W
Walker, Gertrude. Vegeu CRIME PSYCHOLOGY
Walsh, Thomas
Nova York, 1906. Especialista del relat breu, va col·laborar en els PULPS i a BLACK MASK. Les seves narracions curtes Husk i Homecoming van ser filmades el 1936, amb els títols respectius de We’re Only Human (de James Flood) i Don’t Turn’em Loose (de Benjamin Stoloff). La novel·la Nightmare in Manhattan (1950) va inspirar la pel·lícula de Rudolph Matè Union Station (1950), des de la seva condició prèvia de relat curt, i The Night Watch (1952) va ser la base parcial de Pushover (1954, La casa n.° 322), que va rodar Richard Quine. Altres novel·les: The Dark Window (1956), The Eye of the Needle (1961), To Hide a Rogue (1965), etc.
Wambaugh, Joseph
Nascut l’any 1937. Especialista del POLICE PROCEDURAL, a través de novel·les que aprofiten la seva llarga experiència a la policia de Los Angeles i que sovint s’han enfilat fins a la condició de best-sellers. També ha treballat per al cinema i la televisió. The New Centurions (1970) va ser duta al cinema amb el mateix títol per Richard Fleischer (1971, Los nuevos centuriones), i va constituir la base per a una sèrie de televisió, creada per Wambaugh, Police Story, que es va emetre de 1973 a 1977 i de la qual se’n van derivar unes altres dues. The Blue Knight (1972) va accedir el 1973 a una mini-sèrie televisiva de la qual es va desprendre una pel·lícula de Robert Butler, i obtingué un accés nou i més extens a la televisió en un programa que va durar de desembre de 1975 a octubre de 1976, el telefilm pilot del qual, dirigit per J. L. Thompson, va arribar al cinema (1975, El caballero de azul). The Onion Field (1973) va aconseguir un film homònim de Harold Becker el 1979 (El campo de cebollas). The Choir Boys (1975) ja havia arribat abans al cinema, a través de Robert Aldrich, amb el mateix títol (1977, La patrulla de los inmorales).
Altres obres: The Black Marble (1977), Glitter Dome (1981), Lines and Shadow (1984).
Waugh, Hillary B(aldwin)
New Haven, Connecticut, 22 de juny de 1920. Representant del POLICE PROCEDURAL, que ha fet servir els pseudònims H. Baldwin Taylor i Harry Walker. Escriví Last Seen Wearing (1952), A Rag and a Bone (1954), Rich Man, Dead Man (1956), abans de crear la seva famosa parella de policies, el cap Fred Fellows i el sergent Sidney Wilks, que van debutar a Sleep Long, My Love (1959, L’assassí és del veïnat). La sèrie va continuar a través de Road Block (1960), That Night it Rained (1961), The Late Mrs. D (1962), Born Victim (1962), Prisonner’s Plea (1963), Death and Circumstances (1963), The Missing Man (1964), End of a Party (1965), Pure Poison (1966), The Con Game (1968). En aquest darrer any va encetar una sèrie del mateix subgènere, si bé menys deductiva i més violenta, protagonitzada pel tinent de Nova York Frank Sessions: 30 Manhattan East (1968), The Young Prey (1969) i Finish Me Off (1970).
La novel·la de Waugh The Eighth Mrs. Bluebeard (1958), va tenir versió televisiva el mes d’octubre d’aquell any a través del programa The Further Adventures of Ellery Queen.
Westlake, Donald E(dwin)
Brooklyn, Nova York, 12 de juliol de 1933. Pseudònims: Richard Stark, amb el qual ha escrit la saga de PARKER i la seva derivació com a mini-sèrie protagonitzada pel seu company Alan Grofield; Tucker Coe, destinat a signar les novel·les de Mitch Tobin; i altres, com Curt Clark o Timothy J. Culver.
