El genocidi (1209-1213)

—A tots aquests heretges els arrenqueu els ulls, i també els talleu les mans i el nas, les orelles i els llavis.

El primer objectiu triat, després de l’arribada a Carcassona de nombrosos escamots de voluntaris croats, fou el poble de Bram. Després de devastar-lo i cremar-lo, els homes de confiança de Montfort —entre ells el sergent August i el seu caporal Felip, ascendits recentment— obeïren les ordres i començaren la carnisseria entre els crits esfereïdors de les víctimes.

Alguns dels ferits morien dessagnats, mentre d’altres, esperant el moment de ser escorxats i forçats pels soldats a mantenir la macabra filera d’espera, es desmaiaven abans que els arribés el torn, i això facilitava la tasca del botxí. Quan només restava una darrera víctima, un home jove que, sense oferir resistència, no parava de plorar, Montfort s’hi acostà amb el cavall, que xipollejà en el bassal de sang:

—A aquest, arrenqueu-li només un ull, que farà de guia als altres. Quan arribin al niu d’escorpins de Cab d’Aret, a la Muntanya Negra, seran l’exemple viu del que els espera.

L’exèrcit croat continuà la marxa destructora per tot el vescomtat de Carcassona. Darrere seu, deixava poblacions devastades i fumejants. Els habitants eren passats tots a degolla, però per poc que el legat Amalric sospités la presència d’heretgia, els dissortats eren cremats vius en massa a les fogueres que ràpidament es muntaven a la plaça principal. Els castells eren assetjats fins a la rendició, i, als cavallers occitans, se’ls concedia la deferència de ser penjats a la forca en comptes de ser cremats.

Quan els croats envaïren els dominis dels Mirapeis, jo ja havia aconseguit arrencar els meus pares de casa i refugiar-los a Montsegur. De poc em serví, però. La seva edat avançada i la profunda tristor que els embargà anaren extingint les seves ganes de viure, fins que, poc temps després, l’un darrere l’altre passaren a millor vida.

Després d’assolar la població de Mirapeis, Montfort la lliurà a un dels seus capitans més fidels, Guiu de Levis, a qui nomenà nou amo i senyor de la vila de Mirapeis. Jo estava convençut que tard o d’hora recuperaria les nostres possessions, però anava ben errat.

A més de les matances en massa i la violació sistemàtica de dones i nenes, Montfort també tenia cura de cremar els camps i les collites i arrencar totes les vinyes que trobava. Calia estendre la mort al present, però també garantir-ne la prolongació cap al futur. El paisatge del Llenguadoc, fins aleshores ric i esplendorós, s’anava transformant radicalment.

Aquell estiu del 1210 també caigueren Menerba i Termes, i el foc, una vegada més, acabà amb la vida de centenars d’homes, dones i criatures innocents.

El mes d’octubre, els croats ocuparen tranquil·lament el castell de Puigverd, buit i abandonat. Quan l’abat Amalric, Montfort i la seva mainada entraren dins el pati d’armes, restaren bocabadats davant la magnificència dels capitells i la riquesa ornamental de tota la fortalesa. Finalment fou el legat qui trencà el silenci. Volia desactivar aquell enutjós sentiment col·lectiu d’admiració mal dissimulada.

—Puigverd…, la cèlebre residència d’estiu dels Trencavell. Això era la màxima escola occitana del pecat, l’incest i la sodomia.

Montfort assentí amb el cap, conforme per una vegada amb l’abat:

—Fins a París arribava el ressò de les festes que la depravada noblesa occitana celebrava aquí, amb les corts d’amor dirigides per femelles lascives, i amb aplecs de joglars i trobadors efeminats.

El caporal Felip no pogué evitar amollar el que li sorgia de les entranyes:

—No hi ha dubte, però, que sabien passar-s’ho bé, els maleïts. Això devia ser una orgia contínua!

—Sí —replicà immediatament el legat amb aire de contrarietat—. Com les que vós organitzeu de forma indigna en cada població que ocupem.

Malgrat els gestos vehements d’August per fer-lo callar, Felip no es donava per vençut. Podia ser una mica curt de gambals, ell, però ja havia après que allí era Montfort qui manava. I era ben sabut que el cap croat donava carta blanca als seus homes quan entraven a sang i a foc a les poblacions occitanes. Com també era evident que Montfort suportava cada vegada menys haver de compartir l’autoritat amb aquell alt funcionari de la cúria romana.

Felip inflà el pit i mirà desafiant Arnau Amalric.

—Quin mal hi ha a queixalar la carn abans que vós la cremeu?

August tancà els ulls. Aquell brètol l’havia tornada a vessar. Sí no fos per la sanguinària eficàcia i la cega obediència que mostrava envers Montfort, segurament el cap militar ja s’hauria desempallegat d’aquell energumen.

Amb tot, Montfort no semblava gens enutjat pel cínic estirabot d’aquell caporal de galtes caigudes i aire boví. Al capdavall —semblava pensar el cap militar—, Arnau Amalric se l’havia ben guanyada. Tot i així, decidí que el més prudent era girar full.

