C

Cain, James M(allahan)

Annapolis, Maryland, 1 de juliol de 1892 - University Park, Maryland, 27 d’octubre de 1977. Fill de la cantant d’òpera Rose Mallahan, li van mancar facultats per seguir les passes de sa mare i això va tenir molt a veure amb una part de la seva obra. L’any 1917 va començar a col·laborar en el «Baltimore American» i conegué Henry L. Mencken, l’intel·lectual que no trigaria a fundar BLACK MASK i que va ser per a Cain una mena de mentor. Després es va dedicar al periodisme, passant del «Baltimore Sun», dirigit per Mencken, al càrrec de columnista i editorialista del «New York World», un cop descobert per l’estrella d’aquest diari, Walter Lippman, cap a 1924. També va col·laborar en el «New Yorker» i en la revista de Mencken «The American Mercury», on va publicar el seu primer relat. El llibre Our Government (1930) aplegà diversos escrits de Cain, entre els quals n’hi havia dos en forma de brevíssimes peces teatrals que havia publicat a «The American Mercury» entre 1925 i 1929. Mencken empenyé Cain cap a Hollywood —on es va estar des de 1931 fins a 1947—, i Cain va portar a terme el tercer dels seus quatre matrimonis amb una actriu que havia estat molt amiga de Mencken. Per la seva banda, Lippman li va aconseguir la publicació de la seva primera novel·la, THE POSTMAN ALWAYS RING TWICE (1934, El carter sempre truca dues vegades).

Cain sempre va pretendre que estava apartat del gènere criminal i que havia escrit històries d’amor. Tanmateix el seu màxim prestigi el deu a dues novel·les palesament negres, l’esmentada i DOUBLE INDEMNITY (1936, Doble indemnització), sobre les bases i característiques de les quals hom el va definir encertadament com a «tough writer», «escriptor dur». Aquestes obres van crear escola a la novel·la negra des de dos angles diferents: la violència i l’autenticitat del llenguatge, magistralment farcit de significacions narratives; i els protagonismes situats en éssers de la vida corrent que, mitjançant incidències passionals, penetren en el delicte. Les connotacions melodramàtiques d’aquest segon aspecte són les que predominaran a la carrera literària posterior de Cain, que s’estima més bastir a poc a poc les circumstàncies psicològiques que porten al fet criminal i que es constitueix així en el màxim representant de la CRIME PSYCHOLOGY (en una direcció sovint pròxima a la que seguirà temps a venir PATRICIA HIGHSMITH).

A aquesta tàctica pertany Serenade (1937), un melodrama ple d’accents shakespearians on conflueixen tant els accents durs de l’inicial Cain com l’increment dels compassos romàntics que ja s’insinuaven a Double Indemnity. Però el seu tractament de l’homosexualitat va augmentar l’aurèola de Cain com a novel·lista de temes tabú per a la indústria cinematogràfica (les seves dues primeres obres no serien filmades fins al cap d’anys) i possiblement l’autor va decidir rebaixar el seu agosarament i minvar la seva duresa crítica, única opció perquè Hollywood li comprés la seva producció literària. El cant del cigne del millor Cain es va entonar el 1942 amb Love’s Lovely Counterfeit, que sembla endinsar-se molt conscientment, en tot el seu classicisme, en la novel·la negra, com si en fes una gran síntesi sota el singular toc romàntic de l’autor. Descriu l’escalada política d’un gàngster a mig camí entre els pistolers dels «Happy Twenties» i els arribistes de la delinqüència en els anys cinquanta, i es configura com una obra decididament de gènere i com un dels millors assoliments del novel·lista.

A part de les novel·les esmentades, Cain va escriure les que segueixen: Two Can Sing (1938) a «American Magazine», una mica ampliada amb el títol de Career in C Major (1943); Money and the Woman (1940), serialitzada a «Liberty» i una mica ampliada com a The Embezzler (1943); Mildred Pierce (1941); Past All Dishonor (1946); The Butterfly (1947); Sinful Woman (1947); The Moth (1948); Jealous Woman (1948); The Root of His Evil (1950), que prové del relat per al cinema When Tomorrow Comes (1939); Galatea (1953); la novel·la històrica Mignon (1962); The Magician’s Wife (1965); Rainbow’s End (1975); The Institute (1976); Cloud Nine (pòstuma, 1984).

Malgrat la seva llarga estada a Hollywood, Cain figura acreditat com a guionista només en ben poques pel·lícules. Són més abundoses les adaptacions de les seves obres: She Made Her Bed (1934), de Ralph Murphy, sobre el relat The Baby in the Icebox («American Mercury», gener de 1933); Le dernier tournant (1939), de Pierre Chenal, sobre The Postman Always Rings Twice; When Tomorrow Comes (1939, Huracán), de John M. Stahl; Wife, Husband and Friend (1939), de Gregory Ratoff, sobre Two Can Sing; Money and the Woman (1940), de William K. Howard; Ossessione (1942), de Luchino Visconti, sobre The Postman Always Rings Twice; Double Indemnity (1944, Perdición), de Billy Wilder, amb RAYMOND CHANDLER de guionista; Mildred Pierce (1945, Alma en suplicio), de Michael Curtiz; The Postman Always Rings Twice (1946), de Tay Garnett; Everybody Does It (1949, Si ella lo supiera), d’Edmund Goulding, sobre una readaptació de Career in C Major feta pel mateix Cain; Serenade (1956, Dos pasiones y un amor), d’Anthony Mann; Slightly Scarlet (1956, Ligeramente escarlata), d’Allan Dwan, sobre Love’s Lovely Counterfeit; Interlude (1956, Interludio de amor), de Douglas Sirk, sobre Serenade i When Tomorrow Comes; Interlude (1967, Interludio de amor), de Kevin Billington, «remake» de l’anterior; The Postman Always Rings Twice (1980, El cartero siempre llama dos veces), de Bob Rafelson; The Butterfly (1981, La marca de la mariposa), de Matt Cimber.

Cap a la meitat dels anys cinquanta, Mildred Pierce i Double Indemnity van tenir versions televisives en el programa Lux Video Theatre. L’any 1973 es va emetre una nova adaptació per a la televisió, per Jack Smight, de Double Indemnity. The Postman Always Rings Twice va ser portada al teatre i a l’òpera.

Uns altres relats curts de Cain: Dead Man («American Mercury», març de 1936), Brush Fire («Liberty», 5 de desembre de 1936), Coal Black («Liberty», 3 d’abril de 1937), The Girl in The Storm («Liberty», 6 de gener de 1940), Payoff Girl («Esquire», agost de 1952).

