5

Entre el seu rellotge i el de l’estació hi havia dos minuts i mig de diferència. Un tradicional sentiment de respecte per l’hora exacta va decidir-lo a entrar a l’oficina de reclamacions. En sortir-ne, un somriure proclamava el petit triomf de l’individu sobre la corporació: virtut que lligava de lluny amb les seves idees.

Es va asseure. Mai ningú no li havia discutit el privilegi d’anar tot sol a rebre el seu fill. Quan, al terme de la seva primera aventura, feia uns vint anys, l’Albert anuncià el seu retorn amb una carta que era un inventari de fracassos i d’amargues experiències, tots els parents van trobar normal que en l’escena pública de la repatriació del fill pròdig es prescindís d’espectacle familiar i testimonis. D’aleshores ençà seguien creient que la prudència aconsellava voltar de silenci les seves reaparicions…

«Al capdavall, a mi s’assembla? A la seva mare?». (Va somriure amb malícia). A mi…? «¿Quina part genèsicament em correspon en les seves aventures? Obscures lleis de l’herència! Ni físicament no retira gens als seus pares, en canvi tothom coincidia que, fins i tot en el color dels ulls en Joan se m’assembla…».

La campana anunciava l’arribada del tren. «Magnífiques campanes!», se li escapà de dir en veu alta mentre gratificava amb un somriure de simpatia a l’homenet que repicava la que anunciava el retorn del seu fill.

El cronista tenia raó: la màquina avançava «com un corser de foc expandint-se en vapor, soroll i espurnes». Moments de confusió, d’agitació, d’exclamacions, de cridar-se uns als altres, d’efusions exaltades… Fins i tant no amainà l’alterada plenamar, no aconseguí de descobrir el seu fill que ja havia saltat a l’andana i que ajudava a baixar dues dames d’un vagó de primera. Set o vuit persones acudien sol·lícites a saludar les dues dames i, destacant per la seva corpulència, un senyor amb aires de mestís que havia baixat poc després amb una gran cartera. L’Albert s’acomiadà dels viatgers, parlà a cau d’orella de la dama més jove, empunyà la maleta…

L’Albert Rouquier veia avançar el seu pare, cerimoniós, somrient, amb barret fort, el bastó de mànec de plata, més panxut que dos anys enrera, el bigoti més blanc… Si n’era, d’extraordinàriament simpàtic el seu vell Abraham!

Es van quedar una estona estretament abraçats, emocionats, en silenci.

—Ja era hora, noi!

L’Albert contemplava el seu pare amb orgull, de cap a peus.

—No cal que em preguntis com et trobo; entesos?

—Per què?

—Està bé: t’ho diré perquè m’ho demanes: ni un sol Rouquier, vell, madur o jove, no et guanya a fer tanta patxoca, i n’hi dónes de temps i de fil per arribar a passar-te la mà per la cara! —L’agafà de bracet—. I els de casa, què fan?

—Oh, els de casa, rai, viuen en una peixera! Llevat tres o quatre, tots els altres els podries posar a coure aquí dins, veus? —Amb la punta del bastó va descriure un cercle que vingué a expirar ran de la seva sabata de xarol—. Com a màxim, en trauries unes quantes cullerades d’arròs bullit o de tapioca… Però, de moment, deixem-los, i parlem de tu… Com t’ha anat?

—Si et refereixes a negocis, et diré que fa temps que intervinc en els afers que la premsa francesa anomena la indústria de la transformació parisina i, pren-ne nota, em tutejo amb el director del Crèdit Lyonnais.

—Solter?

—Ha anat de poc que no torno casat. Sort de l’àngel! T’asseguro que mentre puguis demanar el menú o triar a la carta, entens?, i tenir sempre a punt una peça de recanvi… De tot plegat ja en parlarem pel camí o un altre dia… encara que, de segons quins temes, val més no parlar-ne.

Van llogar un cotxe davant mateix de l’estació.

—El diari, senyor?

—Unes flors, senyoret?

L’Albert va decidir-se per les flors. El seu pare li donà un afectuós patac al genoll i, sense dir res, trià un clavell i se’l col·locà al trau de l’americana.

—Què me’n dius?

—Per ara tot ho trobo igual: allà, la plaça de Palau amb Montjuïc al fons; aquí, el Parc amb en Prim a cavall…

—Déu nos en guard que ens el toquessin, aquest barri! Prou i massa que n’esguerren girant-se d’esquena al pla de l’Ildefons Cerdà, i és per egoisme, saps! Però a Barcelona, les muralles, tant si es poden tocar com si no es veuen, li vénen estretes cada dos per tres: creix, creix, ja ho veuràs…

—Avui, per mi, el que compta és tornar a casa.

—Més cansat que altres viatges, oi?

—Mira, si et plau. —L’Albert es va treure el barret i li mostrà els primers cabells blancs dels polsos—. És un senyal o un avís que m’aconsella de convertir-me en un burgès com tu, de criar panxa… Però desconfio del meu temperament, dels meus rampells.

