven les forces que els restaven a intentar apaivagar les flames.

Montfort tornava a controlar la vila, reprimint amb violència els darrers focus de resistència.

Tanmateix, la rebel·lió continuava encesa en els comtats occitans, sobretot a Provença. Noves viles i ciutats s’incorporaven amb il·lusió i renovat fervor a l’onada de suport que s’anava congriant al voltant del jove comte Ramon VII, heroi i símbol indiscutit de la reconquesta occitana.

Montfort es planyia, amoïnat, i decidí que, en lloc d’esperar el comte a Tolosa, calia anorrear la gran esperança occitana anant-lo a trobar.

L’exèrcit croat es posà en marxa de nou. Travessaren el Roine i tornaren a escampar el terror i la desolació per terres provençals, mentre el caporal Felip extremava la vigilància d’Oliver i Pau, per tal d’impedir-los qualsevol intent de fuga.

Un dia, després d’abandonar una de les viles a mercè de les flames, Pau, desolat, féu saber a Oliver que havia arribat al límit de la seva resistència:

—No puc més. No puc continuar més així, amb totes aquestes matances sense poder fer-hi res. A més, després de tornar a veure Esclarmonda a Tolosa, necessito parlar amb ella. I si no podem fugir…, m’estimo més morir.

—No pots defallir, ara, Pau. És cert que Felip gairebé no ens deixa de petja ni un moment, però estic segur que tard o d’hora trobarem l’oportunitat de fugir.

Oliver posà la mà a l’ampla espatlla del seu amic. Era conscient que l’home s’ensorrava i no sabia com impedir-ho. D’altra banda, també el neguitejava que Pau continués alimentant la confusió entre Esclarmonda de Foix i la filla d’Orbria.

—Pel que fa a Esclarmonda…, insisteixo que va ser la filla de la Lloba qui vas veure a Tolosa. D’acord que s’hi assembla força, però com pot ser que t’entestis a no veure la gran diferència d’edat que les separa?

—Estic segur que era ella… —mussità Pau, capcot, sense mirar-lo.

Aquella nit, en una de les tendes del campament croat, Felip discutia a soles amb el capità August. El caporal es queixava amargament:

—Cada vegada és més difícil vigilar aquell parell. Qualsevol dia aconseguiran fer-se escàpols. A més, quan hi ha lluita o arriba el torn de les execucions, sempre se n’escapoleixen, i els soldats no comprenen per què ho tolero.

August l’escoltava capficat. Al final hagué de donar-li la raó:

—No podem permetre que la gent comenci a sospitar. D’altra banda, veig que Montfort no té cap maleïda pressa per assetjar Montsegur.

El capità esbufegà i s’alçà resolutiu:

—Si abans que arribi l’hivern, Montfort no ha decidit atacar Montsegur…, hi anirem nosaltres dos sols. Desertarem amb el monjo. Com a amic d’Esclarmonda de Foix, ell ens guiarà fins al tresor càtar i el Sant Grial.

—I l’Oliver? —preguntà Felip.

—No te’n volies desempallegar? De fet, ja no el necessitem per a res. —August tustà, animós, l’espatlla del caporal—. Aprofitarem qualsevol escaramussa de la tropa per a eliminar-lo. Així et serà més fàcil controlar l’altre.

Ramon VI, el comte vell, travessava el Pirineu procedent de Catalunya amb un estol de faidits —cavallers occitans desposseïts per la croada— i amb tropes catalanes, comandades pel comte de Pallars. Els acompanyaven, entre altres cavallers catalans, Arnau de Castellbò i el jove Bernat d’Alió.

En passar pels camps de Muret, ningú no dubtà del que calia fer. Després d’aturar-se, i en un silenci sepulcral, els cavallers descavalcaren a la plana on quatre anys abans havia tingut lloc la batalla. Tots s’agenollaren per retre pietós homenatge al seu rei, que hi havia deixat la vida en defensa dels seus vassalls occitans. Bernat d’Alió recordà la darrera imatge del seu pare mort al camp de batalla i els ulls se li negaren.

Amb tot això, a Tolosa, l’absència de Montfort havia propiciat que la rebel·lió tornés a reviscolar. I com que la desfeta de Muret i les repressions posteriors havien delmat la població masculina, les dones, vídues, filles i germanes prenien ara el relleu i constituïen el gruix de les forces ciutadanes revoltades. Els soldats francesos i la guarnició croada que vigilava la ciutat foren acorralats i comminats a rendir-se i a lliurar les armes.