Cain, Paul

Pseudònim de George Sims. Iowa, 30 de maig de 1902 - Los Angeles, Califòrnia, 23 de juny de 1966. Amb el pseudònim de Peter Ruric va ser guionista cinematogràfic i va figurar acreditat en pel·lícules com The Black Cat (1934), d’Edgar G. Ulmer; Twelve Crowded Hours (1939), de Lew Landers; Grand Central Murder (1942), de S. Sylvan Simon; Mademoiselle Fifi (1943), de Robert Wise. És sabut que en acabar la dècada dels quaranta, després d’un tumultuós trànsit per París, amb motiu d’una invitació del director de la «Série Noire» Marcel Duhamel, va arribar a Espanya i visqué durant un temps a Alacant.

Va fer servir el pseudònim de Paul Cain per a les seves col·laboracions a BLACK MASK entre 1932 i 1936, característiques dels millors nivells de l’escola HARD-BOILED. Hi va publicar un seguit de relats: Black (maig de 1932), Parlor Trick (juny de 1932), Red 71 (desembre de 1932), One, Two, Three (maig de 1933), Murder Done in Blue (juny de 1933), Pigeon Blood (novembre de 1933), Pineapple (març de 1936), etcètera.

La seva novel·la llarga Fast One és un dels clàssics absoluts del primitiu gènere negre. Originàriament va ser publicada a BLACK MASK a través de cinc parts (entre març i setembre de 1932), que respectivament es titulaven Fast One, Lead Party, Velvet, The Heat i The Dark; l’any següent aparegué en forma de llibre corrent, i es va estrenar una pel·lícula que s’hi inspirava, Gamblin Ship (Casino de mar), dirigida per Louis Gasnier i Max Marcin i interpretada per Cary Grant.

Ambientada a la Costa Oest i centrada en el món dels gàngsters, Fast One tocava nombrosos temes típics de l’època: l’alcohol, les drogues, el joc, la boxa, el cabaret i les relacions íntimes entre polítics, periodistes, policies i líders del crim. En aquest context, el jugador i aventurer protagonista, llançat a un destí tràgic, apareixia com un clàssic «tough guy», un «dur» a mig camí entre l’ètica i la manca d’escrúpols. Heroi de guerra a França, retornat al seu país amb un munt de medalles, una commoció cerebral i una dependència de la morfina, explica que «tot això ha quedat liquidat». «Les medalles també?», li pregunten. I diu que sí: «L’Estat les ha guardades en memòria del meu primer processament», i després afegeix que «a Nova York va arribar un moment que la policia no podia sentir un tret sense pensar que l’havia disparat jo». Com a «bad-good-boy» temàticament derivat del protagonista de THE GLASS KEY, de DASHIELL HAMMETT, s’avança en el temps a la concepció popular d’aquest arquetipus.

Cannon, Curt. Vegeu MCBAIN, ED.

Carter sempre truca dues vegades, El. Vegeu POSTMAN ALWAYS RINGS TWICE, THE

Caspary, Vera

Chicago, 13 de novembre de 1904. Característica impulsora del subgènere de psicologia criminal (CRIME PSYCHOLOGY) cap a un enfocament poètic. Va començar per escriure novel·les sense gènere (The White Girl, la primera, l’any 1929) i obres de teatre; i treballà per a Hollywood des de 1932. Allà va realitzar relats i guions destinats a pel·lícules de tema criminal, com The Night of June 13 (1932), de Stephen Roberts; Such Women Are Dangerous (1934), de James Flood; Private Scandal (1934), de Ralph Murphy; Scandal Street (1938), de James Hogan.

La lírica novel·la negra Laura (on un inspector de policia s’enamorava d’una presumpta víctima) la va portar a la fama el 1943. Obtingué una bella transposició cinematogràfica (1944) d’Otto Preminger, va ser adaptada al teatre el 1947 per George Sklar i la mateixa Caspary, i va arribar a la televisió dues vegades, la primera en una versió de Truman Capote, i la segona amb el títol nou de Portrait of Murder.

Altres novel·les: Bedelia (1945), que va portar al cinema Lance Comfort el 1947, Stranger than Truth (1946), The Husband (1947), The Weeping and the Laughter (1950), Ewie (1960), The Man Who Loved His Wife (1966), Final Portrait (1971). La seva narració Gardènia va motivar la pel·lícula de Fritz Lang Blue Gardenia (1953, Gardenia azul).

Chaber, M. E.

Pseudònim de Kendell Foster Crossen. Albany, Ohio, 25 de juliol de 1910. El seu pseudònim (que no va ser l’únic) significa en hebreu, «mechaber», «l’escriptor» o «el pensador».

«Detective Fiction Weekly» va emparar el seu debut, el setembre de 1939, amb Aaron Burr Murder Case. Chaber també escriví per a la ràdio i la televisió. El seu personatge característic va ser l’investigador d’assegurances i detectiu privat Milo March, la primera novel·la del qual, Hangman’s Harvest, es va publicar el 1952. Jack Palance li va donar vida cinematogràfica a la versió de The Man Inside (1954), que va dirigir amb el mateix títol (1958, Conflicto íntimo) John Gilling.

Chambers, (Elwyn) Whitman

Nasqué l’any 1896. Fou periodista i guionista de cinema. Sovint va fer servir a les seves novel·les professionals de la premsa i també personatges femenins criminals. La seva gran època literària van ser els anys trenta i la seva obra mestra és Thirteen Steps (1935), novel·la en primera persona que comença amb els preparatius, detallats molt minuciosament, de l’execució d’una pena de mort a la forca. Els tretze graons que titulen el llibre són els del patíbul; cada pas que fa el condemnat per pujar-ne un obre un capítol en flash-back sobre el pretèrit que ha portat a aquest instant tràgic.

A Thirteen Steps Chambers fa servir tant la precisió documentalista (vida quotidiana del periodista de fets diversos, incloent-hi els seus torns de nit) com el deliri narratiu (intromissions fantàstiques del sexe i de l’alcohol a la rutina aparent dels protagonistes). Ambdós caires del relat s’uneixen en l’arribada de la sentència de mort, i aleshores la trama es converteix en un al·legat contra la pena capital.

Altres novel·les: The Campanile Murders (1933), que va rodar Richard Thorpe com a Murder on the Campus (1934); Murder for a Wanton (1934, també The Affair at the Green Lantern), traspassada al cinema per Erroll Taggart a Sinner Take All (1936); Dead Men Leave No Fingerprints (1935); Once Too Often (1938), amb adaptació cinematogràfica de Jack Bernhard, Blonde Ice (1948); You Can’t Get Away by Running (1939); Bring Me Another Murder (1942); The Come-on (1953), rodada amb el mateix títol (1956) per Russell Birdwell. El relat Cabaret va donar lloc a la pel·lícula de Charles Vidor Sensation Hunters (1933).

Chambers va treballar com a guionista en una sèrie de pel·lícules de la Paramount sobre una parella de periodistes (Big Town, I Cover Big Town, Big Town After Dark, Big Town Scandal…, 1947-1948), que generaria el programa de televisió de la NBC Big Town, amb 169 episodis de 25 minuts des d’octubre de 1950 fins a setembre de 1956.