El personatge Mitch Tobin era un antic policia que va haver de marxar del cos a causa d’haver-li obert un expedient per abandonament d’un servei en el qual va morir el seu company. La seva primera novel·la, Kinds of Love, Kinds of Death (1967), transcorre al compàs de la corresponent actuació policíaca contra Mitch Tobin, que des d’aleshores només faria treballs eventuals d’investigació, sense voler demanar de moment la llicència de detectiu privat («no són únicament les forces de la policia de Nova York les que he abandonat»). Tobin també aparegué a Murder Among Children (1968), A Jade in Aries (1969), Wax Apple (1970) i Don’t Lie to Me (1972), integrant una sèrie breu molt tangencial a la inspirada carrera literària de Donald Westlake.
Aquest autor es va traslladar de petit, amb la seva família, a Albany. Després dels seus estudis va servir a les Forces Aèries i fou enviat a Alemanya, després va treballar com a ferroviari, com a actor i com a director adjunt d’una agència literària. L’any 1960 va fer molt de soroll amb la novel·la The Mercenaries (després, The Smashers), el protagonista de la qual era un professional de la delinqüència amb un estil que reverenciava l’antiga escola HARD-BOILED. A partir d’aquesta estètica crearia tot seguit la sèrie PARKER, amb el pseudònim de Richard Stark, mentre continuava donant el seu nom a novel·les sense protagonista estable com KILLING TIME (1961), 361 (1962, sobre la integració de fet de la màfia a la societat actual), Killy (1963, dissecció amarga de les contradiccions en el si dels sindicats obrers). Aquestes novel·les despleguen les constants temàtiques de l’obra de Westlake: la màfia és la còpia patològica de la institució policíaca, el poder adopta actituds feixistes, l’individu s’ha de defensar tot sol de l’agressivitat legal i il·legal que l’envolta, la societat ha esdevingut un deliri caòtic on allò que encara té sentit és l’instint de la supervivència, la lluita per mantenir-se incòlume en aquest estat de coses correspon a un itinerari iniciàtic. Molt aviat, després d’un intent de psicologia criminal (Pity Him Afterwards, 1964), Westlake intuiria que el camí literari més adient per expressar les seves conviccions era la sàtira.
Limitant aleshores l’estil «hard-boiled» a la seva sèrie signada amb el pseudònim de Richard Stark, Westlake es llança a un humor a mig camí de Woodehouse i Voltaire que debuta esplendorosament amb THE FUGITIVE PIGEON (1965) i que inunda una fructífera etapa fins al final de la dècada. Des d’aquell angle, Westlake contempla la caducitat de les estructures socials a través de la màfia (The Busy Body, 1966), la protesta juvenil i el terrorisme (The Spy on the Ointment, 1966), la fal·làcia reformista i la hipocresia benpensant (God Save the Mark 1967), el món cinematogràfic i l’«star system» (Who Stole Sassi Manoon?, 1968), el joc il·legal (Somebody Owes Me Money, 1969). Al llarg d’aquestes obres es pot veure també de quina manera Westlake revisa satíricament els diferents corrents temàtics del gènere negre, i com torna a analitzar amb mètode humorístic les seves pròpies aportacions anteriors. Però tot això no impedeix de cap manera que el llenguatge escumós que fa servir i el desvarieig alhora enfollit i racional de cada intriga ens donin les significacions clàssiques de la novel·la negra. Ha canviat l’angle expressiu, però no l’enfocament profund.
Una constant del cicle anterior és la del protagonisme juvenil, que cau repetidament en els paranys d’un Sistema sinistre i ridícul. A partir de 1970, Westlake enceta, des d’una perspectiva paròdica, la sèrie de DORTMUNDER, un delinqüent que imita còmicament PARKER. Mentrestant escriu noves obres: Up Your Banners (1969), Adios Scheherezade (1970), I Gave at the Office (1971), Cops and Robbers (1972), Under an English Heaven (1972), Gangway (1974, a mitges amb BRIAN GARFIELD), Help, I Am Being Held Prisoner (1974), Two Much! (1975), Dancing Aztecs (1976), Enough! (1977, anomenada també A Travesty), Castle in the Air (1980), Kahawa (1981), etc. La temàtica s’ha dispersat a qüestions molt diverses, tractades fins i tot amb diferents experiments d’estil, però el nervi satíric continua, juntament amb la incessant alegria renovadora que sembla donar la impressió d’un gènere inventat de bell nou cada vegada.
