Aquell mateix any de gràcia 1204, a París, una comitiva eclesiàstica d’alt rang —un enviat personal del papa— avançava amb prudència pels carrers estrets i bruts del centre de la ciutat.

En una llitera al centre de la fila, Folquet de Marsella apressava impacient els lacais que el transportaven a força de braços. L’emissari papal sacsejava les mans, enfundades en guants vermells i farcides amb uns quants anells d’or.

—Més ràpid, dropos! Que Sa Majestat Felip August no ens esperarà tot el dia!

Tot d’un plegat, un marrec esparracat d’uns cinc anys, tot pell i ossos, s’hi atansà esperançat amb la mà estesa. No estava avesat a veure gent tan distingida per aquells carrers. Un guàrdia de la comitiva, però, el rebutjà empentant-lo bruscament amb el braç, mentre remugava: «Maleïts pollosos!».

El vailet caigué de cul a terra, enmig d’un bassal de fems líquids. Era un de tants nens del carrer, fills de ningú, que sobrevivien de la caritat i la petita delinqüència. En el seu cas, però, la misèria no li havia diluït el geni ni l’amor propi. Aïrat, i amb una rapidesa i agilitat inesperades, es plantà amb tres bots a l’altura de la cadira de braços i, d’una revolada, arrencà el lluent collaret de pedres precioses que l’astorat dignatari eclesiàstic duia penjat al coll. Quan tots plegats s’adonaren del que passava, el petit pidolaire ja havia emprès una ràpida fugida amb el preat botí a les mans.

Folquet començà a xisclar forassenyat mentre s’alçava gronxant-se perillosament de la llitera:

—Al lladre! Al lladre! Agafeu aquesta rata criminal!

Dos soldats del seguici emprengueren la persecució, mentre els lacais, atuïts d’espant, intentaven recuperar l’equilibri que la brusca incorporació de l’enviat papal havia compromès. Tanmateix, i després d’un breu i ridícul ball per a evitar-ho, els portadors assistiren, impotents, a la grotesca caiguda de tan alta personalitat enmig de la mateixa pasterada d’aigües fecals on abans havia aterrat el vailet.

Mentrestant, un dels soldats que empaitaven el noi relliscava amb femta de bou i, abans de caure al terra, xocava amb violència contra un venedor ambulant que, espantat, intentava endebades protegir un carretó ple a vessar d’ous i de verdura. Soldat, venedor, carro i tots els ous i les hortalisses rodolaren esclafats i arrebossats pel terra.

L’altre soldat, però, havia continuat la persecució amb més èxit fins a arribar al pont del riu. Així, quan el petit lladre semblava que s’escapolia saltant per la barana del pont, l’home aconseguí descarregar-li un cop al cap amb la fulla plana de la seva espasa. El vailet, mig estabornit, caigué a plom dins el riu, d’on el pescà, a punt d’ofegar-se, el seu encalçador.

—Mentre et podreixes aquí una bona temporada, aprendràs a respectar les propietats dels ministres de l’Església! —féu una veu rogallosa al seu clatell.

El petit pidolaire començà a recuperar la consciència mentre era arrossegat a batzegades per passadissos humits i foscos. Quan fou llençat sense contemplacions dins la cel·la gran i llòbrega, la sentor de resclosit i la fetidesa d’excrements i palla podrida el bufetejaren, tot acabant-lo d’eixorivir. Uns quants personatges sinistres se li atansaren amb curiositat i excitació, mentre els grinyols arrossegats de fusta i ferralla li indicaren que una porta pesant es tancava i barrava al seu darrere.

Un jove escardalenc i d’aspecte malaltís, d’uns divuit anys —ulls desorbitats i mig calb—, l’examinava amb la curiositat de qui contempla un animal exòtic:

—Pels collons del rei! Cada vegada els tanquen més joves! Aquest el deuen haver arrencat d’una mamella! —La hilaritat general dels confinats en aquell catau complagué el jove mig calb, que somrigué tot ensenyant una dentadura corcada i ennegrida—. Benvingut al forat d’entraràs i no en sortiràs, criatura! —el jove semblava exercir certa autoritat i lideratge damunt els altres—. Si treballes de valent i fas tot el que et mani sense rondinar…, encara em portaré bé amb tu, i potser fins i tot et nomenaré el meu ajudant de cambra.

Després d’escorcollar-li els parracs i no trobar-hi res, l’home decidí que calia fer un mínim de presentacions:

—Jo sóc l’August, i aquest bord del meu costat… —assenyalà un altre jove, més robust, guenyo i d’expressió bovina—, és en Felip.

Tot d’una, fent gala d’una agilitat insospitada, el tal Felip pujà d’un bot a collibè d’August i s’adreçà al vailet:

—Ho has copsat, noi?! Te n’adones? Felip!… August! L’un damunt de l’altre ens convertim…, en el rei de França: Felip August! —esclafi en una riallada estentòria.

—Com et dius, tu? —féu August, mentre es desempallegava de Felip i parava esment que el marrec encara no havia badat boca.

Davant el silenci de l’esverada criatura, Felip s’hi acostà i l’engrapà pels cabells amb brusquedat:

—Les rates se t’han cruspit la llengua, noi? O vols que te la tallem nosaltres?

August protestà:

—No em facis malbé tan aviat el meu nou ajudant de cambra!

Felip en féu cas omís i continuà:

—Ja que no piules, et direm…, et direm… Merda! Això mateix! Seràs el Merda de la colla! —Se li il·luminà el rostre boví, alliberà els cabells del noi i afegí—: I si passes a ser el servent de l’August, vol dir que seràs…, el Merda de l’August! Això mateix! Seràs, ni més ni menys, el Merda de l’August!

Es tombà, admirat, per a celebrar amb els seus companys, amb riallades renovades, el seu agut joc de paraules:

—Ho heu captat, camarades?

