T

Taylor, Sam(uel) W(ooley)

Nascut el 1907. La seva hàbil novel·la The Man with My Face (1948), representativa dels temps inicials de la tàctica del suspens, va aconseguir una versió cinematogràfica amb el mateix títol (1951) dirigida per Edward Montagne. També escriví The Grinning Gizmo (1951). Hugo Haas va dirigir i interpretar Bait (1954), sobre el seu relat Fever.

They Shoot Horses, Don’t They?

Novel·la publicada l’any 1935 (Oi que maten els cavalls?) per HORACE McCOY, i l’origen de la qual es troba en un argument per al cinema, escrit a principis de la dècada amb el títol The Marathon Dancers.

La seva estructura es construeix sobre la sentència judicial que enviarà el protagonista a la mort; des de «que l’acusat es posi dret» fins a «que Déu tingui pietat de la seva ànima», un fragment de les frases letals corresponents precedeix cada capítol. Entre aquestes cites es desenvolupa un llarg «flash-back» en primera persona, interromput només per algunes acotacions en «off» del propi narrador, a manera de records escapçats de l’itinerari lineal del relat. La primera d’aquestes rememoracions, com una ràfega que clivella la mica de sentit que encara podia tenir el judici, fa referència a la mort de la seva companya i acaba dient: «L’advocat de l’acusació es va equivocar quan digué al jurat que Gloria va morir enmig de sofriments, sense amics, tota sola amb l’assassí brutal en aquella nit negra a la vora del Pacífic. Anava tan errat com és possible anar-hi. No va patir. Estava serena, còmoda i somreia. Era la primera vegada que la veia somriure. Com podia ser que patís? I no és cert que no tingués amics. Jo era el seu únic amic. Si era així, com podia estar sense amics?».

A les postrimeries de la novel·la, quan el fil cronològic de la trama condueix a la situació en què Gloria dóna un revòlver al seu company i li demana que la mati com a única manera d’alliberar-la de la seva misèria, el narrador recordarà la seva infantesa a la granja del seu avi, durant els vells estius d’Arkansas, i aquell dia que una euga es va trencar una pota i li van haver de disparar un tret al cap. «Era l’única manera d’alliberar-la de la seva misèria», havia dit l’avi de Robert. I aquest havia compartit amb Gloria la misèria de lluitar per un treball d’extres a Hollywood i de participar en una marató de ball, certamen monstruós i típic de l’època, on les parelles s’arrossegaven per la pista durant dies i nits, a canvi de llit i menjar, i amb les remotes esperances de guanyar el premi en metàl·lic o de ser elegits per a una pel·lícula per alguna de les personalitats cinematogràfiques que hi assistien.

El mateix realisme amb què descriu, a través de tota la novel·la, el desenvolupament de la marató, potencia el símbol dantesc constant d’una col·lectivitat explotada davant del menyspreu, la indiferència o la diversió dels privilegiats, que com a molt accedeixen al paternalisme d’aportar als concursants uns fugissers incentius econòmics. Les normes de la marató obliguen a una hora i cinquanta minuts de ball i a deu minuts de descans, però aquesta reglamentació encara no és prou sensacionalista per atraure un públic massiu que asseguri el negoci dels organitzadors; així s’afegeixen les proves que exigeixen més resistència i competitivitat i que reben el nom de «derby», incrementant la imatge del tracte animal que pateixen els participants i portant el lector subtilment cap al significat final del relat i del seu títol paradigmàtic. Aquest mateix objectiu posseeixen, en un moment donat, les paraules que Gloria dedica a una parella rival. «És possible que guanyin, són forts com mules. Aquesta tia d’Alabama l’han alimentada amb blat».

La mateixa organització social es troba reflectida en un joc de miralls dramàtic, a través de successius esdeveniments de la marató: empreses que paguen patrocinis comercials a diverses parelles, obtenint sinistres beneficis publicitaris de l’opressió econòmica; invasió d’espectadors quan un dels concursants és reconegut i arrestat com a presumpte assassí, de manera que la burgesia es gratifica i s’autoexculpa en la constatació dels crims comesos pels proletaris; promoció, pels organitzadors, del matrimoni d’una de les parelles que participen, anunciant la cerimònia com «un casament públic, d’acord amb les normes de la direcció que només els oferirà espectacles de primera classe» i arribant al sarcasme absolut del Sistema sobre la disfressa moral que exigeix al seu factor base i irremeiable de producció.

