5

Abandonà el taller, pujà al dormitori de l’Albert: esbufegava. Mal senyal deixar-se derrotar per dues dotzenes d’esglaons. Obrí la porta. Tan sols es destacava la finestra amb pàl·lids rastres de llum crepuscular als vidres, la mitja penombra començava d’abolir mobles i cortinatges. Feia onze hores justes de l’adéu i l’arreveure de l’Albert: tant se val, el dormitori ja tenia tot l’aire de ser buit des de qui sap el temps. I, ara, fins quan? L’inquiet, l’insatisfet… «En el fons, ens assemblem bastant més del que suposes», li havia dit algunes vegades. Tu i jo? ¿Vols dir perquè d’adolescent també feia anar en doina unes quantes mos-ses? En ser generós, enamoradís, simpàtic, sensible?… El teu noi gran, sí s’ho proposa, arribarà allà on vulgui, li havia dit monsieur Pérrier a fi de curs, mais je crains qu’il n’ait un peu trop d’effronterie et d’impatience dans les jambes. Creu-me, Gustau, vigila’l, ni que sigui a distància. Podria cometre greus errors… Tenia setze anys, i era el gran, tradicionalment el successor. Què? El successor? No! El simple espectacle del pare amb la lupa a l’ull gravant un corró l’esborronava, l’aclaparava, l’entristia…

«—I on vols anar en definitiva?

»—A córrer món!

»—¿I què faràs?

»—Viure! Viure!

Morenet i espigat, intel·ligent i murri, d’ulls negres i mirada càlida, amb un foulard al coll, es va llançar a galop tirat com si no hi fos a temps a deixar-los, a deixar-ho tot enrera. Trotà de nord a sud, d’orient a occident: grumet en un mal bastiment holandès, contrabandista, cotxer d’un príncep rus, cambrer de restaurant a Lyon, maître d’hôtel a Lausanne al cap d’uns quants anys; més tard, i fins a la guerra del 14, director d’una indústria de formatges a Avesnes… A París havia dormit més d’una nit sota els ponts i, en més d’un poble, a la pallissa; a Niça, en llit d’imperi al Negresco. Si la fortuna se li girava d’esquena tornava a casa amb el cul apedaçat, fet un pària. Si li somreia, tornava fet un lord. Però amb bona o mala estrella, quan de tard en tard enviava una postal, sempre les escrivia amb tinta verda i mai no es descuidava de firmar «Jo», com els reis…

Ara podria fer-li les mateixes preguntes de vint-i-sis anys enrera. On vols anar? Què faràs? Mapes, guies de ferrocarril i ganes de viure, era evident, no n’hi faltaven. Havia aconseguit tranquil·litzar-lo. «No et preocupis més per mi, estimat Abraham, al Crèdit Lyonnais m’han inscrit a la llista dels comptecorrentistes estimables, entens?». I tant si l’entenia. Però, en el fons, no descartava que un dia qualsevol, si hi era a temps, no veiés aturar-se La Catalana al peu del taller i ell baixar-ne definitivament fracassat, derrotat, amb les butxaques buides i sense tinta verda…

S’arrapava els genolls amb totes dues mans, s’encorbava, recapitulava, pretenia d’amansar el destí… Mirà a banda i banda. Dins el mirall de l’armari encara arribà a descobrir el seu doble: l’espiava… ¿Qui era, aquell? I tu, qui ets? També l’Albert t’ho podria preguntar. I què li respondries?… Va encendre un cigarret. Es feia fosc aviat i de pressa. Les delicioses rauxes de l’octubre, defallien tot d’una i arribaven unes primeres ràfegues de fred o s’iniciaven les cançoneres pluges tardorals… Es fa fosc aviat, com en la meva vida! D’acord, Gustau. I el més sensat era contemporitzar amb la vellesa, no com si se les hagués amb la fatalitat sinó com si es tractés de l’assaonada culminació d’un llarg i difícil procés. Tampoc no era prudent dramatitzar-ho: a distància, bastava capgirar els prismàtics per veure reduïts a la seva real categoria els moments més culminants, els episodis més solemnes… T’hi fixes, Gustau? Al capdavall, la ironia ajudant-hi, un acaba per somriure en revisar la seva crònica… Qui sóc? Bah, deixem-ho córrer. Probablement ni ho saps; i t’interessa? Va col·locar-se darrera la finestra per contemplar el cel decandit i gris que cedia el pas a la nit. En tombar-se de cara al dormitori va travessar-lo una profunda esgarrifança: l’ombra ho recobria tot, com si tot, a imatge i semblança de la tarda, hagués tingut pressa a deixar d’existir, com si, per misericòrdia, quedés tan sols, allò que ja no es veia: poca cosa, i una freda, desolada buidor.