August, però, li etzibà, colèric, una puntada al cul que estroncà en sec l’autocomplaença de Felip, tot fent-lo caure al terra:

—Mira-te’l, ell! Es creu graciós, el curt de gambals aquest! Precisament ell, que en lloc de parir-lo, sa mare només el va poder cagar! Tu sí que ets un merda de collons, desgraciat! —enutjat es tombà cap al noi—, i tu, què?, no voldràs que aquest bord et bategi Merda, suposo?

La criatura feia esforços per retenir les llàgrimes de ràbia:

—Em dic…, em dic… Oliver.

Prop d’allí, Folquet de Marsella era rebut en reial audiència per Felip August. Assegut al seu tron, el monarca francès el saludà amb freda cortesia:

—Lamento el petit incident que heu patit al carrer.

L’enviat papal respongué amb una lleugera reverència. Se sentia afalagat per l’interès reial envers la seva persona. Ben cert era, però, que s’havia hagut de canviar de cap a peus.

—No ha estat res, Majestat. De sacrílegs, a París, també n’hi ha. Cal reconèixer, però, que aquest era especialment precoç…

—Us satisfarà saber que ja és a les masmorres.

Folquet somrigué maliciosament:

—Encara em satisfà més, Majestat, que sigui el gran sacríleg Ricard de Plantagenet qui ja estigui a les masmorres de l’infern. Acompanyat, a més, i en feliç coincidència, de la desvergonyida heretge Adelaida de Tolosa. —Contragué el rostre amb expressió d’alarma i afegí—: Per contra, Majestat, el vostre vassall Ramon de Tolosa continua ben viu i fomentant l’heretgia càtara a les ciutats occitanes! Igual que aquella serp, Esclarmonda de Foix! És per parlar-vos d’això, que he vingut, Majestat!

Felip August no féu cap esforç per dissimular el seu sentiment de desgrat. Obrí els braços alhora que encongia les espatlles amb actitud cansada.

—No és pas problema nostre, això. A més, que Nós sapiguem, el comte de Tolosa no fomenta ni protegeix els càtars. Tan sols els tolera, com fan molts altres senyors.

El prelat no es donava per vençut i extremà el seu posat preocupat:

—Però és que…, a més a més, continuen conspirant contra vós, Majestat! Els heu d’aturar! El sant Pare m’ha encomanat que us hi encoratgi!

La resposta del monarca denotà una impaciència mal continguda:

—Estem tips de dir al papa que no volem, ni podem, enfrontar-nos a Ramon de Tolosa! Seria declarar la guerra a altres senyors occitans vassalls del rei Pere d’Aragó. —Felip August amollà una ganyota despectiva—. I no ens hem begut l’enteniment, encara, per a enfrontar-nos a la Casa de Barcelona!

Folquet no es donava per vençut. Es vantava que, a ell, ningú no el guanyava en tossuderia, ni cap rei, ni tan sols el papa.

—El rei català, Majestat, està massa ocupat matant sarraïns a la Península! I pel que fa als occitans…, els sobrevaloreu, Majestat! La majoria són uns degenerats que estan podrits per dins i corcats pel pecat! L’heretgia càtara els corromp i els afebleix!

El monarca decidí que el tema ja estava exhaurit. No tenia cap obligació de suportar la insolent insistència de l’enviat papal. El mirà de fit a fit. S’adonava que només amb un cop baix se’n desempallegaria.

—És curiós, Folquet, que un extrobador com vós parli tan malament de la seva antiga parròquia i de les dames que ha festejat.

Desconcertat, Folquet empal·lidí de cop. La inesperada contraofensiva reial l’havia agafat a contrapeu.

—Quan un és jove…, ja se sap, Majestat.

El rei francès era conscient que calia reblar el clau si volia deixar-lo fora de combat una vegada per totes.

—És curiós, si més no, veure com després de ser rebutjat a totes les corts per haver perseguit les dames amb massa ardor…

El prelat, atabalat, intentava defensar-se:

—No…, no pas totes, ni de bon tros. Vull dir que…

Felip August continuà, càustic, fent cas omís del seu embarbussament:

—… sou tan benvingut a Roma, on sou acollit com una ovella esgarriada, i on us redrecen tan bé, que fins i tot us volen nomenar bisbe de Tolosa! Com planyo el pobre comte Ramon!

Folquet, amb el rostre encès d’ira, se sentia acorralat.

—Majestat…! —féu, desbordat i amb un fil de veu.

El monarca el tallà amb un gest expeditiu. No volia perdre més temps amb aquell home i s’alçà del tron per abandonar la sala. Abans, però, aixecà un dit amenaçador i afegí:

—No, si no hi tinc pas res a dir, jo, Folquet. Però digueu al papa que Nós, el rei de França, ja tenim prou problemes amb els anglesos a Normandia, la Bretanya i Aquitània, per a buscar les pessigolles al comte de Tolosa. I encara menys a catalans i aragonesos, valga’ns Déu!

Aquell llarg hivern cedia el pas a una primavera titubejant quan el comte de Tolosa anà de visita a Barcelona, on fou atès amb deferència i cortesia. Tot passejant pels patis de palau, el comte es queixava al sobirà de la Corona d’Aragó:

—Ja sé que el meu nebot, el jove Trencavell, i en Foix, us han tornat a retre vassallatge. Pensen que així es desempalleguen de les legítimes pretensions de la Casa de Tolosa sobre aquests territoris occitans.

