M

Macdonald, John D(ann)

Sharon, Pennsilvània, 24 de juliol de 1916. Graduat en direcció d’empreses per Harvard. Pearl Harbor el va enxampar a l’exèrcit. Va ser adscrit a la O.S.S. a Ceilan i llicenciat el 1946 amb el grau de tinent coronel. La seva primera època d’escriptor de relats curts per a PULPS i revistes —iniciada durant la seva estada a l’exèrcit— va donar pas, després de traslladar la seva residència a Florida el 1949, a una fecunditat considerable en el camp de la novel·la llarga. Excel·lent professional de literatura narrativa, la seva obra revela escasses constants d’autor i de vegades assoleix encerts notables. Si deixem de banda la seva sèrie sobre l’aventurer-investigador TRAVIS MCGEE (de parentiu llunyà amb el món tradicional dels «pulps»), MacDonald demostra, ja des de la seva primera novel·la The Brass Cupcake (1950), una innata agudesa psicològica i una voluntat de trencar tabús a l’hora de fer front a les relacions eròtiques. Això explica que algunes de les seves novel·les, per més que el seu significat sigui ambigu, esdevinguin negres cròniques de costums: A Bullet for Cinderella (1955) o The Only Girl in the Game (1960).

Precisament la història de passió i crim generada per l’aparició d’una dona seductora (Area of Suspicion, 1954) és un dels temes predilectes de l’autor. Un altre que també sembla haver-lo captivat (i que li ha donat una petita obra mestra, The End of the Night, 1960) és el de la cacera de delinqüents. I una tercera esfera, en la qual val a dir que es va avançar a una línia recent de la novel·la negra, és el de la indefensió ciutadana i familiar davant del crim, i la consegüent lluita del particular davant d’aquell que amenaça la seva vida i la dels seus (The Executioners, 1962). Afegiu a tot plegat consideracions socials i polítiques que, esgrimides llestament des de l’ambigüitat, barregen el liberalisme individual amb posicions molt conservadores.

Altres novel·les sense TRAVIS MCGEE: Judge Me Not (1951), You Live Once (1956), The Price of Murder (1957), The Empty Trap (1957), Soft Touch (1958), Were Is Janice Gantry (1961), A Key to the Suite (1962), The Drowner (1963), etc.

Adaptacions cinematogràfiques de les seves obres sense protagonisme fix: Man-Trap (1961, La última fuga), d’Edmond O’Brien, sobre Soft Touch; Cape Fear (1962, El cabo del terror), de J. Lee Thompson, sobre The Executioners. A la televisió es va emetre (1964) The Deep End, de Francis D. Lyon, sobre The Drowner.

Macdonald, Ross

Pseudònim de Kenneth Millar. Los Gatos, Califòrnia, 13 de desembre de 1915 - Santa Barbara, Califòrnia, 11 de juliol de 1983. De família canadenca, aviat fou traslladat a aquest país, on, en separar-se els seus pares, es va educar sota la tutela materna. Després de la mort de la seva mare va viatjar per Europa, i de retorn al Canadà es va casar el 1938 amb Margaret Sturm, que escriuria novel·les criminals amb el seu nom de casada MARGARET MILLAR. L’any 1941 tots dos van passar a residir als Estats Units, on Kenneth es va doctorar a la Universitat de Michigan amb una anàlisi sobre Coleridge. La guerra va motivar el seu enrolament a la Marina, on, de 1944 a 1946, va exercir com a oficial de comunicacions. El seu retorn a casa es va duplicar amb el regrés a la terra nadiua, Califòrnia, i el matrimoni va assentar la seva residència a Santa Barbara. Allí va escriure la saga del seu investigador privat en una ètica recerca de la veritat: LEW ARCHER.

Macdonald defuig la brillantor i l’impacte emocional de la seqüència individualitzada i rastreja, igual com el seu detectiu, la realitat autèntica dels fets i de les persones a través del progressiu desvelament de la trama. Si RAYMOND CHANDLER —mestre directe de Macdonald— treballa més les escenes, el creador de Lew Archer s’estima més elaborar l’estructura general. En la temptativa de Macdonald de connectar intriga i contingut a cavall d’una progressió i d’una revelació simultànies, es pot comprovar a més una particular evolució des de la febrilitat física de les primeres obres fins a la pura contemplació psicològica de les darreres; es tracta d’un paral·lelisme clar del camí de Lew Archer, paulatinament transformat d’actor en interlocutor. Els protagonistes veritables de Macdonald acaben sent, d’aquesta manera, aquells que va coneixent el detectiu al llarg de les seves investigacions i que constitueixen una sèrie de tipicitats figuratives com a nítid mirall de la continuada meditació de l’autor sobre el seu singular i tancat món de ficció.

Caldria tornar a la seva pròpia vida per explicar el seu constant donar voltes a l’entorn d’una temàtica extremadament uniforme. La seva primera època dibuixa un itinerari errant, fet d’anades i vingudes, reflectit amb ardor intermitent a la seva obra literària. S’hi afegiran les absències successives dels éssers més pròxims: la marxa de casa del seu pare durant la infantesa; la mort de la seva mare, ja avançats els anys 30; la separació temporal de la seva esposa a causa de la guerra; la mort de la seva filla única, Linda, el 1970. La desaparició d’una persona és, en conseqüència, leit-motiv d’una bona part de les seves novel·les; a poc a poc les fugides que posen en moviment Lew Archer es concreten en noies que es giren d’esquena a l’univers familiar. Tot sovint aquestes fugides porten al crim. Sembla com si la topada entre generacions, el viatge sense destí i la mort s’unissin per formar un dramàtic trio d’esdeveniments destinat a simbolitzar la desintegració escalonada de la vida.

Sobre aquest encadenament de fets catastròfics en una adherència nítida del melodrama a la intriga criminal, pesa el rastre d’un passat la culpabilitat del qual s’incrementa al compàs de les acumulacions de grans fortunes. El clima de decadència moral generalitzada creix gràcies a les seves duplicacions ruïnoses en la figuració i en el paisatge. Ja a The Drowning Pool (1950) es pren consciència de l’erosió de la naturalesa; el tema s’incrementa en els primers anys setanta al compàs del moviment ecològic i de la participació en el moviment del matrimoni Millar: amb The Underground Man (1971, L’home soterrat) i The Sleeping Beauty (1973), Macdonald proporciona a un gran incendi forestal i a una catàstrofe petrolífera costanera, respectivament, les repercussions simbòliques dels corcs socials.

