Un rei transpirinenc

La host reial, encapçalada pel rei Pere i els seus homes més fidels, sortí a galop tirat de Barcelona. El camí era llarg i calia arribar al més aviat possible. Gairebé simultàniament, i amb tota discreció, dos genets abandonaven la ciutat per una altra porta de la muralla. Duien un missatge personal de viva veu del rei al papa de Roma.

Al Vaticà, el prestigi del comte de Barcelona i rei d’Aragó era més alt que mai, després de la victòria a les Navas de Tolosa. Quan arribaren els dos cavallers procedents de Barcelona, foren atesos de seguida pel papa en persona. Els emissaris tenien ordres de transmetre literalment el missatge sense embuts:

—El rei Pere es queixa dels procediments injustos i arbitraris que els vostres legats han aplicat al llarg de tota la croada…

El segon cavaller gairebé no deixà acabar el primer:

—Sa Majestat també acusa directament Montfort de la mort de gran nombre d’innocents, i d’escampar el terror i la desolació per terres dels seus vassalls de Foix, Comenge i Bearn…

El papa romania assegut i capcot en el seu tron. Havia estat esperant que arribessin, tard o d’hora, les queixes directes del rei d’Aragó, i s’imaginava perfectament l’enuig i l’estat d’ànim del monarca. Era conscient que havia tibat massa la corda, i reconeixia que potser havia arribat l’hora de destensar-la una mica. Calia aturar-ho tot i fer un pas enrere si no volia posar el sobirà catalanoaragonès entre l’espasa i la paret.

—Haig d’admetre que els croats han anat massa lluny —mormolà finalment, afligit, sabent que els cavallers catalans prendrien nota del detall més insignificant de la seva actitud per a transmetre-ho al monarca. Es tombà cap al seu secretari escrivà—. Preneu nota de dues cartes: una adreçada a Simó de Montfort i una altra, al meu legat Arnau Amalric.

Amb una rapidesa inusitada, l’escrivà tingué a punt els estris necessaris per a transcriure el dictat del pontífex:

—Simó de Montfort: us ordeno aturar totes les hostilitats als comtats occitans i restituir tots els béns arrabassats als nobles no compromesos amb la causa heretge. També us exhorto a deixar de banda la vostra obsessiva persecució dels senyors occitans, i a prendre part en la gloriosa croada contra els sarraïns d’Espanya.

Gairebé sense pausa, i com si el tingués memoritzat, dictà el missatge adreçat al seu legat:

—Arnau Amalric: us demano diàleg i entesa amb el rei Pere d’Aragó, com també la immediata supressió d’indulgències en el reclutament de voluntaris croats.

Uns quants dies després, el palau comtal de Tolosa era testimoni de dues cerimònies breus, celebrades tan sols amb l’interval d’un dia. Jo, com a escorta personal d’Esclarmonda de Foix, vaig tenir l’honor de ser present en totes dues.

La primera consistí en l’enllaç matrimonial de Ramon VII, fill del comte Ramon VI, amb Sança, germana petita del rei Pere, enllaç que reforçava el vincle familiar ja establert entre ambdues cases comtals vuit anys enrere, amb el casori del mateix comte Ramon amb Elionor, l’altra germana del monarca.

La segona cerimònia, però, tingué una transcendència històrica molt superior.

A punt de començar, una emoció col·lectiva surava per tota la sala principal de palau, plena de gom a gom d’un públic expectant. Nobles i dames occitans, catalans i aragonesos, vestits amb les nostres millors gales, encerclàvem l’altiva figura del rei Pere. Érem conscients de ser testimonis d’un acte polític de màxima importància i d’abast imprevisible. Tots romaníem pendents del més mínim gest o paraula del monarca.

El murmuri minvà de cop quan, amb un gest decidit i amical, el rei Pere tustà informalment les espatlles del comte de Tolosa. Seguidament pujà amb parsimònia els tres primers graons d’una escala de marbre que, en un dels angles de l’estança, duia a un replà superior. El desnivell accentuà encara més la diferència d’alçària del monarca amb la de tots els presents, i un silenci sepulcral s’imposà en fer-se evident que el rei anava a parlar.

—Senyors comtes i cònsols de Tolosa, comtes de Foix, Comenge, Bigorra, Bearn i tots els altres nobles cavallers i amics aquí presents… —declamà amb veu fosca i poderosa, mentre assenyalava cadascun dels senyors esmentats, i afegí, després d’una pausa expectant—: accepto formalment el vostre jurament de fidelitat i vassallatge, i assumeixo, per tant, totes les meves obligacions i responsabilitats com a comte de Barcelona i rei d’Aragó…, i també com a sobirà dels vostres comtats occitans!

Un esclat d’eufòria acompanyat de crits d’entusiasme omplí tota la sala, i mentre alguns aplaudíem de valent, els altres s’abraçaven plorant d’alegria.

—Visca el rei Pere!

—Visca el rei dels catalans, aragonesos i occitans!…

Esclarmonda, visiblement emocionada, em premé el braç amb força. Vaig sentir una esgarrifança. Aleshores ella mussità:

—Em fa por que els somnis més bells siguin, també, els més breus.