De la mateixa manera que els excessos del capitalisme constitueixen el principal nucli germinal del seu ensorrament, una hipòcrita associació de moralitat aconsegueix clausurar el certamen; aquell que és afectat d’una manera decisiva per la derrota és el darrer peó social, aquesta Gloria abandonada aleshores, com una deixalla, a l’atzar d’un món hostil, reduïda a la condició d’un animal ferit el qual la pietat obliga a rematar. El Sistema intervindrà de seguida: la policia s’emporta Robert en el cotxe oficial, tot fent xisclar la sirena, «la mateixa mena de sirena que havien fet servir a la marató quan ens volien despertar», la mateixa mena de sirena que a les fàbriques recorda als obrers la seva necessitat peremptòria d’anar a costejar l’existència regalada de les classes superiors. Per això el Sistema no pot tolerar un trencament de regles com el que realitza l’acusat, i com que és incapaç de sentir compassió pel seu cos encomanarà la seva ànima a la pietat del Senyor.

Vegeu adaptació cinematogràfica a HORACE McCOY.

Thomas, Ross (Elmore)

Oklahoma City, 19 de febrer de 1926. Periodista i agent de relacions públiques, especialista de ficció político-criminal (com es podia veure a Missionary Stew, 1983). Co-guionista del film de Wim Wenders Hammett (1982, El hombre de Chinatown). Dos propietaris d’un bar-restaurant, apareguts a The Cold War Swap (1966), es transmutaran en aventurers dels entramats polítics en relació amb el fet del crim, i apareixeran a Cast a Yellow Shadow (1967) i The Back-Up Men (1971).

Thompson, Jim (Myers)

Anadarko, Oklahoma, 1906 - Huntington Beach, Califòrnia, 7 d’abril de 1977. Periodista i col·laborador de PULPS («The True Detective Magazine»), havia exercit diferents oficis, reflectits després a les seves novel·les, com els de cambrer d’hotel, recol·lector, camioner, expert en explosius per a companyies de petroli, vigilant armat, venedor ambulant, etcètera. Es va casar a Marysville, Kansas, l’any 1931. Quan escrivia a diaris, la seva actitud crítica i el seu pensament marxista l’havien obligat a fugir literalment d’alguna població. El seu nom va figurar a l’extensíssima llista de possibles comunistes presentada pel guionista Martin Berkeley durant la «cacera de bruixes» i registrada amb data 19 de setembre de 1951 segons acta oficial del Congrés dels Estats Units; Thompson, tanmateix, era tan poc conegut a Hollywood aleshores que, o bé no se’l va posar a cap «llista negra» dels estudis, o bé en fou esborrat, o bé ningú va tornar a recordar-se’n; en anys molt pròxims, quan encara estaven proscrits els «black listed» (si més no oficialment) del treball cinematogràfic, Thompson aparegué com a guionista als títols de crèdit de dues pel·lícules de Stanley Kubrick, The Killing (1956, Atraco perfecto) i l’antibèl·lica Paths of Glory (1957).

Altres treballs de Thompson per al cinema (per exemple, una adaptació de THE GETAWAY per a Peter Bogdanovich) no van obtenir viabilitat. En els darrers temps de la seva vida aparegué com a actor en el film de Dick Richards sobre la novel·la de RAYMOND CHANDLER Farewell My Lovely (1975, Adiós, muñeca); es diu que li van oferir el paper per ajudar-lo a pal·liar les seves desgràcies econòmiques, que ja arrossegaven una història llarga i complicada. Segons aquesta història, Thompson havia escrit una bona part de la seva obra per encàrrec, fins i tot suggerint-li el tema i proposant-li treballs tan substancialment alimentaris com novel·litzacions de pel·lícules (The Undefeated, 1969, i Nothing but a Man, 1970) i del concepte bàsic d’una sèrie de televisió (Ironside, 1967); aquests encàrrecs devien correspondre a l’etapa del seu darrer canvi de residència, des de Nova York a Califòrnia.