—Senyors, estem tan sols a un dia de Montsegur…

La solemne notificació de Montfort agafà tothom per sorpresa. August sentí una esgarrifança. Per fi arribava el moment tan desitjat pel qual s’havia enrolat en aquella boja aventura. Mentre escorcollaven el castell abandonat de Puigverd, s’atansà a Felip i li mormolà a cau d’orella sense poder contenir l’excitació:

—Te n’adones? Montsegur! Som a tocar del fabulós tresor càtar!

L’endemà, efectivament, la cavalleria croada arribà a les envistes del pog de Montsegur. Montfort s’aturà al prat que s’obria a la falda de la insòlita muntanya i durant una bona estona contemplà admirat aquell fenomen orogràfic, amb la fortificació al cim.

—Déu totpoderós…! És la fortalesa natural més inaccessible que he vist mai!

—I doncs, què us pensàveu? —féu Arnau Amalric, sense deixar de mirar el cim—. No és per casualitat que fou escollida pels heretges per a guardar-hi el seu tresor. Diuen que Esclarmonda de Foix també hi amaga el Sant Grial…, i que per això han endegat una reconstrucció tan formidable del castell. —El legat esbossà un somriure maliciós i mirà de reüll el militar—. Al capdavall, Montfort, els hauríeu d’agrair que us brindin aquesta magnífica oportunitat de demostrar tot el vostre geni militar.

Mentrestant, a la fortalesa, i de la torre estant, Esclarmonda i el seu castlà Ramon de Perella hi observaven amb neguit la presència dels cavallers croats al peu del pog.

—Déu vulgui que l’estratègia de Mirapeis funcioni… —mussità Esclarmonda.

De cop i volta, de dins del bosc frondós que entapissava el turó, sorgí, com per art d’encantament, un nombrós escamot de cavallers armats fins a les dents. Montfort reconegué a l’instant els meus senyals d’armes. Com a bon militar, sabia com identificar els seus principals enemics.

—Alerta! És Pere Roger de Mirapeis, el cap militar de Montsegur!

La nostra inesperada escomesa, però, els havia agafat completament desprevinguts. Sense temps per reaccionar, hagueren de fer front a una breu, però intensa, escaramussa. Montfort s’adonà de seguida que en aquell sagnant cos a cos duien les de perdre i n’ordenà la retirada.

Satisfet i orgullós —era la meva primera acció d’armes contra els croats—, vaig manar de perseguir la cavalleria enemiga fugitiva fins a assegurar-ne la dispersió total. Un cop aconseguit l’objectiu, vaig ordenar recular ordenadament cap a Montsegur.

Els cavallers croats, en veure’s lliures de l’encalç, començaren a reagrupar-se lentament. Montfort treia foc pels queixals. La fugida, si bé inevitable, havia estat humiliant. Encara podien albirar el pog a la llunyania, retallant-se en l’horitzó.

—Ara per ara, amb les nostres migrades forces, no podem prendre aquesta diabòlica fortalesa!

August assentia amb el cap, mentre amb ulls desorbitats seguia mirant delerós l’orgullosa muntanya. Ell hi entraria, encara que fos la darrera cosa que fes en la seva vida. Atansà el seu cavall al de Felip i li mormolà a cau d’orella:

—No sé quan ni de quina manera, però hem de ser els primers croats d’entrar-hi!

Arnau Amalric, mentrestant —visiblement enutjat per l’ensurt—, havia acostat la seva muntura a la de Montfort. Volia deixar-li les coses ben clares, a aquell talòs de militar:

—Doncs penseu que encara que prenguem Foix i Tolosa, no podrem donar per acabada la croada fins que no caigui Montsegur, amb la dama Esclarmonda i el Sant Grial a dins.

—Jo us acuso, Ramon de Tolosa i Ramon Roger de Foix, de permetre que l’heretgia càtara continuí viva i creixent en els vostres comtats! —declamà Folquet.

Al concili de Narbona, convocat pel papa al gener de l’any del Senyor 1211, també hi assistien el rei Pere de Catalunya i Aragó, i una nodrida representació de l’alta noblesa europea, que seguia amb deler aquella sagnant croada.

El murmuri col·lectiu que s’aixecà entre els assistents, arran de l’acusació del bisbe Folquet als dos principals nobles occitans, s’estroncà en sec quan el sobirà de la Corona d’Aragó alçà la seva còrpora imposant.

—Pel que fa al comte de Tolosa —la veu greu del rei Pere arribà a tots els racons de la gran sala—, crec que ja ha demostrat prou clarament el seu sincer i ferm compromís amb la croada acompanyant Arnau Amalric a Besiers i a Carcassona. I pel que fa al comte de Foix —el monarca es tombà vers l’al·ludit—, sol·licito una treva indefinida per al meu vassall —arrossegà amb premeditació les dues darreres paraules—, i m’ofereixo de garant del compliment de les ordres papals.

Folquet, Arnau Amalric i Montfort feia temps que tenien estudiats i sospesats tots els moviments tàctics i possibles propostes que poguessin provenir del rei catalanoaragonès, l’únic gran senyor amb prou poder polític i militar que podia fer entrebancar el curs de la croada.

—Acceptem la vostra proposta, Majestat. En canvi, però —l’abat Amalric assenyalà el cap militar de la croada—, reconeixereu Simó de Monitori com a nou vescomte de Carcassona i Besiers i, per tant, com a vassall vostre.