Chandler, Raymond

Chicago, 23 de juliol de 1888 - La Jolla, Califòrnia, 26 de març de 1959. El seu fat va ser viure sota la personalitat dominant d’una dona d’edat superior, en primer terme de la seva mare, sota la tutela de la qual va quedar després del divorci dels seus progenitors el 1896. Ella el va portar aquell mateix any a Anglaterra, i tingué cura que allà rebés una educació elevada. Després d’haver realitzat les seves primeres provatures literàries va tornar als Estats Units el 1912, i mare i fill es van instal·lar a Califòrnia. Va participar voluntàriament a la Primera Guerra Mundial, amb el regiment canadenc dels Gordon Highlanders. Després de la mort de la seva mare contragué matrimoni amb Pearl Cecily Bowen, disset anys més gran que ell, i va entrar en el món industrial, aconseguint un status d’alt executiu fins a 1932. Aquell any, en ser despatxat de l’empresa on treballava, va començar a escriure contes i novel·les curtes per als PULPS, afegint-se a la tendència HARD-BOILED, i a la revista BLACK MASK.

Les seves narracions curtes fins a 1939, contínuament recopilades (i alguna vegada canviant el nom dels protagonistes genuïns pel de PHILIP MARLOWE), van veure la llum preferentment a BLACK MASK i a «Dime Detective»: Blackmailers Don’t Shoot (BM, desembre 1933), Smart-Aleck Kill (BM, juliol 1934), Finger Man (BM, octubre 1934), Killer in the Rain (BM, gener 1935), Nevada Gas (BM, juny 1935), Spanish Blood (BM, novembre 1935), Guns at Cyrano’s (BM, gener 1936), The Man Who Liked Dogs (BM, març 1936), Noon Street Nemesis («Detective Fiction Weekly», 30 de maig de 1936, posteriorment Pick-up on Noon Street), Goldfish (BM, juny 1936), The Curtain (BM, setembre 1936), Try the Girl! (BM, gener 1937), Mandarin’s Jade (DD, novembre 1937), Red Wind (DD, gener 1938), The King in Yellow (DD, març 1938), Bay City Blues (DD, juny 1938), The Lady in the Lake (DD, gener 1939), Pearls Are a Nuisance (DD, abril 1939), Trouble Is My Business (DD, agost 1939), I’ll Be Waiting («Saturday Evening Post», 14 d’octubre de 1939), The Bronze Door («Unknown», novembre 1939). Altres relats: No Crime in the Mountains («Detective Story», setembre 1941), Professor Bingo’s Snuff («Park East», juny-agost 1951), Marlowe Takes on the Syndicate («London Daily Mail», 6 a 10 d’abril de 1959, posteriorment The pencil).

L’any 1939 va iniciar la seva sèrie de novel·les amb el protagonisme de PHILIP MARLOWE, que s’estén des de THE BIG SLEEP (La gran dormida) fins a Playback (1958), passant per Farewell My Lovely (1940), The High Window (1942), The Lady in the Lake (1943, La dama del llac), The Little Sister (1949) i THE LONG GOODBYE (1953).

Aquestes set novel·les constitueixen l’obra d’un humanista enfrontat a les realitats profundes del seu entorn. Per això en el seu transcurs s’hi troba una osmosi constant entre el sentiment d’equitat a la vegada ferit i bel·licós, i l’univers dominat per l’enviliment dels diners i del poder. La persistència d’un context general de ruïna, sota l’amenaça del pas el temps i de la mort, pot arrencar de l’elevada edat de Chandler, ja a la cinquantena quan es va publicar The Big Sleep, i després espectador permanent i conscient de la seva marxa cap a la vellesa en un àmbit, Hollywood, poc caritatiu amb el marciment físic; a això s’hi havia d’afegir l’edat molt superior de la seva esposa, mirall dramàtic d’una pròxima arribada de la mort.

Un estil d’amplitud rica i coherent integra l’irònic subjectivisme del narrador en primera persona amb l’objectivitat del diàleg, al seu torn sovint mordaç i agressiu, i assumeix un cert behaviorisme que acostuma d’adjectivar i qualificar el desenvolupament de la intriga mitjançant apel·lacions paral·leles als escenaris, artificials o naturals, i a través d’un usdefruit brillant de les analogies. Hereu de l’escola HARD-BOILED, Chandler es distancia dels «tough writers» genuïns i més purs per un alè romàntic que l’inclina al meliorisme i a l’esperança en uns determinats valors ètics de tipus individual. La seva obra revela la consciència expressa de deslligar-se de la novel·la policíaca tradicional, tal com havia expressat l’any 1944 el seu cèlebre article The Simple Art of Murder (on reconeixia la influència de DASHIELL HAMMETT). L’antologia de les seves cartes i d’altres textos inèdits, Raymond Chandler Speaking (1962), contribueix a aclarir molts dels aspectes de la seva obra, així com l’article de 1945 Writers in Hollywood il·lustra sobre les actituds de l’autor en funció de les seves determinants experiències en el món cinematogràfic.

Precisament Hollywood estroncaria el 1942 la producció novel·lística de Chandler mitjançant la crida de Billy Wilder perquè adaptés DOUBLE INDEMNITY. Els alts emoluments que la Paramount oferia als seus millors guionistes van temptar Chandler, que es va quedar a la productora, escrivint successivament per a pel·lícules com And Now Tomorrow (1944, El porvenir es nuestro), d’Irving Pichel; The Unseen (1945, Misterio en la noche), de Lewis Alien, i The Blue Dahlia (1946, La dalia azul), de George Marshall. La Paramount no va acceptar la demanda de la Warner perquè Chandler escrivís el guió sobre THE BIG SLEEP, però sí per cedir-lo temporalment a la Metro, des de juliol de 1945, amb motiu de la versió de The Lady in the Lake, treball que al cap d’un trimestre l’escriptor deixaria incomplet. El 1947 va redactar per a la Universal el que després es transformaria en la novel·la Playback. Va tomar a la creació purament literària i ja només l’any 1951 la va tornar a interrompre per un encàrrec cinematogràfic: el guió de Strangers on a Train, la novel·la de PATRICIA HIGHSMITH, per a Alfred Hitchcock.

Vegeu les adaptacions de les novel·les de Chandler per a altres mitjans a PHILIP MARLOWE.

Charles, Nick & Nora

Personatges creats per DASHIELL HAMMETT el 1933 mitjançant la novel·la The Thin Man (L’home flac). Va ser publicada primerament en el «Redbook Magazine», en versió abreujada, el desembre de 1933, i al cap de poc aparegué en forma de llibre.