—Gustau!

—Qui hi ha?

—És fora l’avi?

—No l’he vist pas sortir… Deu enllestir alguna feina allà dins… Passa.

Donya Magdalena va obrir-li la porteta que comunicava amb el taller.

—Gustau!

—Qui hi ha?

La resposta de l’avi Gustau venia dels dalts, i tot seguit van sentir-se els seus passos… Baixava lentament, aferrat a la barana. En ser a l’últim graó va deturar-se.

—Veus! Ja ens ha tornat a deixar… ¿No te n’havia dit res que se n’anava?

—Sí.

Va encendre el llum del menjador. Respirava pesadament i amb força.

—El paquet que hi ha sobre el bufet és per a tu. Tinc entès que és un llibre.

Es va asseure al seu balancí. En Joan a l’altre.

—Després de tants anys, paraula, no entenc aquesta mena de febrades que l’arboren de sobte… Deu fer-ho que jo estic avesat a un treball de rellotger, d’artesà. No m’escarrasso tant, jo, no em neguitejo tant, jo, però estic segur que, en el fons, viatjo molt més que ell quan amb la lupa m’aturo a contemplar els moviments, les incisions del burí, un encenall de coure, o els secrets d’una fulla, o una eruga —és divina, Joan, una eruga!—, o simplement els dibuixos del vapor sobre els vidres… —aixecà les mans, va contemplar-se-les—, o aquestes dues mans amb la topografia que hi va gravant el temps…

Es va mirar en Joan com excusant-se per una expansió potser massa íntima.

—Saps, avi, això que dius lliga amb la idea que em vaig fent de l’atenció, de la delicadesa amb què s’han de tractar les paraules.

—Segueixes escrivint?

—Ja no val la pena.

—Per què ho dius?

—Va sent hora que comenci a treballar.

—De totes maneres si, pel que sembla i jo desitjaria, et sents prou atret per la teva vocació, no tindràs més remei que escriure a hores perdudes… Anava a dir: treballar a hores perdudes, al revés de les altres.

—Gràcies, avi.

—Justament abans d’ahir vaig parlar de tu amb en Romeva. T’esperen a primer de mes, ja ho saps o podies pensar-t’ho. De moment ajudaràs al comptable. Guanyaràs poc, és clar… Acosta’t —va dir-li a cau d’orella—: Quan et faltin un parell de duros no te’n donis vergonya: em fas l’ullet dues vegades i jo ja t’entendré.

L’avi Gustau es va treure les ulleres i va mantenir-les suspeses mentre contemplava la deliciosa miniatura que componia el menjador simultàniament reflectit pels dos vidres.

—Escolta, Joan, bona cosa que et dediquis als llibres, sempre que no et destorbin de viure. Conserva, com a mínim, l’equilibri. A tu, se’t pot parlar sense fer embuts. Vull dir: cal que et mantinguis, per dir-ho fent un joc de paraules, entre el do i la dona. Joan, no siguem farsants! Do, n’hi ha un; dones, de variadíssimes espècies. Un altre dia et contaré com les classifica el meu amic doctor Salvat, el ginecòleg… —Es va treure el rellotge—. L’Albert deu ser entre Montpeller i Nimes. Demà serà a París; demà passat, vés a saber!

Parpellejà uns instants. El seus ulls blaus, petits, adquirien la tendresa de dues gotes d’aigua acabades de ploure: vacil·laven com si es gronxessin sobre una fulla.

