B

Ball, John (Dudley)

Schenectady, Nova York, 1911. Va ser periodista, crític de música, productor i comentarista radiofònic, estudiós de la cultura oriental, redactor científic, expert en arts marcials. Aquesta darrera característica la va aplicar al seu personatge Virgil Tibbs, detectiu de color de la policia de Pasadena, Califòrnia. La seva primera novel·la, In the Heath of the Night (1965), va ser trasplantada al cinema amb el mateix títol (1967, En el calor de la noche) per Norman Jewison. Tot seguit la sèrie Tibbs es va escindir en dues línies distintes, la cinematogràfica i la literària, sense cap més relació entre elles que el personatge principal. Pel·lícules: They Call Me Mr. Tibbs (1970, Ahora me llaman Mr. Tibbs), de Gordon Douglas, i The Organization (1971, Inspector Tibbs contra la Organización), de Don Medford; en aquests dos casos Tibbs figurava al departament de policia de San Francisco. Novel·les: The Cool Cottontail (1966), Johnny Get Your Gun (1969), Five Pieces of Jade (1972), The Eyes of Buddha (1976).

Des de Mark One The Dummy (1974), Ball es va començar a alliberar del personatge popularitzat a la pantalla per Sidney Poitier. El policia amb radi d’acció a Washington, Jack Tallon, protagonitza Chief Tallon and the S.O.R. (1984).

Ballard, (Willls) Todhunter

Cleveland, Ohio, 3 de desembre de 1903-Mount Dora, Florida, 27 de desembre de 1980. Prolífic escriptor als Pulps (incloent-hi Black Mask), prioritàriament dedicat al «Western» (dos terços dels seus llibres), guionista de cinema des de 1929, usufructuari d’un gran nombre de pseudònims. L’any 1936 es va casar amb Phoebe Dwiggins, filla del cèlebre «cartoonist» que signava Dwig, la qual va col·laborar en la seva enorme producció literària.

El seu personatge més famós va ser Bill Lennox, vice-president executiu de la companyia cinematogràfica General Consolidated, llançat a investigacions sobre fets criminals en múltiples relats. Apareix en els llibres Murder Carit Stop (1942), Say Yes to Murder (1943), Dealing Out Death (1948), exhibint la seva força muscular en seqüències d’acció violenta, segons la més típica escola HARD-BOILED. Un altre personatge de Ballard, el tinent Hunter de la policia de Las Vegas, apareixia a Pretty Miss Murder (1963), The Seven Sisters (1963), Three for the Money (1964). Amb el pseudònim de Neil MacNeil va desenvolupar la sèrie d’investigació privada amb doble protagonisme de Tony Costaine i Bert McCall: Death Takes an Operation (1958), The Death Ride (1959), Two Guns for Hire (1959), Third on a Seesaw (1959), Mexican Slay Ride (1960), Hot Dam (1960), etcètera.

Ballinger, Bill S(anbora)

Oskaloosa, Iowa, 13 de març de 1912 - Tarzana, Califòrnia, 23 de març de 1980. Pseudònims: Frederic Freyer, B. X. Sanbora. Fou guionista de televisió i, més ocasionalment, de cinema. Cultivador del gènere d’espionatge amb la sèrie de Joaquin Hawks: A Spy at Angkor Wat (1965), The Spy in the Jungle (1965), The Chinese Mask (1965), The Spy in the Java Sea (1966), The Spy in Bangkok (1966). Les seves primeres novel·les, The Body in the Bed (1948) i The Body Beautiful (1949), van comportar un mateix protagonista, Barr Breed.

Després la seva obra es va endinsar en l’anàlisi moral de la societat i abandonà gradualment la submissió a la intriga i la recerca, captura i condemna del culpable; el seu mètode característic d’encreuament de les perspectives personals i dels temps de l’acció el va portar a una sistemàtica indagació lírica al voltant dels successius figurants.