Ross Macdonald va signar amb el seu nom i cognom veritables, Kenneth Millar, les seves primeres novel·les: The Dark Tunnel (1944), que transcorre en una universitat; Trouble Follows Me, al voltant d’un oficial de la Marina, de caràcter itinerant (1946); Blue City, ambientada a una ciutat del Middle West on torna el fill d’un home assassinat a fi de trobar el criminal (1947); i Three Roads (1948), que pren el títol de la tragèdia de Sòfocles Edip Rei. El tema del retorn purificador s’obre pas amb insistència en aquesta etapa literària. El 1949, l’autor va crear Lew Archer, i des d’aleshores només en va prescindir en dues novel·les, Meet Me at the Morgue (1953, també anomenada Experience with Evil, Experiència amb el mal) i The Ferguson Affair (1960).

Seguint el costum d’altres escriptors de la narrativa criminal, Millar va triar un pseudònim per signar la sèrie d’Archer, el de John Macdonald, que va canviar immediatament pel de John Ross Macdonald en aparèixer gairebé al mateix temps un altre novel·lista del gènere, JOHN D. MACDONALD. La confusió, tanmateix, augmentava amb l’ascens paral·lel de popularitat d’ambdós escriptors, i el creador d’Archer va triar definitivament, després de Meet Me in the Morgue, la signatura Ross Macdonald.

A més de les versions cinematogràfiques de LEW ARCHER, hi ha una adaptació de The Three Roads amb el títol Double Negative (1980), que va dirigir George Bloomfield.

Amb detectiu o sense, Macdonald va escriure una trentena de narracions curtes.

Mainwaring, Daniel. Vegeu HOMES, GEOFFREY

Maltese Falcon, The

Novel·la (El falcó maltès) protagonitzada per SAM SPADE i publicada per DASHIELL HAMMETT de primer a BLACK MASK (cinc parts, de setembre de 1929 a gener de 1930) i a continuació en llibre. A diferència de la resta de les seves serialitzacions en aquell «pulp», aquesta vegada es va tractar d’una autèntica publicació per lliuraments, sense cap mena d’individualització dels diferents episodis successius; d’altra banda, Hammett havia enviat el manuscrit al que seria l’editor del llibre abans que a «Black Mask».

Aquí Hammett va recórrer a la tercera persona (en lloc de la identificació protagonista-narrador de la sèrie del CONTINENTAL OP) i es va capbussar en experimentacions encara més exhaustives que en el passat respecte del relat objectiu. S’inspirava visiblement en altres mitjans d’expressió, el dibuix, la ràdio, el cinema. La coneguda descripció inicial del rostre de Sam Spade, a través de les diferents V que dibuixen la barbeta, la boca i les celles, és d’un recolzament eminentment gràfic. El segon capítol comença, en canvi, amb un suggeriment radiofònic mitjançant el qual les imatges són substituïdes pels sons: «El timbre d’un telèfon va vibrar en la foscor. Quan va haver tocat tres vegades, les molles del llit van grinyolar, uns dits temptejaren la fusta, una cosa petita i dura va produir un soroll sord en topar amb el terra encatifat, les molles van tornar a grinyolar i la veu d’un home digué…». El cinema es projecta amb claredat en el següent fragment del capítol cinquè: «Aleshores Spade somrigué. El seu somriure era plàcid, gairebé somiador. La seva espatlla dreta es va alçar unes quantes polzades. El seu braç dret, plegat, es va tirar enrera pel moviment de l’espatlla. Puny, canell, avantbraç, colze i braç semblaven formar un mecanisme rígid i uniforme que només es bellugava per l’acció de l’espatlla. El puny pegà a la cara de Cairo, tapant-ne per un instant una part de la barbeta, un angle de la boca i la major part de la galta, entre l’os i la barra superior».

La història es construeix sobre una paràbola que Sam Spade conta a Brigid. Un home totalment establert va trencar amb la seva vida passada simplement perquè havia estat a punt de morir en una circumstància casual. «Aleshores va comprendre que els homes morien per atzar i que només vivien mentre la cega casualitat els respectava». Va desaparèixer del seu món sense cap mena d’avís ni d’explicació, adequant la seva nova existència a l’atzar que, segons que havia descobert, la regia. Però, al cap d’uns anys, s’havia tornat a fabricar una altra posició, una altra família, unes altres relacions, tot tan organitzat com antany; de manera inconscient s’adaptava al durable respecte que de bell nou la casualitat brindava a la seva vida.

The Maltese Falcon fa extensiva la paràbola a la misteriosa estatueta valorada en una quantitat de diners fabulosa, a la recerca de la qual es mouen els personatges; el preuat objecte, com l’atzar final que fa il·lògic el model de societat occidental, es farà fonedís de la mateixa manera que fracassa la mena de moral amb què el Sistema s’organitza. L’obra resulta un monument a l’ambigüitat des de la perspectiva de l’engany continuat a què se sotmeten recíprocament els personatges, si bé sense travessar límits que ho facin palès; també esdevé un poema a la defensa individual davant del pes d’unes institucions i unes normes de vida amenaçadores. L’últim capítol ofereix la clau mitjançant l’interrogatori de Spade a Brigid, que subministrarà al detectiu els recursos per fugir de la policia, i que explicita la rebel·lia social i la necessitat d’autodefensa de Spade a través de les seves pròpies paraules. «En algun moment he hagut de dir a tothom, del Tribunal Suprem cap avall, que se n’anés a l’infern, i me n’he sortit. I me n’he sortit perquè no he oblidat mai que quan arribi aquest dia vull estar en condicions d’anar al Departament de Policia amb una víctima i dir: aquí el teniu, nois, aquest és un criminal. Mentre ho pugui fer, ningú no m’impedirà riure’m de totes les lleis que hi ha al codi».

Vegeu adaptacions cinematogràfiques a SAM SPADE. Vegeu també DASHIELL HAMMETT.

Marlowe, Dan J(ames)

Lowell, Massachusetts, 1914. Escriptor des de 1957, després de la mort de la seva esposa. El 1959 va publicar la seva primera novel·la, Doorway to Death, amb la presència del detectiu novaiorquès Johnny Killian, que tornaria a aparèixer a Shake a Crooked Town (1961). El seu personatge més característic és Earl Drake, delinqüent que viu en un ranxo i que roba quan la seva economia ho demana. Va debutar a The Name of the Name Is Death (1962), i va constituir un dels primers protagonistes contemporanis a l’altra banda de la llei. La sèrie, tanmateix, no va començar pròpiament fins al cap de sis anys mitjançant One Endless Hour (1968), on Drake es feia la cirurgia plàstica; la va seguir Flashpoint el 1970.

