Un descans a Foix

De camí cap a Foix, amb les muntures al trot i la torre del castell a les envistes, Esclarmonda intentà de fer-me parlar sobre els meus sentiments cap a la Lloba, amb la qual ben aviat ens reuniríem.

Tanmateix, malgrat la gentilesa i les bones intencions que es desprenien del seu requeriment, jo no volia assabentar-la d’una obsessió que era prou evident que em trasbalsava. La passió que ja feia temps em corroïa, alterava i agreujava més el meu capteniment com més m’adonava que s’allunyaven les possibilitats d’atènyer, algun dia, l’amor d’Orbria. A més, el destí confirmava sense pietat el meu convenciment en permetre’m de retrobar-la —quan tan poques ocasions en tenia— precisament allí, en el castell del seu amant més antic i perdurable: el comte Ramon Roger de Foix.

I si en altres circumstàncies hauria frisat de parlar-ne amb Esclarmonda, per tal de demanar-li consell, ara, en canvi, em mostrava sorrut i reservat, en ser incapaç de treure’m del cap la seva negativa de revelar-me el secret del Sant Grial.

El cas era que, malgrat les recents tragèdies de Besiers, Carcassona i l’amenaça latent de Montfort, la noblesa occitana s’havia proposat seguir una vida normal. I això incloïa no renunciar als costums plaents, com els que aleshores encara es podien assaborir a la cort de Foix.

Als jardins del castell, l’aigua brollava generosa d’entre les flors i espetegava en cantarella musical damunt els marbres de les fonts. El noble trobador Raimon de Miraval, graciosament assegut damunt una balustrada, assajava amb el llaüt combinacions de velles melodies per a nous sirventesos. Per un dels camins que creuaven el jardí, hi passejaven, tot mantenint una tranquil·la i amical discussió, el monjo Pau i el mestre càtar de Tolosa, Gilabert de Castres. La Lloba, per la seva banda, era el centre d’atenció infantil, i dirigia el joc de cuit i amagar. Les seves filles, Dolça i Esclarmonda, jugaven amb Oliver i Beatriu com si es coneguessin de tota la vida, mentre que el petit Ramon Trencavell —de tres anys— no es desempallegava ni un moment de les faldilles de l’enjogassada Orbria de Cab d’Aret.

En una de les ocasions, en amagar-se juntes, Dolça i Esclarmonda s’adonaren que a l’altra banda del mur vegetal que les havia d’ocultar hi festejava una jove parella, asseguda en un banc de pedra. Divertides i excitades pel descobriment, les nenes oblidaren el primer joc i es disposaren a tafanejar l’altre joc amorós —infinitament més interessant— d’aquella entendrida parella. Els espiats, però —Roger Bernat, fill del comte de Foix, i Ermessenda de Castellbò, filla d’Arnau de Castellbò—, aviat sentiren les rialles ofegades que delataven les dues nenes. L’hereu dels Foix s’alçà d’una revolada i apartà amb la mà la barrera d’heura i flors. Les dues filles d’Orbria amollaren un xiscle i emprengueren esverades una fugida precipitada, sense adonar-se que pel darrere se’ls havia acostat la seva mare, intrigada per l’absència i el llarg i poc habitual silenci de les nenes. La topada no fou pas violenta, però de l’ensurt, el petit Trencavell arrencà a plorar. La Lloba el prengué maternalment en braços i el consolà amb amanyacs, mentre vorejava la paret vegetal i s’atansava riallera als joves, que s’havien aixecat del banc.

—Mireu qui tenim aquí: Roger Bernat i Ermessenda! La parella més formosa a banda i banda del Pirineu!

Després d’uns afectuosos petons de salutació, la Lloba assenyalà una finestra de la torre de palau, des d’on el comte de Foix, la seva esposa Felipa i el vescomte Arnau de Castellbò els miraven cofois.

—No us espiaven només les meves dues petites! Mireu-los… Els vostres pares estan a punt d’esclatar de satisfacció!

De cop i volta Dolça i Esclarmonda reaparegueren excitades, amb Beatriu al darrere.

—La tia Esclarmonda! Ha arribat la tia Esclarmonda amb Pere Roger de Mirapeis! Aquest també és un enamorat vostre, oi mare? Tothom ho diu…!