Tinc por que un dia qualsevol, sense saber massa per què, tornaré a disparar-me com una escopeta.

—Dius: sense saber per què…

—En part, sí, per exemple, tot això teu dels corrons i la lupa, i de passar-se hores i hores dalt d’un tamboret, em fa venir pell de gallina.

L’avi Gustau esclatà a riure.

—¿Creus sincerament que jo no viatjo tant o més que tu dalt del tamboret i amb la lupa? ¿Vols dir, noi, que no es tracta d’un joc, d’una ensarronada de la teva imaginació?

—Vés a saber, potser sí. Però m’agrada que ho pensis tal com dius, i que m’ho diguis… ¿Saps què em rebenta a fons? La rutina, la santa conformitat. Vora pro nobis de les lletanies, el gest de l’home resignat que, a les vuit del matí, despenja el barret en sortir de casa seva, que arriba a l’oficina i penja el barret al mateix lloc del dia abans; toca la una i despenja el barret per tornar a casa, i arriba a casa i penja el barret al mateix lloc del matí, i dina, i despenja el barret i, en arribar al despatx a l’hora assenyalada, torna a penjar el barret… fins que un dia aquest braç no pot més. Les històries del braç que cau definitivament vençut, d’un gest repetit cent mil vegades, em deprimeix, em desespera.

—Doncs gràcies a aquest gest repetit cent mil vegades per milions i milions de ciutadans, el món va tirant a rodolons i empentes, però va tirant.

—Deu ser així.

—I si així no fos, ara tu i jo, membres d’una tribu qualsevol de nòmades, de segur que aniríem conduint un camell pel desert, sense cèdula personal, sense història, sense geografia. Et dius: me la campo segons el meu saber i entendre, sóc un home lliure. Fantàstic! I vas pel món amb el teu ramat de cabres, la teva tenda, el teu propi regiment de polls i xinxes, que és la menjança que t’estimula el neguit… ¿I què més? Ara no te n’adones, però de més gran, sobretot de renoc, et pesarà, i hauràs de demanar quart i ajuda a la primera aventurera que et surti al pas i de poc et valdrà el teu seny de bèstia vella… No te m’enfadis, Albert, si no he acabat encara. Et conec, i conec en Joan, el teu nebot. No sé prou bé per què, però s’ha fet una gran idea de tu… Per Déu, Albert, no me l’esguerris, no me’l contagiïs. Entén-me bé… Tindràs una sorpresa: ja és tot un home, superior al nivell que sol respondre a la seva edat, m’entens? Espigat, ben plantat, s’explica, sap escoltar i callar…

—I res més?

—Sí… escriu.

—Versos?

—Tinc entès que sí.

—Tothom en fa a la seva edat. Ve a ser un xarampió. Coincideix amb els primers somnis «escandalosos» i el primer cigarret.

—Jo no n’he fet mai, de versos.

—És un xarampió que no deixa senyals.

—Tu també en vas fer?

—Pots comptar, no vaig tocar mai de peus a terra, jo, i aquelles tremendes ganes de marxar, de marxar, per què i on?… Là-bas… Fuir! Là-bas fuir!… Cedir a un desig que no té nom, que paradoxalment t’incita a deixar la gent que estimes més, i el teu país… No m’entenies aleshores; ni ara no em deus entendre… No et creguis, jo tampoc, o a mitges. Però no m’agrada de parlar-ne, i justament en aquesta hora, quan al cap de tant temps…

Va deturar-se, emocionat. S’abocà a la finestra del cotxe en ser que baixaven el pont dels Àngels i anaven a travessar el pas a nivell que donava entrada al seu barri… L’avi Gustau no el perdia de vista: seguia, «escoltava» les seves reaccions, s’apuntava els seus sentiments, les seves paraules, per recapitular-los més tard, i tractar d’explicar-se’l.

—Fa estona que tinc ganes de preguntar-te per la Isabel i, francament, no goso.

—Tens les teves raons: al costat de l’Eusebi segueix essent una desgraciada.

—No ha canviat?

—No, gens, és l’abúlic, el malfeiner, cul de cafè i puter de sempre… En canvi, ella… No fa gaire, un vespre que vaig acompanyar-la en cotxe a casa seva… Les coses que va dir-me de com era, de com havia estat, de nosaltres, de mi… Em jutja, en gran part em fa responsable dels seus fracassos, de tot el que li espera… Haurem de fer un esforç, Albert, m’hi has d’ajudar… Diumenge celebrarem el teu retorn… Jo ho aprofitaré per abordar l’Eusebi, intentaré de demostrar-li el valor de la unió familiar, a la situació que s’exposa quan, en arribar a vell…

Ingenu, patriarcal Gustau Rouquier! L’Albert es va treure el barret amb un instintiu sentiment d’independència, i va penjar-lo al clau ganxut del cotxe.

—Veus? El teu fill Albert penja el seu barret on li dóna la gana.