Marlowe, Philip

Personatge creat l’any 1939 per RAYMOND CHANDLER a THE BIG SLEEP (La gran dormida) i que va protagonitzar un total de set novel·les fins a 1958.

La vida de Philip Marlowe es pot resumir de la manera que segueix: californià, nascut a Santa Rosa, estudiant a Oregon, investigador en una companyia d’assegurances, després a l’oficina del fiscal del districte a Los Angeles, finalment detectiu privat que viu en solitari. Aquesta darrera característica havia de patir un canvi important quan Linda Loring, filla d’un magnat, li va fer una proposta matrimonial a THE LONG GOODBYE (1953), la repetia a Playback (1958), i la veia acceptada entre aquesta novel·la i la que va començar a escriure Chandler a continuació, puix que a les primeres quartilles de The Poodle Springs Story (inacabada per la mort de l’autor), Marlowe i Linda ja estaven casats. La seva vida immediata l’havia concebuda Chandler com una perfecta avinença sexual, però amb la contradicció de dues maneres de viure molt diferents, la luxosa de Linda davant de la del detectiu, professionalment poc remunerada.

Marlowe no és un caçador de presumptes criminals, ni tan sols un jutge moral de la conducta dels altres. Sovint ajuda aquells que hom li ha encomanat que persegueixi (Playback), on el seu sentit ètic i la seva passió per la veritat passen davant de la seva norma principal: complir la feina encomanada. Solitari en la seva vida privada, també ho acostuma a ser en les seves activitats com a investigador, i encara més quan, tot sovint, la policia es converteix en la seva oponent i fins i tot en la seva enemiga. Marlowe, que moltes vegades passa per alt una definició moral dels actes dels altres, proclama en canvi sense vacil·lacions les seves opinions sobre la corrupció i la ineficàcia de la policia, així com sobre la prepotència social dels poderosos. Una frase que pronuncia a High Window (1942) expressa els drets que el detectiu es concedeix per situar la seva integritat per sobre de les atribucions policíaques: «Mentre vostès no siguin amos de les seves pròpies ànimes, no ho seran de la meva». La seva opinió sobre aquella mena de servilisme policíac que no es demostra precisament davant de la justícia queda clara ja a The Big Sleep: «Els policies es posen molt dignes i solemnes quan un estrany prova d’amagar alguna cosa, però ells ho fan a cada moment per complaure els seus amics o qualsevol que tingui una mica d’influència». A Farewell My Lovely (1940) concreta més: «En tot això hi ha una consigna de silenci. M’estic començant a emprenyar. Aquest Grayle està farcit de diners i en aquesta ciutat la llei protegeix el qui paga».

De la mateixa manera com les rotundes afirmacions de Philip Marlowe (narrador en primera persona) es reforcen mitjançant la coexistència amb moltes d’altres preferentment ambigües, la seva visió de la delinqüència s’estén a través d’una ampla gamma d’esglaons i de matisos. Segons Marlowe, al capdamunt hi ha el món criminal assimilat al de la classe privilegiada perquè ambdós fan servir mètodes totalitaris; l’analogia amb el feixisme apareix aleshores d’una manera gairebé espontània, com es pot veure en el context del personatge d’Eddie Mars durant The Big Sleep. A l’extrem contrari el delicte és només el resultat gairebé matemàtic de la injustícia social; en aquests casos el detectiu contempla el delinqüent com una persona que mereix protecció, i de vegades té cura de la impunitat d’actes criminals la difusió dels quals perjudicaria éssers que en el fons són innocents o, si més no, dignes, des del seu punt de vista, de defugir-ne les conseqüències.

Heroi o antiheroi neoromàntic per excel·lència, molt menys cínic que un SAM SPADE, molt més actiu que un LEW ARCHER, Marlowe es precipita jugant-se la cara, amb lucidesa, passió i ironia en una esfera de l’existència perillosa i corrompuda, amb l’aroma de la putrefacció i de la mort. Les seves set novel·les i el seu relat Marlowe Takes on the Syndicate (1959, després Wrong Pigeon i també The Pencil) componen la saga més important de la novel·la negra sobre l’arquetip del detectiu privat.

Novel·les: THE BIG SLEEP (1939, La gran dormida); Farewell My Lovely (1940), que es va basar en els relats previs de Chandler Try the Girl i Mandarin’s Jade, tots dos de 1937; High Window (1942, després del canvi del títol original The Brasher Doubloon); The Lady in the Lake (1943, La dama del llac), que va aprofitar material de la narració del mateix títol (1939) i de Bay City Blues (1938); The Little Sister (1949), producte en bona part de les experiències de Chandler a Hollywood; THE LONG GOODBYE (1953), probablement l’obra mestra de l’autor; i Playback (1958), que es va originar en un guió homònim, no filmat, de 1947.

Les dues primeres versions cinematogràfiques van substituir el personatge de Philip Marlowe pels corresponents a les sèries respectives d’aquelles pel·lícules: The Falcon per a The Falcon Takes Over (1942), d’Irving Reis, sobre Farewell My Lovely, i Michael Shayne per a Time to Kill (1942), de Herbert I. Leeds, sobre High Window. Tot seguit van venir els films més cèlebres de Philip Marlowe: Murder My Sweet (1945, Historia de un detective), d’Edward Dmytryk, amb Dick Powell, sobre Farewell My Lovely; The Big Sleep (1946, El sueño eterno), de Howard Hawks, on William Faulkner va participar en el guió, amb Humphrey Bogart; Lady in the Lake (1946, La dama del lago), de i amb Robert Montgomery, al qual l’ús de la càmera subjectiva només mostrava de manera efímera i a través d’un mirall; The Brasher Doubloon (1947), de John Brahm, amb George Montgomery. Les versions modernes han estat menys interessants: Marlowe (1969, Marlowe, detective muy privado), de Paul Bogart, amb James Garner, sobre The Little Sister; The Long Goodbye (1973, El largo adiós), de Robert Altman, amb Elliott Gould; Farewell My Lovely (1975, Adiós muñeca), de Dick Richards, amb Robert Mitchum; The Big Sleep (1977, Detective privado), de Michael Winner, amb Robert Mitchum.