Nick Charles és un ex-detectiu privat que administra l’herència de la seva rica esposa Nora, i que es troba embolicat amb ella (retrat de la famosa companya de Hammett, Lillian Hellman) i amb el gos Asta en una trama policíaca. De Nick i Nora Charles només n’existeix aquella novel·la, però en canvi van proliferar les seves adaptacions a altres mitjans, amb intervenció directa de Hammett en els tres primers films i en el primer serial radiofònic. El to de comèdia sarcàstica que Hammett va imprimir a la novel·la, allunyant-se de la seva anterior producció HARD-BOILED, va ser més suavitzat encara per Hollywood i pels intèrprets fixos d’aquesta sèrie cinematogràfica: William Powell i Myrna Loy.

Pel·lícules: The Thin Man (1934, La cena de los acusados), After the Thin Man (1936, Ella, él y Asta), Another Thin Man (1939, Otra reunión de acusados), Shadow of the Thin Man (1941), dirigides per W. S. VanDyke; The Thin Man Goes Home (1944), de Richard Thorpe, i Song of the Thin Man (1947), d’Edward Buzzell.

Televisió: sèrie The Thin Man, de 78 episodis de 25 minuts, produïts per la Metro per a la NBC, amb Peter Lawford i Phyllis Kirk, de setembre de 1957 a juny de 1959; i telefilm d’una hora i mitja Nick and Nora, amb Craig Stevens i Jo Ann Pflug, en el programa Tuesday Mistery of the Week (1976).

Ràdio: Versió de The Thin Man en un programa dirigit per Cecil B. DeMille amb William Powell i Myrna Loy 1936); serial The Thin Man, de juliol a desembre de 1941, amb la col·laboració de Hammett en una vintena d’episodis, protagonitzat per Lester Damon i Claudia Morgan, per a la NBC; resurrecció de la sèrie el 1946 per la CBS.

Tot i que el context de la parella estel·lar va canviar repetidament en les seves diferents versions per a diferents mitjans, en general es va mantenir el refús inicial del marit a reemprendre les seves antigues activitats d’investigador, i l’actitud contraposada de la dona, sempre disposada a ficar-se en problemes d’intriga i de misteri, i arrossegar el marit al seu darrera.

Charyn, Jerome

Bronx, Nova York, 1937. Cantor de la seva ciutat natal al llarg d’una obra novel·lística plena de personatges suggestius, amb una afició especial al retrat de la comunitat jueva en les seves caracteritzacions més diverses. Poeta i humorista en el seu estil peculiar, va escriure set novel·les sense èxit fins que cap a 1973-1974 va redactar a Barcelona una bona part de Blue Eyes, acabada a Nova York i publicada el 1976. En aquesta obra moria el personatge Manfred Coen, inspector de policia sota la influència espiritual del seu cap Isaac Sidel. Empès pel desig de tornar a tractar el personatge, Charyn escriví tot seguit Marilyn the Wild (Marilyn era la filla de Sidel, mig enamorada de Coen), sobre un episodi anterior de la vida del mort, i es va editar aquell mateix any. També pertany a 1976 The Education of Patrick Silver, que narra l’aflicció d’Isaac per la mort de Coen, de la qual se sent responsable. A continuació va publicar The Franklin Scare (1977), Saint Isaac (1978), i el serial per al diari francès «Libération» Arnold, le geek de New York (1980), coescrit amb Michel Martens; el 1984, també per a una publicació francesa, debutà com a guionista de còmics.

Charyn declara que odia la novel·la criminal, però també la que oficialment es considera «alta literatura»; ha justificat la temàtica de la seva saga d’Isaac Sidel en la professió policial del seu germà i el desig d’inspirar-s’hi per els seus objectius de creació. Va ser el darrer descobriment de Marcel Duhamel, el director de la «Série Noire» de Gallimard.

Chase, Borden

Brooklyn, Nova York, 1900 - 1971. Cèlebre guionista cinematogràfic, amb preferent adscripció a escriure per a westerns, que en el moment del seu ingrés a Hollywood escrivia per als PULPS; en un d’aquests es va publicar la seva novel·la Once-for a Thousand (1936).

Chase, James Hadley

Pseudònim de l’escriptor anglès René Brabazon Raymond, popularment considerat nord-americà a causa de la radicació de molts arguments de les seves novel·les als Estats Units. Ell mateix va contribuir a aquesta suposició en els seus inicis, i per això l’incloem en aquest diccionari; pot representar a més, des d’aquest punt de vista, els múltiples novel·listes que han provat de practicar el gènere negre sota la imatge d’una nacionalitat nord-americana, tot sovint ajudada per pseudònims «ad hoc».

Londres, 24 de desembre de 1905 - Corseaux-sur-Vevey, Suïssa, 6 de febrer de 1985. Addicte a la psicologia criminal (CRIME PSYCHOLOGY), i sense personatges fixos (llevat d’eventuals repeticions d’uns quants, pocs, caràcters), escriví la seva primera novel·la No Orchids for Miss Blandish (1939, No hi ha orquídies per a Miss Blandish) a l’estiu de 1938, inspirant-se directament en Sanctuary de William Faulkner i amb l’ajuda d’un diccionari de «slang» nord-americà. Després, continuant amb la primordial escenificació de les seves obres als Estats Units, va imitar radicalment l’estil dels especialistes d’aquell país en novel·la negra. La servitud temàtica i estilística va arribar tan lluny que JAMES M. CAIN el va demandar per plagi i va guanyar el plet.

Altres pseudònims: Raymond Marshall, James L. Docherty, Ambrose Grant. Del seu centenar de novel·les també cal recordar Lady, Here’s Your Wreath (1940, Senyora, aquí teniu el vostre taüt), Miss Callaghan Comes to Grief (1941), Eve (1945), The Flesh of the Orchid (1948), You Never Know with Women (1949), You’re Lonely When You’re Dead (1949), In a Vain Shadow (1951), The Guilty Are Afraid (1957, Els culpables tenen por), A Lotus for Miss Quon (1961), etcètera.

S’han efectuat moltes versions cinematogràfiques de l’obra de Chase, especialment a França. Les més importants serien Eve (1962, Eva), de Joseph Losey, i The Grissom Gang (1971, La banda de los Grissom), de Robert Aldrich, sobre No Orchids for Miss Blandish.

Clarke, Donald Henderson

South Hadley, Massachusetts, 24 d’agost de 1887 - 29 de març de 1958. Va estudiar a Harvard, fou un periodista d’anomenada del «New York World», va treballar com a guionista cinematogràfic, va cultivar la novel·la a través de diversos gèneres, i escriví una autobiografia titulada Man of the World. El seu prestigi en el gènere negre es deu especialment a la novel·la Louis Beretti-The Story of a Gunman, que el 1929 va formar juntament amb LITTLE CAESAR i Scarface el trio d’obres impulsores del subgènere CROOK-STORY.