Pere replicà en un to conciliador:

—És cert que la mort de Ricard i les baralles familiars dels Plantagenet ho han espatllat tot. Per la nostra banda, Nós no podem trair els avantpassats i renunciar a la influència de la Casa de Barcelona sobre el Llenguadoc i la Provença. Ja sabeu, a més, que ara fem oficial l’anunci del nostre esposori amb Maria de Montpeller, la qual cosa ens convertirà en senyor de Montpeller… —el rei aturà un moment el passeig i observà Ramon de fit a fit—, i tanmateix, no em vull enfrontar a vós. Només albiro una solució, amic meu. Ja que acabeu de repudiar la vostra muller Joana Plantagenet —reprengué el passeig relaxadament i acabà—, caseu-vos amb la nostra germana Elionor! ——Ara fou el comte qui s’aturà en sec i restà uns moments desconcertat. El monarca el prengué familiarment pel braç, invitant-lo a prosseguir la caminada—: El papa no deixa de pressionar-vos i, de fet, us està acorralant. Si no ens unim, això pot acabar malament. —I afegí—: Feu com nosaltres! Dicteu disposicions contra els càtars. Que Roma no us pugui retreure que no feu res per a aturar l’avenç de l’heretgia!

Ramon respongué amb un gest de resignació:

—Als nostres comtats, qui no està compromès amb els càtars hi simpatitza. Sobretot les dones. Com voleu que m’enfronti a la memòria de la nostra malaguanyada Adelaida? O a la mateixa Esclarmonda de Foix? Ni el cavaller més fidel no obeiria ordres nostres contra ella! Aquí, en canvi, vós podeu parlar amb tranquil·litat, que…

El rei el tallà, en radical desacord:

—Aquí, de tranquil·litat, res de res. L’amenaça del papa també afecta vassalls occitans nostres. Tant és així, que tinc decidit anar a Roma per retre-hi jurament de fidelitat i submissió. Haig d’intentar, com sigui, neutralitzar la conxorxa que el papa pugui estar ordint amb Felip August. No me’n fio ni un pèl, del francès. —Amoïnat, acabà—: També tinc pensat convocar un debat a Carcassona, on catòlics i càtars puguin demostrar públicament que són capaços de dirimir civilitzadament les seves diferències doctrinals.

Ramon de Tolosa mirà el seu interlocutor amb una barreja de sentiments d’admiració i desconfiança alhora, i digué:

—Els nostres pares es van passar la vida enfrontats en el camp de batalla pel Llenguadoc i la Provença. I jo no penso renunciar pas als meus drets…, però també reconec que en aquests moments Tolosa i Barcelona estan obligades a entendre’s.

Havien arribat, en un angle dels jardins de palau, al frondós verger d’Almodis, creat feia cent cinquanta anys per l’avantpassada comuna dels dos senyors: la cèlebre comtessa Almodis de la Marca, muller primer de Ponç de Tolosa i, després, de Ramon Berenguer I de Barcelona.

En un racó del verger, una gràcil damisel·la podava uns rosers. Elionor, en adonar-se de la presència dels dos distingits passejants, els saludà amb un gest tímid, que fou correspost ensems pel comte i el monarca. Ramon de Tolosa no li treia els ulls del damunt i, finalment, digué:

—També cal dir que la vostra germana petita, Elionor, s’ha convertit en una bella i gentil dama, digna de ser esposada amb un gran senyor…

La magnitud de la basílica de Sant Pere del Vaticà no impedí que s’omplís de gom a gom per a la cerimònia. Prelats, cardenals, doctors, bisbes, sacerdots i funcionaris de la cúria romana, acompanyats de senyors i prínceps de tota la cristiandat, seguien el transcendental acte que, enmig d’un silenci imposant, s’estava desenvolupant davant l’altar major.

El sobirà d’Aragó i Catalunya proferí, agenollat davant del papa, un solemne jurament de fidelitat. Seguidament, Innocenci III li lliurà ostentosament el ceptre, la capa i les insígnies reials.

El rei Pere es posà dempeus, féu un pas endavant i diposità damunt l’altar tot el que li havia lliurat el papa. Un murmuri d’aprovació i admiració ressonà al llarg de la immensa nau. Pere, un cop més, flectà submís el genoll, inclinà la testa, després l’alçà i declamà emfàticament amb veu greu, que retrunyí sota les voltes del temple major de la cristiandat:

—Déu és el veritable Senyor de tots els regnes i, per tant, també d’aquest que m’acabeu de lliurar.

Malgrat que la cerimònia no deixava res a l’atzar i seguia fil per randa un programa meticulosament preestablert, el papa no pogué evitar una fiblada d’emoció. No n’hi havia per a menys, davant d’aquella declaració pública de fidelitat i submissió del poderós rei catalanoaragonès a l’Església de Roma.

Innocenci III prengué una enorme espasa i la lliurà al sobirà del Casal de Barcelona. Després sostingué una corona d’or a l’aire durant uns instants i la diposità damunt la testa reial:

—Fidelíssima Majestat, us atorgo el títol de Primer Capità i Defensor de l’Església, com també el sobrenom oficial «Catòlic» amb el qual, a partir d’ara, us anomenarà tot el món cristià.

La llarga comitiva del rei Pere s’allunyava lentament, mentre el papa, flanquejat per cardenals i l’alt clergat de la cúria, l’acomiadava beneint-lo amb la mà alçada de tant en tant.

Folquet de Marsella, present en la cerimònia, faria constar en el seu dietari el recel que li despertava el monarca. Sense deixar de contemplar el seguici reial que marxava, s’adreçà consirós al papa:

—Cal reconèixer que és astut. D’una banda ens ve aquí a fer tota aquesta comèdia, i de l’altra, casa la seva germana amb Ramon de Tolosa.

El papa deixà de saludar amb la mà. El rei Pere ja havia desaparegut en la llunyania. El seu rostre esbossà una expressió amoïnada, i replicà a Folquet:

—Sigui com vulgui, cal ser prudents, malgrat que tinguem interessos contraposats als comtats occitans. Pere està fent una gran tasca a Hispània contra els sarraïns. —Es tombà cap a l’altre costat i s’adreçà a un prelat que romania en un discret i respectuós segon terme—: Amic Pere de Castellnou, com ho tenim, això? —demanà.