—No et sorprengui que m’estigui amb tu i amb ell… Deus tenir una antologia, oi? Doncs quan un ha viscut llargament i ha conegut moltes persones, i ha tingut fills i filles, gendres i nores, néts i nétes, també fa la seva antologia. Passa que el llibre, diguem el llibre, es va aprimant cada vegada més. Hi ha dies que fins i tot enyoro un tros de carrer, unes botigues, un banc vora el llac, el soroll especial que feia l’aigua del riu en arremolinar-se al peu de les arcades del pont, gent que vaig conèixer quan tenia la teva edat, monsieur Martel, el seu acordió, els seus ocells dissecats… A la caixa tinc una pila de postals de Neuchàtel, te les ensenyaré algun dia: són de la meva cosina, Elionor, que ara viu a Fribourg: les que m’envia per Nadal i pel meu sant… De jovenot, l’Elionor s’enamorà de mi, i jo d’ella… Veus? Aleshores vaig fer com l’Albert… Ara estic acostumat a moure’m poc, però, tornem-hi!, el que és les meves mans, no les tinc mai quietes… El que han viatjat les meves mans, Joan!

L’avi Gustau s’acotà per mirar-les de prop… Com si es necessitessin l’una a l’altra, com si comencessin potser a dir-se adéu…

Aleshores van arribar l’Eugènia i en Martí amb l’Eulàlia.

—I què, don Gustau? ¿Diuen que l’ocell ha tornat a alçar el vol?

En Martí Subirats no tenia espera i va llançar la seva frase des del peu de la porta, satisfet d’haver trobat una comparació tan precisa. Va fer-li l’efecte que l’Eugènia i fins i tot en Joan celebraven la seva oportuna agudesa.

L’avi Gustau se’l mirà de reüll i per sobre les ulleres, torçà amb menyspreu la boca.

—Què vols fer-hi, no suporta les gàbies!

—A París podrà ser lliure altra vegada i dedicar-se a fer la noce… No es diu així, don Gustau? Però, si li sembla, en parlarem un altre dia. —En Martí gastava aires de perdonavides—. Hi ha coses que només poden comentar-se en veu baixa, i encara depèn dels espectadors.

—I per què un altre dia? Per què no ara? Les bones causes no han d’ajornar-se mai. I avui, Martí, tens tot l’aspecte d’un magistrat del Suprem.

En Joan es va asseure discretament en un racó del menjador amb ganes de no deixar-se perdre l’escena, però aviat va sentir-se completament atret per la imatge de 1’Eulàlia: no portava l’usual uniforme de col·legiala sinó un vestit blau marí que realçava la seva bellesa natural, la seva gràcia. Ella va somriure-li agraïda.

L’avi Gustau va encendre un cigarret, visiblement disposat a tornar a la càrrega.

—No m’has respost, encara!… Suposo que deus parlar per la Leocàdia, no és veritat?

—Perdoni que insisteixi: per una qüestió de pura delicadesa preferiria abandonar la discussió o deixaria de moment enlaire.

—Hauria valgut més no començar-la i, si tenies ganes de llançar una pedra, no amagar la mà amb l’excusa que l’Eulàlia t’escolta.

—No sé per quin motiu les coses sempre s’enverinen quan parleu tots dos —va dir l’Eugènia.

—És que un servidor ha pronunciat ni una sola paraula feridora?… He registrat simplement un fet… desagradable. En definitiva, no és cap opinió particular la que defenso, o de l’Eugènia, o de qui sigui. Aquesta vegada tots estem d’acord. A casa no hi ha posat els peus ni per dir que se n’anava. Estem acostumats a les seves deferències, però que no hagi dit adéu a algú altre… ¿No li sembla, don Gustau, que valia la pena? Li prego de no mirar-me així. Quan dic «algú altre» em refereixo concretament a la Leocàdia, a la pobra Leocàdia.

L’Eugènia s’havia apoderat del braç de l’Eulàlia i, esverada de debò, se l’enduia cap al jardí. En Joan va acudir-hi.