Louis Beretti integra un fenomen precursor, d’alguna manera, de la moderna «crook-story»: contràriament als usos de l’etapa primitiva del gènere, el pistoler protagonista no tan sols no mor al final, ni va a presidi, sinó que a causa dels excessos etílics d’un periodista (als antípodes de l’arquetípic reporter-heroi), és acceptat i lloat per la societat benpensant. Això permetrà a l’autor (després de la nova incursió en el gènere negre, Confidential, 1937) recuperar el personatge, americanitzat com a Lewis Barrett, en la novel·la Murderer’s Holiday (1940) que, de tota manera, protagonitza el seu fill, Danny Barrett.

El típic tractament HARD-BOILED de finals dels anys vint, segons l’estètica preconitzada per la revista BLACK MASK, queda en segon terme a través de Louis Beretti. Clarke té cura especialment de l’itinerari afectiu del protagonista des de la seva infantesa en el ghetto novaiorquès dels immigrats italians fins a la seva escalada de poder i el seu assentament social durant els anys de la Prohibició. Com a rerefons la novel·la basteix una extensa crítica social de les primeres dècades del segle a la gran ciutat nord-americana, narrant amb ferotgia l’engany esperançador que, sota la teoria del pragmatisme, oferia la classe privilegiada als estaments sumits en la pobresa i en la marginació: futures comoditats i riqueses a canvi d’un treball incessant i dur.

John Ford va dur al cinema aquesta obra el 1930 amb el títol de Born Reckless (El intrépido).

Clau de vidre, La. Vegeu GLASS KEY, THE

Coe, Charles Francis

Buffalo, Nova York, 1890 - 1956. Col·laborador assidu dels PULPS, l’any 1927 va publicar el best-seller Me… Gàngster, novel·la peonera en el subgènere CROOK-STORY on el delinqüent protagonista era vist des de les seves activitats juvenils fins a l’enfrontament final amb els seus col·legues. Raoul Walsh va signar l’adaptació cinematogràfica amb el mateix títol l’any següent.

Altres novel·les: Swag (1928), Hooch! (1929), Gunman (1930), About 2 A.M. (1931), Ransom (1934), G-Man (1937), etc.

Coe, Tucker. Vegeu WESTLAKE, DONALD E.

Collins, Hunt. Vegeu MCBAIN, ED.

Collins, Max Allan

Nascut el 1948. Des de 1977 escriu els guions del cèlebre còmic policial de la premsa Dick Tracy. Com a novel·lista ha encetat diverses sèries amb diferents personatges.

Nolan, un madur especialista en «hold-ups» de gran volada, apareix a Bait Money (1973), Blood Money (1973) i, amb retard a causa de problemàtiques editorials, Fly Paper (1980), Hush Money (1981), Hardcash (1982), Scratch Fever (1982). Un veterà de Vietnam, Quarry, assassí a sou, protagonitza The Broker (1976), The Broker’s Wife (1976), The Dealer (1976), The Slasher (1977). L’escriptor de misteri Mallory apareix a dues novel·les de 1983, The Baby Blue Rip-Off i No Cure for Death. Nathan Heller és el personatge principal d’una novel·la retro, situada al Chicago de 1933 i amb figurants històrics, True Detective (1984), a la qual serveix de seqüela True Crime (1985).

Collins, Michael

Pseudònim de Dennis Lynds, que també ha fet servir les signatures de William Arden, John Crowe, Mark Sadler, Carl Dekker. Saint Louis, Missouri, 15 de gener de 1924.

Ha escrit diverses novel·les de diferents gèneres. En relats breus va crear el personatge Slot-Machine Kelly, mancat d’un braç, que va precedir des d’aquest punt de vista el seu detectiu privat de Chelsea, barri baix de Nova York, Dan Fortune. La saga de l’investigador manxol, amb la influència de ROSS MACDONALD, va començar amb Act of Fear (1967) i ha continuat a través de The Brass Rainbow (1969), Night of the Toads (1970), Walk a Black Wind (1971), Shadow of a Tiger (1972), The Silent Scream (1973), Blue Death (1975), The Blood-Red Dream (1976), The Night Runners (1978), The Slasher (1980), Freak (1983).

Com a William Arden ha desenvolupat les novel·les sobre espionatge industrial de Kane Jackson a Santa Bàrbara, Califòrnia: van començar amb A Dark Power (1969), i continuaren Deal in Violence (1969), The Goliath Scheme (1971), Die to a Distant Drum (1972)… Com a Mark Sadler ha tractat les aventures d’un jove copropietari d’una agència de detectius de Nova York, Paul Shaw: The Falling Man (1970), Here to Die (1971), Mirror Image (1972), Circle of Fire (1973).

Collita Roja. Vegeu RED HARVEST

Conroy, Albert. Vegeu ALBERT, MARVIN H.

Continental Op

Personatge creat per DASHIELL HAMMETT en el relat Arson Plus, publicat pel «pulp» BLACK MASK en el número del primer d’octubre de 1923. En el mateix exemplar apareixia un text de Hammett on explicava que no havia deixat deliberadament l’investigador sense nom, però com que ja n’havia escrit dos relats sense necessitat de donar-n’hi cap, les coses podien continuar d’aquesta manera. La denominació «Continental Op» ve de la seva condició d’agent («operator») de la Continental Detective Agency, amb seu a San Francisco.

El Continental Op era el narrador, en primera persona, de totes les seves narracions breus, novel·les curtes i novel·les llargues, i mai no se’n sabia el nom ni el cognom perquè ni ell ni els altres personatges no els esmentaven. Al seu costat apareixien amb permanència intermitent alguns altres membres de l’agència, especialment el director, també sense identitat patronímica i conegut com a «The Old Man», «El Vell», per la seva condició de septuagenari. El treball previ de Hammett a l’agència Pinkerton es reflectia a través de l’àmbit d’aquesta ficció: la Continental s’inspirava en aquella companyia, i l’Op provenia de la figura real d’un antic cap de l’autor, James Wright, super-intendent adjunt de la sucursal de la Pinkerton a Baltimore.

Diverses narracions de la sèrie aporten dades sobre la història personal del Continental Op. Segons aquestes dades l’investigador hauria entrat a l’agència als vint anys, va estar a Boston pel 1917, allí es va enrolar a l’exèrcit amb motiu de la primera guerra mundial, obtingué el grau de capità en el departament de serveis secrets, i retornà a l’agència en acabar l’enfrontament, de primer va treballar a Chicago i al cap de dos anys es va traslladar a San Francisco. És un home a la quarantena, rigorosament professional, proveït d’una peculiar capa de duresa i fins i tot de cinisme, però que no vacil·la a allunyar-se de les normes (les de la Continental, de la policia o del Sistema) quan decideix resoldre les coses segons el seu concepte de l’ètica. Aquesta és una de les seves notes més atractives, que neix d’una visió racional del món que l’envolta i va a cavall de la seva gran capacitat analítica i imaginativa per crear les estratègies d’acció adequades a l’assoliment dels seus objectius.

