Montsegur: el darrer refugi (1244)

—Valga’ns Déu! No sé pas on els encabirem. Ja devem ser gairebé cinc-cents, els qui ens atapeïm aquí dalt —digué Esclarmonda d’Alió a Bertran en Martí, mentre contemplaven angoixats, des de dalt la torre de l’homenatge, l’incessant degotall de gent que anava arribant a Montsegur.

Ramon de Perella anava rebent els nouvinguts, mentre Beatriu ajudava les famílies amb criatures i ancians. Calia aprofitar al màxim el reduït espai intramuralles i organitzar bé la distribució i l’allotjament dels refugiats a les cabanes adossades a les muralles de la fortificació. Un tràfec inhabitual de gent i mules carregades amb farcells i queviures anaven i venien amunt i avall tot configurant una imatge caòtica i confusa de mercat.

Jo donava instruccions precises als soldats i revisava, orgullós, el complex dispositiu de defensa, que incloïa el recinte emmurallat exterior, les torres cantoneres entre els panys de la muralla, els matacans, les tanques i el fossat, amb barbacanes protectores dels accessos.

Tot el cim de la muntanya era una autèntica fortalesa, amb la seva torre-castell a l’interior.

Tot d’un plegat, Bernat d’Alió irrompé excitat al pati del castell i pujà gambant de dos en dos els graons de pedra que menaven a la torre:

—Esclarmonda! La teva germana! Han vingut Dolça i Oliver!

La parella aparegué al pati, amb Beatriu, exultant, entremig d’ells dos i agafant-los les mans: era la primera que els havia anat a rebre.

Esclarmonda baixà temeràriament les estretes escales i es llançà als braços de la seva germana. No s’havien vist d’ençà de la mort de la seva mare, feia dotze anys. Bernat d’Alió i Oliver, per la seva banda, s’havien agafat per les espatlles i se sacsejaven amb efusió continguda. Esclarmonda, amb l’emoció que li negava els ulls, premia amb les mans les de la seva germana.

—Per què heu vingut, Dolça? Això serà una ratera!

Els ulls blaus de la interpel·lada reflectien, malgrat el somriure, una profunda tristor:

—Teníem por. Malgrat la tolerància inicial del rei Jaume, la Inquisició també s’ha començat a estendre pels comtats catalans, i ha anat de ben poc que no ens agafessin per dues vegades!

—Podíeu haver fugit a terres italianes… —vaig dir jo, després d’atansar-m’hi i d’haver-los saludat amb afabilitat—, o als nous territoris arrabassats als sarraïns per la Casa de Barcelona. Diuen que l’Església romana hi fa la vista grossa per tal d’afavorir-hi l’anada de repobladors.

Dolça negà amb el cap.

—No pas si ja et tenen registrat. Controlen els heretges o sospitosos de ser-ne amb unes fitxes i, vagis on vagis, els inquisidors hi acaben arribant. Tenen la xarxa de persecució organitzada amb una meticulositat i eficàcia que esborronen.

—Ja no sabíem on anar —corroborà Oliver—, i vam arribar a la conclusió que, al capdavall, i passi el que passi, el lloc més segur per a nosaltres era Montsegur. És clar que si no ens hi voleu…

Esclarmonda, amb l’esguard brillant, abraçà bruscament el seu cunyat.

A la sala refectori del castell i després d’un breu i senzill àpat, tots ens posàrem al corrent de les respectives vicissituds d’aquells darrers anys. Tanmateix la conversa anà esllanguint, i finalment donà pas al silenci.

Dolça sospirà i ens clavà la mirada als ulls, a mi i al marit de la seva germana. Algú, tard o d’hora, havia de treure el tema.

—Bernat… Com vau poder fer aquella salvatjada a Avinyonet?

L’interpel·lat endurí l’expressió i em donà una llambregada:

—En Mirapeis hi anava de totes totes. Vaig pensar en la vostra mare.

Després d’uns moments de tensió —els suficients perquè tothom s’adonés que jo no tenia cap intenció de badar boca—, Beatriu trencà el glaç i s’adreçà als nouvinguts:

—No n’heu sabut res, d’en Pau?

Oliver negà amb el cap, alhora que agafava amb tendresa la mà d’aquella dona a qui s’estimava com una mare o una germana gran.

—No, però tant de bo hagi trobat a Assís les respostes que buscava.

Sospirà, es girà cap a Esclarmonda d’Alió i l’observà fixament:

—Si abans m’era difícil convèncer en Pau que tu no eres Esclarmonda de Foix, ara ja em seria del tot impossible. La vostra semblança em fa venir esgarrifances.

Bernat d’Alió assentí resignat:

—Aquí molta gent creu que és la reencarnació de la gran dama de Foix. Alguns pensen que és ella i que no ha envellit. De primer els ho discutia i m’hi enfadava, fins que em vaig adonar que l’engany els consolava i els feia més bé que mal. L’únic que ara em preocupa, però —dubtà uns moments mentre la mirava de reüll—, és que ella també s’ho acabi creient.

Oliver i Dolça es tombaren cap a ella sense dissimular la seva sorpresa i incredulitat. Esclarmonda d’Alió encongí les espatlles:

—Són coses difícils d’explicar —no podia amagar la seva incomoditat—. Em va transmetre moltes coses i, des que ens va deixar, que em sento diferent…

—Potser que anéssim a fora a ajudar —vaig fer jo, decidit—. No para d’arribar gent i hi ha molta feina per fer.

Quan el capità August s’assabentà que el rei Lluís havia ordenat al senescal de Carcassona la presa de Montsegur, es posà a ploriquejar d’alegria com un infant. Retirat del servei actiu i vegetant per Carcassona amb feines rutinàries d’intendència militar, ja feia uns quants anys que s’havia rendit, renunciant a l’objectiu que havia empès bona part de la seva vida.