—Ja me’n cuidaré jo, de fer-li companyia.

L’Eugènia sortí a fora amb tots dos.

—Déu meu, només això em faltava!… Nena, si et plau, deixa’m sola un moment amb en Joan.

L’Eugènia va emportar-se’l cap al pati.

—Joan; estic desesperada: fa dies que l’Anna Maria no ens menja, dorm malament, no bada boca. Ara mateix l’he deixada al llit, emmurriada, neguitosa…

Què li passa, Joan? Tu deus saber-ne alguna cosa. Digues.

—I què vol que sàpiga, jo?

—Perquè tot plegat va començar aquella tarda que vau anar tots dos al parc.

En Joan intentava vanament esquivar la mà de la seva tia, que li aferrava el braç amb força.

—A mi ja m’ho pots dir, Joan, sóc la teva tia i la teva padrina… No serà que esteu enamorats tots dos?

Ho deia en un murmuri càlid, untuós, amable, mentre atreia en Joan contra el seu pit enorme, panteixant.

—Exagera, tia. Estic segur que a l’Anna Maria tot li ve dels nervis…

—Però per què, per què?

—No ha provat de donar-li algun sedant?

La tia se’l mirà, descoratjada.

—Un sedant… —va dir fent-li d’eco i sense gens ni mica de convicció—. A tots plegats em sembla que ens aniria bé un sedant… De jove, sempre em vaig confiar a la mamà… Ara sou diferents. Ara sou…

No va dir què eren.

—I allà dins…

Va mirar melangiosament cap al menjador.

—Veus?

Només es veia l’avi Gustau, capcot, fent brandar les ulleres entre els seus dits, i en Martí Subirats i Masllorens que gesticulava com un simi.

Massa poètica i romàntica la imatge de l’Eulàlia transfigurada per l’anissada blancor del fanal del carrer. Seia al «banc dels baladres», el banc arrecerat entre les lànguides branques d’un salze mig descolorit, de fulles arrugades.

—Sóc aquí, Joan!

L’Eulàlia sentia els seus passos damunt la sorra, i pensava: com quan érem petits i jugàvem a fet, i una mena de por tota ingènua ens obligava a delatar-nos si és que trigaven massa a descobrir-nos…

—Creus que no t’hauria trobat?

—Gran cosa, si em tenies tan a prop!

I pensava: prop d’ella, ni que fos a distància. Se li havia palplantat al davant, alt i obscur com un arbre, però veia el lluenteig dels ulls i sentia tot el pes de la seva mirada.

—Per què em mires així?

—Deu ser perquè et trobo deliciosa.

—T’agrada aquest vestit?

—Tu, molt més.

Es va asseure al seu costat. Ja no la veia, però era extremament sensible al contacte del seu braç, i de seguida van agafar-li unes tremendes ganes de petonejar-la.

—No es pot saber què t’ha dit, la mamà?

—Que l’Anna Maria està capficada, que no menja, no dorm…

—Té raó.

—Suposa que tot això li passa perquè tots dos, l’Anna Maria i jo, estem enamorats l’un de l’altre.

—Què li has dit, tu?

—Que d’ella no podria pas negar-ho…

—Farsant!

—… però que de mi, podia estar completament tranquil·la. Li he recomanat que li doni un parell de cullerades de sedant cada vespre, abans d’anar-se’n a dormir.

—Em molesta que parlis d’ella amb aquest to. Pobra Anna Maria!

—Doncs, canviem de tema. ¿T’interessaria més parlar dels d’allà dins?

En Joan practicà una obertura entre les branques dels desmai. A poca distància, el menjador il·luminat, amb la vidriera tancada, emmarcat per l’ombra: una autèntica escena de teatre.

—Què me’n dius? Fa el seu efecte, oi?

Realment el feia, excitats, acalorats, semblava que parlessin tots tres a la una, però simplement amb gestos.

—Qui en té la culpa, digues?

—Eulàlia, si et plau, deixa’t estar de preguntes tan càndides. Fes córrer la imaginació.

—També ho recomanaries a la tia Leocàdia?

—Doncs, què vols que digui?