A la televisió hi va haver algun telefilm individualitzat, com The Little Sister (setembre de 1949) a The Philco Teler vision Playhouse, amb William Eythe; The Big Sleep (setembre de 1950) a Robert Montgomery Presents Your Lucky Strike Theatre, amb Zachary Scott o The Long Goodbye (octubre de 1954) a Climax amb Dick Powell; fins que es va arribar a una llarga sèrie: Philip Marlowe, amb vint-i-sis episodis de vint-i-cinc minuts, protagonitzats per Phil Carey, d’octubre de 1959 a març de 1960. Darrerament es va produir una mini-sèrie, cinc programes de cinquanta minuts, amb base successiva en els relats de Chandler Smart Alec Kill, Finger Man, The Pencil, Nevada Gas, The King in Yellow, només un dels quals havia estat protagonitzat originàriament per Marlowe (des de la recopilació de 1950 The Simple Art of Murder va començar un cert hàbit de substituir els protagonismes autèntics dels relats breus de Chandler pel de Marlowe).

A finals dels anys quaranta, Van Hefflin va donar veu al detectiu en el programa radiofònic The Adventures of Philip Marlowe.

Marlowe, Stephen

Pseudònim de Milton Lesser. Nova York, 7 d’agost de 1928. Les seves primeres novel·les van ser Catch The Brass Ring (1954) i Turn Left for Murder (1955). Va dedicar una llarga sèrie al seu personatge Chester Drum, ex-membre del FBI dedicat a la investigació privada i a qüestions d’espionatge. Aquest personatge i el seu col·lega Shell Scott van coincidir a la novel·la Double in Trouble (1959), escrita a mitges per Stephen Marlowe i RICHARD S. PRATHER.

Marsten, Richard. Vegeu MCBAIN, ED

Masterson, Whit. Vegeu MILLER, WADE

Masur, Harold Q.

29 de gener de 1909. Doctor en dret el 1934. Creador del personatge Scott Jordan, advocat, que va debutar a Bury Me Deep (1947) i va continuar a altres novel·les com Suddenly a Corpse (1949), You Can’t Live Forever (1950), The Last Gamble (1958), Send Another Hearse (1960), Make a Killing (1964) i The Legacy Lenders (1967). El 1981, Masur va publicar The Broker, sobre un tema de finances que enllaça amb el seu interès per desvelar la corrupció paral·lela al desenvolupament urbà i tecnològic. En el programa de televisió The Further Adventures of Ellery Queen es van adaptar, amb el canvi de protagonista corresponent, les novel·les Bury Me Deep el febrer de 1959 i So Rich, So Lovely and So Dead (1952) el novembre de 1958.

Matheson, Richard

Nascut a Nova Jersey, 1926. Destacat novel·lista d’horror i de ciència-ficció, brillant així mateix com a guionista per a Hollywood (adaptacions d’Edgar Allan Poe per Roger Corman) i per a la televisió (on va sorgir el film de Steven Spielberg Duel, 1972, El diablo sobre ruedas, sobre el relat homònim de Matheson publicat el 1971 per «Playboy»). Va escriure unes quantes novel·les referibles al gènere negre i per regla general excel·lents: Someone is Bleeding (1953), filmada per Georges Lautner com Les seins de glace (1974, Los senos de hielo); Fury on Sunday (1954); Ride the Nightmare (1960), duta al cinema per Terence Young amb el títol de Night Visitors (1970, Los compañeros del diablo).

McBain, Ed

Pseudònim d’Evan Hunter, nascut amb el nom de Salvatore Lombino i que va procedir a un canvi legal de nom i de cognom. Manhattan, Nova York, 1926. Com a Evan Hunter ha desenvolupat una carrera literària molt fruitosa comercialment a partir del seu primer best-seller The Blackboard Jungle el 1954. També ha estat guionista de cinema (recordeu The Birds, 1963, Los pájaros, d’Alfred Hitchcock) i de televisió. A més del de McBain ha fet servir diferents pseudònims per a les novel·les de gènere criminal: Richard Marsten (destinat també a novel·les de ciència-ficció), signatura de Runaway Black (1954), The Spicked Heel (1956), Vanishing Lady (1957), Even the Wicked (1958), etc.; Hunt Collins, Cut Me In (1954); Curt Cannon, I Like Them Tough (1958), I’am Cannon for Hire (1958), que identificaven l’autor i el protagonista. També hi ha novel·les negres signades per Evan Hunter, com Don’t Crowd Me (1953), A Horse’s Head (1967) o Every Little Crook and Nanny (1972).

El pseudònim d’Ed McBain està afiliat a la sèrie llarga i famosa del «87th Precinct», és a dir la comissaria del districte 87. Ostenta un protagonisme col·lectiu a càrrec dels homes del grup policial, amb algunes renovacions en el transcurs de la saga, i amb un personatge sovint en primer terme, el detectiu Steve Carella (acompanyat en la seva vida privada per una esposa sorda i muda, Teddy). No cal dir que la sèrie és un exemple de la tendència POLICE PROCEDURAL, però convé fer notar que els agents del «87th Precinct» entren en contacte de tant en tant amb drames de profundes arrels polítiques i socials, destacant sobretot els que fan referència a les minories ètniques, incrustats també a dintre de la mateixa comissaria; en aquesta línia té un veritable interès See Them Die, de 1960, al voltant de la comunitat de Puerto Rico, sense oblidar les novel·les sobre el problema racial negre. La diferenciació humana dels membres de la comissaria, l’exposició de diferents traumes comunitaris, l’ús de la parla popular amb una evident riquesa d’argot, l’alliberament temàtic i l’adopció de perspectives intermitentment oposades a les tradicionals de la policia, aporten una certa racionalitat a la sèrie, que s’escenifica a Manhattan sota el nom novel·lístic d’Isola.

Novel·les del «87th Precinct»: Cop Hater (1956), The Mugger (1956, El pispa), The Pusher (1956), The Con Man (1957), Lady Killer (1958), Killer’s Choice (1958), Killer’s Payoff (1958), Killer’s Wedge (1959), King’s Ransom (1959), ’Til Death (1959), Give The Boys a Great Big Hand (1960), The Heckler (1960), See Them Die (1960), Lady, Lady I Did It (1961, El ritual de la sang), Like Love (1962), Ten Plus One (1963), Ax (1964), Doll (1965), He Who Hesitates (1965), Eighty Million Eyes (1966), Fuzz (1968), Shotgun (1969), Jigsaw (1970), Hail, Hail, The Gang’s All Here (1971), Sadie When She Died (1972), Hail to the Chief (1973), Bread (1974), Blood Relatives (1975), Guns (1976), So Long, You Both Shall Live (1976), Long Time No See (1977), Calypso (1979), Ghosts (1980), Heat (1981), Ice 1983), etc.