Malgrat que l’obra de Thompson es va desenvolupar principalment en el camp de les edicions populars, constitueix una producció personal en un alt grau, tot sovint autobiogràfica, amb reflexos insistents de la seva vida familiar (la figura del pare, els problemes conjugals), individual (alcoholisme, erotisme, oficis), i dels escenaris que va trepitjar, Oklahoma, Texas, Nebraska, Califòrnia. D’altra banda, el món social que més sedueix Thompson és el de la Depressió, la qual cosa adjectiva sovint la seva obra com una reflexió sobre el passat. És obvi que la seva escola literària és la dels «tough writers», la dels escriptors «durs» dels anys trenta (JAMES M. CAIN, HORACE McCOY, DON TRACY); allí troba les bases del seu realisme crític radicalitzat i de les seves incursions per la psicologia criminal, evolucionades cap a un escepticisme cruel i una desesperança violenta. La destrucció de les cèl·lules que componen la vida social, des del mateix individu fins a l’organització col·lectiva, passant per l’existència familiar, són claus d’una obra els acords lírics majors de la qual s’ubiquen en els itineraris iniciàtics i en la fugida als espais oberts.

La seva primera novel·la, Now and on Earth (1942), va versar sobre un escriptor —anomenat Jim— que treballava en una factoria aeronàutica i que havia de mantenir la seva dona, dos fills, un pare grillat, una mare malalta i dues germanes dissolutes; la següent, Heed the Thunder (1946), presentava un clan familiar de Nebraska amb violents conflictes interns, però capaç d’unir-se davant dels adversaris exteriors. Nothing More than Murder (1949) el va fer entrar de manera espectacular en el gènere negre mitjançant una recreació molt fatalista de l’esquema de THE POSTMAN ALWAYS RINGS TWICE. Després d’un parèntesi de tres anys va venir l’extensa sèrie de novel·les per a l’editorial novaiorquesa Lion Books, que li va facilitar expressar-se amb una fúria desusada a la narrativa popular de l’època.

L’aportació inicial a Lion Books va ser The Killer Inside Me (1952) on, a partir d’una idea de l’editorial (que encarregava novel·les suggerint-ne primerament el tema), va crear el sheriff adjunt Lou Ford, ensorrat en una cadena de crims que l’empresona en un tràgic carreró sense sortida; va reprendre el personatge a Wild Town (1958), referida a un moment anterior de la seva existència. Un advocat d’Oklahoma, Kossmeyer, que s’enfrontava d’una manera pintoresca, però lúcida i noble, amb la realitat i fins i tot amb la legalitat, apareixia en algunes novel·les per a la Lion: Cropper’s Cabin (1952), on es contraposaven la comunitat blanca i la dels indis i, sobretot, les seves diferents formes de justícia; A Swell-Looking Baby (1954), on es reflecteix la contemporània cacera de bruixes; The Kill-Off (1957), última obra de Thompson editada per la Lion. Altres novel·les per a aquesta companyia: el 1953, Savage Night, The Alcoholics, Bad Boy, Recoil; el 1954, The Roughneck, The Criminal, The Golden Gizmo, Hell of a Woman. Thompson també va escriure: After Dark My Sweet (1956), THE GETAWAY (1958), The Transgressors (1961), The Grifters (1963), Pop. 1280 (1964), Texas by the Tail (1965), South of Heaven (1967), Child of Rage (1972), King Blood (1973) i la pòstuma The Ripp-Off.

Adaptacions cinematogràfiques: The Getaway (1972, La huida), de Sam Peckinpah; The Killer Inside Me (1975), de Burt Kennedy; Série noire (1978, Serie negra), d’Alain Corneau, sobre Hell of a Woman; Coup de torchon (1981), de Bertrand Tavernier, sobre Pop. 1280.

Tidyman, Ernest

Cleveland, Ohio, 1 de gener de 1928 - agost 1984. Va ser periodista des de 1943 a 1969. La creació del detectiu privat de color SHAFT li va permetre emprendre una carrera literària d’èxit fulgurant, eixamplada a treballs per al cinema (per exemple, el guió de The French Connection, 1971, de William Friedkin) i la televisió.

Tracy, Don(ald Fiske)

New Britain, Connecticut, 20 d’agost de 1905 - Clearwater, Florida, 10 de març de 1976. Periodista en els seus primers temps, després va fer servir de vegades el pseudònim de Roger Fuller, sobretot per a novel·litzacions de pel·lícules o de serials de televisió, on destaquen les seves versions de la saga Peyton Place. També va escriure diverses novel·les històriques. Des de 1960 va dur a terme una sèrie d’obres protagonitzades pel sergent de la policia militar Giff Speer (Deadly to Bed, 1960; Look Down on Her Dying, 1968; High, Wide and Ransom, 1976, entre altres). La seva primera novel·la, Round Trip, aparegué el 1935.