Feia molt de temps que havia descartat la idea —per utòpica i suïcida— d’arribar tot sol a Montsegur. Sempre havia estat conscient que si tenia alguna possibilitat —per més remota que fos— d’atènyer el tresor càtar i el Sant Grial, hauria estat en el transcurs d’un setge formal, si hagués aconseguit d’infiltrar-se —i d’avançar-se— en l’avantguarda dels assetjants. Tanmateix, i amb el pas dels anys, s’havia arribat a convèncer que el setge mai no tindria lloc.

Ara, però, inesperadament, l’eterna expectativa prenia cos i, a punt d’entrar en la vellesa, la vida tornava a tenir un sentit. No pensava pas desaprofitar aquesta darrera oportunitat. Encara que li anés la pell.

August féu anar a buscar el seu antic i fidel camarada, el sergent Felip que, havent malbaratat tot el botí acumulat arran de la croada, malvivia retirat a Pàmies, amb feines ocasionals com a guàrdia del tribunal de la Inquisició.

Els anys havien embotit més el vell sergent, i l’ull guenyo i les galtes caigudes accentuaven el seu semblant boví revellit. A més, el darrer i fugaç retrobament —dotze anys enrere— amb la seva adorada Beatriu l’havia sumit en una amarga desesperança. Infelicitat que només podia mitigar amb l’aiguardent que cada dia empassava gola avall desmesuradament, aclofat al fons de la taverna.

El missatge del capità, però —sense avançar-li de què es tractava—, era peremptori i deixava clar que no admetia negatives ni vacil·lacions. Fastiguejat i renegant, acudí finalment a la misteriosa crida del seu vell i gairebé oblidat amic.

Quan arribà a Carcassona descobrí, amb estupor, que l’havien enrolat voluntari a l’expedició militar que, comandada pel senescal Hug d’Arcís, tenia com a objectiu el setge i la presa de Montsegur.

Al maig d’aquell any 1243, l’enorme exèrcit reial sortí a marxa lenta de Carcassona, amb el senescal i l’arquebisbe de Narbona, Pere Amiel, al capdavant. August no podia contenir l’emoció. Els anys li havien badat més els ulls, li havien emblanquit les quatre grenyes que li creuaven la closca pelada, i podrit gairebé del tot les poques dents que li restaven a la boca. El vell i escardalenc capità, però, exultava. Se sentia rejovenit, com quan començà la croada trenta-cinc anys enrere.

—Te n’adones, Felip! Tota una vida esperant…, i, finalment, marxem cap a Montsegur!

Felip mirà el seu antic company amb el seu ull guenyo. Donà una llambregada al seu voltant per assegurar-se que ningú no els escoltava.

—Sí, però…, ja em diràs com ens ho farem! Primer, per a entrar-hi, després per a trobar el tresor i el Sant Grial i, en acabat, per a sortir carregats sense que ningú no ens hi posi cap impediment! —Sacsejà el cap i escopí a terra—. Em sembla que els anys han fet més estralls en el teu cervell que no pas en el meu!

August es mirà aquell eixelebrat. Durant el temps que havia passat sense saber-ne res, l’havia trobat a faltar. Els llargs anys passats al seu costat, primer de joves als calabossos de París, i després durant tota la croada amb Montfort, havien fet que estimés en certa manera aquell capsigrany, tan difícil de caràcter com fidel i eficaç.

—Tu deixa’m fer a mi. I si vols la teva part, fes tot el que et digui.

—Però si he estat quaranta anys fent-ho, això! —rondinà Felip, obrint els braços.

—Acaben de sortir de Carcassona. Són uns deu mil homes —vaig dir, serè.

Tots m’havien estat esperant, expectants, al camí de ronda, dalt la muralla, mentre jo rebia el meu darrer emissari.

El castlà Ramon de Perella féu un posat resignat:

—Deu mil… Nosaltres, entre els nostres cavallers, escuders, sergents, peons i els voluntaris catalans, no arribem a dos-cents.

Oliver no acabava d’entendre la nostra sang freda, i finalment no es pogué estar de comentar-m’ho:

—Confieu molt en la inexpugnabilitat de Montsegur, però davant un setge molt llarg, tota fortalesa té un límit de resistència.

Em vaig adonar que Oliver desconeixia l’estratègia sobre la qual es basava la defensa de Montsegur, i em vaig proposar apaivagar el seu neguit:

—Has de saber que tot el pog està foradat per túnels i galeries subterrànies que, juntament amb els camins amagats, impedeixen un aïllament total. I aquí és on intervé l’amic Bernat i els seus homes.

El d’Alió inclinà la testa davant Oliver amb gest teatral, i després ens somrigué:

—Al castell de So, hi tinc la meva família i tot de gent triscant i preparant l’avituallament permanent de Montsegur.

Esclarmonda se’ns atansà i prengué amb afecte el braç del seu espòs.

—Potser ja hauries de marxar, cap a So, Bernat.

Un soldat de la guàrdia pujava lleuger els graons de pedra que menaven al camí de ronda. En arribar, s’adreçà diligent a Esclarmonda i a mi:

—Fora muralles hi tenim palplantat un pidolaire, foll i alt com un sant Pau, que s’entesta a veure Esclarmonda! L’hem amenaçat d’estomacar-lo, però no vol marxar.

Oliver i Beatriu s’entrecreuaren una ràpida mirada. Tots dos havien tingut el mateix pressentiment i es llançaren temeràriament escales avall. Jo els vaig seguir, desconcertat, al darrere.