Adaptacions cinematogràfiques (al marge de les sèries DORTMUNDER i PARKER): The Busy Body (1967, Un millón en un cadàver), de William Castle; Cops and Robbers (1973), d’Aram Avakian; Le Jumeau (1984), d’Yves Robert, sobre Two Much! La pel·lícula In God We Trust (1981, El hábito no hace al monje), de Marty Feldman, va motivar un plet de Westlake a la productora per les similituds que hi havia amb la seva novel·la —no de gènere negre— Brother Keepers (1975).
Westlake ha escrit el guió de Hot Stuff (1979, Materia caliente), de Dom de Louise.
White, Lionel
Buffalo, Nova York, 9 de juliol de 1905. Atracaments, segrestaments, alcohol i passió remouen la turbulència crítica i les significatives inversions morals de la seva obra, adjectivada per la seva afecció a descriure minuciosos «hold-ups», però també excel·lent a nivell de conflictes psicològics. Cultivador preferent de personatges fora de la llei, White és un dels escriptors més pessimistes del gènere.
Entre les seves novel·lés: Seven Hungry Men (1952), The Snatchers (1953), To Find a Killer (1954), Clean Break (1955, Cop mestre), The Big Caper (1955), The House Next Door (1956), Death Takes the Bus (1957), Invitation to Violence (1958, Invitació a la violència), Steal Big (1960), Lament for a Virgin (1960), A Grave Undertaking (1961), Obsession (1962), etc.
Adaptacions cinematogràfiques: The Killing (1956, Atraco perfecto), de Stanley Kubrick, sobre Clean Break; The Big Caper (1957), de Robert Stevens; Pierrot le fou (1965, Pierrot el loco), de Jean-Luc Godard, sobre Obsession; The Money Trap (1966, La trampa del dinero), de Burt Kennedy, sobre la novel·la homònima de 1963; Night of the Following Day (1969, La noche del día siguiente), de Hubert Cornfield, sobre The Snatchers.
Whitfield, Raoul
Nova York, 1897 - 1945. Va viure a les Filipines, després va entrar a les forces aèries (sense tenir l’edat reglamentària) i va combatre a França durant la primera guerra mundial. Periodista durant un temps, comença a col·laborar a BLACK MASK, sembla que per mediació de HAMMETT; el 1923 es publica el seu primer relat. El misteriós assassinat de la seva dona, Emily Vanderbilt, el 1934 (mai no es va descobrir l’homicida), va acabar pràcticament amb la carrera de Whitfield.
Amb el pseudònim de Ramon Decolta, Whitfield va crear el detectiu Joe Gar, mig espanyol mig filipí, amb base a Manila, que parlava diferents idiomes orientals. D’estatura petita, oscil·lava entre la lassitud i la violència. El seu primer relat va ser publicat per «Black Mask» el mes de febrer de 1930 amb el títol West of Guam. L’any següent sis episodis van compondre la seva novel·la The Rainbow Murders, amb acció a Manila, Hawaii i San Francisco.
Si deixem de banda la col·lecció de narracions aèries Silver Wings (recopilació de 1930), Whitfield va publicar tres novel·les importants en la més pura expressió del primitiu estil HARD-BOILED: la successió trepidant de crims era un mecanisme adreçat a evidenciar la venalitat i la cobdícia de determinats sectors ciutadans. Green Ice (1930) presenta un antic periodista que després de pagar amb dos anys de presó l’encobriment de la seva promesa en un dissortat incident, assisteix a l’assassinat d’ella i es llança contra els peixos grossos del gangsterisme, tirans dels delinqüents menors. Un altre periodista narra l’acció de The Virgin Kills (1932), situada a bord d’un iot, la figuració de luxe de la qual manté connexions íntimes amb el crim organitzat. Entre l’una i l’altra es va editar Death in the Bowl (1931), que comença a partir de la mort d’un director d’orquestra en el Hollywood Bowl.