Pocs dies després, un ciutadà ancià, que feia de sentinella al camí de ronda, començà a cridar mentre assenyalava l’horitzó.

—Es el nostre comte! Amb un munt de cavallers catalans!

L’entrada a Tolosa de les tropes amigues, amb Ramon VI i el comte de Pallars al capdavant, desvetllaren l’entusiasme d’una població castigada que necessitava desesperadament motius d’alegria.

—Visca el nostre comte Ramon! Que visquin els nostres germans catalans!

Bernat d’Alió, dalt del cavall, avançava amb prudència per tal de no trepitjar l’eufòrica gernació que s’agombolava al voltant dels nouvinguts. Buscava amb ànsia algú d’entre aquella multitud que no parava d’aclamar-los.

De cop i volta descobrí la colla formada per Beatriu, la Lloba i les seves filles, que, emocionades, feia estona que li feien senyals. S’hi atansà lentament obrint-se pas amb el cavall. En arribar-hi, agafà el braç que Esclarmonda li allargava i l’ajudà a pujar, d’una revolada, damunt la gropa de l’animal. La parella s’abraçà mentre la gent del seu voltant festejava l’escena amb crits i aplaudiments.

La notícia de l’alliberament de Tolosa arribà fins a la Provença i va treure Montfort de polleguera.

—Maleïts catalans i occitans! Fins que no en quedi cap de viu no podrem descansar en pau!

Irat i amb el rostre desencaixat s’adreçà als seus homes:

—Aquí ja hem fet prou feina! Tornem a Tolosa!

Quan les tropes croades es posaren en marxa, August féu recular el seu cavall fins a atènyer l’escamot de peons que encapçalava Felip. Guià l’animal fins a situar-lo arran del caporal i s’ajupí per mussitar-li les seves instruccions:

—És hora de posar en marxa el nostre pla. En ple setge de Tolosa eliminaràs l’Oliver i després farem tancar el monjo per traïdor. Ocupada Tolosa, en el següent descans, tots tres desapareixerem per fer una excursió a Montsegur.

En aquell instant, i uns quants rengles de soldats més enrere, Oliver comunicava discretament a l’abatut Pau la seva decisió:

—Hem d’aprofitar un moment de confusió en el setge de Tolosa per a fugir. Si no aprofitem aquesta oportunitat, no ho farem mai.

El mes d’octubre d’aquell any 1217, Montfort arribà a les envistes de Tolosa i començà un setge que s’allargaria durant gairebé un any. De seguida s’adonà, però, que aquella vegada la conquesta de la ciutat no seria, ni de bon tros, un passeig militar.

Sempre acompanyat pel seu germà Guiu, pel bisbe Folquet i pel nou enviat papal, el legat Bertran, Montfort contemplava amoïnat els inútils intents dels seus homes, que no podien ni acostar-se a les muralles de la ciutat.

—És impossible. Amb el suport que ara tenen de catalans i aragonesos, mai no podrem entrar a Tolosa amb les forces de què disposem.

Folquet intentà aixecar la moral del cap croat:

—Estic convençut que ni a París ni a Roma no ens negaran, al legat i a mi, l’ajut que hàgim de menester per no perdre tot el que hem aconseguit en la croada.

Folquet tenia raó, perquè a la primavera tornà de París amb el legat Bertran i nombroses tropes franceses de reforç. Montfort els acollí amb la moral refeta.

Quedaven enrere les llargues nits d’hivern plenes de mals presagis i de pensaments depressius. El cap croat tornava a ser el de sempre, i els seus homes, amb Guiu al capdavant, se’n congratularen.

Els tolosans, per entre els merlets de la muralla, contemplaven amb gran preocupació el reforçat exèrcit croat. Beatriu, Bernat d’Alió i la Lloba, amb les seves filles, ho seguien des del pas de ronda del recinte sobirà. Bernat, que no se separava mai de la seva bella Esclarmonda, fou el primer d’expressar en veu alta un pensament que tots compartien i ningú no gosava dir:

—Amb les noves forces que els han arribat, no podrem resistir gaire…

Montfort no trigà a restablir un setge rigorós i ben proveït, que aviat començà a fer estralls en la ciutat. L’encerclament s’estrenyia a poc a poc, i els tolosans ja no gosaven fer sortides per entorpir la feina dels sapadors i mirar de desbaratar la primera línia d’assetjament. Les ofensives del cap croat cada vegada eren més perilloses, i els núvols de sagetes que plovien sense interrupció dins dels murs, més mortífers. Les catapultes castigaven les muralles sense treva, i els desesperats defensors ja no donaven l’abast a apedaçar els nombrosos esvorancs que no paraven d’obrir-se en els murs.