Esclarmonda de Foix, feliç, havia entrat al pati. Jo la seguia dues respectuoses passes al darrere. Els senyors del castell, mentrestant, ja havien baixat al jardí. La nouvinguda abraçà de primer el seu germà:

—La vostra insistència ho ha aconseguit! Em tindreu aquí una temporada, tal com volíeu! —Després abraçà l’esposa del seu germà—: Felipa, estimada! Et confesso que em fa il·lusió tornar a Foix a passar uns quants dies amb vosaltres!

Finalment s’adreçà al vescomte de Castellbò. L’amistat i fidelitat dels Castellbò amb els Foix venien de molt lluny.

—I vós, Arnau, quina alegria de tornar-vos a veure! El casament del nostre Roger Bernat amb la vostra filla Ermessenda m’ha omplert de joia!

—Tinc entès que esteu fortificant Montsegur —féu Arnau, amb interès.

Una ombra de tristor entelà els ulls fins aleshores riallers d’Esclarmonda.

—Ara en vinc. No podem permetre que l’exèrcit mercenari de Roma posi en perill els tresors de la nostra església.

El comte Ramon Roger no suportava veure trontollar el caràcter alegre i decidit de la seva germana. L’estimava profundament i per això gairebé li havia exigit de passar un quant temps sota la protecció del castell de Foix.

—No crec que els croats triguin gaire a retirar-se. Fins i tot el papa va trobar excessives les matances de Besiers i Carcassona! —observà el comte, amb el seu proverbial optimisme.

Felipa de Montcada mirà desafiant el seu marit. Sabia que el comte s’allitava amb la sensual Orbria, com ho feien altres cavallers occitans, però ho tenia assumit. El seu matrimoni havia estat un de tants pactats pels interessos de poderoses famílies i, a més, ja li anava bé que aquell home tan sobrat d’energia i passió s’esbravés amb altres dames. Tant era així que, de fet, encara trobava excessiva la freqüència amb què, moltes nits, el seu marit la reclamava a ella, també.

—Aleshores, per què esteu preparant el comtat per a la guerra? Ni vós no sou tan ingenu de creure en la sinceritat del papa quan va lamentar l’assassinat del jove Trencavell!

Felipa dirigí la mirada a l’altre extrem del jardí, al fill de Trencavell, que s’hi apropava en braços de la Lloba, i s’entendrí.

—El petit Ramon encara no ho sap, pobrissó.

Arnau de Castellbò decidí donar un cop de mà al comte:

—El rei Pere ha rebutjat el vassallatge de Montfort, i aquest s’ha quedat sense l’ajut dels principals barons francesos. Poca cosa més pot fer, ara, llevat d’atrinxerar-se a Carcassona.

Esclarmonda decidí que calia girar full i es dirigí cap a la colla que s’aproximava, encapçalada per Orbria amb el petit Trencavell en braços. La seguien, saltironant, les seves dues filles, i, una mica més enrere i avergonyits, Oliver i Beatriu. Les dues dames s’abraçaren tot el que els permeté la criatura que se’ls interposava.

—Com m’heu fet patir! —exclamà Esclarmonda—. Temia que no haguéssiu pogut fugir de Carcassona!

Després d’amanyagar les criatures, la dama de Foix estengué els braços a Orbria, invitant-la a passar-li el petit Trencavell.

—Aplegats tots aquí de nou podrem recordar vells temps de joia —féu nostàlgica, mentre acaronava el petit.

Jo intentava dissimular l’emoció que m’embargava de tornar a veure la Lloba, encara que fos en presència del comte. Ella, però, amb una actitud diferent d’altres vegades, em mirà amb ulls càlids i tendres, cosa que em féu envermellir com un perdigot en sentir-me escrutat per les dues petites seves.

—Pere Roger, quina alegria —digué ella, espontània, mentre em premia l’avantbraç amb suavitat fent-me bategar el cor com si volgués sortir del pit.

Mentrestant, Pau i Gilabert de Castres també s’havien anat atansant. Vaig copsar a l’instant que aquell monjo jove, pel qual de seguida vaig sentir simpatia, restava colpit per la personalitat d’Esclarmonda. Un quant temps després, em confessà que n’havia sentit a parlar, de la dama occitana, però se l’havia imaginada molt diferent: més gran, distant i asexuada.