A l’entrada principal, dos guàrdies barraven el pas a l’entranyable Pau, de Sant Pere de Rodes. Remagrit i carregat d’espatlles, vestia un hàbit polsós, esparracat i sargit per diversos llocs. Una llarga barba grisenca l’envellia encara més.

Beatriu no pogué reprimir un esgarip d’alegria i, davant la perplexitat dels sentinelles, li saltà al coll.

Oliver esperà amb impaciència que ella, prou trasbalsada, alliberés el confós Pau i també va abraçar amb força el vell amic.

Jo em mirava el nouvingut entre sorprès i divertit:

—A fe que no t’hauria reconegut pas, amb aquesta barba i aquests parracs! Fas basarda, noi!

Tots quatre entràrem dins el castell mentre tots els altres, encuriosits, ja havien baixat al pati d’armes. La meva estupefacció, mentrestant, no minvava:

—Però…, i a qui se li pot ocórrer venir a Montsegur en aquests moments?

—És per això que he vingut —Pau començava a explicar-se—. Fa temps que ho tenia decidit, de tornar a Montsegur. D’ençà de la mort de Francesco, a Assís…

Dolça fou la primera d’arribar i, exultant d’alegria, es llançà als braços del nouvingut, que somreia amb timidesa.

Bernat s’havia atansat al grup amb posat sorrut i recelós. Era l’únic que no celebrava aquella arribada. La seva muller, en canvi, somreia feliç. Després que Dolça l’hagués alliberat de la seva efusiva benvinguda, Pau es tombà i restà cara a cara amb Esclarmonda. Empal·lidí de cop i, amb el rostre desencaixat, sentí com un calfred li recorria el cos.

—Lloat sia Déu —mormolà—. M’havien dit que éreu morta, però molts d’altres ho negaven…

Bernat s’hi interposà. Profundament contrariat, veia com, una vegada més —i com si es tractés d’una maledicció—, es reproduïu l’enutjosa confusió d’aquell frare.

—Ja hi tornem a ser, amb la mateixa cançó de sempre! Després de tants anys, ha de tornar aquest foll pelegrí, aquí dalt precisament, per a embolicar encara més la troca! Com si no ho estigués prou!

—Pau, no et tornis a confondre. —Oliver temia que la gelosia i l’antiga rivalitat entre el seu vell amic i Bernat es reproduïssin, agreujats ara pel lamentable estat del nouvingut i per la tensió que es vivia a Montsegur—. És veritat que s’hi assembla d’allò més, i no ets pas l’únic que la confon. Però aquesta és Esclarmonda d’Alió, la filla de la Lloba. Te’n recordes?

Pau no se l’escoltava. L’estupor, a més, l’havia fet emmudir, clavada la mirada en la seva admirada dama. Es ficà la mà trèmula dins l’hàbit esparracat i a poc a poc anà estirant un mocador blau mig descolorit i gastat: la penyora que Esclarmonda de Foix li havia lliurat trenta anys enrere, i que conservava com l’únic i més preat tresor de la seva vida.

—Benaurada providència… No heu envellit gens —balbucejà, finalment, meravellat—. Esteu igual que la darrera vegada que us vaig veure…

Bernat, amb la paciència exhaurida, s’hi atansà i el sacsejà bruscament.

—Escolta’m bé, monjo del dimoni. Que pengis i despengis els hàbits segons bufi el vent només és problema teu. Però no estic disposat que tornis a…!

Oliver s’interposà decididament entre ells dos i arrossegà Pau fora del grup.

—Vine amb mi. Necessites descansar i menjar. No tens més que la pell i l’os, i també et trauràs aquest hàbit pollós.

Pau s’hi resistia i, girant-se, continuava mirant embadalit Esclarmonda, que se’ls atansava. La dama li agafà el braç amb familiaritat, com solia fer Esclarmonda de Foix amb qui li mereixia confiança.

—Vés amb l’Oliver, Pau. Quan hagis descansat i t’hagis refet una mica ja en parlarem, i aleshores ho veuràs tot d’una altra manera.

Pau es deixà portar pel seu amic cap a les dependències del castell, amb Beatriu al darrere. Esclarmonda els seguí amb la mirada i després es tombà neguitosa cap al seu marit.

—Bernat, vés-te’n ara cap a So, o et trobaràs l’exèrcit francès pel camí!

Bernat féu un gest de resignació i marxà.

—Us asseguro que no m’he begut l’enteniment quan us dic que és ella: Esclarmonda de Foix.

Pau romania aclofat dins una tina de fusta amb aigua fins al melic. Beatriu li rentava el cap en silenci i amb delicadesa, mentre Oliver, amoïnat, li fregava l’esquena amb energia i sense tants miraments.

Ell, però, hi insistia i intentava de convèncer-los de la seva lucidesa:

—Potser sí que la darrera vegada, a Tolosa, la vaig confondre amb la filla de la Lloba. Però és que ara…, ara és ella. M’hi jugo la pell!

—La pell t’arrencaré jo, si continues amb aquesta dèria! —Oliver, contrariat, no estava disposat a permetre que aquella confusió es perpetués i enverinés la difícil convivència de tots ells a Montsegur—. Com diantre vols que sigui ella, si ara tindria noranta anys!

—Hi ha gent especial…, que no envelleix; gent que, com Esclarmonda, no estan fets de la matèria vulgar i corruptible que ens configura a tots —féu Pau, sense donar-se per vençut.

Tot d’una se li il·luminà el rostre:

—M’ha vingut a la memòria el nostre primer bany al castell de Foix…, quan la Lloba i Beatriu entraren per sorpresa a la cambra per dur-nos la roba.

Beatriu havia deixat de fregar-li els cabells i somrigué amb melangia. Pau tenia un nus a la gola i els mirà tots dos amb ulls aigualits i prenyats d’una infinita enyorança:

—Aquells dies a Foix van ser els més feliços de la meva vida —empassà saliva i acabà amb un fil de veu—: No us podeu imaginar…, com us he trobat a faltar. Sabia del cert, però, que us trobaria aquí.