Característic personatge HARD-BOILED, el Continental Op fou l’estrella del «pulp» BLACK MASK, on es van desenvolupar totes les seves aventures, amb l’única possible excepció d’un relat no acceptat pel director de la revista i venut per Hammett, signant «Dashiell Hammett, de l’Agència de Detectius Continental», a una altra revista. Els contes curts es van alternar amb algunes novel·les breus d’una cinquantena de pàgines (impreses en llibre) fins a arribar a la novel·la llarga. Un pas previ per a aquest objectiu radicava en la continuïtat dels relats The House in Turk Street (15 d’abril de 1924) i The Girl with the Silver Eyes (juny de 1924), però la primera provatura veritable d’una narració de llarga volada va culminar el 1927 amb una autèntica novel·la en dues parts. En aquell moment Hammett tendia a ampliar progressivament l’extensió dels relats amb l’investigador, com ho demostren The Scorched Face (maig de 1925), Dead Yellow Women (novembre de 1925), The Gutting of Couffignal (desembre de 1925). The Big Knockover (febrer de 1927) i $ 106.000 Blood Money (maig de 1927) compongueren la que podem considerar la primera novel·la llarga del Continental Op i de Hammett, però que, com que no es refongué en forma de llibre segons el sistema que l’autor emprava amb les seves obres seriades, mai no va veure ratificada oficialment aquesta condició.

Aquesta novel·la parla d’un atracament doble per una enorme banda de pistolers, reunida i organitzada jeràrquicament per a aquest objectiu, que després es desintegrarà en un enfilall de crims interns, i el cervell de la qual serà perseguit a continuació, mitjançant la substanciosa recompensa continguda en el segon títol.

La següent obra extensa de Hammett, RED HARVEST (Collita roja) va constituir en un principi un serial en quatre parts, que no rebé títol unitari fins que l’autor el va revisar per a la seva publicació en llibre (1929). Les denominacions parcials a Black Mask van ser The Cleansing of Poisonville (novembre de 1927), Crime Wanted-Male or Female (desembre de 1927), Dynamite (gener de 1928), The 19th Murder (febrer de 1928). La mateixa estratègia es va seguir amb The Dain Curse, títol del llibre editat el 1929. L’argument s’associava amb les formes clàssiques del fulletó; el personatge de Gabrielle Leggett unia les diverses parts d’aquesta saga fatalista sobre la ruïna moral de la casta privilegiada. Mística religiosa i consum de drogues alimentaven les fantasies culpables d’aquest sector social, encadenat a vileses similars a les que havien constituït els seus fonaments. «Black Mask» va estructurar la novel·la en uns altres quatre lliuraments: Black Lives (novembre de 1928), The Hollow Temple (desembre de 1928), Black Honeymoon (gener de 1929) i Black Riddle (febrer de 1929).

Els vint-i-sis relats (entre contes i novel·les curtes) del Continental Op han estat reeditats en diverses recopilacions, sia mitjançant volums específics del personatge, sia en llibres amb producció hammettiana variada. Curiosament, atesa la considerable atenció de Hollywood a l’obra de Hammett (i el prestigi d’aquest autor en l’àmbit cinematogràfic), no hi va haver versions fílmiques de la producció relativa a l’agent de la Continental. Com a molt s’esmenta el cas de Roadhouse Nights (1930), pel·lícula dirigida per Hobart Henley, amb inspiració inicial en RED HARVEST, que es va desdibuixar considerablement en el guió. Últimament Bernardo Bertolucci intentava realitzar un film sobre aquesta novel·la.

Hi ha una versió per a la televisió de The Dain Curse (emesa del 22 al 24 de maig de 1978 en tres llargs episodis) que dirigí E. W. Swackhamer, amb James Coburn com a protagonista (però amb el nom de Hamilton Nash, un probable joc de paraules amb «Ham Dash»); Paul Steward encarnava «The Old Man» (aquest amb la denominació clàssica).

Cox, William R(obert)

Peapack, Nova Jersey, 14 d’abril de 1901. Esportista, després periodista esportiu i narrador de relats sobre esports per als PULPS, debutà en aquest aspecte a través de «Dime Sport» cap a 1934. També escriví relats criminals, col·laborà a BLACK MASK i acumulà una abundosíssima producció de narrativa breu en «pulps» i «magazines». Des de 1950 també va ser guionista de televisió, i en els anys setanta va destacar com a novel·lista de «western», àmbit on va continuar la sèrie Buchanan creada per WILLIAM ARD, comesa en la qual es va alternar amb BRIAN GARFIELD.

La seva primera novel·la, sota la influència de DASHIELL HAMMETT, va ser Make My Coffin Strong (1954). El personatge Tom Kincaid, jugador professional complicat en problemes de temàtica criminal, va debutar a «Dime Mystery» durant els anys quaranta, i després va protagonitzar les novel·les Hell to Pay (1958), Murder in Vegas (1960), Death on Location (1962).

Altres novel·les: The Tycoon and the Tigress (1958); Death Comes Early (1961), Way to Go, Doll Baby! (1967), Hot Times (1973).

Coxe, George Harmon

23 d’abril de 1901, Olean, Nova York. Va ser periodista i publicitari abans de començar a escriure per als PULPS l’any 1932; després també va treballar com a guionista per a la ràdio, el cinema i la televisió. La seva producció literària va tenir un caràcter més aviat fronterer amb la narrativa negra i va flirtejar amb diferents gèneres.

El caracteritza sobretot el fet d’haver entronitzat dos personatges amb sèries pròpies que coincidien en la seva tasca professional com a fotògrafs de premsa. Flashgun Casey va començar les seves aventures a BLACK MASK (març de 1934) mitjançant el relat Return Engagement. El llibre Flashgun Casey Detective va recopilar l’any 1946 algunes de les seves narracions breus. Novel·les: Silent Are the Dead (1942), Murder for Two (1943, prèviament Blood on the Lens a «Black Mask»), Error of Judgement (1961), The Man Who Died Too Soon (1962), Deadly Image (1964).

Es van fer dues pel·lícules sobre el personatge, Women Are Trouble (1936), d’Errol Taggart, i Here’s Flash Casey (1937), de Lynn Shores. Un programa radiofònic de la CBS va tenir una ampla popularitat en els anys quaranta, i donà origen al de televisió Crime Photographer (abril de 1951 a juny de 1952). Va figurar com a director Sidney Lumet i l’actor principal Richard Carlyle va ser substituït al cap de dos mesos per Darren McGavin.

L’altre reporter fotogràfic convertit en investigador, Kent Murdock, va aparèixer a la primera novel·la llarga de Coxe, Murder with Pictures (1935), que va ser adaptada al cinema el 1936 per Charles Barton amb Lew Ayres en el paper principal. Va seguir una llarga sèrie de novel·les fins a 1969.