Adaptacions cinematogràfiques de la sèrie: Cop Hater (1957), de William Berke; The Mugger (1958), de William Berke; The Pusher (1959), de William Berke; Soupe aux poulets (1963), de Philippe Agostini, sobre Killer’s Wedge; Tengoku to Jigoku (1963, El infierno del odio), d’Akira Kurosawa sobre King’s Ransom; Sans mobile apparent (1971, Sin móvil aparente), de Philippe Labro sobre Ten Plus One; Fuzz (1972, El turbulento distrito 87), de Richard A. Colla; Les liens de sang (1977, Laberinto mortal), de Claude Chabrol sobre Blood Relatives.

Adaptacions televisives: de setembre de 1961 a setembre de 1962, sèrie 87th Precinct, amb trenta episodis de cinquanta minuts, basats en relats breus i en novel·les precedents: Robert Lansing en el paper de Carella i Gena Rowlands en el de la seva dona Teddy.

McCoy, Horace (Stanley)

Pegram, Tennessee, 14 d’abril de 1897 - Beverly Hills, Califòrnia, 15 de desembre de 1955. Va treballar de molt menut venent diaris pel carrer, després va ser mecànic i venedor, va estar a la primera guerra mundial en el cos d’aviació (on va rebre la «Croix de Guerre»). De tornada als Estats Units va aprendre periodisme en el «Dallas Dispatch» i des de 1920 fins a 1929 va ocupar el càrrec de director de la secció esportiva al «Dallas Journal», afegint a aquesta feina la d’actor en el Dallas Little Theatre a partir de 1925 i la de narrador per a revistes i PULPS des de 1927. En acabar la dècada va perdre la feina a l’esmentat diari i va passar a director de la revista «Dallasite», on va exercir uns quants mesos com a periodista llançat a tota mena de denúncies socials. Divorciat de la seva dona feia poc temps, va tenir una aventura amb una rica heretera que va acabar en casament, però la família de la noia va fer anul·lar el matrimoni. El 1931 va emprendre una altra aventura, la de Hollywood, que de bon començament va ser tempestuosa sota el signe de la Depressió econòmica, i es va veure obligat a fer tota mena de coses per assegurar-se la subsistència (de peó agrícola a guardaespatlles polític, passant per cambrer, membre de piquets de vaga, jutge d’una marathon de ball i, per acabar, extra de cinema, d’on va saltar a guionista). Un tercer matrimoni, també amb la filla d’una família rica, no el va ajudar econòmicament a causa de l’oposició radical dels sogres. Però aleshores, al mateix temps que acabava les seves col·laboracions en els PULPS, s’encetava la seva fèrtil carrera d’escriptor cinematogràfic —que va continuar fins al final de la seva vida— i estava a punt de començar la seva producció novel·lística.

Per als PULPS, McCoy havia dut a terme narracions western, relats criminals i històries d’aviació. Va fondre aquests dos darrers gèneres en un de sol a través d’una sèrie per a BLACK MASK protagonitzada pel Ranger aeri de Texas capità Jerry Frost, al front d’una patrulla de fronteres. La sèrie va constar de catorze relats: Dirty Work (setembre de 1929), Hell’s Stepsons (mot dels membres de la patrulla, octubre de 1929), Renegades of the Rio (desembre de 1929), The Little Black Book (gener de 1930), Frost Rides Alone (març de 1930), Somewhere in Mexico (juliol de 1930), The Gun-Runners (agost de 1930), The Mailed Fist (desembre de 1930), Headfirst into Hell (maig de 1931), The Trail to the Tropics (març de 1932), The Golden Rule (juny de 1932), Wings Over Texas (octubre de 1932), Flight at Sunrise (maig de 1934), Somebody Must Die (octubre de 1934).

Altres relats de McCoy: The Devil Man («Black Mask», desembre de 1927), Rustling Syndicate («Brief Stories», març de 1928), Killer’s Killer («Detective-Dragnet Magazine», desembre de 1930), Night Club («Detective Action Stories», febrer de 1931), Death Alley («Detective-Dragnet Magazine», març de 1931), Juggernaut of Justice («Detective-Dragnet Magazine», agost de 1931); The Mopper-Up («Black Mask», novembre de 1931), Murder in Error («Black Mask», agost de 1932).

McCoy es va agafar molt sovint a la seva experiència personal en la creació literària. Així com les històries de Jerry Frost responien al seu pas per les Forces Aèries, la seva primera novel·la THEY SHOOT HORSES, DON’T THEY? (1935, Oi que maten els cavalls?) va partir de la seva presència activa en una marathon de ball, i la segona, NO POCKETS IN A SHROUD (1937), va rememorar la seva època al «Dallasite». La tercera, I Should Have Stayed Home (1938), va sorgir de la seva vida com a extra cinematogràfic, plasmada primer en un relat (Death in Hollywood) destinat a un film que no es va fer mai —i el relat no va veure la llum fins a 1973, en una antologia.

La quarta novel·la, Kiss Tomorrow Good-Bye (1948), devia molt a la història del segon matrimoni de l’autor. El plantejament de l’obra deu provenir de 1939, quan McCoy treballava, segons les seves pròpies paraules, amb «la història psicològica d’un criminal patològic». El títol provisional era aleshores Approach with Caution i l’origen probable del tema datava del treball de McCoy, un any abans, per a la pel·lícula Dangerous to Know, de Robert Florey, que presentava el culte cap d’una banda que menyspreava la seva amant i desitjava una noia de l’alta societat. Kiss Tomorrow Good-Bye descansa en dues contradiccions semblants a les de l’argument d’aquell film: la de la cultura del protagonista davant del seu entorn de baixa delinqüència, i la del seu historial delictiu davant de la seva atracció per una noia d’elevada situació social. El gran talent de McCoy aconsegueix enllaçar el món dels proscrits i l’univers legal a través dels actes delictius que sorgeixen d’ambdós contextos.