Ramon VI, el comte vell, havia baixat de la torre de l’homenatge i examinava la situació des del camí de ronda del recinte sobirà, al costat del cònsol en cap de la ciutat. No podia dissimular la seva desolació. El nombre de ferits i morts es multiplicava a cada nova ofensiva croada, i els primers baluards ja eren a punt de caure a les mans de l’enemic.

—No podem continuar sacrificant homes i dones en un combat que ja està perdut. El seu coratge serà inútil. —L’ancià, de seixanta-dos anys, es desembullava nerviós els llargs cabells blancs amb els dits oberts de la mà. Es tombà cap al cònsol—: Comunicaré a Montfort que estic disposat a parlar dels termes de la rendició.

El cònsol assentia capcot quan, tot d’una, un xiscle proferit al seu costat els esglaià. Era Dolça que, a unes quantes passes d’ells, saltava i cridava com si s’hagués begut l’enteniment, mentre assenyalava l’horitzó.

Una densa polseguera acompanyada d’una remor tempestuosa i creixent s’apropava amenaçadorament cap a la ciutat.

—Allí! Guaiteu allí!

Bernat d’Alió, que ja feia estona que s’ho mirava immòbil, pensant-se, desesperat, que es tractava de nous reforços per als croats, també es posà a cridar mentre indicava la immensa polseguera:

—Lloat sia Déu totpoderós! És…, és el comte jove! El comte jove! —Bernat es tombà eufòric cap al comte Ramon—: És el vostre fill, Senyor! El comte jove…!

La Lloba i Beatriu s’abraçaren. També ho feren Bernat i Esclarmonda. Dolça, incapaç de reprimir la seva joia, es precipità cap al comte vell —que romania perplex— i l’abraçà exultant:

—Estem salvats, Senyor! El vostre fill ha escoltat les nostres pregàries!

El comte, entre avergonyit i divertit, es deixava abraçar i sacsejar per aquella encantadora i coratjosa defensora de les muralles de la ciutat.

—No ho sé, si ha escoltat les nostres pregàries —féu el vell Ramon, somrient—. El que és ben segur és que ha sentit el missatge urgent que vaig fer-li arribar a la Provença!

La topada entre el poderós contingent de tropes provençals —a les quals jo, Pere Roger de Mirapeis, m’havia afegit a mig camí amb una part de la guarnició de Montsegur— i les forces de Montfort fou esborronadora. Els croats, ocupats i concentrats en el setge de la ciutat, havien estat sorpresos per la rereguarda, i la situació es capgirà radicalment. Els francesos abandonaren el setge i començaren a retrocedir desordenadament davant la nostra embranzida. Els ciutadans de Tolosa, enardits, sortiren de la ciutat i començaren a perseguir els fugitius.

Al campament, mentrestant, enmig d’una gran pressió i un batibull eixordador, Folquet assistia, amb profunda perplexitat, a les invectives que el legat Bertran, exasperat i fora de polleguera, dedicava al cap croat, retut i aclaparat.

—Aquí el teniu, l’invencible Montfort! Ni amb tots els reforços que li hem dut no se’n surt! Ja tenia raó, ja, Arnau Amalric: el gran heroi que arrasa i crema viles indefenses, resulta un inepte quan s’enfronta a altres cavallers!

Folquet experimentà un sobtat i insòlit sentiment de compassió envers el vençut i desmoralitzat militar. Després de tants anys de campanya junts, al final li tenia un cert afecte.

—Home, Bertran! Potser us excediu. A Muret, bé que va…

—A Muret…? —el legat encara s’encengué més amb la rèplica d’aquell bisbe histèric que havia hagut de suportar viatjant amunt i avall—. A Muret, catalans i occitans s’hi van cavar la fossa ells tots solets, per folls! Ell, el gran Montfort, es va limitar a rematar ferits i prou!

Afortunadament per als croats, les tropes occitanes, cansades per la llarga i furient cavalcada sense treva, desistírem de continuar la lluita dins del campament croat. Ens estimàrem més tornar a Tolosa per descansar i ajudar a reforçar les malmeses defenses de la ciutat.

Montfort s’adonava que aquell etern i nefast estira-i-arronsa no podia continuar indefinidament. La poca moral i les forces devastades de la tropa ho feien impossible. Decidí que, una vegada més, s’ho jugaria el tot pel tot. Al capdavall, era en aquestes situacions extremes quan la sort sempre l’havia acompanyat.