El funcionari al·ludit inclinà la testa, sol·lícit i submís:

—Sa Santedat… Ja ho tinc tot a punt per a sortir cap al Llenguadoc tan bon punt Vós ho maneu.

El Sant Pare l’agafà amb afecte i el féu arribar al seu costat, mentre s’encaminaven cap a les estances vaticanes, amb Folquet i els cardenals i bisbes freturosos al darrere seu.

El papa s’aturà i mirà fixament Pere de Castellnou per tal de ressaltar la transcendència de les seves paraules:

—Recordeu que tota la informació de la vostra missió que a partir d’ara ens fareu arribar serà determinant per a decidir quan i com posem fil a l’agulla.

D’ençà de la magna festa d’esposoris a Bellcaire, ja feia tant de temps, jo no havia vist el rei Pere. I ara que un estol de cavallers amb l’estendard reial del Casal de Barcelona s’apropava a Carcassona, jo, nerviós, m’agombolava amb la gent entre els merlets de la muralla per tal de veure’ls arribar.

Em delia perquè el monarca percebés que aquell nen que ell amanyagà davant d’Esclarmonda s’havia convertit en un home d’armes i en escorta personal de la dama de Foix. També tenia la pueril necessitat d’assabentar-lo del meu imminent destí com a responsable militar de Montsegur.

D’altra banda, l’esperança que havia alimentat de veure i parlar amb Orbria, tot aprofitant aquella assenyalada recepció oficial a Carcassona, se n’anà en orris. Afers personals li havien impedit assistir-hi.

L’escamot venia encapçalat pel propi monarca. L’acompanyaven els seus nobles catalans i aragonesos més fidels, entre els quals destacaven, aquell dia, Arnau de Castellbò i Bernat d’Alió.

La benvinguda al pati d’armes del castell —abans fins i tot que els cavallers descavalquessin—, fou presidida pel vescomte de Carcassona, Ramon Roger Trencavell —un home de dinou anys, ja—, acompanyat de la seva bella i joveníssima esposa, Agnès de Montpeller. En un segon rengle, hi figurava el comte de Foix, amb la seva germana Esclarmonda al costat. Darrere d’ella, i en companyia de Raimon de Miraval i altres senyors de la cort llenguadociana, jo intentava dissimular la meva excitació.

El rei Pere i el jove Trencavell s’uniren en una enèrgica abraçada. Després, el monarca prengué el vescomte pels braços i el mirà de dalt a baix, simulant gran astorament.

—Però…, diantre! Si aquest brètol ja té gairebé la meva alçada!

Tot seguit, i sense cap mena de discreció, el rei observà detingudament Agnès de Montpeller —que envermellí com un perdigot—, mentre assentia amb el cap, talment com qui examina un bon exemplar de cavall. La formosa muller del jove Trencavell era la germana petita de Maria de Montpeller, recentment esposada pel rei Pere.

—Amb l’Agnès t’has quedat la germana bonica, bergant! —exclamà finalment el sobirà de la Corona de Catalunya i Aragó, ignorant com ja era habitual, les regles més elementals de cortesia.

Lluny d’enfadar-s’hi, però, el vescomte li seguí la veta. Li plaïa ser vassall d’aquell rei tan poc convencional. El divertia tant la seva barroera informalitat, com estimava la seva noblesa i generositat d’esperit envers els seus feudataris.

—Teniu raó, Majestat —féu el jove senyor de Carcassona—. Però no us podeu pas queixar, perquè…, amb Maria, també us heu quedat amb Montpeller!

El monarca, però, ja només tenia ulls per a l’admirada Esclarmonda de Foix, que s’atansava a saludar-lo. Sobtadament neguitós, Pere se li avançà, impedint-li de flectar el genoll. Li prengué les mans amb afecte i confiança.

—Estimada i nobilíssima dama, digueu-me que no és pas veritat allò que m’han dit: que us heu lliurat en cos i ànima a la vostra església…, i que fins i tot us hi han fet diaconessa.

Ella assentí amb el cap, somrient. Aquell home li inspirava tendresa, no ho podia evitar. El veia com un nen de còrpora descomunal, arrauxat, però amb un cor tan gran com el seu cos.

—Les meves humils decisions personals no us han d’afectar per a res, Majestat. Però les vostres, en canvi, sí que ens afecten a tots —féu ella.

—Aquesta música em sona a retret —observà el monarca. Discutir amb les dames que apreciava i respectava l’omplia de felicitat—. Vinga, amolleu tot el que guardeu a dins contra el vostre fidel admirador i servidor.

Ella no s’ho féu dir dues vegades:

—M’han dit que…, d’ençà que us vau casar amb Maria de Montpeller, que no l’heu tornada a veure.

Pere somreia pletòric. Aquell era el terreny on, després de guerrejar, més a gust es trobava. A més, n’hi acabaven de servir una amb safata de plata.

—Com voleu que pari atenció a Maria, havent-hi al món dones com vós?

Jo, admirat, vaig haver de posar-me la mà a la boca per dissimular el somriure. Esclarmonda, tanmateix, resistí impassible l’escomesa i contraatacà. Era una oportunitat d’or per a renyar el rei en públic i obligar-lo a reflexionar:

—I com penseu, doncs, engendrar l’hereu legítim que tots necessitem?

El monarca s’adonà que aquella dona l’havia enxampat. No s’hi podia enfrontar. La capacitat dialèctica de la dama de Foix era proverbial. Una retirada a temps, però, estalviava moltes derrotes, segons deien els estrategs militars. I si al camp de batalla era incapaç d’aplicar la norma, en els conflictes amb dones, en canvi, bé podia arribar a acceptar-la. Així doncs, fugí d’estudi i s’adreçà al jove Trencavell:

—I de la meva germana Elionor, què en sabeu? Tinc ganes d’arribar a Tolosa. Espero que en Ramon no l’hagi rebutjada, encara! Li duren tan poc les esposes!