Aquell dia gèlid de gener del 1213, el nostre rei Pere —ara també senyor del gran i poderós comtat de Tolosa— havia esdevingut l’indiscutible sobirà de la major part de les terres occitanes. Vaig tenir el privilegi, doncs, d’assistir a la cerimònia que convertia el Pirineu en l’espinada d’un imperi en gestació que, regit pel monarca amb més prestigi de la cristiandat, semblava destinat a aglutinar i vertebrar la realitat política, militar i cultural més poderosa de l’Europa occidental.

La ciutat de Tolosa aviat s’omplí de nombrosos cavallers catalans i aragonesos que eren acollits amb càlid entusiasme i fervor popular. Una rebuda que contrastava amb la fredor o hostilitat amb què sempre havien estat rebuts els nobles francesos.

A Lavaur, el legat papal i Montfort feia poc que hi havien rebut, amb força disgust, els missatges pontificis que els comminaven a aturar les hostilitats i a negociar amb el monarca catalanoaragonès, quan arribà el bisbe Folquet profundament trasbalsat:

—A Tolosa han acceptat Pere com a rei! L’han…, l’han convertit en rei dels occitans! Valga’m Déu totpoderós…!

Passats uns moments de consternació i perplexitat, Arnau Amalric reaccionà de manera expeditiva tot adreçant-se a l’amanuense:

—De pressa! Preneu nota! Ens hem de moure ràpid abans que això sigui irreversible! Hem de fer creure al papa que el rei Pere és víctima de les perverses maquinacions del comte de Tolosa, autèntica bèstia negra i culpable de tots els problemes de l’Església Catòlica als comtats occitans!

Quan el papa rebé el missatge urgent del seu home de confiança a la croada, restà sumit en el desconcert:

—Necessito temps…, temps per a reflexionar i analitzar fredament el que em diuen els uns i els altres d’aquest trencaclosques occità!

Un dels cardenals més vells, que també havia llegit el pergamí del legat, considerà que el papa necessitava consell:

—Sa Santedat, Pere de Barcelona i Aragó s’està convertint en un rei massa poderós, i ara, en protector d’un ric i vast territori que els vostres antecessors van adjudicar als reis de França. Unes terres on, a més, continua ben arrelada la pitjor heretgia. —El vell cardenal no recordava haver vist mai aquell papa tan rosegat pels dubtes i el neguit. Decidí que calia exercir el màxim de pressió—: Hem d’aturar el rei català. Cal destruir tota la trama d’aliances i vassallatges que Barcelona ha anat teixint als comtats occitans, o estem perduts, Sa Santedat.

—Temps…, necessito temps… —insistia el Papa, aclaparat, i afegí—: No puc prendre una decisió equivocada.

La carta del papa trigà cinc mesos a arribar. Després de llegir-la, el rei Pere la rebregà i la llençà amb còlera al terra. Se sentia enganyat i traït pel Sant Pare. Per a acabar-ho d’adobar, dos abats catòlics enviats pel legat Amalric el comminaven a acatar la submissió a Roma i a abstenir-se de protegir els seus vassalls, sota l’amenaça de l’excomunió.

El rei s’adreçà als dos abats amb una serenitat sorprenent:

—Escolteu: digueu al papa, al legat Amalric, a Montfort i a tot aquell qui ho vulgui sentir, que al sobirà de la Casa de Barcelona ningú no li ha de recordar quines són les seves obligacions com a rei.

Quan els dos homes del legat van haver abandonat el palau, Pere restà una llarga estona capcot i pensarós. Finalment inspirà a fons i es dirigí, amb posat greu, al seu senescal:

—Crideu tots els cavallers. Que vinguin amb les seves millors armes. Invertirem tot el patrimoni que ens resta per a fer front a una campanya militar en la qual ens ho jugarem tot.

El 8 de setembre d’aquell any, el rei Pere travessà el Pirineu amb la seva host, formada per un miler dels seus millors i més fidels cavallers: entre d’altres, els aragonesos Miquel de Luèsia, Blasco d’Alagó, Roderic Liçana, Ladro, Gomes de Luna, Miquel de Rada, Guillem de Puyo i Asnar Pardo; i els catalans Dalmau de Creixell, Hug de Mataplana, Guillem d’Horta, Berenguer de Castellbisbal, Bernat d’Alió i Arnau de Castellbò.

Una multitud provinent de pobles i viles s’agombolava exultant a les vores dels camins per a acollir amb crits fervorosos i càlides mostres d’adhesió el pas dels cavallers catalans i aragonesos.

El rei ja havia enviat els preceptius missatges als seus vassalls occitans. De Tolosa partiren les nombroses tropes del comte —gairebé tres mil cavallers i vint mil soldats d’infanteria—, encapçalades per pare i fill: Ramon VI, que aleshores ja anomenàvem el comte vell, i Ramon VII, el comte jove.