Craig, Jonathan

Pseudònim de Frank E. Smith. Santa Barbara, Califòrnia, 1919. Trombonista en la seva edat juvenil. Més endavant novel·lista per a diferents gèneres, incloent l’horror i el «western» (en el primer cas signava Jennifer Hale, i en el segon usava un nombre variat de pseudònims). En el gènere negre va crear el detectiu de policia Pete Selby, i el va fer intervenir en nou casos des de 1955. Case of the Petticoat Murder (1958, Departament d’investigació criminal).

Crane, Bill

Personatge creat per JONATHAN LATIMER en la novel·la Murder in the Madhouse (1934) que exerceix l’ofici de detectiu privat. Investigador dur i àcid, en un cert sentit prolonga la personalitat del hammettià SAM SPADE, mentre en una línia paral·lela preludia l’ànim desencisadament meliorista de PHILIP MARLOWE. La seva afecció a l’alcohol, la seva causticitat, el seu tarannà solitari, la seva caiguda intermitent en la roda dels esdeveniments, el situen com a exemple típic del PRIVATE EYE al qual recorre àmpliament el gènere negre.

Només va aparèixer a la novel·la esmentada i a unes altres quatre: Headed for a Hearse (1935), The Lady in the Morgue (1936), The Dead Don’t Care (1937) i Red Gardenias (1939); a l’acabament d’aquesta darrera s’anunciava el seu matrimoni. A la sèrie també apareixien els seus companys Doc Williams, Thomas O’Malley, Tom i Eddie Burns, que, com Crane, treballaven per a l’agència d’investigacions del coronel Black, i finalment aparegué la seva parella presumptament definitiva, Ann Fortune.

Tres versions cinematogràfiques de les novel·les de Bill Crane es van integrar a la sèrie «Crime Club» de la Universal, van tenir com a protagonista Preston Foster i van donar a Frank Jenks el paper fix de Doc Williams: The Westland Case (1937), de Christy Cabanne, sobre Headed for a Hearse; Lady in the Morgue (1938), d’Otis Garrett; The Last Warning (1938), d’Al Rogell, sobre The Dead Don’t Care. Latimer encara no havia accedit aleshores a la seva posterior prestigiosa condició de guionista cinematogràfic, motiu pel qual no va col·laborar a les adaptacions d’aquestes novel·les.

Crime Psychology

Subgènere de la novel·la negra que adquireix la seva identitat cap a la meitat dels anys trenta amb les aportacions de JAMES CAIN (THE POSTMAN ALWAYS RINGS TWICE) i HORACE McCOY (THEY SHOOT HORSES, DON’T THEY?), i on, sota l’estètica dels «tough writers» o escriptors «durs», l’angle creatiu es desplaça des del detectiu o el delinqüent professional al simple ciutadà, que ara esdevindrà ocasionalment víctima o autor del delicte. D’aquesta perspectiva en naixerà una nova estratègia d’acció dramàtica, coneguda després com a «suspens» i sovint dedicada a mantenir l’atenció del lector no a través d’allò que passa o de per què passa sinó a través d’allò que pot passar. És obvi que en el marc realista i crític dels «tough writers» dels anys trenta, aquella tendència va unir a l’anàlisi humana dels personatges el reflex del context social.

L’arribada de la segona guerra mundial apaivaga les lluites contra el Sistema i la literatura que les assumeix, contribuint al fet que la novel·la negra s’arrapi parcialment a la moda de la psicoanàlisi i potenciï la via de la «psicologia criminal», al si de la qual es desenvolupa una línia d’un cert lirisme entronitzada per WILLIAM IRISH i seguida per escriptors com KENNETH FEARING, FREDRIC BROWN, BILL BALLINGER, STANLEY ELLIN. Al mateix temps, la novel·la de misteri tradicional, sota la influència de la narrativa «dura», haurà provat d’elevar les seves cotes literàries i s’acosta a la novel·la negra mitjançant l’ús de les tàctiques contingudes a la psicologia criminal i del suspens. Hi ha precedents remots d’aquesta actitud de la mera narrativa d’intriga, a favor d’enfocaments més cultes que els simples plantejaments enigmàtics per a lectures a manera d’endevinalla: recordeu la novel·la signada per Sherwood King el 1930 (ressuscitada el 1938 amb l’actualització de la data que clou el relat en primera persona) If I Die Before I Wake, que Orson Welles rodaria el 1947 amb el títol de The Lady from Shangai (La dama de Shangai); allí s’apreciava, amb un notable avançament sobre el futur, l’evolució de la clàssica novel·la de misteri cap al terreny descobert pels practicants del realisme crític a BLACK MASK. Tanmateix no és fins als anys quaranta, i a través d’un abundós grup de novel·les amb autores femenines, quan s’aprecia l’existència d’un moviment que uneix la tradicional novel·la d’intriga amb la psicologia criminal i que s’aproxima a la veritable novel·la negra, penetrant-hi de manera més o menys ocasional: cal mencionar aquí els noms de CHARLOTTE ARMSTRONG, VERA CASPARY i MARGARET MILLAR.

La postguerra multiplica l’ús del suspens, correlatiu a una amenaçada comunitat de supervivents que es desestabilitza anímicament entre la dramàtica presència dels veterans del conflicte i el perill atòmic. La visió crítica es fa més crua i el subgènere de psicologia criminal adquireix molta més virulència. JIM THOMPSON serà ara el cap d’un grup d’escriptors escassament creients en els valors ètics d’una societat en palès declivi moral; i resulta simptomàtic, d’altra banda, que el corrent d’autoria femenina produeixi obres tan dures com So Deadly Fair de Gertrude Walker (1948) i condueixi a la revelació de PATRICIA HIGHSMITH i el seu corrosiu bestiari humà el 1949. Es pot dir que, a partir d’aleshores, la psicologia criminal esdevé ja no tan sols un subgènere, sinó una part notable de l’eix evolutiu de la novel·la negra, inserint-se tant en la tercera generació d’escriptors HARD-BOILED (vegeu ROSS MACDONALD) com en la resta d’orientacions temàtiques del gènere.

Crook-Story

Subgènere de la novel·la negra que després del best-seller de CHARLES FRANCIS COE Me… Gàngster el 1927, es va plasmar al cap de poc amb la publicació gairebé simultània de les novel·les LITTLE CAESAR, de WILLIAM RILEY BURNETT, Louis Beretti, de DONALD HENDERSON CLARKE, i Scarface (1930), d’Armitage Trail, pseudònim de Maurice Coon. Aquest corrent desplaçava el protagonisme del detectiu al del delinqüent professional i obtingué immediatament un recolzament espontani del cinema de l’època.