Mentrestant, el comte de Foix abraçava amb la confiança d’una vella amistat Arnau de Castellbò, un dels principals acompanyants del rei.

—Amic Arnau! Quan tornarem a empaitar plegats el bisbe d’Urgell? No sabeu les ganes que en tenim, els meus cavallers i jo!

El rei Pere, que era al seu costat, els interrompé contrariat:

—Foix, feu-me el favor, diantre! No em torneu a esvalotar en Castellbò, que prou que m’ha costat posar pau a tot el comtat d’Urgell! —El de Foix, però, li ho havia posat massa fàcil. Pere alçà les celles i afegí—: A més… Quan aprendreu, tots plegats, que els conflictes es resolen millor al llit que no pas al camp de batalla?

Ramon Roger de Foix, amoïnat, féu com si pensés en veu alta:

—Francament, no em puc imaginar ficant-me al llit amb el bisbe.

Després de l’esclat general de rialles, ens disposàrem a entrar dins les estances de palau. El comte de Foix, satisfet, acompanyava el de Castellbò pel braç.

—Del que sí que haurem de tornar a parlar, amic Arnau, és del futur de la vostra filla Ermessenda amb el gamarús del meu fill! Seria un enllaç que, només notificar-lo, faria que el bisbe d’Urgell s’embrutés els calçons! Solament per això ja valdria la pena!

A punt d’entrar a la sala de cavallers, unes veus infantils provinents de l’estança del costat feren que Esclarmonda de Foix aturés la comitiva i indiqués de romandre en silenci. S’apropà a la porta entreoberta i convidà el rei Pere i els altres senyors a espiar els jocs infantils.

Al bell mig de la petita sala, mitja dotzena de criatures d’edats diverses reproduïen una cerimònia de casament, amb vestits i corones d’adults. Una nena adolescent, com a oficiant del ritu, s’adreçava als «nuvis», la diferent actitud dels quals oferia un contrast radical. La «núvia», una criatura de poc més de cinc anys, exultava d’alegria, mentre que el «nuvi», un mocós avorrit d’edat similar, no dissimulava la contrarietat d’estar seguint un joc aliè a la seva voluntat. Per a acabar-ho d’adobar, el marrec romania aclaparat per una feixuga corona de ferro que pràcticament li arribava més avall del rostre.

L’oficiant, amb els braços oberts i un pergamí en una mà i una copa d’argent en l’altra, declamava amb solemnitat:

—Esclarmonda: voleu com a legítim espòs Pere, comte de Barcelona i rei d’Aragó, senyor del Rosselló, de Montpeller, de Provença, de Bearn, de Carcassona i Besiers…?

La «núvia» semblava flotar en un núvol de benaurança. La diadema que duia, massa gran per al seu caparró, li relliscava inexorablement cap avall tot redreçant-la contínuament amb la mà. Malgrat això, la criatura respongué convençuda i feliç:

—Sí, el vull!

L’oficiant continuà emfàtica, mentre amb una mà alçava la copa i amb l’altra llegia el text del pergamí que algú de la cort s’havia avingut a escriure per al joc:

—El vostre enllaç sota l’empara del Sant Grial consagra la unió de catalans, aragonesos i occitans en un gran imperi de pobles pirinencs que, regit per la noble estirp de la Casa de Barcelona, ens protegirà a tots dels bàrbars del nord…, i ens permetrà el lliure culte de l’autèntica església cristiana del ver amor.

Esclarmonda de Foix es girà amb un somriure còmplice al perplex i meravellat rei Pere.

—Us notifico que us acaben de casar amb la meva nebodeta, la petita i eixerida Esclarmonda, la filla d’Orbria de Cab d’Aret. Darrerament és el seu joc preferit, i pobre del vailet que no hi vulgui jugar!

Tot d’un plegat, però, la petita Esclarmonda s’adonà de la presència dels espies adults. D’una estrebada s’arrencà la diadema del cap, deixà palplantat l’atemorit i ensopit nuvi i, avergonyida, intentà fugir. En passar rabent per la porta, però, el rei Pere l’agafà al vol en braços, com si fos una ploma, i l’alçà per contemplar-la bé.

La petita tenia els cabells negres esponerosos de la seva tia Esclarmonda i els mateixos ulls, llampeguejants i foscos.

—A fe que em casaria amb tu, preciosa nina. Així, quan fos vell, tindria la reina més jove i bonica de tot aquest imperi pirinenc! Espera’t uns quants anys i en parlarem…

Pere la deixà al terra i estossegà intentant dissimular la tendresa que li havia desvetllat aquella deliciosa criatura. La nena, bocabadada, es refugià entre les cames i els braços del seu pare, el comte de Foix, sense deixar d’observar, però, el seu admirat monarca.

—Així que aquesta floreta tan formosa i espavilada… —el rei Pere es tombava ara, encuriosit i sorneguer, cap a Ramon Roger de Foix—, és la que vàreu tenir amb aquella famosa dama, la Lloba, darrere la qual, segons tinc entès, fan cua tots els cavallers del Llenguadoc…

Haig d’admetre que jo, Pere Roger de Mirapeis, vaig sentir en aquell moment la fiblada punyent de la gelosia i un fugaç sentiment d’animadversió cap al monarca. Ell no en sabia res, del meu encaterinament amb Orbria. Si fins i tot ella l’ignorava! El rei, a més, s’havia limitat a palesar la crua i dolorosa veritat: la Lloba tenia una fila de pretendents, dels quals jo era el darrer…, i anònim, per a acabar-ho de reblar. Servo ben viu el record dels sentiments que m’embargaven en aquells moments; em sentia l’home més desgraciat del món.