A Foix, tots els qui formàvem la host del comte Ramon Roger també érem a punt de partir. Al pati d’armes del castell, hi tenia lloc una multitudinària i emotiva escena de comiat. Com ja era habitual, Pau ens acompanyava com un cavaller més de la mainada del comte. El coratge i la descomunal força física demostrats en combat, juntament amb la seva noblesa d’esperit, havien captivat tota la petita cort de Foix.

També Oliver havia aconseguit, aquesta vegada —malgrat els seus tendres catorze anys—, que l’incloguessin com a ajudant d’intendència i com a escuder de Pau. De la mateixa manera que Beatriu havia insistit a enrolar-se com a auxiliar de la Lloba, perquè Orbria no solament era cèlebre pels seus encants personals, sinó també per la seva eficàcia en el guariment de ferides de guerra.

En aquell llarg adéu, la meva estimada es repartia, com la cosa més natural del món —tots ja ens hi havíem avesat—, entre els seus dos amants predilectes d’aleshores: el comte de Foix i jo mateix.

L’eufòria embriagava Ramon Roger de Foix. Aquell era l’ambient que omplia del tot un home fet per al combat com ell. Es mirava amb orgull els darrers preparatius de la seva expedició militar. Se m’adreçà amb una mirada de complicitat:

—El bord de Montfort no s’imagina el que li caurà al damunt!

Felipa de Montcada, en canvi, s’adreçava neguitosa a Orbria i a Beatriu:

—Esteu segures que hi voleu anar? Encara hi sou a temps…

Orbria li somrigué i assentí amb el cap. Malgrat compartir el mateix home, aquelles dues dones s’apreciaven.

—Saps prou bé que les meves herbes remeieres i les meves mans sempre han ajudat força els ferits en batalla —féu la Lloba, i afegí—: I ja que he estat incapaç de fer desistir Beatriu de no venir, he de reconèixer que, al capdavall, em pot ser de gran ajut!

Mentrestant, Esclarmonda de Foix s’havia atansat a la Lloba:

—Orbria…, no oblidis el meu missatge al rei Pere.

No vaig poder evitar que el cor se m’encongís de gelosia. Una trobada personal entre dues passions desbordants com eren la Lloba i el monarca podia ser incendiària. D’altra banda, em preguntava en què devia consistir aquell misteriós missatge.

Quan tots els cavallers pujaren a cavall, Esclarmonda es quedà mirant Pau amb un somriure trist. El monjo-guerrer se n’adonà i se li atansà lentament amb la muntura:

—Desitgeu-me sort en la batalla —li pregà.

Ella restà uns moments dubitativa i, finalment, es llevà un exquisit mocador blau que duia nuat al coll. Allargà el braç i el lliurà a Pau, que, una mica confós, el recollí.

—Cuideu-vos. Jo seré a Montsegur, però si no ens tornéssim a veure… —la veu d’Esclarmonda no podia amagar la malenconia malgrat voler ser animosa—. Vull que tingueu un record del meu afecte i admiració.

Trasbalsat, Pau plegà curosament el mocador i se’l ficà pel coll dins el gipó. No sabia si el nus que tenia a la gola li deixaria dir allò que volia. Empassà saliva:

—No podria…, no em puc imaginar de no tornar-vos a veure. Per a mi, tal com el vostre nom indica, sou la llum del món, que tot just m’ha començat a ensenyar el camí. —Callà, avergonyit, en posar-se Esclarmonda el seu dit índex suaument als llavis.

No em passà per alt com Beatriu, que havia observat discretament l’escena, abaixava els ulls.

La trobada de la host del rei Pere amb les tropes de Tolosa i les de Foix donà peu a un vast i temible exèrcit que ens omplia d’orgull i infonia un sentiment d’invulnerabilitat als qui en formàvem part. Al capdavant hi marxava el rei, flanquejat per Ramon de Tolosa i Ramon Roger de Foix, amb els respectius fills.

Els portaestendards —el senyal reial amb les quatre barres, la creu de Tolosa en un costat i les tres barres de Foix en l’altre—, el paorós retrunyir del terra al pas dels cavalls, l’enèrgica dringadissa d’esperons i l’espurnejar del sol damunt les armadures desfermaven l’admiració i un fervor entusiasta arreu per on passàvem.

Aquella magna expedició militar inspirà de seguida cançons de trobadors que, com Raimon de Miraval, donaven per segura la nostra victòria.

En superar un desnivell del terreny, el monarca i els comtes s’aturaren. Ramon de Tolosa assenyalà un extrem de la plana que s’obria davant nostre:

—Darrere d’aquell turonet és on ara Montfort té fortificada la guarnició amb què, des de fa setmanes, assola les terres tolosanes.

El rei Pere estirà el cos, examinà detingudament l’orografia del terreny que tenia al davant i, finalment, féu saber la seva decisió:

—Molt bé. Acamparem a l’altre marge del riu, prat amunt —assenyalà el poblet que s’entreveia a l’altra banda del pujol—. Quina població és? —demanà.

—La vila de Muret, Majestat —respongué prest el comte de Tolosa.

—Molt bé —féu el rei, i sentencià—: El setge i l’alliberament de Muret, doncs, marcaran l’inici de la nostra reconquesta occitana.