El legat s’assegué alhora que s’aixecava el bisbe Folquet.

—I, a més, aprovareu el compromís de prometatge del fill que tinguéreu amb Maria de Montpeller, el petit Jaume, de tres anys, amb la filla de Montfort, i accedireu que el nen, a partir d’ara, creixi i s’eduqui a Carcassona, sota la protecció del nou vescomte, i vassall vostre, Simó de Montfort.

La remor de la multitud s’estengué com una onada tempestuosa, amb crits i exclamacions d’aprovació i de rebuig. La darrera proposta havia agafat Pere completament desprevingut. Desencaixat, demanà una pausa breu per a refer-se i poder consultar així amb el seu seguici.

No va sorprendre ningú que aleshores sol·licités la presència d’Esclarmonda de Foix, que també havia estat convocada en el concili, i que, com sempre, jo acompanyava en silenci.

La dama de Foix fou la primera de parlar, amb un profund neguit:

—No caigueu en el parany, Majestat. Us hi esteu jugant els vostres dominis occitans.

El senescal Gastó de Montcada discrepà amb educació no mancada de fermesa:

—És dur d’acceptar, Majestat, però acollir la proposta dels croats serviria per a reforçar el vostre paper conciliador en el conflicte.

Arnau de Castellbò i Hug de Mataplana es decantaren pel parer del senescal.

—I, de fet, si ho accepteu, podreu controlar Montfort de més a prop —afegí el de Castellbò.

—I fins i tot us serà més fàcil intervenir i interceptar, si cal, la vocació croada d’aquest carnisser francès —reblà el de Mataplana.

Esclarmonda em mirà desolada. Jo, impotent, em vaig limitar a encongir les espatlles. La magnitud dels afers d’alta política que es dilucidaven allí em desbordaven del tot.

El rei Pere demanà que tots tornéssim als nostres escons, i, després d’una breu però tensa reflexió en solitari, s’adreçà visiblement abatut al legat papal:

—Hem decidit…, acceptar les vostres propostes.

El semblant de Folquet s’il·luminà de satisfacció: aquell rei tan poderós acabava de ser derrotat. Si més no, en aquell concili. El bisbe s’alçà, inflà el pit, s’escurà la gola i desenrotllà un pergamí amb parsimònia.

—Molt bé. Doncs ara, i pel que fa al comte Ramon de Tolosa…, fem públiques les condicions que se li imposen per tal de retirar-li l’excomunió. Primera: llicenciarà totes les seves tropes; segona: enderrocarà totes les fortificacions i castells del seu comtat; tercera: lliurarà als croats tots els heretges i els sospitosos de ser-ho; quarta: transferirà totes les propietats comtals al legat i a Simó de Montfort; cinquena: obligarà tots els caps de família del comtat al pagament d’un alt tribut que serà lliurat als legats papals…, i sisena: Ramon de Tolosa haurà d’anar en persona a lluitar a Terra Santa tant de temps com els legats decideixin.

Un desori de crits —la majoria d’aprovació, i alguns de rebuig— col·lapsà la sala de sessions, sepultant la veu de Folquet. El rei Pere, consternat, s’havia dut les mans al cap. El comte de Tolosa i el de Foix s’havien alçat indignats. Ningú no romania quiet al seu escó.

—Això és una provocació intolerable! —exclamà irat Ramon de Tolosa.

—Ens preneu per titelles o idiotes! —afegí, enfurismat, Ramon Roger de Foix.

Gastó de Montcada s’adreça en veu alta al rei, per fer-se sentir damunt la cridòria incontrolada:

—És una declaració de guerra, Majestat! Roma ja ha ensenyat totes les seves cartes. Volen destruir el senyor occità més poderós!

Mentre jo, atabalat, participava del desconcert general, Esclarmonda s’atansà decidida cap als homes del rei i s’hi acarà amb una duresa inusual en ella:

—I què us pensàveu? Us heu deixat entabanar com passerells! —Després es tombà —més respectuosa, però ferma— cap al monarca—: I quan Ramon de Tolosa caigui…, ja tan sols quedareu vós per a aturar l’allau de sang i foc que Roma ha desfermat sobre les terres occitanes. Tingueu-ho ben present, Majestat.

Una setmana després del concili, jo acompanyava Esclarmonda i la petita comitiva del comte Ramon Roger de retorn a Foix. Una capa gruixuda de neu entapissava tot el paisatge de blanc i esmorteïa el pas lent i dificultós dels cavalls. L’aire gèlid ens tenallava i ens sumia tots en un silenci sepulcral.

Felipa de Montcada i Orbria de Cab d’Aret sortiren impacients a rebre’ns quan tot just entràvem dins el recinte emmurallat. Pau, amb Oliver i Beatriu, esperaven, discrets, dintre de palau.

La meva estimada Lloba m’interrogà amb la mirada, però els nostres semblants desolats ja ho deien tot. Un cop a dins, davant la llar de foc de la sala gran, ens llevàrem la gruixuda roba d’abric. La tristor i consternació del comte de Foix i la seva germana parlaven per si sols, i ningú no gosava fer-nos preguntes. Finalment Esclarmonda els féu un breu resum de les decisions preses en el concili. A mitja explicació, la Lloba no pogué resistir més i, plorant, abandonà la sala. Jo vaig haver de fer el cor fort per no anar corrents al seu darrere.