Esclarmonda de Foix s’havia vist obligada a intervenir per mirar de suavitzar la brutal franquesa i la manca de delicadesa reials:

—La gentil Orbria serva tanta estimació a dins seu que, després de separar-se del seu marit, ha repartit el seu afecte per moltes cases importants del comtat —somrigué i es recolzà amb confiança en l’espatlla del trobador Raimon de Miraval—; l’amic Miraval, amb els seus sirventesos, és el promotor i difusor més eficaç de la generositat i del goig de viure de la Lloba!

Ara, era el trobador qui agafava la nena i l’amanyagava amb familiaritat:

—Les criatures de la Lloba són una mica de tots, perquè tots estimem d’allò més la seva mare.

—Val més així —féu, mordaç, el rei Pere—, perquè…, com esbrinar, si no, qui és el pare de la criatura, oi?

El comentari, no cal dir-ho, m’acabà d’enfonsar. També confesso, però, que em féu avergonyir, per tal com jo em sabia l’únic pretendent que encara no havia demanat els favors de la desitjada Orbria.

Els cavallers catalans i aragonesos que acompanyaven el rei amb prou feines podien ofegar les rialles, cosa que esperonà el monarca a continuar:

—I posats a fer…, per què no pregunteu a la Lloba, si és que li sobra tanta estimació, si no li’n quedaria un xic per al rei?

Fou aleshores que la benaurada providència féu entrar a la sala una dama que, amb expressió severa, esbotzà del tot aquell ambient informal i frívol que m’aclaparava i humiliava.

—Senyors, disculpeu —digué la dama, diligent—. Tot és a punt per al debat. Els representants de les comunitats religioses ja són tots a la sala.

El rei Pere adoptà de cop un posat greu i seriós, inusual en ell. Inflà el pit:

—Bé… Ha arribat l’hora de la veritat. Tant de bo aconseguim donar una lliçó de civilitat a Roma, al papa i a tots els corbs que l’envolten.

Esclarmonda de Foix es féu acompanyar per Pere i el seu nebot Trencavell, mentre sortien de l’estança.

—Em temo que hi dipositeu massa esperances, Majestat…

La sala de sessions era una de les més grans de palau. Hi havia distribuïts una cinquantena d’escambells formant semicercle, la majoria ja ocupats. Hi havia cavallers i dames de totes les edats, però l’element predominant era l’eclesiàstic: canonges, bisbes i clergues de l’Església Catòlica, que lluïen els hàbits corresponents al seu grau jeràrquic. Els enviats papals —Folquet de Marsella, Pere de Castellnou i Raül de Fontfreda— destacaven per les joies i per un ric vestuari que contrastaven amb els espellifats hàbits negres de burell, sargits i cenyits amb cordes nuades, d’una dotzena de bons cristians. També cridava l’atenció la diferència entre les tonsures i els afaitats acurats per banda catòlica, i els cabells i barbes llargs dels càtars.

Folquet havia pres la paraula i s’adreçava, dempeus i desafiant, al bisbe càtar Gilabert de Castres:

—Vosaltres rebutgeu la creu i la divinitat del Crist redemptor. La meva pregunta, aleshores, és… Com goseu dir-vos «bons cristians»?

El mestre càtar s’alçà del seu escambell i respongué en to plàcid i serè:

—Nosaltres creiem en el bon Jesús i el seu missatge, que és la gnosi, el coneixement sagrat que ens indica el camí de la purificació progressiva fins a la unió espiritual amb Déu. No creiem, però, que la mort de Jesús a la creu pretengués salvar col·lectivament la humanitat.

Davant la cara d’incredulitat de Folquet, Esclarmonda de Foix jutjà oportú de puntualitzar la intervenció de Gilabert:

—Pensem que és cadascú que s’ha de salvar i buscar la seva pròpia redempció. Amb la divinització, el martirologi i la mort de Jesús heu construït una idolatria. Un culte propi de pobles ignorants que, afegit a la vostra fanàtica adoració de la creu, un simple instrument de tortura, i la veneració d’altres imatges, ha allunyat la gent de l’ensenyament iniciàtic de Jesús. Ni ell ni els seus deixebles directes mai no gosaren dir que ell fos Déu.

Després d’uns primers instants d’estupefacció, Folquet es persignà de manera enèrgica dues vegades i alçà un braç amenaçador:

—Això és blasfèmia i sacrilegi! I esteu desafiant obertament l’autoritat de la nostra Santa Mare Església i de Sa Santedat el papa!

Gilabert de Castres, però, en féu cas omís i continuà adreçant-se als bisbes catòlics, que l’escoltaven sorruts i en silenci:

—Rebutgem la cúria romana perquè és una jerarquia de poder terrenal investida per l’emperador romà Constantí. I perquè, com tota obra d’homes, ha esdevingut corrupta i amb l’únic objectiu de preservar i augmentar els privilegis materials que ha anat acumulant.

Esclarmonda, irritada per la permanent actitud agressiva de Folquet, l’assenyalà decidida:

—No cal anar gaire lluny per a constatar la degradació de Roma. Es fa palesa en l’escandalosa conducta quotidiana de la majoria dels vostres clergues. Vós mateix i la vostra depravada vida anterior en sou un trist exemple, impropi d’un autèntic cristià.

Aquest virulent atac deixà l’al·ludit clavat en el seu seient. Un bisbe catòlic s’alçà d’una revolada, indignat, fent dringar els seus penjolls d’or. Calia que algú fes front a les despietades invectives d’aquella pèrfida dama.

—Tot el que dieu és blasfèmia i una ofensa a Déu! En el concili de Nicea…!

Gilabert, amb un enuig creixent, l’interrompé sense miraments. L’ambient s’escalfava i jo no podia imaginar-me com acabaria el debat.

—No ens parleu dels vostres concilis! Com podem respectar-los, si cada vegada que en convoqueu un és per a censurar, esporgar i tergiversar el testimoni escrit dels deixebles directes del Mestre? Les primeres i originals sagrades escriptures avui ja no tenen res a veure amb la vostra llarga col·lecció de dogmes i preceptes instaurats d’ençà del concili de Nicea, que vós heu citat, l’any 325…!