Portrait in Smoke (1950, Retrat en fum), alterna l’obsessiva exploració de la vida d’una desconeguda per un Dean April presoner dels fantasmes de la seva ment, amb la narració de l’existència veritable de la interfecta, enlairada socialment mitjançant enganys de tota mena facilitats per la seva bellesa. Les connotacions crítiques sobre la cursa cap a la riquesa s’incrementen a The Darkening Door (1952), a través de cinc protagonistes successius. Rafferty (1953) narra l’ensorrament ètic d’un tinent de policia que, després de vantar-se de la seva honradesa, deïfica els diners com a forma de posseir de manera permanent una aventurera; la novel·la va inspirar parcialment la pel·lícula de Richard Quine Pushover (1954, La casa n.° 322). The Tooth and the Nail (1955) i The Longest Second (1957) allarguen l’estira i arronsa entre la simulació i les aparences que condueix al desvelament gradual de la veritat, emmarcant la que possiblement és l’obra mestra de Ballinger: The Wife of the Red-Haired Man (1956).

L’estructura, en capítols alternats, d’aquesta novel·la descriu en primera persona la recerca de dos fugitius per un detectiu de la policia que no tan sols arriba a identificar-se amb la seva presa sinó a admirar-la; i explica en tercera persona la fugida de la parella, guiada pel seu element femení, cap a un final tràgic i romàntic.

Altres novel·les: Formula for Murder (1958), Beacon in the Night (1958), The Fourth of Forever (1963), Not I, Said the Vixen (1965), The Heir Hunters (1966), 49 Days of Death (1969), etc.

Baxt, George

Brooklyn, Nova York, 11 de juny de 1923. De 1957 a 1962 va treballar a Londres com a guionista de pel·lícules de gènere fantàstic. Va continuar escrivint per a la pantalla als Estats Units, però amb una dedicació especial a la televisió.

A A Queer Kind of Death (1966), la seva primera novel·la, va presentar el policia homosexual de color Pharaoh Love, que s’enamorava d’un assassí i el matava per a cobrir-se. Aquest personatge va aparèixer tot seguit a Swing Low, Sweet Harriet (1966) i Topsy and Evil (1968).

Altres novel·les: «I» Said the Demon (1969), The Affair at Royalties (1971), Burning Sapho (1972). Darrerament: Process of Elimination (1985).

Bellem, Robert Leslie. Vegeu a ADAMS, CLEVE FRANKLIN

Benson, Ben

Boston, 1920-Nova York, 1959. Va passar tres anys a hospitals de l’exèrcit després de ser ferit el gener de 1945. Caracteritzat pels seus protagonismes policials.

El fred capità Wade Paris aparegué l’any 1951 i va figurar al capdavant de deu novel·les consecutives, entre les quals The Ninth Hour (1956). El brutal xicot de vint anys Ralph Lindsey obtingué, pel seu cantó, set obres entre 1953 i 1959, i adquirí la seva plasmació àlgida a The End of Violence (1959).

Bergman, Andrew

Nova York, 20 de febrer de 1945. Ha passat de la novel·la al guió cinematogràfic i a la realització de pel·lícules. Va ser l’iniciador per excel·lència del corrent «nostàlgic» que referia l’acció al passat i a personatges històrics amb certs continguts mítics.

El seu investigador jueu novaiorquès Jack LeVine aparegué a The Big Kiss-Off of 1944 (1974), on un cas de xantatge a una corista de Hollywood es transformava en un enorme embolic polític. Tot seguit es desplaçava a Califòrnia, amb motiu de l’ambientació de Hollywood and Le Vine (1975) al bell mig de la cacera de bruixes, i incloent com a personatges Richard Nixon i Humphrey Bogart.

La tasca cinematogràfica de Bergman transcorre al marge del gènere negre. Feia de guionista a The in Laws (1979, Los suegros) d’Arthur Hiller, i de guionista i director a So Fine (1981, Profesor a mi medida). Ha escrit la primera pel·lícula de FLETCH (1985).

Big Clock, The

Novel·la de KENNETH FEARING publicada el 1946. L’octubre d’aquell mateix any una versió abreujada, amb el títol The Judas Picture, apareixia en el magazine «American». L’any 1948 es va estrenar la versió cinematogràfica del mateix títol (El reloj asesino), amb guió de JONATHAN LATIMER i direcció de John Farrow. Jay Livingstone i Ray Evans van compondre per a la pel·lícula la cançó The Big Clock.