—… i han decretat que els dominis de Tolosa seran lliurats al primer que els ocupi —deia Esclarmonda, i acabà—: Montfort s’està convertint en el senyor indiscutit dels nostres comtats…

Ramon Roger de Foix trencà el silenci que guardava d’ençà que havia arribat:

—Hem de bandejar les disputes entre veïns i fer costat a Ramon de Tolosa.

Montfort no trigà a reemprendre la croada. Un exèrcit ben proveït sortí de Carcassona, amb el reforç, aquesta vegada, de la flamant Confraria Blanca de Folquet. El cap militar contemplava l’espectacle dels cinc mil voluntaris vestits de blanc i carregats amb armes i grans crucifixos. S’adreçà circumspecte al bisbe:

—Voleu dir que…, ens calia l’ajut de la vostra Confraria Blanca?

L’al·ludit respongué molest pel menyspreu de Montfort:

—Lavaur serà més difícil de prendre del que us penseu! Dama Girarda hi ha donat refugi a gran nombre de cavallers, trobadors i heretges. I us recordo que és el germà de dama Girarda, Amalric de Montreal i de Laurac, qui dirigeix la defensa de la ciutat. I a fe que aquest us farà suar.

Montfort recordà les profètiques paraules del bisbe quan portava dos mesos assetjant Lavaur. Tots els seus esforços resultaven estèrils. Des de dalt la muralla, i amb arpons de ferro, els occitans aconseguien decantar les torres d’assalt mòbils fins a fer-les desplomar al terra, amb gran terrabastall, entre els esgarips de terror dels assaltants esclafats al seu interior.

El cap croat es dirigí colèric al bisbe Folquet:

—No es pot dir que els vostres confrares ens ajudin gaire! Haurem d’aturar les escomeses i esperar que arribin els sis mil croats que em envien els bisbes alemanys!

L’esperança de Montfort —el poderós contingent de reforç procedent de l’imperi germànic— travessava en aquells moments les gorges de les Corberes. De cop i volta, però, una allau de roques i troncs d’arbres els caigué al damunt i els aturà en sec, tot dispersant-los. Quan, enmig de la confusió, els croats intentaven aplegar-se de nou, contemplaren aterrits la irrupció de centenars de guerrers enfollits que, amb Ramon Roger de Foix al capdavant, ens abalançàvem damunt d’ells.

—Envieu-los tots a l’infern! —bramà el comte.

S’encetà una cruenta lluita cos a cos al llarg de les gorges. El factor sorpresa i la ràbia desfermada de tots nosaltres compensava les nostres reduïdes forces. Tot l’exèrcit croat fou anorreat, fins al darrer home.

Ramon Roger i jo, empastifats de sang, intercanviàrem un senyal victoriós de complicitat i ens tombàrem satisfets cap a Pau. El monjo romania palplantat i tremolós, enarborant encara l’espasa tenyida de roig. Fou després de la seva tossuda insistència que el comte l’havia acabat acceptant a la seva host. I cap de nosaltres no dubtava que el benedictí de Sant Pere de Rodes acabava de superar amb escreix el seu bateig de sang.

Ramon Roger de Foix netejà la fulla de l’espasa amb la roba del darrer croat mort i l’embeinà:

—Aquests ja no arribaran a Lavaur. Nosaltres ja hem complert. Espero, pel bé de dama Girarda i d’Amalric de Montreal, que Ramon de Tolosa finalment es decideixi a actuar!

A Lavaur, el setge continuava sense avançar ni recular. Les torres mòbils acabaven de rebre una pluja mortífera de brea, oli bullent i plom fos, quan arribà un missatge urgent. El sergent August fou l’escollit per a donar la mala notícia al cap croat, ateses la seva bona entrada i virtuts diplomàtiques envers Montfort.

—Senyor… Els alemanys de reforç… —August empassà saliva. Era impossible minimitzar el desastre—, han estat anorreats a les Corberes pel comte de Foix.

Montfort semblà embogir:

—Maleït occità! Ho pagarà car, aquest empestat! —bramà, endut per la fúria més pregona.

Fou aleshores quan l’atzar volgué que, just en aquell moment, una pedra catapultada esbotzés i esfondrés inesperadament un dels murs, ja molt castigat i rosegat d’esvorancs.

Els assetjats restaren petrificats mentre els croats entraven a sac pel forat.

—Degolleu-los tots, sense distinció de sexe, edat ni religió! —etzibà Montfort, colèric.

Tots els defensors de Lavaur —soldats, ciutadans i refugiats—, després de la desfeta, foren encadenats i conduïts, seguint el procediment habitual, a la plaça major. El cap croat s’adreçà, amb ulls injectats d’odi, a Amalric de Montreal i un centenar de cavallers occitans que romanien engrillonats:

—Aquests també! Degolleu-los tots! No perdem més temps! I tots aquests heretges… —es tombà i assenyalà unes quatre-centes persones de totes les edats que s’amuntegaven a la plaça—, a la foguera!