Whittington, Harry
Ocala, Florida, 4 de febrer de 1916. Prolífic escriptor que mitjançant un elevat nombre de pseudònims ha escrit moltes novel·les en gèneres diversos, amb una certa preferència pel gènere negre, el western i el romàntic. La seva carrera literària va començar el 1945. Entre les seves novel·les: Satan’s Widow (1951), You’ll Die Next (1954), Desire in the Dust (1956), que va ser filmada amb el mateix títol per William F. Claxton el 1960 (La furia y el deseo), Hell Can’t Wait (1959), etc. La seva obra de tema criminal presenta una considerable violència crítica, i de vegades va signada amb el pseudònim de Whit Harrison.
Williams, Charles
San Angelo, Texas, 13 d’agost de 1909 - abril de 1975. L’any 1929 va ingressar, com a operador de ràdio, a la marina mercant, i va solcar els mars fins a 1939. Després va desenvolupar els seus coneixements tècnics a terra durant una altra dècada. La seva afecció al mar el portaria a viure en una embarcació, a bord de la qual es va suïcidar.
La tendència als escenaris marítims es veu en un bon nombre de les novel·les de William, com Scorpion Reef (1955), The Sailcloth Shroud (1961), Aground (1960) i Dead Calm (1963), seqüela de l’anterior, amb els mateixos protagonistes, ara casats; The Diamond Bikini (1956), també amb una seqüela —Uncle Sagamore and His Girls (1959)— i The Catfish Tangle (1963), recorren a indrets lacustres. Tanmateix no hem d’oblidar les famoses incursions de Williams en la psicologia criminal, Hell Hath no Fury (1953) o A Touch of Death (1954), ni els seus tractaments de les possibles víctimes de la mecànica policíaca i judicial a Stain of Suspicion (1959) o The Long Saturday Night (1962, La llarga nit del dissabte).
Altres novel·les: Big City Girl (1951), The Big Bite (1956), Talk of the Town (1958), All the Way (1958), Man on a Leash (1973), etc.
Adaptacions cinematogràfiques: The Third Voice (1960, Aló, le habla el asesino), de Hubert Cornfield, sobre All the Way; Peau de banane (1963, La estafadora), de Marcel Ophuls, sobre Nothing in Her Way (1953); Le gros coup (1964), de Jean Valère, sobre The Big Bite; L’arme à gauche (1965, Armas para el Caribe), de Claude Sautet, sobre Aground; Don’t Just Stand There (1968), de Ron Winston, sobre The Wrong Venus (1966); Fantasia chez les ploucs (1971), de Gérard Pirès, sobre The Diamond Bikini; The Man Who Would Not Die (1975), de Robert Arkless, sobre The Sailcloth Shroud; Vivement le dimanche (1983, Vivamente el domingo), de François Truffaut, sobre The Long Saturday Night.
Wolfert, Ira
Nascut el primer de novembre de 1908. Periodista, corresponsal de guerra al Pacífic i a Europa, Premi Pulitzer pel seu llibre Battle for the Solomons (1943). La seva novel·la Tucker’s People (1943) va donar lloc al cèlebre film d’Abraham Polonsky Force of Evil (1948).
Wolfson, P(incus) J(acob)
Nova York, 22 de maig de 1903 - 15 d’abril de 1979. L’any 1931 va publicar la seva obra mestra Bodies Are Dust, i la van seguir les novel·les Summer Hotel (1932), All Women Die (1933) i Is My Flesh of Brass (1934). Contractat per Hollywood el 1933, va ser des d’aleshores guionista i productor de cinema i, més endavant, de televisió.
Woolrich, Cornell. Vegeu IRISH, WILLIAM