Ella abraçà amb respecte Gilabert de Castres.

—Mestre Gilabert! A Montsegur la feina va a bon ritme. Ramon de Perella i Pere Roger de Mirapeis —m’assenyalà amb la seva habitual gentilesa— tenen la fortificació de tot el turó més avançada del que era previst!

—Tia Esclarmonda! —la petita Esclarmonda agafava i tirava, impacient, del vestit de la seva tia—. Mira! Aquest és en Pau, un monjo català molt fort i simpàtic que vam conèixer fugint de Carcassona!

Els ulls profunds d’Esclarmonda miraren cordials i amb interès els de Pau.

—M’omple de satisfacció comptar amb un monjo benedictí entre nosaltres. Confio a tenir converses molt profitoses amb vós.

Pau, visiblement torbat, abaixà els ulls i els tornà a aixecar tot seguit:

—Jo…, jo també ho espero, senyora.

En una de les estances de palau, Pau romania assegut i relaxat dins una tina plena d’aigua que el cobria fins al coll. Oliver, nu i encara regalimant, n’acabava de sortir. Raimon de Miraval i jo —ell puntejant el seu inseparable llaüt— els contemplàvem, divertits.

—En comptes de rondinar tant, hauríeu d’agrair-nos el consell! —exclamà vehement el trobador—. Quants anys feia que no us rentàveu de cos sencer?

—Penseu que no és pas França, això! —vaig afegir jo—. Aquí, aviat us haurien començat a mirar malament. Sobretot les dones.

Pau, d’esquena a la porta, no s’adonà de la irrupció dins la petita sala de la Lloba i Beatriu, que els duien roba neta. Oliver, espaordit, agafà d’una revolada el llaüt que solidàriament li allargava Miraval i es tapà amb l’instrument les parts íntimes. Pau, mentrestant, aliè a l’entrada de les dones, s’alçà de la tina tot regalimant, completament nu, i d’esquena a les nouvingudes. Miraval es tapà la boca per ofegar el riure i abandonà de puntetes l’estança, mentre jo romania immòbil i avergonyit, com si m’hi haguessin enxampat a mi, despullat.

—No n’hi ha per a tant! —rondinava Pau—. Jo crec que amb un bon rentat de cara, peus i mans ja n’hi hauria hagut prou!

Oliver, amb les galtes enceses i sostenint el providencial instrument com a única protecció de la seva nuesa, s’adreçà, barbotejant, al seu amic:

—Pau… Jo, si fos tu…, tornaria a seure dins l’aigua.

—Em farà mal, tanta aigua! —protestà de nou el monjo—. Que vols que m’encongeixi, o què?

Pau es girà i restà nu, de cara i palplantat, davant les dues dones. La Lloba no es pogué estar de repassar de dalt a baix, amb ulls avaluadors, aquell tros d’home, mentre Beatriu s’enrojolava i abaixava els ulls, confosa. Després d’uns moments inacabables d’absoluta perplexitat, Pau aconseguí reaccionar i es deixà caure a plom dins l’atuell, tot provocant un gran mullader. Arraulit dins l’aigua, romania consternat i confós, mentre la Lloba se li adreçava amb tota naturalitat:

—Us ben asseguro que seria una tragèdia que s’encongís…, un home com vós. No trobes, Beatriu? —Orbria es tombà cap a la noia, que encara envermellí més, i després cap a mi, tot picant-me l’ullet amb expressió maliciosa—: No trobeu que tinc raó, amic Pere Roger? —Com que ningú no gosava badar boca, la Lloba continuà desimbolta—: Senyors, aquí teniu la vostra roba neta i eixuta, que prou feina ens ha donat. Avui soparem tots plegats a la sala gran amb el comte, i aquest gran honor bé ens exigia anar-hi ben nets i polits!

Orbria els deixà la roba damunt d’una banqueta i abans d’abandonar l’habitació, amb Beatriu al darrere, es tornà a girar. Pau encara romania paralitzat dins la tina amb l’aigua al coll, mentre Oliver continuava cobrint-se amb el llaüt, talment com dos estaquirots.