L’endemà, a l’scriptorium del castell, Esclarmonda d’Alió ensenyava a Pau la crònica començada per Esclarmonda de Foix, i que ella continuava una estona cada dia.

Jo els havia volgut acompanyar. Ella observava amb afecte aquell monjo benedictí, barreja de frare i cavaller, de guerrer i pelegrí. El descans i, sobretot, l’afaitat l’havien rejovenit considerablement.

—Així tornes a ser el Pau que recordava —digué ella. Obrí un lligall de pergamins i li assenyalà un punt del manuscrit—. Mira. Ella va arribar fins aquí. Una setmana després ens deixà i jo ho vaig continuar. M’ho havia pregat, i no m’hi vaig poder negar.

Ell la mirà als ulls —aquella mateixa negror i lluïssor de vertigen— i sentí una esgarrifança.

—He reposat i em trobo millor…, però continuo amb els meus dubtes.

—Pau, avui la teva Esclarmonda tindria noranta anys —vaig fer jo.

—No pas el seu esperit —replicà ell, veloç.

—En els seus escrits parla molt bé de tu —digué Esclarmonda d’Alió—. És evident que t’apreciava. Vas trobar respostes a Assís, amb el mestre Francesco?

—Algunes. Et ben asseguro que hauria donat mitja vida per poder assistir a un debat entre tu, vull dir, entre Esclarmonda de Foix i Francesco d’Assís —digué Pau—. El mestre creia en la possibilitat de reformar des de dins l’Església corrupta, i poder-la retornar a l’esperit originari del cristianisme. Tanmateix, jo continuo amb un munt de preguntes… I fins i tot me n’han sorgit de noves. A tot arreu on anava, quan sabien que havia estat a Montsegur, em preguntaven pel Sant Grial, segons deien, custodiat aquí —sospirà i somrigué—. Potser també aquest enigma del Grial amb què em van inflar el cap em va fer decidir a tornar aquí.

Esclarmonda, dubitativa, escrutà uns instants els ulls d’aquella persona que sentia tan propera. Després em mirà.

Jo vaig assentir amb el cap. Aquell home s’ho mereixia; Esclarmonda de Foix li ho hauria ensenyat.

—Aquí tenim algunes respostes —digué ella, finalment— que constitueixen el tresor més preat de la nostra església. L’autèntic tresor de Montsegur. Vine.

Davallàrem per les angostes escales de cargol de la torre fins a arribar a un nivell sota terra. Esclarmonda encengué una llàntia d’oli i amb una vella clau que duia a la mà obrí una porta de ferro gruixuda i rovellada, que grinyolà i ens donà pas a una gruta excavada a la muntanya.

Mentre penetràvem dins aquell ventre de pedra, el cor em bategava com trenta anys enrere, com quan hi vaig entrar per primera vegada, amb Esclarmonda de Foix, poc després de la meva miraculosa tornada de l’infern de Muret. Vaig recordar, com si fos ahir, el calfred que aquell dia em glaçà l’ànima en adonar-me que, per fi, m’anaven a revelar el secret del Sant Grial. Com ara ho anàvem a fer amb el benvolgut Pau.

La llum trèmula de la llàntia il·luminà uns baguls. Esclarmonda s’hi atansà i n’obrí un: lligalls de pergamins curosament ordenats s’apilonaven en el seu interior. Tot i parlar en veu baixa, les seves paraules ressonaren entre les parets de la gruta:

—Els textos sagrats. Els autèntics Evangelis originals traduïts a la llengua d’oc, entre els quals el Llibre dels Fets de Joan i el seu Evangeli de l’Amor. Tots ells censurats i esporgats dels textos que s’han anat reconstruint i fixant en els successius concilis romans.

—L’autèntic missatge iniciàtic dels primers cristians —manifestà Pau tot trasbalsat.

—I la perdició de Roma —afegí Esclarmonda, els ulls grossos i negres de la qual reflectien la flama vibràtil de la llàntia—. Perquè —encara dubtà uns moments— també hi guardem els pergamins que revelen l’enigma del Sant Grial. Les genealogies, obtingudes gràcies a la secreta complicitat dels templers, que demostren la continuïtat del llinatge reial jueu de la Casa de David. La sang reial: el Sant Grial. Des de Jesús de Natzaret i Maria de Magdala, exiliada a terres provençals, passant per les dinasties merovíngies i altres nobles llinatges occitans, fins a arribar…, als nostres Trencavell de Carcassona. —I hi afegí—: La divulgació de tots aquests textos enfonsaria l’edifici imperial de l’Església Catòlica romana, i és per això que aquestes traduccions han dut tanta gent a la foguera.

Esbalaït, i intentant assimilar aquella revelació, Pau no gosava ni respirar.

Esclarmonda obrí l’arca del costat, s’ajupí i amb delicadesa extragué de dins un farcell. Somrigué.

—I aquest és l’únic objecte venerat entre els bons cristians: una pedra preciosa caiguda del cel; l’únic símbol nostre, de vida i de fe. La llum de l’Amor que il·lumina el nostre món.

Començà a desembolicar el farcell amb molta cura, com si fos extraordinàriament fràgil, quan tot d’una se sentiren uns crits provinents de l’exterior. Em vaig precipitar escales amunt mentre Esclarmonda, alarmada, tornava a embolicar la pedra.

Pau romania quiet com una estàtua. Un munt de pensaments desbocats l’aclaparaven. Al cap de poca estona vaig tornar a baixar per donar-los la notícia:

—Els francesos ja són aquí. Anem a dalt amb tothom.