La novel·la es centra en el gran edifici que allotja una important organització periodística. L’àmbit de la trama és símbol explícit del grup social, així com el «gran rellotge» és referència explícita a la maquinària del destí. Diversos relats sota les perspectives de diferents personatges es barregen per desenvolupar la intriga al voltant de l’assassinat d’una dona. George Stroud, el director executiu de la revista «Crimeways», apareix en un paper polièdric, on se’l pot veure com a testimoni, investigador i presumpte culpable. Com el seu protagonista i com la seva trama, la novel·la també es pot analitzar des de diferents angles, que comprenen l’esmentada estructuració emblemàtica, la crítica social, la sàtira de costums i, considerant-ne l’autor, un inexorable alè poètic.

Fearing va titular originàriament l’obra The Temptation of Judas i va ser reticent al canvi de denominació tement que la novel·la quedés inserida automàticament en el gènere criminal. Després de ser editada, SAMUEL FULLER, que havia escrit el 1944 The Dark Page, va protestar perquè era del parer que The Big Clock s’havia inspirat abusivament en la seva novel·la. Fearing li va escriure una carta d’excusa.

Big Sleep, The

Novel·la de RAYMOND CHANDLER (La gran dormida) que va inaugurar l’any 1939 la sèrie de l’investigador privat PHILIP MARLOWE.

En aquesta obra s’enceta també un factor essencial de l’obra de Chandler, el temps com a promotor de l’erosió de l’individu. El pas dels anys es presenta com a autor i testimoni del deteriorament moral, fixat en els estrats del caciquisme, perquè són els poderosos, a favor dels quals ha operat el transcurs de l’existència, els que s’ensorren i revelen el seu rostre veritable davant de la proximitat del darrer declivi.

Dos paràgrafs de The Big Sleep podrien compondre una síntesi molt esquemàtica de l’obra de Raymond Chandler, establint-la entre l’opressió d’una societat corrompuda en la lluita pel poder i l’aspecte catàrtic i purificador de la mort. El primer correspon a una frase de Vivian Sternwood, que fa referència al xofer assassinat: «No tenia les amistats adients. Això és tot el que signifiquen els antecedents penals en aquest país podrit de crims». El segon forma part de la reflexió final de Marlowe, narrador en primera persona, sobre la mort del multimilionari pare de Vivian. «Què importava allà on descansaves un cop mort? En una claveguera bruta o en una torre de marbre al capdamunt del turó? Un cop mort dormies el son etern i aquestes coses tant se valien».

Igual com altres novel·les de Chandler, The Big Sleep provingué en part de l’aprofitament d’algunes narracions breus anteriors, concretament Killer in the Rain i The Curtain, a més d’algun usdefruit ocasional d’altres. El mateix Marlowe derivava d’antecessors en els relats previs de Chandler.

Vegeu la filmografia de The Big Sleep a PHILIP MARLOWE. Vegeu també RAYMOND CHANDLER.

Black Mask

Revista de relats criminals, en format de PULP-magazine, fundada l’any 1920 i desapareguda en començar la dècada dels cinquanta. En un principi es va anomenar «The Black Mask», però el 1926 hom va suprimir l’article i va quedar definitivament anomenada «Black Mask». Ja a la primavera de 1924 la seva periodicitat havia passat de quinzenal a mensual. Entre 1926 i 1936, sota la direcció de JOSEPH THOMPSON SHAW, va verificar la seva aportació històrica al desenvolupament del gènere literari que posteriorment seria conegut com a «novel·la negra», i que en un principi fou identificat amb una nova forma d’enfocar i narrar el relat criminal, la que corresponia a l’escola HARD-BOILED.