El 1951 McCoy vengué a una productora un relat que es deia Scalpel, que va convertir ràpidament en una novel·la (1952), si bé no de gènere negre. Anteriorment (1951) també havia venut una història llarga, This is Dynamite, per a la seva versió cinematogràfica; es va publicar com a novel·la en traducció francesa, però no va obtenir edició nord-americana fins el 1959, anys després de la mort de l’autor, i amb el nou títol de Corruption City. Sembla que el tema d’aquesta obra prové del guió de McCoy per a la pel·lícula Great Guy (1936, vegeu JAMES EDWARD GRANT). El protagonista de Great Guy, des del seu càrrec de diputat cap del Departament de Pesos i Mesures, lluitava contra els «racketeers» del mercat de l’alimentació. D’aquest tema en queda prou a This Is Dynamite per sospitar que devia ser un altre projecte de l’autor amb molts anys d’existència (tot i que la novel·la final s’actualitza el 1950, i en canvi Kiss Tomorrow Good-Bye conté abundoses referències a una època pretèrita). També hi ha punts de contacte amb No Pockets in a Shroud, sobretot en allò que fa referència al seu antifeixisme apassionat.

La immensa majoria dels guions de McCoy que arribaren a la pantalla correspongueren a films escassos de pressupost i d’ambicions estètiques, de vegades es van reduir a tractaments previs o als diàlegs, i de vegades l’autor no va quedar inscrit en els títols de crèdit. Treballs cinematogràfics que cal ressaltar són els que es refereixen a: The Trail of the Lonesome Pine (1936, Henry Hathaway), Television Spy (1939, Edward Dmytryk), Western Union (1940, Espíritu de conquista, Fritz Lang), Gentleman Jim (1942, Raoul Walsh), Montana Belle (1949, Allan Dwan), Captain Horatio Hornblower (1951, El hidalgo de los mares, Raoul Walsh), Bronco Buster (1952, Bud Boetticher), The Lusty Man (1952, Nicholas Ray), The World in his Arms (1952, El mundo en sus manos, Raoul Walsh).

Adaptacions cinematogràfiques de les seves novel·les: Kiss Tomorrow Good-Bye (1950, Corazón de hielo), de Gordon Douglas; The Turning Point (1953, Un hombre acusa), de William Dieterle, sobre This Is Dynamite; Bad for Each Other (1954), d’Irving Rapper, sobre Scalpel; They Shoot Horses, Don’t They? (1969, Danzad, danzad, malditos), de Sydney Pollack; Un linceul n’a pas de poches (1974), de Jean-Pierre Mocky, sobre No Pockets in a Shroud.

Mcdonald, Gregory

Shrewsburry, Massachusetts, 15 de febrer de 1937. Va ser periodista a Boston de 1966 a 1973. L’any següent va iniciar la sèrie de novel·les protagonitzada per FLETCH i caracteritzada pel seu aire irònic i descregut.

De la segona novel·la de Fletch en va treure un nou personatge, l’inspector de policia Francis Xavier Flynn, al qual dedicaria una altra sèrie, fins ara més breu; va començar amb la novel·la titulada senzillament Flynn (1977). L’inspector també ha aparegut a The Buck Passes Flynn (1982) i Flynn’s In (1984). Altres novel·les de Gregory Mcdonald són Love Among the Mashed Potatos (1978, fora de gènere) i Who Took Toby Rinaldi? (1980).

A través, sobretot, de les novel·les de Fletch, l’autor s’inscriu en les tendències contemporànies d’enfocar el gènere en clau d’humor i des de la perspectiva d’un escepticisme considerable en les institucions i en els seus executius. D’altra banda, i com molts altres novel·listes revelats en els anys seixanta, troba en els diàlegs un camí narratiu brillant.

McGee, Travis

Personatge creat l’any 1964 per JOHN D. MACDONALD amb la novel·la The Deep Blue Good-Bye. La sèrie, que ha arribat a la vintena de novel·les, ha conservat sempre en els títols el nom d’un color, diferent cada vegada.

McGee és un investigador-aventurer que segueix la imatge d’antics herois dels PULPS. Viu en un vaixell anomenat «Busted Flush», ancorat a Fort Lauderdale, Florida. Els seus emoluments acostumen a procedir de diners o de mercaderies amb pertinència legal ja remota o caducada, habitualment procedents de robatoris i recuperats pel protagonista. Aquest es recobreix d’una certa imatge romàntica, incrementada pel fet que tot sovint es posa en moviment per motivacions d’amistat i per un determinat esperit de quixot. Però en el fons, allò que domina en el seu personatge és l’actualització del clàssic «bad-good-boy» i de l’antic justicier solitari, en els cànons ideològics derivats de la guerra freda. Els esdeveniments s’arriben a tenyir de la tradició HARD-BOILED tant en els seus vernissos durs i violents com en la desfilada de crims i en la volada romàntica del tractament literari. En un principi, Travis s’havia de dir Dallas McGee, però l’assassinat de Kennedy a la ciutat de Texas va motivar el canvi.

Novel·les: The Deep Blue Good-Bye (1964), Nightmare in Pink (1964), A Purple Place for Dying (1964), The Quick Red Fox (1964), A Deadly Shade of Gold (1965), Bright Orange for the Shroud (1965), Darker than Amber (1966), One Fearful Yellow Eye (1966), Pale Gray for Guilt (1968), The Girl in the Plain Brown Wrapper (1968), Dress Her in Indigo (1969), The Long Lavender Look (1970), A Tan and Sandy Silence (1972), The Scarlet Ruse (1973), The Turquoise Lament (1973), The Dreadful Lemon Sky (1975), The Empty Copper Sea (1978), The Green Ripper (1979), Free Fall in Crimson (1981), The Cinnamon Skin (1982).

Darker than Amber va ser portada a la pantalla per Robert Clouse amb el mateix títol (Más oscuro que el ámbar) el 1970. L’any 1983 es va encetar una sèrie de televisió que transformava el vaixell-casa de McGee en un vaixell de navegació i el situava a Malibú, Califòrnia. El telefilm pilot, dirigit per Andrew McLaglen, va ser una versió de The Empty Copper Sea. Sam Elliot va encarnar el protagonista.

McGivern, William P(eter)

Chicago, Illinois, 6 de desembre de 1923 - Palm Springs, Califòrnia, 18 de novembre de 1982. Va fer el servei militar durant la segona guerra mundial, cursà estudis universitaris, treballà com a periodista i crític literari i, un cop assolida la fama com a novel·lista, va realitzar guions per al cinema i la televisió.