—Com tots, que l’ha ben enganyada.

—A la seva tendra edat, parlar d’engany resulta una innocentada intolerable.

En Joan la mirà de fit a fit. L’Eulàlia acotà el cap, va somriure amb tristesa.

La claror nocturna barrejada amb la del fanal del carrer, donava un to irreal a la pell fina de la cara, acusava les minúscules belleses de les celles, del nas, de la boca, de l’escot del vestit blau marí, del cos esvelt i graciós de l’Eulàlia… S’aclucà d’ulls. «No t’escoltis gaire. Deixa que la naturalesa et guiï. Els sentiments abusen, ens comprometen. Considera cada dona com un exemplar digne d’examen, de classificació… i arxiu!». D’acord, oncle Albert. Ara mateix, l’Eulàlia, no resultava un exemplar d’un interès formidable? De què tenia por, doncs? D’enamorar-se’n? Sí, d’enamorar-me’n. De deixar de ser ell. De ser jo. ¿Per què no sabré imitar l’oncle Albert, aprofitar la seva experiència?… Admirables tardes al parc, amb les seves recompenses! L’amor com un divertiment! On n’est pas sérieux quand on a dix-sept ans! Enamorat? Oh, no! «Llogat a penes fins al mes d’agost!». És a dir, sentimentalment disponible durant el temps que dura la lectura d’una novel·la sota el til·lers o els trèmols…

—Què tens, Joan? Et trobo estrany avui.

—Elles me trouvent dróle et se parlent tout bas… Ho entens, oi?

—Sí.

—L’air est parfois si doux, qu’on ferme la paupière… Tanca els ulls, Eulàlia…

—No.

—Sí. Ara mateix.

Tantes vegades l’havia somiat aquell moment. I ara veia els llavis d’ell ran dels seus… Insinuà el gest de fer-se enrera. Ell va subjectar-la per l’espatlla. Dos ulls lluïen en la fosca. El seu alè alterat, la cremor dels seus llavis unint-se a la cremor dels d’ella, i la tèbia dolcesa que l’envaïa progressivament… No la mà degradant, sinó la delicada, l’amorosa mà d’en Joan, i la llarga besada, més i més intensa… ¿No era això, l’amor, no era això estimar-se, esforçant-se a sentir-se l’un en l’altre per arribar finalment a ser un?… Va separar-se’n buscant-li ansiosament els ulls en espera que ell li digués la paraula necessària. No encara. La boca, sí, altra vegada, adelerada, exigent, i l’abraçava amb torbadora impaciència… Joan!… Eulàlia!… La paraula que podria, que hauria de servir-li per tota la vida! Si la mirava tan apassionadament, de segur que la pronunciaria d’un moment a l’altre, com un crit, no, com un murmuri, perquè ella sola tingués dret a escoltar-la… Va aixecar-se nerviosa, deprimida. Si en hores com aquella no li feia falta dir-li que l’estimava…

—Què et passa, Eulàlia?

No podia explicar-li-ho. En Joan també abandonà el banc. Devia adonar-se d’allò que inevitablement li passava, i se n’avergonyia. L’agafà de la mà, van anar a passejar-se amunt i avall del passatge que donava al taller.

—Digues alguna cosa, Eulàlia… ¿No puc saber què penses?

—Per què no? Pensava que has canviat molt últimament, que abans et coneixia més, justament quan tu, a mi, no em coneixies tant com ara.

—És que no eres la d’ara.

—Què saps tu, de com era!

—T’assemblaves als llaços de color que duies a la trena, i a la manera que tenies de callar quan jo us venia a veure o tu venies a casa.

—Tu tampoc no em deies pas gran cosa.

—Aleshores hem de reconèixer que hem canviat tots dos.

—Tu molt més, segur. La tieta diu que encara et passes el sant dia tancat al dormitori, escrivint o llegint, i que te’n vas a dormir tard, treballant.

—Però això s’ha acabat. ¿Vols saber a què m’he compromès? A fer vacances!

—,-No comences a treballar d’aquí a uns quants dies?