La dama de Foix prengué el relleu del seu mestre, sense donar temps als bisbes catòlics a reaccionar:

—Per què amagueu a la gent els textos originals de Joan, el deixeble predilecte de Jesús? Per què prohibiu de traduir els seus textos a la llengua senzilla del poble? Per què rebutgeu i condemneu les reflexions dels millors pensadors grecs, àrabs i jueus?

Folquet, amb els ulls plens d’odi, se la mirava sense escoltar-la i remugava en veu baixa serrant les dents, com si enraonés amb ell mateix:

—Preguntes i més preguntes de serps herètiques amb llengua verinosa. Rèptils diabòlics i usurpadors del Sant Grial…

La fina oïda d’Esclarmonda, però, caçà al vol les imprecacions del prelat.

—Ja que parleu del Sant Grial… Per què amagueu a la gent el seu veritable significat? Per què enganyeu tothom amb el mite del calze del darrer sopar de Jesús?

Folquet, incapaç de replicar, féu un senyal enèrgic amb la mà i tots els representants de l’Església Catòlica s’alçaren i abandonaren la sala amb posat ofès i arrogant.

Jo vaig restar confós i pres alhora d’un profund desassossec, no tant per l’estrepitós fracàs del debat com per les darreres recriminacions. Quin secret s’amagava darrere el Sant Grial? Mai ningú, fins aleshores, no m’havia sabut donar una resposta convincent. Fou llavors que vaig prendre la decisió: ho preguntaria directament a Esclarmonda tan bon punt se me’n presentés l’oportunitat…

—Fins i tot ens han arribat a apedregar!

Folquet s’adreçava amb vehemència a un monjo escardalenc d’expressió severa, vestit amb un hàbit auster. El legat papal Pere de Castellnou els acompanyava en la confortable estança del palau episcopal de Montpeller.

—Tal com ho sentiu, Domingo! —insistí Folquet—. Gairebé a tot arreu ens reben amb hostilitat. Això, al regne de Castella, deu ser inimaginable, suposo…! —L’estrany silenci del monjo l’induí a repetir la pregunta, per si de cas aquell home no l’havia pres com a tal—. Dic que això, a Castella, deu ser impensable, oi, Domingo de Guzmán?

Després d’un llarg silenci, l’al·ludit començà a parlar amb lentitud, com si medités cada paraula abans de proferir-la. Així, el discurs restava imbuït d’una serena i parsimoniosa autoritat.

—Amb tots els respectes, reverendíssims senyors, no heu pensat mai a canviar la manera de fer arribar el missatge de Jesús i de la nostra Església? Per què no imiteu la modèstia i la pobresa dels bons homes que, en definitiva, no és altra que la dels primers cristians? —Les cares de sorpresa dels seus interlocutors no aturaren Domingo—. Els he estat observant amb deteniment. Ells arriben més al cor de la gent senzilla que no pas el llatí memoritzat i l’arrogància de la majoria dels nostres clergues.

Folquet, incòmode, estossegà forçadament per tal d’impedir que aquell monjo continués el seu insòlit discurs:

—Em sembla que us esteu excedint, amic meu…

—No. Domingo, continueu, si us plau —demanà en canvi el legat, encuriosit.

El monjo castellà inclinà el cap davant el legat, en gest d’agraïment, i continuà el discurs amb la mateixa cadència i aplom, adreçant-se ara a Folquet:

—I en lloc de defugir el debat, per què no rebatem amb intel·ligència les paraules dels predicadors càtars? Tinc entès que en el debat organitzat pel rei Pere a Carcassona, per exemple, vam fer un paper d’allò més galdós.

L’al·ludit replicà amb celeritat:

—Esclarmonda i els seus heretges són llestos com el diable, i tenen la llengua hàbil i verinosa!

Domingo féu com si sospesés aquelles paraules i, després de reflexionar, tornà a la càrrega:

—Amb això potser em voleu dir que…, no tenim predicadors prou intel·ligents, entre nosaltres? —el monjo restà capcot i consirós—. Deu ser per això que els senyors occitans confien l’educació dels seus fills als savis predicadors de l’heretgia… —Folquet es debatia entre l’enuig i la perplexitat. En obrir la boca per replicar, un enèrgic gest de contenció del legat el paralitzà i permeté que Domingo de Guzmán conclogués el seu discurs sense interrupcions—: No pot ser que la nostra Església només serveixi als ignorants i a la gent inculta. Hem de combatre els predicadors càtars, els perfectus hereticus, en el seu terreny, el de l’exemple, la paraula i el raonament.

Tres anys després, l’any de gràcia 1207, Montsegur ja disposava d’un flamant responsable militar: jo, Pere Roger de Mirapeis.

Al cap de poc temps del meu nomenament, amb el castlà de Montsegur, Ramon de Perella, tinguérem el privilegi d’assistir al determinant debat organitzat per Esclarmonda de Foix al castell de Pàmies. Una insòlita trobada entre dignataris de l’Església Catòlica, entre d’altres el legat papal Pere de Castellnou, Domingo de Guzmán i l’omnipresent Folquet, recentment nomenat bisbe de Tolosa, i uns quants bons homes encapçalats per Gilabert de Castres.

Domingo inaugurà el debat de manera respectuosa i protocol·lària, amb la seva habitual lentitud i circumspecció:

—Voldríem agrair, per començar, la gentil invitació que ens féu la senyora de Pàmies i Montsegur, Esclarmonda de Foix, per debatre les diferències que, malauradament, us separen de la mare Església…

L’amfitriona decidí intervenir per tal de deixar clares les posicions de cadascú des d’un bon principi. D’altra banda, els llargs silencis i pauses del monjo castellà permetien aquestes interrupcions sense que es poguessin interpretar com un signe de descortesia.