Des del camí de ronda, podíem seguir amb tot detall l’arribada de l’exèrcit francès. Una petita part de les tropes començà a instal·lar el campament als prats circumdants, mentre la major part es distribuïa lentament en semicercle al voltant del pog.

Entre nosaltres hi havia gent que mai no havia patit un setge, i per tal d’infondre ànim vaig dir en veu ben alta:

—Quan vegin que passen les setmanes i els mesos, i que resistim sense que ens falti res, ho deixaran córrer. —I hi vaig afegir, convençut—: Montsegur és inexpugnable.

—És impossible. Mai no entrarem en aquesta fortalesa a la força.

Des del campament francès, el senescal Hug d’Arcis contemplava el formidable turó fortificat amb posat escèptic. Al seu costat, l’arquebisbe de Narbona, Pere Amiel, se’l mirà contrariat i de reüll:

—Espero que, si més no, ho intentareu.

Els repetits intents de pujar i d’apropar-se a la fortificació resultaren infructuosos. Els escamots de soldats que maldaven per enfilar-s’hi eren rebutjats sistemàticament. Una vegada i una altra havien de recular precipitadament amb nombroses baixes. I quan les catapultes franceses estigueren llestes i començaren a llançar pedres, es trobaren que no arribaven ni a mitja muntanya.

El capità August analitzava cada dia la situació i la seva angoixa creixia. Un matí que es mirava les operacions al costat del senescal, no pogué evitar de comentar-ho:

—És inútil, senyor. Cada escomesa queda aturada al mateix lloc.

I les catapultes no arriben ni als peus de la muralla exterior.

Hug d’Arcis, però, no semblava gaire preocupat. Mirà amb displicència aquell veterà oficial de dubtosa reputació. Tant el desagradable capità com el seu eixelebrat i inseparable sergent guenyo arrossegaven una fama nefasta. No s’havia esborrat, encara, el rastre d’ignomínia que els seguia d’ençà de la croada de Montfort, com a destacats executors d’acarnissaments innecessaris contra poblacions indefenses. Ell, però, feia cas omís d’aquelles històries que s’explicaven dels excessos de la croada. Com a senescal de Carcassona i com a eficaç i bon funcionari que es considerava, només li interessava el present, les feines concretes que li eren encomanades. I sabia que acabaria assolint l’objectiu que ara l’ocupava: el setge i la presa de Montsegur. Sense que li importés ni el temps ni les forces que hagués d’esmerçar-hi.

—No és per casualitat que els romans el batejaren Castrum montis securi. —Hug d’Arcis inspirà a fons—. De moment haurem de deixar les escomeses a banda. Ens l’haurem de prendre amb molta calma, aquest setge…, encara que al senyor arquebisbe no li agradi.

Passaren les setmanes i els mesos sense gairebé activitat militar. Un dia radiant de primavera, però, l’arquebisbe Pere Amiel, exhaurida la paciència, s’encarà amb el senescal:

—Mai no havia vist res de semblant! Un campament amb deu mil homes desvagats que l’únic que fan es atraure bagasses i lladregots!

Hug d’Arcis se’l mirà amb menyspreu. Una de les poquíssimes coses que el treien de polleguera era la intromissió dels clergues en els afers militars.

—No vull perdre aquests deu mil homes estúpidament, l’un darrere l’altre, amb la certesa que no avançaré ni un pam!

—I doncs, què penseu fer? —replicà aspre i desafiant l’arquebisbe.

El senescal recuperà la seva habitual serenitat. No estava disposat que aquell prelat prepotent li espatllés la campanya.

—Aviat vindrà la calor —féu, sense ni mirar-lo—, i com que no plou, l’aigua de les cisternes els minvarà…

Arribaren l’estiu i la calor. Dins de l’atapeïda fortificació, però, també arribaren, com per art d’encantament, un nombrós escamot de voluntaris catalans carregats amb queviures i bótes d’aigua. Tota la població assetjada acollí els homes de Bernat d’Alió com a herois i salvadors.

A baix, per contra, hi regnava el desconcert. El senescal contemplava impotent la fortalesa en companyia dels seus oficials i de l’arquebisbe. Per primera vegada, Hug d’Arcis començava a traspuar certa preocupació.

—M’ho temia. Els arriba avituallament i tota l’aigua que volen.

L’arquebisbe no ho entenia.

—Però com diantre ho fan, si tenim tota la muntanya encerclada?

El senescal sospirà i assenyalà lluny, cap a les muntanyes.

—Galeries subterrànies i camins secrets que surten a la llum del dia molt més enllà d’aquests prats. —S’adreçà als seus oficials de confiança—: Senyors, a París ens exigeixen que el setge avanci com sigui. Abans de l’hivern hem d’aconseguir establir un cap de pont en aquesta muntanya maleïda…

El capità August va fer un pas endavant.

—Senyor, a la cresta oriental, on els occitans tenen una torre de guaita, el terreny fa una plataforma estreta. És l’únic lloc on podríem instal·lar catapultes que arribessin fins al castell.

Hug d’Arcis se’l mirà amb desgana i un punt d’indignació.

—Des que vam arribar aquí que ho sé, això, capità. El problema és que l’única via d’accés alternatiu per a arribar a la plataforma que esmenteu…, és un penya-segat vertical. I no existeix l’ésser humà capaç d’escalar aquesta paret.

Un dels oficials més vells dubtà abans de prendre la paraula.

—Disculpeu, senyor. Fa uns quants anys vaig estar de campanya al país dels bascos i vaig conèixer gent que escalava parets verticals com aquesta, amb una audàcia i una temeritat que mai més no he tornat a veure en cap altra operació militar.