Dos intel·lectuals d’anomenada, Henry L. Mencken i George Jean Nathan, van crear «The Black Mask» sense cap més objectiu que el d’obtenir ingressos suficients per finançar la revista d’avantguarda «The Smart Set», de la qual eren redactors en cap. El mes de setembre de 1920, mesos després de l’aparició de «The Black Mask», els seus fundadors van decidir vendre-la, i aprofitaren un generós oferiment de, justament, els propietaris i editors de «The Smart Set», Eugene Crowe i Eltinge Warner. Aquests van nomenar director del «pulp» Francis M. Osborne. L’octubre de 1922 el va succeir en el càrrec George W. Sutton, amb Harry North de director adjunt. Un nou director, Phil Cody (fins aleshores director de comercialització), es va encarregar de la revista des de l’abril de 1924 i n’instaurà la periodicitat mensual. North ajudà Cody fins al setembre de 1925, i al cap d’un any en va agafar les regnes Joseph Thompson Shaw, concretament el mes de novembre. El succeiria, ja l’any 1936, Fanny Ellsworth. La revista aviat començaria a declinar, tant per la manca de consciència del seu rumb com per la progressiva decadència dels «pulps». Kenneth S. White, el director d’un «pulp» directament competidor («Dime Detective»), va aconseguir atraure durant els darrers anys trenta un bon nombre de col·laboradors de «Black Mask» i, després del canvi de dècada, fins i tot va aconseguir comprar la revista per a la seva editorial (Popular Publications). Finalment «Black Mask» es va interrompre el 1951 i fou absorbida el 1953 per «Ellery Queen’s Mystery Magazine», que simbolitzava d’alguna manera la substitució històrica dels «pulps» per un nou tipus de revistes especialitzades en el gènere.

La gran època de «Black Mask» va tenir lloc sota el comandament de Joseph Thompson Shaw, escriptor frustrat i moralista polititzat, que va fer extensives ambdues característiques personals a la fixació de directrius per al «pulp» i els seus col·laboradors: tractament del tema criminal des d’una perspectiva literària, a cavall dels corrents contemporanis de la novel·la «mainstream», sense gènere; i enfocament crític de la realitat social i política, amb un cert esperit de denúncia davant de la corrupció de les institucions relacionades amb el fet criminal. Thompson va descobrir escriptors com HORACE McCOY, PAUL CAIN, NORBERT DAVIS, RICHARD SALE, FREDERICK NEBEL, RAYMOND CHANDLER, i va estimular notòriament narradors que ja havien accedit anteriorment a «Black Mask», com DASHIELL HAMMETT i RAOUL WHITFIELD.

Si bé fou Shaw el qui donà a «Black Mask» l’esperit de «pulp» portaestendard de la tendència HARD-BOILED —i, per tant, de la novel·la negra—, els orígens del nou gènere es remunten al desembre de 1922, mes en què la revista va publicar la narració de CARROLL JOHN DALY The False Burton Combs: allà es va incubar pròpiament un accés literari renovador a la temàtica criminal, adjectivat de cinisme, romanticisme, violència i èpica urbana. Carroll John Daly, tanmateix, no va arribar fins gaire més enllà que a atorgar una dimensió actual a l’acció aventurera en el marc de la gran ciutat i va limitar el seu realisme a brutalitats de signe reaccionari. Fou Dashiell Hammett el qui, debutant a «Black Mask» al mateix temps, va materialitzar a poc a poc el naixement d’una tendència autènticament literària i realista de la narrativa sobre el crim. Entre l’un i l’altre es va situar Erle Stanley Gardner (1889-1970), que en els anys vint escrivia relats sobre l’intel·lectual detectiu privat Lester Leith i el delinqüent regenerat Ed Jenkins; la seva presència a «The Black Mask» va poder simbolitzar una certa dignitat naturalista de la ficció de misteri clàssica, a la qual es va dedicar de manera inequívoca temps a venir a través d’una direcció d’escassa connexió amb allò que entenem com a novel·la negra.

Daly, Hammett i Gardner van constituir així els vèrtexs de les tres línies que convisqueren a «Black Mask»: el culte agressiu a l’acció, el tractament crític de la realitat, l’actualització de la novel·la-enigma. No cal dir que aquestes línies es van barrejar les unes amb les altres, fins i tot a l’obra d’un mateix autor. Altres autors amb notorietat a les planes de «Black Mask» encara no esmentats van ser TODHUNTER BALLARD, LESTER DENT, GEORGE HARMON COXE, John K. Butler, Robert Reeves, Ted Tindsley, Laurence Donovan, Dwight Babcock, Eric Taylor, Herbert Stinson, Norvell Page, Arthur Barnes, etc., etc. Cal precisar també que gairebé no hi va haver exclusivitats de col·laboració amb aquesta revista, i que els seus capdavanters escriviren també per a altres «pulps» de la competència.