—Ah, i no us amoïneu tant, homes! —féu la Lloba com qui no vol la cosa, i em mirà amb uns ulls de foc que em feren bullir la sang—. No he apreciat cap raresa o inconveniència de la qual us haguéssiu d’amagar o avergonyir. Més aviat…, el contrari!

Les dues dones, de bracet, abandonaren precipitadament l’estança sense poder contenir més el riure.

Aquella nit, a la sala gran dels cavallers, hi tingué lloc una trobada memorable, d’aquelles que, amb el pas dels anys, la nostàlgia evoca una vegada i una altra tot revestint-les amb l’encís del millor dels temps viscuts.

La sala, entapissada i encatifada, tenia al centre una gran taula rodona amb restes de viandes. Una immensa llar de foc, on crepitaven amb flama viva grans troncs d’olivera, i el foc de les torxes que es reflectia en els vitralls transparents, contribuïen a crear un ambient càlid i confortable. Sense fer-ho explícit, tots ens havíem conjurat per a oblidar durant una bona estona l’amenaça que feia estremir els nostres comtats.

El cercle de comensals el formàvem, costat per costat, Esclarmonda de Foix, Pau, Beatriu, el trobador Miraval, la Lloba, el jove Roger Bernat de Foix, Ermessenda de Castellbò, Arnau de Castellbò, Gilabert de Castres, Felipa de Montcada, el comte de Foix, la petita Esclarmonda, Oliver, la petita Dolça i un servidor, Pere Roger de Mirapeis. Tothom estava encaterinat amb els seus veïns de taula, i un bon nombre de converses paral·leles i en veu baixa s’entrecreuaven sense fer-se nosa les unes a les altres.

La petita Dolça s’adreçava, plena d’interès i candor, a Oliver, embadalit per la tendresa i pels efluvis florals que emanaven dels cabells daurats i sedosos de la seva petita veïna d’ulls blaus:

—M’ha dit la mare que ja has començat a aprendre a tocar el llaüt…!

L’encanteri que embolcallava el noi s’esvaní i aquest s’enrojolà com una teia candent.

Esclarmonda de Foix, per la seva part, mantenia una cordial discussió amb Pau:

—Si una dona no fa mal ni es torna orgullosa ni superba, no serà pels seus vestits elegants que perdrà Déu i el seu amor. —Els ulls d’Esclarmonda es desviaren intencionadament cap a la Lloba, que lluïa un elegant vestit escotat del qual jo no podia apartar la mirada—. Com tampoc no serà només amb roba negra o hàbits blancs que uns altres conqueriran Déu, si no fan res més… I estic segura que el vostre admirat Domingo de Guzmán em donaria la raó. Si més no, en privat.

Pau contraatacà, encoratjat pel vi amb què havíem acompanyat el sopar:

—Bé. D’acord. Però…, gosareu negar-me, tal vegada, que la concupiscència i la luxúria són pecat?

Esclarmonda somrigué entendrida per la innocència i la bona fe del jove monjo. Reflexionà uns moments la resposta més adient.

—El desig incontrolat de plaers sensuals és el fruit d’una mala educació amorosa. Anar contra els impulsos naturals provoca malures al cos, i només un voluntari i pacient desenvolupament de l’esperit farà innecessaris tots els desitjos.

Tots els qui sèiem a la taula restàvem ara pendents d’aquell interessant debat. Miraval aprofità el desconcert i el silenci reflexiu de Pau, i començà a puntejar les cordes del llaüt alhora que salmodiava:

—Primer és el gaudi i l’exaltació dels sentiments…, que a poc a poc es fan extensius a cada un dels elements de la natura…, que suaument ens embolcalla en un autèntic sentiment amorós, únic i alliberador.

Ermessenda de Castellbò amollà un riure fresc i encomanadís:

—Ho poseu molt difícil, al nostre amic Pau! Hauríem d’anar a pams. Potser fóra més fàcil, abans d’introduir-lo en el fin amors, fer-li veure que l’objectiu primer és que el senzill amor il·lumini el bàrbar i l’empenyi cap a la civilitat, la cortesia i el refinament.

Miraval picà de mans, entusiasmat. Pau, però, no es donava pas per vençut:

—Però, i la promiscuïtat sensual que els trobadors fomenteu?

Fou Esclarmonda qui ara li respongué. La lluïssor dels seus ulls negres clavaren Pau a la cadira.