—Hem sentit a parlar molt de vós, Domingo de Guzmán, de la vostra tenacitat i la devoció amb què prediqueu des del monestir que heu fundat a Fanjaus… Tanmateix, em veig obligada a puntualitzar, d’entrada, que no som pas nosaltres qui ens hem separat de l’autèntic i pur cristianisme, sinó que pensem que és l’Església de Roma qui s’ha allunyat del camí del coneixement sagrat que Jesús ens ensenyà.

Tot i haver estat prou advertit i informat sobre aquella notòria dama, la seva intervenció havia desconcertat momentàniament Domingo. Pere de Castellnou, poc habituat a mantenir diàlegs raonats amb una dama, decidí prendre’n la iniciativa. No podia amagar un punt d’indignació davant la grollera seguretat exhibida per Esclarmonda.

—Anem al gra. És veritat que defenseu el coneixement directe i personal amb Déu, tot prescindint dels seus ministres?

Fou Gilabert de Castres qui es cregué obligat a respondre:

—Per a contactar amb Déu no ens calen intermediaris que Ell no ha escollit, ni temples curulls de riqueses, ni les immenses i costoses catedrals que vosaltres bastiu.

El bisbe Folquet no es pogué reprimir més i s’incorporà al debat amb posat capciós:

—No sols no us calen temples ni catedrals, ni sagraments ni bisbes, ni papes! —assenyalà el mestre càtar amb el dit, com si l’acusés—. També negueu la transsubstanciació! Rebutgeu que el vi beneït i la sagrada eucaristia siguin la sang i el cos materialitzat de Crist. I goseu substituir-ho per un vulgar bocí de pa menjat en qualsevol clariana de bosc!

La rèplica d’Esclarmonda fou immediata, mordaç, però serena:

—Nosaltres tenim la sospita que el cos material de Crist, per més gran i voluminós que fos Jesús, no donaria abast per a administrar l’eucaristia a tanta gent ni per a donar la comunió a tants fidels durant tants segles.

Folquet ofegà un esgarip mentre l’assenyalava amenaçadorament:

—Sacrílega!

Un rampell em va fer dur la mà al pom de l’espasa, però, avergonyit, la’n vaig retirar immediatament.

Gilabert de Castres, enutjat, intentava reconduir el debat:

—La sagrada forma només és una representació. Un símbol que ara utilitzeu a Roma, com abans Jesús feia servir el pa!

El flamant bisbe de Tolosa gairebé tremolava de còlera.

—Això és inadmissible! El Sant Pare no tolerarà aquestes ofenses i blasfèmies a Déu! —S’adreçà al legat papal—: Aquesta gent no pot anar escampant aquestes idees tan perverses!

Esclarmonda el mirà desafiant:

—I com ho penseu evitar? Esmolant les vostres prèdiques, com propugna Domingo, o les espases, com darrerament sembla que vol fer Roma?

Un monjo catòlic, gros i majestuós, s’adreçà indignat i quequejant a l’amfitriona.

—Seny… Senyora, tot i…, tot i que heu tingut l’ama… amabilitat d’oferir aques… aquesta casa per a la reunió, mi… millor faríeu d’estar co… cosint, vós, en lloc d’in… d’intervenir en un debat tan…, tan…, seriós com aquest!

Mentre la dama de Foix fulminava el monjo amb la mirada, nosaltres ens dúiem les mans al cap. Qui conegués Esclarmonda es podia esperar la resposta més devastadora davant la misògina intervenció d’aquell imprudent.

—Ja sé que al nord desconeixeu la cortesia i el respecte envers la dona… —començà ella sorprenentment suau i continguda, cosa que encara agafà el complagut monjo més desprevingut—. Tanmateix, això no us eximeix del deure d’esforçar-vos perquè l’òrgan secretor d’arguments tan elaborats sigui el vostre cervell…, i no altres òrgans ja marcits i molt menys dignes de guiar les vostres paraules!

El monjo restà lívid, mentre el debat naufragava enmig del desori i d’un guirigall de crits i insults.

Finalment, tots els prelats catòlics abandonaren la sala.

Asseguts i capcots, només hi restàrem Gilabert de Castres, la nostra dama i els seus fidels Ramon de Perella i un servidor. Després d’uns instants de silenci, ella ens mirà, greu però serena, un per un.

—Roma està disposada a acabar amb nosaltres. Hem d’anar-nos preparant per als temps de foscor que s’apropen.

Gilabert de Castres assentí amb el cap.

—Caldrà buscar un refugi segur per als nostres llibres i pergamins…

Esclarmonda es tombà cap a Ramon de Perella i cap a mi. Els ulls li brillaven, com passava sempre que prenia una decisió.

—Acabarem la fortificació de Montsegur i farem el castell inexpugnable. No podem permetre que el nostre tresor i el secret del Sant Grial caiguin a les seves mans. Si això passés, el pur cristianisme estaria sentenciat a mort.

Un calfred em recorregué el cos de cap a peus.

Al neguit de l’amenaça que planava damunt dels nostres comtats, jo hi afegia, a més, la meva obsessió creixent per l’enigma del Sant Grial. Feia temps que n’havia preguntat el significat a Esclarmonda; en la mateixa conversa en què vaig confessar-li el meu amor per Orbria. I si respecte als meus sentiments per la Lloba, em revelà que ja se n’havia adonat i que els respectava, pel que fa al Sant Grial, en canvi, no tan sols no em donà cap llum, sinó que encara alimentà més el misteri i atià la flama d’una dèria que m’havia de rosegar uns quants anys més.

«Sou massa jove, estimat Mirapeis», s’havia limitat a respondre’m, i afegí, donant per acabada la qüestió: «De la mateixa manera que, pel vostre bé, no hauríeu de forçar el curs natural dels sentiments, tampoc no heu de freturar per tenir certs coneixements abans del que us pertoca».