Es congria la tempesta

Transcorria l’any del Senyor 1199 quan esclatà la notícia:

—Han mort Ricard Cor de Lleó!

Un cavaller de la cort tolosana havia entrat precipitadament i sense avisar a les estances del comte Ramon, saltant-se totes les regles del protocol.

Perplex, Ramon de Tolosa s’assegué abatut al seu setial. Solament feia una setmana que la mort sobtada de la vescomtessa Adelaida havia amarat de dol i d’aflicció les terres d’oc. Ara, la mort del Plantagenet a Aquitània, provocada per una sageta perduda quan assetjava el castell d’un vassall infidel, enfosquia encara més el cel occità.

Molts interpretaren el doble traspàs com una malastrugança premonitòria.

A París, la notícia de les dues morts —en especial, la de l’anglès— alleujà la cort i l’omplí, alhora, de gran satisfacció. A Barcelona, en canvi, sumí el rei Pere en el desconcert i la preocupació.

Cinc anys després, les tensions i pugnes territorials entre els grans senyors quedaven prou allunyades, encara, del meu centre d’interès. Acabava d’estrenar disset anys i jo, l’hereu dels Mirapeis, estava a punt d’entrar al servei de la meva admirada Esclarmonda. La insigne dama de Foix, senyora de Pàmies i Montsegur, mai no havia amagat la seva estima i predilecció envers el jove i apassionat Pere Roger de Mirapeis. Una preferència que la induí a triar-me com a principal cavaller de la seva escorta i com a futur cap militar del castell de Montsegur.

Però una impetuosa irrupció en la meva vida sacsejà aleshores el meu univers: Orbria de Cab d’Aret em robà el cor.

D’ençà de la seva separació de Jourdain de Cab d’Aret, senyor del castell de Lastors, la jove dama Orbria —anomenada «la Lloba» entre els amics i coneguts— era festejada per uns quants senyors que sovint la visitaven a la seva residència de la Muntanya Negra. Malgrat la notable diferència d’edat, la Lloba servava una estreta amistat amb Esclarmonda, amb el germà de la qual mantenia una llarga i intermitent relació amorosa. Del fruit de l’amor amb el comte Ramon Roger de Foix, n’havia sorgit la petita Esclarmonda, que amb els anys molts confondrien, per nom, parentiu i gran semblança, amb la dama de Foix.

La coneixença de la Lloba em trasbalsà. Els set anys que ens separaven esdevingueren, d’entrada, un abisme i font de cruels sofriments. Els ulls blaus i el rostre dolç, emmarcats de rínxols daurats, junt amb la seva espontaneïtat i un contagiós goig de viure em captivaren. Eren virtuts que feien estralls, i més perquè anaven acompanyades d’unes formes molsudes i arrodonides, i d’uns pits generosos que la presumida dama exhibia en escots agosarats i vestits molt cenyits que ella mateixa cosia. I per a acabar-ho d’adobar, ella m’ignorava del tot…

La passió que aleshores vaig començar a sentir per Orbria de Cab d’Aret aniria creixent i marcaria la resta de la meva vida. La seva generositat i el seu vitalisme em farien vessar moltes llàgrimes de benaurança i de turment.