En inclinar-se, li havia saltat a la cara una regolfada d’aire càlid, pesat: «El de la família», va dir-se. «I ara, el pobre Abraham es refia de la gran escena de la reconciliació total, de l’eficàcia de les seves màximes, i ens veu, amb ulls amarats per les llàgrimes, repartint-nos petons i abraçades com si fossin anissos!».

El cavall seguia el trot regular carretera de Mataró enllà, cap al Poble Nou. Tot era gris, tronat, anònim. Idèntiques cases s’anaven repetint l’una darrera l’altra, imitant-se, vulgars com els gestos de la gernació que penjava i despenjava el barret als mateixos invariables crocs de sempre.

—T’agrada, el meu barret?

De moment, l’avi Gustau, sumit en el seu sentimental bany maria, se’l mirava desorientat, però aquesta irònica pregunta va obrir-li de bat a bat els ulls.

—Sí, m’agrada, però sincerament trobo que és si fa o no fa com tots. Que a la badana digui Brussel·les, Londres, Barcelona o Estambul, en el fons, no hi veig cap diferència… Tu l’hi veus?

No es podien entendre, tant se val.

—I el jardí… Què fa el «nostre» jardí?

La reacció no es feia esperar: tornava realment a casa, s’esperava a si mateix a casa; de moment s’anticipava l’entrada al jardí, però no en dubtava: acabaria per entrar del tot, tal com s’ho imaginava a distància.

—Encara té sort del teu pare… Te’n recordes? «Apa, noi, cap a regar!». Botzinaves. Val a dir que tu botzinaves per sistema. Però, en el fons, t’agradava regar.

—Fa anys que no rego.

—Me n’encarrego jo.

—Hi havia clapes, pedres, alguns racons que ni tu no regaves mai. Celebraran de veure’m arribar de nou!… Una vegada, tu i jo ens vam passar potser una hora agenollats davant del cau d’unes formigues… En un moment donat ens vam mirar tots dos. T’estic veient. «Ja en som de ximples!», vas dir… Però no ens vam moure. T’entenia… Encara t’entenc ara…

Ara que el veia de perfil i s’adonava a contrallum que la barbellera li penjava com estiregassada, flonja, amb un arreplec d’arrugues que es reunien a l’entorn del coll… I seguia explicant-se com si reprengués qualsevol de les converses sostingudes al matí o el dia abans, amb el seu to familiar, tan íntim…

—Del país no me n’has dit res encara.

—Pobre país!

—I tinc entès…

—Sí, que rutlla a dures penes amb tendències al desordre, a una lluita que agafa proporcions manicomials, tràgiques, ara ja inevitables…

—¿I de la reconciliació, la mesura, la pau que ens oferien…?

—Per imposar-les, a Madrid se’ls va acudir d’enviar-nos a Governació un cretí que, als primers dies, s’inventà la putada de la «llei de fugues» i un sindicat de contraatac: el groc… o el Lliure!

—Ho he anat llegint als diaris.

—És a dir: segueixen el sistema que denuncia L’Esquella d’aquesta setmana: un policia té plantificat el sabatot al coll d’un obrer estirat a terra: «Mirin, diu als lectors, ni piula! Després ens tiraran en cara que no sabem d’imposar la pau i l’ordre!».

—I on desemboca tot plegat?

—A l’Autonomia, si depengués d’en Cambó, de la Lliga, de la gent de senderi; a la Dictadura del cop de sabre i tots muts i a la gàbia, si depengués del meu gendre, don Martí Subirats.

El cotxe abandonà la carretera de Mataró i va trencar pel carrer de sant Pere i, a dues cantonades de distància, l’escarbotada paret del jardí unida a la més vella i renegrida del taller, ja era allà… com abans!

—Perdona per no haver-te preguntat encara pel taller!

—Ens vagarà prou de parlar-ne.

—Però va bé?

—A base de posar-hi el coll i anar saldant els últims residus de la guerra. Nosaltres, rai: «Rouquier i Morin», van empenyent el carro; i t’ho confesso: m’entenc més bé amb els treballadors que amb certs subjectes de la nostra família.

—I les perspectives són realment bones, oi?

—Sí, a condició que la Patronal i els Sindicats facin creu i ratlla a una Setmana Tràgica que fa massa anys que dura…

El cavall alentí el trot com si ensumés que arribaven a final de trajecte… Els vidres de colors de la torratxa, allà dalt… la palmera… la reixa… la casa!

—Xooo!

El cotxe va aturar-se. L’Albert es plantà d’un salt a la vorera.

—Ei, tu, no te’ns fotis de corcoll, d’arribada!

Anava a estirar la corda de la campana amb el pom de clavells a la mà.

—Ni me n’adonava —va dir commogut.

Allà dins, la campana va respondre-li amb la coneguda veu esquerdada de sempre.

—A l’hivern, quan plegava de cal senyor Bori, aquesta campana m’havia fet agafar ganes d’arrencar a córrer… En canvi, avui…

Anava a estirar de nou la corda. El pare va subjectar-li el braç.

—Però que no veus que ja et vénen a obrir!

Va eixugar-se els ulls: sí, realment, ara els veia.