12

Explorava en el seu cos l’indret més sensible al dolor, la part on el mal semblava localitzar-se, establir-se, l’escletxa per on ara la vida s’escoltava amb la mateixa fluïdesa amb què l’havia anat penetrant a la inversa feia setanta-dos anys al claustre matern.

Abandonà el taller. Asseguda al balancí, la seva dona, com cada dia en aquella hora, capcinava. La son devia haver-la atacat per sorpresa: tenia les mans deturades en un gest inacabat, truncat just a l’instant de preservar de caure-li la roba que cosia. El cap feixuc, inclinat, com excessivament madur. Aclofada, tota ella en rigor decantada cap a la seva mort, propendir-hi, ajudar-la a excavar el clot triat per instal·lar-la-hi definitivament. No era el son normal, reparador de la fatiga; més aviat un preliminar assaig de la vida per ajustar-se a la seva pròpia mort.

L’avi Gustau sortí de puntetes al jardí. L’esforç, encara reprimit, del maig, iniciava als brins, als arbres, als brots i a les tiges la bella joventut de l’any. Pensava en les arrels, en l’ordre fogós que preparava els seus esclats; en altres primaveres… Van trucar. Anà a obrir. Un telegrama!

L’Elionor li anunciava el naixement d’un noi i un part feliç. Va córrer a despertar la seva dona.

—Ha estat un noi, tot ha anat bé.

—Som avis per setena vegada!

—Avis complets. Cada fill ens ha donat com a mínim un nét. Que Déu els beneeixi!

—I, ara, què penses fer, Gustau?

—Anar a París per si hi trobo l’Albert.

—Perdràs el temps.

—Si no l’hi trobo, aniré a Fribourg i, si estic de bones, a passar un parell de dies a Neuchàtel.

En arribar en Lluís, al vespre, l’avi Gustau havia canviat d’idea.

—M’agradaria que fossis tu, Lluís, qui anessis a veure la Leocàdia i conèixer el meu nét, el teu nebot. No la podem deixar sola… nosaltres.

—D’acord, però amb una condició, que passis a veure el doctor Palau.

—Veuré en Palau, però abans aniré a cal notari. Així que els meus proveïdors sàpiguen que he tancat els ulls, ja pots comprendre que tindran pressa a reclamar el que se’ls deu… Encara hi ha les màquines, aquesta casa, el terreny del Masnou…

—Ho trobo de mal gust que enraonis com si et trobessis a les portes de la mort.

—Doncs, bé, no exagerem. Cada cosa al seu temps, però això d’aquesta tarda ha vingut a ser un cop de destral, com si es trenqués alguna cosa.

—Ho veus? No hi perdràs res que el doctor Palau et doni una mirada.

L’avi Gustau col·locà la mà sobre el braç del seu fill. Es redreçà amb gallardia i un somriure irònic.

—Un cop no basta: l’arbre es manté dret encara.

—I tant! Creu-me, canvia d’aires, deixa’t de preocupacions, de feina, vés-hi tu, a París.

—Massa que em vindria de gust aquest viatge!

—Aleshores…

—Sé què em dic. Sento que m’haig de quedar. I em quedaré.

En Lluís acotà el cap. Més que els arguments el convencia el to patètic, si no profètic, d’aquelles paraules. Alçà els ulls. Topà amb una mirada fosca, reculada. Potser era cert: el riu arribava al seu delta; l’arbre pressentia la seva última tardor.

—M’agradaria que no oblidessis les coses que et dirà l’Elionor… Era una noia dolça, tímida. Enraonava poc, però allò que deia tenia un sentit, exactament el que donava a la seva existència…

«Aquelles» postals adquirien una vivíssima, molt íntima importància. Vetlles i confidències del seu pare lligaven. Era com si, a través del temps i de l’espai, veiés un llarg camí dreturer, perseverant, que unia dues vides en un afecte secret, perdurable. Molts judicis severs perdien validesa en descobrir-lo capaç d’un sentiment tan fidel, tan estable i al mateix temps tan pur.

—I de l’Albert, no en saps res més encara?

—Hauria preferit no parlar-te’n. Les tres postals que n’he rebut el pinten tal com és. Les tres són de París. No m’hi enganyo: l’una anuncia que se’n va a Marsella; l’altra, a Lyon; la tercera, que està a punt de sortir cap a Londres… Fa suposar que segueix l’itinerari d’una artista que va i ve de París d’acord amb el contracte. El primer pensament que se m’ha acudit en rebre el telegrama, ja t’ho he dit, oi?, ha estat d’anar-hi jo, a París. T’ho repeteixo: no hi aniré, i a tu et podria fer esperar qui sap els dies esperar-l’hi… Aquesta nit li escriuré una carta i veurem sí tenim sort.

—Vols que et digui què en penso? Per principi es negarà a casar-se amb la Leocàdia. Ho saps més bé que jo: no entra en els seus càlculs ni en les seves conviccions claudicar davant d’una dona, de cap dona… Ara bé, davant d’un fill… Em vagà d’observar-lo aquest últim viatge: ha posat cabells blancs, es queda plantat davant dels «pisos per llogar» i, no és cap secret: la Leocàdia li ha fet un gran efecte. Al capdavall, acceptar la Leocàdia amb el pretext del fill l’ajudaria a quedar bé als seus propis ulls, i no haver de renunciar als seus principis.

—¿T’has preguntat què passaria si hagués de confessar que té altres fills?

—Ho sabríem, tu més que ningú.

A l’avi Gustau va escapar-se-li el somriure del gat vell que se les sap totes.

—I ara, Lluís, gràcies. Demà podríem sortir plegats: jo passaria a cal notari; tu podries encarregar-te de posar en ordre els teus papers i preparar el viatge.