—Els poetes i els trobadors són els arquitectes dels sentiments. I el dia que hi hagi més trobadors que guerrers, i més corts d’amor que exèrcits…, aquell dia el món donarà un primer pas de la barbàrie vers la cortesia. —Somrigué obertament—. Si esteu un quant temps aquí amb nosaltres, estimat Pau, sentireu i entendreu moltes més coses que no pas ara.

La Lloba, mentrestant, s’havia aixecat de la taula. Se sentia massa plena de felicitat i sentiments tendres per a romandre quieta i asseguda.

—Potser al final, amic Pau, també vós abraçareu l’amor sensual que Roma condemna —se situà enmig de la parella de noucasats Roger Bernat i Ermessenda, abraçant-los alhora—, l’amor fèrtil que conforta i encoratja els esperits, i perpetua les famílies i els pobles…

En inclinar-se endavant, l’ampli escot de la Lloba propicià una visió voluptuosa dels seus pits turgents i tremolosos que em féu pujar la sang, i tot el vi que havia begut, al cap.

Pau, tan torbat i embadalit com jo, es veia incapaç de rebatre aquella allau de raonaments tan senzills i convincents alhora. Argumentacions que, en boca de dames tan cultes i encisadores com aquelles, esdevenien demolidores.

Esclarmonda, però, encara no havia acabat. Entenia els dubtes i el neguit d’aquell benedictí sensible i instruït. Volia brindar-li totes les raons necessàries perquè es convencés del tot:

—Aquesta sensualitat juvenil, tan arrelada a la carn, evoluciona amb els anys de manera natural i esdevé més espiritual; alhora ens allibera a poc a poc de la presó material i, per tant, corruptible del cos. —I seguí—: En fer-nos grans, doncs, els esperits segueixen un sentit ascendent de millorament, de purificació progressiva i d’apropament cap al Bé, és a dir…, cap al coneixement directe i personal amb Déu.

Ermessenda, commoguda, no pogué evitar intervenir-hi:

—Hauríeu de venir als comtats catalans, Esclarmonda, per a deixar-hi sentir les vostres dolces i sàvies paraules.

Arnau de Castellbò s’alçà esverat pel suggeriment de la seva estimada filla.

—Si dama Esclarmonda vingués, el bisbe de la Seu faria arribar l’espasa de Montfort fins a les nostres valls del comtat d’Urgell!

La taula restà en un silenci incòmode. El comte de Foix s’aixecà i alçà la copa per tal de brindar i aixecar la moral:

—Vinga, senyors, que el pitjor ja ha passat! Roma i Montfort anaven assedegats de sang heretge, i ja estan sadollats. I aviat sortiran dels nostres rics i radiants comtats per tornar a la seva pobra i plujosa França!

Tots alçàrem les copes llevat d’Esclarmonda que, absent, la mantenia entre les mans mentre mirava els nombrosos quissos afamegats que es barallaven en un racó per les restes del festí. Tots els ulls convergiren damunt la dama, que aleshores proferí una reflexió en veu alta que ens glaçà la sang i omplí de basarda tots els presents:

—Tant de bo el meu estimat germà tingués raó…, però la bèstia mai no deixa la presa que té entre les dents. I com més sang fa brollar, més salvatge es torna.

Aquella nit jo no parava de girar-me en el jaç. No podia dormir pensant en el darrer comentari d’Esclarmonda. I quan, angoixat, més voltes hi donava, aparegué la Lloba.

Desconcertat, vaig mirar a banda i banda, però els meus companys d’estança —Pau, Oliver i Raimon de Miraval— dormien plàcidament. O bé ho feien veure.

Quan Orbria es plantà davant el meu jaç, el cor em començà a bategar com un cavall desbocat. Es llevà la camisa de dormir pel cap amb rapidesa, tot alliberant el seu ventre rodó i els pits ubèrrims. Es tombà al meu costat i el contacte de la meva pell —jo dormia sense camisa— amb els seus mugrons inflats i el seu cos calent m’abocaren a un pou de vertigen i a una dolça i tendra caiguda sense fi.

Aquella nit, mentre descobria els jardins càlids i humits del paradís a la terra i m’endinsava en la seva frondositat de mel, la Lloba m’ensenyà a plorar de goig.