El 24 de juny —dia de Sant Joan—, el comandant croat contemplava, esperançat, en companyia del seu germà Guiu, una gran gata de fusta i metall al damunt de la qual els fusters clavaven els darrers taulons. En l’enorme torre mòbil d’assalt cabien, pel cap baix, uns quatre-cents soldats protegits del foc i l’oli bullent dels assetjats.

Montfort començà a parlar al seu germà amb un fil de veu, sense apartar la mirada de la immensa torre:

—L’assalt de demà ha de ser el definitiu. Aquesta màquina ens ha de permetre superar el fossat i escalar els baluards de la ciutat. —Els seus ulls brillaven enfebrits i la seva veu s’enfosquí—: Convertiré Tolosa en foc i cendres, o rebré la mort i el martiri.

El seu germà, que el mirava espaordit, sentí una esgarrifança.

L’endemà, a l’alba, mentre Montfort oïa la missa oficiada pel legat Bertran, ressonaren uns crits d’alarma. L’aldarull semblava créixer per moments.

—Soldats occitans han sortit de la ciutat i ataquen el campament!

Simó s’alçà d’una revolada i agafà rabent les seves armes:

—La torre de fusta! Protegiu la gata, sobretot!

Amb el seu germà Guiu aconseguiren organitzar un contraatac amb tropes que incloïen l’escamot del caporal Felip, i que aconseguiren fer retrocedir els occitans ben bé fins al fossat. Un núvol de fletxes provinents de dalt la muralla, però, aturà els croats i els féu recular.

En aquell moment crític, Pau i Oliver s’entrecreuaren una mirada desesperada.

—És el moment. O ara…, o mai —mormolà Pau.

—D’acord —féu Oliver, amb un nus a la gola—, fem veure que som abatuts per les sagetes.

Mentre els croats anaven reculant, ells dos es desplomaren i romangueren estesos a terra amb altres morts i ferits. Felip, però, se n’adonà i començà a bramar:

—Mireu aquell parell! No estan pas ferits! Mateu-los, que són traïdors!

Parapetats al darrere els merlets, observàvem la retirada de l’enemic. I fou Dolça, una vegada més, qui, horroritzada, els reconegué:

—Déu meu! Són l’Oliver i en Pau!

Enmig del desgavell de la retirada, el capità August havia sentit els crits d’alarma de Felip i féu avançar el seu cavall a contracorrent, fent-se acompanyar per dos soldats que tremolaven d’espant. Assenyalà Pau i Oliver alhora que dirigia una mirada assassina al caporal Felip:

—No feu cas del caporal! El desertor només és Oliver! Mateu-lo, aquest sí, mentre jo ajudo l’altre, que està ferit de debò!

Guiu de Montfort, que intentava posar ordre a la retirada, també havia advertit tots aquells estranys moviments arran de muralla i hi féu atansar la seva muntura, tot protegint-se amb l’escut.

—Que us heu begut l’enteniment? Deixeu els ferits i no us despengeu de la tropa! Capità August, després ja em donareu explicacions de…

Jo feia estona que apuntava amb la ballesta i en aquell moment la vaig descarregar. Vaig encertar de ple, amb el dard, la testa del cavall de Guiu. L’animal es desplomà al terra, fulminat, arrossegant el seu genet amb ell.

—Maleïts catalans i occitans! Ajudeu-me! —cridà el caigut, amb mig cos atrapat sota la muntura.

Immediatament, però, Bernat d’Alió, que al meu costat també havia estat buscant amb la seva ballesta els punts febles de la cota de malla del francès, aconseguí encertar-lo amb precisió letal.

El germà de Montfort amollà un esgarip esfereïdor i començà a sagnar profusament pel costat, mentre amb les mans s’aferrava a la sageta clavada.

L’incident havia afegit més confusió a les insòlites corredisses a peu de muralla. Felip, atemorit, s’esmunyia cap al gruix de la tropa croada en retirada. August, que tampoc no estava disposat a deixar la pell sota les sagetes occitanes, havia decidit finalment fugir d’aquell infern. Esperonava amb violència el seu cavall quan, esglaiat, hagué d’aturar-se en sec per no topar de front amb Montfort en persona. Aquest arribava a galop furient escortat per dos cavallers que li protegien els flancs. August s’hi adreçà blanc com la cera i balbucejà tot assenyalant Guiu:

—Han ferit el vostre germà, senyor! Jo anava a cercar ajut!