—El que jo entenc per fer vacances! N’estic fart de cremar-me les celles estudiant, i d’aplicar-me per arribar a ser…

—Un escriptor.

—Exactament! Dedicat a escriure cartes de les de muy señor mío, i albarans i factures, i en plegar al vespre, córrer a l’Acadèmia Mercantil per aspirar al títol de comptable.

—Potser d’aquí a un quant temps…

—Doncs, no, no ho seré un escriptor de diumenge a la tarda. Seguiré el consell dels «meus». El dia u començaré a treballar a can Romeva… A casa no caben en pell. El meu pare no es cansa de repetir-me que ja sóc un home, que haig de treballar com un home, sentir-me responsable com un home… S’oblida d’una cosa: de dir-me que també tinc dret a divertir-me com un home… No me’n facis cas, Eulàlia. Estic desorientat i, tot, així que penso, em desorienta encara més… I aquells, allà dins, discutint, barallant-se o fent les paus… Els critico, però ja ho veig, al final acabaré per assemblar-m’hi.

—Ni que t’ho proposessis. Ets tan diferent, tu!

L’Eulàlia s’arrecerà contra el pit del seu cosí. En Joan la va estrènyer amb efusió.

—És veritat, tu i jo no som com els nostres. Ho demostra el simple fet d’adonar-nos-en.

—Eulàlia!

L’Eulàlia se separà bruscament d’en Joan.

—La mamà em crida. Adéu!… Ja vinc!

Es deturà al cap de poques passes, tornà enrera.

—T’estimo molt, Joan! —va dir, i li va fer un petó a la galta. Se’l mirà un instant, indecisa, en espera que ell afegís, com a mínim: «Jo també, Eulàlia!». Només va abraçar-la de nou i la besà llargament a la boca…

—Deixa!… Ja vinc, mamà —cridà posant-se a córrer.

En arribar a poques passes de la casa, en Joan va deturar-se. El rectangle il·luminat del menjador s’assemblava realment a una escena de teatre. La comèdia ha acabat! Ara els personatges tornaran cada un al seu cau, podran menjar de gust, dormir tranquils, tenir somnis amables…

Topà amb l’oncle Martí que sortia a encalç de la seva dona i de la seva filla, que ja eren al carrer.

—Us heu avorrit gaire passejant-vos tanta estona? —li preguntà absurdament mentre es posava amb les dues mans el barret com si no gosés tocar-lo.

—No, contemplàvem la lluna.

—On és la lluna?

—No es veu, ara?

—Jo no la veig pas.

—És estrany.

En Martí explorà el cel, explorà la cara del seu nebot… Ja és tan ximple i estrany com l’Albert, aquest noi!, va dir-se mentre tancava el reixat.

En ser a casa seva, en Joan s’afanyà a desfer el paquet que contenia el llibre del seu oncle. Era una antologia de Verlaine. En un tros de paper hi havia aquestes ratlles:

«Estimat Joan: Deixo a les teves mans un llibre que m’ha fet companyia durant molts anys. Són els poemes d’un home que ha sofert fins a sentir-se el més vil i miserable dels mortals. Passà de la blasfèmia a la pregària com un pallasso sobre la maroma. Fa uns vint-i-cinc anys que és mort. Encara vaig arribar a veure’l per uns vells carrerons dels voltants del Luxembourg, prop del Sena, amb un bastó de ramader, ranquejant, com si arrossegués la seva ombra i les seves tristeses. Prova de traduir-lo!

»Ja ho veus, me’n torno i, de moment, torno al “vell purgatori dels il·lusos”. Te’n recordes? Vaig a prosseguir la teva novel·la.

»Tu, vigila. A vegades em sembles massa conscient i cautelós. Penso, que ho ets pel teu caràcter, per herència, però l’edat hauria de trair-te molt més, se t’hauria d’endur. El perill més gran és que de viure massa amb els llibres no et tornessis llibresc. Poso punt final. El tren surt d’aquí a un parell d’hores i la meva “casa” encara està per fer.

»No m’oblidis. T’abraça, disposat a enyorar-te, el teu oncle i amic Albert».