Un escamot de soldats, encapçalats pel caporal Felip, s’hi atansava. Empenyien sense miraments dama Girarda, que lluïa un embaràs avançat. Montfort esguardà amb ràbia mal continguda l’elegant senyora de Lavaur. Aquella dona i el seu germà havien estat a punt de deixar-lo en ridícul.

—I pel que fa a aquesta prenyada d’escorpins…!

—Tingueu pietat de la bondadosa i caritativa dama Girarda! —clamà amb desesper un dels captius—. Ha acollit i ha ajudat sempre tothom, sense distinció de fe ni de raça!

Per uns moments, semblà que Montfort temperava la seva ira.

—Molt bé. Ara podrà demostrar aquesta generositat…, als meus homes —es tombà cap a Felip—. Feu-ne el que vulgueu.

Els homes proferiren un crit de victòria i s’endugueren l’espaordida dama, talment com si una gossada salvatge i famèlica s’emportés una presa cobejada.

Una bona estona després, una immensa foguera cremava els quatre-cents heretges, o sospitosos de ser-ne, Felip i dos dels seus homes arrossegaven pel terra el cos nu de dama Girada, nafrat i cobert de morats, fins a davant de Montfort. La gentil dama —els cabells esbullats i empastifada de sang i brutícia— romania amb la mirada perduda.

El caporal l’assenyalà amb un somriure burleta:

—Què en fem, ara, senyor?

El cap croat, sense mirar-la, semblà cercar quelcom per la plaça. Finalment parà atenció en un pou que hi havia en un extrem.

—Llanceu-la dins d’aquell pou sec, i colgueu-la de pedres.

No calgué repetir l’ordre. Arrossegaren la dama pels braços fins a tocar del pou, la incorporaren i la precipitaren a dins. Seguidament començaren a llençar-hi grans rocs. Dama Girarda —ara sí— gemegara de dolor, i això féu reviscolar l’excitació del caporal i els seus homes.

—La sentiu? Encara deu remenar el cul allà baix, aquesta!

—Vinga, més pedres! —exclamà Felip, desafiant—. A veure qui és el primer que, amb un cop de roc, aconsegueix fer-la callar d’una maleïda vegada!

Montfort continuà la seva cursa enfollida per terres occitanes, ara ja dins els dominis directes del comte de Tolosa. Aquell estiu arribà, per fi, a les envistes de la ciutat de Tolosa. Frisava per posar-hi setge, però després d’avaluar-ne les ciclòpies muralles es descoratjà.

Arnau Amalric romania mut i impassible al seu darrere. Les seves diferències cada vegada més freqüents amb Montfort l’havien portat a la certitud que, pel bé de la croada, calia discutir el menys possible amb l’arrogant militar. Si ell, com a legat papal, s’havia equivocat en triar Montfort, n’era responsable, i només ell, per tant, n’havia d’assumir les conseqüències. I si s’adonava que el militar l’anava a fer molt grossa, fins al punt de posar en perill l’objectiu de la croada, la trobaria —si calia—, la manera de desempallegar-se’n.

El bisbe Folquet se’ls atansava amb expressió desolada. Tornava de parlar amb els seus enviats a la ciutat.

—Els cònsols fan pinya amb el seu comte —els informà, i afegí—: A més, pertot arreu es va estenent l’acusació que, amb el pretext de la croada, els francesos envaeixen i ocupen tot el territori occità.

Montfort, però, no l’escoltava. Continuava obsedit mirant les muralles de la ciutat:

—Tolosa està més ben fortificada que París. Si l’assetgem, perdrem homes i temps inútilment.

Féu un gest de resignació i es tombà, incòmode, cap al legat papal. Cada vegada suportava menys aquell funcionari que es creia el papa en persona i que, enganxat a ell com una paparra, li discutia totes les decisions que prenia en les operacions militars. Si no fos perquè havia estat Arnau Amalric qui, en nomenar-lo cap militar de la croada, li havia brindat l’oportunitat de la seva vida, ja hauria trobat la manera d’apartar-lo de la campanya. A més, trobava humiliant haver-lo d’informar puntualment de les ordres que impartia sobre la marxa.

Inflà el pit i s’esforçà per fer amables les seves paraules:

—Dels tres principals comtes occitans, ja n’hem eliminat un, el Trencavell. El peix gros, el de Tolosa, l’hem de deixar per al final. Anem, doncs, a acabar, ara, amb l’empestat de Foix i les seves dones i amistançades.

El bisbe Folquet saltà alarmat:

—Però al concili de Narbona, el rei Pere…

Arnau Amalric tallà el bisbe i respongué per Montfort. Per una vegada coincidia amb el diagnòstic del militar:

—No cal amoïnar-s’hi. El rei Pere està massa embolicat amb els preparatius d’una vasta campanya militar contra els almohades d’Al-Andalus.

Montfort somrigué als dos alts clergues i digué:

—No oblideu, a més, que ara tinc el seu fill Jaume d’hoste a Carcassona.