Scarface (amb versió fílmica de Howard Hawks el 1932 i de Brian de Palma, El precio del poder, el 1983) incidia en la influència determinant de l’ambient llòbrec i brut del regne privat dels gàngsters, «el seu focus de reproducció, el seu amagatall i un dels seus principals llocs de ronda»; a Tony Camonte, protagonista inspirat en Al Capone, «li hauria estat d’allò més difícil alliberar-se de ser gàngster, de la mateixa manera que a un príncep hereter evadir-se de ser rei». La vasta crònica del gangsterisme de la Prohibició que constitueix Scarface oscil·là entre la transcripció simple i crua de violències en cadena i la consciència de Tony Camonte de posseir múltiples justificacions al seu favor. Entre aquestes hi figuren els pactes amb la policia i fins i tot amb el fiscal (que divideix la ciutat en territoris exclusius per a les diverses bandes), la hipocresia dels propietaris de pisos i locals que clamen contra els que a la pràctica són els seus inquilins aviciats i el suborn de la classe judicial, que envia dotze dels seus representants a l’enterrament de l’assassinat rival de Tony.

Les novel·les esmentades alliberaren el gènere negre de la seva exclusivitat en els PULPS, però la seva principal transcendència històrica residia en el trànsit decisiu cap a la contemplació del delinqüent des del seu propi punt de vista. William Riley Burnett va adoptar el subgènere de la «crook-story» com a constant temàtica de la seva carrera literària a la novel·la negra; a un nivell menor el va imitar més endavant Pete Rabe amb les seves obres situades en el món del crim i protagonitzades per marginats declarats, com Daniel Port, aparegut a Dig My Grave Deep (1956) i usat després en algunes novel·les.

Les darreres dècades han radicalitzat el subgènere de la «crook-story» amb l’ús de delinqüents més o menys professionalitzats com a personatges fixos: la mateixa PATRICIA HIGHSMITH recorregué de bell nou el 1970 (i va insistir el 1977 i 1980) al seu amoral TOM RIPLEY, creat el 1955, i DAN J. MARLOWE va instaurar el 1968 la sèrie de l’atracador Earl Drake, que ja havia protagonitzat una novel·la el 1962. Sense oblidar LAWRENCE BLOCK i el seu lladre Bernie Rhodenbarr (originat el 1977), la figura màxima en la creació de personatges fixos professionalitzats en la delinqüència és DONALD E. WESTLAKE, el qual aporta a més dues novetats: amb el pseudònim de Richard Stark ha desenvolupat des de 1962 la sèrie PARKER mitjançant una reassimilació de l’estil HARD-BOILED; amb el seu nom propi ha escrit des de 1970 diverses novel·les de DORTMUNDER des d’un prisma paròdic i satíric. D’altra banda, al marge de protagonismes fixos, els temps recents han portat una certa revitalització del món dels gàngsters (recordeu el best-seller de 1970 The Godfather, per Mario Puzo, que va donar lloc a les pel·lícules de El Padrino, de Francis Ford Coppola, el 1972 i 1974) i alguna especialització, com la temporal de GEORGE V. HIGGINS, en donar testimoni d’ambients de delinqüència contemporanis.

Una sublínia del subgènere s’ha consagrat, potser com a influència de The Asphalt Jungle, de William Riley Burnett, a la narració de «hold-ups» des del punt de vista dels atracadors; la cita de LIONEL WHITE es concloent pel que fa a això.

Sia des del prisma del realisme crític o de la intencionalitat testimonial, sia a partir d’una perspectiva de cinisme i de sàtira social, la «crook-story» ha contribuït definitivament a enterrar qualsevol possibilitat de maniqueisme en el concepte genèric de la novel·la negra, i resulta instructiu considerar que quan aquesta va néixer al compàs de protagonismes de detectius privats, immediatament va oferir l’altra cara de la moneda en un món subjecte a la ineludibilitat del fenomen del crim.

Crumley, James

Three Rivers, Texas, 12 d’octubre de 1939. Professor a diverses universitats, es va professionalitzar com a escriptor l’any 1974 i va publicar dues novel·les, amb diferents detectius privats com a protagonistes, The Wrong Case (1975) i The Last Good Kiss (1978). Més recentment ha escrit Dancing Bear (1983).

Cunningham, E. V.

Pseudònim de Howard Melvin Fast. Nova York, 11 de novembre de 1914. El cèlebre novel·lista, famós també per la seva antiga militància comunista i per la persecució soferta durant la «cacera de bruixes», escriví la seva primera novel·la de gènere negre amb el pseudònim de Walter Ericson a causa de les dificultats per publicar amb el seu nom veritable en l’època del maccarthisme. Fou Fallen Angel (1952), portada al cinema per Edward Dmytryk el 1965 amb el títol Mirage (Espejismo) i per James Goldstone el 1968 amb el de Jigsaw (La noche invita a matar, producció destinada inicialment a la televisió). L’any 1959 va signar sense pseudònim The Winston Affair, adaptada cinematogràficament amb la denominació de Man in the Middle (1964) per Guy Hamilton. Posteriorment adoptaria el pseudònim E. V. Cunningham per escriure, paral·lelament a les seves obres sense gènere, novel·les d’intriga. En aquest sentit ha dut a terme dues sèries successives d’obres, a part de la novel·la The Assassin Who Gave Up his Gun (1969).

La primera sèrie es compon de novel·les titulades amb un nom femení, i va sorgir a conseqüència de l’èxit de les dues inicials: Sylvia (1960), rodada amb el mateix títol (1964) per Gordon Douglas; Phyllis (1962); Alice (1963); Shirley (1964), adaptada a un telefilm de vuitanta minuts, What’s a Nice Girl Like You…?, amb guió signat per Howard Fast i direcció de Jerry Paris el desembre de 1971; Lydia (1964); Penelope (1965), amb versió cinematogràfica d’Arthur Hiller el 1966 amb la mateixa denominació; Helen (1966); Margie (1966); Sally (1967), convertida en el telefilm de setanta minuts The Face of Fear (1971) per George McGowan; Samantha (1967), on debutava el policia d’origen japonès Masao Masuto, que anys després protagonitzaria l’altra sèrie d’E. V. Cunningham; Cynthia (1968); Millie (1973).

La segona sèrie, amb títols iniciats per les paraules The Case of, va tenir un personatge fix, el sergent detectiu encarregat d’homicidis de Beverly Hills abans esmentat. Masao Masuto viu amb la seva dona i els seus dos fills, és budista, coneix el judo i cultiva roses. Novel·les: The Case of the One Penny Orange (1977), The Case of the Russian Diplomat (1978), The Case of the Poisoned Eclairs (1979), The Case of the Sliding Pool (1981), The Case of the Kidnapped Angel (1982), The Case of the Angry Actrees (1983), The Case of the Murdered MacKenzie (1984)…