En la seva carrera literària ressalten dues etapes successives: l’autoinserció honesta en allò que es podria anomenar «sèrie B» de la novel·la negra, àmbit on l’autor va assolir una validesa estètica considerablement superior a les pretensions que es podien adduir; i un aprofitament més tardà de l’ofici après, i de les experiències pròpies, per provar èxits professionals de més prestigi i incentius econòmics més alts. En conjunt avui semblen més interessants els resultats de la primera etapa, on es troba així mateix una superior unitat temàtica i creativa: un ritme HARD-BOILED se sobreposa a les influències de la CRIME PSYCHOLOGY o del meliorisme social; els personatges, tot sovint policies, s’allunyen del recurs a l’investigador privat, però també es contraposen als usos del POLICE PROCEDURAL; és un factor comú l’anàlisi de la venalitat de la policia des de les mateixes entranyes del Cos i s’apunta un context psicològic que prové de les ferides arrossegades en la seva sensibilitat pels veterans de la guerra.

Després de But Death Runs Faster (1948), la seva primera novel·la, va exhibir a Heaven Ran Last (1949) la seva preocupació pels desmobilitzats, inserits en una vida civil l’agressivitat de la qual els ultrapassava. Durant la primera meitat dels anys cinquanta, tanmateix, aquesta temàtica queda en un segon terme davant de la preeminència de la immoralitat policíaca. Shield for Murder (1951) es va editar entre Very Cold for May (1950) i The Crooked Frame (1952, any també de la publicació de Blondes Die Young amb el pseudònim de Bill Peters). El seu protagonista és un inspector de policia corromput i violent, decididament assassí, davant del qual els seus companys reaccionen amb l’encobriment i després amb una fracassada persecució; només un pistoler d’una banda aconsegueix trobar-ne el rastre… En línies semblants es desenvolupa The Big Heat (1952), amb la diferència que l’inspector protagonista és honrat i renuncia, per aquesta raó, al seu càrrec. La ciutat és en mans d’un cacic i del cap d’un «gang», ambdós en connivència amb la classe judicial i amb la policia. Antics companys de guerra vénen a ajudar el protagonista; la culpable inacció policíaca provocarà un assassinat comès des del poble per a la seva pròpia defensa. Quan es fa pública la relació de personalitats corrompudes, el nou capità de policia (fins a aleshores relegat als arxius) ha de reconèixer davant dels periodistes la impossibilitat de netejar en un dia l’enorme brutícia acumulada. «Però els diré allò que es pot fer en un dia, es pot començar!».

Després de Margin of Terror (1953), Rogue Cop (1954) continua el tractament del tema de la delinqüència en el si de la policia. The Darkest Hour (1955) és una nova incursió en aquestes circumstàncies i recupera quelcom dels grans al·legats socials de HORACE McCOY: el protagonista s’enfronta al feixisme imposat (i oficialment permès) per Nick Amato i els seus pistolers en el sindicat de descarregadors del moll. Jack Glencannon, «figura llegendària dels ports» que «per als seus nois era com una bandera, com la pròpia encarnació del sindicalisme», és assassinat; hipòcritament desfilen en les seves honres funerals des de l’alcalde i els dirigents de les companyies navilieres fins als agents de l’ordre, sense que s’emprengui cap acció legal contra Amato, un dels lloctinents del qual és inspector de policia.

La progressiva desesperança de McGivern passa per The Seven File (1956) i Night Extra (1957), per corporeitzar-se visiblement a Odds Against Tomorrow (1957, Sota la pell), novel·la de reminiscències burnettianes, que combina l’antiracisme, l’atac a la pena de mort, les conseqüències del passat bèl·lic i el desig del retorn a la natura, en un marc de protagonisme de delinqüents; el personatge principal trobarà a la granja de la seva adolescència la mort que significa el seu darrer alliberament lluny d’una societat configurada per a ell en la guerra, la injustícia, la presó i, probablement, la cadira elèctrica.

Altres novel·les: Savage Streets (1959), Seven Lies South (1960), The Road to the Snail (1961), A Pride of Place (1962), A Choice of Assassins (1963), The Caper of the Golden Bulls (1966), Lie Down I Want to Talk You (1967), Caprifoil (1972), Reprisal (1973), Red Alert: Central Park (1974), The Night of the Juggler (1975), Soldiers of 44 (1979), Summit (1982).

Adaptacions cinematogràfiques: The Big Heat (1953, Los sobornados), de Fritz Lang; Shield of Murder (1954, Burlando la ley), d’Edmond O’Brien i Howard Koch; Rogue Cop (1954, Prisionero de su traición), de Roy Rowland; Hell on Frisco Bay (1956), de Frank Tuttle, sobre The Darkest Hour; Odds Agains Tomorrow (1959), de Robert Wise; Nightmare in Chicago (1964), de Robert Altman, sobre el relat Killer on the Tumpike (1961); Un choix d’assassins (1967), de Philippe Fourastié; Caper of the Golden Bulls (1967, Carnaval de ladrones), de Russell Rouse; U.S.A 1979, de Robert Butler, sobre Night of the Juggler.

Margin of Terror i Shield for Murder van ser objecte de sengles telefilms, el primer a The Further Adventures of Ellery Queen (febrer de 1959) i el segon a Studio One (juny de 1951). McGivern ha col·laborat en sèries de la televisió com Kojak, Banyon i Madigan.

McPartland, John

Chicago, Illinois, 1911 - 14 de setembre de 1958. Va ser periodista i, durant els darrers anys de la seva vida, guionista a Hollywood. És autor d’unes quantes novel·les plenes de fúria i de passió, amb un ús freqüent de la perspectiva del culpable o de la víctima, aguditzant la seva equidistància tant del suspens com de la CRIME PSYCHOLOGY; notable creador d’escenes dramàticament pintoresques, oscil·la entre l’atípica troballa poètica i una subordinació excessiva al crescendo de la trama. The Wild Party (1956) en la seva darrera part es desborda cap a l’extravagància, però abans obsequia el lector amb moments tan esplèndids com aquell en què Kicks passa els dits per les tecles mudes d’un piano sense cordes davant de l’amiga capaç de copsar la música impossible.