Block, Lawrence

Buffalo, Nova York, 24 de juny de 1938. L’any 1961 va debutar amb Death Pulls a Double Cross. Més endavant encetà una sèrie d’espionatge amb Evan Michael Tanner, «el lladre que no podia dormir», definició que va titular la seva primera novel·la, The Thief Who Couldn’t Sleep (1966). Un ex-policia, Matt Scudder, va protagonitzar una altra sèrie, començada l’any 1976 i a la qual pertany A Stab in the Dark (1981). Novel·les recents de Block són Eight Millions Way to Die (1982) i Sometimes They Bite (1983). A Telling Lies for Fun and Profit (1983) conta les seves experiències com a escriptor i en treu conseqüències teòriques.

La seva creació més característica és la del lladre Bernie Rhodenbarr a través d’una sèrie de novel·les, amb ús abundós de la sàtira, que engloben una versió moderna i irònica del subgènere CROOK-STORY: Rhodenbarr mena una doble vida, amb aparença honrada en el paper de llibreter de vell, i amb dedicació professional al robatori. Novel·les: Burglars Carit Be Choosers (1977), The Burglar in the Closet (1978), The Burglar Who Liked To Quote Kipling (1979), The Burglar Who Studied Spinoza (1980), The Burglar Who Painted Like Mondrian (1982).

El director Elliott Silverstein va portar al cinema la novel·la de Block Deadly Honeymoon (1967) amb el títol Nightmare Honeymoon (1972).

Vegeu WILLIAM ARD.

Box, Edgar

Pseudònim de Gore Vidal per a novel·les de temàtica criminal. West Point, Nova York, 3 d’octubre de 1925.

Peter Cutler Sergeant II, ex-combatent, diplomat a Harvard, «negre» d’un crític teatral i agent de relacions públiques, va protagonitzar la trilogia signada per Edgar Box al voltant del fet del crim i amb una notable càrrega satírica: Death in the Fifth Position (1952), Death Before Bedtime (1953), Dead Like It Hot (1954). El programa de televisió The Further Adventures of Ellery Queen va adaptar, amb el corresponent canvi del personatge principal, la segona novel·la i la tercera, el novembre de 1958 i gener de 1959 respectivament.

Brand, Max

Pseudònim de Frederick Faust. Seattle, Washington, 1892 - Itàlia, 1944. Altres pseudònims: Walter C. Butler, Frederick Frost (Six Golden Angels, 1937). Famós pels seus «westerns» i per la seva creació del personatge del melodrama mèdic Dr. Kildare. Va morir com a corresponsal de guerra.

Va contribuir abundosament als PULPS, on destaca la sèrie humorística a «Detective Fiction Weekly» durant els anys 1935-1936 que coprotagonitzaven dos sergents de policia, l’escocès Angus Campbell i l’irlandès Patrick O’Rourke, a través de narracions breus.

Breslin, Jimmy

Nova York, 17 d’octubre de 1930. Gran figura del periodisme, va intentar en equip amb Norman Mailer aconseguir l’alcaldia de Nova York. Ha tocat el gènere negre des de dos punts de vista gairebé antitètics: el satíric, mitjançant The Gang that Couldn’t Shoot Straight (1969), novel·la paròdica al mateix temps de la Màfia i del «best-seller» The Godfather, portada al cinema l’any 1971 per James Goldstone; i el docudrama, o novel·la reportatge, a través de l’obra escrita en col·laboració amb Dick Schaap .44 (1978). En ambdós aspectes l’obra de Jimmy Breslin resulta altament significativa de l’evolució recent del gènere. El 1982 va publicar Forsaking All Others.