—Ni la pitjor bèstia no faria el que aquests homes han perpetrat a Lavaur amb dama Girarda —mormolà, afligida, Esclarmonda de Foix—. Ara arrasen la nostra ciutat sense respectar les criatures ni la gent gran. I entre ells s’anomenen cavallers…

Al peu dels finestrals geminats d’una sala del castell de Foix, Esclarmonda i Pau contemplaven desolats la ciutat fumejant. Oliver i Beatriu —amb el petit Trencavell als braços—, la Lloba i les seves dues filles s’abocaven per veure-ho, espantats, des d’una altra finestra. A dins de la sòlida fortificació tothom trescava amb els preparatius per a la defensa. Jo ajudava el comte Ramon Roger i el seu fill Roger Bernat a organitzar la distribució d’homes i armes per tot el perímetre interior de les muralles.

Tenia la sospita que el comte estava al corrent de la meva estima cap a la Lloba, i dels contactes escadussers però desbordants de passió que havia mantingut amb ella. I no em sabia avenir que no me’n fes cap retret.

Pau advertí que dels ulls humits d’Esclarmonda s’escolava una llàgrima, que de seguida ella s’eixugà amb el dors de la mà. L’home notà com se li encongia el cor i hagué de reprimir l’impuls d’abraçar-la:

—Si creieu que jo, com a monjo benedictí, puc influir intentant negociar amb el legat del papa…

Ella l’agafà del braç i li mirà els ulls:

—No sigueu ingenu, Pau. Ja que heu decidit prendre les armes, i segons m’ha dit el meu germà, amb més coratge i temeritat del que se suposa en un simple frare, m’estimo més que ens ajudeu a defensar el castell, que no pas resignar-me a veure com cremeu dins una foguera.

Pau agafà una llança de les que jo anava repartint a tots els homes dins del castell.

—Amb Montsegur no han pogut —féu Esclarmonda—. Espero que amb el castell de Foix, tampoc.

Montfort intentà l’assalt repetidament, però la nostra enèrgica resposta causava estralls entre els atacants, amb ràtzies fulminants que desbarataven el setge. En una d’aquestes temeràries contraescomeses vaig arribar cavalcant, amb el fill del comte, Pau i uns quants cavallers més, a tocar del comandament croat. Enmig de la confusió dels francesos, vaig advertir com el legat Amalric, estupefacte, clavava la mirada en Pau.

Acabava d’identificar un vell conegut:

—El monjo de Carcassona! El monjo traïdor! —començà a bramar forassenyat, mentre no deixava d’assenyalar-lo—. Agafeu-lo…! Mateu-lo! Aquest és pitjor que els heretges!

L’al·ludit aturà el cavall i restà perplex uns instants mirant l’abat. El perill es multiplicava a cada moment que passava, i vaig forçar Pau i els nostres a retirar-se. Aleshores, un grapat de soldats croats seguiren les ordres del legat i ens perseguiren gairebé fins a les portes de la muralla. Però un contraatac llampec, comandat pel comte de Foix en persona, esclafà l’escamot persecutor que havia gosat apropar-s’hi tant.

Montfort treia foc pels queixals i escridassava els seus homes:

—Enrere! Enrere, bords maleïts! —Es tombà iradament cap a Arnau Amalric—: Aquí les ordres només les dono jo! Em sentiu bé, eminència dels collons? Heu malbaratat la darrera oportunitat que teníem…!

El legat, profundament ofès, no pensava tolerar cap atzagaiada més d’aquell militar energumen. El poder havia embriagat aquell capsigrany vanitós, i calia posar-lo al seu lloc. Ell sabia perfectament com fer-ho:

—No llanceu blasfèmies a un alt representant de Déu! Sou prou valent devastant camps i violant pageses i viles indefenses, però curiosament sempre fracasseu en enfrontar-vos a cavallers occitans tan ben armats com vós!

Amb la mà al pom de l’espasa, Montfort s’atansà furibund i amenaçador cap al legat. Tenia el rostre encès i els ulls, llampeguejants. Tanmateix, el capità August —acabat d’ascendir— el subjectà. Era conscient que amb aquell acte suïcida s’estava jugant el tot pel tot, però creia conèixer prou bé el seu cap militar. I si bé les cames li tremolaven, no podia permetre que l’enfrontament amb l’abat fes anar en orris la croada i, per consegüent, el seu objectiu particular amagat a Montsegur. Astorat per la seva pròpia gosadia, August mussità a cau d’orella al seu comandant:

—Si us plau, senyor… No feu cas de les provocacions d’un clergue miserable. Seria molt lamentable que per un legítim atac d’ira perdéssiu tot el que esteu aconseguint pel vostre honor i el de França. Penseu què dirien el papa i el rei Felip August si us deixéssiu arrossegar per les provocacions d’aquest insensat funcionari de la cúria romana.

Després d’uns instants de màxima tensió, Montfort, immòbil, començà a relaxar-se. August esbufegà a poc a poc, alleugerit. Ho havia aconseguit, però no sabia si la plorera que pugnava per sortir-li de dins era de pànic o d’alegria.

—Retirada! —cridà Montfort amb ràbia—. Ordeneu retirada! Tornem a Carcassona! Ens calen més reforços per a prendre Foix i Tolosa!

Quan a dins del castell advertírem que l’exèrcit croat aixecava el setge, esclatà l’eufòria. La Lloba se’m llançà al coll, mentre el comte, al nostre costat, abraçava amb brusquedat el seu fill. Esclarmonda, al seu torn, s’havia abraçat commoguda al trasbalsat Pau. Oliver, endut per l’emoció desfermada del moment, havia gosat prendre, per fi, el rostre de Dolça entre les seves mans i li besava la galta amb els sentiments desbocats d’un inflamat amor adolescent.