Altres novel·les: Love Me Now (1952), Big Red’s Daughter (1953), The Face of Evil (1954), Fil See You in Hell (1956), Danger for Breakfast (1956) i les pòstumes The Kingdom of Johnny Cool (1959) i Last Night for Love (1959).

Adaptacions cinematogràfiques: The Wild Party (1956), de Harry Horner; No Down Payment (1957, Más fuerte que la vida), de Martin Ritt, sobre la novel·la homònima fora de gènere; Johnny Cool (1963, Johnny el frío), de William Asher.

Millar, Kenneth. Vegeu MACDONALD, ROSS

Millar, Margaret

Kitchener, Ontario (Canadà), 5 de febrer de 1915. Quan estudiava poesia grega i art dramàtic a la Universitat de Toronto va encetar la relació amb Kenneth Millar (que després signaria ROSS MACDONALD) i s’hi va casar l’any 1938. Visqué a Califòrnia durant la segona guerra mundial. Va cultivar la novel·la criminal abans que el seu marit, si bé evolucionava més cap a la intriga psicològica i el suspens que cap al gènere negre pur. En un principi va tenir com a personatge fix el psiquiatra Paul Prye: The Invisible Worm (1941), The Weak-Eyed Bat (1942), The Devil Loves Me. Tot seguit va recórrer a l’inspector Sands, de Toronto: Walls of Eyes (1943) i The Iron Gates. (1945, Amb la por al cos).

Altres novel·les: Do Evil in Return (1950), Rose’s Last Summer (1952), Vanish in a Instant (1952), Beast in View (1955), An Air that Kills (1957, Un aire que mata), The Listening Walls (1959), A Stranger in My Grave (1960, Un estrany a la meva tomba), How Like a Angel (1962), The Fiend (1964), Beyond this Point Are Monsters (1970), Ask for Me Tomorrow (1976), The Murder of Miranda (1979), Banshee (1983).

Miller, Wade

Pseudònim conjunt de Robert Wade (San Diego, Califòrnia, 1920) i Bill Miller (Garrett, Indiana, 1920 - 21 d’agost de 1961). També van fer el pseudònim de Whit Masterson, que després de la mort de Miller identificaria individualment Robert Wade. Ambdós escriptors es van conèixer en els seus anys d’escola i des d’aleshores van començar a col·laborar plegats, ampliant el seu treball als guions radiofònics.

L’any 1946, el pseudònim Wade Miller encapçalava la publicació de Deadly Weapon, enginyosa desmitificació de l’investigador privat habitual, que acaba sent el dolent de la història. A continuació creaven un detectiu privat d’una certa permanència, Max Thursday, a Guilty Bystander (1947), a la qual van seguir Fatal Step (1948), Uneasy Street (1948), Calamity Fair (1950), Murder Charge (1950), Shoot to Kill (1951). En l’ús de Thursday resulta interessant la contraposició entre la seva ira característica i el sentit humà més lúcid del tinent d’homicidis Austin Clapp, component d’un tipus de policia positiu en un context d’una certa crítica social. Altres novel·les amb el nom de Wade Miller van integrar una certa tendència a l’aventura: The Devil May Care (1950), Killer’s Choice (1949), The Tiger’s Wife (1951), The Killer (1951). També van signar, com a Dale Wilmer: Memo for Murder (1951) i Dead Fall (1954).

Amb el pseudònim de Whit Masterson i amb una inclinació progressiva cap al subgènere de POLICE PROCEDURAL, van aparèixer All Through the Night (1955), Badge of Evil (1956), A Shadow in the Wild (1957), The Dark Fantastic (1959), A Hammer in His Hand (1960), Evil Conte, Evil Go (1961), 711 Officier Needs Help (1965), The Death of Me Yet (1970), etc.

Adaptacions cinematogràfiques: Guilty Bystander (1950), de Joseph Lerner; A Cry in the Night (1956, Un grito en la noche), de Frank Tuttle, sobre All Through the Night; Touch of Evil (1958, Sed de mal), d’Orson Welles, sobre Badge of Evil; The Yellow Canary (1963, El canario amarillo), de Buzz Kulik, sobre Evil Come, Evil Go; Kitten with a Whip (1964, Como en una pesadilla), de Douglas Heyes, sobre una novel·la homònima de Wade Miller; The Warning Shot (1967, Homicidio justificado), de Buzz Kulik, sobre 711 Officier Needs Help.

Adaptacions televisives: The Manhunter (1968, no emesa fins a 1976), de Don Taylor, sobre The Killer; The Death of Me Yet (1970), de John Lewellyn Moxey.

Morrell, David

Kitchener, Ontario (Canadà), 24 d’abril de 1943. Des de 1967 als Estats Units. First Blood (1972) el va portar a la fama. Després va publicar una altra novel·la amb tema de persecució, Testament (1975), per incidir tot seguit en el western, l’horror i (Blood Oath, 1982) l’espionatge. Ted Kotcheff va adaptar First Blood el 1982 (Acorralado), i el seu intèrpret, Sylvester Stallone, escriví i produí la seqüela Rambo el 1985.

Moving Target, The

Novel·la publicada el 1949 per ROSS MACDONALD (aleshores amb la signatura John Macdonald) que va entronitzar el detectiu privat LEW ARCHER.

Aquesta primera obra de la sèrie Archer va ser considerada per RAYMOND CHANDLER una novel·la fallida, amb «frases recercades per manca d’emocions animals naturals» i «una terminologia amanerada per tal d’exhibir la distinció de l’autor», puntualitzant que «podria servir de pretext per a un sermó sobre com no ser un escriptor sofisticat». Tanmateix, The Moving Target se situava precisament en la ruta chandleriana i inaugurava al seu torn la producció de la que es podria anomenar «tercera generació d’escriptors HARD-BOILED». Més que l’obra posterior de Macdonald, aquesta novel·la es decantava obertament cap a la denúncia política i social. El prepotent Ralph Sampson actua amb un salvatgisme evident contra els peons del seu ranxo, mentre es preocupa de bastir un temple on es pugui refugiar en cas de guerra. L’envolten una colla de personatges desballestats, restes d’un altre temps de glòria individual, com l’artista de la pantalla, la cantant, el gàngster principal i el mateix advocat dels Sampson. En aquest context, Lew Archer es mou com els típics investigadors del classicisme del gènere, lliurat a una acció tossuda i violenta, que Macdonald descriu amb una plena brillantor.

Vegeu adaptació cinematogràfica a LEW ARCHER. Vegeu també ROSS MACDONALD.