I
Irish, William
Pseudònim que amb el pas del temps ha prevalgut sobre el nom i cognom reals de Cornell George-Hopley Woolrich, i, més encara, sobre la seva altra signatura de George Hopley. Nova York, 4 de desembre de 1903 - Nova York, 25 de setembre de 1968.
Va començar la seva carrera literària amb un cicle de novel·les no criminals, adscrites a un cert romanticisme fitzgeraldià, Cover Charge (1926), Children of the Ritz (1927), Times Square (1929), A Young Man’s Heat (1930), The Time of Her Life (1931), Manhattan Love Song (1932). Amb motiu de la seva presència a Hollywood per treballar en la versió cinematogràfica de la seva segona novel·la (amb el mateix títol, La dama del Ritz, John Francis Dillon com a director) el 1929, es va casar amb la filla d’un productor, que el va abandonar al cap de poques setmanes, potser a causa de la pretesa homosexualitat del novel·lista.
Després d’aquell fet Irish es va recloure a Nova York al costat de la seva mare, va canviar de temàtica i d’escena literària i es va posar a escriure contes i novel·les breus de misteri i d’intriga per als PULPS d’aquest gènere des de 1934. Col·laborà a «Detective Fiction Weekly», «Dime Detective», BLACK MASK, etc. No va elaborar cap novel·la llarga fins el 1940. La seva vida adquiriria uns trets encara més anguniosos després de la mort de la seva mare el 1957, que va augmentar considerablement la solitud de l’escriptor i el seu refugi en l’alcohol. Poc temps abans de morir se li va gangrenar una cama i l’hi van haver de tallar.
Escriptor de talent notori, il·lustre especialista en el relat breu, va tenir la seva gran època d’autor de novel·les llargues entre 1940 i 1951. Poeta de la víctima de l’home o de la dona perseguits, de l’innocent que vol demostrar aquesta condició, de la persona obsessionada per salvar o per venjar l’ésser estimat, William Irish va edificar un univers singular de fantasia, lirisme, terror i suspens, provocant en un grau elevat les tendències de ficció criminal aparegudes a través de la dècada esmentada amb relació amb les trajectòries que hem dit. Un llenguatge addicte als mètodes clàssics de la primera novel·la negra es va prestar al desenvolupament de trames amb significats parametafísics, on, d’alguna manera, es poguessin reflectir simbòlicament els mals que havien caigut sobre la Humanitat a conseqüència de les amenaces d’origen bèl·lic o bel·licista. En aquest punt cal subratllar que la inclinació al romanticisme, sobrevivent de la seva inicial època literària, dominava els possibles plantejaments crítics. La seva figuració principal estava contemplada amb una extremada pietat, que sovint fregava el sentimentalisme; tanmateix la força bàsica de les seves novel·les provenia d’un altre protagonista, el Mal en abstracte, que planava sobre la indefensa condició humana.
Novel·les: The Bride Wore Back (1940), Black Curtain (1941), Black Alibi (1942), Phantom Lady (1942, La dama fantasma), Black Angel (1943), The Black Path of Fear (1944), Deadline at Dawn (1944), Night Has a Thousand Eyes (1945), Waltz into Darkness (1947), Rendez-vous in Black (1948), I Married a Dead Man (1948), Fright (1950), Savage Bride (1950), Strangler’s Serenade (1951).
Les obres de William Irish han assolit nombroses adaptacions radiofòniques, televisives i cinematogràfiques, sobretot per causa de l’enorme atractiu dramàtic de moltes de les seves nombrosíssimes narracions breus. Entre les versions cinematogràfiques figuren: Street of Chance (1942), de Jack Hively, sobre Black Curtain; The Leopard Men (1943), de Jacques Tourneur, a partir de Black Alibi; Phantom Lady (1944, La dama desconocida), de Robert Siodmak; Deadline at Dawn (1946), de Harold Clurman; The Black Angel (1946, Angel negro), de Roy William Neill; The Chase (1946, Acosados), d’Arthur Ripley, sobre The Black Path of Fear; The Night Has a Thousand Eyes (1948, Mil ojos tiene la noche), de John Farrow; The Window (1949, La ventana), de Ted Tetzlaff, sobre la novel·la curta de 1947 Fire Escape (després The Boy Cried Murder); No Man of Her Own (1950, Mentira latente), de Mitchell Leisen, sobre I Married a Dead Man; Rear Window (1954, La ventana indiscreta), d’Alfred Hitchcock, sobre la novel·la curta de 1942 It Had to Be Murder (després Rear Window); Obsession (1955, Falsa obsesión), de Jean Delannoy, sobre el relat If The Dead Could Talk; Nightmare (1956, Noche de pesadilla), de Maxwell Shane, sobre el seu film anterior Fear in the Night (1947), basat en el relat Nightmare; The Boy Cried Murder (1966), de George Breakston, nova versió de Fire Escape; La mariée était en noir (1967, La novia vestia de negro), de François Truffaut, sobre The Bride Wore Black; La sirène du Mississippi (1969, La sirena del Mississippi), de François Truffaut, sobre Waltz in the Darkness; Union City (1980), de Mark Reichert, sobre el relat The Corpse Next Door, de 1937; J’ai épousé une ombre (1983), de Robin Davis, sobre I Married a Dead Man.
Unes quantes de les moltes versions a la televisió: Revenge (1949, trenta minuts), sobre The Black Path of Fear; The Chase (1954, seixanta minuts), sobre la mateixa novel·la; Momentum (1956, trenta minuts, a Alfred Hitchcock Presents), de Robert Stevens, sobre el relat Murder Always Gathers Momentum, de 1940; Black Angel (1957, seixanta minuts); Four O’Clock (1957, seixanta minuts), d’Alfred Hitchcock, sobre el relat del mateix títol, de 1938; Post Mortem (1958, trenta minuts, a Alfred Hitchcock Presents), d’Arthur Hiller, sobre el relat homònim de 1940; Papa Benjamin (1961, seixanta minuts), de Ted Post, sobre el relat Dark Melody of Madness, de 1935; Guillotine (1961, seixanta minuts), d’Ida Lupino, sobre Men Must Die, narració de 1939; The Black Curtain (1962, seixanta minuts, a Alfred Hitchcock Hour), de Sydney Pollack; You’ll Never See Me Again (1973), de Jeannot Szwarc, sobre la narració homònima de 1939; La boucle d’oreille (1979, cinquanta-cinc minuts), de Claude Chabrol, sobre el relat The Earring; Folies douces (1979, seixanta-cinc minuts), de Maurice Ronet, sobre el relat Silent as a Grave (1945).