Brewer, Gil

Canandaigua, Nova York, 20 de novembre de 1922-Saint Petersbourg, Florida, 9 de gener de 1983. Possiblement fou el darrer descobriment de l’antic director de BLACK MASK quan aquest, JOSEPH THOMPSON SHAW, exercia d’agent literari. Després d’uns quants relats breus fou llançat per DAY KEENE i va publicar tres novel·les l’any 1951: Satan Is a Woman, 13 French Street i So Rich, So Dead. Hell’s Our Destination (1953) va ser rodada el 1957 per Hubert Cornfield amb el títol Lure of the Swamp.

Les seves novel·les acostumen a concedir importància al paper de la dona, des d’un angle de sexe i de fatalitat. A Killer Is Loose (1954), 77 Rue Paradis (1955), And the Girl Screamed (1956), The Red Scarf (1958, Color de sang), Wild (1958), The Vengeful Virgin (1958, La verge venjativa), Angel (1960), etc.

Brown, Fredric

Cincinnati, Ohio, 29 d’octubre de 1906 - Tucson, Arizona, 12 de març de 1972. Va ser corrector de proves a diaris i PULPS en acabar els seus estudis universitaris, va treballar en periodisme i televisió (per al programa d’Alfred Hitchcock). Una malaltia bronquial, transformada en emfisema, el va portar a Taos, New Mexico, i a Tucson, Arizona. L’alcohol va acabar de minar la seva salut i va provocar la seva retirada de la creació literària l’any 1963. La seva primera novel·la i la darrera van tenir com a protagonista ED HUNTER juntament amb el seu oncle AM, personatges d’una sèrie cèlebre amb justícia. Brown cultivà també amb èxit la ciència-ficció i obtingué un prestigi amb la seva traça per al relat breu.

A través de les seves novel·les per al gènere negre, Brown recorre sovint a un lirisme de ressonàncies fantàstiques, al mateix temps que fa servir abundoses referències autobiogràfiques. En la seva obra és perceptible un cert meliorisme tant respecte dels aferrissats esforços dels seus personatges per a la resolució dels seus problemes com en relació amb les exploracions d’una ètica amagada per la fisonomia exterior dels esdeveniments. Les seves novel·les oscil·len entre l’arribada a motivacions socials realistes i el brot d’un surrealisme dramàtic, sense menystenir l’enfocament crític o el mateix malson kafkià. Night of the Jabberwock, considerada sovint la seva obra mestra, es centra en els esdeveniments que s’acumulen màgicament durant la nit d’una petita ciutat per alimentar la primera plana d’una publicació. Tot sovint la imaginació de Brown emprèn un combat apassionant amb la lògica, trasplantant la realitat a l’àmbit d’una fantasia potser més veritable que els fets palpables, o bé singularitzant els mecanismes de la vida humana a través d’un parentiu rigorós i pròxim a l’absurd. D’aquesta manera els mòbils habituals de la psicologia criminal (CRIME PSYCHOLOGY) assoleixen raonadament uns insòlits viaranys de l’herència freudiana, dins d’una visió de la vida els matisos humorístics de la qual no la fan pas menys tràgica.

Novel·les negres sense protagonisme d’Ed i Am Hunter: Murder Can Be Fun (1948), The Screaming Mimi (1949), Here Comes A Candle (1950), Night of the Jabberwock (1950), The Far Cry (1951), The Deep End (1952), We All Killled Grandma (1952), His Name Was Death (1954), The Wench Is Dead (1955), The Lenient Beast (1955), The Office (1958), One for the Road (1958), Knock Three One Two (1959), The Murderers (1961).

Brown escriví una infinitat de relats breus, que a més van aconseguir un alt nombre d’adaptacions a la ràdio i la televisió. Adaptacions cinematogràfiques: Crack-Up (1946), d’Irving Reis, sobre el relat Madman’s Holiday (1943); The Screaming Mimi (1958), de Gerd Oswald; L’Ibis rouge (1975), de Jean-Pierre Mocky, sobre Knock Three One Two. Versions de novel·les a la televisió: The Deep End (1956, a la sèrie Wire Service), His Name Is Death (1957, a la sèrie Robert Montgomery Presents), Knock Three One Two (1960, a la sèrie Thriller).