Una nit sense lluna del mes d’octubre, un grapat de mercenaris bascos, armats lleugerament i acompanyats per l’oficial voluntari August, començaren una silenciosa i temerària escalada penya-segat amunt. El senescal havia acceptat encantat la suïcida insistència de l’incòmode capità de comandar l’escamot. Així es desempallegava, inesperadament, d’aquell borinot que sempre rondava al seu voltant amb la sensació que li anés la vida, en aquell setge.

A mig ascens, però, August, arrapat a la roca, mirà avall amb horror i restà paralitzat, amb el corresponent enuig dels bascos. El més ferreny de tots l’esbroncà en veu baixa.

—No miris cap avall, capsigrany! Escalant així, és pecat mortal, això!

—No…, no puc… No puc continuar —barbotejà August, aterrit—. I una mica més…, de respecte…, a l’oficial d’aquesta operació.

El mercenari que pujava per davant d’ell també s’aturà:

—Escolta’m bé, fill de puta: has volgut fer el valent davant del senescal, oi? Doncs ara continues amunt amb nosaltres, o et juro que t’estimbo daltabaix d’una puntada!

—És que…, és que no m’hi veig. I no sé on…

El ferreny tornà a la càrrega:

—Però encara no t’has adonat, iaio dels collons, que si ens hi veiéssim no gosaríem fer aquesta escalada?

El que era damunt d’August decidí que calia treure ferro a la situació. Aquell bord d’oficial francès que tant havia insistit a acompanyar-los encara era capaç de fer fracassar l’ascensió i d’aconseguir que tots hi deixessin la pell.

—I sobretot, no et caguis de por, tu, ara, que per als que et vénen al darrere això sí que seria mortal!

El basc que pujava a la rereguarda d’August ofegà una riallada.

—Si em fas riure estic perdut!

—Calleu tots d’una puta vegada, estúpids! —el cap dels mercenaris estava enfurismat—. Els sentinelles de la torre de guaita, a l’últim, ens sentiran!

El vertiginós ascens continuà fins que els primers bascos arribaren al relleu del terreny on s’obria la plataforma natural. Amb gran celeritat, s’esmunyiren fins a la posta fortificada —el Roc de la Torre—, el nivell de la qual ja restava a la mateixa altura que el raval fortificat de Montsegur. Agafaren per sorpresa els sentinelles, que foren degollats sense adonar-se del que passava.

August, que fou dels darrers d’arribar a la plataforma, s’assegué esbufegant mentre tots els altres començaven a encaixar les peces que havien carregat per a muntar les catapultes.

—Ha estat un miracle arribar viu aquí dalt!

El cap dels bascos se’l mirà amb menyspreu.

—Suposo que el senyoret ens donarà un cop de mà, ara.

—Sí, és clar que sí, home…, tot i ser l’oficial de l’expedició, que consti! Abans, però, em disculpareu una estona, oi? —S’aixecà.

El qui havia ascendit just al seu darrere reprimí una riallada.

—Sí, home, vés. Ara ja et deixem anar de ventre tant com vulguis. Encara t’hem d’agrair que te n’hagis pogut estar, durant l’ascens!

Enmig de les riotes generals, August assenyalà l’únic camí que, des de la posta de vigilància, s’endinsava en el bosc en direcció a la fortalesa.

—Per aquest camí trobaré un racó sota d’un arbre…

—Per què no t’arribes fins al castell? —ara era el basc més fornit qui escarnia aquell francès escagarrinat—. Si ho demanes amb educació, potser fins i tot et deixaran entrar per a usar les seves latrines!

Tots esclafiren a riure de nou mentre August s’endinsava per la boscúria, que aviat l’engolí. Havia passat molts anys i moltes penes esperant que arribés aquell moment. I ni l’escarni, ni les riotes d’aquells mercenaris primaris, ni totes les burles del món no aconseguirien pas desviar-lo ni un pam del pla que havia traçat.

Començava a clarejar quan August arribà al peu de la muralla de la fortificació de Montsegur. Féu gestos ostensibles amb els braços per fer notar a la guàrdia que anava sol i desarmat.

Els sentinelles, des dels matacans, feia estona que el tenien controlat.

—Crideu en Mirapeis. Digueu-li que el missatger o desertor de l’exèrcit francès s’ha deixat veure per fi i sol·licita entrar.

Quan August, escortat pels meus soldats, fou conduït panteixant al meu davant, se’m presentà com a desertor de l’exèrcit reial francès.

—Són al Roc de la Torre, on estan muntant catapultes que aviat començaran a disparar contra el castell. I aquestes sí que hi arribaran!

Me’l vaig mirar amb desconfiança.

—I per què us heu arriscat a venir fins aquí per informar-nos?

El desertor obrí els braços amb actitud compungida.

—Em vaig enrolar quan va començar la croada. I després de tants anys de carnatges i violència contra tants innocents…, he decidit que ja en tinc prou. Que a la meva edat ja no puc continuar enganyant-me més i que la meva consciència em demana passar comptes.

Ho haig de confessar: jo, Pere Roger de Mirapeis, vaig començar a mirar amb simpatia aquell home que no coneixia de res. Aquell francès calb, amb quatre grenyes i ulls protuberants, em va semblar totalment sincer.

—Veniu, que us portaré davant de Ramon de Perella, el castlà del castell. Ben segur que ens podreu donar més informació valuosa.

Aquell vespre, a Montsegur, la gent anava entrant a la sala gran del castell i s’asseia a les taules on se servia un àpat senzill. Ramon de Perella i jo ja hi érem, tot escoltant August, quan hi entraren Oliver i Dolça, amb Pau al darrere.

—M’han dit que avui ha entrat al castell un soldat francès desertor —comentava Oliver a Pau, quan tot d’una es trobaren cara a cara amb el seu vell conegut. Després d’uns instants d’estupor, i enmig de la perplexitat general, Pau s’abalançà contra ell, talment com si s’hagués begut l’enteniment.