El seu trio de novel·les Criss Cross (1936), How Sleeps The Beast (1938) i Last Year’s Snow (1939), compon una de les aportacions clau de la literatura negra a la segona meitat dels anys trenta. S’hi aprecia un element comú que és un detall valuós per a la ruta geogràfica del gènere: el trasllat de l’acció, típica fins a aleshores de Chicago, Nova York o Califòrnia, a una zona de la costa de l’est més o menys precisada a l’estat de Maryland. L’objectiu d’aquest canvi d’ubicació respecte de la línia mare del gènere (en la seva multitud de plasmacions, aquesta ha desbordat qualsevol límit geogràfic) és defugir la mitificació de l’antítesi gran ciutat/Mal - camp/Bé. Les propostes de Tracy a les tres novel·les esmentades són, a més, diverses: població provinciana a Criss Cross, poble marítim a How Sleeps the Beast, refugi de muntanya a Last Year’s Snow.

Els nous paisatges de l’autor porten a una mentalitat col·lectiva poc explorada aleshores des del punt de vista de la novel·la negra, la del sud (i especialment la tradicional de la Costa Est), on conviuen el racisme més agressiu i una discriminació paral·lela de classes socials, juntament amb una concepció arcaica dels vincles i dependències entre els sexes. El talent de Tracy li va permetre no tan sols portar a terme una crítica profunda i variada del pensament sudista reaccionari, sinó també elevar-se des d’aquestes connotacions a conseqüències d’un abast social i polític molt més general.

Criss Cross narra l’ascensió social de Jimmy Thompson al compàs de la seva progressiva pèrdua de creences en els valors morals transmesos de generació en generació des d’una òptica timorata i mentidera. A través d’un exemple clàssic de dona fatal i d’un gàngster que esdevindrà el seu marit, el protagonista es troba involucrat en un atracament, amb la fortuna que això beneficia el seu prestigi públic i l’assoliment dels seus objectius de poder, fins que s’allibera de les seves obsessions per tal d’encarar-se amb les decrepituds de la realitat.

El capteniment ambigu dels personatges de Criss Cross s’accentua a Last Year’s Snow, l’agressivitat de la qual també està generada per la diferència de classes. Sembla com si els figurants principals, amb unes interrelacions tothora tenses, es traïssin sense cap mena d’escrúpol en l’actualitat de l’aïllat refugi de muntanya i en els seus records i projectes. Però és encara més substancial l’enfrontament entre dues concepcions i ubicacions de la vida: la del financer victoriós que col·lecciona triomfs sobre altres poderosos com si fossin trofeus de caça, i la del copropietari del refugi, que precisament ha fugit de la societat per tal d’evadir-se de les seves esclavituds econòmiques. La mort misteriosa del financer farà que els seus companys d’aïllament, sospitant els uns dels altres, decideixin unir-se en el silenci, amb una falta d’interès absoluta per les lleis que permeten a homes com el mort enfilar-se totalitàriament per damunt dels altres.

Una nova obra mestra de Tracy arriba l’any 1963, The Hated One. Torna a enfrontar-se al tema del racisme i situa l’acció en el nord de l’estat de Florida, on torna a assumir la crònica despietada de la societat sudista de la Costa de l’Est. La seva construcció conté pràcticament tots els materials bàsics de la mitologia del gènere en les seves plasmacions més incriminadores: un individu prepotent constituït en cacic ciutadà, càrrecs públics corromputs, una dona fatal, la lluita solitària d’un advocat per establir la veritat, etc. Quan la trama desemboca en un ocàs sangonós, Tracy sembla parlar per la boca de l’aclaparat «sheriff», que expressa la seva desconfiança final envers la llei, admetent que durant una llarga època ha estat tan deformada en benefici de la classe dominant que ja no té cap mena d’utilitat. The Hated One es configura com un ritual de purificació gairebé impossible d’una societat cruel l’únic final de la qual només es pot esperar per la via revolucionària.

Criss Cross va ser duta al cinema amb aquest mateix títol (1948, El abrazo de la muerte) per Robert Siodmak. Last Year’s Snow va tenir versió televisiva el mes de juny de 1955 a través del programa Lux Summer Video Theatre.

Trail, Armitage. Vegeu CROOK-STORY

Treat, Lawrence. Vegeu POLICE PROCEDURAL