Browne, Howard

Omaha, Nebraska, 15 d’abril de 1908. Cap a 1939 va començar a col·laborar als PULPS. Des de 1957 va tenir una gran activitat com a guionista de televisió i també escriví per al cinema.

Amb el pseudònim de John Evans va crear el detectiu privat de Chicago, tipus HARD-BOILED, Paul Pine a Halo in Blood (1946), i va continuar la sèrie amb Halo for Satan (1948) i Halo in Brass (1949, La corona de llautó). Pine va tornar a sortir a The Taste of Ashes (1957), signada per Howard Browne, que feia servir el seu nom autèntic des de Thin Air (1953). Com a John Evans va publicar també, en el subgènere de psicologia criminal (CRIME PSYCHOLOGY) If You Have Tears (1947).

Burnett, W(illiam) R(iley)

Springfield, Ohio, 25 de novembre de 1899 - Santa Monica, Califòrnia, 25 d’abril de 1982. Representant per excel·lència del corrent CROOK-STORY, hi va aportar dues obres de tanta transcendència com LITTLE CAESAR, la seva primera novel·la, i HIGH SIERRA, ambdues, a més, amb importants transcripcions cinematogràfiques. Burnett també va cultivar el western i va ser guionista cinematogràfic de tots dos gèneres.

La seva arribada a Chicago als anys vint va determinar l’espectacular principi de la seva carrera literària amb Little Caesar (1929), sobre l’ascensió, caiguda i mort d’un gàngster com a reflex del drama social dels immigrants italians endinsats en la delinqüència. A partir d’aleshores la seva obra cobreix tota la història de la novel·la negra fins al final dels anys seixanta i contempla el crim des dels seus propis protagonistes i segons els contextos sociopolítics successius que el produeixen i l’emparen. Després d’Iron Man (1930, sobre el món de la boxa), The Silver Eagle (1931), Dark Hazard (1933, entorn del tema dels canòdroms i les travesses) i els primers westerns, arriba l’any 1940 High Sierra, un retrat esplèndid del proscrit rural de la Depressió. Vénen després The Quick Brown Fox (1942), Nobody Lives Forever (1943), Tomorrow’s Another Day (1945), Romelle (1946).

Amb la seva celebèrrima The Asphalt Jungle (1949) comença la sensacional trilogia que denuncia el col·lapse gradual de l’administració urbana a través de la progressiva corrupció dels càrrecs públics i, en darrera instància, de la pròpia policia. Entre altres figurants igualment significatius trobem, a The Asphalt Jungle, els especialistes del delicte reclutats en una alta esfera social, a Little Men, Big World (1951) un jutge com a dirigent secret d’una organització il·legal, a Vanity Row (1952) un policia al servei del caciquisme urbà. D’altra banda Vanity Row, la novel·la que tanca el tríptic, estableix un valent paral·lelisme de la intriga amb la coetània «cacera de bruixes» estimulada pel maccarthisme; en un moment donat el cacic ordena al capità de policia, textualment, «que cremi la bruixa», que s’ha de traduir per portar una presumpta innocent davant del tribunal i fer que aquest la condemni per assassinat.

Underdog (1957) continua d’alguna manera els continguts de la trilogia anterior a través de les relacions d’un xofer ex-presidiari amb un personatge polític de rang elevat i amb un món absolutament sòrdid on els poders fàctics decideixen com volen els destins ciutadans. En el mateix any de Conant (1961), que és una obra menor, la política ja ocupa un lloc preeminent a Round the Clock at Volari’s (1961), on s’enfoquen directament les repercussions de la caiguda del partit republicà, després d’una dècada d’ocupar el poder, en les eleccions de novembre de 1960 que van culminar amb la victòria de Kennedy sobre Nixon; la novel·la s’alça a manera d’un «crepuscle dels déus» que arrossega cap a les tenebres els seus servidors més fidels i també més corromputs. Per acabar, una víctima de les provocacions del consumisme esdevé atracador a The Cool Man (1968), on finalment intervé un investigador privat, si bé per actuar com un autèntic criminal.