—Maleïda bèstia de Satanàs!

Superat l’ensurt inicial, m’hi vaig interposar com vaig poder, intentant posar ordre inútilment. Finalment, enmig del rebombori i tots aplegats al voltant d’August, establirem espontàniament dos bàndols: l’acusador, format per Oliver, Pau, Beatriu i Bernat d’Alió, i un bàndol neutral que intentava moderar la discussió, constituït pel castlà Perella, Esclarmonda d’Alió, el mestre Bertran en Martí i jo mateix.

Oliver —jo no l’havia vist mai tan alterat— panteixava amb el rostre desencaixat:

—No us podeu creure res del que us digui aquest! És una mala persona!

—Fa molts anys que el coneixem! —afegí Pau, també trasbalsat—. L’heu de tancar a la masmorra, si voleu evitar la pitjor de les dissorts per a Montsegur!

August no s’havia refet de l’esglai, encara. Trobar-se aquells dos allí dalt era l’últim que s’hauria pogut imaginar. No tenia temps, però, de maleir el fat. S’ho havia de jugar el tot pel tot i confiar en la seva improvisació.

Es revoltà ofès:

—M’esteu acusant sense saber què s’ha fet de mi, aquests darrers vint anys! Tota una vida per a rectificar el camí equivocat que seguia! —Es tombà cap Pau—. Que potser no ho vas fer, tu? No et vas enrolar a la croada de bona fe, de primer?

Fou Beatriu qui respongué. El profund desassossec que s’havia apoderat d’ella es feia evident en la seva veu trèmula i greu:

—Gent com tu no pot canviar mai, August. Ho porteu massa arrelat.

Fos com fos, jo volia posar seny i treure ferro a la discussió:

—Un moment, un moment…, calmeu-vos, feu-me el favor. Jo no sé què ha fet aquest home en el passat. L’únic que sé és que acaba d’abandonar l’exèrcit francès per portar-nos informació molt valuosa del setge.

Oliver em tallà, enfurismat:

—Aquest home, el que persegueix des que es va enrolar a la croada és el tresor de Montsegur i el Sant Grial! És l’obsessió que l’ha alimentat tots aquests anys!

August alçà la mà com si demanés la paraula:

—És veritat que trenta anys enrere m’obsedia, però va ser pecat de joventut. Els anys i l’horror de l’arrasament injust i sistemàtic d’aquest país m’han fet obrir els ulls de mica en mica… —deixà caure la mirada al terra, compungit—, i ara que em faig vell, no puc morir sense saber què ha fet tanta por a Roma per a endegar un extermini tan salvatge i esborronador. Un extermini en el qual jo vaig participar, és cert, i d’aquí arrenca el meu calvari…

El mestre Bertran en Martí estava commogut:

—Les seves paraules semblen sinceres i el seu penediment, també.

Esclarmonda coincidia amb el cap de la seva església:

—I si no ho fossin, tindria molt a perdre i res a guanyar, havent desertat de l’exèrcit reial per esdevenir un assetjat més.

Als qui el coneixien a fons, però, els esgarrifava que tots els altres ens deixéssim ensarronar pel discurs contrit del croat.

—Si us deixeu entabanar estem perduts! —exclamà Oliver, amb desesper—. A més de ser un assassí sense escrúpols, també és astut i té la llengua llarga!

—Per això va ascendir de seguida —afegí Pau—; la darrera vegada que ens vam veure ja era un dels capitans de confiança de Montfort!

August protestà amb vehemència:

—Fa més de vint anys, d’això! En tant de temps, la millor criatura es pot esgarriar, com també el malvat es pot redreçar! —Tot d’una semblà adonar-se de la presència d’Esclarmonda i l’assenyalà—: A més, aquesta gentil dama té tota la raó! Amb el pas que acabo de donar, si no fos sincer tindria molt a perdre i res a guanyar!

Es tombà de nou cap a Pau i Oliver. Tenia la sensació que se n’estava sortint. Només que aconseguís neutralitzar aquells dos miserables, tindria la partida guanyada.

—L’ambició per atènyer el vostre tresor i el Sant Grial em va perdre en començar la croada. Ho admeto. Però no em podeu pas acusar de les malvestats d’en Felip! Allò sí que era un malànima, una bèstia primitiva sense moral ni sentiments. A mi també m’esfereïa, però Montfort l’apreciava… No em podeu pas ficar dins el mateix sac que a ell i la colla de salvatges que l’acompanyaven!

Pau el mirà amb expressió de fàstic.

—Ho fas molt bé, August. Però aquí hi ha gent que t’hem conegut massa per caure en el parany!

Vaig decidir que ja n’hi havia prou. Com a responsable militar havia d’acabar amb una discussió que es podia eternitzar. Calia deixar de banda els retrets i picabaralles personals i anar al gra, pel bé de tothom.

—Sigui com vulgui, aquest home ens pot ajudar en l’estratègia de fer front al setge. I en comptes de perdre temps en plets, hauríem de pensar com contrarestar les catapultes que estan muntant i que aviat començaran a fer-nos mal!

Ramon de Perella assentí:

—L’única estratègia eficaç consisteix a contraatacar amb la mateixa arma. Un bon amic nostre, Bertran de la Vacalleria, és un mestre en aquests ginys de guerra. —Es tombà cap a Bernat d’Alió—. Portar-lo fins a Montsegur seria feina vostra, si encara us en veieu capaços.

—Digueu-me on el podem trobar —respongué decidit el noble català.

Mentre el d’Alió tractava amb Perella els detalls de l’operació, August s’adreçà amb actitud humil a Esclarmonda i Bertran en Martí.