Simó de Montfort saltà de la sella abans que el seu cavall s’aturés del tot i es precipità cap al caigut. S’agenollà consternat al seu costat i el mig incorporà.

Guiu, ferit de mort, s’estremia mentre es dessagnava. Simó començà a gemegar i a somicar com un infant:

—Estimat germà… Déu ens ha agafat odi, a mi i als meus companys, i ara protegeix els faidits… —Tot d’una, però, un rampell d’ira el sacsejà de cap a peus. S’alçà colèric, amb un puny tancat i amenaçador cap al cel—. Lloat sia Déu totpoderós! Són vint anys de lluita al teu servei, Senyor! I ara que estem cansats, ens abandones!

Montfort bramava de manera forassenyada, mentre els dards no paraven de rebotre damunt l’espès ordit de la seva cota de malla.

—Si vols que la podrida Tolosa caigui…! Si no ens vols veure defallir en la croada feta en nom teu i per a la teva glòria…, envia’ns un senyal del cel que ens encoratgi a continuar!

Just aleshores, entre els merlets del pas de ronda, la jove Esclarmonda accionà una de les catapultes amb què les dames i noies tolosanes defensaven aquell pany de muralla. L’enorme pedra projectada s’estavellà amb miraculosa exactitud contra el cap de Simó de Montfort, tot esclafant-li l’elm i, amb aquest, el crani.

Tal com després deixaren dit les cròniques:

… els ulls, el cervell, les dents, el front i les barres li saltaren a trossos…, i el comte caigué a terra, mort, sagnant i negre.

Mentre el seu cadàver era enretirat pels aterrits escortes, l’eufòria es començà a desfermar entre tots els defensors de Tolosa. A mesura que la notícia s’anà escampant per la ciutat, una alegria desbocada feia que la gent s’abracés i es posés a ballar enmig dels carrers.

Aleshores, la Lloba i jo, alliberats de cop de la contenció amb què ens havíem retrobat el dia abans, ens abraçàrem, ara sí, amb tota la força i la passió de què fórem capaços.

Totes les campanes de la ciutat repicaven de manera eixordadora i ininterrompuda, però aviat un mateix crit proferit per milers de goles s’acabà imposant com el bramul d’un mar tempestuós:

—Tolosa, Bellcaire, Avinyó! Montfort és mort!

Enmig del rebombori i el desgavell generalitzats, la ciutat obrí les portes de les muralles i una allau de ciutadans enardits sortiren d’estampida a perseguir els vençuts, que fugien en desbandada. També les tropes que encara restaven al campament croat l’abandonaren i es feren fonedisses, tot deixant armes i bagatges al seu darrere.

Quan Pau i Oliver travessaren el llindar de la porta de la muralla, es trobaren amb tots els qui ens havíem precipitat avall per anar-los a rebre. Oliver i Dolça es fongueren en una abraçada, mentre Pau, trasbalsat, s’adreçava a la filla gran de la Lloba:

—Esclarmonda…

Bernat d’Alió, però, tens i esquerp, s’hi interposà:

—Mireu-lo, el frare del dimoni! Ara que els croats fugen cames ajudeu-me, torna a canviar de bàndol! I per arrodonir-ho i agrair-nos que li acabem de salvar la vida, a més, em vol festejar la dona!

En una reacció que ens agafà a tots desprevinguts, Pau engrapà Bernat per la pitrera i se l’atansà d’una estrebada:

—No saps pas el que dius, miserable! Esclarmonda de Foix no és pas propietat teva!

Bernat aconseguí desempallegar-se’n i, tot seguit, s’embolicà en una baralla que els féu anar a rodolons per terra. Finalment, amb l’ajut d’altres ciutadans, els separàrem.

Oliver, d’allò més irritat, escridassà el seu amic:

—Has perdut el senderi, Pau! Com diantre t’ho he de dir, que aquesta no és Esclarmonda de Foix!

Pau romania immòbil i absent, mentre Oliver es tombava indignat cap a Bernat:

—Molt bé, ens has salvat la vida, però això no et dóna dret a ofendre i a proferir calúmnies per una simple confusió. I menys encara sense conèixer l’infern que hem estat obligats a viure aquests darrers cinc anys. D’ençà de Muret, i fins avui, que no us podeu arribar a imaginar… —Oliver s’adonà, amb ràbia, que la veu se li trencava i els ulls se li negaven.

Orbria s’hi atansà i, commoguda, l’abraçà, mentre jo subjectava amb afecte les espatlles de l’amic Pau.