Pocs mesos després, una nombrosa host catalana enviada pel rei Pere i encapçalada pel vescomte de Bearn, Gastó de Montcada, s’aplegava amb les tropes de les cases de Foix i de Comenge, i tots plegats ens posàvem a les ordres de Ramon de Tolosa. En saber-ho, Montfort sortí de Carcassona, però en ser informat de la nostra superioritat hagué de cercar refugi precipitadament a Castelnou d’Arri.

Per primera vegada, l’assetjat era ell, i aquest fet desvetllà la joia i l’esperança per les castigades terres d’oc.

Tanmateix, i malgrat tenir-lo acorralat, les confuses i indecises maniobres del comte de Tolosa per a assetjar la ciutat, juntament amb la flagrant descoordinació de les forces aliades, permeteren a Montfort escapolir-se i fugir, fins a arribar sa i estalvi a Carcassona. D’allí, i ben protegit per les seves muralles, ja no se’n mouria fins a l’arribada de més reforços per a poder reprendre la croada.

El fracàs incomprensible de Castelnou d’Arri esdevindria un dels episodis militars que més malmetrien la imatge del comte de Tolosa i en soscavarien l’autoritat davant de tots els altres senyors occitans.

El cap croat tingué la sort que Guiu, el seu germà, arribà el mes de desembre a Carcassona amb un notable contingent de reforç. Guiu de Montfort notificà al seu germà que, a París, Simó de Montfort ja era venerat com un heroi popular.

Podien continuar la croada i, ara ja sense embuts, la seva guerra de conquestes territorials.

Lluny d’allí, a les Navas de Tolosa —al cor d’Al-Andalus—, el 16 de juliol de l’any del Senyor 1212, els exèrcits almohades presentaren batalla a una poderosa coalició dirigida pel rei Pere de Catalunya-Aragó, Alfons VIII de Castella i Sanç IV de Navarra. Milers de cavallers i infanteria d’ambdós bàndols s’enfrontaren en la que tots sabien que seria una batalla transcendental per al domini de la Península Ibèrica.

El coratge i la decisiva intervenció estratègica del rei Pere, amb el bo i millor de la seva cavalleria catalana i aragonesa, aconseguiren el tomb decisiu i determinant que portà la coalició cristiana a la victòria.

La derrota almohade a les Navas de Tolosa representà l’inici de la davallada islàmica a la Península, alhora que projectava i multiplicava el prestigi del sobirà de la Casa de Barcelona arreu del món cristià.

L’hivern d’aquell mateix any, un exultant Montfort convocà una assemblea croada a Pàmies. Visiblement satisfet, el militar passava llista, amb la mirada, a tots els seus capitans asseguts a la sala. Inflà el pit amb orgull i s’aixecà amb la intenció d’obrir la sessió.

Guiu de Levis, però —que seia al seu costat—, l’interrompé amb educació:

—Disculpeu, senyor. Comencem sense esperar l’abat Amalric?

Montfort mirà el seu fidel capità amb expressió de sorpresa:

—No l’he convocat pas, el legat, jo.

Guiu de Levis, incòmode, es remogué nerviós en el seu seient. No sabia com dir-li-ho.

—Però…, una assemblea de croats sense el seu cap…

Montfort el tustà amicalment a l’espatlla, com si el volgués tranquil·litzar:

—Arnau Amalric tan sols n’és el cap religiós, amic meu, i com a tal, només és l’amo de les fogueres, però no pas dels territoris conquerits sota la meva espasa! A veure si us va quedant clar a tots d’una vegada per totes això! —Montfort deixà el tema tancat i s’adreçà altiu i solemne als seus homes, que esperaven amb expectació—. Amics meus. Tret de la ciutat de Tolosa, la conquesta de la qual reservo per a després de l’hivern, ja gairebé dominem la totalitat d’aquest país occità. —Arrufà les celles—. Bé…, llevat de la taca negra de Montsegur, com tots sabeu. La qüestió, però, que ens aplega avui tots aquí… —recobrà el posat satisfet—, és que ja ha arribat l’hora de premiar la vostra lleialtat i fidelitat en la campanya. Guiu de Levis, Bouchard de Marly, Guillem i Robert de Poissy, Pere de Cissey, Simó el Saxó, Alain de Roucy, Florent de Ville… Vull organitzar i distribuir entre vosaltres les nombroses senyories occitanes aconseguides per dret de conquesta.

El clam fou espontani i unànime:

—Visca! Visca Montfort!

—Promulgaré els nous usos i costums —continuà Montfort, inflat—, que des d’ara regiran arreu de les terres ocupades, i que tots haureu de mantenir i defensar amb la glòria i l’honor de les armes franceses…

—Visca! Visca Montfort!