—Què haig de fer, bona gent, per introduir-me en la vostra espiritualitat i conèixer la vostra fe de primera mà?

Bertran en Martí, complagut, li respongué amb afabilitat:

—Cada dia ens apleguem amb tots els creients per parlar i per pregar. Ets ben lliure d’assistir-hi i participar-hi.

Mentrestant, Oliver, Pau i Beatriu havien sortit de la sala i, profundament capficats, creuaven el pati d’armes.

—Quina una en pot dur de cap, l’August? —remugava Oliver.

—Ell sol, aquí dalt, ben poca cosa pot fer —objectà Pau—. Però no l’hem de deixar de vigilar ni de dia ni de nit.

Beatriu es fregà els avantbraços com si tingués fred. Notà una esgarrifança que li travessava el cos.

—El dimoni ha entrat a Montsegur. A partir d’avui, ja no dormiré tranquil·la…

Algunes setmanes després de la seva partida, Bernat d’Alió i els seus companys s’esmunyien de tornada cap a Montsegur per un dels túnels excavats a la muntanya. S’il·luminaven amb torxes i els acompanyava un home de mitjana edat. Els responsables del castell no dissimulàrem la satisfacció en rebre’ls.

—Mestre Bertran, temia que no us trobessin —digué Ramon de Perella.

—No ens va costar gens de trobar-lo —féu Bernat d’Alió—. El problema és que els francesos van ampliant l’àrea del setge, i hem hagut d’esperar fins a assegurar-nos de no ser vistos abans de ficar-nos per una de les darreres entrades amagades dels túnels.

—Si em permeteu, mestre Bertran —vaig interrompre, impacient—, caldria que ens poséssim immediatament a la feina. Els francesos ja fa dies que han començat a escrostonar les muralles amb els seus projectils.

El bon ofici i l’habilitat del mestre aviat ens permeteren respondre amb prestesa. Dues catapultes disparaven sense descans roques avall, mentre Bertran de la Vacalleria acabava de construir-ne la tercera.

Al Roc de la Torre, on els desconcertats francesos tenien la seva màquina, ara hi queien els grans rocs que, projectats des del castell, i cada vegada més precisos, també començaren a fer estralls.

Aquella guerra entre artefactes bèl·lics, amb la seva frenètica activitat i els llançaments cada vegada més ben corregits i ajustats, començà a provocar baixes en ambdós bàndols. Les roques dels assetjants esfondraven cases del raval i ja arribaven al bell mig del pati d’armes del castell, mentre que les nostres pedres castigaven el seu cap de pont a la muntanya.

—No s’ho esperaven, això —em digué un dia el castlà, satisfet.

—No, però no ens hem d’enganyar —jo no podia dissimular el meu neguit—. Ells restitueixen immediatament les baixes i les màquines malmeses, i no paren de rebre reforços. A nosaltres, en canvi, cada vegada ens costa més rebre ajut exterior…, i les nostres forces van minvant de mica en mica.

Quan arribà el dia de Nadal, un vent glacial del nord paralitzà tota activitat, tant al campament francès com a dins i a fora de la fortificació de Montsegur. La vigilància, però, no podia defallir, i tots els que ens encabíem dins el castell hi contribuíem.

Oliver i Dolça romanien en silenci, abraçats i asseguts al terra del camí de ronda, parapetats darrere dels merlets de la muralla. Pau, responsable de la vigilància del pany de muralla contigu, també seia a terra i discutia amb Esclarmonda sobre August.

—No es perd cap pregària ni aplec amb els creients —insistia Esclarmonda—. Potser el seu penediment és veraç i s’ha convertit en un altre home. Per què li’n negues l’oportunitat?

Pau negava amb el cap sense mirar-la.

—Mai no m’ho podré creure, això de l’August. No sóc ningú, jo, per a condemnar o perdonar una altra persona, però aquest home…

Bernat d’Alió pujava, encongit pel fred, les escales de pedra fins al pas de ronda. Un cop a dalt, els veié i s’hi apropà sense pressa, tot fregant-se els braços.

—Faig nosa? —féu amb ironia, mentre s’asseia al costat de la seva muller, que li agafà les mans per a escalfar-les-hi.

—Si et dic que no, diria una mentida —respongué Pau, esquerp.

A Esclarmonda se li esvaí el somriure plàcid i els observà entristida.

—Se’m fa molt difícil d’entendre la transformació de dos homes bons, nobles i generosos, en dues criatures tan malaltes de gelosia.

Davant el silenci culpable dels dos al·ludits, ella decidí girar full:

—Avui és Nadal. Fa prop de vuit mesos que va començar el setge…, i no és fàcil preveure’n un final.

—El temps juga a favor nostre —féu Bernat.

Pau es girà cap a ell amb aspror.

—No diu en Mirapeis que se’ns estan exhaurint els recursos, i que cada vegada és més difícil sortir a fora per avituallar-nos?

Bernat respongué eixut, sense mirar-lo:

—Sí, però l’objectiu és que el setge s’allargui prou perquè se’n parli arreu, desvetlli una onada de simpatia popular cap a nosaltres i acabi forçant el rei de França a pactar un final digne. —Dubtà abans de seguir—: També hi ha, però, qui encara confia en una darrera rebel·lió del comte Ramon de Tolosa. No pas jo. Aquest home ja ha cremat totes les seves cartes. Està acabat.

Pau estirà el coll, alarmat.

—Què és aquest escàndol?

Un seguit de crits acompanyats d’un renou creixent arribaven de l’ala est de la muralla. Oliver i Dolça també els havien sentit i s’havien alçat, preocupats.

Un guàrdia pujava esverat les escales.

—Els francesos! Els francesos han entrat per la porta de llevant!