L’any 1981 Burnett va realitzar un retorn inesperat a la novel·la negra mitjançant Good-bye Chicago; segons el seu subtítol (1928: End of an Era) semblava tancar el cicle de la visió continuada de l’autor sobre l’actualitat criminal i sociopolítica dels Estats Units. Com si hagués volgut auto-homenatjar-se, Burnett retornava a l’escenari del seu debut literari: el món del gangsterisme al Chicago dels anys vint. Primera novel·la retrospectiva de Burnett en el gènere negre, enllaçava d’aquesta manera amb les seves obres «western» i unia la globalitat de la seva producció en un extens testimoni històric sobre el seu país.

Deixeble, simultàniament, dels clàssics francesos del segle XIX i d’Ernest Hemingway (i al seu torn influència decisiva sobre HORACE McCOY), Burnett combina una certa tendència a la introspecció amb l’estil behaviorista, però es desmarca especialment d’altres col·legues amb el seu gran alè per reflectir de manera al·legòrica la realitat col·lectiva de cada moment històric. En aquest terreny aconsegueix les màximes vibracions dramàtiques i dóna un sentit èpic molt personal al testimoniatge social.

Little Caesar va obrir les portes del cinema a Burnett. Mervyn LeRoy va comentar a Jack Warner: «És el que sempre buscava. Aquest paio deu haver escrit aquesta novel·la només perquè jo en faci una pel·lícula». Escriví per a la Warner el relat base de la pel·lícula The Finger Points (1931, El dedo acusador), dirigida per John F. Dillon, i per a la Metro la narració que donaria origen a The Beast of the City (1932, El monstruo de la ciudad), realitzada per Charles Brabin. També va participar en el guió de Scarface (1932), de Howard Hawks. A partir de 1941, any de la seva col·laboració per a This Gun for Hire (El cuervo), de Frank Tuttle, va ser guionista d’una bona colla de films, comptant els «westerns», produccions bèl·liques, adaptacions de les seves pròpies obres (High Sierra, Nobody Lives Forever, Vanity Row) i alguna altra pel·lícula negra, com The Racket (1951), de John Cromwell.

Adaptacions cinematogràfiques de les seves novel·les negres: Little Caesar (1930, Hampa dorada), de Mervyn LeRoy; The Iron Man (1931), de Tod Browning; Dark Hazard (1934), d’Alfred E. Green; The Whole Town’s Talking (1935, Pasaporte a la fama), de John Ford, sobre el relat Jail Break; Dr. Socrates (1935, El doctor Sócrates), de William Dieterle, sobre el serial d’aquest mateix títol (1933) a «Liberty Magazine»; Thirty Six Hours to Kill (1936), d’Eugene Forde, sobre el relat Across the Aisle; Wine, Women and Horses (1937), de Louis King, sobre Dark Hazard; Some Blondes Are Dangerous (1937), de Milton Carruth, sobre Iron Man; King of the Underworld (1939), de Lewis Seiler, sobre Dr. Socrates; High Sierra (1941, El último refugio), de Raoul Walsh; Nobody Lives Forever (1946), de Jean Negulesco; Colorado Territory (1949, Juntos hasta la muerte), de Raoul Walsh, «western» sobre High Sierra; The Asphalt Jungle (1950, La jungla de asfalto), de John Huston; The Iron Man (1951), de Joseph Pevney; I Died a Thousand Times (1959), de Stuart Heisler, sobre High Sierra; Accused of Murder (1956), de Joe Kane, sobre Vanity Row; The Badlanders (1958, Arizona, prisión federal), de Delmer Daves, «western» sobre The Asphalt Jungle; Cairo (1962), de Wolf Rilla, sobre The Asphalt Jungle; Cool Breeze (1972), de Barry Pollack, sobre The Asphalt Jungle.

Aquesta darrera novel·la va proporcionar no gaire cosa més que el títol per a una sèrie de televisió emesa del 2 d’abril al 29 de setembre de 1961, amb tretze episodis de cinquanta minuts, on els protagonistes, en lloc d’un grup de delinqüents, eren els caps de la policia de la Metropolitan Squad. El programa de televisió Studio One va presentar el 13 d’octubre de 1952 una versió de Little Men, Big World, amb Jack Palance.

Burns, Robert Elliott. Vegeu PENITENTIARY STORY.