—Anem tots a casa —decidí finalment la Lloba—. És natural que esclatin tensions i sentiments covats i reprimits massa anys; a més, el cansament ens aclapara. Ens hem d’explicar un munt de coses…, i celebrar, per damunt de tot, la fi del gran botxí.

Algunes hores després, la ciutat de Tolosa encara celebrava, exultant i amb gran rebombori, la mort de Montfort. La gent continuava la festa pels carrers, i acompanyava amb corns, trompetes i tambors el continu repicar de les campanes.

Nosaltres, però, dins l’habitació més àmplia d’un modest habitatge, al voltant d’una taula encara amb restes de menjar i beguda, celebràvem una festa molt més tranquil·la i reflexiva. Orbria, al meu costat, passejava una mirada satisfeta per tots els allí presents:

—Bé, ara que tots ja sabem què ha passat a cadascú durant tots aquests darrers anys, potser fóra bo que expresséssim, també, les nostres intencions per a aquest temps d’esperança que s’acaba d’obrir.

Dolça, asseguda al costat d’Oliver, agafà la mà del noi. Els seus ulls estaven amarats de tendresa, però també espurnejaven de murrieria:

—Comença tu, Oliver.

El noi, agafat per sorpresa, envermellí i, després d’escrutar detingudament el terra, alçà la mirada i la fixà en la seva encisadora amiga. Sentí un impuls irresistible de fondre’s en l’aurèola de bondat i bellesa que embolcallava aquell rostre rialler d’ulls blaus i rínxols daurats. Somrigué i arronsà les espatlles sense deixar de mirar-la:

—Jo…, no sé què faré. Però desitjaria endolcir la meva vida amb el teu nom per sempre més. I no veig altra manera d’aconseguir-ho, si tu m’ho permets, que romanent al teu costat.

Dolça també es ruboritzà i mirà complaguda la seva mare.

Orbria arrufà les celles com si reflexionés i ens somrigué amb malícia, primer a mi, i després a la seva filla i a Oliver:

—Mai no havia sentit a cap trobador una declaració tan gentil com aquesta. Suposo que la meva filla es veu prou capaç de polir les arestes bàrbares que, com a francès, encara conserva el noi.

Un cop apaivagades les rialles, s’instaurà un silenci respectuós i la jove Esclarmonda prengué la paraula:

—En Bernat i jo volem continuar ajudant, com a simples creients, la nostra església perseguida. Ja hem quedat amb el bon amic Pere Roger de Mirapeis —em mirà amb simpatia—, que l’acompanyarem de tornada a Montsegur, i ens posarem al servei d’Esclarmonda de Foix i Gilabert de Castres per a tot el que calgui.

Atès el silenci que es tornava a imposar, la Lloba es tombà cap a Pau —al seu altre costat— i amb un gest afectuós li posà la mà a l’avantbraç, mentre mirava Beatriu de reüll.

—I tu, Pau?

L’al·ludit alçà la mirada i, abans de parlar, la fixà en Bernat, després en la jove Esclarmonda i, finalment, en Orbria.

—Jo, a més de demanar disculpes per les meves confusions i continus disbarats —empassà saliva i continuà—, sento que necessito deixar les armes i marxar lluny d’aquesta terra tan castigada i torturada. He sentit a parlar força d’un missatge d’amor i humilitat que un tal Francesco està propagant a Assís, i em penso que potser m’ajudaria a endreçar les meves idees i els meus sentiments. I, potser, a trobar finalment el meu propi camí.

—Vols deixar algun missatge per a Esclarmonda de Foix? —vaig preguntar-li advertint la tristesa que embargava Beatriu.

—Sí. Digueu-li que si no torno, vol dir que a Assís hauré retrobat la pau d’esperit i el camí de llum en el qual ella em va començar a introduir. I que, sigui com vulgui, el seu record m’acompanyarà per sempre més arreu on vagi —es ficà la mà dins el gipó per a tocar el mocador blau que sempre hi duia—, fins al darrer instant dels meus dies.

La Lloba s’alçà decidida, atansant-se amicalment a Beatriu:

—Doncs Beatriu i jo anirem a Pàmies, a ajudar a portar una de les cases que Esclarmonda de Foix ha obert per a bones cristianes que volen viure i treballar en pau i llibertat.

Una vegada més el destí em separava de la Lloba, i mentre els seus ulls em pregaven comprensió i resignació, els meus només podien retornar-li el dolor i el desconsol més profunds.