El militar demanà silenci amb un gest i esbossà un somriure commiseratiu:

—Hem deixat vídues un gran nombre de dames occitanes… —Tots esclafiren a riure. Eren aquelles riallades franques i virils dels companys d’armes, plenes de complicitat i camaraderia, que aconseguien emocionar Montfort. Tornà a reclamar silenci i recomençà la frase—: Hem deixat vídues un gran nombre de dames occitanes, però no deixareu que cap d’elles es torni a casar amb un miserable noble occità. Només ho podran fer amb vosaltres, amb cavallers francesos, homes i catòlics de debò. I en qualsevol cas, els hereus heretaran i procediran segons els usos i costums de França… —aquesta vegada allargà més la pausa de silenci—, perquè aquests territoris, a partir d’ara… «comencen a ser francesos».

—Visca Monfort! Glòria a França! —els crits, ara, amb tots els guerrers dempeus, eren eixordadors.

—Majestat. Missatge personal del comte Ramon de Tolosa.

El monarca francès agafà el pergamí que li allargava l’emissari i s’assegué al tron per llegir-lo. Trencà el segell lacrat i desenrotllà el pergamí. Quan acabà, el deixà cargolar-se de nou i somrigué, satisfet, al príncep Lluís i al seu senescal.

—Ara que ho veu tot perdut, ens recorda que els comtes de Tolosa són vassalls històrics dels reis de França…, i ens demana ajut!

—Què li contestareu? —preguntà el fill, amb curiositat.

—Res —respongué ràpid el rei—. Observarem quines peces mouen ara a Roma, a Tolosa i, sobretot, a Barcelona, on tinc entès que, malgrat tots els èxits militars contra els sarraïns, el rei Pere passa per greus problemes financers.

Felip August mirà el seu fill i simulà un fruit que caigués d’un arbre imaginari.

—Cal que continuem sense fer ni dir res. I esperar. Esperar tan sols que, amb l’ajut del papa, la fruita madura caigui per si sola.

Quan el missatger retornà de París, fou rebut al palau comtal de Tolosa amb la màxima expectació. El comte Ramon, que s’acostava a la seixantena, havia envellit prematurament. L’acompanyaven el seu fill Ramon —de setze anys—, i la seva muller, Elionor de Barcelona, germana del rei Pere. També hi era present, atesa la transcendència de l’afer, la més alta representació dels cònsols de la ciutat.

Ramon de Tolosa sabia que no podia esperar un miracle. Els esdeveniments s’anaven descabdellant com si seguissin el curs fatídic d’un malson, i el retorn d’aquell emissari angoixat i amb les mans buides n’era el darrer acte.

—A París m’han insistit que no hi ha resposta, senyor, malgrat haver-ho demanat una vegada i una altra… —féu el missatger, incòmode.

El comte abandonà la seva actitud absorta i s’adreçà als seus acompanyants:

—Em penso que ja només ens queda una carta.

—En efecte, senyor —replicà neguitós el cònsol en cap—. Quan acabi l’hivern, Montfort començarà el setge de Tolosa, i ningú no li ho impedirà fins que la ciutat es rendeixi.

El jove Ramon VII mirà amb pietat el seu pare. Aquell home no es mereixia allò. D’ençà de l’inici d’aquella crisi, tot li havia sortit malament.

—Heu de prendre la iniciativa abans no sigui massa tard, pare. —El xicot, la maduresa i el coratge del qual eren l’orgull de la Casa de Tolosa, parà la mà oberta, en gest cortès, a la comtessa—. A dama Elionor, li plaurà de venir amb nosaltres a Barcelona per saludar el seu germà.

Així que la comitiva tolosana arribà al palau reial de Barcelona, fou objecte d’una cordial benvinguda. Després d’abraçar la seva germana Elionor, Pere saludà el comte i el seu fill.

Tot just prengueren seient, Ramon de Tolosa s’adreçà al rei:

—La vostra gloriosa victòria sobre els sarraïns a les Navas de Tolosa ens ha omplert a tots d’orgull i satisfacció.

—Amic Ramon —el monarca català esbossà un somriure trist—, no deveu pas haver vingut de Tolosa expressament per a felicitar-me…

Ramon de Tolosa coneixia bé aquell home. Sabia que com més ras i curt se li adrecés, més plauria al monarca i més bon tracte en podria obtenir.

Inspirà profundament.

—Ja coneixeu la dramàtica situació als nostres comtats, Majestat. —Ramon encara dubtà uns moments abans de continuar—. I crec que ha arribat l’hora que el sobirà de la Corona d’Aragó hi intervingui com a tal. —El silenci del rei era una clara invitació perquè continués—. Com a comte de Tolosa —empassà saliva—, demano al cap de la Casa de Barcelona que vetlli pels seus legítims interessos en terres occitanes, seriosament amenaçats. Entre aquestes terres hi incloc les del comtat de Tolosa. I per reforçar encara més aquests drets —si ja havia arribat fins aquí, era millor deixar-ho anar tot d’una vegada—, us proposo l’enllaç matrimonial del meu fill Ramon amb la vostra germana petita, Sança.

Pere es remogué en el seu tron amb mal dissimulada satisfacció.

El comte ja havia parlat prou. Ho havia dit tot i més del que s’esperava d’ell. Ara tocava novament al rei:

—Acullo amb satisfacció totes les vostres peticions. —Amb un gest decidit reclamà l’atenció del seu senescal Gastó de Montcada—. I ordeno ara mateix que es facin els preparatius necessaris per a acompanyar-vos a Tolosa.